Estratègies metropolitanes ‘world class’

La cohesió cultural, la vinculació social a través d’una resposta ètica col·lectiva, no és un objectiu polític, ni econòmic, que no cerca el capital social, la riquesa qualitativa acumulada a la societat, només cerca el control social, anomenat en termes polítics i econòmics cohesió social. Perquè?, perquè hi ha dificultats ideològiques, d’arrels culturals, i és que la cultura, la història i el capitalisme parlen llenguatges diferents.

L’evolució de les motivacions i els criteris d’actuació dels diferents plans estratègics de la ciutat de Barcelona, ara metropolitans, en donen una visió clara. A mitjans dels anys noranta, debilitat el bloc soviètic des de la caiguda del mur de Berlín (1989), el capitalisme entra en el joc de l’economia global, i la competitivitat esdevé un assumpte capdal de la política estatal i internacional, també regional. A Europa es privatitzaren gran part dels serveis públics considerats bàsics i nacionalitzats fins aleshores, per ser més competitiva, i ara estem en crisi i endeutats, discutint sobre euros, sobre pessetes, dracmes o deute públic. No en parlem, però el debat no és econòmic, és cultural, el capitalisme s’ha mostrat difícil de contenir enmig de tanta tecnologia i productes financers àvids de riquesa fàcil. Espanya, Catalunya i Barcelona no n’han quedat al marge, les dues segones debilitades per un model d’estat que la majoria política considera capitalitzada al voltant de Madrid i menysprea una realitat territorial en xarxa dinàmica i oberta, teixida sobre la maduració cultural, com totes les economies es mostren realment competitives. Aquest article no pretén mostrar tota la seva complexitat, només pretén expressar de forma simple com aquesta realitat ens està debilitant culturalment, socialment, políticament i econòmicament.  Comprovar l’evolució dels Plans estratègics promoguts des de la ciutat administrativa i metropolitana, així com una revisió de les deficiències de la seva capitalitat en un estat plurinacional desigual, és suficient.

L’any 1990 naixia el Pla Estratègic Econòmic i Social Barcelona 2000, amb l’objecte clar de donar continuïtat a l’impuls econòmic que la dinàmica pròpia de la preparació dels Jocs Olímpics ha comportat. En ell es volia  adaptar l’àrea de Barcelona a la nova configuració econòmica d’Europa en el Mercat Únic i reequilibrar socialment la ciutat, després dels intensos processos de transformacions tècniques, socials i urbanes dels darrers temps. Es tractava d’un pla que fins el de l’any 2003 es limitava exclusivament a l’àmbit territorial de la ciutat de Barcelona, moment a partir del qual s’amplià l’àmbit territorial a l’àrea metropolitana. Durant aquests anys s’han redactat fins a tres plans estratègics de Barcelona i tres més de metropolitans. La cronologia és la següent:

  • 1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat)
    • 1986. Incorporació d’Espanya a la Comunitat Europea
    • 1988. Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona
    • 1990. 1r Pla Estratègic de Barcelona (I)
    • 1992. Barcelona organitza els Jocs Olímpics
    • 1994. 2n Pla Estratègic de Barcelona (II)
    • 1999. 3r Pla Estratègic de Barcelona (III)
  • 2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona)
    • 2003. 1r Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (IV)
    • 2007. Revisió del Pla Estratègic Metropolità (V)
    • 2008. Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona
    • 2010. Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020 (VI)

Al primer Pla Estratègic, de Barcelona, hi participaren l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, el Cercle d’Economia, Comissions Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, el Foment de Treball Nacional, el Port Autònom de Barcelona, la Unió General de Treballadors i la Universitat de Barcelona.

Actualment, el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) és una associació privada sense ànim de lucre, promoguda per l’Ajuntament de Barcelona, que integra els 36 municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona. El PEMB va ser creat per identificar i promoure estratègies de suport al desenvolupament econòmic i social de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). En el PEMB hi participen també altres administracions (Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i consells comarcals), els agents econòmics i socials més rellevants del territori (Cambra de Comerç, Cercle d’Economia, Foment del Treball, Universitat de Barcelona, Fira de Barcelona, Port de Barcelona i Aeroport del Prat) i altres institucions lligades al territori.

La seva evolució mostra quines han estat les seves prioritats, els seus objectius i les seves estratègies, mentre la ciutat canviava, i Europa i la resta del món també.

A l’any 1990 les estratègies que es proposaren foren:

  • Assolir una major interconnexió de la ciutat amb la seva àrea d’influència i dins d’ella mateixa.
  • Afavorir el progrés de les persones, augmentant les oportunitats formatives, culturals i de qualitat de vida.
  • Afavorir el progrés econòmic, tot promocionant la modernització del teixit industrial i una oferta de serveis adequada als nous requeriments de l’economia moderna.

Es  plantejava tenir la màxima representació ciutadana i fer-ne un Pla de participació, de consens i de compromís. Es volia obrir un diàleg directe amb el ciutadà i amb les institucions i organitzacions que el representen. L’objectiu central era doble, i consistia en:

  • Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrània.
  • Model de ciutat: una ciutat que asseguri el benestar econòmic i social dels seus habitants, amb una qualitat de vida a l’alçada d’allò que permeten les modernes tecnologies, els serveis i la qualitat de l’entorn.

Ja en el segon Pla Estratègic, l’any 1994, l’objectiu principal va ser:

  • Impulsar la integració de l’àrea econòmica de Barcelona en l’economia internacional per tal de garantir-ne el desenvolupament en temes de progrés econòmic, social i de qualitat de vida.

Es volia avançar cap a una Barcelona més ben posicionada internacionalment, més oberta i més emprenedora, una ciutat de qualitat en els béns i serveis, de qualitat per viure-hi i treballar-hi, per estudiar-hi o visitar-la. Per això, l’objectiu central era

  • Impulsar l’economia de l’àrea de Barcelona en els mercats internacionals, posicionar millor Barcelona internacionalment.

L’any 1999, en el tercer Pla Estratègic, es considerava que Barcelona, com a Regió Metropolitana i capital de Catalunya, havia d’impulsar els processos de la seva transformació econòmica, social i urbana per tal de situar-se en el grup de les regions urbanes capdavanteres de la nova societat de la informació i del coneixement del segle XXI, tal com ja va fer en les revolucions comercials dels segles XII-XIII i en la revolució industrial del segle XVIII. L’objectiu central va ser:

  • Consolidar la seva posició com a una de les regions metropolitanes més importants de la xarxa europea de ciutats i vincular-la a la xarxa més àmplia de les ciutats mundials per la via de les seves especificitats i de la seva identitat pròpia.

Ja a l’any 2003, es feia el primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, i en ell es plantejaven tres vectors d’actuació:

  1. Desenvolupament econòmic basat en criteris sostenibles i ocupació.
  2. Model territorial i mobilitat.
  3. La cultura de la convivència, la cohesió social i la cooperació.

La missió era proposar, en un marc de cooperació público-privada i intermunicipal, amb la participació dels agents economicosocials, els processos de transformació que es necessiten a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), per tal d’orientar el desenvolupament econòmic i social d’aquest territori i la constant regeneració del seu potencial de creixement. Les propostes eren:

  • Creixement econòmic:  fer de la innovació, la creativitat i el coneixement la base de la competitivitat i el progrés.
  • Model territorial: actuar sobre els elements que intervenen en la productivitat del territori (mobilitat, habitatge, qualitat de vida, cultura…);  mecanismes de la gestió eficient del territori.
  • Cohesió social: cultura de la convivència, la cohesió social i la cooperació. Nou model de contracte social.

A l’any 2006 se’n va fer una revisió, i en ell es proposava una nova lectura del procés de planificació estratègica. Es va fer un balanç de la activitat del PEMB i es proposaren noves tendències a considerar o a incloure dins el Pla, analitzant el procés de globalització i el posicionament de Barcelona entre altres metròpolis que es volen imposar com a ciutats de la creativitat.  Es volia reforçar la importància dels projectes i també els instruments per avançar. Les claus de l’estratègia metropolitana 2006-2010 varen ser:

  • Innovar els coneixements i la seva disponibilitat.
  • Noves maneres de fer negoci amb les infraestructures adients.
  • Convivència 2020.
  • Avançar els canvis.

En conclusió, aquesta revisió del pla reorganitza el funcionament del PEMB i posa al dia el debat  els objectius del PEMB, sempre en la mateixa visió del pla anterior.

L’any 2012, amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020, es definia el pla amb un nou context legislatiu, l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 31/2010 de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La proposta estratègica o visió 2020 és la de consolidar l’AMB com una metròpolis world class: una de les regions europees més atractives i influents per al talent global innovador, amb un model d’integració i cohesió social de qualitat. Els seus objectius són:

  • Consolidar la posició exterior i la internalització de la nostra economia, creant un espai en els nous àmbits de la geopolítica.
  • Crear un projecte comú que ajudi les empreses a aprendre i a donar respostes ràpides als canvis.
  • Posar en valor allò que ens diferencia: les xarxes socials regionals i les economies d’aglomeració.
  • Reforçar la cooperació público-privada.

Les estratègies són:

  • Capitalitat del Mediterrani – reforçar les relacions i la presència en les regions del món que encapçalen el creixement. Impuls de clústers i de nous sectors tractors transversals referents a escala mundial a través de:
    • Creació de noves empreses i desenvolupament de persones més formades i preparades.
    • Revitalització i posada al dia del capital industrial tradicional i de les economies d’aglomeració del territori.
  • Metròpolis world class – una les regions europees més atractives i influents per al talent global innovador, amb un model d’integració i cohesió social de qualitat.

Durant els més de 20 anys de existència, el pla estratègic de Barcelona i posteriorment metropolità ha anat evolucionant, seguint les tendències a escala mundial i dins del marc de les recomanacions europees. Si al 1990 començava amb un propòsit clarament econòmic a escala local, posant accent sobre la interconnexió dins de la seva àrea d’influència territorial i a nivell d’Europa, a partir de l’any 1994 fa un gir clar cap a la internacionalització, que s’ha anat reforçant amb els anys, i el posicionament internacional ha adquirit, a partir dels plans estratègics metropolitans un protagonisme gairebé total. Encara que ve acompanyat de polítiques de cohesió social, els ciutadans encara queden molt al marge d’aquest debat que no se l’han fet seu, però que condiciona molt la seva vida a la ciutat.

Entre els aspectes positius:

  • El reconeixement de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a figura jurídica de planejament.
  • El posicionament internacional
  • La voluntat d’adaptar-se als canvis globals

Entre els aspectes negatius:

  • S’està encara molt lluny dels objectius de la educació, de la innovació i coneixement.
  • Es mira tant cap enfora que no s’atén la identitat local.
  • La ciutadania segueix al marge d’aquest debat.

Del debat a la interconnexió de la ciutat amb la seva àrea d’influència i dins d’ella mateixa de l’any 1990, afavorint el progrés de les persones, l’augment de les oportunitats formatives, culturals i de qualitat de vida, afavorint el progrés econòmic, s’ha passat a una aposta, l’any 2012, de Metròpolis “world class”, per potenciar Barcelona com una de les regions europees més atractives i influents per al talent global innovador, impulsant clústers i sectors transversals referents a escala mundial amb la revitalització i posada al dia del capital tradicional i de les economies d’aglomeració del territori.

Aquesta visió, no s’allunya massa de la ciutat industrial que dibuixà una jerarquització urbana i social als segles XIX i XX, és una visió econòmica en la seva essència. L’any 1990, si més no, parlava d’una ciutat més propera a les persones i a la realitat del teixit urbà i social de la ciutat. Un cop acabats els Jocs Olímpics de  Barcelona (1992) hi va haver una crisi econòmica (1993-1996), que tancava un període d’expansió iniciat a mitjans dels anys vuitanta, i la ciutat tenia un gran deute a retornar. Però hi va haver també nous desafiaments, i un d’ells de gran rellevància: l’inici de la gestació d’un nou ordre mundial, un nou escenari globalitzat on les grans ciutats tendien a integrar-se en economies regionals que competien entre sí, on la realitat plurinacional d’Espanya i la forta competència interna deixava de nou Barcelona, i Catalunya, en desigualtat de condicions. Les inversions es van repensar, les estratègies també, i els dèficits en inversió i en voluntat d’invertir a la regió metropolitana de Barcelona es van evidenciar.

Barcelona havia demostrat què es podia aconseguir amb grans esdeveniments i la inversió en infraestructures, i Madrid, la capital de l’estat, també va voler promoure grans esdeveniments, ser una ciutat de negocis i posats a demanar gaudir de les millors infraestructures d’Espanya. I així ha estat. Ho ha fet de la manera més racional?, és clar que no, des d’aleshores l’estat ha invertit de forma intensa i desmesurada vers un estat radial al voltant de Madrid. Però també de forma deslleial, ja que ha desatès la resta de territoris productius i la seva capacitat d’estructurar-se en xarxa, tal i com les grans economies es mostren competitives, fiscalitzant-los i invertint de forma prioritària en totes aquelles infraestructures que beneficiïn directa i indirectament a la metròpoli madrilenya.

Fruit d’això la ciutat encara no està preparada per explotar el fort potencial de l’articulació de l’àrea metropolitana, de la regió metropolitana, o l’euroregió que enllaça València,  Mallorca, Barcelona, Saragossa, Tolosa i Montpeller. No està preparada perquè per això cal un projecte ampli, un consens social i polític i, sobretot, un recolzament estatal integrat en un model més just i competitiu d’Espanya, tot el contrari que la realitat i la voluntat política estatals expressen. De forma paral·lela a l’evident evolució de la ciutat es posa de manifest la involució del debat polític i la seva incidència directe a la metròpoli catalana.

Ara l’Estat està en una profunda crisi econòmica i financera, i el principal problema de la greu crisi, el model polític i fiscal del territori, ni es toca, dos no parlen si un no vol. Mentre això succeeix surten noves veus, nous sentiments, que ens empenyen a donar autoritat, llibertat i autonomia a un nou ordre regional, amb vincles econòmics i culturals, per damunt de l’actual ordre polític heretat. El control social, impulsat per les tecnologies de la comunicació, de la ma del coneixement, està aixecant noves veus, nous estímuls, que demanen canvis, canvis estructurals en l’ordre polític i econòmic. El temps dirà…

Aquesta situació, juntament amb el fet de que l’Esta està en crisi, la Generalitat de Catalunya endeutada, i que Barcelona i Catalunya ha fet grans plans sense recursos per a dur-los a terme, planteja qüestionar si tots els problemes de manca de finançament són d’una mala gestió del capital administrat a Catalunya. La transformació de l’àrea metropolitana és molt lenta, i el fet és que, i ara és un debat obert, a Madrid s’han executat una gran quantitat d’infraestructures, moltes d’elles ineficients, com la major part de les sis noves autovies que hi donen accés, ara mig buides. Aquí hi ha un problema i, més enllà de les pròpies debilitats de la gestió i administració catalanes,  té molt a veure amb l’ofegament  fiscal que des de mitjans dels anys vuitanta s’ha anat aplicant al territori català de forma rutinària per a transferir aquesta riquesa a la resta de l’Estat, i amb ella estructurar un model territorial on totes les grans infraestructures beneficien directa o indirectament a Madrid.

The Wall Street Journal, en una notícia publicada per Raymond Zhong, recull declaracions del Sr. Rajoy i del Sr. Mas-Colell, on es diu, entre altres coses, que ([1]):

Els catalans tenen raons addicionals per posar en dubte la capacitat del govern espanyol per al canvi. En els darrers temps el senyor Rajoy ha estat culpant als governs regionals d’Espanya per excés de dèficit del país, dient que la despesa local díscola, de mal governar, havia posat en perill la solvència de tota la nació. Madrid ha amenaçat amb intervenir en els pressupostos dels governs regionals si no ho fan els llibres ordenats pel seu propi compte. Vist d’aquesta manera, les amenaces de Madrid tornen a centralitzar aspectes de la política fiscal com un joc polític que distreu de les reformes que en realitat podrien ajudar els governs regionals tancar les bretxes pressupostàries. Però la veritable història és una mica diferent. Amb l’excepció del País Basc, 17 regions d’Espanya gaudeixen d’autonomia de la despesa, d’una autonomia gairebé sense ingressos. És al govern central on es decideix com els ingressos a nivell estatal es distribueixen entre les regions, i no hi ha cap garantia que el que els ciutadans d’una regió paguen a Madrid es torni al finançament d’aquesta regió.

I conclou:

El resultat? Catalunya és la seu de la indústria espanyola i un dels districtes industrials més importants d’Europa, per darrere només de la talla de Llombardia d’Itàlia i la conca del Ruhr d’Alemanya en la productivitat. No obstant això, cada any des de 1986, una mitjana de 9% del PIB de Catalunya en termes nets, ha deixat a la regió per ser redistribuïda un cop han passat per Madrid. A Espanya, només les Illes Balears han renunciat a una part més gran de la seva producció anual. En cap altre lloc a Europa o Amèrica del Nord no intra-nacionals les transferències de tal magnitud es produeixen com a qüestió de rutina.

 RAYMOND ZHONG, Why Spain Won’t Reform, 2012

Com es deia a la introducció, la cohesió cultural, la vinculació social a través d’una resposta ètica col·lectiva, no és un objectiu polític, ni econòmic, que no cerca el capital social, la riquesa qualitativa acumulada a la societat, només cerca el control social, anomenat en termes polítics i econòmics cohesió social, mentre a l’Estat espanyol existeix una lluita desigual, cultural, entre els diferents pobles i nacions que el configuren i la cultura castellana, ara espanyolitzada, que compren la força de l’estat sobre el poder d’una única gran capitalitat, Madrid, després de deixar un territori, les dues Castelles, empobrides, després de segles de decadència mantenint una expansió colonial A la que al final ha hagut de renunciar. Una història que cerca, en el subconscient de molts espanyols, el retorn a una visió d’exaltació d’un poder perdut, costi el que costi, i en el subconscient de molts catalans, un retorn similar, però en inferioritat de condicions. Això es diu selecció cultural, i uns ho veuen normal, i els altres no. La Carta de les Nacions Unides I la Declaració Universal dels Drets Humans manifesten un esperit on aquesta selecció es desautoritza, i en canvi, la Constitució Espanyola, l’autoritza, bastant.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.07.27


[1]Aquesta és una citació textual (i traduïda per l’autor de la tesi) de l’article publicat per en Raymond Zhonz al Wall Street Journal (ZHONG, R. 2012)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s