L’organització política i els serveis públics locals de Barcelona s’estructura sobre les bases pautades per la Constitució espanyola (d’ara en endavant CE) de 1978, la qual al seu torn s’inspira en els tractats i acords internacionals signats i ratificats per Espanya, on s’estableixen les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats de les persones a Espanya (Art. 10 CE). En aquest marc jurídic es fonamenta l’ordre democràtic, econòmic i social just que regeix la nostra societat.

Respecte als àmbits locals la CE es descriu el procés d’elecció dels regidors i l’alcalde, així com la naturalesa de les províncies i la seva relació amb els municipis. Ambdues són Corporacions locals mentre que és la Llei de Bases reguladora del Règim Local (LBRL), Llei 7/1985, de 2 d’abril, BOE del 3 d’abril la que estableix les competències i la personalitat jurídica de les Corporacions locals, ampliant la seva definició a Ens locals i incorporant conceptes com les Entitats d’àmbit territorial inferior al municipal, les Comarques o altres entitats que agrupin diversos municipis, les Àrees Metropolitanes i les Mancomunitats de municipis (Art. 3). La LBRL defineix també les atribucions, regles, potestats, competències i serveis dels Ens locals. No obstant això la ciutat de Barcelona disposa des de l’any 1960 (Decret 1166/1960) d’un règim especial sota l’empara de la Carta Municipal de Barcelona, que en virtut del que preveuen els articles 137 i 142 de la CE, i per a la gestió dels seus respectius interessos, gaudeix de les especialitats que li reconeix aquesta llei en matèries de competència estatal.

Segons la Carta Municipal de Barcelona, un dels criteris essencials de l’organització de la ciutat consisteix que les funcions deliberants d’ordenament, programació i control han d’estar clarament diferenciades de les funcions executives de govern i administració. Per aquest motiu, poden diferenciar-se a l’Ajuntament de Barcelona dos nivells d’organització: el polític i l’executiu. El primer està integrat per membres electes o regidors, que poden exercir funcions de caràcter decisori, informatiu i consultiu; el segon està format per diferents sectors o branques d’intervenció directa i s’encarrega de la gestió dels programes i l’execució de les resolucions aprovades per l’organització política.

En el sistema electoral s’estableix una elecció directa de la llista d’un partit al capdavant del qual està l’alcaldable. No s’elegeix la llista més votada, és el ple municipal qui ho tria per majoria simple o absoluta. D’aquesta manera s’afavoreixen les coalicions i el control executiu del Consell. No existeix l’elecció de llistes obertes (elegir les persones per als seus càrrecs indistintament dels partits), ni tampoc una elecció per districtes ni per barris. El regidor de cada districte és designat per acord del Ple municipal.

Tanmateix, en el marc de la LBRL (Llei 7/1985) l’Ajuntament de Barcelona està representat en entitats locals superiors a la municipal (Art. 3). Està constituït en:

• Consell Comarcal del Barcelonès
• Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)
• Diputació de Barcelona

El Consell Comarcal del Barcelonès està constituït pels municipis de Badalona, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet. El seu únic accionista és el rupo REGESA. La comarca pot fer obres i prestar serveis, d’acord amb els requisits que estableix aquesta Llei i ha de col·laborar en l’exercici de les funcions d’estadística i en l’establiment d’una base de dades que integri la informació dels àmbits municipals i comarcal. Mitjançant el Decret 5/1998, va rebre competències transferides de l’extingida Corporació Metropolitana de Barcelona, com l’execució de grans sistemes generals del planejament metropolità i el servei de rehabilitació i gestió d’habitatges dins dels límits inclosos a la comarca. ([1]).

L’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’AMB ([2]) és la nova organització institucional de la gran conurbació urbana que formen Barcelona i altres 35 municipis del seu entorn més proper. El repte de la formació del futur Pla director urbanístic metropolità i el Pla d’ordenació urbanística metropolità (POUM) són sens dubte empreses que transformaran la ciutat, i sobre les quals s’implantaran les polítiques urbanes estructurals. La Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. substitueix les tres entitats metropolitanes vigents fins a aquesta data (Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Entitat del Medi ambient i Entitat Metropolitana del Transport). Les principals competències assumides són totes elles de gran rellevància per a la gestió del territori metropolità vénen donades per la Llei indicada, a més podrà assumir les que altres administracions, sobretot els municipis, acordin delegar-li o transferir-li, i són l’ordenació del territori, urbanisme i habitatge, transport i mobilitat, cicle de l’aigua, residus, medi ambient, infraestructures d’interès metropolità, desenvolupament econòmic i social i cohesió social i territorial.

La Diputació de Barcelona ([3]) és una institució de govern local de l’àmbit territorial de la província de Barcelona, constituït per 311 municipis en xarxa. Actua directament prestant serveis i, sobretot, en cooperació amb els ajuntaments. Una de les principals competències de les Diputacions és l’assistència i la cooperació jurídica, tècnica i econòmica amb els ajuntaments i els ens locals de la província. La seva estructura corporativa, així com les entitats i organismes que la representen la converteixen en una institució fonamental per a les diferents polítiques supramunicipals.

Aquesta és l’estructura administrativa que la Constitució Espanyola i l’especifitat barcelonina determinen, però, on està la societat? Quina és l’acció municipal de govern de l’Ajuntament de Barcelona vers la participació ciutadana des del teixit associatiu?

L’acció de govern es compon de tots els projectes, els plans i les actuacions municipals que tenen com a finalitat aconseguir els objectius que el Govern municipal preveu dur a terme durant el mandat, triades i debatudes pel Ple municipal, l’òrgan de màxima representació política dels ciutadans al govern de la ciutat. El Ple funciona en plenari i en comissions, i ho forma el Consell municipal presidit per l’alcalde, les Comissions del Consell Municipal, la Junta de Portaveus, i el Portaveu del Govern Municipal. Es defineixen també plenaris de districte. Les seves funcions vénen atribuïdes per la Carta Municipal de Barcelona.

El conjunt d’actuacions es consensuen cada legislatura al Programa d’Actuació Municipal (PAM) i els Programes d’Actuació de Districte (PAD). El PAM fixa els objectius i les mesures proposades per les sis àrees i els deu districtes, i es canalitza juntament amb el Programa d’Inversions Municipal (cada quatre anys) i el Pressupost (anual). El Programa d’Actuació Municipal (PAM), així com els Programes d’Actuació de Districte (PAD) són els fulls de ruta dels mandats. Es consensuen amb la participació ciutadana i es renoven cada quatre anys.

El procés participatiu s’expressa en la redacció i elaboració del PAD-PAM, en els diferents plens municipals i del districte, així com en les diferents audiències públiques programades per cada barri i districte. Així mateix l’Ajuntament de Barcelona ofereix als ciutadans diferents canals de comunicació a través dels quals realitzar consultes, comunicar incidències o reclamacions, realitzar tràmits municipals o rebre informació sobre la ciutat, a través d’informació telefònica, oficines d’atenció ciutadana, oficines especialitzades i quioscs de tràmits i serveis.

Aquesta és una visió formal i oficial de la realitat, però en ella l’estructura social no hi és manifesta, es suposa que el seu debat en la gestió de la ciutat intervé a través de la pròpia participació ciutadana des dels districtes i els barris que s’han definit. De fet des de l’any 1986 existeixen unes Normes reguladores de la participació ciutadana, que es modificaren el 22 de novembre de 2002, on s’incorpora l’esperit de la Carta Europa de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat,  en el seu compromís amb la participació ciutadana, i en foment de l’associacionisme. La Carta indicada sorgí l’any 1998 de la I Conferència de Ciutats pels Drets Humans feta a Barcelona en motiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans; no té validesa jurídica, més enllà del compromís polític que assumeixin les ciutats que s’hi adhereixin, que fins al dia d’avui ja són més de 350 ciutats. Aquestes normes inclouen també l’existència del Codi ètic de les associacions de Barcelona, sorgit del debat i de la participació de més de 800 organitzacions de la ciutat de Barcelona, un codi revisat i actualitzat l’any 2011. Tal i com s’expressa des del Consell d’Associacions de Barcelona, en l’Oficina tècnica del Codi ètic, el Codi ètic de les associacions de Barcelona és un instrument d’assessorament, conducta i autoregulació, que recull totes aquelles premisses necessàries per a que les diferents associacions de la ciutat que treballen dins d’un marge de valors cívics hi estiguin reflectides. A la vegada que pretén ser una eina de referència pel sector associatiu ([4]). A les normes reguladores indicades, s’estableix la vinculació entre aquest Codi ètic i la Declaració d’entitats d’interès ciutadà, que poden, entre altres coses, participar del Consell de ciutat, per a debatre els principals afers de la ciutat amb els representants de l’Ajuntament, un Consell presidit per l’alcalde o alcaldessa.

Ara bé, com s’articulen les associacions?, com dialoguen entre l’Ajuntament i la ciutadania?

En un informe encarregat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 a la Fundació Pere Tarrés es feu un treball de Diagnosi sobre l’estat de la participació interna en el sí de les associacions a Barcelona, era un bon moment per copsar la salut d’aquest teixit i la projecció del Codi ètic en el teixit associatiu. Les conclusions que es van extreure mostren que actualment la participació interna a les associacions és una important preocupació, on es constata que hi ha notables dificultats en que els socis assumeixin responsabilitats i compromisos, i qui hi treballa assumeix una sobrecàrrega de feina important. A més, es constata la dificultat al seu accés per a persones voluntàries no associades, i la manca d’incentivació per a la seva participació en les assemblees. És més, en la major part dels Codis ètics no existeix un Pla de Participació. El seu treball és realment important, sobretot si es compara amb l’existent a altres municipis, i gràcies a ells s’ha fet un fort contrapès polític, però la realitat és que tot i així, la participació ciutadana és precària, i el seu allunyament amb la gestió de la ciutat evident.

L’Ajuntament de Barcelona disposa d’un document base per al debat d’actuació municipal i canalitzar així els acords sobre una estructura documental comú. Tanmateix, la gestió de la participació ciutadana real és en mans de la gestió per districtes i les seves peculiaritats, per tant en mans de la voluntat política i la realitat del teixit associatiu. Malgrat tot, es pot dir que malgrat el real allunyament de la ciutadania en la gestió de la ciutat són les associacions les que controlen i donen veu a les realitats locals. Ara bé, qui fa la ciutat?, com es fa la ciutat?, com es veu el futur de la ciutat?. Aquestes preguntes són encara pendents de resoldre.

En un marc democràtic recent considerat en termes històrics els drets i les demandes estan en contínua transformació, així com el model d’estat, precoç, massa rígid davant dels canvis socials i econòmics i àmpliament qüestionat. La qüestió fonamental és: qüestionem al model d’estat, al model econòmic, al model social, a l’autoritat dels nostres representants? La resposta és complexa, tant com complexitats se’ns mostren evidents avui dia. Mentre el debat s’expressa en drets socials sentim càrregues emocionals, laborals, socials i culturals, i tendim a refugiar-nos en la reclamació, en la individualitat, en l’ànsia de llibertat personal.

Mentre s’obre el debat de la participació ciutadana, i la ciutadania es sent allunyada de la gestió de la ciutat, Barcelona ha anat teixint el seu futur des d’entitats articulades en el debat polític i el suport tècnic de les forces socioeconòmiques. En aquest context s’han desenvolupat importants iniciatives, on la participació ciutadana ha estat relativament baixa, i els resultats mostren les dificultats en enllaçar projectes d’escala urbana consistents que resolguin els defectes dels dèficits estructurals interns del teixit urbà metropolità, sempre amb actuacions decidides des de l’activitat política i després exposades a la ciutadania, amb una manca evident d’un debat previ, que facilitaria la integració del debat social amb el futur de la seva ciutat des de les realitats locals. Es prenen decisions, es duen a terme, i la participació ciutadana intervé quan ja hi ha grans projectes fets. En són exemples les determinacions i les actuacions del Pla Estratègic Metropolità, o les del Pla territorial metropolità de Barcelona, o els diferents projectes urbans que han tingut lloc o s’estan madurant sobre la mateixa ciutat, administrativa, no real (la metropolitana), de Barcelona. És més, cada municipi de l’àrea metropolitana té els seus propis programes de participació ciutadana. El mateix passa en tot l’Estat, cada municipi fa el que creu més convenient.

Tot i la creació recent (2010) de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la realitat és que el debat social entre Barcelona i els territoris veïns, que havia existit durant segles amb el Consell de Cent (1249-1714), dista molt de ser el que hauria o podria ser. El problema?, una conquesta, una imposició política i militar, i una desatenció cultural flagrant vers la història de Barcelona, de Catalunya, i de la pròpia Hispanya, ara dita Espanya.

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012.07.27

---

[1] Font de la informació: http://www.ccbcnes.org  /  www.regesa.cat (consulta: gener 2012)