El butlletí electrònic en anglès InTransit – seven communities, one language; Eurocatalan Newsletter (www.it-intransit.eu ), ha publicat avui mateix una edició especial que tracta del llegat dels Jocs Olímpics del ‘92 i el model de ciutat, coincidint amb els Jocs a Londres aquest juliol. Hi he col·laborat amb la redacció de l’article titulat The “Games” of the Catalan capital.
The e-newsletter in English InTransit – seven communities, one language; Eurocatalan Newsletter (www.it-intransit.eu) has today published a special issue that is the legacy of the Olympics ’92 and the model of the city, coinciding with the Games in London this July. I have worked with the writing of the article entitled ‘The “Games” of the Catalan capital’.
Tal i com indica el lloc d’internet:
El butlletí de notícies InTransit és un projecte conjunt posat en marxa entre les diferents institucions privades de la comunitat lingüística catalana. Esperem que es converteixi en una eina útil per als corresponsals estrangers que treballen a Espanya, acadèmics, membres del cos diplomàtic i qualsevol persona interessada en conèixer la perspectiva euromediterrània d’Espanya en els esdeveniments actuals.
El que va portar a la creació de InTransit va ser la constatació que els ciutadans de la majoria d’estrangers que viuen a Espanya formen les seves opinions gairebé exclusivament a través dels mitjans de comunicació produïts a Madrid. És clar que la barrera de l’idioma català fa que sigui difícil arribar a aquesta comunitat, raó per la qual estem convençuts que eines com aquest butlletí són necessàries per superar la bretxa existent.
InTransit és una publicació trimestral monogràfica que ofereix la traducció a l’anglès d’articles d’opinió que han aparegut a la premsa de parla catalana (que inclou Catalunya, València, Balears, la Franja d’Aragó (Aragó tira), Andorra, Catalunya Nord i la ciutat de l’Alguer) o en la premsa espanyola. Aquests articles ofereixen una perspectiva diferent sobre les qüestions que tendeixen a ser tractats amb una sola veu a Madrid.
As indicated by the internet site:
The newsletter InTransit is a joint project started up among different private institutions of the Catalan language community. We hope that it will become a useful tool for foreign correspondents working in Spain, academics, members of the diplomatic corps and anyone interested in getting to know the Euro-mediterranean perspective on Spanish current events.
What led to the creation of InTransit was the realization that most foreign citizens living in Spain form their opinions almost exclusively from the media produced in Madrid. It is clear that the Catalan language barrier makes it difficult to reach this community, which is why we are convinced that tools such as this newsletter are necessary to bridge the existing gap.
InTransit is a quarterly monographic publication that offers the English translation of opinion pieces that have appeared in the Catalan-speaking press (which could include Catalonia, Valencia, the Balearic Islands, the Franja d’Aragó (Aragon strip), Andorra, Northern Catalonia and the city of Alghero) or in the Spanish press. These articles offer a different perspective on issues that tend to be addressed with a single voice in Madrid.
L’article publicat és una síntesi d’altres articles ja publicats al meu bloc:
The article is a synthesis of already published other articles on my blog:
El texte, en versió catalana, és el següent:
Els ‘Jocs’ de la Capital catalana
Els Jocs olímpics d’estiu de 1992 van transformar en gran mesura una ciutat que durant més de quaranta anys va ser objecte d’un greu menyspreu polític i d’un evident abandonament urbanístic. Transcorreguts ara ja fa gairebé vint anys, és un bon moment per fer-ne, amb ulls crítics i renovats pel pas del temps, una visió retrospectiva. La seva repercussió en el present i el futur de la ciutat ha estat evident, amb efectes positius, d’altres més qüestionables, i amb un problema de fons, la debilitat política de la capitalitat de Barcelona.
Una visió positiva: el retorn del debat de ciutat, la reestructuració de la identitat cultural
El principal llegat dels Jocs Olímpics ha estat sens dubte el debat sobre la ciutat, i amb ell la reestructuració de la identitat cultural catalana i barcelonina. El respecte i la dignitat retornada als catalans i a la seva capital, Barcelona. La demostració que els barcelonins i els catalans podem organitzar uns grans Jocs Olímpics amb la nostra voluntat, convenciment, i amb relativament pocs recursos, molts menys del que costen avui en dia.
Es van trencar barreres psicològiques i es mostrà l’empenta d’una ciutat creativa capaç de fer realitat grans projectes, però va ser sobretot una oportunitat ben mesurada en un moment d’aposta per un país deprimit, un país menystingut per Europa amb una història consolidada, en un moment d’esperança i acostament entre la ciutadania catalana i espanyola que volia modernitzar-se i obrir-se al món. Amb aquest estímul la ciutat es va omplir de propostes, es van fer grans actuacions urbanístiques perquè hi havia molts buits a la ciutat, molts punts abandonats, i molta feina a fer.
Una visió crítica: la politització de l’èxit de la ciutat
Barcelona ha seguit modificant-se, en eixos com l’avinguda Diagonal, per dalt i per baix, en àmbits com el carrer Tarragona, el 22@, el front marítim fins al Fòrum, la zona logística de La Fira 2, la Zona Franca o l’ampliació de l’aeroport, però s’ha intervingut i s’ha avançat poc en altres zones de la ciutat metropolitana, la ciutat real, que s’han quedat al marge. Barcelona té molts barris mal connectats encara, amb símptomes de marginació, i, sobretot, amb molta desigualtat de rendes. La promoció de la ciutat, de la marca ‘Barcelona’ i de l’èxit de la seva transformació no ha anat acompanyat d’un acte d’humilitat i aprofundiment cultural i urbanístic suficients, sobre la realitat encara desigual de la ciutat. Es parla massa d’èxits, poc de problemes, massa de turisme i de negocis, i poc de marginació espaial de certs barris. Les pròpies lluites polítiques dels interessos locals, regionals i estatals en mans dels mateixos partits han descuidat el rigor que la ciutadania es mereix.
Part d’aquesta realitat és una resposta a la creixent promoció del debat econòmic i a la normalització d’una realitat desigual que es tolera, però hi ha altres aspectes que hi han incidit.
Un problema: la debilitat de la capitalitat barcelonina
Un cop acabats els Jocs hi va haver una crisi econòmica (1993-1996), que tancava un període d’expansió iniciat a mitjans dels anys vuitanta, i la ciutat tenia un gran deute a retornar. Però hi va haver també nous desafiaments, i un d’ells de gran rellevància: l’inici de la gestació d’un nou ordre mundial, un nou escenari globalitzat on les grans ciutats tendien a integrar-se en economies regionals que competien entre sí, on la realitat plurinacional d’Espanya i la forta competència interna deixava de nou Barcelona, i Catalunya, en desigualtat de condicions. Les inversions es van repensar, les estratègies també, i els dèficits en inversió i en voluntat d’invertir a la regió metropolitana de Barcelona es van evidenciar.
Barcelona havia demostrat què es podia aconseguir amb grans esdeveniments i la inversió en infraestructures, i Madrid, la capital de l’estat, també va voler promoure grans esdeveniments, ser una ciutat de negocis i posats a demanar gaudir de les millors infraestructures d’Espanya. I així ha estat. Ho ha fet de la manera més racional?, és clar que no, des d’aleshores l’estat ha invertit de forma intensa i desmesurada vers un estat radial al voltant de Madrid. Però també de forma deslleial, ja que ha desatès la resta de territoris productius i la seva capacitat d’estructurar-se en xarxa, tal i com les grans economies es mostren competitives, fiscalitzant-los i invertint de forma prioritària en totes aquelles infraestructures que beneficiïn directa i indirectament a la metròpoli madrilenya.
Fruit d’això la ciutat encara no està preparada per explotar el fort potencial de l’articulació de l’àrea metropolitana, de la regió metropolitana, o l’euroregió que enllaça València, Mallorca, Barcelona, Saragossa, Tolosa i Montpeller. No està preparada perquè per això cal un projecte ampli, un consens social i polític i, sobretot, un recolzament estatal integrat en un model més just i competitiu d’Espanya, tot el contrari que la realitat i la voluntat política estatal expressen. De forma paral•lela a l’evident evolució de la ciutat es posa de manifest la involució del debat polític i la seva incidència directe a la metròpoli catalana.
Ara l’estat està en una profunda crisi econòmica i financera, i el principal problema de la greu crisi, el model polític i fiscal del territori, ni es toca, dos no parlen si un no vol. Mentre això succeeix surten noves veus, nous sentiments, que ens empenyen a donar autoritat, llibertat i autonomia a un nou ordre regional, amb vincles econòmics i culturals, per damunt de l’actual ordre polític heretat. El control social, impulsat per les tecnologies de la comunicació, de la ma del coneixement, està aixecant noves veus, nous estímuls, que demanen canvis, canvis estructurals en l’ordre polític i econòmic. El temps dirà.
The text is as follows:
http://www.it-intransit.eu/articles/games-catalan-capital
The “Games” of the Catalan capital
The Summer Olympics of 1992 transformed a city that to a large extent over more than forty years had been the object of deep-rooted political scorn and a clear abandonment on an urban planning level. Now that approximately twenty years have gone by and it is easier to see things from a more critical and fresh perspective, it is a good time to look back on this period with a retrospective vision. The repercussions of the Games on the present and the future of the city have been evident, with positive effects, others more questionable, and with the fundamental problem being that Barcelona lacks the political weight of a capital city.
A positive vision: the reemergence of the city debate, the restructuring of cultural identity
The principal legacy of the Olympic Games has been, without a doubt, the debate about the city, and with it the restructuring of the cultural identity of Catalonia and Barcelona. The respect and dignity restored to the Catalans and their capital, Barcelona. The demonstration that the citizens of Barcelona and Catalonia can organize a grand Olympic Games using our will, conviction and relatively few resources, a great deal fewer than what an Olympics today would cost.
The Barcelona Olympics brought down psychological barriers and revealed the drive of a creative city capable of making big projects a reality, but it was above all an well-calculated opportunity for a country that was depressed, neglected by Europe with strong history, at a time of hope that brought the Catalan and Spanish citizenry –that wanted to modernize and be open to the world– closer. With this catalyst the city was soon flooded with proposals, grand urbanism events were held because there were many neglected and abandoned areas in the city, and a lot of work to do.
A critical vision: the politicization of the city’s success
Barcelona has continued to modify itself along axes such as the Avinguda Diagonal (the upper and lower stretches), in areas such as carrer Tarragona, the 22@ neighborhood, the seafront stretching all the way to the Fòrum, the logistical area of Fira 2, the Zona Franca, or the expansion of the airport. On the other hand, little has been done in other parts of the metropolitan area; the real city has been neglected. Barcelona still has many neighborhoods that are not well connected, with symptoms of marginalization and, above all, with a high level of income inequality. The promotion of the city, the ‘Barcelona’ brand and the success of the city’s transformation have not been accompanied by a sufficient show of humility and a profound study of the cultural and urbanistic inequality in the city. There is too much talk about successes and little about the problems, too much about tourism and business, and little about the spatial marginalization of certain neighborhoods. The internal political struggles about local, regional and state interests in the hands of the same parties have not had the level of rigor that the citizenry deserves.
A part of this reality is an answer to the growing promotion of the economic debate and the normalization of an unequal reality that is being tolerated, but there are other aspects that have had an influence.
A problem: the weak position of Barcelona as a capital
Once the Games had ended there was an economic crisis (1993-1996) that marked the end of a period of expansion that had begun in the middle of the 1980s, and the city had a great debt to pay back. But there were also new challenges, and one of them was of great relevance: the beginning of the new world order, a new globalized stage where the great cities tended to integrate themselves in regional economies that competed among themselves, where the plurinational reality of Spain and fierce internal competition once again left Barcelona, and Catalonia, in unequal conditions. People thought twice about investing, and rethought their strategies as well, and the deficits in investment and the lack of willingness to invest in the metropolitan region of Barcelona became clear.
Barcelona had demonstrated what it could achieve with great events and investment in infrastructure, and Madrid, the capital of the Spanish state, also wanted to promote big events, be a city of business and, while they were at it, enjoy the best infrastructure in Spain. And so they did. Did they do it in the most rational of ways? It’s clear that they did not, ever since then the Spanish state has invested intensely and disproportionately in creating a radial state surrounding Madrid. But also in an unfair way, since it disregarded the rest of the productive territories and their capacity to structure themselves as a network, as the great economies have shown themselves to be competitive, taxing them and prioritizing investment in all infrastructure that directly and indirectly benefited Madrid.
Because of this the city is still not prepared to exploit the great potential of the metropolitan area, of the metropolitan region or the Euro-region that links Valencia, Mallorca, Barcelona, Zaragoza, Toulouse and Montpellier. It is not prepared because in order for this to happen there needs to be a comprehensive project, a political and social consensus, and, above all, state support for a more just and competitive model of Spain, completely the opposite of today’s reality and Spain’s political will. As the city evolves, it is also becoming evident that there is a retrogression of the political debate and its direct impact on the Catalan metropolis.
Now the state is in a profound economic and financial crisis, and no one wants to talk about the principal problem of the crisis: the political and fiscal model of the territory. While this happens new voices are appearing, new sentiments, that push us to give authority, freedom and autonomy to a new regional order, with economic and cultural links, and put it ahead of today’s inherited political order. The social control, encouraged by communication technologies, through knowledge, bringing new voices to the fore, new forms of stimulus, that are demanding changes, structural changes in the political and economic order. Time will tell.
…
Andreu Marfull i Pujadas
2012-06-25
FU 