El 19 de desembre de 2011 ha tingut lloc la conferència El futur de l’estat del benestar a Europa, presentada pel Molt Hble. Sr. Jordi Pujol i el Sr Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea i comissari de la Competència. L’acte ha estat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol i exposat a l’Auditori de l’IDEC de la Universitat Pompeu Fabra.

A la presentació d’en Jordi Pujol s’ha posat de relleu que si a partir de l’any 2010 no s’haguessin iniciat els ajustos al govern espanyol potser ara estaríem intervinguts, i que tot i que el Sr Almunia no ho vulgui admetre ell en té una bona part de responsabilitat, al intervenir directament amb l’estat espanyol. D’aquest fet no en som realment conscients, i la societat espanyola encara no se n’ha fet prou ressò.

Tot i ressaltar que l’estat del benestar és sens dubte el millor sistema econòmic i social, ja que combina la creació de riquesa, el seu repartiment, i la seguretat en un context democràtic i equitatiu, fa ressò de que aquest sistema requereix un exercici constant de responsabilitat, la mateixa que en el seu moment altres estats han mostrat per a mantenir un equilibri entre les finalitats desitjades i els costos que això representa. En són exemples les actuacions dutes a terme per Noruega i Suècia als anys 90. I com tot seguit el Sr. Almunia ens recordarà d’altres en moments d’ajustos i canvis produïts també per cicles de fre i recessió econòmica.

El Sr Pujol, posant de manifest que per conduir l’estat del benestar cal actuar en conseqüència, acaba la seva presentació de l’acte incidint que davant de la situació actual s’ha de parlar clar i defugir de la demagògia. Per donar peu a la intervenció del Sr. Almunia cita la següent frase, posicionant el seu parer:

S’ha acabat la tergiversació

…

El Sr Almunia expressa el seu deute i la seva admiració política per la figura i persona d’en Jordi Pujol, amb qui ha reconegut el manteniment de diverses trobades informals als darrers anys i l’amistat que els uneix, per tot seguit endinsar-se en el tema del debat. Expressa el seu total acord amb el fet que l’estat del benestar és un model que cal preservar, però que cal treballar de forma responsable en la mesura que els cicles econòmics i les demandes socials tendeixen a modificar-se. Aquesta situació s’expressà de forma evident als anys 70 amb les crisis del petroli, així com el desafiament demogràfic que en casos com a Espanya suposà als anys 80 disposar d’una població jove molt extensa, o bé com en els anys 90 la globalització demanà la reestructuració del model dels estats i dels serveis que controlaven i oferien.

L’estat del benestar és patrimoni de tots, tant de la socialdemocràcia com de la democràcia cristiana, de tots aquells que estan d’acord amb la democràcia i la justícia, amb els valors polítics comuns i compromesos sota aquest objectiu. El model és diferent en els diferents estats on s’ha aplicat, on les cultures i el tarannà ens diferencien, i és innegable que és en els estats nòrdics on s’expressen els millors serveis, la cohesió social més clara, on les desigualtats són menys presents, i on són més eficients, són el model a seguir. I aquest model està íntimament lligat a una economia eficient, flexible i competitiva dirigida per una responsabilitat social que la població ha de fer seva. Segurament aquest és el principal defecte que els països mediterranis i en especial Espanya mostren, no hi ha el sentiment estès de donar sentit als impostos en benefici de tots, a treballar i pagar impostos pel nostre bé comú.

Als anys setanta les crisis del petroli (1973-74 i 1978-79) suposaren un punt d’inflexió, i les polítiques dirigides a potenciar el mercat interior europeu dels anys 80 una conseqüència del desenvolupament econòmic i de la diversificació del procés productiu i de consum.

Davant la crisi actual dels darrers anys, iniciada al voltant de l’any 2008, es mostren, segons xifres mostrades pel Sr. Almunia, diverses realitats que han de ser estudiades, que enumerem a continuació:

1. 2/3 de la població de l’Europa dels 27 disposa d’una renda disponible suficient per a pagar més per així obtenir millors recursos i serveis públics. En canvi 1/3 no pot dir el mateix. Un dels principals reptes que el Sr. Almunia apunta com a prioritaris és el de treballar per aconseguir que el 1/3 de la població europea més vulnerable i depenent de l’estat del benestar sigui atesa, ja que no reintegrar-la a la societat comporta riscos de revoltes socials.
2. De la mateixa forma als darrers anys han augmentat les desigualtats i la societat més pobre se n’ha ressentit especialment al mostrar-se dèficits en el seu grau de cohesió no resolts per l’estat del benestar. Altrament, molt poca gent està tendint a acumular molta riquesa. Aquesta polaritat de realitats contraposades està creant una reacció social, una nova consciència d’un desencís social.
3. L’actual tendència demogràfica expressa nous reptes no resolts, com ho mostra l’evolució tendent a l’envelliment de la població i per tant del grau de dependència (12% de la població major de 65 anys al 1985 i un 18% en l’actualitat), amb tendència a accentuar-se als propers vint-i-cinc anys. Paral·lelament l’augment de l’esperança de vida i la dificultat en conciliar la responsabilitat familiar amb la feina és també un desafiament per al manteniment o millora de la qualitat de la prestació social. La immigració, que en molts cercles es postula com la solució, es mostra només com una mesura pal·liativa, ja que amb els anys tendeix a reproduir les pautes de la nostra societat.
4. Les ciutats són cada cop més una expressió d’una societat de classe mitja, amb valors transversals, i la política es dirigeix cada cop més al debat social, amb menys pes dels ideals, dels patrons de canvi que ens han precedit i que han estimulat l’activitat social i política. Aquest factor ha provocat també l’allunyament de la ciutadania vers la política.
5. La globalització i l’expansió dels països anomenats emergents mostra com models no democràtics s’estenen i competeixen amb el model de l’estat del benestar, i com el debat social no s’expressa de la mateixa forma. En molts casos és gairebé inexistent i controlat per l’estat. Tendim a competir tots econòmicament sense els mateixos costos que suposa mantenir l’estat del benestar.
6. En l’actualitat s’ha expressat la necessitat d’obrir.-nos a una economia encara més flexible, capaç d’articular l’activitat interior i l’emprenedoria, com a contrapès de la rigidesa del mercat laboral.
7. El debat també sorgeix de la necessitat de potenciar encara més Europa dotant-la de mecanismes per afavorir la seva cohesió, alhora que l’aposta per la descentralització a Europa, com a reacció de les economies més vulnerables, demana també ser atesa. Tots volem competir, i alhora volem un mercat amb igualtat de condicions. Volem unes normes comunes i més autonomia per estimular el nostre potencial.
8. Un debat també obert i encara no prou valorat és el fet que cal ajustar els costos de l’estat del benestar sense menystenir la seva vocació social i la redistribució de la riquesa per a evitar les desigualtats. El Sr. Almunia cita la frase del Sr Felipe González, quan digué “O reforma o declivi”, així com una expressió que fa pocs dies digué el 1r ministre luxemburguès “Tots sabem què fer però si ho fem perdrem les eleccions”. Davant d’aquesta realitat el debat es mostra dèbil, els polítics cauts, i el conservadorisme ineficaç. En aquest context sobresurten nous populismes, i nous corrents demagògics. La improvisació es va fent cada cop més evident i calen més que mai propostes a mig i llarg termini.

Per a resoldre aquest reptes cal intervenir en mesures per conciliar la vida familiar i la laboral, cal ajustar l’edat de jubilació en la mesura que la població gaudeix de major salut i més esperança de vida, i calen polítiques dirigides a les famílies per a estabilitzar i potenciar la regeneració natural i equilibrada de la població i el suport familiar. De la mateixa forma cal modificar el sistema educatiu per a millorar la productivitat i la innovació, calen un serveis públics més eficients i individualitzats en benefici de la qualitat i la competitivitat del sector públic, i cal estimular l’economia per a reduir el cost del deute públic. Tanmateix, aquestes mesures requereixen però un consens social i una activitat ciutadana que no es percep. A Europa la major part de les polítiques de l’estat del benestar estan en mans dels polítics nacionals i europeus, no pas de la població.

El Sr. Almunia expressa com el debat europeu arriba malmès a la societat a través de la visió política que els líders nacionals expressen davant del seu electorat, on tant sols es transmet el debat econòmic, i no social, que hi ha al darrera. En aquest sentit constata que manca un sentiment d’integració política europea si no es vol fer d’aquest debat i del propi estat del benestar un objecte de retòrica.

Feta la intervenció el Sr. Pujol demana al Sr. Almunia que li indiqui quins són els models que podem tenir avui per avui, i la seva resposta es centra en el debat, en l’enriquiment que suposa compartir les experiències, tant les positives com les negatives, per a facilitar la capacitat de reacció, per a estimular l’exercici de responsabilitat de dirigir i orientar les diferents polítiques i de rebre el debat social.

En Jordi Pujol, aprofitant la seva eminent perspicàcia, definint-se com un amant d’Europa i recolzant la necessitat d’un debat i un control europeu sobre les economies nacionals, expressa que aquest debat i aquest control també s’ha de produir des de les regions i les nacions vers el model europeu. Aquest és sens dubte el camí a l’enriquiment mutu. En aquest sentit expressa que la veu de Catalunya no rep el tracte d’igualtat que reben altres regions, entre altres coses perquè Espanya no ho permet.

El Sr. Almunia, en qualitat de representant del partit que l’ha vist créixer i de la responsabilitat que el seu càrrec li ofereix, ha reservat la seva opinió al respecte.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-01-28