Ressenya del llibre ‘Converses amb Teresa Forcades’ de la ma de l’Eulàlia Tort

Davant de l’actual crisi, primer financera, després política i ara social, perquè ens afecta a tots i en tots els sentits, llegir paraules de realisme com les transcrites per Eulàlia Tort en les deu entrevistes que recentment li ha fet a la Teresa Forcades, és impactant. La Teresa, més enllà de ser una persona religiosa i coneguda, és capaç de parlar obertament de limitacions i contradiccions i alhora mostrar-nos camins per a recuperar l’esperança, sense cap altra eina que la mostra del seu compromís i les peripècies que l’han dut on és, al monestir de Sant Benet i en alguns dels corrents d’informació que s’han desplegat al seu voltant, entre ells aquest llibre.

Al llarg de les entrevistes fa un gran i exhaustiu aprofundiment de la figura i la paraula de Jesús, validant allò que l’ha fet exemple d’amor i confiança, i despullant gran part del llegat contradictori que s’ha aixecat al voltant seu i de l’església que s’hi edificà per a centrar el debat en la seva gran humanitat, tal i com ens recorda quan afirma que:

la divinitat plena és compatible amb la humanitat plena, i la  plenitud humana és la divinització…

… per així donar sentit a la vida humana segons el cristianisme, tal i com expressa:

viure la vida de Déu en un diàleg d’amor lliure a cada instant…

… perquè:

la vida és un diàleg d’amor, un diàleg que implica sempre la llibertat, que no està preconcebut sinó que és una aventura real de descoberta humana…

… si establim un diàleg respectuós i obert, tant en l’àmbit interpersonal com amb la natura, estem fent present Déu aquí a la terra.

Respecte, llibertat, vida, amor… són paraules que tots hem sentit molt sovint, en molts contextos diferents, però que de la paraula de Jesús transmesa per la Teresa Forcades agafen força i valor, significat. Per ella, pel propi alliberament emocional i per la dignitat humana, cal reconèixer la pregària com un acte conscient. Santa Teresa, tal i com la Teresa recorda, diu:

si el que vols és pregar, només t’has d’imaginar que tens Jesús assegut al teu costat i que pots estar-te amb ell com estaries amb un amic.

Però no tot són paraules ja de per sí soles positives, tal i com expressa en la seva primera entrevista amb l’Eulàlia Tort, on posa de manifest que la tradició cristiana, a diferència d’altres religions, col·loca el perdó al centre de la vida. El perdó de qui s’equivoca, i és que també es pot equivocar qui és capaç d’estimar.

Així mateix, fa una lectura compromesa del concepte de llibertat, mostrant que el test de la veritable llibertat interior i de la veritable alegria passa per com s’encaixen les diferents realitats de convivència, sota un precepte fonamental, conèixer-se a un mateix, a una mateixa. L’alliberament emocional és per ella un procés que ens porta a deixar oberta la pròpia vida des de la confiança. I aquest alliberament implica, també, prendre consciència que al llarg de la vida s’han viscut impactes emocionals que no s’han paït, com a camí al reconeixement de la pròpia naturalesa. Tal i com les seves paraules mostren:.

la fe és confiança, obertura que permet adonar-se de les pròpies incoherències.

Enmig de la intensa i relaxada conversa entre al Teresa i l’Eulàlia resulta realment suggerent com es transmet el missatge de certs episodis de l’Antic Testament, alguns d’ells molt coneguts però alhora poc compresos, com el passatge del llibre del Gènesi que parla de la Torre de Babel. En aquest passatge és on tradicionalment (i erròniament) s’ha expressat que, darrere de l’arrogància de la humanitat d’enlairar-se fins al cel amb la construcció d’una gran torre des d’on mostrar el seu poder, Déu ens castigà amb la confusió creant innumerables llengües i dificultant el seu enteniment. Aquest episodi resulta molt proper a l’actual sentiment de globalització que impera als designis del gran imperi econòmic. La profusió de llengües va ser un càstig?, o va ser un repte?, per a articular la veu de l’amor com a l’únic que pot lligar la diversitat, com a camí d’obertura i respecte des de la llibertat, per la llibertat? La Teresa Forcades expressa que l’ensenyament que podem extreure d’aquest passatge és la centralitat del llenguatge de l’amor. Tal i com suggereix:

és fonamental que tendim a la unitat, però ha de ser en la diversitat, sense ofegar-la mai.

I és cert, darrere la globalització econòmica s’amaga una preocupant normalització de les desigualtats, dels desequilibris, on qui pot surt de la misèria, i qui no pot s’hi queda. En canvi, el cert és que hi ha més diners que mai, i més producció d’aliments que mai, tal i com se’ns recorda. Hi ha cada cop més riquesa al món, però està molt mal distribuïda. I és que tot es podria fer molt millor:

el problema és la gestió política.

La gran quantitat de temes que posa damunt la taula expressen de forma clara i honesta gran part de les nostres debilitats, com ho és el nostre model socioeconòmic, el menyspreu de les dones en la presa de decisions i l’actual paper de l’església, que mostra la seva oficialitat capficada en els aspectes sexuals, i està allunyada de la societat. Tal i com deixa ben clar:

actualment és com si el marcador catòlic fos estar en contra del matrimoni homosexual, la píndola anticonceptiva, el divorci o la despenalització de l’avortament.

Aquesta visió crítica, que l’ha dut a oposar-se a moltes opinions tancades al respecte, li ha suposat un gran rebuig des dels sectors catòlics ultraconservadors, molt a desgrat seu. Tanmateix, ha estat una mostra més de la dura realitat que ens mostra que hi ha persones que, en nom de Jesús, insulten i denigren amb violència. Aquest espectacle no només allunya encara més l’església de la societat, sinó que empobreix enormement la nostra capacitat de convivència. Segons la Teresa Forcades, el dret de l’autodeterminació de l’antropologia teològica cristiana, s’identifica en darrera instància amb Déu mateix i amb la seva voluntat d’amor sobre cada persona. En el cas de l’abortament, per la Teresa respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar. Per ella la dignitat de la persona es fonamenta en una llibertat indissociable de l’amor. Però no significa que hi estigui a favor, ni que consideri que existeixi el dret a l’abortament. En paraules seves:

el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental, que protegeix la dignitat de la persona humana i prohibeix sota qualsevol circumstància i forma absoluta que aquesta persona pugui ser utilitzada com a objecte, com a un mitjà per aconseguir un bé, encara que aquest bé sigui salvar la vida d’una altra persona o fins i tot de la humanitat sencera… Ningú, ni l’Estat, ni l’Església, no té el dret de violar-lo en cap circumstància. Tampoc no té ningú, ni l’Estat, ni l’Església, ni la mare, el dret de violar el dret a la vida biològica del fetus. En cap circumstància. El dret a l’abortament no existeix. El que existeix és una col·lisió, un conflicte, de dos drets fonamentals: el dret a l’autodeterminació de la mare d’una banda, i el dret a la vida del fill d’una altra.

La Teresa mostra el dubte que li genera aquesta col·lisió, i s’esforça en mostrar que manifestar el propi dubte de forma prudent i raonable és una mostra de fidelitat i de confiança. La Teresa reconeix les fortes contradiccions de la societat i de la pròpia església, contradiccions presents al llarg de la història i encara presents avui en dia, i contradiccions inherents a la nostra cultura, a les nostres societats, que tendeixen a normalitzar els propis perjudicis, a negar els propis errors, les pròpies hostilitats, també la càrrega moral que pesa i ha pesat històricament sobre la dona.

Els dubtes també ens defineixen i ens mostren com som, i és que tots arrosseguem una herència en contínua transformació. Tal i com mostra en la desena entrevista:

som éssers socials i no ens fem del no-res, provenim d’uns pares i aquests, a més de passar-nos moltes coses bones, ens passen també les seves pors, les seves desconfiances, les seves aprensions i, de vegades, fins i tot els seus ressentiments o les seves ànsies de venjança.

Darrere cada persona hi ha una resposta social i cultural, i darrere cada una de les nostres accions hi ha una conseqüència que tendeix a condicionar l’entorn i a nosaltres mateixos, on en el rol de pare i mare és més evident, però que existeix com a norma extrapolable a la nostra condició humana. Per això, i tornant al debat principal de la seva motivació, la vida i la paraula de Jesús, és bonic saber que madurà el seu compromís fruit de la seva inquietud intel·lectual, quan a finals de l’any 1992, amb vint-i-sis anys d’edat, s’emocionà en un diàleg entre filòsofs i teòlegs de la ma de l’Elisabeth Schüssler Fiorenza, teòloga feminista, que ja havia escoltat recentment a Barcelona i retrobà als Estats Units d’Amèrica, mentre estudiava medicina. Va ser quan, sense haver acabat la residència de Medicina, va començar Teologia. Ara és doctora en Medicina i doctora també en Teologia, i monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat. Ara les seves paraules s’enllacen amb moltes veus que aspiren a evolucionar reconduint la nostra capacitat de decisió, ara menystinguda.

El seu passatge preferit, preguntat per l’Eulàlia Tort, és el referent al ‘manament nou’ que el capítol 13 de l’Evangeli de Joan (25) indicava, quan Jesús renta els peus als deixebles, i els dóna un manament nou:

que us estimeu els uns als altres tal i com jo us he estimat a vosaltres.

La Teresa no ofereix cap altra força que la de l’amor i la confiança per comprendre les nostres limitacions, les nostres debilitats, i creure que un món millor és possible des de la humilitat.

Llegir-ho, enmig de tanta competència, de tanta distància, d’un llenguatge tan buit, i segons com banal, al voltant nostre, genera angoixa, però alhora acolliment, i és que l’esperança, neix de la convicció en la fe amb la vida des de la comprensió de la nostra naturalesa i les seves diverses manifestacions.

Recollint paraules escrites de la Regla de Sant Benet, que vaig trobar en un record d’una visita a Montserrat, on es transmetien sis aspectes de la vida monàstica, i definint com és la vida del monjo i la monja d’avui:

seguint Jesucrist, en el si de l’Església, ens fem nostres les esperances i les angoixes, les tristeses i les alegries de tots els homes i dones… Per això, cada dia, amb ensopecs i limitacions, ens esforcem per ser fidels a l’ideal de Benet, l’home de Déu, que no és altre ideal que el de Jesucrist. No es tracta d’un projecte ambiciós, sinó d’un abandó confiat a les mans del Pare, que ha mirat la nostra pobresa i ens ha cridat al seu servei.

Gràcies Teresa, gràcies Eulàlia, per compartir les vostres converses en aquest senzill i alhora formidable llibre.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.07.19

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s