Un altre mapa mental per a la colonització d’Amèrica

Dedicat a en Jordi Bilbeny, a l’INH i a en Lluís Botinas.

Treball relacionat: article publicat al diari El País Costa Rica, el dia 15 de setembre de 2019, sota el nom Otro mapa mental para el descubrimiento de América (clicar), al diari The World News, amb el mateix títol (clicar) i al blog italià ComeDonChisciotte, el dia 21 d’octubre de 2019, sota el nom Nuova cronologia_X-185: Una nuova visione della scoperta dell’America (clicar).

Versió anglesa: Another mental map for the colonization of America.

Un altre mapa mental per a la colonització d’Amèrica

Segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, la colonització europea d’Amèrica, tal com la coneixem, comença a la segona meitat del segle disset, i abans s’han establert rutes entre Europa i Amèrica per l’oceà Atlàntic, en què hi participen jueus, cristians i mahometans. Múltiples i extraordinàries proves ho corroboren. De la mateixa, aquesta investigació demostra, sense cap mena de dubte, que la història antiga i la crònica dels textos sagrats es refereixen a fets que van tenir lloc durant l’Edat Mitjana.

Altrament, segons la Cronologia X-185, la gesta del descobridor Colom s’enllaça amb el desmantellament de l’Ordre del Temple de Salomó i, alhora, existeix un salt cronològic addicional que li dona sentit. L’Edat Mitjana cal entendre-la 185 anys més propera i, els fets de l’Orde del Temple de Salomó, cal entendre’ls 185 anys addicionals més endavant, fins a les portes del segle divuit. Els segles setze i disset dels Habsburg hispans no van existir.

D’acord amb la lògica, les evidències i les proves que treballa aquesta investigació, hi ha un ordre jueu, salomònic i templer a l’Edat Mitjana real, que conviu amb un ordre cristià i mahometà, però amb un altre escenari cronològic, diferent a l’oficial. L’Ordre del Temple de Salomó té el seu espai temporal 370 anys més a prop, de manera que la seva fundació i el seu desmantellament, per part del rei de França, no té lloc als anys 1116 i 1307 oficials, sinó als anys 1486 i 1677 reals. Al seu torn, el descobriment de Colom cal situar-lo 185 anys més endavant, també al 1677. Inicialment, el projecte colonial papal hispà és conseqüència del desafiament francès davant aquest Orde. Fins llavors, l’Orde lidera les rutes marítimes d’arreu, en pau relativa amb els mahometans otomans, resultat d’un pacte, entre Orient i Occident. El pacte és l’aliança de l’Arca de Salomó, que s’estableix al segle quinze, d’acord amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy i d’acord amb la Cronologia X-185. Però el pacte entra en crisi al segle disset i, com a resposta, neix el poder del Vaticà i, amb ell, el projecte messiànic de Crist que acabarà impulsant la colonització i la reconstrucció integral de la història i la dels textos sagrats, amb la direcció de la companyia de Jesús i el braç censor de la Santa Inquisició.

Resultat d’un desafiament simbòlic associat a la imposició d’un Messies, que ha de substituir l’ideal del Temple de Salomó, s’ inicia una manipulació integral de la història. Amb ella, es crea un fals origen de la colonització, que al seu torn mutila la història real dels protagonistes que l’han liderada fins aleshores. Aquesta gran manipulació comença a ser intensiva des del 1715, que correspon a l’any oficial de 1530.

Aquesta reconstrucció crea grans incongruències, com les proves avui dia reconegudes de l’existència de rutes prèvies fins a Amèrica, establertes pels pobles nòrdics, així com les equivalents des de la gran Xina. Però n’hi ha altres, que es poden analitzar. D’una banda, es troben els mapes i l’extraordinària imatgeria pictòrica que s’associa a les caravel·les dels oceans amb la creu vermella, que ha sobreviscut al seu esborrat i destrucció. En múltiples imatges s’identifica el descobriment de Colom amb la creu patada de l’Orde del Temple de Salomó, i en alguns mapamundis s’hi veu la presència d’una flota equivalent dominant, per tots els oceans. Tots ells fan referència a l’Orde del Temple de Salomó. De l’altra, hi ha nombrosos mapes de l’època amb els emblemes catalano-aragonesos i amb la creu de l’Orde de Crist portuguesa (aquest orde dirigeix, oficialment, les primeres dècades de l’empresa colonial portuguesa), que solen no incloure al símbol del castell representatiu de Castella. Aquests mapes parlen d’un ordre anterior al castellà, a l’empresa colonial. Però també hi ha altres incongruències, com la del projecte colonial, papal, del Tractat de Tordesillas de 1494 (l’any 1679 real), que reparteix el món entre els reis d’Aragó i de Castella i els de Portugal. Aquest tractat internacional és il·lògic, de la mateixa manera que ho és l’anacronisme històric del fet que, oficialment, es reparteixi un nou continent mentre Colom creu estar a l’Àsia. Altrament, tampoc són congruents les sorprenents concessions a l’almirall Colom de les Capitulacions de la Santa Fe, segellades a Barcelona abans de consumar el “descobriment”. Aquestes capitulacions no tenen sentit, i el repartiment del món entre els reis hispans de les Espanyes i de Portugal tampoc, de la manera que ens ha estat transmès. No té sentit que es delegui al llinatge d’un suposat descobridor el rang de Virrei de l’Àsia (càrrec vitalici per a ell i els seus successors) i se l’enviï allà amb únicament tres vaixells perquè prengui possessió de les terres, davant la magnífica autoritat del Gran Khan; ni que se li lliuri el dret de delme que fins llavors pertany a l’església; ni que se’l faci jutge principal de tots els assumptes que es dirimeixin allà. 

No té sentit que es reparteixi el món entre el llinatge d’un almirall, al servei d’una reina castellana, i l’autoritat de Portugal liderada per l’Orde de Crist. I tampoc té sentit que aquesta empresa concedida pel Papa, que ha de beneficiar a tots els cristians, exclogui als de la resta d’Europa i als jueus i mahometans hispans assentats allà des de fa segles, fins al punt de declarar-a tots ells indignes d’exercir el seu dret d’adopció de fe a un mateix Déu, a partir del mateix any 1492. No el té.

En canvi, sí que té sentit que Colom representi a l’autoritat genovesa i/o catalana de l’Orde del Temple de Salomó (que fins a la data ha estat la principal autoritat marítima del braç militar, com evidencien els quadres de la descoberta i els mapamundis), després de l’atemptat del rei de França cap a aquest Orde a les terres franques i occitanes a l’any 1677 real (el 1307 oficial), coincidint amb el debilitament de l’aliança de l’Arca de Salomó. En aquest sentit, adquireix especial rellevància la fundació dels poders templers als regnes de València i de Portugal, amb els noms de l’Orde de Santa Maria de Montesa i de Crist, respectivament, l’any 1314 oficial, que és el 1684 real. Aquests ordes han estat creats al costat del Tractat de Tordesillas, i han estat apoderats pel Papa per completar la missió del Temple de Salom vençut, en nom de Maria i de Crist, sota la nova creu de Sant Jordi. És a dir, a l’inici de la reconstrucció de la història, es concep la mutació integral de l’Orde del Temple de Salomó sota l’autoritat del papa de Roma, desafiant la gosadia del rei de França.

D’acord amb aquest raonament, té sentit que Colom sigui el cap d’un llinatge imperial associat als grans monarques, que al seu torn representi i/o substitueixi a l’autoritat jueva d’Europa occidental i a un ordre religiós i militar, romà i salomònic, dominant i principal, abans del seu desmantellament posterior que dona lloc al nou ordre catòlic i romà del Vaticà. Junt als poders dels Colom apareixen a les esferes hispana i vaticana els dels Borja, que van de la mà, i, al seu torn, a mesura que són intervinguts per la competència imperial europea que s’aixeca amb ells, “cauen” anys més tard, conjuntament. 

Està en joc el fonament econòmic d’un ambiciós projecte cristianitzat, que necessita l’or i la plata provinent d’Amèrica, que fins llavors ha enriquit a l’Orde del Temple de Salomó. L’apropiació d’aquest “tresor” de mines de metalls i pedres precioses, per part del cristianisme europeu, sense el qual és impossible concebre la colonització europea, és una raó de pes per esborrar de la història, per sempre més, l’autoritat dels seus anteriors propietaris. Especialment la jueva i la mahometana, aliada fins llavors en un fràgil però fructífer ordre salomònic, savi.

Per aquesta raó, el Papa Innocenci VIII lliura a Miguel Alonso de Pinzón, abans de la gesta del descobriment, un document de la Cort de Salomó provinent de l’estament jueu que informa de com arribar a grans i riques terres que es troben a l’Oest, apuntant a Mèxic. La Cort existeix, i en aquest inici és jueva i papal.

Al seu torn, la transcendència d’aquesta reconstrucció sobrepassa l’abast i el significat que es desprèn a primera instància. Té a veure amb l’esborrat deliberat de la importància de l’Imperi Romà de Constantinoble en benefici del d’Itàlia, que és en gran mesura una invenció creada especialment al llarg dels segles disset i divuit. I té a veure amb el trasllat dels poders papals a Roma, provinents d’Avinyó; amb la història de l’esborrat de l’autoritat medieval del Temple de Salomó; i amb l’estigmatització i posterior persecució de les comunitats jueva i mahometana.

Segons la reconstrucció de la Cronologia X-185, la Roma papal és, bàsicament, una obra que neix a Avinyó, no abans, i es crea per a la glòria d’Europa i com a constructe fet a mida dels requeriments del projecte colonial, catòlic i universal, que des de llavors modifica la història, fent de Roma la primera seu de la història de l’església cristiana. Inicia la seva epopeia des d’allà, per la glòria dels papes i del cristianisme, vencent, per la força de la fe, a un imperi pagà. És l’inici de la falsificació arqueològica, genealògica i documental a gran escala.

La Roma italiana, el Vaticà i el Crist messiànic s’imposen llavors, sota el braç implacable del projecte colonial i amb els braços eclesiàstics de la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús.

Per aquesta raó, és aleshores, al llarg dels segles disset i divuit, quan es radicalitzen les diferències entre els cristians i els pobles mahometà i jueu, no abans. Tal com defenen, de fet, Fomenko i Nosovskiy.

Seguint amb el fil de la reconstrucció històrica:

  • L’any 1520 oficial es correspon a l’any 1705 real, i coincideix amb quatre episodis capitals: 1) amb l’etapa prèvia a la caiguda de la seu de Rodes de l’Orde de Sant Joan, hereu de l’Orde del Temple de Salomó: 2) amb l’inici de la lluita europea pel control de Roma, d’Itàlia i de la Corona de les Espanyes; 3) amb la presa de possessió de Mèxic, per part de Cortès (qui seria el Comte de Ribagorça i de Cortès, de sang imperial bizantina, del llinatge dels Làscaris Comnè, els líders de l’Orde Constantinià i de Sant Jordi); i 4) amb l’inici de l’anomenat Cisma Cristià d’Occident, que s’inicia el 1520 (1705) amb l’obra La captivitat de Babilònia, escrita per Martí Luter.
  • L’any 1540 oficial es correspon a l’any 1725 real, i coincideix amb la fundació de la Companyia de Jesús, que en poques dècades dirigeix la reconstrucció de la història amb la col·laboració de les principals seus imperials, d’Europa, el nord d’Àfrica, Orient mitjà, Pèrsia, l’Índia, Xina, Japó i Amèrica. Aquesta producció omple de llibres d’història l’imaginari dels segles setze i disset, essent tots ells llibres editats a partir d’aleshores però amb dates enviades al passat. 
  • L’any 1725 s’acorda el Tractat de Viena, que posa fi a dècades de lluites a tota Europa. Els acords esdevenen un pacte global que legitima el repartiment de mig món entre els recent recreats estats europeus. La Companyia de Jesús es va crear llavors, no abans, i la seva principal empresa va ser difondre la Bíblia messiànica i reconstruir la història conciliant tots els calendaris del món.

S’inicia així l’empresa de la manipulació coordinada més gran mai acordada entre els poders del món, després de dècades de tímids avenços ja iniciats, fins a la creació del primer mapa cronològic global que s’acaba instaurant. Annio de Viterbo (l’any 1683 real, és a dir el 1498 oficial), després Isaac Newton (l’any oficial, i real, de 1727) i després la Companyia de Jesús (1725-1773), amb la col·laboració de les corts imperials i sacerdotals de tot el món, reconstrueixen el passat i  lliuren a l’acadèmia de la història la narrativa oficial que ningú gosa qüestionar. D’aquesta manera:

  • L’any 1583 oficial es correspon a l’any 1768 real, i és quan té lloc la publicació principal de l’actual mapa cronològic oficial, obra de Joseph Justus Scaliger, després d’intenses dècades de treball. Coincideix amb el desmantellament de la Companyia de Jesús a gairebé tota Europa i amb la supressió oficial de la mateixa per part del papa Climent XIV, el 1773. D’aquesta manera, s’esborra el rastre de tota aquesta gran i extraordinària manipulació.

Tot té a veure, en gran mesura, amb aquesta qüestió, que cal entendre bé. Té a veure amb els textos sagrats, amb el Temple de Salomó, amb el poble jueu i amb tot el que es transforma en nom de la colonització, amb uns fets que es troben íntegrament dins l’imaginari de l’Edat Mitjana. Té a veure amb les arrels de la Francmaçoneria (1717-1736); amb la independència dels Estats Units d’Amèrica (1776); amb la Revolució Francesa (1789); i amb el posterior Imperi de Napoleó (1804-1815). I, alhora, té a veure amb la manipulació de la història dels imperis colonials europeus.

Aquesta reconstrucció situa la història dels imperis colonials de Castella, Portugal, Anglaterra i França, a la llista d’històries modernes recreades per la seva glòria, especialment en relació als fets dels segles setze i disset. I, en canvi, situa la història anterior de poders com el català, el genovès i el venecià a la llista d’històries adulterades, esborrades pel benefici de les anteriors.

Degut al canvi geopolític que assenta als Borbó al tron de les Espanyes, es crea un complet esborrat de la història recent que inclou la total manipulació de la identitat i de les raons de l’empresa colonial de Cristòfor Colom, així com de la d’Hernán Cortés i la d’altres conqueridors contemporanis; amb una mutació sistemàtica (no oficial) dels llinatges catalans, que adopten denominació castellana i italiana. 

La supremacia castellana, que la història oficial crea a partir del segle setze, davant d’una Corona d’Aragó que s’emmotlla a ella, és el resultat d’una mala reconstrucció cronològica ordenada per l’Església inquisitorial romana. En aquesta manipulació deliberada desapareix el català de les obres editades; tots els grans conqueridors són castellans i no existeix cap raó per a tal greuge (com sí ocorre al segle divuit), en un escenari absurd que es fa coincidir amb un imperi europeu dels Habsburg que la castellanitat colonitzadora ignora completament. En realitat, té lloc una castellanització d’Espanya en temps dels Borbó, al segle divuit, quan els catalans s’han sotmès i han desaparegut els poders dels regnes hispans sobre Itàlia i la resta d’Europa. L’Imperi Espanyol castellà comença aleshores, i acaba amb la invasió de Napoleó i la consegüent pèrdua de la majoria de les colònies, un segle més tard. Abans és una empresa col·lectiva amb notòria presència catalana i italiana, hereva del Temple de Salomó, que competeix amb França pel control de Roma i el de l’imperi salomònic fracturat. 

El Segle d’Or de la llengua espanyola (castellana), al seu torn, no comença el 1530, sinó el 1715, i no acaba el 1645 sinó el 1830, quan cau la Santa Inquisició a Espanya. Per aquesta raó no té cap reminiscència catalana, ni a la llengua, ni en els seus autors ni en els seus escenaris. La causa no és l’abandonament voluntari de l’ús del català que narra la història oficial, després de segles de gran prestigi. És la prohibició del seu ús que imposen els Decretos de Nueva Planta i el projecte d’unificar tota Espanya al voltant d’una castellanitat dominant, tant a l’església com al govern, que la Real Academia de la Lengua estableix des de l’any 1712. La idea de crear un Segle d’Or de la literatura espanyola en català i altres llengües és incompatible amb el projecte institucional del seu esborrat, de la mateixa manera que es s’instaura a França amb el català, amb la resta de variants occitanes i amb el conjunt d’altres llengües diferents al francès parisenc.

Per aquesta raó, i no per una altra, el zel castellà impedeix reconstruir la catalanitat dels dos segles anteriors, creant el que és, sens dubte, una de les majors contradiccions de la història europea occidental. Els catalans, assentats llavors a mitja Itàlia i amb nombrosos ponts amb el papat i amb els interessos comercials de tota Europa, amb una poderosa banca i alts càrrecs a l’Orde de Sant Joan Baptista, no s’autoinfringeixen voluntàriament l’abandonament d’aquesta empresa. Els és imposat pel nou Rei i el nou ordre papal. 

Andreu Marfull Pujadas
5 d’octubre de 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s