La cultura és la millor eina de socialització de què disposem en la mesura que la cultura és el lloc natural de l’ésser humà, en la mesura que la cultura és el producte de la nostra organització social. És l’única eina per a l’acció quan el problema és la fragmentació social, el distanciament cultural, la desvirtuació de les relacions humanes, la banalització del significat intrínsec en el llenguatge que ha articulat tradicionalment la nostra cultura, el nostre passat i el nostre esdevenir en tot moment i en tot lloc.

Estem directament connectats amb el significat de les nostres accions, de l’ètica que les sustenta. I com podem referir-nos a l’ètica si no és referint-nos a la història? De la mateixa manera que no podem prescindir de la nostra història no podem prescindir del fet que la política es manté sobre una construcció històrica, i aquesta s’ha escrit a voluntat de diferents cultures, de diferents llocs i diferents èpoques. L’ètica, present en la nostra naturalesa cultural a través de la història de la societat que ens defineix i la política que l’ha dirigida, a través del periple existencial de l’ésser humà, s’expressa en la nostra esfera pública a través de la nostra capacitat de raciocini i la consciència que la impulsa.

Paraules recollides de l’obra de Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, filòsof cultural, crític religiós, cultural, i polític, a qui dedico i agraeixo el present article.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-03-29 (dia de la primera vaga general a Espanya des del retorn del Partit Popular al govern central de l’estat)