Sant Andreu de Palomar era un municipi rural al pla de Barcelona i al peu del delta del riu Besòs i del Rec Comtal que proveïa d’aigua potable provinent del riu a la ciutat de Barcelona, on fins entrada la segona meitat del segle XX es va desenvolupar l’horta de regadiu de forma paral·lela a l’activitat industrial. Però hi havia altres teixits socials, fins i tot abans de l’annexió amb Barcelona, i la documentació que ens ha arribat als nostres dies ens permet fer-ne un estudi prou digne. Tal i com s’ha analitzat a l’apartat anterior (Casassas, Solà-Morales, Font, Llop, Vilanova, Borja, Roca. Una aproximació al debat de la planificació de la metròpoli barcelonina i el paper atorgat a Sant Andreu de Palomar) es reflecteix certa dificultat en comprendre tant la seva naturalesa actual com en la antic fenomen urbà que teixia Sant Andreu de Palomar.

A l’any 1716 hi havia fins a 125 focs, que suposaven uns 800 habitants, era un nucli petit bàsicament  rural, que havia canviat poc durant els segles anteriors, ja que a l’any 1359 n’hi havia 108 de fogars. En canvi amb l’expansió econòmica, el procés d’especialització productiva i el tancament emmurallat de la ciutat de Barcelona, el nucli accelerà el seu creixement de forma inexorable, i amb ell la seva fesomia. L’any 1845 Sant Andreu tenia fins a 1.200 casals censats, que suposava una població aproximada de 4.350 persones, i a l’any 1897, quan es materialitzà l’agregació amb Barcelona, Sant Andreu tenia fins a 17.451 habitants. L’any 1965, segons dades estadístiques, hi havia al nucli de Sant Andreu 31.192 persones, mentre que al conjunt del Districte IX, que incloïa el terme original més La Sagrera, Camp de l’Arpa i Navas, arribà fins als 290.000 habitants.

Respecte la informació del seu territori, indicar que els plànols habituals solen mostrar una informació zenital de la realitat a escales massa grans per a comprendre la interconnexió entre els camps i els assentaments, i sovint es dóna excessiva importància a la dimensió dels nuclis agregats i poca als veïnats de les masies. El fet és que costa molt més comprendre’n la seva articulació, més si es solen diluir en gran mesura els camins i dreceres que teixeixen el territori, i només es mostra de forma clara les vies principals d’articulació. Aquest problema és present encara avui en dia, tot i el gran esforç per arreglar-ho, en les fonts de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. En qualsevol cas, existeix un plànol, militar, que mostra la millor definició del territori del Pla de Barcelona de mitjans del segle XX, molt millor que l’aixecament topogràfic d’Ildefons Cerdà, que es basà en aquest però que obvià l’estructura agrícola i forestal del seu territori. Sant Andreu tenia gran quantitat de molins i masies, i comprenia el seu territori fins a les cases de Sant Joan d’Horta. Joan Clapés i Corbera, al seu llibre Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar, escrit l’any 1930, les anomenà totes, tant les existents com les desaparegudes, així com aquelles que ja s’havien integrat als carrers del creixement urbà de Sant Andreu.

1853. Plànol  topogràfic del Pla de Barcelona

Plano de la plaza de Barcelona y su terreno hasta la distancia de una legua de las fortificaciones levantado con telémetro acotado y dibujado por los jefes y Oficiales del Cuerpo de Yngenieros que componen la Brigada Topográfica y de Ensanche de la misma, e: 1/5.000, 1853. Propietat de l’Instituto de Historia y Cultura Militar. Madrid. Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)

1853. Detall del plànol  topogràfic del Pla de Barcelona

Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)

A continuació se’n mostren algunes de les documentades fotogràficament;  no hi són totes, moltes no han quedat documentades. Però donen una nova visió del territori, i en elles es llegeix encara bona part de la realitat de la toponímia actual, molta d’ella actualment fora del districte de Sant Andreu, bé, la major part. Em refereixo a la Torre Llobeta, a la Can Fargues, que dóna nom a l’actual Font d’En Fargues, a Vilapiscina, Can Guineueta, Can Dragó, i d’altres que identifiquen noms més locals ([1]). S’hi ha d’afegir la Quadra de Vallbona o l’Hostal de la Trinitat.

Fotografies antigues de les masies de Sant Andreu de Palomar

Font: lloc web http://www.sant-andreu.com/index/index.htm. Data de la consulta: juliol de 2012.

Moltes d’aquestes masies han estat pintades per pintors santandreuencs, donant mostres de la seva cromacitat, colors que les fotografies antigues, en blanc i negre, descuiden.

Retrats de les masies de Sant Andreu de Palomar fets per santandreuencs

Font: lloc web http://www.sant-andreu.com/index/index.htm. Data de la consulta: juliol de 2012.

Des del segle XVIIIè Sant Andreu i els municipis veïns creats després el Decret de Nova Planta (1714) que transformà les parròquies en municipis, aparegueren segells que expressaven la naturalesa dels seus distintius i ordenances. Aquest segell és actualment el seu escut. En ell es mostren els símbols dels valors de les seves arrels, expressats amb una mà estesa, senyal d’humanitat, un colom, expressió de la naturalesa que li era característica, era terra deltaica i plena d’aus, i moltes espècies de coloms, moltes més de les que ara per ara té la ciutat; i una creu, la creu del sacrifici de Sant Andreu apòstol. Un segle més tard aparegué una torre, senyal de la seva naturalesa reial, de la seva cultura forjada, i un arbre amb una branca per suportar el colom i una altra teixida com un cordill a la mateixa ma, que ara mirava amunt. Aquest cordill s’ha estès al segle XX com al suport també de l’au.

Evolució del segell i escut de Sant Andreu de Palomar. Ss. XVIII, XIX i XX

Font: http://www.sant-andreu.com (consulta: juny de 2012)

Sant Andreu de Palomar, abans de la seva annexió amb la Gran Barcelona, nom amb que es conegué en aquella època, havia fet una important evolució que reteixí el seu nucli històric, sense descuidar la seva naturalesa rural, incorporant-se a la industrialització de Catalunya sota la influència directe de la seva proximitat amb Barcelona. Foren anys d’importants canvis, on el nucli central es subdividí paulatinament en parcel·les cada cop més petites, en nous carrers traçats per a créixer com a poble més urbà, i on es plasmà un intens aflorament de l’activitat cultural. L’extensió d’aquest teixit urbà i associatiu perdurà fins ben entrat el segle XX, fins als anys vint, tal i com mostren els següents plànols de 1861, 1900 i 1920, on es sobreposen els actuals límits del barri de Sant Andreu.

Evolució del teixit urbà del nucli principal de Sant Andreu. 1861-1920

Font de les bases: Institut Cartogràfic de Catalunya. Muntatge i delimitació dels límits del barri actual de Sant Andreu: elaboració pròpia.

Val a dir que, tal i com es recull al llibre de Joan Clapés i Corbera de l’any 1900, en el moment de l’agregació amb Barcelona Sant Andreu tenia vint-i-dues mútues de socors per a casos de malaltia, vuit societats recreatives, cinc corals, quatre societats professionals, tres societats educatives, dues de religioses i tres societats cooperatives.

Aquest episodi es caracteritza per tractar-se d’una estreta vinculació entre la ciutadania de Sant Andreu i l’evolució de la seva urbanització, a diferència del que ocorreria anys més tard. Certament que la incorporació amb la nova centralitat de Barcelona tingué les seves conseqüències, com ara la imposició de nous tributs que carregaren fortament la producció agrícola de Sant Andreu, el tancament del seu escorxador o encara més greu, la imposició de les ordenances d’edificació de la ciutat històrica de Barcelona, caracteritzada per tenir una alçada desmesurada i molta edificabilitat, fet que transformà fortament també al nucli santandreuenc. Però els èxits foren molts, com la urbanització de molts carrers, l’obertura de noves places i carrers, i la planificació i construcció de l’actual mercadal, a imatge i semblança del que es feu a la Sagrera, si bé en aquest segon ja no hi existeix l’activitat del mercat. Al costat seu, ben a prop, hi ha l’Hipercor, i el seu potencial de regeneració s’ha diluït considerablement, lamentablement.

Plaça del Comerç a principis del Segle XX

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 42)

En són mostres d’aquests avenços la documentació recollida a l’annex de l’actual document per l’aprovació inicial de la modificació del Pla general metropolità al Nucli antic del barri de Sant Andreu, que recull els plànols urbanístics recopilats avui en dia entre els anys 1884 i 1908.

Relació de plànols històrics de referència al nucli antic de Sant Andreu

Font: Ajuntament de Barcelona. Document per l’aprovació inicial de la modificació del PGM al Nucli antic del barri de Sant Andreu. Any 2011.

En ressalten la planificació de l’actual passeig de Fabra i Puig, que inicialment era el Passeig de Santa Eulàlia, de fet anava a la barriada de Santa Eulàlia, a mig camí entre Sant Andreu i Horta, i dins del terme municipal de Sant Andreu.

1884. Plànol de definició de l’actual Passeig de Fabra i Puig fins Sta Eulàlia

Font: Ajuntament de Barcelona. Document per l’aprovació inicial de la modificació del PGM al Nucli antic del barri de Sant Andreu. Any 2011.

Foren anys d’importants progressos, en que el territori teixí els seus propis eixamples, tot i les dificultats que ocasionava el traçat de les vies ferroviàries que passaven tangencialment pels extrems est i oest, i que de fet foren gran part dels responsables de la seva dificultosa integració amb els camps posteriorment urbanitzats que hi havia més enllà.

Plànol de l’any 1903. Els eixamples planificats des de Sant Andreu de Palomar

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Detall del plànol topogràfic de Barcelona

Al plànol anterior, de l’any 1903, s’observa un territori que creix al voltant d’un carrer major direcció a Barcelona, ja havia aparegut el teixit històric de La Sagrera, però si observem bé veiem dos eixamples planificats, el primer al passeig de Santa Eulàlia (actualment conegut com Fabra i Puig), que unia Sant Andreu amb Santa Eulàlia, i el segon al voltant del passeig de Torres i Bages, que necessità molts anys per arrencar, els problemes urbanístics amb les expropiacions foren importants, i també per la menor vàlua dels seus entorns, ja que en un extrem s’hi instal·laren els tallers de la Maquinista Terrestre y Marítima, i al seu tram nord, durant la Dictadura d’en Primo de Rivera, s’hi implantà una imponent caserna militar. Durant la República i més endavant el Franquisme es destruí el teixit històric de Santa Eulàlia per arribar la traça de Fabra i Puig fins a Horta, i també es destruí pel seu extrem est, per arribar inicialment fins la Rambla de Prim, però això encara no ha passat, es quedà a les vies del tren, és l’actual passeig de l’Onze de Setembre. Fent-hi una ullada més precisa, s’observen els límits del municipi original de Sant Andreu, que s’enfilaven fins la muntanya pelada (actual Parc del Guinardó), arribaven fins al poble d’Horta, i en canvi deixaven La Sagrera als territoris de Sant Martí de Provençals. També s’observen gran quantitat de cases disperses, eren masies, entre Horta i Sant Andreu, i en canvi, direcció al riu Besòs no se n’hi veien, eren terres d’horta de gran valor agrari que les conreaven els veïns de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià del Besòs

És de ressaltar que des de l’annexió amb Barcelona foren escollits des del mateix Sant Andreu els seus regidors, com en Josep Cararach i Maurí i n’Ignasi Iglesias i Pujadas, i tots ells deixaren un important bagatge al poble cada cop més urbà, teixint carrers i places, urbanitzant-les i arbrant-les. Es pot dir que aquest període comprèn uns cinquanta anys d’evolució urbana positiva, i que són els que configuren l’actual personalitat històrica d’aquest antic i mil·lenari poble.

Panoràmica de Sant Andreu als anys 30

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 24)

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012.07.25

---