Els reptes del pla d’ordenació urbanística metropolità de Barcelona, repensant el Decret d’Agregació de l’any 1897

La ciutat de Barcelona ens expressa el constant repte d’enllaçar la seva història amb la memòria i la identitat present a la cultura que ens és pròpia, transformant-se al llarg del temps i de l’espai, on el teixit urbà interactua de forma efectiva amb la societat i la seva cultura. El repte de la formació del futur Pla director urbanístic metropolità i del Pla d’ordenació urbanística metropolità a càrrec de la recentment creada Àrea Metropolitana de Barcelona són sens dubte dues empreses que transformaran la ciutat i la seva relació amb els municipis veïns, i sobre les que s’implementaran les polítiques urbanes estructurals. En aquest sentit, l’hàbitat urbà i la seva ordenació, l’urbanisme, enllaça amb la nostra memòria, la nostra cultura i la nostra identitat, l’embolcall ambiental i natural del fenomen urbà. El fenomen urbà, que actualment ordena la ciència urbanística, s’expressa en l’antropització en la naturalesa dels seus assentaments, ja siguin camps, pobles o ciutats; és la plasmació física de la dimensió ètica i cultural de l’activitat humana.

Quin serà el paper de cada municipi?, tots ells tenen la mateixa veu?, i una pregunta encara més oportuna, si el procés de maduració plantegés establir una única entitat administrativa que donés veu al conjunt del teixit urbà de l’àrea metropolitana com seria?, quines figures territorials hi hauria? Totes aquestes preguntes sens dubte demanen temps i molta reflexió, però cal treballar-hi, perquè mentre estiguem tan dividits i els centres de decisió estiguin tant monopolitzats per qüestions polítiques difícilment es podrà donar empenta a la unitat lògica d’un àmbit metropolità, interrelacionat en un mateix teixit heterogeni de nuclis integrats. I d’aquests nuclis, més enllà dels que descriuen les actuals entitats locals oficials, n’hi ha varis a la mateixa Barcelona, com els històrics Sant Andreu de Palomar, Horta, Sarrià, Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sants, units pel Decret d’Agregació i posteriors ampliacions que tingueren lloc des de l’any 1897.

La ciutat en extensió, que teixí l’àrea metropolitana als segles XIX i XX amb els fenòmens transitoris, fortuïts i fins i tot arbitraris que la modernitat ens ha portat, no ha deixat d’evolucionar, i pel camí han passat coses, moltes d’elles que som conscients que cal arreglar, però també d’altres menys clares, com la forma en que s’ha atès el creixement dels nuclis agregats a la ciutat al final del segle XIX, per Reial Decret i després de que l’Ajuntament de Barcelona ho demanés dos cops, l’any 1879 i l’any 1885, i que els ha condicionat molt. La ciutat acabada i consolidada que sembla que tenim topa amb el fet que bona part d’aquest teixit fou una resposta provisional per a resoldre problemàtiques urgents, que es van aprofitar de la manca de control social de la ciutadania i de la seva incapacitat de decidir els seus designis. Ara, davant de la revisió de l’actual Pla General Metropolità de l’any 1976, és un bon moment per fer balanç i fer un esforç per comprendre quina ciutat tenim i quin és el seu potencial de transformació, no només física, sinó també administrativa, amb tota la dimensió social i cultural que l’acompanya. Barcelona, Catalunya i Espanya han tingut moltes dificultats per a democratitzar la societat, diverses guerres civils, els fracassos de dues repúbliques, dictadures i cops d’estat en donen fe, i això s’expressa de forma clara en com hem transformat el territori, el nostre medi urbà i natural. Mostra d’això són les resistències tècniques i socials, respostes culturals, que la ciutadania i els poders públics mostren davant el repte d’abordar la seva transformació.

En el marc de l’actual era de la informació, se’ns obren noves eines per restituir debats, podem agilitzar la gestió de la informació, i articular-la per així desenvolupar coneixement amb més facilitat. De fet el coneixement i comprensió de la realitat ens acosta a l’assumpció de la nostra responsabilitat vital, i el repte de l’era de la informació és el d’establir el pont necessari entre cultures per a una nova consciència social, política i cultural. En aquesta línia cito unes paraules del psicòleg social i humanista jueu contemporani Erich Fromm, que en la seva obra pòstuma L’humanisme com utopia real ([1]) expressava fins a quin punt és important saber transcendir la societat i reconèixer de quina manera aquesta fomenta o entrebanca les nostres potencialitats.

Crec que l’individu no pot establir un relació estreta amb la seva humanitat en tant no es disposi a transcendir la seva societat i a reconèixer de quina manera aquesta fomenta o entrebanca les seves potencialitats humanes. Si li resulten “naturals” les prohibicions, les restriccions i l’adulteració dels valors, és senyal de que no té un coneixement veritable de la naturalesa humana.

ERICH FROMM, L’humanisme com utopia real, 1992

Andreu Marfull i Pujadas

2012.07.25


[1] Aquesta és una citació del capítol Acciones y proclamaciones humanistas del llibre (obra pòstuma) El humanismo como utopía real, de l’Erich Fromm (FROMM, E, 1997, 135-136). La primera versió del llibre va ser en alemany l’any 1992 sota el títol Humanismus als reale Utopie. Der Glaube an den Menschen. Traducció de l’autor de la tesi.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s