En motiu de la investidura de doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de Catalunya a l’arquitecte i urbanista Juli Esteban i Noguera, el 25 de novembre de 2011 s’ha realitzat una Trobada de professors d’urbanisme a la Sala d’Actes del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

La presentació ha anat a càrrec de l’arquitecte Carles Llop i Torné, director del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori dela UPC, seguit d’una exposició a càrrec del Sr Juli Esteban i Noguera sobre el Programa de Planificació Territorial de Catalunya, del qual n’és un dels principals responsables des dels seus orígens. A continuació s’ha donat el torn a un debat sobre la nova territorialitat, el projecte urbanístic i la planificació territorial a Espanya, amb les exposicions de l’arquitecte Josep M. Carrera, responsable del Pla territorial metropolità de Barcelona, i de l’arquitecte madrileny José María Ezquiaga, responsable de nombroses actuacions urbanístiques i territorials especialment a l’Estat espanyol. El debat ha estat moderat per l’arquitecte Antoni Font.

En Carles Llop i Torné ha mostrat la rellevància del coneixement del territori per a establir les diferents polítiques i estratègies enfocades a la seva gestió i la seva transformació. En aquest sentit Catalunya es troba en una posició privilegiada. Tanmateix, mentre escoltava aquesta presentació no he pogut evitar qüestionar l’abast del debat cultural i social entre política i societat. Aquesta premissa, certa des d’un punt de vista urbanístic, requereix però establir un debat social i cultural que sobrepassa el territori català, però que també cal tenir dins de Catalunya, per a assumir-ne la responsabilitat.

Tal i com exposa en Juli Esteban l’ordenació territorial a Catalunya sorgeix a partir d’una llei (Llei de política territorial de l’any 1983), fruit de la voluntat de fer un model territorial català. No és el cas d’altres comunitats autònomes espanyoles, que defineixen el seu model d’ordenació a partir de la mateixa llei d’urbanisme. Cal indicar que l’urbanisme i l’ordenació del territori és competència autonòmica.

Es reconeix que els recent aprovats Plans territorials parcials no són un vestit a mida, però sí un model a seguir, on els polítics i les tendències que pautin les contingències socials i econòmiques, de la ma de la maduració democràtica i del debat polític i social, han de recolzar-s’hi. És important l’establiment dels 15 criteris definits per en Juli Esteban d’incidència en tots els plans territorials parcials. Tanmateix, el plantejament territorial no afronta el debat necessari per establir el consens en aspectes socials, ambientals i econòmics, que tota estratègia requereix. El planejament territorial estableix diferents documents, unes normes, unes directrius, unes recomanacions i uns arguments constructius per al debat territorial, però limitats en el seu consens. En aquest sentit les àrees de cooperació territorial definides sota la figura dels Plans directors urbanístics, que han de basar-se sobre la cooperació, són eines de difícil execució tal i com estan establertes. El planejament territorial aprovat es mostra com un instrument de debat, capaç d’evolucionar i amb molts reptes al davant.

Segons indica el propi Juli Esteban els reptes del planejament territorial es centren en:

• Potenciació nodal (en xarxa) vers la visió municipal (tancada en sí mateixa).
• Ordenació de les àrees d’activitat econòmica.
• Ordenació dels espais oberts en relació al sector agrari.
• Superació de l’autonomia cultural d’allò sectorial.
• La regulació territorial del paisatge.
• L’ordenació urbanística mitjançant Plans directors urbanístics.

El debat següent sobre la nova territorialitat, iniciat per la presentació de l’arquitecte José Maria Ezquiaga, es centrà sobre una exposició dels nous reptes de la planificació, que segons la seva experiència ha d’atendre a:

• La fragmentació social dels teixits urbans i del territori.
• La dilapidació dels recursos naturals o culturals.
• La dispersió territorial. En aquest sentit manifesta com la configuració de la xarxa d’infraestructures reticular de la Comunitat de Madrid defineix la seva cultura del territori, del que se’n desentén.
• La mobilitat cautiva de l’automòbil, la dependència de la vialitat i l’auto per viure i treballar.
• El declivi dels centres urbans enfront de l’expansió de l’àrea metropolitana, acompanyada de l’expansió dels grans teixits econòmics, tecnològics i financers que se’n van del centre. Nous teixits de dimensions equivalents a les de les ciutats antigues.
• L’increment del preu de l’habitatge i la dificultat d’accedir-hi. L’especulació immobiliària i la cobdícia empresarial ha fet que haguem construït més habitatges dels necessaris i que no es puguin vendre al cost que es presenta, on el preu del sòl ha absorbit les falses expectatives d’increment de valor i ara ni els promotors ni els bancs poden cobrir les despeses d’adquisició i construcció dels habitatges.
• L’opacitat en la presa de decisions. Cal establir un diàleg amb la ciutadania, ara inexistent.

Ha explicat diferents feines on ha treballat, com ara el Pla territorial de Menorca, el Pla del centre de la ciutat de Madrid i la Pla per la perllongació del Paseo de la Castellana. De  la seva experiència ha destacat que cada territori té les pròpies especifitats, la seva personalitat, i la seva sensibilitat. És necessari el reconeixement de les diferents identitats culturals, cal un diàleg amb el conjunt dels professionals amb activitat al territori per a afrontar els reptes del planejament. Entén la ciutat com el procés d’una narració, amb les seves necessitats i els seus projectes.

Per a la seva consecució exposa la necessitat de modificar el model legislatiu per la seva incapacitat d’establir la flexibilitat i la creativitat dels professionals per transformar la ciutat.

La segona intervenció, a càrrec de l’arquitecte Josep M.Carrera, ha anat dirigida a exposar el procés de definició i els resultats per la redacció del Pla territorial metropolità de Barcelona. N’ha destacat que la Regió metropolitana es caracteritza per ser la regió europea amb més gent dedicada al sector de la indústria, així com la necessitat de controlar i treballar per facilitar el complex equilibri entre el creixement de gent en edat de treballar i el de la gent depenent, especialment per motius d’edat. Situació que ara per ara no està resolta. Ha enfocat la seva exposició com a un model de pla territorial parcial, sota les estratègies d’espais oberts, assentaments i de mobilitat que caracteritzen a tots ells. N’ha ressaltat la intensa tasca d’anàlisi territorial i la complexitat de les metodologies utilitzades, amb la gestió de gran quantitat d’informació.

Ja en el torn de paraules, i com a resposta a una pregunta plantejada per mi sobre com considera l’arquitecte José Maria Ezquiaga que cal atendre la sensibilitat cultural, s’exposa que la cultura ha de ser un objecte de la planificació, capaç de reconèixer les identitats que personalitzen el territori i les ciutats. Aquesta situació, mentre la planificació sigui un patrimoni dels partits polítics, es mostra lluny de ser realitzable (aquesta apreciació no l’ha explicitat el Sr Ezquiaga, és una lectura donada per mi mateix). Opina que darrera del sobreutilitzat interès general, pensat bàsicament per legislar i per allunyar del debat social les autoritzacions polítiques sobre el territori, es desatenen les sensibilitats, la multiculturalitat i la ciutadania. Entén que l’interès general serveix per fer normes, per burocratitzar, rigiditzar, tancar el debat, i per cedir a la demagògia política i econòmica. Com a finalització de la seva interessant exposició mostra com darrera del debat cultural cal atendre el seu potencial sensibilitzador sobre la diversitat cultural, la multicultura, al marge de la concepció de la cultura com a sector d’activitat econòmica, generador de creativitat, de relacionalitat, i de debat.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-01-28