L’inici de la democràcia va suposar una nova oportunitat, i la feina feta pels tècnics municipals disposava ja d’una eina eficaç, el Pla General Metropolità de Barcelona de l’any 1976 (PGM), que recollia ja la teranyina de carrers creada al compàs de l’especulació immobiliària i el desarrollismo dels anys seixanta. El PGM suposaria la base de la regeneració urbana de la ciutat de Barcelona i els seus afores, i un model de planificació urbana i territorial vigent fins a l’actualitat.

En el marc del PGM de Barcelona s’han desenvolupat diferents actuacions a totes les escales, amb la recuperació d’espais públics, equipaments, i la culminació de vies urbanes per la ciutat, així com complexos projectes urbanístics que han permès recuperar part del potencial que la ciutat encara preserva. Al llarg del període democràtic s’ha incrementat considerablement la dotació de sistemes urbanístics comunitaris: equipaments, parcs i zones verdes, essent aquesta una tasca costosa tècnica i econòmicament que encara està pendent de consolidar-se. En nou Pla urbanístic de la ciutat ha definit espais comunitaris, espais lliures i equipaments públics i/o privats, i ha apostat per un teixit edificatori a mig camí entre les cases unifamiliars d’una o dues plantes originals i els edificis plurifamiliars de cinc o més plantes que es permeteren durant la Dictadura. El canvi sembla bo, però torna a ser un model nou, amb l’agreujant, o millor dit l’interrogant, que suposa impulsar unes edificacions amb menys aprofitament urbanístic (terme tècnic que ve a dir valor econòmic de l’immoble planificat).  El futur d’aquest teixit és incert: ¿com envelliran els edificis que ara tenen cinc o més alçades quan el planejament urbanístic només en deixa aixecar dues?. La resposta indica que si no es canvia la legislació urbanística el més provable és que aquests edificis, de baixa qualitat constructiva, es resisteixin a desaparèixer, essent per tant previsible que la seva remodelació amb el model de ciutat final planificat (de baixa alçada) sigui també traumàtica, llarga, i de dubtós recorregut.

En el cas de Sant Andreu, o millor dit, de l’antic territori de Sant Andreu, perquè ara està dividit en dos districtes (Sant Andreu i Nou Barris), s’han fet importantíssimes actuacions de regeneració urbana que han dignificat, en part, el desgavell de les darreres dècades. Creant passejos i parcs, places i recuperant de nou la Rambla de Fabra i Puig (inicialment anomenada de Santa Eulàlia), eliminada en el tram final del Franquisme. Però no tot són flors i violes, la societat actual encara es troba fortament influenciada per la segona industrialització de les dècades dels anys cinquanta i seixanta, i l’accés a la democràcia s’ha fet silenciant el passat hostil de la Dictadura. És més, el model de l’estat del benestar europeu que hem implantat no s’ha fet de forma natural, s’ha instaurat a poc a poc de la ma dels governs socialistes central i municipal de Barcelona, i en aquesta ciutat no s’ha retornat encara el debat real a la societat. Potser hi havia massa dèficits, també socials, potser culturals, però el fet és que la realitat mostra que tot i començar en bon peu, la realitat mostra que ja en la dècada dels anys noranta les coses tornaren a canviar, i el sistema econòmic, tornà a fer de les seves. I això no és tot, la ciutat de Barcelona tornà a desenvolupar les seves infraestructures pensant primer en els beneficis immediats i després en els beneficis a llarg termini. Barcelona ha seguit modificant-se, en eixos com l’avinguda Diagonal, per dalt i per baix, en àmbits com el carrer Tarragona, el 22@, el front marítim fins al Fòrum, la zona logística de La Fira 2, la Zona Franca o l’ampliació de l’aeroport, però s’ha intervingut i s’ha avançat poc en altres zones de la ciutat metropolitana, la ciutat real, que s’han quedat al marge. Barcelona té molts barris mal connectats encara, amb símptomes de marginació, i, sobretot, amb molta desigualtat de rendes, i ha permès la implantació de grans centres comercials dins la ciutat en barris on calia promoure comerç i activitat a l’espai públic, i manté grans vies ràpides dins la ciutat mentre n’ha fet de noves que no han tingut la mateixa sensiblitat al seu pas pels diferents barris de la ciutat.

Mostra d’això són la implantació als buits de la ciutat de grans centres comercials, en el cas de Sant Andreu de La Maquinista, que ocupà el buit deixat per part de les instal·lacions ferroviàries de La Maquinista Terrestre y Marítima, o l’Heron City i el Corte Inglés que s’han implantat a Can Dragó, aprofitant els buits deixats pels taller ferroviaris de Ferrocarriles del Norte. És més, quan es va projectar la Ronda de Dalt es feu un gran nus viari, el Nus de la Trinitat, i al seu pas per Sant Andreu, just al creuament de l’eix del Carrer Gran que connecta amb la Trinitat, es deixà un limitat pas pels vianants per sota la gran via de la Ronda. La caixa de l’avinguda Meridiana segueix existint, i no sembla pas que hagi de desaparèixer. El teixit industrial tot just creuar les vies del tren des de l’antic poble de Sant Andreu, tampoc es preveu que es transformi. I és més, s’ha eliminat definitivament la traça del camí original que unia Sant Andreu amb Santa Eulàlia, actualment oculta de la centralitat del jove districte de Nou Barris, resultat de l’obertura del passeig de Fabra i Puig direcció Horta feta durant la II República i consolidada durant la Dictadura, que generà la destrucció del seu teixit central de cases, i que planificà una nova plaça, Virrei Amat, allunyada de l’església de Santa Eulàlia. Aquesta traça també unia Sant Andreu amb Valldaura, i es resistí a desaparèixer fins que ja durant la Democràcia es feu el gran projecte de Can Dragó, que agafà, per cert, el nom de l’antiga masia ara desapareguda.

1977 – 2012, desaparició de traces històriques durant la democràcia

Font de l’ortofotoplànol situat a la part superior de la imatge: Font documental de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (www.amb.cat, consulta juny de 2012). Font de la imatge inferior: Google Earth (consulta: juny 2012)

Però no només hi ha aquests errors. El següent plànol expressa, de forma sintètica, com és la forma urbana de l’entorn de Sant Andreu, després de cent cinquanta anys d’especulació econòmica i immobiliària, tot i ser a l’entorn d’un nucli històric de forta identitat.

2012. Ortofoplànol actual amb zones d’impacte negatiu sobre la cultural urbana

Font de la base: Institut Cartogràfic de Catalunya.

1. Heron City (centre d’oci i comercial)
2. La Maquinista (centre d’oci i comercial)
3. El Corte Inglés (centre comercial)
4. Polígon industrial
5. Avinguda Meridiana construïda sobre les vies del tren.
6. Vies del tren descobertes.
7. Buit urbà deixat per les recentment enderrocades Casernes militars de Sant Andreu
8. Desconnexió del tram est del passeig de Fabra i Puig
9. Ronda de Dalt, descoberta i elevada per sobre el carrer Gran de Sant Andreu
10. Tallers encara existents de l’antiga Maquinista Terrestre y Marítima.

Però això no és tot, la protecció urbanística del teixit històric és molt petita, i no ha estat fins ben entrat el segle XXI que, un cop destruït en gran part, s’ha iniciat una revisió del Pla General Metropolità en el nucli històric de Sant Andreu, on, sembla ser (el procés està en la seva aprovació inicial, en període d’al·legacions), es recuperarà la protecció urbanística de més de dos-cents edificis històrics. Tanmateix, i no sé per quin motiu, més de seixanta edificis de principis de segle està previst que no es protegeixin, la comunitat santandreuenca no hi està d’acord.

2012. Queixes a Sant Andreu per la falta de protecció urbanística del teixit històric

Font: elaboració pròpia, 2012.

De fet, amb el retorn de les pautes econòmiques com a decisives en la configuració de la ciutat, l’actual etapa història segueix assemblant-se més a l’era de la post-industrialització que a l’era urbana, on el concepte de ciutat hauria de retrobar-se. De moment es parla molt de l’estat del benestar, però també d’economia, i el debat l’estat del benestar ocupa gran part de l’activitat política, que l’entén encara avui en dia com un model pensat per l’estabilitat social, més enllà d’un model cultural qualitatiu, per a benefici, intangible per molts, també de l’economia. L’endarreriment en el desenvolupament democràtic i el progrés econòmic d’Espanya, acumulat els darrers segles, mostra avui encara avui en dia la seva debilitat en mans de l’especulació, en tots els sentits, i la limitació dels Poders Públics per fer-hi front.

La promoció de la ciutat, de la marca ‘Barcelona’ i de l’èxit de la seva transformació no ha anat acompanyat d’un acte d’humilitat i aprofundiment cultural i urbanístic suficients, sobre la realitat encara desigual de la ciutat. Es parla massa d’èxits, poc de problemes, massa de turisme i de negocis, i poc de marginació espaial de certs barris. Les pròpies lluites polítiques dels interessos locals, regionals i estatals en mans dels mateixos partits han descuidat el rigor que la ciutadania es mereix. Part d’aquesta realitat és una resposta a la creixent promoció del debat econòmic i a la normalització d’una realitat desigual que es tolera, però hi ha altres aspectes que hi han incidit.

Un cop acabats els Jocs hi va haver una crisi econòmica (1993-1996), que tancava un període d’expansió iniciat a mitjans dels anys vuitanta, i la ciutat tenia un gran deute a retornar. Però hi va haver també nous desafiaments, i un d’ells de gran rellevància: l’inici de la gestació d’un nou ordre mundial, un nou escenari globalitzat on les grans ciutats tendien a integrar-se en economies regionals que competien entre sí, on la realitat plurinacional d’Espanya i la forta competència interna deixava de nou Sant Andreu, Barcelona, i Catalunya, en desigualtat de condicions. Les inversions es van repensar, les estratègies també, i els dèficits en inversió i en voluntat d’invertir a la regió metropolitana de Barcelona es van evidenciar.

Les fotografies següents mostren l’estat de les lentes obres que han de connectar Barcelona amb França, i que han de donar una nova centralitat a la ciutat metropolitana de Barcelona, més propera al riu Besòs, més semblant a la Gran Barcelona que Ildefons Cerdà va planificar, i que els designis de la història encara no han pogut materialitzar. Adjunto també una fotografia, amb ironia, de l’esperançador cartell d’aquesta gran infraestructura que ja fa molts anys que s’espera, i que depèn, en la seva major part, del finançament de l’Estat espanyol.

2012. Obres de la futura estació ferroviària i centre de negocis de La Sagrera

Font de les fotografies: elaboració pròpia (juny de 2012)

Com a punt i final d’aquesta ràpida i sintètica evolució del recorregut del poble de Sant Andreu de Palomar des dels seus orígens rurals, la seva transformació en una població d’una intensa activitat urbana, social i cultural (La identitat urbana de Sant Andreu de Palomar, d’abans i després de l’annexió amb Barcelona), la industrialització del pla de Barcelona (La Barcelona teixida per la industrialització i la complicitat burgesa, la Barcelona noble i la Barcelona fabril i el seu impacte a Sant Andreu de Palomar), l’impacte de les Dictadures i la posterior transformació amb l’expansió de la metròpoli barcelonina (L’impacte de les Dictadures a Sant Andreu de Palomar, l’opressió cultural i el final d’un creixement capitalitzat des de la societat), cal ressaltar que el territori ha patit diverses transformacions administratives d’ençà el seu terme municipal original del segle XVIII, i que cadascuna d’elles expressa part del recorregut canviant de la seva fesomia.

Successió  de delimitacions administratives des de l’annexió de l’any 1897

Font: elaboració pròpia a partir de fonts documentals, sobre una base ortofotoplànol actual (2012), extreta de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

1. Límit del terme municipal de Sant Andreu de Palomar abans de l’annexió amb Barcelona l’any 1897.
2. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, durant la primera meitat del segle XX. Inclou els territoris d’Horta, la Sagrera, Camp de l’Arpa i Navas, a més del territori original de Sant Andreu de Palomar
3. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, durant els inicis de la Dictadura. Incorpora els terrenys del tram sud del riu Besòs fins aleshores dins el terme municipal de Santa Coloma de Gramanet.
4. Límit del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, a la segona meitat de la Dictadura, on es dividí amb un nou Districte XII, que incorporava Horta, el Guinardó i la Sagrada Família.
5. Límit actual del Districte IX de Barcelona, de Sant Andreu, existent des de l’any 1984, on es dividí l’anterior àmbit administratiu en dos districtes just per l’avinguda Meridiana, via tangent al nucli històric de Sant Andreu, deixant el seu cementiri en el nou districte, VIII, de Nou Barris.

2012.07.25