Ressenya del llibre ‘El procés’ de Franz Kafka: una paràbola de l’absurd amb una condemna minuciosament meditada, exempta de solemnitat

Ressenya del llibre ‘El procés’ de Franz Kafka: una paràbola de l’absurd amb una condemna minuciosament meditada, exempta de solemnitat

Parlar de Franz Kafka és tot un repte. Fa anys que en vaig llegir el primer llibre, i fa anys que tinc ganes d’escriure’n, però fins ara no m’he vist prou convençut per fer-ho, i és que de Kafka se’n parla molt, com a decadent i com a personatge excepcional, comentaris tots ells que sempre m’han sobtat. M’han sobtat perquè la meva primera impressió va ser una altra. Jo vaig veure en ell una persona disgustada pel seu món que va saber trobar en l’escriptura una resposta de suport intel·lectual i emocional excepcional. En certa manera, observo que es confon la seva persona amb l’imaginari que representa als seus textos.

No tinc prou coneixement de la societat que l’envoltava ni de la seva vida personal com per fer-ne una valoració amb cara i ulls. Però la seva obra, en contrast amb allò que es diu d’ella, permet fer-ne una anàlisi conceptual.

Per començar potser és prudent establir un context que en situï un posicionament inicial sobre el què articular la redacció interpretativa. Cal valorar una persona capaç de deixar un llegat literari com el seu, un llegat que expressa una persona dotada d’una visió privilegiada d’un context cultural decadent amb una gran habilitat per comprometre’s a no deixar-se endur per la pressió social i (per fer-hi front) per fer de la seva obra el seu secret personal. De fet, ell va demanar que la seva obra mai sortís a la llum. En canvi, les seves crítiques, així com la seva impregnació en obres teatrals, només se’n refereixen com una persona recargolada i turmentada, fins i tot hi ha hagut qui m’ha dit que li fa respecte, gairebé por, llegir els seus llibres, perquè deixen un mal regust. En l’altre extrem també he llegit d’ell que era un agut humorista ple d’ironia i elegància creativa. Els primers em sembla que el confonen amb la seva obra i no deixen d’expressar la mateixa actitud que ell va mostrar en els seus escrits, i els segons també, però amb la diferència que els primers en parlen per referir-se a una debilitat humana amb voluntat d’aprofundir-hi, sense gaire èxit, i els segons el confonen alhora amb un elitista intel·lectual que mantenia en secret una mirada burlesca que en el fons admiren, en un món superficial o simplificat pel propi goig especulatiu. Però bé, això són teories, perquè també hi ha qui en parla bé, qui reconeix que la seva obra és excepcional, segurament de les millors del segle XX i que ell és qui ha reflectit millor la deshumanització de la modernitat burocratitzada i individualitzada. Una deshumanització que ja no comprèn l’edifici que hem construït, sobre el que ens recolzem i que alhora ens converteix en instruments d’una falsa harmonia on molts pocs poden orientar els seus designis lliurement. Aquestes valoracions em semblen molt més encertades. Però tot i així, reflexionant en el fet que ell mai va voler fer públic el que va escriure, m’impressiona, i és que això aporta als seus escrits un valor afegit, sorprenent, i més avui en dia, on tots volem tenir idees i explotar-les, o així ens pensem que hem d’actuar si no volem caure en la misèria i que uns altres s’apoderin d’un lloc que podríem ocupar nosaltres. Ell mai va voler cap reconeixement, de fet ell critica tota motivació al reconeixement, de forma clara i evident en tota la seva obra i de forma explícita en la seva voluntat d’ocultar-la. En qualsevol cas, la seva obra no té sentit per a criticar-lo, només per aprendre’n, d’ell i de la seva capacitat excepcional d’explicar amb narracions qüotidianes, simples i amb personatges simples, el món que reconeixia però que no compartia. Ell mai va voler que ningú fes ni negoci ni elucubracions del que va escriure, ho va fer per ell i en segona instància per a compartir-ho amb els seus cercles més íntims.

En aquest article vull parlar del llibre El procés, escrit l’any 1925, una obra que continuà tot seguit amb una segona versió, un llibre menys conegut però no per això menys valuós, titulat El castell (1926). I de què parla el llibre El procés?, doncs bé, fins on he arribat a comprendre’l, parla d’una persona pobre d’emocions que mira de defensar la seva honorabilitat per un judici que no comprèn, que es creu que és un error, i al final és metafòricament condemnat per quedarse bloquejat en el propi procés. I mort en un final miserable i pèssim, com totes les gestions que fa al llarg de tot el llibre, tant amb les persones amb qui interactua com en el propi procés judicial que mai arriba a començar. El judici és una metàfora crítica sobre un món inhumà que caracteritza en un personatge anomenat ‘K.’, el judici d’un món sempre disposat a jutjar i valorar les coses comparant un mateix amb el pròxim, on l’autor recrea la pobresa i la ingratitud de les nostres relacions. És una crítica a l’efecte pervers de la constant impulsivitat que ens envolta i ens empeny a consumir i desitjar tot el que se’ns ofereix, que distorsiona la capacitat de cercar la felicitat en la maduresa potencial que ens permetria obtenir altres maneres més sanes d’assolir la plenitud i la seguretat, sobre l’agraïment, i no sobre el sotmetiment. Un món on se’ns dóna opcions de progressar i ens espanten les conseqüències de l’estancament o el retrocés en l’escalada de l’èxit, on gairebé tot si val si no hi ha una llei escrita que digui el contrari. Al llibre es jutja una persona ‘tipus’ (K) pel senzill fet de no entendre el món en què viu, al que valora només per les aparences i en el què utilitza sempre les persones pel seu interès. El món que l’envolta només és una immensa i inhumana burocratització de la vida on hi ha algunes persones que tenen sentiments sense valor, ni pel sistema ni per en K.. Tot plegat sembla caòtic. Silencis inexplicables, situacions ridícules i vergonyoses, i intercanvis ambigus fins a l’inimaginable que no es sostenen en res més que en suposicions. ‘K’ no hi troba sentit, i en raona la seva ignorància inconscient. Representa un món de prepotències i impertinències no reconegudes, de cinisme i ofensa tolerats, d’impotència i absurd vestits de racionalitzacions hipotètiques, de superficialitat i banalització de l’amor i la cultura, un món de normalització malaltissa de la censura de la llibertat i creativitat humanes on tot està encaixonat i viciat per la manca d’un suport ètic col·lectiu que doni valor a l’emotivitat i a la condició humana. Un món convertit en un teatre on els protagonistes són llestos o tontos, espavilats o ingenus, on tothom pressiona i és pressionat, on la llei del poder i el sotmetiment imposa les seves normes, on públicament només hi ha els que poden i els que no poden, els que poden més i els que poden menys, i on tots es retroalimenten. On la duresa i el patiment es donen sentit a sí mateixos, i on els sentiments i l’amor es toleren com anecdòtics mentre no interfereixin en l’ordre establert, que ja s’ocupa de deprimir i reprimir si esdevé un problema. Un món on aquesta crueltat es viu dins d’un mateix, però que ignora el personatge ‘K’. ‘K’ es sent jutjat, però realment mai és jutjat ni hi ha cap instància que el jutgi. És el llibre qui el jutja, que representa la societat que el propi ‘K’ jutja. L’autor, a través d’un llibre que fa de mirall de la societat que el protagonista viu, jutja la seva pobra i miserable consciència de la realitat i el condemna a una seva patètica sentència, de la que extreu tot bri de solemnitat.

En una visió introspectiva paral·lela, es podria dir que expressa com s’arriba a transformar el sentit de les coses quan tot és objecte de qüestionament per una raó especulativa, que abasta més enllà del seu ús pràctic i esdevé el braç dels principis d’una moral condicionada per les seves finalitats. És una resposta crítica a la modernitat supèrflua, productora de béns materials i valors ridículs fins a l’extenuació.

Fent-ne una visió psicoanalítica, es pot dir que el llibre representa la pròpia ment del món o univers del personatge, que es inconscient es jutja a sí mateixa de la mateixa forma que conscientment ho fa amb els demés, arribant a un estadi de neurosi o psicosi crònica. I aquest estadi no és una exageració, és present en la modernitat, que no permet el desenvolupament de la maduresa de l’individu. L’individu de la societat moderna, en la mesura que participa d’un teatre social que no comprèn ni espera res d’ell, si ha de triar auto-jutjar-se conscientment i limitar la seva capacitat d’emocionar-se, o bé de fer-ho reconeixent la naturalesa del seu inconscient emocional, i trobar-hi la seva humanitat i veure-hi reflectida la del pròxim, en general sempre tria la primera opció. El primer camí ens pot dur a una resposta pragmàtica, però que en certs casos por conduir a un cinisme sense retorn; i el segon camí ens pot dur a la plenitud, però també a una situació de desgast emocional a la què la consciència s’hi resisteix, i en darrer terme a una depressió que, de ser crònica, ocasiona la inhabilitació dels sentiments que no ens són útils per compartir. Ambdós camins poden conduir a la insensibilització, però el primer sense senyals depressius, en toca cas són paranoics. El cas de ‘K’ és clarament el primer camí. Ell no té cap síntoma de depressió, senzillament no entén res ni sap fins a quin punt és pobre emocionalment, i entra en una paranoia persecutoria. Per això té una mort patètica.

En una visió més conceptual de la nostra condició psíquica, s’observa com l’element valoratiu del judici sembla una llosa, tant per a nosaltres com per aquells als qui jutgem, però ‘valorar allò que observem’ és necessari per establir una actitud conscient, i una emoció inconscient que ens sigui útil. L’exercici de ‘valorar’ és el resultat de la tendència psíquica de cercar la viabilitat de la nostra peculiar necessitat d’assolir un equilibri. És el mecanisme que otorga validesa a la integració dels nostres peculiars impulsos, personals i intrínsecs a la nostra condició humana. És la fusió dels móns conscient i inconscient en un tot, el tot psíquic que funciona, realment, com una unitat en sí mateix i en la psique col·lectiva. La psique aspira a assolir un equilibri entre el judici inconscient i el judici conscient, res més. Però si no ho aconsegueix fractura aquesta possibilitat, entrant en conflicte i trobant-hi solucions alternatives. Si l’inconscient no pot participar de l’emoció conscient i expressar-se sota el control d’una unitat psíquica, es transforma un ens autònom, reclòs o reprimit, en la mesura que en neguem o releguem la seva validesa. Tot són símptomes de la ruptura psíquica a la que ens condueixen múltiples situacions, des de la simple immaduresa a situacions anòmales derivades de l’entorn. Tot forma part del propi mecanisme psíquic. La reflexió conscient és una representació dels instruments d’adaptació a la desitjada harmonia o pau psíquica, però si no és suficient la psique opta per alternatives per combatre la inestabilitat, posant barreres tant a les emocions interiors com a la percepció de la realitat exterior, com a mecanisme de defensa. I quan això passa apareixen complexos, obsessions, fòbies i, fins i tot, psicosis, paranoies o trastorns de la personalitat, que en la mesura que no es poden assumir i es volen combatre ocasionen dèficits emocionals o depressions cròniques. ‘K’ pateix una obsessió paranoica cínica, es creu jutjat i acaba perseguit, no sap per què, ni per qui, fins que cau abatut miserablement.

No sé si en Franz Kafka pensava així quan escrivia les seves obres, però el fet és que des del meu punt de vista està bastant clar que les seves històries eren, per damunt de tot, una resposta de l’intel·lecte conscient integrat en el propi subconscient que ell mateix va ser capaç de controlar, escrivint. Es tracta d’un autocontrol inaudit d’una persona que va ser capaç de convertir en literatura fantasioses paràboles existencials de la realitat. Així va calmar la càrrega emocional que li suposava veure més enllà del que val la pena veure i viure, i compartir. Una persona malalta mentalment, dèbil i asocial, paranoica i obsessiva no hauria pogut escriure això, i una persona privilegiada intel·lectualment irònica i burlesca que es sentís un creador no hauria escrit amb la seva discreció, hauria fet tot el possible per mostrar el seu art al món, per sotmetre’l a la seva manera. Hauria actuat com fa tothom que pensa ‘jo sóc més llest que tu’, exactament com fa el seu protagonista, ‘k’, en aquest i en altres llibres, recreant el principi ineludible de qualsevol ego pressionat pel pensament desmesurat i emocionalment limitat i limitador. Al final del llibre el protagonista veu que ‘no és més llest que ningú’. Però quan veu, sense voler-ho i sense estar preparat per acceptar-ho, que més enllà d’aquest arbitri direccional que l’impulsa no hi ha res, que és buit de sentiments, rep l’impacte de la mort, la mort simbòlica i tèrbola que li prepara en Franz Kafka de forma meticulosa. I no és la mort d’una persona, és la mort d’una cultura sencera.

En una visió més espiritual, val a dir que l’èxit o fracàs de la nostra resposta psíquica determina el sentir de la nostra vitalitat, la resposta al nostre desenvolupament on el nostre ser i el nostre entorn en són les parts essencials, on la nostra diferenciació i la nostra condició humana tendeixen a conviure en una realitat que transcendeix al sí mateix. És a dir, és la resposta al reconeixement o desautorització de la pròpia individualitat integrada en un tot del qual en formem part. La manera de resoldre aquest trencaclosques té a veure amb nosaltres, en com ens sentim en tot moment, amb el nostre passat sentit i projectat sobre la nostra actitud i el nostre caràcter, sobre la nostra personalitat, i en com projectem la realitat viscuda sobre la realitat no viscuda, sobre el futur immediat i tot allò que la nostra imaginació pugui entreveure. I això, en un context exterior llaurat sobre una resposta ètica col·lectiva, integradora del potencial humà d’habilitar la pròpia raó de la ma de les emocions, font d’energia vital, és suportable. Però en un entorn on els sentiments no tenen valor, on les persones no valen el que són sinó el que serveixen per un sistema deshumanitzat, és insuportable. Només el refugi creatiu, en una actitud intel·lectual i emocional que s’integri en un sistema del què no podem ni sabem fugir, és el canal de la supervivència. La pròpia creativitat, impulsiva però alhora racionalitzada, és una resposta a aquesta lluita vital, una manera de canalitzar emocions i pensaments per sobreviure en plenitud psíquica, com ho fa Kafka.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.08.08

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s