“La traïció dels líders” (Xirinacs) en perspectiva

“La traïció dels líders” (Xirinacs) en perspectiva

Lluís Maria Xirinacs escriu, a les seves obres, una experiència vital que el porta a difondre la idea de La traïció dels líders (1993). Dit ras i curt, titlla de traïdors als polítics catalans de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia, al no aprofitar la força del canvi que el poble anhela. És el que sent i pensa després d’una intensa activitat real, compromesa i extraordinària a la que s’hi dedica amb cos i ànima. És, en aquest sentit, autèntic. Però no se n’ha donat la merescuda rellevància, per poderoses raons, que són les mateixes que el porten a veure una traïció que els catalans no estan disposats a acceptar. Així mateix, vist en perspectiva, incorporant el coneixement que ara es té de la transició i contrastant l’aportació d’en Xirinacs amb els fets que es desencadenen després del plebiscit de l’1 d’octubre de 2017, tot es comprèn millor.

És hora de parlar de la traïció dels líders, en la seva justa mesura, ara que estem tornant a viure una decepció equivalent a la viscuda per en Xirinacs, però en aquesta ocasió de forma col·lectiva.

Xirinacs exalta el moviment d’alliberament nacional, polític i cultural, també social, que representa l’horitzó d’un retorn a la democràcia, entre els anys 1971 i 1976. Hi destaca una idea que, qui més qui menys, comparteix a Catalunya. La idea és que a la dècada dels anys 1970 hi ha una exaltació social que reclama unànimement la democràcia, i es viu com un alliberament. Però aquest moviment actua mentre la democràcia és un projecte, i quan aquesta es materialitza deixa de tenir el vigor social que el precedeix. I, pel camí, s’accepta l’autonomisme i la monarquia, deixant el projecte de l’alliberament nacional i la restitució dels drets històrics dels catalans a mig fer.

[Curiosament, el 13 d’abril de 2021, tres dies després de publicar aquest article, en Vicent Partal (l’editor i l’ànima de Vilaweb) fa menció de fets rellevants que tenen a veure amb el Xirinacs de 1993. Diu: “Estiu del 1992, just abans dels Jocs Olímpics. Ràtzia contra l’independentisme. Detencions i tortures a dojo. Malgrat tot, i en contra de tots, un grup de gent organitza un gran acte en suport dels detinguts al Palau de la Música de Barcelona. Pugen a l’escenari tres dels detinguts, Toni Infante, Oriol Martí i Carles Bonaventura, i al seu costat hi ha Josep Benet, que llegeix un manifest contra les tortures de què són objecte; Francesc Ferrer i Gironès, aleshores senador pel PSC; Josep Miró i Ardèvol (CiU); Àngel Colom (ERC); Lluís Maria Xirinacs; i August Gil Matamala. No representen els seus partits, hi són a títol individual, però no són noms menors, més aviat són noms notables i és significatiu que facen costat als qui la major part de la premsa presenta com a “terroristes”, així pel boc gros. Tanmateix, ni aquell dia ni l’endemà, amb ben petites excepcions, els mateixos mitjans diuen res de l’acte. Res de res. Ni els partits, incòmodes amb els seus franctiradors, consideren necessari de pronunciar-s’hi.” És a dir, Partal ens ubica en un moment singular. S’aprofita el corrent olímpic hiperpositivista per sotmetre als independentistes que es queixen públicament, als què la societat fa poc o gens de cas. Fins i tot, se’ls tortura. Però no se’n parla… tret d’en Xirinacs i d’altres persones a títol individual que són capaces d’omplir un poliesportiu, però no sotir als diaris, i encara menys a la televisió. Així, en Partal diu que els hi hauria anat bé disposar de xarxes socials, perquè la premsa no els reconeix. Però ho diu en segones i altres intencions, coses de la vida… ara en Partal està al costat d’una narrativa, que no és precisament a les xarxes. Les xarxes també estan censurades, i qüestionades, més que mai, tal com la premsa. El problema és, doncs, estructural, i té veure amb la manipulació de la realitat en què vivim, amb allò que volem amagar, o no sabem reconèixer.]

En Xirinacs, en un text que difon en Lluís Botinas des de La Gota Catalana, publicat l’onze de setembre de 1992, ens descriu de forma ben didàctica el sentiment catalanista que recorda al clímax de la transició. Ens parla de l’existència d’un Cap, un Estat Major, un Exèrcit complet i una Tropa valenta, que lidera el moviment català durant la Transició. El «cap» és en Josep Tarradellas, que el fa el dipositari de la legalitat catalana i republicana, que ens porta a l’exili de la Generalitat de Catalunya després de la Guerra Civil Espanyola. Xirinacs el fa el líder, i el símbol, però ens diu que se’l deixa de costat. No el fa un traïdor. A tot estirar ens diu que es comporta amb extrema prudència, essent per ell un fet que valora positivament. Per en Xirinacs els traïdors són l’«estat major». Els assimila a la unió de les principals forces polítiques catalanes que es crea amb el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, on s’hi inclouen fins a onze partits catalans, els més importants. Els acusa d’abandonar la ruptura necessària amb el poder sortint i d’acceptar la reforma que es proposa des d’Espanya sense oferir resistència. Per exemplificar-ho, en desgrana la fractura que poc a poc i pas a pas va esmicolant la unitat a mida que s’assoleixen pactes, estratègies, en nom de narratives polítiques camí a la presa de possessió de les cadires de l’esperat govern democràtic que està a l’abast. Així, els culpa de portar a la desmobilització i la desorganització de l’«exèrcit complet», que assimila a l’Assemblea de Catalunya. En aquest sentit, en destaca que en aquesta Assemblea hi ha l’ànima del PSC, que (diu) ràpidament esdevé una sucursal del PSOE. D’ells en destaca la comunió d’intel·lectuals, professionals, artistes i fins i tot eclesiàstics que hi veuen la idea de la lluita obrera, però que fent-ho s’oblida de la independència, de la llibertat nacional en nom de l’internacionalisme proletari, un cop establerta una complicitat entre la classe obrera i els intel·lectuals que els fa co-partícips del sistema que els beneficia, des del paraigües d’Occident que preconitza la democràcia -hipòcritament- mentre culpa als exclosos, al Tercer Món, de ser antidemocràtics. Gran veritat! Respecte a la «tropa valenta», en Xirinacs els fa la cultura dipositada en el poble català, i pel que s’hi llegeix els dilueix en una idea de lluita de classes que els desorienta de la mà de la desmobilització de l’Assemblea i la traïció del catalanisme polític.

En un exercici de perspicàcia, fins i tot, apunta a l’evidència de que Adolfo Suárez és l’escollit per salvar el vaixell del franquisme, perquè, diu: “Així ho volia l’«amo» internacional a través del rei d’Espanya”.

És a dir, en Xirinacs hi veu la mà del poder que fa de la hipocresia de la democràcia una narrativa política, i ho relaciona amb l’ordre desigual internacional, però també amb el catalanisme polític que no sap veure més enllà d’una servitud a aquest poder. El poder que vol una Espanya servil, acomodada, que estigui sota control, des de dins i fora d’Espanya. Però, tanmateix, tot i haver-hi aquí un fil rellevant, segurament el veritable fil de la desorientació de la lluita catalanista, amb la idea de La traïció dels líders i el símbol descuidat d’en Tarradellas s’ha fet una lectura esbiaixada del què passà que encara avui no ha estat ben interpretada, fins i tot, per en propi Xirinacs. Ens ha faltat informació, perquè estem mal informats.

Com bé diu en Xirinacs, tota aquesta lluita genuïna acaba amb una “collita perduda”, i això el porta a crear la idea de La traïció dels líders. I ara, alguns corrents crítics, com el d’en David Raventós des de Directe 68, o d’altres, tots ells silenciats pels principals mitjans de comunicació, en reprenen el relleu. Certament, com que encara no s’ha acabat d’entendre realment aquest episodi, costa d’acceptar la cruesa d’aquesta traïció, però es posa, si més no, sobre la taula, i no deixa de ser oportú.

Hi va haver o no una traïció? Doncs depèn de com es miri. En tot cas, saber-ne més, més del que sabia en Xirinacs, és fonamental. En Tarradellas no fou el personatge real que es recorda a la consciència col·lectiva, i la seva empremta en aquesta història es mereix, com a mínim, ser revisada. Així doncs, comencem parlant d’en Tarradellas, com cal.

En Tarradellas representa un símbol, i té valor, per als catalans. Però de cap manera se’l pot considerar un heroi de la llibertat catalana. És, en tot cas, una personalitat cabdal de la nostra història que es mereix respecte, però que oculta un passat tèrbol a l’opinió pública.

En Tarradellas traeix a en Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934, motivat per les dificultats en exercir l’autonomia catalana i el clima de tensió política, en Lluís Companys proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola per “restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme”. Però en Tarradellas s’entrevista abans amb el capità general de Catalunya, en Domènec Batet, i li informa que s’oposarà a qualsevol tipus d’insurrecció (Martí, 2010, p. 24). Tarradellas fa el possible per frenar en Companys, posa sobre avís a l’exèrcit (que deuria tenir altres fonts) i esdevé un agent còmplice del federalisme espanyol autonomista i buit de contingut com l’Estatut de Núria retallat per les Corts Espanyoles. Així, en Batet es posa del costat del govern de la Segona República Espanyola i declara l’estat de guerra, ataca el Palau de la Generalitat i fa presoners al govern en ple, motiu pel qual se’l condecora amb la Cruz Laureada de San Fernando. Espanya sempre condecora als militars que ofeguen les veus “rebels” catalanes. És un codi cultural.

En Tarradellas permet que la Generalitat es quedi sense diners a la postguerra. Essent Conseller d’Hisenda de la Generalitat en temps de la Guerra Civil, entrega el tot capital de la Generalitat a la República Espanyola. És a dir, la deixa sense diners. Acompanyat per en Companys (qui assumeix o pren la decisió), el 2 de febrer de 1939, lliura a Figueres la tresoreria de la Generalitat al cap del govern republicà espanyol, en Juan Negrín (Martí, 2010, p. 41). Segons informa n’Sbert en una carta que es conserva al Fons Víctor Castells de l’Arxiu Nacional de Catalunya (Marfull, 2021), Negrín els necessita per defensar el “Centre”, és a dir Madrid, perquè encara està en guerra, i només els concedeix cent cinquanta mil francs que s’acaben en poc temps. Hi ha mig milió de catalans exiliats i no n’hi ha prou. Des d’aleshores, els polítics catalans resten en mans de la voluntat republicana espanyola per subsistir, i tot i així requereixen de fons extraordinaris que són sempre insuficients i ràpidament s’esgoten. Fins i tot, tal com detalla en Pi i Sunyer (1979) a les seves memòries, el govern català a l’exili que es restitueix la tardor de 1945 negocia amb el republicanisme espanyol el seu finançament, sense el qual no pot existir, i, fins i tot, demana un préstec al govern republicà basc, que sí té diners.

En Tarradellas força l’esborrat de la història de l’exili català que lluita per l’autodeterminació durant la Segona Guerra Mundial. A finals de 1944 i principis de 1945, amb en Josep Irla, el President de la Generalitat de Catalunya en funcions des de la mort d’en Lluís Companys, en Tarradellas força al Consell Nacional de Catalunya de Londres, fins aleshores considerat el govern català a l’exili davant els serveis secrets de Londres, dels Estats Units i de la comunitat catalana d’Amèrica, a dissoldre’s i a renunciar a l’autodeterminació. Sí, a l’autodeterminació, que des de l’empenta a Londres d’en Josep Maria Batista i Roca i amb la valentia d’en Carner Ribalta des de Nova York, recolzat per altres catalans afins a aquest projecte, esdevé un projecte real. Fins i tot, des de Nova York s’entrega (i es recepciona) una apel·lació als Aliats que funden l’ONU el 1945, on es demana l’autodeterminació com mai abans s’ha demanat (Marfull, 2021). Però en Tarradellas, com a Secretari General d’ERC, amb n’Irla i d’altres corrents republicans, afins a la francmaçoneria franco-hispana, com Anton Maria Sbert, ho desautoritzen i forcen l’esborrat d’aquest episodi cabdal de l’exili català durant la Segona Guerra Mundial. L’esborrat final el perpetra en Carles Pi i Sunyer, President del Consell Nacional de Catalunya de Londres des de la fundació el 1940 fins la dissolució el 1945, amb les memòries adulterades que deixa escrites i es publiquen els anys 1978 i 1979. Allà nega la feina de Nova York de forma conscient, i es declara públicament un servidor fidel a Espanya després d’haver defensat l’autodeterminació fins el 1944. I allà, tot sigui dit, deixa escrit que els serveis secrets francesos són darrera del projecte monàrquic, autonomista, per al futur d’Espanya, des del desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Monarquia, imperis, maçoneria i ordre geopolític sembla que són forces poderoses que es donen de la mà.

Aquí està l’apel·lació a les Nacions Unides, de 1945 – CLICAR

En Tarradellas mai internacionalitza el plet català. Des de l’exili, i com a President de la Generalitat des de 1954, es desentén de tota iniciativa dels catalans a l’exili que impliqui internacionalitzar el plet català. Això és ben sabut a l’exili americà.

En Tarradellas pacta amb en Suárez el retorn de la monarquia, i renúncia a l’agermanament nacional de les terres catalanes. Joan E. Garcés (2012, p. XVIII), referint-se a un llibre de n’Alonso Osorio (1980, p. 322), el vicepresident del govern espanyol de juliol de 1976 a juliol de 1977, diu que el president català a l’exili es reuneix en secret el novembre de 1976 amb l’emissari Andrés Casinello, enviat pel president Adolfo Suárez, acompanyat per en Manuel Ortínez, en qualitat d’intermediari del vicepresident Osorio. I allà es compromet a “acatar públicament al Rei, a la unitat d’Espanya i a respectar l’Exèrcit, (…) a no ser federalista i quedar sempre al marge dels plantejaments valencianistes i mallorquins”. Si això és cert…, és lamentable. En qualsevol cas, es constata com la democràcia reapareix a Espanya mutilada de llibertats i amb el propòsit de combatre el redreçament nacional de Catalunya a qualsevol preu. Efectivament, Catalunya, València i Mallorca no s’han pogut agrupar ni tan sols culturalment com una unitat institucional, com tampoc s’ha arribat a fer amb els catalans de França.

Tarradellas es mereix un títol nobiliari de la Corona Espanyola borbònica. El 24 de juliol de 1986, el rei Joan Carles crea el títol nobiliari del marquesat de Tarradellas. El títol se li concedeix per (original en castellà):

(…) la tasca política realitzada durant un important període de l’actual història d’Espanya pel senyor Josep Tarradellas Joan; la prudència, esperit de col·laboració i patriotisme posats de manifest i la seva participació activa en el procés de la transició política i l’interès i encert amb el qual va fomentar, dins de la indissoluble unitat de la Nació espanyola, proclamada a la Constitució, l’autonomia, la cultura, les tradicions i institucions de Catalunya i les seves relacions amb tots els pobles d’Espanya (…)

Tot això no ho coneix en Xirinacs, perquè ningú en parla. Però ho deuen de saber alguns líders, els líders màxims, que mantenen al poble sotmès. Però com que el poble no sap, i no ho veu, no actua en conseqüència. I tampoc és just fer-se’n creus. Forma part de la ignorància col·lectiva que s’exerceix des de les narratives consensuades, a tot arreu, quan no es vol atendre les problemàtiques més incòmodes amb valentia i responsabilitat.

Fins que no es pugui fer un repàs històric adequat no es sabrà veure que l’enemic no és (només) Espanya, ni els líders catalans traïdors, sinó l’imperialisme econòmic, i polític, altament simbòlic, i la incapacitat de veure-hi més enllà.

Parlem d’incapacitats:

La incapacitat ha estat fer de la Unió Europea la via de la independència, i després veure que no ho és.

La incapacitat és no saber reconèixer que la lluita social és un acte just, però quan es relaciona amb una lluita nacional i s’oblida de la injustícia internacional, que ens beneficia (estem a Occident) és hipòcrita.

I la incapacitat és parlar d’una taula de diàleg amb Espanya, que Espanya no té intenció de fer efectiva, i no parlar d’una taula de diàleg amb el món, que el món no ofereix sense lluitar-la i això ho saben tots els polítics catalans. I tots els polítics del món.

Tot això, doncs, ha estat un error? No. Ha estat alliçonador i un camí que calia recórrer. Però ara s’ha de repensar la via per la independència, per la justícia i la llibertat del poble català i tot el que representa per Occident.

La taula de diàleg, amb el món, que jutgi la història i la responsabilitat internacional davant la relació de domini (com un dret de guerra) dels castellans sobre els catalans, és la via. I si no existeix doncs s’ha de crear, costi el que costi, per declarar a Espanya, al món i als catalans que volem i exigim la llibertat i el reconeixement nacional. Res més. S’ha de crear aquesta via tot i la ignorància que es té sobre aquest tema. I no és pas tan complicat. La història és clara i contundent. Tal com es proclama a l’apel·lació als Aliats de 1945 és al Tractat d’Utrecht de 1713 on cal tornar, ja que és allà on l’ordre internacional entrega als catalans a la repressió castellana, borbònica, i això els interpel·la. Els obliga (els pressiona) a crear la taula de diàleg i fa callar la veu que diu que és un afer intern d’Espanya. És a la taula on es negocia aquest tractat on cal tornar. Si es vol, abans, es pot asseure a la taula als Aliats que pacten amb en Franco el retorn de la monarquia, cert. Però, fet això, la taula a la que cal arribar, per culminar el procés, és la d’Utrecht. Utrecht segueix vigent, tal com existeix la colònia britànica de Gibraltar i les bases nord-americanes dels Estats Units i l’OTAN sobre Espanya. És l’ànima del poder occidental que imposa les lleis que ara es qüestionen, i fa de l’Espanya castellana una aliada.

Si no s’obre aquesta via es tornarà a fer un pas enrere que costarà molt, molt, recuperar. El camí està traçat, si bé ara hauríem de preparar-nos per una llarga travessia.

La unitat del moviment independentista requereix més voluntat, i més determinació. Tal com diu en Josep Carner Ribalta al llibre Retorn a Macià (1987, p. 64):

Mentre tinguem aquesta Espanya opressora que ens sotja constantment amb odi i enveja seculars; com més progressos faci Catalunya més augmentarà la voracitat centralista per arrabassar-nos-ho tot com cosa que els pertany. El pla d’anorreament és endèmic i premeditat.

Però, què se n’ha fet d’aquesta lucidesa?

Carner Ribalta és, amb el permís d’en Ventura Gassol, la mà dreta del Francesc Macià més combatiu. L’autèntic líder. En Macià és qui des de 1905 engega la torxa de la llibertat catalana que el porta a desafiar a Espanya, a planificar la revolta catalana des de Prats de Molló el 1926 per expulsar les forces d’ocupació de Miguel Primo de Rivera, que el porta a redactar la Constitució Catalana a L’Habana el 1928, a declarar la República Catalana el 1931 i a obtenir a canvi la restitució de la Generalitat de Catalunya. Carner Ribalta és el secretari d’en Macià a Prats de Molló i a L’Habana, i el seu biògraf oficial. I és qui lidera el projecte de l’autodeterminació dels catalans d’Amèrica i qui porta l’apel·lació de 1945 als Aliats que funden l’ONU. És, doncs, un gran coneixedor de la realitat política catalana, espanyola i internacional. I per això, d’una forma molt més contundent i visionària que en Xirinacs s’exclama pel servilisme català a l’acceptar l’autonomisme, i apunta als intel·lectuals colonitzats que es passen al costat de l’enemic després de conspirar en silenci envers els expatriats. Veu la desorientació extrema del catalanisme i preveu la implacable barra de ferro de l’opressió castellana cada cop més retrògrada i decadent. I no s’equivoca, com tampoc ho fa en Xirinacs.

Junts per Catalunya, ERC i la CUP, ja no gosen mirar més endavant, tot i veure les seves incapacitats i no saber què fer, per falta de lideratge i pressió col·lectiva. Es recolzen en una narrativa obsoleta i insuficient. Junts aspira a liderar una lluita a l’exili, per no ser empresonats per Espanya. ERC i la CUP, en nom de la lluita social dels qui volen viure millor i reclamen part del pastís d’Occident, del “Nord Global”, aspiren a desviar l’atenció envers tots els avantatges dels privilegis que tenen gràcies al capitalisme que condemnen. Han obert dos camins alternatius a la independència, el de la llibertat dels presos i el de la lluita social convencional occidental. Mentrestant, mantenen la idea d’un patriotisme al que no volen renunciar mentre el catalanisme els voti i els faci líders. Paral·lelament, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, les dues entitats civils que han impulsat el procés català, tot i no estar tant lligats a la política catalanista executiva, fan quelcom similar. Segueixen el fil polític i oculten a la població que ni Espanya, ni la Unió Europea ni l’ONU ajudaran als catalans, i que només tenim les eines que les nostres mans són capaces de sostenir. Per això, per exemple, no donen veu a la lluita internacional, ni a la revisió de la història, sota cap precepte, que els obliga a veure i reconèixer que no hi ha cap altra solució per la intimidació espanyola i internacional que la via de l’acceptació suprema de llaurar la plena sobirania nacional de Catalunya. I, clar, la premsa catalana està desbordada d’actualitat seguint el debat com pot. El debat de la inèrcia dominant.

Si en Xirinacs estigués viu, veiés cap a on hem tornat a caure (tot i el gran esdeveniment històric de l’1-O de 2017) i tingués coneixement de qui representava en Tarradellas, qui sap, potser exclamaria: “Catalans, agafeu, amb les vostres mans, la força que emana del dret a la vostra llibertat i exerciu-la; i no permeteu que els líders, siguin d’on siguin, us facin esclaus de la traïció que emana de la incapacitat de resoldre aquest afer amb la llei establerta, i reescriviu-la, si cal”.

Seguim la torxa d’en Francesc Macià, la lucidesa d’en Carner Ribalta i el grau d’exigència d’en Xirinacs, fins a portar el plet català a una taula de negociació internacional, si cal, apel·lant al retorn de la llei natural del poble català que s’ha sacrificat. De forma rellevant, des del Tractat d’Utrecht de 1713 i, de forma recurrent, els anys 1945, 1977 i 2017.

Bibliografia citada

Carner Ribalta, J. (1987). Retorn a Macià. Barcelona: El Llamp.

Garcés, J. E. (2012). Soberanos e intervenidos. Estrategias globales, americanos y españoles. Madrid: Siglo XXI.

Marfull, A. (2021). Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D’Utrecht a San Francisco, passant per Nova York. Barcelona: La Tempestad.

Martí, J. (2010). Josep Tarradellas 1899-1988. Barcelona: Biblioteca de Catalunya.

Osorio, A. (1980). Trayectoria política de un ministro de la monarquía. Barcelona: planeta. Citat a Garcés (2012).

Pi i Sunyer, C. (1978). Memòries de l’exili: El Consell Nacional de Catalunya 1940-1945. Barcelona: Curial.

—- (1979). Memòries de l’exili: El Govern de la Generalitat, París 1945-1948. Barcelona: Curial.

Xirinacs, J. M. (1993). La traïció dels líders I. Girona: Llibres del Segle.

Aquí es parla de l’apel·lació, i de bona part d’aquesta història:

6 pensaments sobre ““La traïció dels líders” (Xirinacs) en perspectiva

  1. Excel·lent article Andreu! L’he passat a persones del patronat de Randa-LLMXirinacs per si hi veuien més què jo sobre el què dius i interpretes d’en Xiri. També per què el què dius és molt molt rellevant. Ho lligues i relaciones tot molt bé. No tinc paraules, estic conmoguda totalment. Gràcies pel teu honest esforç i claredat. Enviat des del meu telèfon

    > El 10 abr 2021, a les 23:18, Andreu Marfull va escriure: > >  >

    1. Hem de ser optimistes i seguir lluitant, de fracás en fracás fins a la victòria.
      Tot el passat ens serveix per entendre on som i ens mostra l’únic camí.

  2. Bona nit Andreu, Poso en còpia al Victor Gil, un dels col·laboradors altíssament actius de la Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs què t’ha conegut a partir d’aquest teu darrer article i què m’ha expresat què li ha agradat molt el què ha pogut llegir de tu. Afegeix-lo a la teva llista de distribució de la teva altíssima producció de recerca científica, analítica i no ens enganyem amb un taranna globalista, dons ho vas englobant tot, en la mesura què pots.

    Quedeu connectats, I jo feliç de què així sigui, Una abraçada a tots dos,

    Dolors

    Enviat des del meu telèfon

    > El 10 abr 2021, a les 23:18, Andreu Marfull va escriure: > >  >

    1. Moltes gràcies Dolors. Hola Víctor, ets benvingut, i gràcies per l’atenció. El globalista màxim i gairebé diria que únic és en Xirinacs! Un servidor és un aprenent que tot just gosa escriure. Abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s