Dibuix adjunt titulat “En Cobi: un senyor que va arreglar Barcelona”. Autor del títol i del dibuix: Damià, 6 anys, 2012.02.27. Versió creativa de la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, dissenyada per en Javier Mariscal.

El passat vint de febrer d’enguany (2012), un estudiant de Geografia de la Universitat de Liverpool, en Robert Millson, es posa en contacte amb diversos arquitectes barcelonins per demanar-los respondre unes preguntes. El motiu és una investigació sobre el llegat dels Jocs Olímpics de la ciutat de Barcelona, de l’any 1992. L’any 2008, Liverpool és la Capital Europea de la Cultura, i l’objecte de la investigació és establir un estudi comparatiu sobre l’abast i la significació d’ambdós esdeveniments.

Vaig respondre-li i en Robert va venir a Barcelona amb els companys de recerca, per estudiar d’aprop la ciutat i les actuacions que s’impulsaren en motiu dels Jocs. Els vaig acompanyar acostant-los a tot allò que les Olimpíades van aportar físicament a la construcció de la ciutat, amb un passeig de punta a punta que durà set hores. En motiu d’aquesta experiència, vaig reflexionar-hi i com a resultat vaig elaborar una extensa resposta al qüestionari que em van facilitar.

Un cop analitzades i contestades totes les preguntes, vaig concloure que per comprendre el seu èxit i la seva repercussió cal contextualitzar els fets. Resultat d’un procés històric, el fet és que els Jocs van aparèixer en un moment oportú, quan la ciutat de Barcelona necessitava un bàlsam per a recuperar-se de dècades de degradació i creixement caòtic i poc o mal planificat, malmesa culturalment per l’autarquia política i la censura intel·lectual del franquisme. Fou una oportunitat excepcional i una estratègia que beneí tota la ciutadania barcelonina i catalana, coincidint amb la transició política i econòmica d’una dictadura a la democràcia. Aquesta conjunció de factors a favor es va aprofitar i explotar amb entusiasme, posant Catalunya i Espanya als ulls del món, fins que la resta d’Espanya, en especial Madrid, va posar el fre. Tot i el suport del govern estatal als Jocs de Barcelona, el fet és que després s’ha vist diluït a favor de la gran capital. Des d’aleshores, es dissenya el reforç de la capital de l’Estat espanyol amb un projecte que esdevé majúscul i, segurament, la inversió més irracional del món. Es crea una centralitat antinatural al centre de la península i s’abandona el suport a l’eix Mediterrani, resultat del pols històric, desigual i imposat, entre Madrid i Barcelona. Espanya crea l’estructura de trens d’alta velocitat menys eficient i més sobredimensionada del món amb la falsa il·lusió política de connectar Madrid amb totes les capitals de província.

Resultat d’aquest encontre i gràcies a l’abast de l’aprofundiment de cada una de les qüestions que es plantejaren des de Liverpool, vaig repensar la seva repercussió, més enllà de la dimensió material dels Jocs i la projecció de la ciutat que s’ha impulsat arran d’aquest esdeveniment. La revisió històrica, transcorreguts ara ja fa gairebé vint anys, amb un retrobament amb un passat que vaig viure com a voluntari olímpic, m’ha permès tornar a veure amb ulls crítics i renovats una visió retrospectiva. No només respecte la ciutat de Barcelona, sinó també respecte la celebració de qualsevol esdeveniment internacional amb un potencial de repercussió de transformació sobre la ciutat i el territori on s’organitza, dins del context de la lliga de les ciutats i les regions d’Europa.

En aquest sentit, recomano el següent. Tot esdeveniment d’una ciutat és interessant, però en la mesura que l’impuls de l’esdeveniment esperi una transformació i un valor afegit a la ciutat cal saber veure abans el cost i la finalitat. Recomano a totes aquestes potencials ciutats que valorin si el que requereixen els esdeveniments ho necessita la ciutat, si s’ho poden permetre, i si hi ha altres maneres per fer una ciutat més amable, més justa, més bella. Més humana. Un esdeveniment és una oportunitat per capturar inversions, però requereix d’una inversió original que no sempre té retorn, i pot crear un deute. El més important, altrament, és la seva capacitat per replantejar la ciutat, en les seves implicacions social, política, cultural i econòmica, a partir del reconeixement i l’aprofundiment de la seva pròpia identitat, arrel del seu valor i del seu potencial.

Els Jocs Olímpics de Barcelona, un projecte impulsat per l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929

Transcorreguts cinquanta anys després de la guerra civil, ja en democràcia, Europa acollí a Espanya, juntament amb Grècia i Portugal, a la Unió Europea, ajudant així a reconstruir uns països essencials de la nostra història comuna deixats al marge de la reconstrucció d’Europa, tots ells amb importants debilitats polítiques, també amb cops d’Estat. A Espanya amb dues dictadures recents (1923-1930 i 1939-1975) i Portugal amb una de més llarga (1926-1974). Dins dels estímuls i benvingudes d’aquests països a la comunitat internacional democràtica, a Espanya es celebrà el mundial de futbol (1982) i a Barcelona les Olimpíades (1992).

Barcelona, que va construir el seu estadi olímpic a l’any 1929 amb la intenció de ser seu olímpica a l’any 1936 (les olimpíades es feren finalment a Berlín, amb el Tercer Reich com a amfitrió), veia com mig segle després podia reconstruir l’estadi abandonat durant el franquisme. L’estadi olímpic era al peu del Castell de Montjuïc, el castell de l’opressió de la ciutat, de l’afusellament de Lluís Companys, i el d’altres molts catalans republicans que defensaren la catalanitat. Al peu de l’estadi hi ha el Palau Nacional, on s’allotja el Museu Nacional d’Art de Catalunya des de 1934, i des d’on es projecten nou flaixos de llum cada nit al cel. Al peu del palau hi ha les quatre columnes de Puig i Cadafalch, destruïdes l’any 1928 pel dictador Primo de Rivera, anticatalanista, i recuperades per la ciutat l’any 2010. Al peu de les columnes hi ha les Fonts, jocs d’aigua, colors i música que cada vespre d’estiu expressa la creativitat i la bellesa com a símbol d’acollida del poble català des de l’exposició universal de l’any 1929 fins a l’actualitat. El castell, recuperat per la ciutat l’any 2008, segueix envoltat de bosc i jardins, al cim de la muntanya.

QÜESTIONARI

Les preguntes de la investigació són:

1.         ¿Quina importància creu que ha suposat la regeneració física dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992 a la imatge actual de les ciutats?

2.         ¿Creu que el llegat dels Jocs Olímpics ha fet més per la regeneració física de Barcelona, o bé per millorar la imatge de la ciutat?

3.         ¿Quina importància ha tingut la regeneració de la xarxa de transport, aeroports i costes, degut als Jocs Olímpics, en la millora de la ciutat?

4.         ¿Quins són els seus punts de vista sobre las promeses incomplertes dels Jocs Olímpics, com la forma en que la Vila Olímpica es suposava que havia de ser convertida en habitatge social, i que fou entregat a canvi als promotors privats?

5.         ¿Creu que qualsevol planificació del llegat olímpic podria haver incorporat millors solucions als problemes socials que la ciutat pogués tenir?

6.         ¿Creu que el model de Barcelona pels Jocs Olímpics ha de ser replicat per altres ciutats que estan en procés de regeneració?

7.         ¿Quin creu que ha estat el principal llegat de les Olimpíades?

8.         Finalment, com pensa que s’han construït els projectes de regeneració de ciutat en el llegat posterior a la Barcelona olímpica de 1992?

…

1.         ¿Quina importància creu que ha suposat la regeneració física dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992 a la imatge actual de les ciutats?

La vostra pregunta té per a mi una resposta: La Barcelona de les Olimpíades representà una oportunitat, un repte fet realitat i, per a moltes altres ciutats del món un model a seguir. Però les causes del seu èxit convé valorar-les justament, i fins i tot aquí a Barcelona no s’ha fet realment una crítica objectiva. Encara estem massa orgullosos dels èxits de la ciutat, i ningú ha qüestionat encara si la forma de transformar la ciutat va ser la més apropiada. Barcelona es va transformar físicament, però també molt ràpidament, i es va destruir també molt de patrimoni i oportunitats de fer les coses amb més calma, potser millors. Es va fer moltíssim, es va aconseguir trencar barreres psicològiques, mostrar l’empenta d’una ciutat creativa i de molts bons professionals, capaços de fer realitat grans projectes, però va ser sobretot una oportunitat ben mesurada en un moment d’aposta per un país deprimit, un país menystingut per Europa amb una història consolidada, i també controvertida. Era un un moment d’esperança i acostament entre la ciutadania catalana i espanyola, i en un moment on les ciutats europees no havien iniciat encara la lliga (competència global) de les ciutats que avui en dia podem constatar.

I hi ha encara un darrer factor fonamental: el president del COI d’aleshores era Joan Antoni Samaranch, un català que coneixia perfectament la nostra història, que treballà també pel règim franquista, i que va transmetre el projecte de Barcelona des del sentiment que l’autoritat d’una nació dignificada internacionalment, la catalana, mostrava al món sencer. També va ser una benvinguda internacional, a la Barcelona històrica, mediterrània, capital marítima i industrial. Una gran ciutat d’Europa menystinguda per una història recent que no es mereixia. Els Jocs foren la culminació d’un procés de conciliació d’Espanya davant el món i els catalans, iniciat amb el mundial de futbol que es feu a Espanya a l’any 1982, amb el partit inaugural a Barcelona, i la visita del Papa també el 1982, i completat amb la incorporació d’Espanya a l’OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea.

Altrament, els Jocs olímpics d’estiu de 1992 van transformar en gran mesura una ciutat que durant més de cinquanta anys va ser objecte d’un greu abandonament polític i urbanístic. Els Jocs Olímpics van simbolitzar el dret a reivindicar el lideratge d’una ciutat menystinguda històricament pel poder centralitzat de l’Estat espanyol. El dret a poder actuar-hi per part dels ciutadans. El 1980, entrada la democràcia, l’Ajuntament no tenia recursos, no tenia diners, gens. Hi havia molts bons urbanistes, segurament els millors d’Espanya, però poc marge d’actuació. La reactivació econòmica d’Espanya i Catalunya derivada de l’aposta democràtica que representà l’obertura del capital internacional va suposar un impuls excepcional per a una ciutat amb molts dèficits urbans i urbanístics. Va ser un bàlsam espectacular.

Fruit d’això, la ciutadania va descobrir que podia ajudar a una ciutat que veia envellir, i que ningú els havia preguntat abans com la volien. Tots volíem demostrar al món que Barcelona era una ciutat amable amb persones que volien el millor per a ella. 60.000 voluntaris es van apuntar el 1986, sis anys abans de la celebració dels Jocs. Al final vam anar (jo vaig ser un d’ells) 35.000 voluntaris, més 15.000 en els Jocs Paralímpics. Tots treballàrem i ens formàrem durant aquests anys de forma gratuïta. I els que ens van formar també ho van fer gratuïtament, molts d’ells.

Amb aquest estímul la ciutat es va omplir de propostes, i es va llançar un Pla Estratègic de Barcelona l’any 1988 (ara metropolità, però en el seu inici de la ciutat de Barcelona) (mireu http://www.pemb.cat). Es van fer grans actuacions urbanístiques perquè hi havia molts buits a la ciutat, molts punts abandonats. Gran part del canvi físic de la ciutat va ser pel fet que la ciutat estava molt mal cuidada (per part del franquisme, que només es va dedicar a atendre Madrid, i no pas de forma gaire exitosa). L’urbanisme, ja fos a Madrid o a Barcelona, no era una ciència objecte de respecte per part dels dirigents.

El canvi va ser espectacular, perquè els defectes de la ciutat eren immensos. Recordo perfectament que l’actual Barcelona del barri gòtic, Ciutat Vella, era un barri absolutament marginal on ningú volia viure, on els pisos no valien res, i on gairebé ningú feia turisme. Dono fe. És així de cert. A l’agost no hi havia gairebé ningú a Barcelona, ni turistes. D’això ens en recordem molt bé els barcelonins. Tot el turisme de Catalunya era de platja, i a Barcelona no hi havia platges, les platges eren per a la indústria, brutes i ocupades per barraques, les persones més marginades de la ciutat. Només el barri de la Barceloneta tenia la seva platja i un caliu que mai va perdre, però la seva dimensió era molt menor a l’actual. Segurament més genuïna, però en qualsevol cas era un fenomen local.

1966. Vista aèria de la platja de Barcelona. Actual Vila Olímpica

Font: “Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps” (1974). Pau Vila i Lluís Casassas

No tot va ser obra de ments brillants, va ser també un context molt favorable el que ho va fer realitat. Però aquesta és la meva opinió, la d’un ciutadà de Barcelona, no la dels polítics ni la dels urbanistes amants de la ciutat. Jo estimo la meva ciutat, però no comparteixo la visió tan positiva de molta gent. Trobo a faltar un discurs històric responsable amb els fets, que culturitzi i no vengui tants èxits.

2.         ¿Creu que el llegat dels Jocs Olímpics ha fet més per la regeneració física de Barcelona, o bé per millorar la imatge de la ciutat?

Les dues coses, però amb matisos. La ciutat de Barcelona es va abandonar durant cinquanta anys (1936-1986), després d’haver estat una ciutat retornada a la ciutadania a mitjans del segle XIX, després de més d’un segle d’opressió militar (que tancà la ciutat entre muralles envoltada d’un castell plè de canons i d’una ciutadella militar, pel seu sotmetiment des del 1714). Totes dues coses eren reptes molt esperats, tant la regeneració física com la millora de la imatge, i molt necessàries. Barcelona necessitava regenerar físicament la ciutat, i també millorar la seva imatge. Ambdues coses es van aconseguir amb els Jocs Olímpics. Ara bé, si he de ser sincer, si realment penso, transcorreguts vint anys, m’adono que la ciutat ara disposa de molta millor imatge que el que realment és la seva qualitat urbana. Barcelona té molts barris mal connectats encara, amb símptomes de marginació, i, sobretot, amb molta desigualtat de rendes. Hi ha més de mitja ciutat amb molts problemes urbanístics i socials, on cap pla ha funcionat de forma tant exitosa com van funcionar els que es van promoure amb els Jocs Olímpics. Una de les raons principals s’han de buscar en el fet que amb els Jocs Olímpics la ciutat va rebre diners i que els costos de transformació van ser molt baixos, ja que van afectar a zones molt, molt degradades, on hi havia un gran consens per intervenir-hi. Ara els costos de transformació són molt més alts, més encara perquè el valor del terreny i dels immobles s’ha disparat, però sobretot perquè el veïnat hi ha arrelat les seves vides, la seva memòria, i, tot i haver-hi dèficits considerables, es demanen actuacions de transformació més sensibles, més responsables, amb el patrimoni arquitectònic i amb les demandes socials, de major valor qualitatiu.

De fet, si sóc realment franc amb mi mateix, m’adono que els polítics i els urbanistes de Barcelona no han estat prou humils, i que s’han penjat massa medalles per l’èxit de les Olimpíades. També he de dir que la ciutat ha seguit des de llavors un rumb molt més complex, on la seva promoció ha estat enorme i els resultats són clarament visibles. Amb l’èxit aconseguit, com a ciutat de negocis, ciutat logística, ciutat esportiva i ciutat turística s’han difós els defectes greus que encara arrossega la ciutat. Suposo que per això la meva tesi de màster, futura tesi doctoral, tracta precisament de “l’altra Barcelona”, la Barcelona del límit amb el riu Besòs, en l’àmbit de l’antic poble, ara barri, de Sant Andreu de Palomar. Jo sóc d’allà. En vull analitzar, sobretot, l’oblit del territori quan Barcelona es planifica des del centre, i quan la realitat desborda la capacitat de planificar a les rodalies d’una metròpoli industrial com Barcelona.

La regeneració física va ser espectacular, però la imatge de la ciutat en va sortir encara més beneficiada, amb matisos. La realitat mai deixa de ser la que és. En qualsevol cas, crec que és bo reflectir que la imatge de la ciutat ha tendit a anar per davant de la Barcelona real, i d’això els polítics n’han fet eines de propaganda. La ciutadania conjunta de Barcelona es mereix una diagnosi real, on cada barri, on la ciutat, on la metròpoli, on l’euroregió sigui explicada degudament.

3.         ¿Quina importància ha tingut la regeneració de la xarxa de transport, aeroports i costes, degut als Jocs Olímpics, en la millora de la ciutat?

La importància ha estat crucial. Ha estat un dret de la ciutat que ha estat reconegut. Un dret que la dictadura centralista de Francisco Franco va negar. Es tracta en primer lloc d’un estímul necessari per a la dignitat i l’orgull de la ciutadania, dels barcelonins i dels catalans.

La regeneració de la xarxa de transport es va centrar en la construcció de la Ronda de Dalt, xarxa viària on es podia donar la volta a la ciutat per la perifèria a 80 km/h, apropant-la a la zona logística de la Zona Franca i l’aeroport, i enllaçant els diferents accessos de la ciutat, juntament amb la nova entrada del Túnel de Vallvidrera. Es tractava d’una importantíssima actuació pendent que ja es va dibuixar el 1905 (Pla Jaussely) i que mai s’havia executat, així com la Ronda del Mig (General Mitre), que no es va acabar fins ben entrada la dècada de 1990. Barcelona definí les seves infraestructures a principis del segle XX, quan refeu en el Pla General d’Enllaços de 1917, el Pla Jaussely, resultat d’un concurs internacional d’urbanisme del 1903 on Barcelona en liderava els nous corrents; però ni s’ha arribat a fer el pla, molt ambiciós, ni es va fer quan es volia fer.

1905. Esquema general de comunicacions del Pla Jaussely

Font: “La formación de la urbanística metropolitana de Barcelona” (1999),. AMB Mancomunitat de municipis

1917. Pla General d’Enllaços

Font: “La formación de la urbanística metropolitana de Barcelona” (1999),. AMB Mancomunitat de municipis

La regeneració de l’aeroport va ser una actuació posterior. Després de les Olimpíades Barcelona va tenir un gran progrés com a ciutat logística i de negocis, i l’aeroport es va ampliar després d’un projecte etern i unes obres eternes. Fins l’any 2008 no es va inaugurar la nova terminal. Per a les Olimpíades només es va aconseguir millorar i ampliar una mica la terminal existent. Les causes?: els diners venien de Madrid, i el projecte l’aprovava Madrid. El duel Madrid-Barcelona és molt més real i hostil en l’àmbit polític que en l’esportiu. Nota: l’aeroport de Barajas (Madrid) centra tots els enllaços internacionals d’Iberia, la principal companyia espanyola, i no n’hi ha a Barcelona. Madrid no vol. Conseqüències d’això: AENA (empresa que gestiona els aeroports) té un deute de 12.000 milions d’euros (algunes fonts recents diuen 14.000), i Madrid rep el 55% de la inversió amb només el 25% dels vols del conjunt d’aeroports d’Espanya.

Altrament, la regeneració de les costes va ser un èxit immediat, que va llançar els barcelonins al mar, orgullosos de la seva Vila Olímpica i ansiosos de gaudir-la després que els atletes la utilitzessin a porta tancada. El seu impacte va ser immediat i l’èxit per al turisme i els negocis un fet constatat. Perquè no s’havia fet abans?, No s’havia intentat? Sí, però no va poder ser perquè la indústria es va establir allí (al costat de l’estació de ferrocarril principal de principis de segle) i transformar-ho costava molts diners. El Pla de la Ribera, de 1964, va dissenyar aquesta recuperació, però no veuria una operació urbana similar iniciada fins al final de la dècada dels anys vuitanta, en motiu dels Jocs.

 1964. Pla de la Ribera.

Font: “La formación de la urbanística metropolitana de Barcelona” (1999),. AMB Mancomunitat de municipis

En 1986-1992 aquestes indústries estaven molt degradades. Va ser relativament fàcil. L’impacte es va estendre més enllà dels Jocs Olímpics aconseguint recuperar un front marítim fins al port (Port Vell) i el Fòrum (al límit del riu Besòs). Aquest fet beneficià a l’execució del tram baix de l’avinguda Diagonal, fins al mar, així com el nou barri de Diagonal Mar. Amb aquestes actuacions s’experimentà amb nous models de ciutat, allunyats del model barceloní per excel·lència, l’eixample, i oberts a models que no eren propis de la ciutat, però sí propis de ciutats modernes, ciutats de negocis, amb edificis alts i grans parcs urbans. L’èxit d’aquest model és relatiu. S’ha retornat la façana al mar, però l’entorn segueix essent un teixit urbà ple de contrastos, de certa marginació, i allunyat de la ciutat ideal que el front marítim expressa.

4.         ¿Quins són els seus punts de vista sobre las promeses incomplertes dels Jocs Olímpics, com la forma en que la Vila Olímpica es suposava que havia de ser convertida en habitatge social, i que fou entregat a canvi als promotors privats?

Aquest fet es va amagar de l’esfera política i gairebé ningú ho va qüestionar. No hi havia la cultura actual dels drets de la ciutat després d’una dictadura penosa i d’uns Jocs que ens havien donat tanta esperança. Ara, sens dubte, això hauria estat objecte de disputa política i de queixa social, però llavors, encara que sembli mentida, no hi havia aquest sentiment. Tots estàvem tan emocionats amb l’èxit dels Jocs Olímpics que tots els costos han estat ràpidament oblidats. Per exemple, com ja indicava abans, els costos patrimonials de la destrucció de la memòria física dels llocs on es va intervenir.

Les promeses que es van estimular després van ser bàsicament tres:

1. Transformar i millorar la ciutat al nord, cap al riu Besòs.

2. Promoure la ciutat logística cap al sud.

3. Potenciar i millorar la qualitat de vida dels barris.

Però per això no es va poder aconseguir l’impuls econòmic que va suposar les Olimpíades, va ser necessari reconsiderar-ho tot. A més, Espanya va entrar en crisi (1993-1996) i la ciutat tenia un gran deute a retornar. Hi va haver també nous desafiaments: Barcelona havia demostrat què es podia aconseguir amb grans esdeveniments i la inversió en infraestructures, i altres ciutats espanyoles també ho van voler. De fet, paral·lelament a les Olimpíades de 1992, el mateix any el govern de Madrid impulsà l’Exposició internacional de Sevilla, amb un tren d’alta velocitat Sevilla-Madrid (el primer d’Espanya). El president de l’Estat, Felipe González, era sevillà. Però segurament, el que més es notà fou amb la política d’inversions públiques d’interès nacional. El nou govern entrant, el PP, a l’any 1996, impulsà un Estat on totes les capitals de província havien d’estar connectades per autovies, on es teixia un model centralitzat al voltant de Madrid, i on Barcelona no era prioritària. No s’ha connectat encara el tren d’alta velocitat a França, ni Barcelona amb València, ni es vol apostar pel corredor de mercaderies Mediterrani que connecti amb l’eix Montpellier-Lyon-Europa, i a canvi s’ha invertit molt en zones on la demanda és molt baixa i el rendiment un fracàs absolut.

Tornant a les reformes incomplertes, i a la funció social d’aquestes, val a dir que des de les Olimpíades res tornaria a ser igual, la ciutadania havia vist que es podien fer grans actuacions, sabia que havia de ser informada, i sabia que Barcelona havia impulsat un procés de profunda transformació, sense tantes presses però de forma decidida.

Es van intentar per això diverses iniciatives, amb resultats diversos. Les principals es podrien resumir en les següents:

1. Transformar el Poblenou vers una nova centralitat, una ciutat de negocis i activitat econòmica centrada en les noves tecnologies. Es tractava de la resta del teixit industrial de la ciutat. En les Olimpíades es va recuperar el mar, però hi havia un espai molt més gran encara sense recuperar. S’ha intentat, i s’ha aconseguit en part amb el projecte 22 @ Barcelona. S’ha aconseguit fer arribar l’avinguda Diagonal fins al mar, i promoure gran part del teixit urbà amb la iniciativa privada.

2. L’eix Sant Andreu-Sagrera. Hi ha una enorme bretxa a la ciutat entre la plaça de les Glòries i el nus de la Trinitat, fruit d’antigues línies ferroviàries. Allà es va planificar un gran projecte i l’execució de la principal estació ferroviària a la Sagrera, seguint el pla Jaussely indicat històricament (1905 i 1917), promovent així dues grans estacions, aquesta i l’actual de Barcelona-Sants. Problema: el projecte i les obres depenen de Madrid i es preveia molta inversió privada que s’havia sobreestimat. Igual que l’aeroport aquesta obra ha estat una calamitat, un fracàs en majúscules. L’aeroport al final s’ha enllestit, sense vols internacionals d’Iberia, però l’estació de la Sagrera està en els fonaments, construint-se a ritme de cargol; s’ha destruït una vila romana que va aparèixer per no entorpir l’obra, i tot el projecte urbà, que comprenia diversos quilòmetres, segueix sense saber on va. Ningú sap que es farà al final, i l’actual Ajuntament s’està replantejant el projecte sencer.

3. Les infraestructures logístiques entre Barcelona i l’aeroport, que inclou el municipi de l’Hospitalet de Llobregat. Ha estat un gran èxit per l’economia de la ciutat, amb la transformació de l’avinguda Gran Via, la Plaça Europa, el recinte firal Gran Via 2, i l’extensió del port de Barcelona. Què queda pendent encara?: una gran connexió ferroviària que connecti el port i la Zona Franca amb la xarxa existent. Problema: el projecte i els diners venen de Madrid! Nota: Xina ha invertit fortament per ampliar el Port de Barcelona per descarregar mercaderia, amb la promesa de Madrid que tindrien a temps una connexió ferroviària. Enèsima promesa incomplerta, i a més, com que ara no hi ha diners, es vol canviar el projecte per explotar-ho econòmicament, és a dir, que es pagui sol i amb una càrrega impositiva per la rendibilitat de la infraestructura, genial …. Nota 2: Catalunya perd cada any entre un 7 i un 10% del PIB en termes nets amb els impostos que recapta que van a la resta d’Espanya i que no tornen. És la regió industrial més gravada fiscalment de tot Europa. Veieu el video Http://youtu.be/65dkCds920I , està en anglès. No podeu venir a Barcelona ni comprendre la rivalitat futbolística sense saber que abans Catalunya era una nació que molts espanyols neguen, començant pels partits que ens governen d’àmbit estatal. El greuge d’Espanya amb Catalunya és una realitat, i podria ser molt més dur en aquesta valoració. Molt més. Però ara no toca…

Els Jocs Olímpics van deixar moltes més portes obertes de les que ens pensàvem, i que s’han sabut promocionar. El turisme i molts hotels, i, sobretot, el convenciment que s’havia de tornar als barris marginals la seva dignitat. S’han construït centenars d’equipaments públics, s’ha ampliat enormement la sanitat, l’educació, i la promoció de la cultura. Per fi, després de mig segle de penúries, la cultura i la identitat catalana tornava a estar en primera línia, en el lloc que es mereix, tot i que davant la negació de molts col·lectius espanyolistes és evident que resta molta feina a fer.

5.         ¿Creu que qualsevol planificació del llegat olímpic podria haver incorporat millors solucions als problemes socials que la ciutat pogués tenir?

És probable però, com deia, per entendre’l cal saber d’on veníem. Quin era el dur camí que precedia a la ciutat. A més, convé indicar que en els anys 80 hi havia molta gent jove, a Espanya s’havia promocionat molt el valor de la família des de l’església durant el franquisme, però amb la democràcia i la crisi dels 70 es va frenar de cop. Aleshores la funció social es centrava bàsicament en la dona, que no treballava en el sector productiu, s’ocupava de tota la família, i d’atendre als nens i la gent gran. Ara es comença a jubilar la població jove dels anys seixanta, i a més les dones treballen gairebé igual que els homes. Aquests fets són de crucial importància per comprendre-ho. En els anys 1986-1992 la població femenina encara havia de fer un gran recorregut per igualar en drets i reconeixement social als homes. El procés de transformació del rol de la dona ha evolucionat de forma paral·lela a la consciència de la responsabilitat social dels Poders Públics, i en especial dels diferents actors econòmics, que encara resten lluny d’haver madurat la seva responsabilitat social.

La ciutat tenia problemes socials, però sobretot tenia problemes culturals, s’estava en plena immersió lingüística de recuperació del català a Catalunya, i en plena transició democràtica, on era fonamental mantenir la població cohesionada. Amb un govern autonòmic nacionalista i un govern municipal, a Barcelona, socialista. Ambdós eren catalanistes, i ambdós van treballar amb discreció la construcció d’una xarxa d’equipaments i serveis públics de qualitat mentre es recuperava la dignitat de la societat catalana sota el sentiment de la catalanitat. En aquests moments (1992) encara hi havia molta gent espanyola a Catalunya que no sabia parlar català, i amb molts problemes socials i de marginació darrere, i el camí a la reconstrucció de la catalanitat, de la identitat, del respecte, de la reputació dels catalans, era un camí que calia recórrer, i la catalanitat un símbol de progrés i un model per tot Espanya. Espanya no es sentia gens europea, i Catalunya sí. Els problemes socials doncs, eren també problemes culturals que demanaven prudència i discreció.

Els problemes socials eren importants, però la societat estava més preocupada per veure el futur que per exigir res al present. Hi havia un atur juvenil molt alt, però hi havia molta esperança en que les coses millorarien. Espanya, Catalunya, havia passat dues dictadures, una guerra, fam i misèria, i els responsables de la dictadura seguien lliures de càrregues, convivien, conviuen, amb nosaltres. Aquells anys van ser una etapa on mirar endavant era el millor que es podia fer, mentre la democràcia s’assentava, el progrés es feia el seu lloc, i la dinamització econòmica es feia realitat, amb l’estat dins de la Unió Europea. Aquells anys van ser molt propicis pels diferents governs que dirigiren el país, tant a Marid, com a Catalunya, com a Barcelona, que tingueren un suport majoritari i l’autoritat consensuada de la societat. Foren uns anys pròspers socialment, que es gestionaren amb molta valentia i astúcia per part de la població catalana, barcelonina, i en especial de la classe política, que gaudia del consens social necessari per fer-ho possible.

6.         ¿Creu que el model de Barcelona pels Jocs Olímpics ha de ser replicat per altres ciutats que estan en procés de regeneració?

No ho sabria dir. Cada ciutat té les seves qualitats, i la seva història, el seu patrimoni, i els seus diners, la seva capacitat financera. No sé realment el que ha venut Barcelona, però crec que perquè sigui un model hauria de ser un patró comú en altres ciutats, i no és així, perquè només hi ha una Barcelona i un moment com el període 1986-1992.

El model de Barcelona per als Jocs Olímpics pot ser un estímul per a replantejar qualsevol ciutat, de la mateixa manera que totes les ciutats aporten una història que ens ensenya com s’han forjat. El cas del model de Barcelona requereix comprendre’l des de la contextualització històrica; d’estudi social i polític, que mostra que l’èxit no va ser una idea, va ser una realitat concreta que s’havia d’atendre, i les Olimpíades van ser una oportunitat que es va aprofitar amb molt d’entusiasme.

A Barcelona mai hi ha hagut una model de ciutat. De fet, curiosament, ahir mateix, el dia 24 de febrer de 2012, es va proposar al Plenari de l’Ajuntament, per primera vegada en la democràcia, un debat sobre el model de ciutat. I va ser en certa manera un fracàs. Jo hi era, també sóc polític militant. Va ser molt interessant, però el debat no va tenir l’efecte esperat. A Barcelona ara hi ha un problema: el gran nombre de “muralles” ideològiques que encara són presents a les nostres gents. El debat no era el model de ciutat, era la ideologia de ciutat que hi havia darrere, així ho van expressar públicament tots, absolutament tots, els líders polítics de la ciutat. Va ser una experiència impressionant per la meva sensibilitat política. No m’esperava tanta honestedat. Efectivament, darrere d’un model hi ha una ideologia, i aquí les ideologies estan molt marcades per una evident falta de consens en com s’interpreta la nostra història. La manipulació històrica dels governs (segles XVIII-XXI) de Madrid ha deixat un buit cultural enorme que és ocupat per fortes ideologies, nacionalismes… demagògia i populisme.

Es podria dir que Barcelona només ha tingut un model que s’ha imposat: l’Eixample d’Ildefons Cerdà, un model vingut de Madrid i per ordre ministerial, i un altre model definit per la política i la burgesia catalana durant la II República, i que per sort mai es va executar: El Pla Macià. Va ser inspirat per Le Corbusier, destruïa els teixits rurals de l’entorn i zonificava la ciutat en funció de les necessitats de la industrialització, de l’era fordista ara superada. Per dir-ho de forma clara: zonificava els barris en funció de l’estatus social: obrer, obrer especialista, i burgès o empresari. I feia una ciutat pensada per la indústria planificada, i si s’hagués fet, no només hauria destruït el teixit original, sinó que hauria quedat obsoleta en pocs anys. Ara la indústria no es concep de la mateixa manera des del moment que l’obrer adquirí el vehicle i entrà en el joc del consum i producció que regeix la nostra economia.

Model 1859. Pla Cerdà

Font: Ajuntament de Barcelona (web, secció d’urbanisme). Consulta 01-2011

Model 1932. Pla Macià. Zonning. 

Font: “La formación de la urbanística metropolitana de Barcelona” (1999),. AMB Mancomunitat de municipis

7.         ¿Quin creu que ha estat el principal llegat de les Olimpíades?

En positiu:

El principal llegat?: El debat de ciutat, la reestructuració de la identitat cultural. El respecte per als catalans. La demostració que els barcelonins i els catalans podem organitzar uns grans Jocs Olímpics amb la nostra voluntat i convenciment, amb 35.000 voluntaris que van treballar i es van formar gratuïtament per als jocs, amb una ciutat de només 1,7 milions de persones i amb molts pocs diners. Molts menys del que costen avui en dia.

En negatiu:

L’explotació del seu èxit. El seu èxit no ha estat acompanyat per un acte d’humilitat i aprofundiment cultural suficient, sobre la realitat encara desigual de la ciutat. Ara el model Barcelona s’ha oblidat bastant del context on va néixer. Sobre les causes de la seva designació, sobre l’aposta internacional cap a la històrica ciutat de Barcelona, i sobre el context favorable del seu suport social. Un suport que avui dia dista molt d’assemblar-se al que va ser. Parlem massa d’èxits, poc de problemes, massa de turisme i de negocis, poc de marginació espaial de certs barris. I mentrestant, Madrid i Espanya està construint un model on tot passa per Madrid, i on els afores de Madrid, l’autèntica Castella, s’estan convertint en barriades de la gran metròpoli madrilenya. Espanya va veure amb els seus propis ulls com Barcelona es regenerava dotant-la d’infraestructures i de capacitat per acollir grans esdeveniments, i es llançà de ple a la inversió irracional, monumental, en unes infraestructures que, moltes d’elles, són absolutament deficitàries. Madrid també volia fer fires, promoure grans esdeveniments, tenir una ciutat de negocis, i les millors infraestructures d’Espanya. I així ha estat. Ho ha fet de la manera més racional?, és clar que no, sota els èxits de Madrid s’amaga el gran fracàs del model econòmic d’Espanya, i el temps ens ho dirà, ens ho farà veure, mentre els medis i els polítics ens diuen altres coses. El temps dirà, i de moment el que està clar és que aquesta acceleració de la capitalitat de Madrid ha anat acompanyada d’una càrrega fiscal insostenible no només de Catalunya, també de València i de les Illes Balears, amb altres regions molt poc productives en relació als costos socials que assumeixen. Però això és un altre tema…

8.         Finalment, com pensa que s’han construït els projectes de regeneració de ciutat en el llegat posterior a la Barcelona olímpica de 1992?

Aquesta resposta l’he contestat en la pregunta 4. Els altres projectes eren més reals, no tenien una excusa com els Jocs Olímpics ni una situació tan favorable, ni econòmicament ni socialment. Però en general el camí ha estat molt positiu. Problemes? Molts. Treballs pendents? Molts. Coses mal fetes? Moltes. Bon camí? Sí. Es pot millorar? Sí, és clar.

Barcelona ha anat modificant-se, en eixos com l’avinguda Diagonal, per dalt i per baix, el carrer Tarragona, el 22@, el front marítim fins al Fòrum, la zona logística de La Fira 2, la Zona Franca, l’ampliació de l’aeroport, però s’ha intervingut i s’ha avançat poc en altres zones de la ciutat, i la zona nord de la ciuat n’ha restat al marge. En la zona de la Vall d’Hebrón no se n’ha fet la promoció de ciutat que se’n pot esperar, i el macro projecte de l’Eix Sant Andreu-Sagrera està molt paral·litzat.

Model de ciutat? No n’hi ha. Només hi ha una voluntat de racionalitzar el concepte de ciutat, més urbana, menys industrial, més dinàmica, més segura, més sostenible, més atractiva i més turística. I aquest concepte és una voluntat, no un model, que es transforma amb el pas del temps i és diferent en cada lloc, en cada comunitat, a cada barri.

Es tracta d’un repte social, cultural, històric, d’un projecte transversal compromès des de l’activitat política local.

La ciutat encara no està preparada per afrontar reptes molt més importants com l’estructuració de l’àrea metropolitana, de la regió metropolitana, o l’euroregió entre València-Mallorca-Barcelona-Saragossa-Tolosa-Montpeller. Tots ells territoris que en el segle XIII van formar part del mateix Rei. Aquests són els grans reptes del segle XXI i el major desafiament de la ciutat de Barcelona, la seva estructuració en una regió més àmplia que demana la seva connexió. No està preparada perquè per això cal un projecte ampli, un consens social i polític i, sobretot, un recolzament estatal integrat en un model més just i competitiu d’Espanya, tot el contrari que la realitat expressa. Ara l’estat està en una profunda crisi econòmica i financera, i el principal problema de la greu crisi, el model polític i fiscal del territori, ni es toca, i la crisi s’allarga, ens empobreix i ens amenaça cada dia més, sota la ma d’uns polítics que no són prou valents com per posar sobre la taula el veritable problema: s’inverteix motivat pel cor, i no pel cap, penalitzant l’economia, amb el somni de construir un estat centralitzat a Madrid on totes les regions en siguin depenents. Un deliri nacionalista castellà, centalista, vestit de passió espanyolista.

El problema? Espanya i França, dos estats dividits històricament, que van dividir al segle XVIII a Catalunya (Perpinyà-Rosselló eren terres catalanes). Són la “Catalunya del nord”. I un decret, el de Nova Planta, que eliminà les constitucions catalanes i les del conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó, moment en el que es creà la Real Academia Española (de la lengua)(1715), es creà la Biblioteca Nacional d’Espanya (1712) amb les biblioteques dels nobles de la Corona catalanoaragonesa, saquejades per les tropes franceses i castellanes de Felip V, i s’apostà per un model d’estat absolutista (al mode francès), centralista (tot controlat des de Madrid) i castellà (una única llengüa a Espanya, l’anomenada espanyola des d’aleshores). No és una reivindicació romàntica, nacionalista. És un fet, i com deia i ressalto per finalitzar l’enquesta:

Catalunya no està connectada amb tren d’alta velocitat (AVE) amb França, ni tan sols s’ha acabat l’eix Barcelona-Girona, i Espanya té la xarxa de trens d’alta velocitat més extensa del món amb la pitjor rendibilitat (dades: Espanya té un rendiment de la xarxa equivalent al 15% del rendiment de la xarxa a França, i al 5% de la xarxa al Japó). Tampoc s’ha connectat amb València. Com deia abans, el nou govern entrant després de les Olimpíades, el PP, a l’any 1996, impulsà un estat on totes les capitals de província havien d’estar connectades per autovies, on es teixia un model centralitzat al voltant de Madrid, i on Barcelona no era prioritària. No s’ha connectat encara el tren d’alta velocitat a França, ni Barcelona amb València, ni es vol apostar pel corredor de mercaderies Mediterrani que connecti amb l’eix Montpellier-Lyon-Europa (tot i Europa, que també hi inverteix, sí ho vol), i a canvi s’ha invertit molt en zones on la demanda és molt baixa i el rendiment un fracàs absolut (no perquè sigui poc rendible, és perquè senzillament té pèrdues milionàries). L’aeroport de Barajas (Madrid) centra tots els enllaços internacionals d’Iberia, la principal companyia espanyola, i no n’hi ha a Barcelona. Madrid no vol. Conseqüències d’això: AENA (empresa que gestiona els aeroports) té un deute de 12.000 milions d’euros (algunes fonts recents diuen 14.000), i Madrid rep el 55% de la inversió amb només el 25% dels vols del conjunt d’aeroports d’Espanya. N’és també un exemple la intenció de construir la xarxa del tren d’alta velocitat Extremadura-Madrid, quan inicialment era una infraestructura pensada per unir Madrid amb Lisboa, i ara Portugal no pensa invertir-hi, ni a curt ni a mig termini, perquè no s’ho pot permetre i perquè els beneficis són pocs en referència als costos. Unir Lisboa amb Europa via tren pot tenir sentit pensant amb les mercaderies, però atenent al buit teixit productiu que hi ha entre Lisboa i Barcelona o Bilbao (apart de Madrid), o la demanda turística, o el potencial demogràfic, o els llaços econòmics, hi ha rutes que val més la pena fer-les en vaixell o amb avió. Metre això succeeix Espanya té el deute relatiu més alt del món, i el segon en termes absoluts, després dels EUA, l’estat espanyol ha de pagar 27.000 milions d’euros només en interessos ocasionats pel deute públic, i l’abast del deute privat a Espanya és l’equivalent a un 163% del PIB. Però això no fa canviar una manera de fer quan la política pensa més en sí mateixa que en la funció pública i la responsabilitat social i econòmica, quan els mitjans de comunicació estatals i els polítics espanyolistes manipulen la veritat, desinformen, i quan la població està confosa i enfrontada després de segles explicant una història metafísica sobre la realitat d’Espanya. Però bé, això és un altre tema…

En qualsevol cas les dades aquí donades són certes, els dèficits de l’estat espanyol inqüestionables, i es posa clarament de manifest les deficiències que aquest estat arrossega, així com l’impacte resultant sobre el territori català i Barcelona en particular. No s’ha fet ni de bon tros tot allò que es podria haver fet, ni es té intenció de fer-ho mentre no es reconsideri el model polític que ens governa des de Madrid, mentre no es reescrigui la nostra història, i mentre no assumim de forma crítica el llegat dels governants que ens han precedit.

Espero que hagi estat del vostre interès. I gràcies Robert per haver obert aquest debat i haver-me animat a reconèixer de nou la meva ciutat. Gràcies Will també per la teva especial atenció i l’interès mostrat. Gràcies a tots cinc. Ara, molta sort en el vostre treball!

Andreu Marfull i Pujadas

2012-02-28