Tal i com es recull al llibre Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar, publicat l’any 1931, en Primo de Rivera tancà el periòdic mensual Autonomia als pocs dies d’haver instal·lat la Dictadura, el 17 de setembre de 1923, aquest periòdic era el portaveu oficial del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. També feu eliminar l’entitat Els Pomells de Sant Andreu, la Biblioteca Pública de Sant Andreu, el Centre Popular Catalanista, l’orfeó Eco de Catalunya, l’Avenç Nacionalista Republicà i el Foment Sardanístic Andreuenc, a més de perseguir i calumniar algunes personalitats locals. Però això no és tot, hi implantà les Casernes de Sant Andreu al nord del nucli, un imponent teixit militar que eliminà també tota possiblitat de creixement natural cap a la Trinitat, i des d’un punt de vista urbanístic fou un buit urbà de primer ordre, la imatge actual dels seus voltants en donen testimoni. Actualment no existeix, s’ha enderrocat fa pocs anys amb la promesa de grans equipaments i parcs per Sant Andreu, però està totalment aturat.

Anys 30. Alçament obrer davant les Casernes Militars de Sant Andreu

Alçament obrer de la CNT davant de les Casernes militars fetes construïr pel General Primo de Rivera. Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 82)

A la fotografia anterior es posa de manifest la simbòlica exaltació de la CNT davant de les Casernes de Sant Andreu, durant la II República, moment en que es restituïren algunes d’aquestes entitats, i se’n feren de noves, i el moviment GATCPAC hi feu dues grans intervencions, una al costat de les mateixes Casernes, la Casa Bloc, que encara es manté dempeus i recentment se n’ha rehabilitat una part, i també una biblioteca infantil a la Plaça de les Palmeres, que fou totalment desmuntada per el posterior dictador Francisco Franco. Era un símbol de modernitat inacceptable. També es feu al Carrer Sòcrates el que es diu que fou la primera escola bressol de Barcelona, que es tancà també pel Franquisme.

Anys 30, biblioteca infantil a la Plaça de les Palmeres, del GATCPAC

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 78)

Anys 30, Casa Bloc, a Sant Andreu de Palomar, del GATCPAC

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 80)

Tanmateix val a dir que aquests anys tampoc foren anys de pau i bona convivència, ja que bona part de la societat, també santandreuenca, no veia amb bons ulls l’exaltació republicana ni la persecució de l’activitat i la pràctica religiosa, fets que també van incidir en la divisió i l’enfrontament social, hi havia massa coses mal resoltes i mal plantejades encara. Com a curiositat, indicar que durant la Guerra Civil Espanyola el bàndol republicà va eliminar la denominació santa del poble de Sant Andreu modificant el seu nom pel d’Harmonia de Palomar.

Els senyals de modernitat i progrés social d’Europa i també d’Espanya topaven amb una forta classe benestant i poderosa fortament institucionalitzada en les forces econòmiques, polítiques, militars i eclesiàstiques, en bona part a Catalunya i sobretot a la resta d’Espanya, i el trencament amb aquesta herència cultural va ser una quimera que no s’arribà a fer realitat. A Europa fou necessària una Guerra que implicà a pràcticament el món sencer, i a Espanya va tenir lloc un dels primers episodis, tot i que necessità la mort del dictador Francisco Franco per a la seva restitució democràtica i l’obertura internacional.

Les represàlies franquistes foren més importants, per la seva efectivitat i per la seva durada, quaranta anys de Dictadura militar i opressió política, social i cultural catalana, també espanyola, són molts. L’opressió social i el desordre no fou només urbanístic, també fou cultural, seguint el rastre ja iniciat per la Dictadura anterior del general Primo de Rivera als anys vint, just abans de l’exili de la monarquia i la implantació, traumàtica, de la segona república a Espanya. Sant Andreu era una població de forta arrel catalanista, com s’ha observat amb els noms anteriorment citats que en Primo de Rivera ja havia perseguit en la Dictadura anterior, i tal i com sap tot santandreuenc amb família arrelada a aquest poble de llarga tradició. Mostres d’aquesta persecució i de les represàlies queden recollides i sintetitzades clarament en el llibre ja citat de la Guia de Sant Andreu de Palomar de l’any 1984. En recullo una transcripció literal:

La repressió franquista a Sant Andreu fou veritablement cruel. Indefensos i innocents van morir a mans del nou poder.

Als Lluïsos es va instal·lar la policia; als Catalanistes, el Círculo Cultural Español; a l’Esquerra Republicana de Catalunya, la Falange i el Frente de Juventudes.

Molts, per por de les represàlies, van marxar. Els qui no ho van fer i s’havien significat foren condemnats a mort; la majoria d’aquests es pensaven que no hi havia causa suficient per anar-se’n i, per tant, que no tenien responsabilitats. Es denunciava per les coses més estúpides, i es va aprofitar la conjuntura per satisfer, altra vegada, moltes venjances personals.

Sant Andreu va presenciar moltes represàlies laborals. Els qui havien pertanyut a comitès d’empresa i, per tant, havien estat elegits pels treballadors, foren postergats de la fàbrica i despatxats. En aquesta línia, les deportacions foren nombroses. Així, per deportats a Valladolid i els represaliats de Valladolid ho van ser a Sant Andreu. Molts d’aquells s’han quedat definitivament a Sant Andreu; en canvi, quasi tots els catalans de Valladolid van tornar així que van poder.

GRUP DE TREBALL DE L’ASSEMBLEA DE SANT ANDREU DE PALOMAR DE 1983,

Guia de Sant Andreu de Palomar, 1984

De fet, l’anul·lació del caràcter català i de l’arrel identitària Sant Andreu de Palomar abastà tots els àmbits, també els esportius, i la Unió Esportiva Sant Andreu, un dels clubs històrics de Catalunya, que tradicionalment havia mostrat la seva catalanitat en la seva samarreta i escut, veié com la bandera espanyola es feia seu l’escut, i els colors de la samarreta, grocs i vermells, es transformaren. De fet, com a curiositat, indicar que l’any 1980 es proposà als socis de modificar l’escut i retornar la bandera catalana a l’entitat, però no fou possible, s’acordà posar-la a la samarreta, i l’escut mantingué la seva espanyolitat fins el segle XXI. Ja amb la presidència d’en Joan Gaspar, santandreuenc, es feu de nou una votació amb els socis, i aquesta vegada l’escut recuperà la senyera i l’escut de Sant Andreu de Palomar original, amb fons blau i la creu de Sant Andreu al centre.

Evolució de les samarretes i escuts de la U.E. Sant Andreu

                             Font: Unió Esportiva Sant Andreu. http://uesantandreu.cat/web/?page_id=74 (consulta: juliol 2012)

Durant aquests anys es sumaren diferents factors fragmentadors del teixit social, cultural i urbà, al fort impacte de la opressió política i cultural de la ma de la Dictadura militar, que sacsejà la cohesió cultural i minvà el capital social, fent una forta fractura en la qualitat de la cultura urbana; s’hi afegí la cobdícia d’un sistema econòmic que cercà en aquestes latituds oportunitats de negoci, i empreses estatals i estrangeres vingueren i feren gairebé el que volgueren, eren diners, hi havia poc control a la ciutat i poca capacitat de regular de forma racional aquest desgavell, hi havia bons tècnics, persones compromeses, però no podien decidir per sí soles.

Un cop s’implantà la Dictadura i derrotat el bàndol republicà, l’evolució del relat urbà a Sant Andreu de Palomar va ser absolutament caòtica des d’un punt de vista urbanístic, tal i com s’ha descrit en l’apartat anterior (La Barcelona teixida per la industrialització i la complicitat burgesa, la Barcelona noble i la Barcelona fabril i el seu impacte a Sant Andreu de Palomar), donant lloc a creixements esporàdics planificats i especulatius, però també espontanis, de noves tipologies i nous habitants, que gens o molt poc sabien de Sant Andreu.

Evolució del teixit urbà del nucli principal de Sant Andreu. 1947-1970

Font de les bases: ICC. Muntatge i delimitació dels límits del barri actual de Sant Andreu: elaboració pròpia.

El resultat, afegit al fet que hi havia importants barreres d’espai ocasionades per la implantació de les cotxeres ferroviàries del Nord (a l’actual zona de Can Dragó) i de la Maquinista (on encara en queden mostres, i on s’ha instal·lat el nou centre comercial), és que aquest territori s’ha sobreposat al primer. Es pot dir, en termes de la qüestió urbana, que aquest episodi va ser determinat per una important manca de control social en el desenvolupament de la ciutat, on la seva centralitat ja no estava ni a la ciutat de Barcelona, era una centralitat situada molt lluny, massa, de Sant Andreu. Ara bé, tot i els grans projectes de ciutat metropolitana de Barcelona la realitat és que Sant Andreu seguia essent un poble, envoltat de camps de regadiu i de secà, i amb fàbriques que convivien en el seu teixit urbà de forma directa amb la població. El plànol de 1953 següent mostra com encara a mitjans del segle XX hi havia un delta al riu Besòs, des d’on es conreaven horts, però aquests terrenys foren ràpidament objecte d’especulació per les fàbriques que vingueren de nou, ara en una segona etapa, i en major escala.

1953. Mapa de cultius del Pla Comarcal

Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999, 214)

Amb la vinguda de noves fàbriques el territori rural fou paulatinament ocupat per nous habitatges massius i noves fàbriques, que poc a poc s’anaven acostant a Sant Andreu de Palomar.

1958. Nucli de Sant Andreu i entorn

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 99)

Al Besòs s’instal·laven les grans promocions d’habitatge social per la classe obrera, ben lluny de la ciutat, i en territoris fàcilment expropiables per un grapat de pisos. Tot això es feu sense cap altra voluntat que la d’acostar la massa obrera a les fàbriques, valorant els seus drets com a ciutadans de forma molt més simple que la dels drets de la ciutadania propietària i empresària barcelonina, i santandreuenca. El Polígon del Besòs s’aixecà allà on hi havia d’haver el gran parc urbà i esportiu del Besòs de la Gran ciutat de Barcelona.

Polígon del Besòs, iniciat l’any 1959

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 100)

El polígon de la Guineueta s’aixecà a l’esquena del manicomi abandonat  de la Santa Creu, on ara hi ha, en un dels edificis que s’ha mantingut, la seu del Districte de Nou Barris i el gran Parc Central del Districte.

1963. Polígon de la Guineueta

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 105)

Ben aviat arribà la indústria als límits de Sant Andreu, de forma desordenada, acampà lliurement, i encara hi és present, tota ella es teixí entre Sant Andreu i els nuclis de cases barates del Bon Pastor i de Baró de Viver, el segon ja desaparegut, i el primer en procés de desaparèixer.

1966. Àrea industrial de Sant Andreu

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 102)

I el que és pitjor, arribaren les autopistes, i per estalviar diners se’n feu una de principal per damunt de les vies del tren, que des d’aleshores han quedat tapades per la caixa de l’avinguda Meridiana fins a l’alçada del passeig de Fabra i Puig. Aquesta caixa encara existeix, i encara ara per ara no està previst treure-la.

Avinguda Meridiana passat el passeig de Fabra i Puig

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 74)

Imatge actual de l’avinguda meridiana (el mur) al seu pas per Sant Andreu

Font: Google Earth (consulta: juliol 2012)

Respecte al nucli urbà de Santa Eulàlia, val a dir que encara hi ha les restes de l’església romànica, que ha sofert diferents modificacions, però el seu nucli antic ha quedat reduït a gairebé res, ja que s’ha obert el passeig pel mig, tot recte, fins arribar a les afores d’Horta, un procés que ja s’inicià durant la II República. Tanmateix, també s’ha perdut el nom de Passeig de Santa Eulàlia, i s’ha imposat el de Fabra i Puig, que no és sinó el nom de l’empresari de l’empresa emblemàtica Fabra i Coats que s’aixecà al mateix nucli històric, que als anys setanta tancà i deixà tots els treballadors sense feina i un conglomerat d’edificis abandonats dels que només se n’ha recuperat, i fa relativament poc, una part. La resta segueix essent un conjunt desaprofitat. A més a més, val a dir que aquesta fàbrica, transcorreguts els anys, si bé ara ha permès recuperar un bonic parc per Sant Andreu, es va situar molt aprop del nucli, i condicionà i molt el seu creixement cap al sud, obligant a créixer al llarg del carrer major, i donant peu i impuls a nous nuclis com la Sagrera. A Sant Andreu encara es coneix Santa Eulàlia, però ara tothom anomena el lloc com Virrei Amat, i de la mateixa manera que succeí amb Sant Martí de Provençals, s’aixecaren imponents blocs d’habitatges durant el Franquisme just al seu costat.

Església romànica de Santa Eulàlia

Font: Google Earth. Autor: Pedro Salcedo i Vaz. Consulta: juliol de 2012

El seu enclavament va ser objecte d’una important centralitat en els projectes originaris, i que de fet avui en dia es mostra amb la confluència d’importants vies a la ciutat articulades des de la plaça Virrei Amat, com ara el mateix passeig de Fabra i Puig, l’avinguda Borbó, el carrer Felip II, el carrer Sant Iscle i el carrer Dr. Pi i Molist. Malauradament s’ha perdut el nucli històric, el nom i l’actual església dóna accés a l’entrada de servei del mercat municipal aixecat durant el Franquisme, fins fa poc era una zona de càrrega i descàrrega d’allò més bruta.

També fou objecte de mutació el passeig de Fabra i Puig originari, que era una rambla arbrada entre els trams del carrer Gran de Sant Andreu i l’avinguda Meridiana. L’any 1966 es destruí la Rambla, i en el seu lloc es deixà una làmina d’asfalt per ben bé sis carrils, era innecessari, perquè Fabra i Puig avall no anava enlloc, la via s’acabava a les vies del tren, i no tenia continuïtat. Mentrestant, la plaça de les Glòries, deixava pas a les vies principals de la ciutat, però deixant pel camí un nus viari, no pas una gran plaça central de Barcelona.

1973. Plaça de les Glòries

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 125)

Durant aquest breu però més que intens camí Espanya, Catalunya, Barcelona i Sant Andreu patí una forta transformació, deixant pel camí una mobilitat demogràfica rural cap a les grans ciutats de primer ordre, i també creant moltes bosses de marginació social i grans manifestacions de barraquisme, com la de La Perona, situada a l’eix del Clot, al peu de les vies ferroviàries, que no fou reubicada en pisos de protecció oficial fins l’any 1989.

Anys 70. Barraques de La Perona

Font: Llibre Sant Andreu de Palomar i La Sagrera, 2009 (De la CRUZ SALA, X. Et al., 2009, 148)

Sant Andreu es despertà en pocs anys amb una quantitat d’edificis i infraestructures desmesurada al voltant i dins seu. Nous edificis estaven destruint el teixit històric per nous blocs plurifamiliars de molta major alçada de la que permetien les normes, que eren fàcilment qüestionades pels promotors.

Anys 70. El nucli de Sant Andreu i els entrons

Font: llibre Barcelona, memoria desde el cielo 1927–1975 (GUÀRDIA, M., 2011. 102)

Per sort, la societat resorgeix sempre tot i les adversitats, i als anys seixanta l’activitat cultural es mostrava ben viva, amb la presència de fins a set locals diferents que alternaven simultàniament diumenge rere diumenge actuacions teatrals i sessions de cinema. Als inicis dels anys vuitanta, només al nucli històric, hi havia fins a dues biblioteques, l’arxiu històric, deu centres socials i culturals, un agrupament escolta, quatre esplais, una associació de veïns, dues entitats mutualistes i vàries cooperatives, nou associacions esportives, cinc associacions culturals, cinc entitats socials diverses, cinc comissions de festes, un local d’esbarjo, tres llibreries, dues associacions sindicals i cinc partits polítics amb local a Sant Andreu.

2012.07.25