La història de la qüestió urbana de Sant Andreu de Palomar també és la història de l’àrea metropolitana, la història d’un entramat d’històries i cultures heterogeni, i comprendre-la, és també una manera d’acostar sensibilitats i de teixir instruments de cohesió social i maduració democràtica. Cal parlar-ne reconeguent la seva identitat des de la seva pròpia història i naturalesa que l’originà i li donà la seva personalitat, impulsant un debat cultural i ambientalment sensible, per permetre estimular de forma creativa noves maneres de transformar-la i revitalitzar-la.

Cal desenvolupar aquesta qüestió des d’una visió amena i propositiva en tots els àmbits territorials concrets dins l’actual àrea metropolitana de Barcelona per a comprendre la dimensió de la seva cultura urbana. Sant Andreu de Palomar n’és un cas paradigmàtic, un poble de mil anys d’antiguitat, ara absorbit dins del complex i desigual, sempre inacabat, entramat urbà de la plana de Barcelona i els seus entorns. Perquè Sant Andreu de Palomar?, doncs per un motiu principal, més enllà d’incidir en l’error d’entendre’l com un antic poble rural convertit en un barri més de Barcelona, és positiu qüestionar tant la forma com s’ha atès la seva realitat territorial i cultural, com la forma com s’està atenent en l’actualitat, ara que s’està madurant el debat urbanístic metropolità amb la recentment creada Àrea Metropolitana de Barcelona. El mateix passa, i en menor mesura, amb Horta i Sant Martí de Provençals, i en canvi, en antics pobles com Sarrià no es pot dir el mateix, ja que s’ha beneficiat d’haver estat situat a la Barcelona atesa per la burgesia catalana. Altres barris naixeren al voltant de Barcelona durant els segles XIX i XX, mentre estava emmurallada, i no tots disposen de la mateixa herència com a nuclis històrics, com ara Gràcia, originada al segle XIX com a barri perifèric de la Barcelona que no podia créixer. Evidentment, molts dels històrics pobles que avui encara són municipis, són també del mateix interès que Sant Andreu. En aquest sentit, l’organització administrativa i la incidència d’una ciutat històricament veïna i ara contínua, la vella Barcelona, hi té molt a veure. Sense cap més ànim que aportar debat i investigar la validesa de l’actual model urbà, en la seva dimensió social, política i cultural, cal reflexionar de nou la nostra herència per a corregir els errors del passat, comprendre’ls una mica més i fer una ciutat real (metropolitana) més humana, cohesionada, culturalment i socialment.

En aquest context el fenomen urbà del territori original de Sant Andreu de Palomar es mostra com la plasmació física de la dimensió ètica i cultural de l’activitat humana escrita al territori especialment des de la segona meitat del segle XIX, moment en que es configurà l’essència de la seva identitat urbana, encara existent, com a resultat d’un camí que s’inicià ara fa mil anys. És necessari cercar les respostes a través d’un debat d’aproximació qualitativa a la seva realitat, des de diferents àmbits, i tots ells enfocats a la captació del seu capital social, escrit en la seva història fins al dia d’avui, ara fortament fragmentat. L’estreta relació amb el teixit urbà inacabat i provisional que s’ha teixit en el seu territori original, que n’ha oblidat la seva empremta, expressa les dificultats encara vigents en comprendre’n la necessitat d’intervenir-hi des d’una visió més compromesa. És necessari acostar respostes socials i també polítiques, per atendre el fenomen urbà a Sant Andreu, ara dividit en dos districtes, amb la creació de la identitat de Nou Barris l’any 1984, amb la finalitat de canalitzar el capital social des de la cohesió cultural.

A l’actual debat metropolità, amb les debilitats sabudes degudes a la divisió administrativa en nuclis ara entreteixits i la dificultat d’articular un debat estratègic de qualitat, entenc que s’ha d’incorporar un intens i profund debat sobre la divisió territorial actual dins del propi municipi de Barcelona, amb la finalitat de valorar el seu peculiar potencial de centralitat interurbana i de suport i enllaç cultural en la identitat dels barris que l’envolten, també amb les seves pròpies identitats diferenciades. Mentre es demanda en diversos àmbits articular estructures de gestió i govern supramunicipals que permetin obrir debats a altres escales territorials sense impediments, entenc que també és necessari reforçar de forma decidida l’aprofundiment de la cohesió social de l’escala urbana més propera al ciutadà, el barri, i la seva convivència de proximitat amb els respectius barris veïns i el medi que els envolta, en especial amb aquells llocs amb més tradició i empenta identitària; cal repensar el valor de la identitat urbana més enllà de la definició de barris, districtes i municipis. Les relacions històricament establertes a les nostres ciutats, tant si han estat planificades com si han estat una resposta espontània, van lligades a moments, llocs i contextos peculiars que tendim cada cop més a descuidar, en la mesura que la ciutat s’estén i es mostra difosa.

Analitzar la cultura que ens ha acollit i que tendeix i ha tendit sempre a evolucionar de la ma del pensament i els artificis humans que hem aixecat, com les ciutats modernes, en un context d’un lloc específic, de Sant Andreu, és, de fet, un exemple tan vàlid com qualsevol altre. Analitzar una entitat històrica com aquesta és una manera de parlar de la nostra cultura, perquè de fet, tota expressió cultural és representada en els nostres medis, els fenòmens que l’home artificialitza, com ara les ciutats, i també la Barcelona metropolitana. Cal aprofundir en la banalització cultural i els avenços dels models compartits i comunicats en una era de retorn a una revisió historicista sense precedents, a escala global.

2012.07.25