Ressenya del llibre ‘El procés’ de Franz Kafka: una paràbola de l’absurd amb una condemna minuciosament meditada, exempta de solemnitat

Ressenya del llibre ‘El procés’ de Franz Kafka: una paràbola de l’absurd amb una condemna minuciosament meditada, exempta de solemnitat

Versió castellana publicada a EL PAÍS COSTA RICA, el 2 de maig de 2020. Clicar

D’en Kafka se’n parla molt, uns l’entenen com a decadent i altres com a personatge d’excepcional capacitat creativa, gairebé humorística. Els primers el confonen amb els personatges que crea a la seva obra i no deixen d’expressar la mateixa actitud que ell reflecteix (el judici fàcil o immediat basat en tòpics). I els segons també, però amb la diferència que el confonen amb un elitista intel·lectual que en el fons admiren. Però bé, això són teories que d’altres matisen. També hi ha qui en parla bé, i reconeix que la seva obra és excepcional, segurament de les millors del segle XX, i que ell és qui ha reflectit millor la deshumanització a la què ens ha conduït la burocràcia moderna. És una visió que comparteixo. Però Kafka apunta més amunt, a idees molt poc o mal tractades.

Cal tenir present que va ser una persona que va demanar que mai es publiqués el que va escriure. No va voler que es fes negoci amb els seus textos, però no el van respectar. Ho va fer, per damunt de tot, per ell. Aquest fet, gens menor, informa de que la seva motivació era sincera i exploratòria, segurament per desenvolupar una crítica compartida amb el seu cercle més íntim, amb qui deuria interactuar. Entès això, es comprèn que la crítica a la seva obra descuida allò que el motivà a escriure. En va filosofar una idea, però aquesta obra, que segurament va existir, es va destruir o amagar, potser per consideracions editorials o, potser, qui sap, ho va fer ell mateix. Parla d’una deshumanització que ja no comprèn l’edifici que hem construït, sobre el què ens recolzem i que alhora ens converteix en instruments d’una falsa harmonia social on molts pocs poden orientar els seus designis lliurement.

El seu llibre més conegut és El procés, que escriu l’any 1925. Tracta d’un home que aspira a triomfar observant i imitant únicament als que estan per sobre d’ell, i utilitza a les persones pel seu interès. Sembla que les coses li van bé, però tot canvia quan se’l sotmet a un judici, amb la qual cosa tracta de defensar la seva honorabilitat, si bé no sap per què se’l jutja. Creu que és un error i s’obsessiona en voler demostrar-ho, però no ho aconsegueix. Tot sembla caòtic. Silencis inexplicables, situacions vergonyoses i intercanvis absurds. L’home, anomenat ‘K.’, no li troba el sentit, però ho dissimula fugint de l’evidència de la seva ignorància, que nega que existeix. Sense entendre res, mor amb un final pèssim, com totes les gestions que fa al llarg de tot el llibre, tant amb les persones amb les què interactua com en el procés judicial que mai arriba a començar. Per què mor? Al llibre es jutja i es condemna a una persona sense nom pel simple fet de no entendre ni cuidar el món en el qual viu. Però, en realitat, és una condemna minuciosament meditada on es jutja a la pobresa de l’ésser social que Kafka caracteritza en un personatge anomenat ‘K.’. ‘K.’ es sent jutjat, però realment no hi ha cap instància que el jutgi, de la mateixa manera que la societat no es jutja a si mateixa. Per aquesta raó, l’autor, a través d’un llibre que fa de mirall de la societat que viu, jutja la seva pobra i miserable consciència de la realitat i el condemna a una mort patètica, de la qual s’extreu tot bri de solemnitat. Mor fugint de la bogeria que li causa l’obsessió pel judici, com si d’un fugitiu desesperat, que es sent caçat, es tractés.

És un judici a un món sempre disposat a jutjar i valorar les coses pel seu ús, o interès, on l’autor vol reflectir la pobresa i la ingratitud de les nostres relacions. És una crítica a l’efecte pervers de la constant impulsivitat que ens envolta i ens empeny a desitjar tot allò que se’ns ofereix. Es qüestiona un món on se’ns aboca a haver de progressar i ens espanten les conseqüències de l’estancament o el retrocés en l’escalada de l’èxit somiat, on gairebé tot si val si no hi ha una llei escrita que digui el contrari.

El “procés” es dirigeix a les prepotències i impertinències no reconegudes; al cinisme i l’ofensa tolerats; a l’absurd vestit de racionalitzacions hipotètiques; a la superficialitat i la banalització de l’amor i la cultura. A un món que ha normalitzat la censura de la llibertat i la creativitat humanes. Un món convertit en un teatre, on els protagonistes pressionen i són pressionats, que reflecteixen a una societat formada pels que poden i els que no poden assilir l’èxit. On la duresa i el patiment es donen sentit a sí mateixos, i on els sentiments i l’amor es toleren com anecdòtics mentre no interfereixin en l’ordre establert, el qual és capaç de reprimir-los si esdevenen un problema. Un món on aquesta crueltat es viu dins d’un mateix.

En una visió introspectiva paral·lela, es podria dir que Kafka expressa com s’arriba a transformar el sentit de les coses quan tot és qüestiona per una raó especulativa, que abasta més enllà del seu ús pràctic i esdevé una moral exempta de sentiments.

No sé si en Franz Kafka pensava així quan escrivia les seves obres, però el fet és que (des del meu punt de vista) està bastant clar que es tracta d’una paràbola existencial de la realitat, vist des dels laberints de la ment, que poca gent explora.

Fent-ne una lectura psicoanalítica, es pot dir que el llibre representa una crítica social endinsant-se a la pròpia ment de l’univers d’un personatge cínic que no sap que ho és, que de manera inconscient es jutja a sí mateix de la mateixa forma que conscientment ho fa amb els demés, arribant a un estadi de neurosi o psicosi obsessiva. ‘K.’ no té cap símptoma de depressió emocional, perquè té les emocions reprimides. Senzillament no entén res ni sap fins a quin punt és pobre emocionalment, i entra en una paranoia persecutòria perquè no suporta més enganyar-se a sí mateix. És atacat pel seu subconscient. I aquesta qüestió és, per tant, bastant més complexa que la simple trama aparent del llibre. Kafka fa creure al lector que el judici potser existeix, però només existeix dins del seu cap, i això ho amaga.

En una visió més enfocada a la nostra condició psíquica, s’observa com l’element valoratiu del judici inconscient és una llosa, tant per a nosaltres com per aquells als qui jutgem. L’exercici de “valorar” és el resultat d’una tendència sistemàtica de la psique, que fa tot el possible per assolir un equilibri. És un mecanisme que es regula per la necessitat d’integrar tots els impulsos que es perceben, de manera que ajusta la realitat viscuda a aquesta finalitat. És la interconnexió dual dels mons conscient i inconscient en un tot. És el tot psíquic que funciona, realment, com una unitat dual en sí mateix i dialoga, alhora, amb la psique col·lectiva. La psique aspira a assolir un equilibri entre el judici inconscient i el judici conscient, res més. Però si no ho aconsegueix entra en conflicte i troba-hi solucions alternatives, com ara la depressió, l’obsessió, el cinisme, la neurosi, la paranoia o el trastorn de la personalitat, la doble personalitat o la creació d’al·lucinacions, i la bogeria. I del cinisme a la paranoia hi ha un pas, quan entra en conflicte amb la realitat social. ‘K’ pateix el desequilibri que l’ha conduit a un cinisme paranoic, que no atén, fins que es torna boig i mor. Dit d’una altra manera, si l’inconscient no pot participar de l’emoció conscient i expressar-se sota el control d’una unitat psíquica, es transforma un ens autònom, reclòs o reprimit, en la mesura que en neguem o releguem la seva validesa. I és capaç de desafiar a la realitat conscient. Tot són símptomes de la ruptura psíquica. Tot forma part del propi mecanisme psíquic, i de la seva peculiar lluita per persistir, i, en certs casos, d’agredir-se a sí mateix.

En una visió més espiritual, ressaltar que aquest llibre ajuda a comprendre que el fracàs de la nostra capacitat psíquica condueix a la pèrdua de la nostra vitalitat, i a l’autodestrucció. És la resposta a la desautorització d’un mateix en un tot del qual en formem part. I això, en un context social que ha llaurat un entorn on els sentiments no tenen valor, on les persones no valen el que són sinó el que serveixen per un sistema deshumanitzat, és insuportable.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.08.08
Revisat el 2020.05.02

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s