La Història Reial, i l’origen got i jueu (català) del llinatge del rei David
Dues històries encadenades: la manipulació de la Història Sagrada, i la de la Gòthia jueva i catalana. I com té a veure amb el plet català internacional, tot i no ser-ne conscients. No tenia pensat parlar-ne, encara, però en Josep Cozar ha estirat tan bé el fil neocronològic que avui (ahir) es dóna per oberta aquesta apassionant porta.
… vejam fins on ens condueix. La sinopsi, al final de l’article.
Lectura neocronològica, medieval. Entrevista a Àrea Hermètica, a càrrec d’en Josep Cozar. 14 d’abril de 2021.
Referències sobre el llinatge got, jueu i català, del rei David:
Bachrach, Bernard S. (1973). “Review–Arthur J. Zuckerman, A JEWISH PRINCEDOM IN FEUDAL FRANCE, 768-900”. American Historical Review.
Bechrach, Bernard (1980). “On the role of the Jews in the establishment of the Spanish March (768-814)”. Hispanica Judaica: Studies in the History, Language and Literature of the Jews in the Hispanic World: 11–19.
Benbassa, Esther. (2001). The Jews of France: a History from Antiquity to the Present. Princeton: Princeton University Press.
Chazan, Robert (April 1973). “Review of ‘A Jewish Princedom in Feudal France, 768–900’, by Arthur J. Zuckerman”. Jewish Social Studies. 35:2: 163–165.
Cohen, Jeremy (1977). “The Nasi of Narbonne: A Problem in Medieval Historiography”. AJS Review. 2: 45–76.
Graboïs, Aryeh (1973). “Une Principaute Juive dans la France du Midi a l’Époque Carolingienne?”. Annales du Midi. 85: 191–202.
Kelley, David H. (1977-1978). “Who Descends from King David?”. Toledot: The Journal of Jewish Genealogy.
Kelley, David H. (2003). “Was Solomon, Count of Roussillon, A Jewish King of Narbonne?”. Foundations. 1 (2): 75–80.
Levi, Jonathan, 1955- (5 April 2016). Septimania : a novel (First ed.). New York, NY
Levin, Lee. (2011). The messiah of Septimania : a Jewish kingdom in medieval France: a novel. [Kansas City, MO]: Royal Heritage Press.
Taylor, Nathaniel L. (1997). “Saint William, King David, and Makhir: A Controversial Medieval Descent”. The American Genealogist. 72: 203–221.
Zuckerman, Arthur J. (1972). A Jewish princedom in feudal France, 768-900. New York: Columbia University Press.
Zuckerman, Arthur J. (1975). “Communications”. Jewish Social Studies. 37:2(2): 187–189.
SINOPSI
El wikipèdia anglès diu (aquí traduït):
Jewish Princedom in Feudal France, 768–900 és un llibre de recerca sobre la història medieval franca d’Arthur J. Zuckerman (publicat el 1972 per Columbia University Press).
Segons la tesi de Zuckerman presentada al llibre, el rei carolingi Pepin va establir a Narbona (Septimània) un príncep jueu vassall com a recompensa a la cooperació jueva en la conquesta franca de la ciutat el 759 dC de l’Al-Andalus musulmà. La dinastia de governants jueus fou confirmada posteriorment pel fill de Pepí Carlemany i dotada de terres i privilegis significatius. Veu comtes i ducs posteriors de Tolosa de Llenguadoc (Aquitània) i de Barcelona (Marques Hispàniques) sota els carolingis com a descendents d’aquests governants jueus. El primer governant va ser Makhir de Narbona, probable descendent de l’exilarca babilònic Bostanai, del segle VII dC.
Zuckerman argumenta que el Principat va jugar un paper important com a zona amortidora a la zona fronterera entre el califat musulmà al sud dels Pirineus i l’Imperi franc cristià al nord. Els seus comtes van tenir un paper influent en les campanyes militars imperials a les Marques Hispàniques, Aquitània i a la cort carolíngia d’Aquisgrà.
La tesi de Zuckerman ha estat contestada per diversos estudiosos i criticada per la seva conjectura i la manca de proves fiables. Particularment la seva tendència a identificar presumiblement nobles carolingis cristians amb membres jueus de la Casa dels Exilarques.
Doncs té raó, en part. Efectivament, es tracta dels fets bíblics dels Exiliarques. Però s’equivoca en un tema capital. És aleshores quan comença el judaisme, no abans. Per això, el príncep Salomó, des de Narbona, la Cerdanya i Barcelona, imposa un pacte amb els sarraïns que venen pel sud. És la Pau i Treva (que la història oficial ha fet cristiana, i benedictina), és a dir la Pau de l’Arca de l’Aliança, de Salomó. Comença, així, una era civilitzadora fins aleshores mai imaginada, i el mite hebreu. Amb ells venen els Levites, el poble escollit per Moisès, que és Musa Ibn Nusayr (ve des d’Egipte), i la justícia. Després, apareix tota una filosofia i el culte a un sol Déu omnipotent. Tal com afina en Josep Bastardas, en la seva recerca documental, els Levites ocupen ens monestirs i els poders catalans, a l’Edat Mitjana. Ell no comparteix la idea neocronològica, que sembla radical, però té molt clar que se n’ha esborrat l’empremta i s’ha cristianitzat, de forma deliberada.
El què ha passat ha estat, entre d’altres coses, que en el seu lloc s’ha creat les històries visigoda i cristiana, benedictina, i comtal, i s’ha esborrat la real, que fou jueva i gòtica. I, de la mateixa forma, s’han creat altres relats espaiats en el temps. Per exemple, es separen poders jueus dels càtars, i després es creen poders templers que, després, es transformen en santjoanistes i empalmen amb el papat d’Avinyó. Però, tal com la neocronologia desxifra, tot cal entendre-ho en un altre sentit, molt més comprimit. L’Edat Mitjana no dura vuit segles, sinó poc més de dos. Així, al segle XVII tot canvia. Es persegueixen els corrents gnòstics i els poders jueus són obligats a acceptar un projecte messiànic, al què es resisteixen. Així, jueus conversos sotmeten a jueus fidels, i comença una forta lluita que acabarà amb la manipulació integral dels llinatges, i de les religions. Pel camí, el summe pontífex jueu, d’Avinyó, es trasllada amb nous poders provinents de l’Orient que es traslladen a Roma. I comença l’èxode jueu, l’èxode forçat, aquest cop, per la força de la repressió.
D’aquesta manera, ens trobem la primera empremta bíblica en documents gràfics altament simbòlics, que la Història Oficial no reconeix degudament. Els ubica al segle XIV, i els fa una raresa manuscrita, com qui deixa escrit en un còmic resumit la Bíblia. Però no, la Bíblia tot just comença a circular. Els fets dels segles IX i XIV es solapen, tal com es solapen, en altre sentit, els fets del XIV i del XVII. Així, de forma altament recargolada i poderosa, es crea pel segle XIV un inici i un final, i és impossible seguir el fil de la història real.
Sister Haggadah de Barcelona. El poble hebreu sortint d’Egipte amb Moisès al capdavant amb la bandera que avui és catalana. El poble passa entre les dues torres d’Hèrcules.
És a dir, tot comença aleshores, però la història oficial ha creat històries paral·leles, com el naixement de les nacions cristianes d’Occident, i un desenvolupament medieval molt dilatat en el temps. Comença a escriure’s la Biblia, narrant aquesta glòria, la Torah, el Talmud, la Càbala i tots els llibres jueus. I es crea el Sant Sepulcre a Jerusalem, que honora al llinatge del gran emperador mundial, convertit en un Déu. No és David, no és Crist. És un llinatge. Primer, el culte als líders es crea a Petra, tal com investiga i narra amb encert en Dan Gibson, entre els anys 2004 i 2017. Però, després d’una lluita per liderar aquest nou poder, es crea Jerusalem, essent un proyecte que neix distorsionant la realitat, i també es crea La Meca. Aquesta és l’empresa de l’Orde del Temple de Salomó, i per això (fent una mutació religiosa i manipulant la història) el Regne de Jerusalem recau, al segle XXI, sobre el Rei d’Espanya, abans de recaure sobre el Comte de Provença, que també és un Anjou.
La gran parábola de la historia (chronologia.org)
Però, clar, en Zuckerman, el 1972 no sap que a la NASA en Robert R. Newton comença a qüestionar el símbol astrofísic de l’Almagest d’Hiparc i Ptolomeu, i que degut a això el jove Anatoly T. Fomenko reprèn la investigació del seu compatriota Nicolai Alexandrovitx Morozov i crea la Nova Cronologia que ho explica. I fa pocs anys, des de Barcelona, seguint el fil de Fomenko, es comencen a lligar caps.
És aparentment complex explicar que la història i els historiadors que la tracten fins al segle XVIII estan totalment equivocats, i també ho estan tots els especialistes en història religiosa, especialment la Bíblia. I encara ho sembla més quan la història (més) real explica que tota la civilització humana (incloent Egipte) cal entendre-la en poc menys de mil anys, no en els tres o quatre mil que diu la Història Oficial.
Doncs bé, aquesta història s’escriu quan es creu mundialment que Déu crea l’Univers, la Terra, el Dia i la Nit, l’home i la dona i tota la naturalesa fa uns sis mil anys. No es creu en cap prehistòria, i cal omplir-ho tot. Es creen, doncs, narratives que es remeten a un passat mític. Els poders són tots respectats, però s’ordenen descontextualitzats per imposar la Bíblia i el Nou Testament, en nom de la tradició, i de sorprenents llibres d’historiadors antics, i documents, que ho recolzen. Així s’omplen tots els buits. Però es comet un error fatal, perquè la consciència històrica es transforma. És, de fet, un desastre, que no es gosa corregir tot i descobrir-se que Déu no existeix realment ni va crear-ho tot, ara fa sis mil anys. Al segle XIX Charles Darwin descobreix l’origen de les espècies, i tot seguit es replanteja l’origen de l’Univers. Ara bé… la Història Oficial, falsificada i dilatada sense contemplacions, ningú gosa canviar-la. No hi ha ment lúcida que gosi dir-ho ben alt, tret de personatges il·lustres com Isaac Newton (en línia a com ho fa Spinoza, dient-ho literalment i ningú volent veure-ho), així com en Nicolai Alexandrovitx Morozov i Anatoly Fomenko, amb en Gleb Nosovskiy, i d’altres que ho denuncien, com en Jean Hardouin (1646-1729), Petr Nikiforovich Krekshin (1684-1763), Robert Baldauf (ss.XIX-XX), Edwin Johnson (1842-1901), Wilhelm Kammeyer (s.XIX-1959), o Immanuel Velikovsky (1895-1979). El criteri general és acomodar-se a la narrativa establerta i, quanta més literatura es creï, doncs millor. Contemplar i enaltir els mites i les llegendes històrics, en nom de la filosofia, la teologia o la política, té premi. Com també el té fer-ne fantasia, en nom de la preudo-ciència-ficció. Posar en dubte els pilars simbòlics que es promouen des del poder dominant té càstig. És heretgia, i expulsió. Menyspreu garantit, tot i les evidències.
Realment, els fets bíblics comencen fa poc més de cinc-cents anys, i duren uns dos segles reals, fins al segle XVII. Pel camí, es creen orígens falsos, i a partir del XVII el mite del Crist messiànic sobre un símbol imperial, al que se li dóna un “nou testament” al model del Buda oriental, fusionat amb l’Horus egipci i el poder jueu. Tots aquests símbols són el mateix projecte, per això des d’Europa es creu que es poden fusionar, just quan comença la colonització europea, al segle XVII real, no al XV oficial. Sí, són segles afegits. Aquí s’han afegit gairebé dos segles. Altrament, es crea un mite per a l’arrel del projecte cristià des de Carles Martell i Carlemany als segles VIII i IX, que tampoc és tan antic. Aleshores arriba aquí el llinatge més important del món, de la mà d’un poble privilegiat, hebreu, provinent de Babilònia. Són els Exiliarques -descendents del rei David- que la Bíblia situa al segle VI abans de Crist i que arriben a la Gòthia occitana al segle VIII després de Crist. És a dir, més de mil dos-cents anys inventats. I, també, són poders que arriben després de l’expansió Mongol del segle XIII oficial, és a dir, altres cinc segles inventats. Aleshores, al segle XIII oficial, el Preste Joan, parent de Gengis Khan, i de la tribu Keraïta (hebrea), ocupa el lideratge del món, des d’Egipte, custodiant l’Arca de l’Aliança. És el mateix poder de la Casa Imperial etíop que oficialment apareix al segle XIII i es proclama descendent del rei Salomó (fill de David), tot i que els historiadors (“il·lusos”) neguen que el Preste i l’emperador etíop siguin el mateix. I és més, el poder del Preste Joan etíop és el del Papa de Roma, des de quan es fusiona amb el poder d’Avinyó i es trasllada a la Roma italiana, entre els segles XVII i XVIII reals. Els mapes són evidents, i els historiadors (sempre conservadors) s’inventen que no sabien què es feien, perquè no volen veure més enllà. Total, vint segles inventats.
Realment, l’episodi bíblic dels Exiliarques cal entendre’l fa poc més de cinc-cents anys. De fet, és també l’episodi de Moisès, i de l’Arca de Noé, i la de l’Aliança. És quan s’imposa el mateix llinatge que sotmet Egipte, com fa el Déu de Moisès i els Mamelucs. I el mateix que ocupa l’Horda Russa i Europa en nom dels Visigots i els Ostrogots. Sí, tot s’ha barrejat i desordenat en el temps, d’una forma però ben mesurada i lògica. I es dilata en el temps, com qui omple un calendari buit perquè vol enviar al passat una realitat que vol imposar, com el mite hebreu o el símbol messiànic. Així, tot es separa, i es creen narratives sobre les què, per omplir una història que comença fa sis mil anys (artificials), es crea la Història Oficial.
De las disputas interreligiosas al Cristo mesiánico (chronologia.org)
Resumint, el judaisme neix, sobretot, a la Gòthia occitana, provinent de Babilònia, i d’Egipte, i des d’allà s’escriu, en gran mesura, la Bíblia. I els poders comtals, principescos, reials i imperials d’Europa Occidental, provenen d’allà. El mite de Maria Magdalena provençal prové d’allà, i el poder d’Avinyó també. Per això, els jueus mai trobaran una ascendència de tres mil anys amb l’anàlisi genètica, i trobaran que es impossible enllaçar els avantpassats de fins el segle XVIII amb d’altres medievals, perquè s’ha tallat el fil i tot s’ha manipulat. Baruch Spinoza, o qui fos realment, ens ho diu obertament a la seva obra pòstuma Tractat teològic-polític, però això tampoc es sap veure.
Proves? Moltes, i ben científiques, apart de l’obra d’Spinoza i els mapes medievals. Respecte a la Gòthia occitana, destaca la feina liderada per n’Arthur J. Zuckerman (1972), que plagia Dan Brown amb l’obra El Codi da Vinci. Respecte a les datacions, destaca la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Els temples religiosos fins el segle XVII contemplen referències astronòmiques que contenen una data, i tots construeixen el mapa cronològic aquí referit. Temples egipcis, greco-romans, cristians i fins i tot perses i xinesos. Després, s’ha demostrat que les cròniques dels grans llinatges o poders són còpies literals d’una única i principal, situada a l’entorn de la Mar Negra, dels segles XIII al XVI. I tot el frau històric, cronològic, que és purament simbòlic, es crea als segles XVII i XVIII i es rematxa el XIX.
La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy – Andreu Marfull
El plet català, que comença al segle XVIII, té a veure amb l’estigmatització que pateix el poble jueu, i l’obliga a mutar en altres cognoms, que en molts casos neguen el passat jueu, com fan tots els grans nobles i monarques cristians, fins i tot el propi Colom (rei David-Bustanai-Shaltiel-Benevist-La Cavalleria-Colom). I té a veure amb la Companyia de Jesús, que es concep oficialment a Montserrat, i amb els poders dels Anjou, que esdevenen Borbó. És aleshores quan tot agafa un altre to, i la història es pacta globalment, en el context d’una aliança entre els poders vencedors que sobreviuen al segle XVIII. Quan això passa, el poble català, ja cristianitzat, perd la memòria, que s’obliga a esborrar, i perd l’autoritat necessària per dir: “heu manipulat la història real, i ens heu convertit en un botí de guerra amb el dret a imposar la nostra desaparició perquè heu volgut crear el mite de Crist a costa del nostre passat jueu bíblic, i reconquerir el món a costa d’una idea falsa”. Però, tot i així, manté prou dignitat per dir: “som una altra llengua, i tenim una identitat que vol sobreviure, i Espanya reacciona amb violència quan ens exclamem, i, per això, volem deixar de formar part d’aquesta Espanya (miserable)”, encara que Espanya tampoc recordi res, però mantingui encesa la flama de inquisició, com fa de forma cruel, molt cruel, quan el projecte és acabar, literalment, amb tota resistència simbòlica al nou ordre cronològic, i cristià, en nom de l’amor de Jesús.
FU 