La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

…

Índex

- Els fonament científic de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy
- Els mètodes de datació basats en l’astronomia
- Els mètodes de datació basats en l’anàlisi estadística
- L’anàlisi del mapa cronològic reconstruït

…

LA NOVA CRONOLOGIA DE FOMENKO I NOSOVSKIY

El fonament científic de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy no és una hipòtesi ni una teoria, és un conjunt de múltiples i variats mètodes de datació que mostren que la història oficial, i la seva cronologia associada, són errònies i han estat manipulades. En un llenguatge acadèmic, es tracta d’una teoria contrastada que presenta un nou tronc cronològic per la història de les civilitzacions humanes. En el següent enllaç s’hi pot trobar la seva obra en anglès ( http://chronologia.org/en/books_nx.html ), i en el següent en rus ( http://chronologia.org/bibliography.html ), que és l’idioma que recull tota la seva producció. A la pàgina web oficial s’hi troben treballs en vuit idiomes.

A manera de síntesi introductòria, aquests són els seus fonaments:

El punt d’inici del dubte cronològic és la constància que els eclipsis antics només són correctes en les datacions que fan referència al segle tretze després de Crist en endavant, i que tots els anteriors són una invenció basada en càlculs que inclouen errors. La Nova Cronologia demostra que només a partir del segle tretze després de Crist es pot afirmar que hi ha una correcta datació dels eclipsis documentats, i això vol dir que no va existir l’Almagest grec atribuït als astrònoms Hiparc de Nicea i Ptolomeu, sinó que es va confeccionar en el temps històric que avui es considera la Baixa Edat Mitjana, precedint els estudis de Copèrnic i Galileu, com és lògic. L’Almagest, per a qui no estigui informat sobre això, és la primera enciclopèdia astronòmica que es coneix. Prové de l’Orient i es difon a Europa a partir del segle setze, oficialment. És a dir, a causa d’això es dedueix que, en un determinat moment, en el qual ja es disposa del coneixement necessari per a predir els eclipsis, es creen textos antics amb eclipsis predits cap al passat que, però, incorporen errors que es poden demostrar. Aquest imaginari antic i poderós hauria estat deliberadament dotat d’eclipsis per a fer-ho infalible, però hauria errat en la precisió que s’aconsegueix en els segles setze i disset, i, al segle vint, amb l’avanç implacable de l’astrofísica, es descobreix l’engany .

A partir de la demostració científica d’aquesta evidència, explorada i desenvolupada a la dècada de 1970 per Fomenko, s’inicia un treball de recerca que acumula dècades de dedicació, en què el col·laborador principal és Nosovskiy. En base a aquest plantejament, els matemàtics russos han desenvolupat una extensa exploració de la història i diferents mètodes de datació astronòmics, i altres complementaris, en els quals s’identifiquen nombroses evidències de duplicitats de cicles genealògics i fets històrics, mitjançant la tècnica estadística.

Paral·lelament, han desenvolupat i investigat espais de crítica, resultat dels dubtes i resistències raonables que s’han anat introduïnt a mesura que s’ha anat avançant en aquesta investigació, que s’agrupen en les següents temàtiques:

Crítica a la cronologia oficial a partir del segle setze.
Crítica a la cronologia dels esdeveniments bíblics.
Crítica a la cronologia i als fets de l’Antigor.
Crítica al mesurament del temps a l’Edat Mitjana.
Crítica als mètodes arqueològics basats en la cronologia oficial.
Crítica a la dendrocronologia.
Crítica al mètode de datació del radiocarboni (Carboni-14).
Crítica a la datació numismàtica.

En conjunt, els mètodes de datació de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy són la seva principal aportació científica. Els seus resultats, al costat del desenvolupament de la lògica de la crítica esmentada, aporten pautes per a la reconstrucció de la història. En aquest sentit, convé diferenciar el caràcter eminentment científic dels mètodes de datació aportats respecte a la reconstrucció històrica que els acompanya, sense que això signifiqui que es basi en fonaments erronis. Senzillament s’ha de comprendre que la història reconstruïda és una altra empresa. El significat evoluciona i seguirà evolucionant a mesura que es vagin incorporant proves, agents i raons.

Fet aquest aclariment, és possible traslladar l’atenció als mètodes de datació desenvolupats per la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. En primer lloc, disposa d’una sòlida base astronòmica que incorpora la datació dels zodíacs presents als temples antics, especialment els egipcis, que informen d’una civilització molt més recent, així com d’un origen alternatiu dels símbols cristians. En segon lloc, ha desenvolupat uns mètodes de datació complementaris que es basen en l’anàlisi estadística i el raonament empíric i documental. Aquests mètodes mostren que efectivament hi ha una creació artificial del passat fins a l’inici del segle disset que afecta especialment a les cròniques dels antics imperis grecoromà, egipci, anglès, xinès i japonès, així com als poders espirituals indis i a les cròniques dels imperis medievals de els mons musulmà i cristià. Per tant, tal com s’ha introduït, el treball desenvolupat és majúscul.

Els mètodes de datació emprats per a la reconstrucció de la Nova Cronologia es poden agrupar en tres famílies principals:

l’anàlisi astronòmica dels zodíacs presents als temples antics (principalment egipcis, romans i cristians), que informen d’una data real que es pot reconstruir de forma precisa a través de la posició de les constel·lacions i els planetes que es representen (com en una carta astral);
múltiples mètodes d’anàlisi empírica i estadística aplicats als textos antics, a les grans cròniques històriques, als textos sagrats i a les genealogies dels grans governants, que permeten identificar les seves duplicitats i fins i tot situar-los en el seu temps real; i
un nou mapa cronològic global per a la història de les civilitzacions humanes, que inclou la lògica d’un procés lineal de desenvolupament tecnològic. És a dir, la lògica del progrés científic, que s’inicia aproximadament al segle deu després de Crist.

Els mètodes de datació basats en l’astronomia

Respecte a l’anàlisi astronòmica s’obté:

Gràcies a la comprovació dels eclipsis narrats al relat històric es constata que només són reals a partir del segle tretze després de Crist.
Gràcies als horòscops transcrits als zodíacs egipcis (i a d’altres llocs del món, com el Vaticà) es constata que els més antics són del segle deu després de Crist, i que abans no n’hi ha o no s’han conservat. Els més moderns són del segle disset, havent resultats amb més d’una solució que apunten als segles divuit i dinou després de Crist. És a dir, Egipte construeix temples fins a abans del seu espoli sistemàtic per part de les potències europees, al segle dinou.

La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy informa de les dates dels temples o obres que contenen zodíacs en diversos treballs. Respecte als zodíacs egipcis, més concretament, el llibre Misteries of Egyptian Zodiacs and Other Riddles of Ancient History (del 2004), en fa un treball específic, que construeix parcialment el treball paral·lel de l’obra History: Fiction or Science? (del 2005), en el seu volum 3 titulat Astronomical methods as applied to chronology. S’hi recull l’anàlisi de fins a 53 zodíacs amb els seus horòscops. El resultat de les seves datacions es pot consultar clicant aquí. Altrament, també es poden trobar els resultats al llibre How it was in reality (de 2012). Al final de cada capítol (corresponent a cada segle reconstruït) s’indiquen els resultats de les dates dels zodíacs analitzats fins a la data (consultable a http://chronologia.org/en/how_it_was/index.html).

Així mateix, continuant amb l’anàlisi astronòmica:

Gràcies a l’anàlisi del zodíac egipci de Denderah (que es troba al Louvre), dedicat a Osiris, es documenta que el temple que l’acull es refereix a la data de 21 de març de 1185. L’esmentada data coincideix, a la història oficial, amb la mort de l’emperador de Constantinoble, Andrònic Comnè, després de tres anys de govern i una detenció deguda a un aixecament popular propiciat per la seva pròpia oposició al poder, qui el condemna a martiri públic, de la mateixa manera que li va passar a Jesús. Fomenko i Nosovskiy, a la seva reconstrucció de la història, veuen en aquesta data la commemoració de la mort de Crist, si bé assimilen els fets a una empresa que la història oficial ha disseminat en altres episodis equivalents, com la mort d’Alexandre el Gran, i la situa en un proto-cristianisme egipci.
Gràcies a la identificació del zodíac present al llibre de l’Apocalipsi bíblic, descobert pel filòsof francès Ernest Renan (1823-1892), es pot afirmar que aquest es refereix als dies de l’1 al 10 d’octubre de l’any 1486 després de Crist. Aquesta data coincideix amb els 33 anys després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient, a Constantinoble, el 1453, i amb l’inici oficial de la reconstrucció del “Nou Món”, que es planifica oficialment l’any 1486 i es consuma sis anys després, el 1492. En aquest sentit, Fomenko i Nosovskiy, d’acord amb la reconstrucció de la història i a la llum del llibre apocalíptic, veuen en aquesta data la divisió definitiva de l’imperi Egipci (i tàrtar o mongol) entre Orient i Occident. Aquests poders estarien llavors capitanejats pels mongols otomans i els mongols cristians de l’Horda russa, respectivament, els quals adorarien al Crist original (Andrónic) amb l’excepció que, els otomans, ho farien també amb el seu descendent Mehmet, el flamant conqueridor de Constantinoble, que des de llavors s’erigiria com el profeta Mahoma.

Respecte al mes d’octubre de 1486, concorren altres singularitats. Oficialment: a) a l’abril de 1486 l’almirall Colom informa a les seves majestats els reis d’Aragó i de Castella del seu projecte de la ruta atlàntica fins a les Índies (al monestir jerónimo de Guadalupe, a Extremadura); i b) el 10 d’octubre de 1486, el rei Joan II de Portugal envia una expedició doble, per terra i per mar, per contactar amb el Preste Joan d’Etiòpia. Aquesta expedició marítima representa la primera circumval·lació del continent africà oficial, batejant d’aquesta manera al cap de “Bona Esperança”, a Sud-àfrica.

És a dir, l’any 1486 coincideix, simbòlicament, amb la “resurrecció” de l’Imperi Romà cristià, i en el significat i els 33 anys de la vida, mort i resurrecció de Jesús, de la mateixa manera que coincideix amb l’inici del desafiament d’Occident sobre Orient, i a l’inrevés, que iniciarà segles de lluites que en certa manera perduren fins a l’actualitat.

D’altra banda:

Gràcies a l’horòscop ubicat al sostre interior de la Sala dels Pontífexs de la Ciutat del Vaticà, una de les sales dels coneguts “apartaments Borja”, es constata que informa de l’any 1670, en contraposició als anys 1492-1494 que daten la seva creació oficial (amb el matís que als anys 1513 a 1521 es reconstrueix el sostre causa de la seva ensorrament el 1500). Aquesta sala va ser, oficialment, un encàrrec del papa valencià Roderic Borja, conegut com Alexandre VI (Papa entre 1492 i 1503). Aquesta dada situa la construcció del gruix del conjunt de Sant Pere del Vaticà al segle divuit, en ple “barroc”, i ens parla de la recreació de l’origen del Vaticà, que en realitat hauria honrat al conqueridor d’Europa, Batu Khan, el nét de Gengis Khan.

Els temples sagrats i el llibre de l’Apocalipsi informen de dates reals que, d’alguna manera, es volen commemorar. Així mateix, altres zodíacs en temples romans dedicats a Mitra, i altres cristians dedicats als dotze apòstols, daten anys compatibles amb aquesta reconstrucció, essent tots ells més propers a l’actualitat que els anys de la seva creació acordats oficialment.

Els mètodes de datació basats en l’anàlisi estadística

Respecte a l’anàlisi estadística s’obté:

Gràcies al contrast de les genealogies dels grans reis, emperadors i/o monarques (i papes) des de l’antiguitat fins al segle disset, es constata que són una recreació, basada en una crònica comuna de l’Edat Mitjana.

En aquest sentit, la crònica oficial dels Tsars-Khans dels anys 1276 al 1600, segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, mostra que va servir de base per a la reconstrucció cronològica del religiós Joseph Justus Scaliger, qui, oficialment, l’any 1583 crea el mapa històric-cronològic principal que es manté fins a l’actualitat.

Per a més informació, en el següent enllaç es troben exemples de la correspondència entre llinatges de diferents llocs i èpoques: The Dynastic parallelism of great lineages: The phantom reflections of the same Mediaeval dynasty . Altrament, la informació de referència es troba al Volum 2 del llibre History: fiction or science?, també accessible en línia. Aquests són alguns dels seus resultats:

Paral·lelisme dinàstic 01 (Clica) El paral·lelisme dinàstic entre el Segon Imperi Romà “antic” dels presumptes anys 82 aC – 217 aC i el Tercer Imperi Romà “antic” dels suposats anys 270-526 dC.
Paral·lelisme dinàstic 02 (Clica) La correlació del regnat de “l’antic” regne bíblic d’Israel i “l’antic” Tercer Imperi Romà.
Paral·lelisme dinàstic 03 (Clica) El paral·lelisme entre “l’antic” Primer Imperi Romà (Roma reial descrita per Titus Livi) i “l’antic” Tercer Imperi Romà.
Paral·lelisme dinàstic 04 (Clica) El paral·lelisme entre el Segon Imperi Romà dels pretesos segles I aC – III dC i el Sacre Imperi Romanogermànic dels pretesos segles X-XIII dC.
Paral·lelisme dinàstic 05 (Clica) El paral·lelisme entre “l’antic” Tercer Imperi Romà dels pretesos segles III-VI dC i el Sacre Imperi Romanogermànic dels presumptes X-XIII dC.
Paral·lelisme dinàstic 06 (Clica) La correlació entre “l’antic” regne d’Israel (els suposats anys 922-724 aC) i el Sacre Imperi Romà medieval dels pretesos X-XIII dC.
Paral·lelisme dinàstic 07 (Clica) La correlació entre el regne “antic” de Judà (els suposats anys 928-587 aC) i el Sacre Imperi Romà medieval dels pretesos X-XIII dC.
El paral·lelisme dinàstic 08 (Clica) La correlació entre “l’antic” regne bíblic de Judà (els suposats anys 928-587 aC) i l’Imperi Romà oriental “primerenc medieval” dels presumptes segles IV-VII dC.
Paral·lelisme dinàstic 09 (Clica) La correlació de dos períodes consecutius en la història papal de “l’Edat Mitjana”.
Paral·lelisme dinàstic 10 (Clica) La correlació de l’Imperi Carolingi “medieval” dels suposats anys 681-888 dC i “l’antic” Tercer Imperi Romà dels suposats anys 324-527 dC.
Paral·lelisme dinàstic 11 (Clica) La correlació del regnat del Sacre Imperi Romà medieval dels presumptes segles X-XIII dC i l’Imperi Habsburg medieval dels segles XIII-XVII, amb un canvi rígid d’uns 360 anys.
Paral·lelisme dinàstic 12 (Clica) La correlació del regnat dels tsars-khans russos del 1276-1600 dC i els governants de l’imperi dels Habsburg dels 1273-1600 dC.
Paral·lelisme dinàstic 13 (Clica) La triple correlació dels regnats del Primer, del Segon i del Tercer Imperi Bizantí, amb canvis de 340 i 330 anys. Esquema detallat de noms.
Paral·lelisme dinàstic 14 (Clica) La correlació entre el regnat dels reis anglesos i el dels emperadors bizantins.
Paral·lelisme dinàstic 15 (Clica) El paral·lelisme entre els “antics” reis grecs i els emperadors bizantins medievals.
Paral·lelisme dinàstic 16 (Clica) El paral·lelisme entre els reis “antics” de Lacedemònia i els dèspotes grecs medievals de Mitra.
Paral·lelisme dinàstic 17 (Clica) El paral·lelisme entre “l’antic” Primer Imperi Romà (Roma reial tal com ho descriu Titus Livi) i “l’antic” Tercer Imperi Romà.
Paral·lelisme dinàstic 18 (Clica) Representació gràfica del paral·lelisme dinàstic trobat entre els reis de Navarra i els reis de Suècia. http://hbar.phys.msu.ru/gorm/fomenko/dynasty.htm [2017-11-15]

D’aquesta manera, arribat a aquest estadi de l’anàlisi, mitjançant l’estudi comparatiu dels resultats dels mètodes de datació astronòmica i dels paral·lelismes dinàstics, s’obté una primera reconstrucció del mapa mental cronològic de la història. Però, altrament, per comprendre’n l’abast, cal desxifrar les cròniques històriques en la seva totalitat, mitjançant el mètode estadístic. El resultat principal és que:

Gràcies a l’anàlisi de les cròniques oficials, amb diferents metodologies, es constaten múltiples duplicitats i invencions, entre la Bíblia, l’Antigor i l’Edat Mitjana.
De forma destacada, ressalta el salt de 1800 anys entre els fets de la Bíblia i els de la història d’Euràsia fins a l’Edat Mitjana, i la seva correspondència amb una crònica que omple fins a 2400 anys “documentats”, en l’interval entre els segles nou abans de Crist i el segle quinze de després. Per veure la taula comparativa clicar aquí (primera part); aquí (segona part); i aquí (tercera part).
Així mateix, la següent taula (clicar aquí) complementària vincula aquest salt de 1800 anys amb la crònica equivalent dels regnes d’Israel i de Judea, respecte a la del Sacre Imperi Romanogermànic. D’aquesta manera, coincideix amb la duplicitat de les cròniques genealògiques dels seus líders desxifrada amb l’anàlisi estadística anterior. Segons Fomenko i Nosovskiy, Israel, Judea i el Sacre Imperi són reflexos fantasma de la crònica real de l’Imperi Grecoromà i Rus equivalent als segles tretze al setze, copiada diversos cops.
En aquesta línia, les cròniques del Sacre Imperi Romanogermànic s’identifiquen en múltiples versions rubicades en el temps i en l’espai. Destaca la seva correspondència amb els regnes d’Israel, amb un salt de 1840 anys (clicar aquí), i de Judea, amb un de 1830 (clicar aquí). Però també s’hi troben les equivalents amb Rússia, sense sant cronològic (clicar aquí), i amb les dues Romes (clicar aquí i aquí). La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy demostra que el Sacre Imperi no va existir fins al segle disset real, i que juntament amb la reconstrucció del poder de Roma es va escriure la seva glòria amb la intenció de fer-ne la Roma europea, cristiana i principal. D’aquesta manera, es crea la hipòtesi raonada d’una evidència: l’Imperi Espanyol (i Portuguès) dels Habsburg fou també una recreació. La forma com ho resol condueix a la duplicitat entre els poders rus i espanyol, i hi trasllada la colonització europea oficial a partir de la segona meitat del segle disset real (és endavant es reprèn aquesta anàlisi).

Però les duplicitats històriques entre poders recreats, amb salts cronològics específics, tenen altres expressions. En conjunt, manifesten la constatació de la reconstrucció de la història sobre una base documentada molt més breu del que es coneix oficialment. S’hi identifica:

Aquests 1800 anys de diferència fan també referència a l’equivalència entre les històries de l’antiga Grècia i la medieval. Es tracta de fets que la història oficial ha transformat en l’èxode del poble d’Israel a Babilònia, però que en realitat es corresponen a l’etapa del papat d’Avinyó, que, altrament, es coneix popularment com el “segon exili de Babilònia”, en una època (l’Edat Mitjana) marcada per una poderosa autoritat jueva a Europa Occidental. La següent taula mostra les relacions. Clicar aquí.
La batalla de Troia, vinculada a Helena, té també el seu reflex en les Guerres Gòtiques de la conquesta de Sicília i Nàpols per part de l’Imperi Bizantí, al segle sis oficial. En aquesta lluita, s’equipara Troia a Nàpols. Veure les taules següents. Clicar aquí i aquí. Segons Fomenko i Nosovskiy, aquests fets es corresponen amb la crònica oficial de la lluita d’Europa pel control de Constantinoble, entre els anys 1204 i 1260, és una crònica capital reiteradament copiada en la forma de múltiples reflexos, com el d’Adam i Eva, i el Gènesi, que es correspondria amb l’origen la història d’una aliança, llaurada per Déu, que acabaria en un imperi dividit en dos (Caín i Abel, Orient i Occident). Al seu torn, aquest episodi involucra al comte de Provença, Carles d’Anjou, amb els catalans, els Aragó, els qui haurien liderat el pols pel control de Sicília i Nàpols en aquestes dates. El resultat seria la vinculació entre els regnes de Jerusalem i de Nàpols, des de l’any oficial de 1278.
Respecte a la història d’Europa Occidental, destaca el duplicat entre les històries de l’Imperi Bizantí i d’Anglaterra, des del segle cinc al quinze, amb un salt rígid de 275 anys. La taula comparativa es pot consultar clicant aquí (primera part); aquí (segona part); i aquí (tercera part). La història real, segons Fomenko i Nosovskiy, seria la bizantina, sobre una crònica que comprèn el periode de 1240 a 1453. D’aquesta manera, es conclou que la història d’Anglaterra real comença al segle setze, i la construeixen fugitius de Constantinoble, que prenen possessió d’Anglaterra i d’Escòcia al llarg dels segles quinze i setze. Aquestes dues taules mostren aquesta reconstrucció. Clicar aquí (primera taula) y aquí (segona taula).

De fet, aquesta anàlisi mostra diverses duplicitats entre els mateixos poders, totes elles enfocades a dilatar la història i a omplir el passat amb la finalitat, no reconeguda oficialment, de crear un ordre fet a mida dels seus autors. Destaca:

La història real de Bizanci es construeix sobre una mateixa crònica, que es distorsiona per esborrar el rastre del seu duplicat, sobreposant dos salts de 340 i 330 anys, fins a aconseguir ben bé un mil·lenni d’història dilatada. Veure la taula següent, clicant aquí.
La història de l’Horda Rusa, que Fomenko i Nosovskiy assimilen a l’Imperi Mongol o Tàrtar, entre els segles deu i setze, es correspon a una crònica de gairebé tres segles, duplicada amb un salt principal de 410 anys, i un de complementari de 100. Aquesta taula mostra la posició al mapa cronològic, i aquestes tres taules mostren els detalls. Clicar aquí (visió conjunta), i aquí i aquí (visió desglossada en dues parts). Altrament, destacar que el segle setze real fou de gran transcendència per la història de Rússia, i la Nova Cronologia dirigida des de Moscou ha establert aquest escenari: clicar aquí.
D’una manera singular es troba la duplicitat d’una intensa historiografia, que cobreix gairebé un segle, amb un salt de 1500 anys. Es tracta de les cròniques del pols pel control de Rússia entre els anys 1533 i 1620, i el pols equivalent pel control de l’Imperi Romà entre els anys 14 i 96. La següent taula mostra aquesta correspondència.
El Segon i el Tercer Imperi Romà es construeix amb un salt de 330 a 360 anys. Veure la taula següent, clicant aquí.

El treball que hi ha darrere és ingent i extraordinari, i aquí tot just s’apunta a aquesta dimensió. D’altra banda, ressaltar aquest estudi complementari:

La triple equivalència entre l’Israel bíblic, el Catolicosat d’Armènia dels segles deu al tretze, i el Sacre Imperi Romanogermànic dels segles equivalents. Segons la història oficial, el Catolicosat es va expandir al Regne de Cilícia, al sud d’Anatòlia, en aquesta etapa. La següent taula mostra aquesta equivalència. Cliqueu aquí. Aquest tema és singular, en la mesura que el poble armeni va ser el primer Estat a adoptar el cristianisme com a religió oficial, essent un poble que va haver d’emigrar al llarg de la història a causa de la divisió entre el cristianisme i l’islam, i la incursió mongol. Per tant, d’acord amb aquest estudi es tracta d’un poble principal, que, lamentablement, tindrà per sempre marcada a la seva memòria el genocidi que va patir a mans dels turcs, derivat de l’impacte de la Primera Guerra Mundial al Imperi Otomà, que es va haver de desmantellar degut al seu pols i a la seva derrota davant de l’Imperi Britànic. Fins aleshores van conviure pacíficament.

I, respecte a la Xina i al Japó, la recerca de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy conclou que es tracta d’imperis ocupats per l’Horda Rusa (o Tàrtara), i que degut a la intervenció de la Companyia de Jesús reconstrueixen el seu passat dilatat de la mateixa forma que es fa arreu. Ambdós prenen de referència la història de l’Imperi Mongol i de l’Horda. Inicialment, el projecte inclou implantar-hi el cristianisme, però la dispersió de les escoles espirituals no ho fa possible. Més concretament:

La història de l’Imperi Xinès és autèntica a partir del segle setze. Als segles catorze i quinze l’Horda ocupa la Xina, i al segle setze forma part d’un Imperi Tàrtar comú. Al segle disset es trenca la unitat, es pacta la divisió i es construeix la Gran Muralla Xinesa. És a dir, no és una obra de mil anys de treballs.
La història de l’Imperi Japonès és autèntica a partir del segle disset. Al llarg del segle setze i de la primera meitat del disset, l’Horda ocupa el Japó. Però, com ocorre arreu, aleshores implosiona l’ordre Euroasiàtic.

L’anàlisi del mapa cronològic reconstruït

Arribat a aquest punt, aquesta és l’essència de la construcció del mapa cronològic que es deriva de la investigació moscovita (d’interès en aquest treball):

La història de les civilitzacions humanes comença segles abans de l’últim mil·lenni, i té un desenvolupament exponencial a partir del moment que pren el control del temps i és capaç de documentar-se, amb el desenvolupament de l’escriptura i la representació simbòlica del llenguatge creatiu.
La Bíblia i la Història Antiga narren fets equivalents, que es refereixen a l’expansió de la civilització nascuda a Egipte entre els segles dotze i disset reals. És la crònica d’una empresa que acabarà sobredimensionada en la memòria humana, en la recerca d’un origen de la vida, de la humanitat i de l’univers. a través de la comprensió d’un ordre diví que condueix a l’existència de Déu.
L’origen de les principals religions convé entendre’l a Egipte, sota la figura d’un emperador fet profeta i equiparat a Déu, incloent a les tradicions politeistes, i l’origen del conjunt de la diversitat d’escoles espirituals, des del judaisme al cristianisme, l’islam i el budisme i posteriorment l’hinduisme, es situa al segle quinze real.
Al segle setze i disset es construeix una història dilatada per donar-li autoritat simbòlica, i en el disset implosiona l’ordre establert, ocasionant una reconstrucció integral, que altera la veracitat dels fets fins llavors.
Als segles disset i divuit reals té lloc la creació de la història oficial, a mesura de la Roma italiana, i la destrucció de les proves comprometedores, i el seu cos principal s’acaba de polir als segles dinou i vint. Amb això es crea el llatí, que té la intenció de substituir la llengua sagrada hebrea i eslava, i al grec.
Els llibres publicats dels segles quinze i setze són dels segles disset i divuit, que s’editen amb dates anteriors, en un procés dirigit a reconstruir el Renaixement europeu i l’inici de l’anomenada Edat Moderna.
Al segle dinou es crea l’escola científica de la història basada en un mapa cronològic erroni i en la falsificació documental a gran escala.

Per comprendre aquest escenari, cal reconstruir tot el que s’ha exposat, i posar sobre la taula la interpretació del text bíblic. Es requereix comprendre el significat de la reconstrucció dilatada de l’origen d’una obra atribuïda a Déu. En aquest encaix, el periple sagrat de l’èxode del poble d’Israel és el del projecte imperial egipci que la història oficial assimila, simbòlicament, a l’expansió mongol inicial. Aquesta expansió té un implacable testimoni en la pròpia crònica de Gengis Khan i els mongols, que es popularitza al segle dinou. Llegir aquesta crònica ajuda a comprendre el seu significat. D’ella es desprèn que:

L’Imperi Mongol i l’Horda Russa són el mateix projecte, que té el seu punt culminant al voltant dels segles catorze i quinze amb l’expansió del cristianisme des de París fins a Pequín, a càrrec dels Franciscans. Després (entre els segles setze i divuit) els seus destins se separen.
En el moment de màxima expansió es decreta un edicte que proclama: “S’ordena a tots els súbdits viure en pau els uns amb els altres, i es prohibeix als poderosos oprimir als pobres”. Fins llavors, el Gran Khan és l’únic sobirà, i la seva paraula és la voluntat del Cel a la Terra, tal com si fossin els fills de Déu. És l’anomenada Pax mongòlica.
El Rei David d’Israel s’equipara al Gran Khan, i aquest al Preste Joan de les Índies (que es trasllada a Etiòpia).
S’afirma que els mongols eren descendents dels Reis Mags d’Orient.
El projecte mongol és el del poble d’Israel, i Canaan és el món sencer. Genguis Khan seria el Rei David. Ells són el poble de Déu, que el Cristianisme es fa seu, i són a l’arrel de les principals escoles espirituals del món.

La cronologia oficial d’aquesta expansió coincideix amb la reconstrucció cronològica que promou la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Es tracta de l’epopeia del poble d’Israel, la lluita del poble de Déu, que no hauria tingut lloc a l’anomenada Terra Santa, al costat de Egipte, sinó a tota la terra coneguda. El projecte imperial d’Egipte és ocupar la Terra Promesa per Déu al poble d’Israel que, des del Nil i, posteriorment, des Katharia, ocupa gairebé tot el Món, amb la força dels cavalls i l’aliment del bestiar, per després utilitzar el poder naval i dominar les rutes oceàniques. Per tant, aquesta reconstrucció reformula el sentit de l’autoritat jueva, que segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy hauria documentat aquesta empresa imperial, sent al seu torn protagonista. Ells s’haurien transformat en braços d’un imperi que es va originar a Egipte, i per aquesta raó van ser peces fonamentals dotades d’obligacions i privilegis, fins al moment que l’imperi es va fracturar i es va repensar, entre els segles setze i disset. De la mateixa manera, el poble gitano haurien estat una casta de l’exèrcit imperial, que al fracturar-se va quedar dispersa per mig món, sense nació pròpia, com li va passar al poble jueu.

Aquest és l’origen de la narrativa que hauria donat lloc, primer, als textos sagrats i, després, a la història oficial. La lluita del “poble de Déu” hauria estat una empresa que es va estendre per tot el món conegut, fins a arribar a Amèrica, des d’Egipte, en què el primer gran capítol hauria tingut lloc entre els segles dotze i quinze reals. Aquesta seria la crònica de la Torah, o el Pentateuc, que hauria establert les Taules de la Llei, de Déu, a través de Moisès.

Els temples egipcis autentifiquen la data real que representen, a través dels zodíacs que llueixen els seus murs, i les seves datacions es situen entre els segles deu i disset, no abans. Els mètodes de datació utilitzats són les proves, i les piràmides el seu testimoni. En aquest sentit, Fomenko i Nosovskiy aporten una explicació a la presència de piràmides desubicades en el temps i en l’espai oficials, i les fa totes filles de la mateixa època.

El repartiment de piràmides per Euràsia i Amèrica faria referència a una pre-colonització egípcia per aquestes terres, entre els segles catorze i setze. Segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, l’inici de la colonització europea d’Amèrica comença realment en la segona meitat del segle disset, i els dos segles anteriors s’han d’entendre com una reconstrucció manipulada. Segons descriuen, anteriorment hauria tingut lloc una important expedició fins a Amèrica provinent del Pacífic que hauria arribat al segle catorze real, coincidint amb l’expansió egípcia i mongol, per la qual cosa haurien traslladat allà la tecnologia per construir temples de pedra i part del seu imaginari simbòlic. Els grans blocs de pedra, impossibles d’arrossegar sobre la sorra i altres terres, així com l’inaudit encaix precís en els murs, es farien in situ a la manera d’encofrats de formigó, mitjançant el granulat de pedres i l’ús de polímers que farien la funció l’aglomerant químic. És a dir, d’aquesta manera es resol el misteri de la seva construcció, seguint el plantejament del químic francès Joseph Davidovits, plantejat el 1979.

En aquesta línia, les connexions europees des de l’Atlàntic, tant cristianes com mahometanes, s’haurien iniciat als segles quinze o setze, i els fets que caracteritzen a l’inici de la conquesta correspondrien, realment, a una reocupació destinada a integrar aquestes terres a un projecte cristià renovat, que substituiria a l’autoritat de l’imperi anterior.

A grans trets, d’aquesta manera també es resol l’enigma del misteriós mausoleu egipci recuperat per a la consciència històrica en el segle dinou, i el de la presència d’altres piràmides per la resta del món. Els líders de l’expansió del poble de Déu van ser enterrats al gran mausoleu del riu Nil, per la seva glòria i simbòlica resurrecció, i haurien arribat a Amèrica procedent d’Àsia entre els segles catorze i quinze reals. En aquesta empresa, el ritual de la momificació seria la manera de facilitar el trasllat dels cossos fins a la terra santa egípcia, amb la finalitat d’elevar-los a la categoria de déus, i per la seva pau eterna. És a dir, allà no hi ha enterrades 33 dinasties de faraons, sinó els protagonistes de l’expansió d’un imperi que haurien estat objecte del ritual de la resurrecció o viatge al Regne del cel egipci, abans de transformar-se en l’imaginari del paradís i la resurrecció després de la mort, després del judici final de Déu, propi de l’imaginari cristià i mahometà.

Al seu torn, amb la vocació de preservar la lògica de la història sagrada en el temps real, s’estableixen aquests paral·lelismes:

El Crist original (egipci i cristià) es concep entre els anys 1152 i 1185 reals, i la història oficial l’assimila a l’emperador romà Andrònic Comnè (i a Andrei Bogoliubsky, gran príncep rus del segle dotze), que el fa morir en aquesta data. Des dels seus orígens, s’hauria instaurat una tradició espiritual associada als poders de la reialesa i una altra amb vocació apostòlica, de manera que la primera s’associa als grans déus i la segona als grans profetes.
Entre els anys 1204 i 1261 convé entendre la famosa Batalla de Troia, situant-se a Constantinoble i representant la lluita per establir el poder de l’imperi de Crist en aquest lloc. Aquest episodi es referiria a l’establiment d’un llinatge principal, que seria també Adam i Eva, el mite de París i Helena i altres, com el mite d’Osiris, Perseu i Andròmeda, Jason i Medea i Sant Jordi i la Princesa. I, al seu torn:
- Jerusalem, en aquesta època, té la seva seu a Hieros (Yoros), situat a la costa oriental de Constantinoble. En aquest sentit, al llarg de la història Jerusalem seria diverses ciutats. Per aquest ordre: Fiolent (a Crimea, on naixeria Andrònic / Andrei), Hieros, Constantinoble i, finalment, la Jerusalem de la Terra Santa oficial.
- La Batalla de Troia té semblances amb l’etapa equivalent entre els anys 1380 i 1453, quan torna a caure Constantinoble, després d’un pols pel control de l’Imperi Romà.
Al segle catorze real es consolida l’Imperi Mongol, que representa a l’èxode d’Egipte, però en el seu retorn a l’origen té lloc una lluita a dos bàndols, que suposa el naixement de l’Horda russa davant les forces que donarien origen a l’Imperi Otomà. Això passa a l’any real i oficial de 1380, i coincideix amb la Batalla de Kulikovo, en què venç el Gran Duc de Moscou Dmitri Ivànovitx. Dmitri guanyaria gràcies a l’ús de la pólvora, i aquesta lluita s’assimilaria a la victòria del rei David davant Goliat. La pedra llançada amb una sonda seria en realitat les pedres impulsades pels canons i el gegant Goliat representaria al soldat genuí armat amb la força dels seus músculs i les seves armes manuals. Així mateix, després d’anys de lluita entre els dos bàndols, Constantinoble és presa pels otomans amb la victòria de l’emperador i futur profeta Mahoma, i l’any 1486 real s’estableix un pacte que ocasionarà la divisió de l’imperi entre les dues forces, assimilables a Orient ia Occident, entesos com les esferes mahometana i cristiana. Aquesta divisió serà el tema principal de l’Apocalipsi, que es concebrà com una ruptura i al seu torn un pacte. La taula següent exemplifica aquest episodi capital de la història de l’Imperi. Clicar aquí. Però, més enllà d’aquests paral·lelismes bíblics, aquest episodi té al seu torn altres reflexos:
- La divisió de l’imperi entre dos poders serà el tema principal de l’Apocalipsi, que es concebrà com una ruptura i al seu torn un pacte. Es tracta de la divisió de la serp en dues bèsties, abans de la caiguda de Babilònia. La serp i la dona simbolitzaran al mite d’Eva, mentre que el pols entre aquests dos “germans” es simbolitzarà amb la lluita entre Caín i Abel.
- Les tres arques bíbliques representen a aquest episodi. L’expansió de l’imperi original via marítima, al segle quinze, s’assimila a l’Arca de Noè i, en la història oficial, amb el descobriment del Nou Món. De la mateixa manera, l’Arca de les Taules de Moisés exemplificarà aquest mateix episodi, en referència a la presa de possessió del Gran Israel, la terra de Canaan. I finalment, l’Arca de l’Aliança, de Salomó, simbolitza les dues arques anteriors.
- Jacob, el nét d’Abraham a què déu va batejar com Israel, té el seu reflex en aquest instant, a Europa, amb la icona de l’apòstol Sant Jaume. De la mateixa manera, entre els segles quinze i setze apareix a Europa el mite de Maria Magdalena.
D’aquest pacte sorgiran els poders expansius i simbòlics del tsar Ivan el Terrible i del soldà Solimà el Magnífic, qui representaria a la persona i a la saviesa del rei Salomó. Solimà vol dir Salomó en turc. S’iniciaria així una etapa de prosperitat mútua, que duraria fins als inicis del segle disset, que aniria acompanyada de la lluita per el control de les terres recentment ocupades. El pols es correspon amb la Reforma Cristiana del segle setze oficial, amb el braç de la Santa Inquisició, i, en el text bíblic amb:
- L’Èxode de Babilònia.
- La lluita de les bèsties de l’Apocalipsi de Joan.
- La Profecia de Daniel.
- El Llibre d’Ester.
- El Llibre dels Jutges, que es correspon amb la Inquisició.
A mitjans d’aquest segle aquest imperi dual implosiona, y neix el símbol de la Torre de Babel destruïda. Des de llavors, l’Imperi de Déu es transformarà, per culpa de la pretensió humana. Apareixerà un desordre fracturat en la forma de nacions i llengües diferents, en franca competència.
Després d’haver arribat a Amèrica des del Pacífic, i després d’haver creat rutes entre els poders de l’Orient i d’Europa des de l’Atlàntic, amb la implosió de l’imperi, al segle disset, s’inicia la consegüent colonització europea d’Amèrica i de la resta del món, alhora que es pretén instaurar el cristianisme a escala global. S’inicia un nou ordre global, dirigit des d’Europa, i la instauració de la història dels poders imperials.

Però per acabar-ho d’entendre tot convé fer una darrera reconstrucció: la de la macro-lectura parabòlica dels textos sagrats de la tradició judeocristiana. Segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, hi ha tres episodis principals: a) la Gènesi de l’imperi d’un llinatge; b) la ruptura de l’imperi en dos branques principals, que pacten les Taules de la Llei de Moisès a l’Arca de l’Aliança de Salomó (de la sabiesa); i c) la implosió d’aquest imperi dual, que construeix la Torre de Babel però que acaba construint-se en la forma de múltiples nacions. Un té lloc als segles dotze i tretze; l’altre als segles catorze i quinze; i el darrer al disset. D’aquesta manera, en base a aquesta crònica real, es construeix el llibre sagrat de la història, començant i acabant pel principi i pel final, amb múltiples paràboles equivalents.

Acceptar la irrealitat de l’actual mapa cronològic és, sens dubte, un repte intel·lectual i un desafiament a la capacitat crítica de la consciència col·lectiva, amb múltiples implicacions que qüestionen la qualitat del coneixement. Però té una base científica. Tal i com demostra la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, la història escrita és molt recent i, per raons simbòliques, s’ha dilatat. I, alhora, la “nova història” resultant resol, forma sorprenent, els dubtes i/o els misteris dels anacronismes de l’antiguitat i, mitjançant una exposició raonable, ajuda a observar, amb un racionalisme crític, la lògica de la negació de la consciència col·lectiva (que està manipulada).

…

Andreu Marfull Pujadas
6 d’octubre de 2019