De ‘reforma’ laboral, res de res. La reforma que la ciutadania espera no és laboral, és estructural

A Europa hi ha molts països que formen part d’una mateixa moneda, l’euro, però que han perdut la solvència financera dels seus bancs i dels seus Estats, i en aquesta situació s’ha debilitat exponencialment la credibilitat necessària per invertir en projectes de futur. La implicació social i cultural és manifesta, la ciutadania expressa la seva evident preocupació quan veu que ha perdut la seva seguretat laboral i les garanties, que fins ara el sistema econòmic li oferia, per continuar treballant el seu propi projecte personal o familiar, a més del professional.

Estem en crisi econòmica, els valors del capitalisme econòmic ens han dut on som ara i els seus portaveus reclamen autoritat per arreglar-ho, però fent-ho demanen que es retornin primer els diners als bancs, diners que han anat a parar al consum improductiu, empesos pels empresaris, que, endeutats, depenen cada cop més de l’endeutament per finançar projectes. Reclamen als Estats que se’n facin responsables, que apugin els seus impostos, frenin les despeses, en inversions i prestacions, i debilitin els drets actuals dels treballadors en els pactes contractuals. Fan de polítics, i fan ‘simulacions’ econòmiques mentre la política es debilita, i la societat s’impacienta. Tard o d’hora això generarà reaccions socials i culturals ara imprevistes, si no s’atenen als fets i a les responsabilitats compartides. La reforma que la ciutadania espera no és laboral, és estructural. …

De forma resumida, els fets exposats en sis punts i una reflexió final

Punt 1. El problema superficial: l’economia s’ha estancat i les empreses es veuen obligades a tancar o a reduir dràsticament la seva estructura, mentre creix l’atur

Punt 2. El problema de fons: l’especulació financera i la flexibilització temerària dels riscos assumits quan els economistes dirigeixen la política europea

Punt 3. L’arrel del problema: el debat europeu va ser temptat per interessos econòmics, els mateixos que ara el debiliten

Punt 4. El dèficit estructural de la política econòmica europea: la UE no té consciència de co-responsabilitat social i econòmica

Punt 5. El dèficit estructural de l’economia espanyola: la debilitat política d’Espanya dins d’Europa i la manca d’un projecte de futur assenyat

Punt 6. El dèficit cultural d’arrel europea, també espanyola: confondre ‘enriquiment’ amb ‘explotació’, el pas dels valors espirituals als valors materials

REFLEXIÓ. Cal reescriure la història, i amb ella reescriure el present, i el futur. Sense una memòria comuna no escriurem les bases d’un futur comú

De forma més extensa, sis punts i una reflexió final exposats

Punt 1. El problema superficial: l’economia s’ha estancat i les empreses es veuen obligades a tancar o a reduir dràsticament la seva estructura, mentre creix l’atur

Estem en crisi econòmica, l’intercanvi de capital s’ha frenat i ara és molt més difícil obtenir finançament per obrir nous negocis, sembla que, en conjunt, s’ha demanat massa diner a crèdit i aquest no ha retornat als bancs que ho han concedit, i el sistema econòmic s’ha d’ajustar. Si el diner no flueix l’activitat se’n ressent, i ara que s’ha demanat més diner del que el comerç és capaç d’absorbir, moltes empreses es veuen obligades a tancar; el govern espanyol ha cedit, ha rebaixat els drets dels treballadors per facilitar la ràpida adaptació de les empreses a la contracció econòmica actual. Ha cedit a rebaixar els drets dels treballadors quan és més difícil trobar feina i s’ha accentuat de forma exagerada la precarietat del mercat laboral. Els polítics diuen que una de les causes de la crisi és la ‘rigidesa’ del mercat laboral, i que per tant ha de ser ‘flexible’. Diuen que això millorarà la nostra competitivitat i que és necessari per creure en un futur viable, però el fet és que estan convertint la seva activitat en dirigir una empresa on les coses ‘o sumen o resten’, quan es suposa que el que han de fer és política, governar, deure’s a les persones per damunt de tot, lluitar per fer el món més just, més sa, i equilibrar els desequilibris que generen l’intercanvi comercial i de capital amb un projecte de futur comú i responsable. Un projecte de futur on hi figurem tots, tots els que participem del mateix sistema econòmic, un projecte que ara per ara és una quimera lluny de resoldre’s.

Punt 2. El problema de fons: l’especulació financera i la flexibilització temerària dels riscos assumits quan els economistes dirigeixen la política europea

Des d’Europa s’ha exigit a l’Estat espanyol respondre de l’optimisme imprudent del sector bancari, europeu, que va sobreestimar la capacitat de generació de riquesa i de dinamització productiva de països com Espanya, Irlanda, Portugal, Itàlia, i sobretot Grècia, facilitant-lis un capital que ara temen (i tenen raons de pes per fer-ho) no rebre. Els bancs europeus han especulat tant a fer d’empreses de fer diners, amb els diners que no són seus, explotant negocis amb els diners dels demés i fins i tot amb diners ficticis, que així que s’ha deixat de ‘crear riquesa expansiva imprimint i deixant-se bitllets de forma gairebé il·limitada’ veuen espantats que havien ‘pecat d’optimisme’, vaja, que s’han polit els nostres diners deixant-los a irresponsables o ficant-los en empreses que ara no valen res, o si més no molt menys del que han pagat per elles. I què fan els bancs ara?, ¿i les empreses que veuen que el diner no circula i estan carregades de deutes i despeses constants? Doncs demostrar-nos que a més de bancs tenen autoritat política, i és que ara, a Europa, manen els bancs i les grans empreses, i els polítics no tenen valor, ni capacitat,  per jutjar-los degudament. Només pensen en sortir de l’embolic en què s’han ficat, i mentre no entrin diners doncs caldrà desinvertir en tot el que es pugui, i si cal, amb les persones. Els valors del capitalisme econòmic ens han dut on som ara i els seus portaveus reclamen autoritat per arreglar-ho. Per fer-ho primer demanen que es retornin els diners als bancs, diners que han anat a parar al consum improductiu, empesos pels empresaris, que, endeutats, depenen cada cop més de l’endeutament per finançar projectes. Exigeixen als Estats se’n facin responsables, apugin els seus impostos, frenin les despeses, en inversions i prestacions, i debilitin els drets actuals dels treballadors en els pactes contractuals. Això passa quan són els valors dels banquers i economistes portaveus del capitalisme liberal els que dirigeixen la política. La reforma laboral, en aquest context, és una peça més d’un projecte de retorn d’aquest capital, i la realitat de la seva finalitat està desencaixada de la seva pretesa ‘necessitat’. La política europea, centrada en el debat econòmic, reclama els diners ‘perduts’ pels bancs als Estats amb les economies on més s’ha especulat, i no es responsabilitza amb el fet que això suposi que l’Estat perdi la seva capacitat d’invertir, de protegir la societat, i de dinamitzar la seva economia. És a dir, generar capital amb capital especulatiu té els seus riscos, i els bancs n’han liderat el model, el mateix que ara ens ha dut al col·lapse, mentre ells mateixos miren de fer que el ‘sistema’ s’ajusti a les seves normes, no ells al ‘sistema’.

Punt 3. L’arrel del problema: el debat europeu va ser temptat per interessos econòmics, els mateixos que ara el debiliten

Després d’una Guerra Civil que fou l’avanç d’una Guerra Mundial amb epicentre a Europa, Espanya entrà en un període d’autarquia política de la ma d’una dictadura dirigida per militars, i només fa vint-i-sis anys fou convidada a formar part de la Unió Europea, un projecte del que es quedà al marge en la seva gènesi, que va tenir lloc després d’un fort debat polític i institucional després de la profunda commoció que remogué les consciències de la comunitat de cultures europees encapçalades pel Regne Unit, França i la comunitat germànica. El mateix debat que derivà en el ja aparentment ‘extingit’ bloc soviètic. A Espanya aquest debat no s’ha produït, al contrari, es nega, i ara es veu, de forma clara, que és incapaç de gaudir de cap mena d’autoritat per encapçalar el debat europeu, per demanar res, i per mostrar-se capacitada per fer-ho. Europa es veu també confosa, debilitada pels interessos econòmics contraposats, i allunyada del projecte d’unificació europea que semblava que s’estava adreçant. Europa es mostra fragmentada, desinteressada, i desvinculada del projecte de futur que fins ara cobria els debats polítics dels Estats que fins ara ho han liderat. Ells sols no poden evitar que els conflictes econòmics entorpeixin el debat europeu, s’ha temptat la unió europea amb els diners abans que amb una comunió cultural estructural, i amb això s’han generat uns interessos materials per damunt de qualsevol compromís capaç de donar peu a una ètica col·lectiva sobre el que forjar els límits i les pautes dels codis de comunicació interna, a nivell europeu.

Punt 4. El dèficit estructural de la política econòmica europea: la UE no té consciència de co-responsabilitat social i econòmica

Tot i formar part d’un mercat laboral comú, d’una moneda comuna, i d’un mateix banc central, es disposa de diferents fiscalitats, diferents cobertures socials, i  sobretot de diferent grau de competitivitat. Una economia flexible i competitiva, amb un Estat solvent i una estructura redistributiva  del capital consolidada, pot assumir una major flexibilitat laboral, com es disposa als països del centre i nord d’Europa; i ara, amb la reforma laboral iniciada a Espanya i també a la resta de països afectats per l’alt endeutament de l’anomenada ‘perifèria’ europea, s’exigeixen unes condicions laborals pròpies d’unes economies competitives equivalents, mentre es fuig de compartir conjuntament el grau de cobertura social redistributiva i de cercar la co-responsabilitat en aquest afer. És a dir, es vol un mercat econòmic únic on tothom ha pogut especular en igualtat de condicions i a l’hora de la veritat la política europea es desentén de la co-responsabilització redistributiva de la riquesa i la cobertura social necessària per equilibrar els dèficits estructurals del sistema, com l’atur estructural i els cicles de contracció econòmica. Fins ara, des del moment en què es constituí la unió econòmica a Europa (sense un debat cultural sincer, ni una política fiscal regulada, ni una política laboral conjunta),  s’ha actuat de forma ambiciosa pretenent fer de la competitivitat econòmica el debat central de la política europea, i fent-ho s’ha forçat l’assumpció d’uns riscos que ara s’han mostrat impropis del ‘noble’ projecte que hi havia darrera de l’eliminació de les fronteres econòmiques. El cert és que, amb la regulació econòmica de la moneda comuna, s’ha pensat primer sempre amb els països amb més dinamisme comercial, Alemanya i França, i amb el conjunt de països amb que s’hi articulen amb gran dinamisme, de menor grandària però amb una llarga tradició històrica de vincles comercials i culturals, el que en conjunt es consideren el ‘motor d’Europa’. El resultat d’això és que les economies fins ara amb un intercanvi menor i allunyat del ‘centre’ s’han vist objecte de fortes pressions especulatives, amb el consentiment  de tots. Mentre tot semblava que anava a millor s’ha pensat més en el diner fàcil i ràpid que en qualsevol projecte de futur. El projecte de l’euro expressa les seves pròpies mancances sense un debat polític just i social, on les empreses cerquen gaudir dels mateixos costos, dels mateixos drets, però els seus ciutadans es troben en desigualtat de condicions. A l’hora de veritat, el debat econòmic centra el debat Europeu, i en aquest debat la veu predominant és la financera i l’empresarial; la social, amb una evident implicació cultural, es veu silenciada, i a Espanya especialment. Hem creat un sistema que potser es va fer amb bones intencions, però el cert és que ara es veu trontollar i estem comprovant que tenim molta poca capacitat d’exigir-ne responsabilitats. Hem delegat l’autoritat a exigir responsabilitats a unes estructures de poder polític, econòmic i financer, que són capaces d’autoexculpar-se, vaja de fer el que vulguin per dret de vot. Cada cop més es veu que potser canvien els partits, o els seus líders, però que hi ha uns poders fàctics que persisteixen, els que el sistema capitalista actual ha generat, i que es resisteixen a cedir el seu poder. Mentre fer política és cada cop més difícil els debats es tendeixen a banalitzar, i amb ells la responsabilitat a reclamar.

Punt 5. El dèficit estructural de l’economia espanyola: la debilitat política d’Espanya dins d’Europa i la manca d’un projecte de futur assenyat

L’Estat espanyol, que és qui hauria de vetllar per garantir les necessitats de les prestacions socials necessàries per calibrar els dèficits estructurals, tant els permanents com els cíclics, del model econòmic, es mostra desatès per Europa i es veu pressionat per atendre primer el deute d’un capital especulador irresponsable. Disposa de molts pocs mecanismes per actuar, tret que es plantegi un pacte estructural amb tots els països d’Europa i fins i tot del món que lidera l’exploració del sistema econòmic actual. Mentrestant, abans de mostrar la seva debilitat política, cedeix a les pressions internacionals, europees, per a donar una aparent resposta decidida davant la insolvència financera dels bancs europeus dels Estats més competitius, que no estan disposats a assumir a qualsevol preu el cost financer de les inversions en països com el nostre, perquè això debilita el seu sistema bancari, i amb ell les garanties de retorn de qualsevol finançament, l’arrel de la seva solvència. Això suposa un sobre cost que pressiona enormement als poders polítics,  que miren de conduir aquest afer per preservar les pròpies economies a qualsevol preu. La resta d’Europa demana que l’Estat garanteixi el retorn dels diners exposats pels altres bancs europeus i reclama rebaixar els drets dels treballadors i flexibilitzar l’acomiadament, però és molt més discret en pretendre regular la cobertura social o en prendre mesures d’estímul a l’economia espanyola. Potser consideren que això és un assumpte dels espanyols, i potser consideren que no són ells els que han d’emprendre mesures competitives per Espanya, perquè, també a l’Europa de l’euro, la competitivitat interna és una evidència implacable de l’avarícia capitalista. Exposats els fets, l’Estat espanyol ja fa anys que cerca, confós, un diàleg amb Europa que mai ha madurat prou, i molt menys ha liderat, i mostra la seva evident debilitat. Ara descobrim el que ja fa temps que érem, som, despeses d’inversió i de desinversió i un capital amb potencial d’explotació a conveniència, i per això es paguen impostos socials, per que se n’ocupi l’Estat mentre el sistema ens ‘reabsorbeix’, o no. Amb l’agreujant que ara l’Estat no pot, es veu que també s’ha gastat els diners irresponsablement, i ara ha de renunciar a la seva funció social. Fins i tot es comença a dir ‘l’Estat no pot mantenir-ho’ i ‘les persones n’han abusat’. Darrere d’aquesta ‘reforma’ laboral no hi ha cap idea brillant per canviar d’arrel els defectes que ens han portat on som, només es pretén perpetuar-los una temporada més, per si hi ha sort i les coses s’arreglen ‘soles’. Es sap el que es fa, però no les seves conseqüències, i es diu que ‘és el millor per nosaltres’ i que ‘no ens queda més remei’. Es confonen mitges veritats amb grans mentides, i això és molt greu, més que greu, no té nom. De projecte de futur, res de res. A Espanya fa segles que els poders fàctics només pensen en sí mateixos, i estan lluny d’establir cap projecte responsable amb la seva societat i la seva comunitat cultural de referència, d’arrel cristiana, i ara es veu desbocada pel capitalisme materialista instrumental. Es manipula i s’ha manipulat insistentment la societat a la seva conveniència amb una visió cultural colonitzadora i negacionista de la resta de realitats culturals, i tampoc es reconeix a sí mateixa, només reconeix l’autoritat dels valors dels propis poders fàctics. Es critica a les persones per la pròpia crisi, es critiquen els crítics indignats, es critica el propi Estat del benestar, es critica el sistema públic, es critiquen les estructures de govern no centralitzades, es critiquen les cultures no castellanes, es critica el dret a l’autodeterminació, i fent-ho s’inculturitza i s’insensibilitza. Darrera del concepte d’Espanya no hi ha ni projecte ni debat del seu propi futur, ni del seu passat. El diàleg és dur i els actes són tendenciosament irresponsables, el ‘buit’ cultural és ocupat per oportunisme ideològic, i d’això la política en dóna mal exemple. Espanya és, en aquest sentit, un Estat dèbil econòmica i políticament, fragmentat culturalment, i molt desorientat socialment. No es troba en una bona posició per encaminar la sortida de la crisi.

Punt 6. El dèficit cultural d’arrel europea, també espanyola: confondre ‘enriquiment’ amb ‘explotació’, el pas dels valors espirituals als valors materials 

Ara estem comprovant que fa massa dècades que hem tolerat desigualtats laborals, abusos i esclavatge en altres parts del món mentre nosaltres ‘teníem’ tot el que era important tenir, que hem alimentat un sistema econòmic especulatiu i explotador, i ara aquests mateixos ‘valors’ decideixen què han de dir o fer els nostres polítics. Segles d’història i una cultura ben manifesta amb un contrapès cristià en els seus orígens, ara no serveixen per corregir la fal·lera irracional pels diners d’un mercat que ha volgut fer l’’agost’ amb el lliure mercat dins d’Europa, un mercat que ja va fer el mateix, i amb molts menys escrúpols, des d’Europa amb la resta del món. Bé, en molts sentits ho segueix fent, o intentant-ho fer. La mentalitat dominant en la nostra cultura ens empeny a fer de la generació de riquesa la finalitat última de les nostres accions. Som i hem de ser un objecte de mercat, no només com empresa, sinó també com a persona, tot s’està transformant en un producte, amb un model polític i cultural que tendeix a banalitzar les relacions socials, les relacions laborals i la mateixa cohesió cultural. Aquest problema no és nou, fa gairebé un segle que porta de cap a nombrosos pensadors, ja siguin persones de renom i actives o persones senzilles a l’ombra de l’actualitat i l’opinió pública. Aquest problema es diu manca d’ètica col·lectiva, fragmentació social i individualisme allunyat de la naturalesa social de l’home, de la necessitat d’interactuar i implicar-se amb el propi entorn més enllà del simple intercanvi de passions i emocions que caracteritzen l’hedonisme de la ‘modernitat’, la identificació del bé amb el plaer, naturalitzar tot allò que ens aporta comoditat i que ens eximeix de tota responsabilitat que demani un esforç d’integració, assimilació i impuls comú.

REFLEXIÓ. Cal reescriure la història, i amb ella reescriure el present, i el futur. Sense una memòria comuna no escriurem les bases d’un futur comú

Tant si ens manifestem com a veu individual, com a veu col·lectiva o com a veu social o cultural, amb els actuals valors de la cultura capitalista que la ‘modernitat’ ens ha dut, tendim cada cop més a expressar la normalització de la nostra situació mentre fomentem la incomprensió i el desinterès per altres realitats, i la seva legitimitat, també d’expressar el que pensen i del propi dret a ser escoltades. La provisionalitat i la indiferència davant el silenci de la veu crítica  ens aliena de la societat, i es debilita la cohesió cultural.  Mentre això succeeix, la fragmentació social s’eixampla, l’allunyament debilita els vincles entre les estructures normalitzades i la humanitat que les hauria de regular, i els polítics, els empresaris influents i les persones que gaudeixen de privilegis, els poders fàctics que tenen capacitat real de transformar el sistema de codis que regulen l’economia avui en dia i estimulen el propi pensament cultural, disposen d’un poder gairebé absolut per a preservar l’artifici del que gaudeixen. Es banalitza el debat polític i social, i la funció pública del poder polític, tal i com funciona, està molt limitada. En una situació de creixent percepció d’acostament a un punt d’inflexió sense retorn, d’un model econòmic que desestructura cultures senceres i consumeix implacablement tots els nostres recursos, els naturals i també la pròpia paciència dels que ens veiem obligats a instrumentalitzar-lo, es reclama una actuació decidida, però de veritat, en reformar-ho tot, en donar-li sentit, sobre la base d’un respecte ara menystingut, des de la comprensió de la realitat exterior i interior que ens empeny i ens acompanya. Tard o d’hora caldrà aprofundir en el debat de fons, la debilitat del debat econòmic en la naturalesa cultural de l’home i les responsabilitats socials i ambientals de les seves conseqüències. Si no es fa les bases trontollaran, i la societat, desesperançada, es revelarà. Si cal, ho farà en nom de la cultura, l’estructuració social en valors comuns resultants d’una ètica col·lectiva responsable, ja que la cultura, ara per ara, és més necessària que mai, i en aquest camí no tots els Estats ni totes les regions estan en la mateixa disposició a fer el pas endavant. Es promou una reforma laboral i impositiva, però sense una voluntat de reformar les pròpies estructures difícilment es compliran les demandes de la ciutadania. Aquesta només pot néixer d’un intens debat compromès i responsable que plani per sobre de les actuals estructures de poder, i des de l’arrel de les nostres pròpies consciències, forjades per la memòria dels fets i les voluntats que les han estimulat. Cal refer el capital social des de la cohesió cultural.  Per això cal, sens dubte, reescriure la història, i amb ella reescriure el present, i el futur, cal parlar i reflexionar del què hem fet, què tenim i què som, i cercar les afinitats necessàries amb les realitats desateses, per no tornar-les a desatendre. Sense una memòria comuna no escriurem les bases d’un futur comú esperançador.

Andreu Marfull i Pujadas
2012.08.27

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s