1. Breus incisos de la naturalesa original de Sant Andreu de Palomar
2. La identitat urbana de Sant Andreu de Palomar, d’abans i després de l’annexió amb Barcelona
3. La Barcelona teixida per la industrialització i la complicitat burgesa, la Barcelona noble i la Barcelona fabril
4. La Dictadura, el final d’un creixement capitalitzat des de la societat i la cultura santandreuenca
5. La repressió cultural de les Dictadures
6. Un nou sistema, la democràcia, i nous reptes en una societat post-industrial
7. CONCLUSIONS

…

1. Breus incisos de la naturalesa original de Sant Andreu de Palomar

Explicar la història de Sant Andreu no és l’objecte d’aquest treball, ni explicar la història de la seva urbanització en la seva complexitat, el treball es centra en l’anàlisi de la qüestió urbana pròpiament formal i en les reflexions que l’acompanyen. La realitat és sempre molt més complexa que tot el que es pugui reflectir en un document quan es tracta d’una ciutat o d’un poble, ja sigui rural o de naturalesa més urbana. Per això és pretén sintetitzar al màxim la seva evolució urbana, per a comprendre fins a quin punt ha estat objecte de transformació en un període de temps que, ben mirat, no és tant. El cert és que Sant Andreu de Palomar era un municipi rural al pla de Barcelona i al peu del delta del riu Besòs i del Rec Comtal que proveïa d’aigua potable provinent del riu Besòs a la ciutat de Barcelona, fins on fins entrada la segona meitat del segle XX es va desenvolupar l’horta de regadiu de forma paral·lela a l’activitat industrial. Però hi havia altres teixits socials, fins i tot abans de l’annexió amb Barcelona, i la documentació que ens ha arribat als nostres dies ens permet fer-ne un estudi prou digne. Tal i com s’ha analitzat a l’apartat anterior (Casassas, Solà-Morales, Font, Llop, Vilanova, Borja, Roca. Una aproximació al debat de la planificació de la metròpoli barcelonina i el paper atorgat a Sant Andreu de Palomar) es reflecteix certa dificultat en comprendre tant la seva naturalesa actual com en la antic fenomen urbà que teixia Sant Andreu de Palomar.

A l’any 1716 hi havia fins a 125 focs, que suposaven uns 800 habitants, era un nucli petit bàsicament  rural, que havia canviat poc durant els segles anteriors, ja que a l’any 1359 n’hi havia 108 de fogars. En canvi amb l’expansió econòmica, el procés d’especialització productiva i el tancament emmurallat de la ciutat de Barcelona, el nucli accelerà el seu creixement de forma inexorable, i amb ell la seva fesomia. L’any 1845 Sant Andreu tenia fins a 1200 casals censats, que suposava una població de 4.350 persones, i a l’any 1897, quan es materialitzà l’agregació amb Barcelona, Sant Andreu tenia fins a 17.451 habitants. L’any 1965, segons dades estadístiques, hi havia al nucli de Sant Andreu 31.192 persones, mentre que al conjunt del Districte IX, que incloïa el terme original més La Sagrera, Camp de l’Arpa i Navas, arribà fins als 290.000 habitants.

Respecte la informació del seu territori, indicar que els plànols habituals solen mostrar una informació zenital de la realitat a escales massa grans per a comprendre la interconnexió entre els camps i els assentaments, i sovint es dóna excessiva importància a la dimensió dels nuclis agregats i poca als veïnats de les masies. El fet és que costa molt més comprendre’n la seva articulació, més si es solen diluir en gran mesura els camins i dreceres que teixeixen el territori, i només es mostra de forma clara les vies principals d’articulació. Aquest problema és present encara avui en dia, tot i el gran esforç per arreglar-ho, en les fonts de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. En qualsevol cas, existeix un plànol, militar, que mostra la millor definició del territori del Pla de Barcelona de mitjans del segle XX, molt millor que l’aixecament topogràfic d’Ildefons Cerdà, que es basà en aquest però que obvià l’estructura agrícola i forestal del seu territori. Sant Andreu tenia gran quantitat de molins i masies, i comprenia el seu territori fins a les cases de Sant Joan d’Horta. Joan Clapés i Corbera, al seu llibre Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar, escrit l’any 1930, les anomenà totes, tant les existents com les desaparegudes, així com aquelles que ja s’havien integrat als carrers del creixement urbà de Sant Andreu.

1853. Plànol  topogràfic del Pla de Barcelona

Plano de la plaza de Barcelona y su terreno hasta la distancia de una legua de las fortificaciones levantado con telémetro acotado y dibujado por los jefes y Oficiales del Cuerpo de Yngenieros que componen la Brigada Topográfica y de Ensanche de la misma, e: 1/5.000, 1853. Propietat de l’Instituto de Historia y Cultura Militar. Madrid. Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)

 1853. Detall del plànol  topogràfic del Pla de Barcelona

Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)

A continuació se’n mostren algunes de les documentades fotogràficament;  no hi són totes, moltes no han quedat documentades. Però donen una nova visió del territori, i en elles es llegeix encara bona part de la realitat de la toponímia actual, molta d’ella actualment fora del districte de Sant Andreu, bé, la major part. Em refereixo a la Torre Llobeta, a la Can Fargues, que dóna nom a l’actual Font d’En Fargues, a Vilapiscina, Can Guineueta, Can Dragó, i d’altres que identifiquen noms més locals ([1]). S’hi ha d’afegir la Quadra de Vallbona o l’Hostal de la Trinitat.

Fotografies antigues de les masies de Sant Andreu de Palomar

Font: lloc web http://www.sant-andreu.com/index/index.htm. Data de la consulta: juliol de 2012.

Moltes d’aquestes masies han estat pintades per pintors santandreuencs, donant mostres de la seva cromacitat, colors que les fotografies antigues, en blanc i negre, descuiden.

Retrats de les masies de Sant Andreu de Palomar fets per santandreuencs

Font: lloc web http://www.sant-andreu.com/index/index.htm. Data de la consulta: juliol de 2012.

Des del segle XVIIIè Sant Andreu i els municipis veïns creats després el Decret de Nova Planta (1714) que transformà les parròquies en municipis, aparegueren segells que expressaven la naturalesa dels seus distintius i ordenances. Aquest segell és actualment el seu escut. En ell es mostren els símbols dels valors de les seves arrels, expressats amb una mà estesa, senyal d’humanitat, un colom, expressió de la naturalesa que li era característica, era terra deltaica i plena d’aus, i moltes espècies de coloms, moltes més de les que ara per ara té la ciutat; i una creu, la creu del sacrifici de Sant Andreu apòstol. Un segle més tard aparegué una torre, senyal de la seva naturalesa reial, de la seva cultura forjada, i un arbre amb una branca per suportar el colom i una altra teixida com un cordill a la mateixa ma, que ara mirava amunt. Aquest cordill s’ha estès al segle XX com al suport també de l’au.

Evolució del segell i escut de Sant Andreu de Palomar. Ss. XVIII, XIX i XX

Font: http://www.sant-andreu.com (consulta: juny de 2012)

…

2. La identitat urbana de Sant Andreu de Palomar, d’abans i després de l’annexió amb Barcelona

Sant Andreu de Palomar, abans de la seva annexió amb la Gran Barcelona, nom amb que es conegué en aquella època, havia fet una important evolució que reteixí el seu nucli històric, sense descuidar la seva naturalesa rural, incorporant-se a la industrialització de Catalunya sota la influència directe de la seva proximitat amb Barcelona. Foren anys d’importants canvis, on el nucli central es subdividí paulatinament en parcel·les cada cop més petites, en nous carrers traçats per a créixer com a poble més urbà, i on es plasmà un intens aflorament de l’activitat cultural. L’extensió d’aquest teixit urbà i associatiu perdurà fins ben entrat el segle XX, fins als anys vint, tal i com mostren els següents plànols de 1861, 1900 i 1920, on es sobreposen els actuals límits del barri de Sant Andreu.

Evolució del teixit urbà del nucli principal de Sant Andreu. 1861-1920

Font de les bases: Institut Cartogràfic de Catalunya. Muntatge i delimitació dels límits del barri actual de Sant Andreu: elaboració pròpia.

Val a dir que, tal i com es recull al llibre de Joan Clapés i Corbera de l’any 1900, en el moment de l’agregació amb Barcelona Sant Andreu tenia vint-i-dues mútues de socors per a a casos de malaltia, vuit societats recreatives, cinc corals, quatre societats professionals, tres societats educatives, dues de religioses i tres societats cooperatives.

Aquest episodi es caracteritza per tractar-se d’una estreta vinculació entre la ciutadania de Sant Andreu i l’evolució de la seva urbanització, a diferència del que ocorreria anys més tard. Certament que la incorporació amb la nova centralitat de Barcelona tingué les seves conseqüències, com ara la imposició de nous tributs que carregaren fortament la producció agrícola de Sant Andreu, el tancament del seu escorxador o encara més greu, la imposició de les ordenances d’edificació de la ciutat històrica de Barcelona, caracteritzada per tenir una alçada desmesurada i molta edificabilitat, fet que transformà fortament també al nucli santandreuenc. Però els èxits foren molts, com la urbanització de molts carrers, l’obertura de noves places i carrers, i la planificació i construcció de l’actual mercadal, a imatge i semblança del que es feu a la Sagrera, si bé en aquest segon ja no hi existeix l’activitat del mercat. Al costat seu, ben a prop, hi ha l’Hipercor, i el seu potencial de regeneració s’ha diluït considerablement, lamentablement.

 Plaça del Comerç a principis del Segle XX

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 42)

En són mostres d’aquests avenços la documentació recollida a l’annex de l’actual document per l’aprovació inicial de la modificació del Pla general metropolità al Nucli antic del barri de Sant Andreu, que recull els plànols urbanístics recopilats avui en dia entre els anys 1884 i 1908.

Relació de plànols històrics de referència al nucli antic de Sant Andreu

Font: Ajuntament de Barcelona. Document per l’aprovació inicial de la modificació del PGM al Nucli antic del barri de Sant Andreu. Any 2011.

En ressalten la planificació de l’actual passeig de Fabra i Puig, que inicialment era el Passeig de Santa Eulàlia, de fet anava a la barriada de Santa Eulàlia, a mig camí entre Sant Andreu i Horta, i dins del terme municipal de Sant Andreu.

1884. Plànol de definició de l’actual Passeig de Fabra i Puig fins Sta Eulàlia

Font: Ajuntament de Barcelona. Document per l’aprovació inicial de la modificació del PGM al Nucli antic del barri de Sant Andreu. Any 2011.

Foren anys d’importants progressos, en que el territori teixí els seus propis eixamples, tot i les dificultats que ocasionava el traçat de les vies ferroviàries que passaven tangencialment pels extrems est i oest, i que de fet foren gran part dels responsables de la seva dificultosa integració amb els camps posteriorment urbanitzats que hi havia més enllà.

Plànol de l’any 1903. Els eixamples planificats des de Sant Andreu de Palomar

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Detall del plànol topogràfic de Barcelona

Al plànol anterior, de l’any 1903, s’observa un territori que creix al voltant d’un carrer major direcció a Barcelona, ja havia aparegut el teixit històric de La Sagrera, però si observem bé veiem dos eixamples planificats, el primer al passeig de Santa Eulàlia (actualment conegut com Fabra i Puig), que unia Sant Andreu amb Santa Eulàlia, i el segon al voltant del passeig de Torres i Bages, que necessità molts anys per arrencar, els problemes urbanístics amb les expropiacions foren importants, i també per la menor vàlua dels seus entorns, ja que en un extrem s’hi instal·laren els tallers de la Maquinista Terrestre y Marítima, i al seu tram nord, durant la Dictadura d’en Primo de Rivera, s’hi implantà una imponent caserna militar. Durant la República i més endavant el Franquisme es destruí el teixit històric de Santa Eulàlia per arribar la traça de Fabra i Puig fins a Horta, i també es destruí pel seu extrem est, per arribar inicialment fins la Rambla de Prim, però això encara no ha passat, es quedà a les vies del tren, és l’actual passeig de l’Onze de Setembre. Fent-hi una ullada més precisa, s’observen els límits del municipi original de Sant Andreu, que s’enfilaven fins la muntanya pelada (actual Parc del Guinardó), arribaven fins al poble d’Horta, i en canvi deixaven La Sagrera als territoris de Sant Martí de Provençals. També s’observen gran quantitat de cases disperses, eren masies, entre Horta i Sant Andreu, i en canvi, direcció al riu Besòs no se n’hi veien, eren terres d’horta de gran valor agrari que les conreaven els veïns de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Santa Coloma de Provençals i Sant Adrià del Besòs

És de ressaltar que des de l’annexió amb Barcelona foren escollits des del mateix Sant Andreu els seus regidors, com en Josep Cararach i Maurí i n’Ignasi Iglesias i Pujadas, i tots ells deixaren un important bagatge al poble cada cop més urbà, teixint carrers i places, urbanitzant-les i arbrant-les. Es pot dir que aquest període comprèn uns cinquanta anys d’evolució urbana positiva, i que són els que configuren l’actual personalitat històrica d’aquest antic i mil·lenari poble.

Panoràmica de Sant Andreu als anys 30

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 24)

…

3. La Barcelona teixida per la industrialització i la complicitat burgesa, la Barcelona noble i la Barcelona fabril

Durant el període comprès entre el final del segle XVIII i mitjans del segle XIX l’emergència del capitalisme accentuà les relacions comercials i humanes entre sí, que es va traduir en especialitzacions productives molt variades i intercanvis més accentuats. A Catalunya l’especialització agrícola desenvolupà diferents àrees d’agricultura comercial que van intensificar notablement els intercanvis mercantils entre comarques, i en pocs llustres l’estructura territorial dominada encara per un règim senyorial monàrquic, secular i eclesiàstic, va produir els seus efectes en un context liberalitzador de l’economia productiva que va provocar la interacció de la diversificació del producte agrari i la baixada dels preus, fet que va culminar amb l’aparició d’una societat de classes dividida entre els propietaris perceptors de rendes i els treballadors, el col·lapse i una crisi que va provocar la inestabilitat política i social durant el segle XVIII i gran part del segle XIX, així com la seva transformació.

A Barcelona s’havia planificat una gran ciutat estesa pel seu pla principal direcció al riu Besòs, però que tot i la centralitat al voltant de la plaça de les Glòries i el gran parc urbà i esportiu planificat entre la Riera d’Horta i el riu Besòs, res d’això ara existeix. Però no existeix no només perquè durant el Franquisme s’abandonés el projecte de ciutat, la realitat és que ja des del primer moment el pla de Barcelona s’ocupà per indústries de la burgesia, majoritàriament catalana i estrangera, que foren els qui instal·laren aquí les seves noves fàbriques i vingueren a guanyar diners. Ja des dels seus inicis s’estaven teixint dues Barcelones, la noble i la fabril.

1929, inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona

Font: ICC. (Cuyàs, s.XX)

1930, el Poblenou a la cruïlla entre Pere IV i el cementiri de l’Est

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 54)

La burgesia catalana emergí com una nova classe social predominant en els sectors de producció com va passar a tot Europa, amb l’aparició d’importants empreses familiars que van ser les protagonistes del pols amb l’oligarquia terratinent estatal basada en l’agricultura i la mineria defensora del lliure canvi, quan la burgesia, basada en la indústria, va promoure mesures proteccionistes que gravaven l’entrada de mercaderies estrangeres per protegir la seva producció de la competència exterior. Grans empreses familiars es van definir en societats anònimes que van integrar als membres de la família i que van presidir l’hereu de cada generació. L’estratègia era sempre la mateixa, l’acumulació de capital a partir d’inversions en societats i en la mateixa fàbrica. L’activitat principal de la burgesia catalana era el foment d’una activitat empresarial que combinava l’ofici amb la política i la cultura, tret aquest últim característic i diferenciat de la burgesia de la resta del país. Però tot i aquesta aportació en el protagonisme cultural, val a dir que darrere la implantació de noves tecnologies, com ara els primers tramvies, molta gent hi va fer sobretot negoci, perquè era en mans privades. I d’això se’n feia humor, i també ironia, mostrant els forts contrastos entre la ciutat majestuosa i la ciutat neoclàssica.

Ironia i humor dels il·lustradors respecte la burgesia

A la dreta, cartell artístic dels inicis del segle XX ‘Pluma y lápiz’, obre de N. Obiols Delgado, a l’esquerra, caricatura del segle XIX, sobre els primers tramvies. Font: ICC. (Cuyàs, s.XX)

A Sant Andreu la realitat és que la Barcelona planificada li quedava molt molt llunyana. La ciutat que es teixia era una ciutat dispersa, fragmentada i desigual, on les vies principals, la Diagonal i la Gran Via, que havien de teixir el Pla de Barcelona, acabaven al nus ferroviari de les Glòries, allà on havia d’haver-hi la plaça central de la Gran Barcelona.

1930, la plaça de les Glòries i la plaça de toros de la monumental

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 54)

Gran quantitat d’implantacions resultants de la Barcelona fabril i les polítiques urbanes de la ciutat, com les cases barates, indústries i infraestructures, acabaren condicionant tant el creixement de la ciutat, que se les pot considerar molt responsables de la seva posterior fragmentació urbana en teixits dispersos, que ja s’inicià abans de la Guerra Civil.

1930. Implantacions urbanes que han fragmentat Sant Andreu 

Font de la base: Institut Cartogràfic de Catalunya

1. Casernes militars
2. Tallers la Maquinista Terrestre y Marítima
3. Tallers ferrocarrils El Norte
4. Hilaturas Fabra y Coats
5. Hispano Suiza
6. Cases Barates del Bon Pastor
7. Cases Barates de Baró de Viver
8. Cases Barates de Can Peguera
9. Manicomi de la Santa Creu

Amb el pas del ferrocarril a França l’any 1854 es donà un fort impuls a la fàbrica de filadures Hilatura Fabra, implantada des de l’any 1844 al costat mateix del nucli urbà de Sant Andreu de Palomar, tal i com es feia en aquella època a tot Catalunya, eren temps previs a la localització més allunyada posterior i fins i tot en colònies industrials. L’any 1855 s’inaugurà la via de Saragossa direcció a Terrassa i Sabadell. L’any 1903 es fusionà amb l’empresa anglesa Coats, donant lloc a la coneguda fàbrica de Fabra y Coats. La Industrial Harinera Barcelona construí l’any 1857 la primera farinera de vapor amb 24 moles, i anys més tard passà a ser la fàbrica Hispano-Suiza d’automòbils que més endavant es convertí en la Pegaso. Sant Andreu s’omplí també de casinos, i faltà ben poc perquè el Tibidabo no fos convertit també en el gran casino de la ciutat. L’església intercedí per fer-hi una església, i al final se’n va fer un parc d’atraccions. Mentrestant, i des del Patronat Municipal de l’Habitatge, es feren les primeres promocions de Cases Barates al voltant Sant Andreu, ens referim als barris del Bon Pastor, del Baró de Viver i de Can Peguera, els dos primers al peu del riu Besòs, i el tercer al costat del turó de la Peira, el que havia de ser el gran parc urbà de Sant Andreu de Palomar. Als voltants de Sant Andreu es feren tres dels quatre grups de Cases Barates que es feren al Pla de Barcelona. Els dos primers conjunts eren de Santa Coloma de Gramanet, fins que anys més tard passaren a formar part del territori de Barcelona, fet que deixà, per cert, Santa Coloma sense una bona part del teixit industrial i l’activitat econòmica. A totes aquestes construccions cal afegir-ne una d’especial, l’aixecament d’unes casernes militars de gran magnitud al límit nord del poble, tocant al teixit urbà, per part del dictador Primo de Rivera, eren els anys vint.

…

4. La Dictadura, el final d’un creixement capitalitzat des de la societat i la cultura santandreuenca

Un cop s’implantà la Dictadura i derrotat el bàndol republicà, l’evolució del relat urbà a Sant Andreu de Palomar va ser absolutament caòtica des d’un punt de vista urbanístic, tal i com s’ha descrit en l’apartat anterior, donant lloc a creixements esporàdics planificats i especulatius, però també espontanis, de noves tipologies i nous habitants, que gens o molt poc sabien de Sant Andreu.

Evolució del teixit urbà del nucli principal de Sant Andreu. 1947-1970

Font de les bases: ICC. Muntatge i delimitació dels límits del barri actual de Sant Andreu: elaboració pròpia.

El resultat, afegit al fet que hi havia importants barreres d’espai ocasionades per la implantació de les cotxeres ferroviàries del Nord (a l’actual zona de Can Dragó) i de la Maquinista (on encara en queden mostres, i on s’ha instal·lat el nou centre comercial), és que aquest territori s’ha sobreposat al primer. Es pot dir, en termes de la qüestió urbana, que aquest episodi va ser determinat per una important manca de control social en el desenvolupament de la ciutat, on la seva centralitat ja no estava ni a la ciutat de Barcelona, era una centralitat situada molt lluny, massa, de Sant Andreu. Ara bé, tot i els grans projectes de ciutat metropolitana de Barcelona la realitat és que Sant Andreu seguia essent un poble, envoltat de camps de regadiu i de secà, i amb fàbriques que convivien en el seu teixit urbà de forma directa amb la població. El plànol de 1953 següent mostra com encara a mitjans del segle XX hi havia un delta al riu Besòs, des d’on es conreaven horts, però aquests terrenys foren ràpidament objecte d’especulació per les fàbriques que vingueren de nou, ara en una segona etapa, i en major escala.

1953. Mapa de cultius del Pla Comarcal

Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999, 214)

Amb la vinguda de noves fàbriques el territori rural fou paulatinament ocupat per nous habitatges massius i noves fàbriques, que poc a poc s’anaven acostant a Sant Andreu de Palomar.

1958. Nucli de Sant Andreu i entorn

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 99)

Al Besòs s’instal·laven les grans promocions d’habitatge social per la classe obrera, ben lluny de la ciutat, i en territoris fàcilment expropiables per un grapat de pisos. Tot això es feu sense cap altra voluntat que la d’acostar la massa obrera a les fàbriques, valorant els seus drets com a ciutadans de forma molt més simple que la dels drets de la ciutadania propietària i empresària barcelonina, i santandreuenca. El Polígon del Besòs s’aixecà allà on hi havia d’haver el gran parc urbà i esportiu del Besòs de la Gran ciutat de Barcelona.

Polígon del Besòs, iniciat l’any 1959

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 100)

El polígon de la Guineueta s’aixecà a l’esquena del manicomi abandonat  de la Santa Creu, on ara hi ha, en un dels edificis que s’ha mantingut, la seu del Districte de Nou Barris i el gran Parc Central del Districte.

1963. Polígon de la Guineueta

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 105)

Ben aviat arribà la indústria als límits de Sant Andreu, de forma desordenada, acampà lliurement, i encara hi és present, tota ella es teixí entre Sant Andreu i els nuclis de cases barates del Bon Pastor i de Baró de Viver, el segon ja desaparegut, i el primer en procés de desaparèixer.

1966. Àrea industrial de Sant Andreu

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 102)

I el que és pitjor, arribaren les autopistes, i per estalviar diners se’n feu una de principal per damunt de les vies del tren, que des d’aleshores han quedat tapades per la caixa de l’avinguda Meridiana fins a l’alçada del passeig de Fabra i Puig. Aquesta caixa encara existeix, i encara ara per ara no està previst treure-la.

Avinguda Meridiana passat el passeig de Fabra i Puig

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 74)

Imatge actual de l’avinguda meridiana (el mur) al seu pas per Sant Andreu

Font: Google Earth (consulta: juliol 2012)

Respecte al nucli urbà de Santa Eulàlia, val a dir que encara hi ha les restes de l’església romànica, que ha sofert diferents modificacions, però el seu nucli antic ha quedat reduït a gairebé res, ja que s’ha obert el passeig pel mig, tot recte, fins arribar a les afores d’Horta, un procés que ja s’inicià durant la II República. Tanmateix, també s’ha perdut el nom de Passeig de Santa Eulàlia, i s’ha imposat el de Fabra i Puig, que no és sinó el nom de l’empresari de l’empresa emblemàtica Fabra i Coats que s’aixecà al mateix nucli històric, que als anys setanta tancà i deixà tots els treballadors sense feina i un conglomerat d’edificis abandonats dels que només se n’ha recuperat, i fa relativament poc, una part. La resta segueix essent un conjunt desaprofitat. A més a més, val a dir que aquesta fàbrica, transcorreguts els anys, si bé ara ha permès recuperar un bonic parc per Sant Andreu, es va situar molt aprop del nucli, i condicionà i molt el seu creixement cap al sud, obligant a créixer al llarg del carrer major, i donant peu i impuls a nous nuclis com la Sagrera. A Sant Andreu encara es coneix Santa Eulàlia, però ara tothom anomena el lloc com Virrei Amat, i de la mateixa manera que succeí amb Sant Martí de Provençals, s’aixecaren imponents blocs d’habitatges durant el Franquisme just al seu costat.

Església romànica de Santa Eulàlia

Font: Google Earth. Autor: Pedro Salcedo i Vaz. Consulta: juliol de 2012

El seu enclavament va ser objecte d’una important centralitat en els projectes originaris, i que de fet avui en dia es mostra amb la confluència d’importants vies a la ciutat articulades des de la plaça Virrei Amat, com ara el mateix passeig de Fabra i Puig, l’avinguda Borbó, el carrer Felip II, el carrer Sant Iscle i el carrer Dr. Pi i Molist. Malauradament s’ha perdut el nucli històric, el nom i l’actual església dóna accés a l’entrada de servei del mercat municipal aixecat durant el Franquisme, fins fa poc era una zona de càrrega i descàrrega d’allò més bruta.

També fou objecte de mutació el passeig de Fabra i Puig originari, que era una rambla arbrada entre els trams del carrer Gran de Sant Andreu i l’avinguda Meridiana. L’any 1966 es destruí la Rambla, i en el seu lloc es deixà una làmina d’asfalt per ben bé sis carrils, era innecessari, perquè Fabra i Puig avall no anava enlloc, la via s’acabava a les vies del tren, i no tenia continuïtat. Mentrestant, la plaça de les Glòries, deixava pas a les vies principals de la ciutat, però deixant pel camí un nus viari, no pas una gran plaça central de Barcelona.

1973. Plaça de les Glòries

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 125)

Durant aquest breu però més que intens camí Espanya, Catalunya, Barcelona i Sant Andreu patí una forta transformació, deixant pel camí una mobilitat demogràfica rural cap a les grans ciutats de primer ordre, i també creant moltes bosses de marginació social i grans manifestacions de barraquisme, com la de La Perona, situada a l’eix del Clot, al peu de les vies ferroviàries, que no fou reubicada en pisos de protecció oficial fins l’any 1989.

Anys 70. Barraques de La Perona

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 148)

Sant Andreu es despertà en pocs anys amb una quantitat d’edificis i infraestructures desmesurada al voltant i dins seu. Nous edificis estaven destruint el teixit històric per nous blocs plurifamiliars de molta major alçada de la que permetien les normes, que eren fàcilment qüestionades pels promotors.

Anys 70. El nucli de Sant Andreu i els entrons

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 102)

…

5. La repressió cultural de les Dictadures

Però l’opressió social i el desordre no fou només urbanístic, també fou cultural, seguint el rastre ja iniciat per la Dictadura anterior del general Primo de Rivera als anys vint, just abans de l’exili de la monarquia i la implantació, traumàtica, de la segona república a Espanya. Tal i com es recull al llibre Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar ja citat varis cops, publicat l’any 1931, en Primo de Rivera tancà el periòdic mensual Autonomia als pocs dies d’haver instal·lat la Dictadura, el 17 de setembre de 1923, aquest periòdic era el portaveu oficial del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. També feu eliminar l’entitat Els Pomells de Sant Andreu, la Biblioteca Pública de Sant Andreu, el Centre Popular Catalanista, l’orfeó Eco de Catalunya, l’Avenç Nacionalista Republicà i el Foment Sardanístic Andreuenc, a més de perseguir i calumniar algunes personalitats locals. Però això no és tot, hi implantà les Casernes de Sant Andreu al nord del nucli, un imponent teixit militar que eliminà també tota possiblitat de creixement natural cap a la Trinitat, i des d’un punt de vista urbanístic fou un buit urbà de primer ordre, la imatge actual dels seus voltants en donen testimoni. Actualment no existeix, s’ha enderrocat fa pocs anys amb la promesa de grans equipaments i parcs per Sant Andreu, però està totalment aturat.

Anys 30. Alçament obrer davant les Casernes Militars de Sant Andreu

Alçament obrer de la CNT davant de les Casernes militars fetes construïr pel General Primo de Rivera. Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 82)

A la fotografia anterior es posa de manifest la simbòlica exaltació de la CNT davant de les Casernes de Sant Andreu, durant la II República, moment en que es restituïren algunes d’aquestes entitats, i se’n feren de noves, i el moviment GATCPAC hi feu dues grans intervencions, una al costat de les mateixes Casernes, la Casa Bloc, que encara es manté dempeus i recentment se n’ha rehabilitat una part, i també una biblioteca infantil a la Plaça de les Palmeres, que fou totalment desmuntada per el posterior dictador Francisco Franco. Era un símbol de modernitat inacceptable. També es feu al Carrer Sòcrates el que es diu que fou la primera escola bressol de Barcelona, que es tancà també pel Franquisme.

Anys 30, biblioteca infantil a la Plaça de les Palmeres, del GATCPAC

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 78)

Anys 30, Casa Bloc, a Sant Andreu de Palomar, del GATCPAC

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 80)

Tanmateix val a dir que aquests anys tampoc foren anys de pau i bona convivència, ja que bona part de la societat, també santandreuenca, no veia amb bons ulls l’exaltació republicana ni la persecució de l’activitat i la pràctica religiosa, fets que també van incidir en la divisió i l’enfrontament social, hi havia massa coses mal resoltes i mal plantejades encara. Els senyals de modernitat i progrés social d’Europa i també d’Espanya topaven amb una forta classe benestant i poderosa fortament institucionalitzada en les forces econòmiques, polítiques, militars i eclesiàstiques, en bona part a Catalunya i sobretot a la resta d’Espanya, i el trencament amb aquesta herència cultural va ser una quimera que no s’arribà a fer realitat. A Europa fou necessària una Guerra que implicà a pràcticament el món sencer, i a Espanya va tenir lloc un dels primers episodis, tot i que necessità la mort del dictador Francisco Franco per a la seva restitució democràtica i l’obertura internacional. Com a curiositat, indicar que durant la Guerra Civil Espanyola el bàndol republicà va eliminar la denominació santa del poble de Sant Andreu modificant el seu nom pel d’Harmonia de Palomar.

Les represàlies franquistes foren més importants, per la seva efectivitat i per la seva durada, quaranta anys de Dictadura militar i opressió política, social i cultural catalana, també espanyola, són molts. Sant Andreu era una població de forta arrel catalanista, com s’ha observat amb els noms anteriorment citats que en Primo de Rivera ja havia perseguit en la Dictadura anterior, i tal i com sap tot santandreuenc amb família arrelada a aquest poble de llarga tradició. Mostres d’aquesta persecució i de les represàlies queden recollides i sintetitzades clarament en el llibre ja citat de la Guia de Sant Andreu de Palomar de l’any 1984. En recullo una transcripció literal:

La repressió franquista a Sant Andreu fou veritablement cruel. Indefensos i innocents van morir a mans del nou poder.

Als Lluïsos es va instal·lar la policia; als Catalanistes, el Círculo Cultural Español; a l’Esquerra Republicana de Catalunya, la Falange i el Frente de Juventudes.

Molts, per por de les represàlies, van marxar. Els qui no ho van fer i s’havien significat foren condemnats a mort; la majoria d’aquests es pensaven que no hi havia causa suficient per anar-se’n i, per tant, que no tenien responsabilitats. Es denunciava per les coses més estúpides, i es va aprofitar la conjuntura per satisfer, altra vegada, moltes venjances personals.

Sant Andreu va presenciar moltes represàlies laborals. Els qui havien pertanyut a comitès d’empresa i, per tant, havien estat elegits pels treballadors, foren postergats de la fàbrica i despatxats. En aquesta línia, les deportacions foren nombroses. Així, per deportats a Valladolid i els represaliats de Valladolid ho van ser a Sant Andreu. Molts d’aquells s’han quedat definitivament a Sant Andreu; en canvi, quasi tots els catalans de Valladolid van tornar així que van poder.

GRUP DE TREBALL DE L’ASSEMBLEA DE SANT ANDREU DE PALOMAR DE 1983,

Guia de Sant Andreu de Palomar, 1984

De fet, l’anul·lació del caràcter català i de l’arrel identitària Sant Andreu de Palomar abastà tots els àmbits, també els esportius, i la Unió Esportiva Sant Andreu, un dels clubs històrics de Catalunya, que tradicionalment havia mostrat la seva catalanitat en la seva samarreta i escut, veié com la bandera espanyola es feia seu l’escut, i els colors de la samarreta, grocs i vermells, es transformaren. De fet, com a curiositat, indicar que l’any 1980 es proposà als socis de modificar l’escut i retornar la bandera catalana a l’entitat, però no fou possible, s’acordà posar-la a la samarreta, i l’escut mantingué la seva espanyolitat fins el segle XXI. Ja amb la presidència d’en Joan Gaspar, santandreuenc, es feu de nou una votació amb els socis, i aquesta vegada l’escut recuperà la senyera i l’escut de Sant Andreu de Palomar original, amb fons blau i la creu de Sant Andreu al centre.

Evolució de les samarretes i escuts de la U.E. Sant Andreu

                             Font: Unió Esportiva Sant Andreu. http://uesantandreu.cat/web/?page_id=74 (consulta: juliol 2012)

Durant aquests anys es sumaren diferents factors fragmentadors del teixit social, cultural i urbà, al fort impacte de la opressió política i cultural de la ma de la Dictadura militar, que sacsejà la cohesió cultural i minvà el capital social, fent una forta fractura en la qualitat de la cultura urbana; s’hi afegí la cobdícia d’un sistema econòmic que cercà en aquestes latituds oportunitats de negoci, i empreses estatals i estrangeres vingueren i feren gairebé el que volgueren, eren diners, hi havia poc control a la ciutat i poca capacitat de regular de forma racional aquest desgavell, hi havia bons tècnics, persones compromeses, però no podien decidir per sí soles.

Per sort, la societat resorgeix sempre tot i les adversitats, i als anys seixanta l’activitat cultural es mostrava ben viva, amb la presència de fins a set locals diferents que alternaven simultàniament diumenge rere diumenge actuacions teatrals i sessions de cinema. Als inicis dels anys vuitanta, només al nucli històric, hi havia fins a dues biblioteques, l’arxiu històric, deu centres socials i culturals, un agrupament escolta, quatre esplais, una associació de veïns, dues entitats mutualistes i vàries cooperatives, nou associacions esportives, cinc associacions culturals, cinc entitats socials diverses, cinc comissions de festes, un local d’esbarjo, tres llibreries, dues associacions sindicals i cinc partits polítics amb local a Sant Andreu.

…

6. Un nou sistema, la democràcia, i nous reptes en una societat post-industrial

L’inici de la democràcia va suposar una nova oportunitat, i la feina feta pels tècnics municipals disposava ja d’una eina eficaç, el Pla General Metropolità de Barcelona de l’any 1976 (PGM), que recollia ja la teranyina de carrers creada al compàs de l’especulació immobiliària i el desarrollismo dels anys seixanta. El PGM suposaria la base de la regeneració urbana de la ciutat de Barcelona i els seus afores, i un model de planificació urbana i territorial vigent fins a l’actualitat.

En el marc del PGM de Barcelona s’han desenvolupat diferents actuacions a totes les escales, amb la recuperació d’espais públics, equipaments, i la culminació de vies urbanes per la ciutat, així com complexos projectes urbanístics que han permès recuperar part del potencial que la ciutat encara preserva. Al llarg del període democràtic s’ha incrementat considerablement la dotació de sistemes urbanístics comunitaris: equipaments, parcs i zones verdes, essent aquesta una tasca costosa tècnica i econòmicament que encara està pendent de consolidar-se. En nou Pla urbanístic de la ciutat ha definit espais comunitaris, espais lliures i equipaments públics i/o privats, i ha apostat per un teixit edificatori a mig camí entre les cases unifamiliars d’una o dues plantes originals i els edificis plurifamiliars de cinc o més plantes que es permeteren durant la Dictadura. El canvi sembla bo, però torna a ser un model nou, amb l’agreujant, o millor dit l’interrogant, que suposa impulsar unes edificacions amb menys aprofitament urbanístic (terme tècnic que ve a dir valor econòmic de l’immoble planificat).  El futur d’aquest teixit és incert: ¿com envelliran els edificis que ara tenen cinc o més alçades quan el planejament urbanístic només en deixa aixecar dues?. La resposta indica que si no es canvia la legislació urbanística el més provable és que aquests edificis, de baixa qualitat constructiva, es resisteixin a desaparèixer, essent per tant previsible que la seva remodelació amb el model de ciutat final planificat (de baixa alçada) sigui també traumàtica, llarga, i de dubtós recorregut.

En el cas de Sant Andreu, o millor dit, de l’antic territori de Sant Andreu, perquè ara està dividit en dos districtes (Sant Andreu i Nou Barris), s’han fet importantíssimes actuacions de regeneració urbana que han dignificat, en part, el desgavell de les darreres dècades. Creant passejos i parcs, places i recuperant de nou la Rambla de Fabra i Puig (inicialment anomenada de Santa Eulàlia), eliminada en el tram final del Franquisme. Però no tot són flors i violes, la societat actual encara es troba fortament influenciada per la segona industrialització de les dècades dels anys cinquanta i seixanta, i l’accés a la democràcia s’ha fet silenciant el passat hostil de la Dictadura. És més, el model de l’estat del benestar europeu que hem implantat no s’ha fet de forma natural, s’ha instaurat a poc a poc de la ma dels governs socialistes central i municipal de Barcelona, i en aquesta ciutat no s’ha retornat encara el debat real a la societat. Potser hi havia massa dèficits, també socials, potser culturals, però el fet és que la realitat mostra que tot i començar en bon peu, la realitat mostra que ja en la dècada dels anys noranta les coses tornaren a canviar, i el sistema econòmic, tornà a fer de les seves. I això no és tot, la ciutat de Barcelona tornà a desenvolupar les seves infraestructures pensant primer en els beneficis immediats i després en els beneficis a llarg termini. Barcelona ha seguit modificant-se, en eixos com l’avinguda Diagonal, per dalt i per baix, en àmbits com el carrer Tarragona, el 22@, el front marítim fins al Fòrum, la zona logística de La Fira 2, la Zona Franca o l’ampliació de l’aeroport, però s’ha intervingut i s’ha avançat poc en altres zones de la ciutat metropolitana, la ciutat real, que s’han quedat al marge. Barcelona té molts barris mal connectats encara, amb símptomes de marginació, i, sobretot, amb molta desigualtat de rendes, i ha permès la implantació de grans centres comercials dins la ciutat en barris on calia promoure comerç i activitat a l’espai públic, i manté grans vies ràpides dins la ciutat mentre n’ha fet de noves que no han tingut la mateixa sensiblitat al seu pas pels diferents barris de la ciutat.

Mostra d’això són la implantació als buits de la ciutat de grans centres comercials, en el cas de Sant Andreu de La Maquinista, que ocupà el buit deixat per part de les instal·lacions ferroviàries de La Maquinista Terrestre y Marítima, o l’Heron City i el Corte Inglés que s’han implantat a Can Dragó, aprofitant els buits deixats pels taller ferroviaris de Ferrocarriles del Norte. És més, quan es va projectar la Ronda de Dalt es feu un gran nus viari, el Nus de la Trinitat, i al seu pas per Sant Andreu, just al creuament de l’eix del Carrer Gran que connecta amb la Trinitat, es deixà un limitat pas pels vianants per sota la gran via de la Ronda. La caixa de l’avinguda Meridiana segueix existint, i no sembla pas que hagi de desaparèixer. El teixit industrial tot just creuar les vies del tren des de l’antic poble de Sant Andreu, tampoc es preveu que es transformi.

Fruit d’això, s’ha eliminat definitivament la traça del camí original que unia Sant Andreu amb Santa Eulàlia, actualment oculta de la centralitat del jove districte de Nou Barris, resultat de l’obertura del passeig de Fabra i Puig direcció Horta feta durant la II República i consolidada durant la Dictadura, que generà la destrucció del seu teixit central de cases, i que planificà una nova plaça, Virrei Amat, allunyada de l’església de Santa Eulàlia. Aquesta traça també unia Sant Andreu amb Valldaura, i es resistí a desaparèixer fins que ja durant la Democràcia es feu el gran projecte de Can Dragó, que agafà, per cert, el nom de l’antiga masia ara desapareguda.

1977 – 2012, desaparició de traces històriques durant la democràcia

Font de l’ortofotoplànol situat a la part superior de la imatge: Font documental de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (www.amb.cat, consulta juny de 2012). Font de la imatge inferior: Google Earth (consulta: juny 2012)

Però no només hi ha aquests errors. El següent plànol expressa, de forma sintètica, com és la forma urbana de l’entorn de Sant Andreu, després de cent cinquanta anys d’especulació econòmica i immobiliària, tot i ser a l’entorn d’un nucli històric de forta identitat.

2012. Ortofoplànol actual amb zones d’impacte negatiu sobre la cultural urbana

Font de la base: Institut Cartogràfic de Catalunya.

1. Heron City (centre d’oci i comercial)
2. La Maquinista (centre d’oci i comercial)
3. El Corte Inglés (centre comercial)
4. Polígon industrial
5. Avinguda Meridiana construïda sobre les vies del tren.
6. Vies del tren descobertes.
7. Buit urbà deixat per les recentment enderrocades Casernes militars de Sant Andreu
8. Desconnexió del tram est del passeig de Fabra i Puig
9. Ronda de Dalt, descoberta i elevada per sobre el carrer Gran de Sant Andreu
10. Tallers encara existents de l’antiga Maquinista Terrestre y Marítima.

Però això no és tot, la protecció urbanística del teixit històric és molt petita, i no ha estat fins ben entrat el segle XXI que, un cop destruït en gran part, s’ha iniciat una revisió del Pla General Metropolità en el nucli històric de Sant Andreu, on, sembla ser (el procés està en la seva aprovació inicial, en període d’al·legacions), es recuperarà la protecció urbanística de més de dos-cents edificis històrics. Tanmateix, i no sé per quin motiu, més de seixanta edificis de principis de segle està previst que no es protegeixin, la comunitat santandreuenca no hi està d’acord.

2012. Queixes a Sant Andreu per la falta de protecció urbanística del teixit històric

Font: elaboració pròpia, 2012.

De fet, amb el retorn de les pautes econòmiques com a decisives en la configuració de la ciutat, l’actual etapa història segueix assemblant-se més a l’era de la post-industrialització que a l’era urbana, on el concepte de ciutat hauria de retrobar-se. De moment es parla molt de l’estat del benestar, però també d’economia, i el debat l’estat del benestar ocupa gran part de l’activitat política, que l’entén encara avui en dia com un model pensat per l’estabilitat social, més enllà d’un model cultural qualitatiu, per a benefici, intangible per molts, també de l’economia. L’endarreriment en el desenvolupament democràtic i el progrés econòmic d’Espanya, acumulat els darrers segles, mostra avui encara avui en dia la seva debilitat en mans de l’especulació, en tots els sentits, i la limitació dels Poders Públics per fer-hi front.

La promoció de la ciutat, de la marca ‘Barcelona’ i de l’èxit de la seva transformació no ha anat acompanyat d’un acte d’humilitat i aprofundiment cultural i urbanístic suficients, sobre la realitat encara desigual de la ciutat. Es parla massa d’èxits, poc de problemes, massa de turisme i de negocis, i poc de marginació espaial de certs barris. Les pròpies lluites polítiques dels interessos locals, regionals i estatals en mans dels mateixos partits han descuidat el rigor que la ciutadania es mereix. Part d’aquesta realitat és una resposta a la creixent promoció del debat econòmic i a la normalització d’una realitat desigual que es tolera, però hi ha altres aspectes que hi han incidit.

Un cop acabats els Jocs hi va haver una crisi econòmica (1993-1996), que tancava un període d’expansió iniciat a mitjans dels anys vuitanta, i la ciutat tenia un gran deute a retornar. Però hi va haver també nous desafiaments, i un d’ells de gran rellevància: l’inici de la gestació d’un nou ordre mundial, un nou escenari globalitzat on les grans ciutats tendien a integrar-se en economies regionals que competien entre sí, on la realitat plurinacional d’Espanya i la forta competència interna deixava de nou Sant Andreu, Barcelona, i Catalunya, en desigualtat de condicions. Les inversions es van repensar, les estratègies també, i els dèficits en inversió i en voluntat d’invertir a la regió metropolitana de Barcelona es van evidenciar.

Les fotografies següents mostren l’estat de les lentes obres que han de connectar Barcelona amb França, i que han de donar una nova centralitat a la ciutat metropolitana de Barcelona, més propera al riu Besòs, més semblant a la Gran Barcelona que Ildefons Cerdà va planificar, i que els designis de la història encara no han pogut materialitzar. Adjunto també una fotografia, amb ironia, de l’esperançador cartell d’aquesta gran infraestructura que ja fa molts anys que s’espera, i que depèn, en la seva major part, del finançament de l’Estat espanyol.

2012. Obres de la futura estació ferroviària i centre de negocis de La Sagrera

Font de les fotografies: elaboració pròpia (juny de 2012)

Com a punt i final d’aquesta ràpida i sintètica evolució del recorregut del poble de Sant Andreu de Palomar des dels seus orígens rurals, la seva transformació en una població d’una intensa activitat urbana, social i cultural, i la posterior transformació amb l’expansió de la metròpoli barcelonina, cal ressaltar que el territori ha patit diverses transformacions administratives d’ençà el seu terme municipal original del segle XVIII, i que cadascuna d’elles expressa part del recorregut canviant de la seva fesomia.

Successió  de delimitacions administratives des de l’annexió de l’any 1897

Font: elaboració pròpia a partir de fonts documentals, sobre una base ortofotoplànol actual (2012), extreta de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

1. Límit del terme municipal de Sant Andreu de Palomar abans de l’annexió amb Barcelona l’any 1897.
2. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, durant la primera meitat del segle XX. Inclou els territoris d’Horta, la Sagrera, Camp de l’Arpa i Navas, a més del territori original de Sant Andreu de Palomar
3. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, durant els inicis de la Dictadura. Incorpora els terrenys del tram sud del riu Besòs fins aleshores dins el terme municipal de Santa Coloma de Gramanet.
4. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, a la segona meitat de la Dictadura, on es dividí amb un nou Districte XII, que incorporava Horta, el Guinardó i la Sagrada Família.
5. Límit actual del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, existent des de l’any 1984, on es dividí l’anterior àmbit administratiu en dos districtes just per l’avinguda Meridiana, via tangent al nucli històric de Sant Andreu, deixant el seu cementiri en el nou districte, VIII, de Nou Barris.

Mentre que inicialment s’integrà el territori de Sant Andreu de Palomar al d’Horta, La Sagrera, Navas i Camp de l’Arpa, i que al final de la Dictadura del General Franco Horta s’havia redefinit com a districte independent, la darrera delimitació, promoguda per motius polítics i socials l’any 1984, ja en democràcia, dividí el territori original de Sant Andreu de Palomar en dos districtes independents, i desvinculà dues societats, ja aleshores distanciades, de la seva herència cultural comuna.

…

7. CONCLUSIONS

Com a resum i conclusió d’aquest apartat es plantegen diferents lectures, que es poden estructurar en les següents afirmacions:

• Sobre la identitat .
  • Sant Andreu de Palomar té una forta personalitat ara relegada al teixit urbà del seu nucli principal antic.

• Sobre l’estructura urbana.
  • Hi conviuen fins a tres entitats urbanes diferenciades:
    • El nucli històric tradicional
    • Nous nuclis urbans desagregats i desarticulats respecte el nucli de Sant Andreu
    • Teixits industrials i buits urbans derivats del procés de transformació urbana del territori.

• Sobre la planificació urbana.
  • Els plans generals planificats per la metropolitanització de la ciutat de Barcelona no han funcionat a l’àmbit de Sant Andreu de Palomar, on s’han imposat les polítiques i estratègies econòmiques, l’interès individual i especulatiu i la desatenció ciutadana democràtica.

• Sobre la cohesió cultural.
  • Sant Andreu de Palomar ha seguit una evolució urbana positiva en el seu teixit urbà en la mesura que ha estat el seu capital social, basat en la cohesió cultural, qui ha dirigit els seus designis.
  • En la mesura que la capacitat de dirigir la pròpia ciutat ha estat allunyada de la seva societat i cultura pròpia s’ha produït un deteriorament del territori, de la cohesió cultural  i un empobriment del capital social.

Però hi ha una altra conclusió que té a veure amb totes les anteriors, les fortes barreres que han definit el seu perfil urbà i la societat que ara viu en el territori original de Sant Andreu de Palomar. Les barreres administratives, socioeconòmiques i político-culturals han dibuixat els problemes actuals de Sant Andreu, de la forma, aquí sintetitzada, que es mostra a continuació:

• Barreres administratives. Existeixen fortes debilitats en la comprensió de la realitat santandreuenca en la seva dimensió metropolitana. Des dels orígens fins avui en dia.
  • El territori s’ha dividit administrativament fins a cinc vegades en els darrers cent anys, on les primeres divisions van ser la seva expansió, i les darreres la seva contracció, amb l’actual divisió per districtes, on el Sant Andreu tradicional s’ha dividit en dos.
  • La planificació de la ciutat metropolitana de Barcelona s’ha fet sense la veu de Sant Andreu, i de tots els plans aquí avaluats només n’hi ha un que definia un futur urbà i modern per Sant Andreu, el Pla Jaussely, fet per un urbanista francès, i mai s’ha arribat a fer el model de ciutat que va planejar per aquesta part del Pla de Barcelona.

• Barreres socioeconòmiques. Conjunt d’actuacions urbanes que han prioritzat l’especulació econòmica i immobiliària. En són mostres, ordenades cronològicament:
  • Les fàbriques i les vies ferroviàries que s’implantaren al canvi de segle XIX-XX de forma tangencial i contínua al nucli principal de Sant Andreu i que en limitaren enormement el futur creixement natural de forma cohesionada i integrada.
  • Fàbriques, promocions immobiliàries i vies ràpides desestructurades del teixit urbà original durant la segona industrialització de la segona meitat del segle XX, que han promogut i acollit noves realitats deslocalitzades del territori santandreuenc.
  • Implantació de grans infraestructures sense projectes d’integració urbana de qualitat, i grans centres comercials en els buits deixats per les fàbriques obsoletes a la perifèria immediata del nucli històric de Sant Andreu de Palomar. Manca d’un projecte metropolità compromès amb les centralitats de les identitats que poden teixir-ne la cohesió cultural.

• Barreres político-culturals. Conjunt de desencerts polítics derivats d’una llarga lluita cultural entre les identitats del poble català i les de la resta de l’Estat espanyol, en especial la castellana. En són mostres:
  • A Catalunya. Desestructuració de les institucions i les Constitucions catalanes l’any 1714 amb el Decret de Nova Planta.
  • A Barcelona i Catalunya. Desestructuració de l’autonomia de la capitalitat de Barcelona entre els segles XVIII i l’actualitat, en especial fins l’arribada de l’actual sistema democràtic.
  • A Sant Andreu, Barcelona i Catalunya. Desestructuració de l`autonomia i la cohesió cultural a Sant Andreu de Palomar fruit de l’opressió i persecució de les Dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i del General Franco (1939-1975).

A Sant Andreu hi ha encara moltes barreres en el teixit urbà, social i cultural, amb fortes connotacions administratives, polítiques i econòmiques, que difícilment poden ajudar a teixir una cultura urbana de qualitat, amb futur.

2012.07.25

---