Conferència “el dubte cronològic”

Hola,

Única conferència que faré aquest any sobre la Nova Cronologia, tant la moscovita com l’aportació X-185 d’un servidor.

Si hi estàs interessat/da seràs molt benvingut/da. Si creus que altra gent hi pot estar interessada no dubtis en convidar-la.

Farem un tast del dubte cronològic i obrirem un debat. Gràcies!

Recordatori:
Per a garantir plaça, cal realitzar prèvia reserva al telèfon/whatsapp
654113551

CONFERÈNCIA

“El dubte cronològic”

Ponent: Andreu Marfull
www.andreumarfull.com

Lloc:
CAFÈ DE L’ÒPERA
La Rambla, 74, de Barcelona
(enfront del Gran Teatre del Liceu)

Data:
Dimarts 16 de Juliol de 2019, a les 20:00 hores

Organitza:
Montse Guàrdia
(654113551)

Més informació a:
http://montseguardia.blogspot.com/2019/05/conferencia-el-dubte-cronologic-la-duda.html

IDEA

Tot aquest relat té a veure amb el temps de la creació de les escoles espirituals que va conduir a la confrontació i al debat inter-religiós, abans del projecte unificador de Jesús transformat en el Messies. Però amb la peculiaritat que aquest temps es va enviar al passat amb la finalitat d’instaurar un ordre universal que: a) suplantés una cosmovisió politeista que calia sacrificar; b) traslladés el poder diví dels emperadors a una icona controlada per l’església; i c) atorgués els màxims poders a un símbol unificador REI-DÉU-HOME.

Tot aquest procés va tenir lloc entre els segles XII i XVIII “després de Crist”.

Es va crear un fals passat mític sobre fets de l’Edat Mitjana i es van escriure -afegir- els segles XVI i XVII.

Segons X-185, l’any 1492 cal entendre’l al 1677, i els plets d’en Colom de 1529 el 1714.

Al segle XIX es crea l’acadèmia científica de la història sobre un mapa cronològic i simbòlic fals, que ningú gosa qüestionar.

“estem acostumats a buscar peces d’un puzle, i mai qüestionem el puzle”


Darrers treballs d’investigació publicats:

El origen egipcio del imperio cristiano, y la invención de la historia, según la cronología descifrada por Fomenko y Nosovskiy, y nuevas pruebas

El origen inédito del Cristianismo oficial, un matrimonio y/o un proyecto indio

La geometria cabalística del pla de Barcelona

L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

El simbolisme de la façana del Naixement de la Sagrada Família


Diapositives

Conferència “El dubte cronològic”

Al CAFÈ DE L’ÒPERA. La Rambla 74, de Barcelona (enfront del Gran Teatre del Liceu)

El dimarts 16 de Juliol de 2019, a les 20:00 hores

Organitza: Montse Guàrdia

INTRODUCCIÓ

Benvingudes i benvinguts. Gràcies per la vostra assistència.

Ja fa uns cinc anys que exploro la “Nova Cronologia” dels matemàtics russos Anatolij Fomenko i Gleb Nosovskij, i quatre que m’he compromès a treballar amb ells, a títol voluntari. De forma molt resumida, aquesta recerca mostra que la història real, fins al segle disset després de Crist, s’ha dilatat artificialment en varis milers d’anys. És a dir, la història real documentada és molt més breu i, per alguna raó, s’ha exaltat fent-la una història llegendària que fusiona la realitat amb la ficció.

Es tracta d’un treball, per tant, controvertit, que transcendeix la història oficial i al seu lloc en desxifra una altra, que inclou l’anàlisi de les raons que ho sustenten i l’escenari d’una reconstrucció global, deliberada, a gran escala. Per aquesta raó, pretendre transmetre el seu abast i el procés que implica modificar la consciència històrica del passat i els seus símbols, en una hora o poc més, no és una opció raonable. No ho és per tot el que representa i no ho és, especialment, perquè es tracta d’un plantejament inèdit, que es troba fora de tot debat públic. De fet, es tracta d’un plantejament radical que posa en crisi, fins i tot, allò que en nom de la credulitat estem disposats a acceptar, d’una forma conscient.

Per aquest motiu, durant aquest temps m’he topat amb múltiples resistències. La primera i principal és la dificultat de superar els propis dubtes que se’t generen cada cop que arribes a la conclusió de que hi ha peces que no hi encaixen, i que t’obliguen a repensar-ho tot, essent una constant amb la que cal treballar, en especial els primers anys. En segon lloc, més enllà de la resistència als propis dubtes, s’hi troba la dificultat en compartir-ho. Parlar-ne és difícil, i el públic disposat a seguir-ne el fil és limitat. De fet, la resistència apareix al teu voltant i segons com és implacable. Per això és, en certa manera, la resistència més incòmode. Exposar els avenços en aquesta recerca i observar les reaccions del teu voltant demana paciència i estar disposat a assumir una incredulitat generalitzada, amb tot el que això representa per la imatge pública, i fins i tot per la professional. I és lògic. A primera instància, qualsevol plantejament que impliqui comprimir la història i anar en contra del sòlid estament oficial, així com qüestionar l’imaginari històric al que estem tots habituats, situant les antigues Grècia i Roma a l’Edat Mitjana i desmuntant l’epopeia medieval de cada poble o nació, resulta un plantejament impropi d’una persona sensata, mínimament informada de la gran quantitat de documents i proves que demostren que tot això és impossible.

Les resistències són, per tant, moltes. Per aquesta raó, en aquesta conferència em proposo avançar cap al dubte raonable que planteja el mapa cronològic oficial. Cal començar pel principi, és a dir, informar dels fonaments que sustenten la necessitat de repensar la narració històrica i deixar espai per al dubte. El dubte és l’inici de tota transformació. Amb el dubte atent, les resistències es van superant, i cada pas endavant, cada explicació que resol o alleugereix el dubte, millora la pregunta que el provoca i les respostes que ofereix.

La Nova Cronologia no és una hipòtesi a l’atzar, es basa en proves i evidències que, lliures de tota resistència a la negació espontània, representen un sòlid desafiament a la comunitat científica. La feina principal ha estat desenvolupada pels matemàtics russos Fomenko i Nosovskij, en especial el primer, que fou qui n’inicià la recerca i plantejà el dubte cronològic que avui tractarem. La història alternativa que resulta dels seus resultats és important, però el seu treball principal és l’elaboració de mètodes de datació que sustenten l’evidència de que vivim en una història dilatada, i que hi ha raons que ho justifiquen. O, dit d’una altra manera, per arribar al dubte cal abans entendre les bases del dubte, i només dubtant és possible qüestionar la història i seguir el fil de la seva reconstrucció. Així doncs, l’objectiu d’aquesta conferència és doble i s’orienta a aquesta finalitat:

  1. Primer, informar de la Nova Cronologia (o N.C.), que és el nom amb què es coneix aquest treball, i…
  2. Segon, promoure el dubte cronològic.

Aquesta conferència tracta de l’origen de la història oficial, que es situa especialment als segles disset i divuit, i de les proves i evidències que indiquen que existeixen raons per posar en dubte el rigor i la veracitat del mapa cronològic oficial fins al segle disset, deixant a l’aire el sentit i el significat de tota la història escrita fins aleshores, inclosos els anomenats textos sagrats.

De forma generalitzada, adoptem l’herència d’un coneixement per crear-ne de nou. Fent-ho, el millorem i li donem continuïtat. Fins i tot en determinats casos el transformem. Però en el camp de la història aquest procés és diferent. El més comú és afegir informació a l’existent, ja que aquesta està fora de tot dubte i es troba emparada per un contundent consens institucional i múltiple informació documental. Per tant, l’opció de transformar la història no és factible, i encara menys de transformar el mapa cronològic, tot i que el cert és que fins fa ben poc aquest debat va ser primordial i àmpliament discutit. La qüestió, però, que aquí es ressalta és que, actualment, resultat d’una ingent tasca de reconstrucció històrica dirigida per poderoses forces, només estem disposats a qüestionar aspectes puntuals dins d’un relat històric que ens sobrepassa, quan el tema principal que cal qüestionar és el relat en la seva totalitat. O, dit d’una altra manera, al referir-nos a la història “estem acostumats a buscar les peces d’un puzle, però mai qüestionem el puzle”, que s’ha erigit com un constructe sagrat, i això no ens permet avançar en el coneixement de la història real ni fer-ne un estudi rigorós.

Per exemple, tots veiem que existeix un fil lineal entre l’art, l’enginyeria, l’arquitectura, la ciència i la filosofia de l’imaginari greco-romà i el del Renaixement, i hi busquem raons complexes que justifiquen els mil anys que els separa, però no som capaços de plantejar l’evidència d’aquesta incongruència, que implica posar sobre la taula la hipòtesi de mil anys afegits, perquè fer-ho ens deixa fora de lloc. O bé d’altres exemples, com ara el perquè d’un llegat egipci tan ben conservat en la forma de sepulcres i papirs, que informen d’una cultura avançada, i el més absolut buit equivalent en relació a fets contemporanis com ara l’antic Israel, per no dir de l’antiga Roma, que no ha conservat els documents escrits ni els grans sepulcres per als emperadors o l’alta noblesa. En canvi, al Renaixement i a l’Era Moderna apareixen cròniques detallades d’historiadors romans en la forma de còpies atribuïdes a grans personatges dels que se n’ha perdut el manuscrit oficial, i ens ajuden a omplir els buits de la documentació arqueològica. És a dir, hi ha evidències de múltiples contradiccions i peces que no encaixen en el temps cronològic, així com raons per sospitar de l’autenticitat de certs documents històrics, però dubtar-ne no forma part de les hipòtesis que es remenen.

Per aquestes raons, tot i tractar-se d’un tema controvertit, sobre la base de l’anàlisi rigorosa i el contrast de diferents proves, evidències i contextualitzacions, és necessari posar en dubte tot el constructe històric fins a l’instant que es consolida la història oficial. I aquest moment cal entendre’l al segle divuit després de Crist, d’acord amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij i d’acord amb el treball que ho complementa, la “Hipòtesi X 185”. Amb la finalitat d’ubicar l’abast de la recerca, aquestes són algunes de les principals aportacions que se’n deriven:

  • Als segles disset i divuit té lloc la creació de la història, i la destrucció de les proves comprometedores, i el cos principal s’acaba de polir als segles dinou i vint.
  • Al segle dinou es crea l’escola científica de la història basada en un mapa cronològic erroni i en la falsificació documental a gran escala.
  • Els llibres publicats dels segles quinze i setze són dels segles disset i divuit.
  • La Bíblia i la Història Antiga es refereixen a fets situats entre els segles dotze i disset.

Així mateix, se’n deriva un episodi que afecta directament al cor d’Europa i té, de fet, gran importància.

  • Segons la versió X 185, l’any 1492 cal entendre’l al 1677, i els plets d’en Colom de 1529 el 1714, essent uns fets relacionats amb la mal anomenada Guerra de Successió Espanyola, que representà la derrota de les aspiracions del Sacre Imperi Romanogermànic a la Corona d’Espanya, així com la pèrdua dels drets i privilegis dels catalans enfront del projecte Borbó, que imposà un nou govern, castellà i absolutista, dins del fràgil equilibri del poder europeu, romà i cristià amb vocació universal.

El darrer punt és cabdal entendre’l bé, més enllà del fet que afecta a la història d’Espanya i dels catalans, perquè, per damunt de tot, afecta a l’encaix de la colonització europea. Segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij cal reubicar l’inici de la colonització a la segona meitat del segle disset, i entendre els dos segles anteriors com una reconstrucció. Segons descriuen, al llarg d’aquests dos segles hi hauria hagut una important expedició fins Amèrica provinent del Pacífic, coincidint amb l’expansió egípcia iniciada al segle catorze real, de manera que haurien traslladat allà la tecnologia per a construir temples de pedra i part del seu imaginari simbòlic. En aquesta línia, les connexions europees des de l’Atlàntic s’haurien iniciat als segles quinze o setze, i els fets que caracteritzen a la conquesta serien, inicialment, una reocupació destinada a integrar les terres a un projecte cristià renovat, que substituiria a l’autoritat de l’imperi anterior. Aquesta reconstrucció històrica s’incorpora a la Nova Cronologia X 185, però amb una consideració afegida. Segons aquesta recerca complementària, la història real d’Europa Occidental està realment documentada, i segueix el fil del segle tretze a l’inici del setze, així com el fil de la segona meitat del segle disset fins a l’actualitat. L’única qüestió a considerar és que entre aquests dos fils es crea un salt de 185 anys, que s’afegeix, en el què s’hi solapen unes dècades. Més concretament, entre els anys 1492 i 1677 es mantenen històries paral·leles i complementàries entre els anys 1492-1540 i els anys 1677-1725. La suma d’ambdues narratives, pel que fa als conflictes d’Europa pel control d’Occident i a l’avanç otomà fins a Egipte, seria la història real. En aquest sentit, aquesta reconstrucció situa la història dels imperis colonials de Castella, Portugal, Anglaterra i França, a la llista d’històries modernes recreades per la seva glòria, en especial en relació als fets dels segles setze i disset. I, en canvi, situa la història anterior de poders com el català, el genovès i el venecià a la llista d’històries adulterades, esborrades pel benefici de les anteriors. Però, de fet, la transcendència d’aquesta reconstrucció sobrepassa l’abast i el significat que es desprèn en primera instància d’aquestes afirmacions. Té a veure amb l’esborrat deliberat de la importància de l’Imperi romà de Constantinoble en benefici del d’Itàlia, que seria en gran mesura una invenció creada especialment al llarg dels segles disset i divuit, i amb la història del Temple de Salomó.

Segons la reconstrucció de la Nova Cronologia X 185, la Roma papal seria, bàsicament, una obra que neix a Avinyó, no abans, i s’hauria creat per la glòria d’Europa i com a constructe fet a mida dels requeriments del projecte colonial, catòlic i universal, que des d’aleshores hauria modificat la història, fent de Roma la primera seu de la història de l’església cristiana, que hauria iniciat la seva epopeia des d’allà, per la glòria dels papes i del cristianisme, vencent per la força de la fe a un imperi pagà. La Roma italiana, el Vaticà i el Crist messiànic s’haurien imposat aleshores, sota el braç implacable del projecte colonial i amb els braços eclesiàstics de la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús. Per aquesta raó, seria aleshores, al llarg dels segles disset i divuit, quan es radicalitzarien les diferències entre els cristians i els pobles mahometà i jueu, no abans. Tot té a veure, en gran mesura, amb aquesta qüestió, que cal entendre bé. Té a veure amb els textos sagrats, amb el Temple de Salomó, amb el poble jueu i amb tot el que es transforma en nom de la colonització, en uns fet que cal entendre integralment dins l’imaginari de l’Edat Mitjana i que cal ubicar 185 més a prop, en què, pel que fa a la història d’Europa, segons la Nova Cronologia X 185, els segles setze i disset serien essencialment un escenari afegit.

La història del “poble de Déu” associada als jueus de l’Israel bíblic i als seus descendents ha deixat manifestacions de notables incògnites, degut a la seva sorprenent persistència al llarg dels segles sense disposar d’una nació pròpia. Després d’haver estat un poble beneït per Déu, d’acord amb els textos sagrats; després d’haver estat sotmès i després alliberat dels braços egipci i babilònic, hauria estat sotmès a l’autoritat política dels romans, i després a la dels cristians i els mahometans en nom del mateix Déu. Enmig de tantes lluites, hauria persistit fins i tot a les purgues entre els diferents corrents i pobles cristians, així com entre l’equivalent entre els mahometans; i a múltiples lluites entre els cristians aliats i els mahometans otomans sense reconèixer les autoritats simbòliques de Jesús i Mahoma en el grau i el significat que les respectives corts sacerdotals els hi han atorgat. I això costa molt d’acceptar. Enmig de tantes guerres i els sacrificis de tants pobles vençuts, molts d’ells mutilats o eliminats, en un procés que ha tendit a unificar les religions d’arreu en diferents contextos territorials, costa d’entendre com és que ha persistit el poble jueu, sense exèrcit ni autoritat política reconeguda, fins al segle vint, en què es reivindica davant del món fundant l’Estat d’Israel. En especial, destaca la seva hegemonia medieval enmig d’una Europa eminentment cristiana, la seva posterior persecució, la seva dispersió i la seva posterior capacitat per construir l’estat modern d’Israel l’any 1948, després del genocidi nazi i del naixement de l’Organització de les Nacions Unides, sense haver renunciat a la seva tradició espiritual i essent sempre una comunitat capdavantera en els àmbits de la ciència, el coneixement i l’economia. Però la Nova Cronologia X 185 aporta un escenari històric diferent que en permet reconstruir un relat més coherent. La història real és molt més breu i recent. Els fets bíblics cal entendre’ls a l’Edat Mitjana i l’inici de la persecució jueva associada a la inquisició espanyola i romana cal entendre’ls 185 anys més endavant. Els buits que envolten a la misteriosa autoritat medieval del poble hebreu són el resultat d’una història adulterada escrita a posteriori, en què calia esborrar el rastre d’aquesta comunitat, vinculada a l’ordre d’un imperi anterior, que no té res a veure amb la narrativa oficial. Per aquesta raó, al seu voltant s’hi troben múltiples anacronismes i notables interrogants.

Per exemple, es troba el cas dels Radhanites, considerats els comerciants jueus que es diu mantingueren les rutes comercials iniciades en temps de l’Imperi romà al llarg dels anys 600 i 1000 després de Crist. Es tracta d’un col·lectiu citat per diverses fonts que forma part de la inèdita història del poble hebreu. El Llibre de Rutes i Regnes, d’Ibn Khordadbeh, que s’estima fou realitzat l’any 870, informa amb detall dels recorreguts principals de les seves rutes comercials, i aquestes cobrien tota la Mediterrània, el centre d’Europa i Àsia, arribant a les portes del Japó per terra i per mar. És a dir, els jueus s’establiren com a principals comerciants del món conegut, en una gesta que es diu s’inicià amb l’Imperi romà que, altrament, s’avançà varis segles a la coneguda aventura de Marco Polo, que se’ns diu fou qui inicià l’etapa de més esplendor del comerç i les comunicacions entre la Xina i Europa, al segle tretze. Tot aquest capítol de la història es basa, essencialment, en un llibre i altres cites, que ha restat descol·locat de la narrativa històrica dominant. D’aquesta manera, omple el calaix dels interrogants que acompanyen al dubte de les arrels de l’autoritat jueva que ha persistit a múltiples canvis de poder i persecucions. Alhora, no encaixa amb el temps històric en què es situa l’inici del comerç entre la Mediterrània i la Xina, ni amb les cròniques dels nombrosos historiadors romans que són recuperades segles després, ni amb la lògica d’uns imperis cristians tutelats pel papa de Roma que entenen al Crist com el darrer rei d’Israel i al cristianisme com la superació del judaisme per ordre i voluntat de Déu.

És a dir, al marge de la lògica de la història del poder, la història real fa dels jueus una comunitat forta, unida i poderosa sense autoritat política reconeguda, tal i com ha quedat escrit. Però això no és tot. Des del segle set fins ben bé al segle quinze, se’ls fa líders dels àmbits de l’astronomia, la cartografia, la medicina, el dret, la filosofia, la mística, etcètera, i assumint funcions estructurals pel bon govern i el funcionament de la societat, com ara les finances, el comerç, l’administració documental, les traduccions d’obres a varis idiomes i alts càrrecs de l’administració patrimonial dels reis, com va ocórrer a l’anomenada Corona d’Aragó al llarg de l’Edat Mitjana, fins a la descoberta d’Amèrica. I tot això sense -oficialment- disposar d’una nació pròpia, i mantenint una religió diferent a la defensada pels papes, reis, comtes i emperadors, califes i soldans del món, al llarg de segles combatent entre sí per raons de fe, en gran mesura. Resulta evident, per tant, que es tracta d’una història sense prou lògica, sentit ni coherència interna, tret que sí disposessin d’autoritat, ja fos política i/o simbòlica, però aquesta fos suplantada per una de superior a costa del seu esborrat.

La resposta és a l’Arca de Salomó, al Temple que s’erigí en el seu nom donant la benvinguda a la pau sagrada d’un ordre sagrat. I aquesta resposta ens la dóna la Nova Cronologia X 185. D’acord amb aquesta reconstrucció, l’Arca de la pau seria un procés que s’imposaria al llarg dels darrers anys del segle catorze i el segle quinze reals, essent un escenari històric que caldria entendre en el context del segle tretze oficial, degut a que la historiografia ho hauria traslladat 185 anys enrere, per raons que més endavant s’exposen. En aquest escenari, necessàriament, l’expansió comercial jueva atribuïda als Radhanites cal ubicar-la entre els segles catorze i setze reals, que seria quan s’hauria establert una relació de pau política entre Orient i Occident, resultat de l’expansió tàrtara o mongol que, oficialment, coincidí amb l’ocupació mameluca d’Egipte i de la Terra Santa (el 1250 oficial), amb l’ocupació mongol de Bagdad (el 1258 oficial), amb l’aliança entre l’Imperi de Nicea i la República de Gènova a Constantinoble (el 1260 oficial), amb el naixement del llinatge de la Casa de Salomó a Etiòpia (el 1270 oficial) i amb el projecte papal d’Avinyó (el 1271 oficial). S’iniciava així la Pax mongòlica que la història oficial situa als segles tretze i catorze, i la Ruta de la Seda, i, altrament, el Temple salomònic o pau sagrada que ho faria possible. El poble o comunitat jueva seria qui en custodiaria el poder gaudint, en el seu inici, d’importants avantatges i privilegis, associats al deute amb aquest projecte. I aquest deute no seria un encàrrec associat a un privilegi, sinó el deute amb el poder imperial que el tutelaria, abans i després de l’Arca, des de l’Egipte babilònic, que el poble hebreu hauria protagonitzat.

La tradició hebrea, segons es deriva d’aquest encaix històric, provindria de l’entorn de la Terra Santa, que inclouria des d’Egipte fins a la mar Negra i, resultat de la pau sagrada, s’instal·laria en la forma de poble a llocs estratègics com la Babilònia del Nil, coneguda com El Caire, que en àrab significa “la victoriosa”, i on s’hi assentaria el Soldà de Babilònia medieval; així com a Natòlia i a la mar Negra; al sud d’Europa Occidental, amb seu principal a Avinyó; i a la resta del nord d’Àfrica i a l’entorn persa. El poble hebreu seria autor principal d’aquesta pau que, com s’ha apuntat anteriorment, no seria cap altra que l’Arca de l’Aliança de Salomó. Ells haurien construït el text sagrat de l’expansió o èxode d’Egipte que, primer en la forma de lluita i després en la forma de pau, s’hauria estès per tot el món conegut. Ells serien el poble egipci que inicià l’expansió de la seva cultura, i creà l’imaginari de Jahvé, el déu que dirigí aquesta epopeia. La Torah narra i glorifica, des d’aleshores, les taules de Moisès custodiades per l’Arca de Salomó, i el projecte de pau que transformaria la cosmovisió global, essent el pont al desenvolupament de la civilització moderna que el poble jueu mai ha deixat de liderar. Moisès, l’Arca, la pau sagrada i la Torah naixerien conjuntament, al segle quinze després del Crist oficial, no abans. Després vindrien la resta de llibres sagrats, la Bíblia cristiana i l’Alcorà, els dos darrers al voltant de l’autoritat imperial associada als grans profetes, i, en el cas del judaisme o tradició mística del poble garant del Temple de Salomó, la Càbala i el Zohar, de la ma del judaisme rabínic assentat a Avinyó i estès per la Provença, l’Occitània, Itàlia, la península Ibèrica i el nord d’Àfrica. El seu exèrcit, en aquest cas tutelat per una autoritat imperial, seria el de l’Orde del Temple de Salomó, abans de transformar-se en l’Orde de Sant Joan Baptista, es dirigiria des d’Avinyó i des de Rodes, i estaria associat al garant de l’Arca de Salomó, el Preste Joan d’Etiòpia, que al llarg dels segles seria, també, la Casa imperial d’Etiòpia, de Salomó.

Des d’Avinyó es crearia l’aliança tàcita i pactada europea dels poders imperial i sacerdotal sota la protecció de la pau sagrada, que beneiria, també, a un cristianisme gnòstic associat a la reialesa, com també ho estaria el Krishna i el Buda, abans d’esdevenir messiànic al voltant de la idolatria del Crist Jesús, que seria transformat en el darrer rei d’Israel i el fundador d’una església universal amb seu, aquest cop, a la Roma italiana, després d’haver-ho estat a Constantinoble i a Trebisonda, a la mar Negra de Natòlia, en honor a l’emperador genuí. La història oficial associada a Andrònic Comnè, emperador de Constantinoble, i al naixement de l’Imperi de Trebisonda a càrrec dels seus néts, coincidint amb la croada de Constantinoble de l’any 1204 oficial, escenifica aquest origen. D’una forma clara i evident, el martiri d’Andrònic s’ha assimilat al de Crist, així com els seus tres anys de govern, tal i com ha desxifrat la Nova Cronologia. De la mateixa manera, la vinguda d’Eudòxia Comnè a la Provença, del llinatge d’Andrònic, seria la forma com la història oficial ubica la vinguda de la sang imperial a l’òrbita francesa, representant al personatge històric equivalent a Maria Magdalena. En canvi, des de Damasc s’establiria l’autoritat de l’Imperi otomà i, des de la Babilònia del Nil, amb el suport d’Alexandria, es tutelaria el projecte doblement imperial en la seva totalitat. En aquest sentit, el judaisme rabínic caldria entendre’l com la conseqüència del desenvolupament de la pau sagrada a l’òrbita imperial cristiana, i el caraïta com el seu equivalent dins l’òrbita imperial otomana o mahometana, si ve convivien i ambdós eren protagonistes a Egipte.

Així doncs, al segle quinze real caldria ubicar els fets del segle tretze oficial, i l’origen de la pau sagrada del Temple de Salomó. Però al segle disset trontollaria la pau sagrada, essent un episodi que la història oficial reflexa al segle quinze, amb la caiguda de la Roma d’Orient i l’inici de la glòria de la d’Occident, la Roma italiana que reconstrueix el Vaticà. Al segle disset, no al quinze, trontollaria la pau sagrada i tindria lloc un canvi radical dels poders simbòlic i territorial amb conseqüències extraordinàries, fins al punt de ser la guspira de la cosmovisió de l’actual relat històric oficial, que es reconstruiria des del segle disset i molt especialment al llarg del segle divuit, completant-se als segles dinou i vint. El judaisme rabínic iniciaria un segon èxode, en aquest cas per protegir-se de les amenaces sorgides, i el caraïta també. En aquest instant, la Babilònia del Nil seria intervinguda pels otomans, davant del risc d’escissió cristià, que obligaria, sense èxit, a mutar al poble jueu, i s’iniciaria la fractura definitiva entre els líders cristians i els mahometans. El Temple de Salomó es veuria intervingut i es dividiria entre els poders imperials, i s’acabarien els avantatges i els privilegis jueus, perquè amb la caiguda del Temple s’acabaria la pau sagrada i tot allò pel què havien treballat com a poble.

Les conseqüències d’aquesta reconstrucció del mapa cronològic, per tant, recuperant el sentit del Temple de Salomó com el projecte d’una pau sagrada universal vigent entre els segles quinze i disset, permet enllaçar al poble jueu amb els fets del segle dinou i vint. Per aquesta raó, el sionisme modern i la Creu Roja i de la Mitja Lluna neixen al segle dinou, essent projectes hereus de l’esperit de l’Arca que es fractura entre els segles disset i divuit. La francmaçoneria, que neix a l’inici del segle divuit, seria un espai mutat del Temple de Salomó, com també ho seria el projecte d’un Papa universal amb seu al Vaticà, que honoraria a les seves arrels egípcies i faria de Roma un nou ideal, substituint l’autoritat del Preste Joan d’Etiòpia i apropiant-se dels seus símbols. En canvi, la Companyia de Jesús, amb el lema IHS, que significa “Iesus Humilis Societas” (Companyia Humil de Jesús); “Iesus Hominum Salvator” (Jesús, Salvador de l’Home); i “In hoc signo [vinces]” (Amb aquest signe [venceràs]), naixeria a l’òrbita de Barcelona, París i Roma entre els anys 1534 i 1540 oficials. Però, com s’ha dit, d’acord amb la Nova Cronologia X 185 cal entendre-ho 185 anys endavant. En realitat es correspon als anys 1719 i 1725, coincidint amb les negociacions de pau de tota Europa que acaben amb el Tractat de Viena de 1725, després de dècades de lluites entre aliances imperials cristianes, que liderarien un pols pel control de l’Orde del Temple, i entre mahometans i cristians, pel control de la Terra Santa o seu imperial original. Aquest darrer episodi, i el projecte evangelitzador colonial europeu, i de la Companyia de Jesús, tindria el seu relat sagrat amb el nom de l’Apocalipsi o profecia de Joan, i en ell s’hi transcriuria, de forma literal i alhora parabòlica, tota la història real, sagrada, que en realitat hauria estat una epopeia de poc més de cinc segles reals, des del segle dotze al disset, que reproduiria en prou feines quatre segles profètics, des del catorze al disset. Aleshores, i no abans, es reconstruiria la història i els seus símbols, incloent les genealogies, els documents i les cròniques que avui en dia es consideren reals i ocupen espais preferents a les llibreries i a les ments erudites.

Aquesta és la història, molt resumida, que introdueix al poble jueu a l’escenari de la Nova Cronologia, i al Temple que representen.

MÈTODE

Amb la finalitat de promoure el dubte cronològic, pas a pas, en aquesta exposició es proposa fer una introspecció seqüencial a través de vuit estadis d’anàlisi, començant per una lectura simple i ampliant-la a mida que s’avança. És a dir, cada estadi sobrepassa i complementa l’abast del dubte anterior, fins arribar al setè, en què s’hi exposen les bases de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij, i, finalment, al vuitè, que es dedica a la versió X 185. En aquest sentit, ressaltar que la versió X 185 es deixa al final al tractar-se d’un complement de la Nova Cronologia russa, de manera que, per tractar-la, cal abans exposar el treball dels matemàtics, no pas perquè sigui més important o més ben treballada. Al contrari, es troba en un estadi inicial i, de fet, al costat de la russa la feina feta és insignificant. Però, altrament, incorpora nous elements que apunten a aspectes d’interès per la història del Vaticà i el projecte colonial europeu, i, molt especialment, a noves formes de comprendre i reordenar cronològicament la confrontació religiosa entre les tres religions monoteistes d’arrel hebraica, que la Nova Cronologia fractura definitivament al segle divuit.

Els diferents estadis d’anàlisi es descriuen amb els següents títols, i tracten del següent:

  1. Dubtes sobre la creació de la història als segles quinze, setze i disset.
  2. Dubtes sobre la creació de la història als segles dinou i vint.
  3. Dubtes sobre l’autenticitat dels cronistes històrics recuperats als segles setze i disset.
  4. La falsificació a gran escala.
  5. La confiscació de les fonts documentals oficials.
  6. Dubtes sobre l’instant de la creació del mapa cronològic oficial.
  7. La Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij.
  8. La Nova Cronologia X 185.

Primera anàlisi. Dubtes sobre la creació de la història als segles quinze, setze i disset

El primer estadi d’anàlisi tracta d’una reconstrucció històrica feta als segles quinze, setze i disset oficials, que al segle dinou és tractada de falsa de forma contundent. L’interès recau en el fet que, en una primera instància, es considera història verídica. La seva anàlisi, tal i com aquí es ressalta, informa d’una primera etapa que aspira a omplir el passat però amb una informació que, poc temps després, es veu qüestionada, ampliada de continguts i repensada, incorporant la idea de la prehistòria i el martirologi cristià, i aquests nous actors històrics obliguen a reconstruir la narració fins a la cristianització de l’Imperi romà. És a dir, resseguir i contextualitzar aquest episodi permet constatar com el relat evoluciona, en poc temps, creant anacronismes i afegint agents històrics, i aquests canvis donen fe que el passat és una obra més recent del que comunament es coneix.

En primer lloc es comenta la primera història global de la humanitat, que apareix a la Roma papal de finals del segle quinze, un cop cau Constantinoble en mans dels otomans. Aquesta història s’emmarca en una glorificació deliberada de Roma i els monarques afins que, aleshores, havien d’esdevenir els líders de la reocupació del món: els Reis Catòlics, sota la protecció del papa Borja, i, posteriorment, l’emperador Carles primer.

El dominic Giovanni Nanni, conegut com Annio da Viterbo pel fet d’haver nascut a Viterbo, una ciutat situada a tocar de Roma, a finals del segle quinze crea un passat etrusc llegendari, associat a la Bíblia. Es proposa desmuntar l’hegemonia grega aleshores dominant, afirmant que Noè, també anomenat Janus, s’hauria instal·lat a Itàlia i hauria fundat Viterbo, la capital etrusca que seria l’arrel de Roma, fent dels etruscos els principals descendents de Noè i de Viterbo la principal de les ciutats d’Europa. Per fer-ho possible es proposa reconstruir tota la història, i ho fa, amb una obra que inicia el 1493 i publica el 1498, amb un total de disset volums. L’obra es coneix com Antiquitatum Variarum. Es fa famós i, al publicar-la, esdevé el teòleg primer del papa Alexandre sisè, en Roderic Borja. Per fer-la creïble, a mesura que hauria anat difonent aquesta història, el mateix Annio inicia una prospecció arqueològica a Viterbo i hi troba estàtues i inscripcions etrusques, referides a la mitologia romana i egípcia, i a la tradició bíblica, així com el mapa de la Roma fundada per Ròmul. Les troballes, per tant, ho corroboren. Fins i tot, hi destaca una inscripció de marbre en què s’hi troba el déu Osiris arribant a Itàlia. Per completar l’empresa, assimila l’hebreu a l’etrusc i, altrament, fa el papa Alexandre sisè descendent d’Isis i Osiris, com també passen a ser-ho els Reis Catòlics. D’aquesta manera, Viterbo, sota la supervisió papal i amb un exèrcit de falsificadors al seu servei inicien la pràctica de la falsificació arqueològica a fi d’imposar una història que, altrament, es complementa amb una pràctica que esdevé intensiva als segles setze i disset, que no és altra que les troballes de cròniques inèdites d’historiadors antics. Gràcies a aquestes sorprenents cròniques, es pot reconstruir la història sencera fins a l’hegemonia cristiana a l’Imperi romà, essent totes elles avalades per insignes religiosos que són, també, historiadors. L’empresa és monumental, i es publica fins al segle divuit, creant un desafiament per als historiadors futurs, que, a mida que imposen un relat més polit, van arraconant l’obra d’Annio, i l’escola que inicia, a la categoria de falsificadors rudimentaris. Titllant-lo de farsant i desvinculant al papa de tota responsabilitat s’aconsegueix evitar aprofundir en tot el que representa, per evitar caure en el parany d’admetre que la història es basa, en gran mesura, en una invenció. Aprofundir en aquest episodi és una porta que pocs gosen creuar, perquè condueix a l’evidència d’una manipulació que enllaça amb una pràctica habitual fins al segle vint-i-u, basada en la creació de notícies i documentació falses.

Aquestes reconstruccions no eren de cap manera absurdes. D’acord amb el consens de l’època referent al passat llunyà, ignoren tot rastre de prehistòria abans de la glòria romana. El mite d’Adam i Eva, interpretat en un sentit literal, així com l’equivalent de Noé i els seus descendents, que entronca amb Abraham, Jacob i Moisès, fins a Jesucrist, ho impedien.

Així doncs, resulta lògic que l’any 1536, el papa Paulo tercer, de nom Alessandro Farnese, el germà de la famosa amant del papa Borja anterior, Giulia Farnese, entregui a l’emperador Carles primer d’Habsburg l’arbre genealògic per al seu fill Felip, fent-lo descendent de Janus, Noé, Ossiris i Hèrcules, per aquest ordre, i reconstruint tots els seus descendents directes al llarg de milers d’anys fins al segle setze, cadascun d’ells amb una breu biografia. Amb aquesta pràctica, a més de la falsificació arqueològica i documental, s’iniciava la falsificació genealògica, fins a un extrem insospitat. L’abast d’aquesta reconstrucció, tal i com desxifra la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskij, és extraordinària, però, amb la finalitat d’anar pas a pas, i per no perdre el fil de la falsificació que acompanya a la creació de la història antiga, deixem aquesta introspecció per més endavant.

La Companyia de Jesús estava a punt de fundar-se oficialment, a Roma, l’any 1540, pel mateix papa Paulo tercer, i ells s’encarregarien d’iniciar l’empresa de la reconstrucció de la història d’una forma integral, a gran escala, més del que oficialment es coneix, afectant a tota la documentació existent fins al segle divuit. L’esperit de la Companyia es concebria, oficialment, a Manresa i a Montserrat l’any 1523, el mateix any que l’Orde de Sant Joan és derrotada a Rodes davant del soldà Solimà el Magnífic; després maduraria i acompanyaria al seu fundador, Ignasi de Loiola, a Barcelona, de la ma d’insignes dones catalanes vinculades a l’alta noblesa i a l’Orde de Sant Joan; i més endavant es planificaria al Mont de Mart de París, a l’actual Montmartre, el 15 d’agost de 1534, abans de la seva fundació oficial. Aquesta companyia, des del Vaticà i amb el suport i la col·laboració dels poders imperials del món, seria l’encarregada de crear la base documentada i documental de la història amb un mapa cronològic que, aquesta vegada, seria un projecte exitós. Ara bé, el seu projecte principal, estendre el cristianisme arreu en nom del poder messiànic i redemptor del Crist Jesús, seria un projecte només parcialment exitós, que ocasionaria la ruptura definitiva del cristianisme, en especial del catolicisme, amb el judaisme i l’islam, i amb la resta d’escoles espirituals d’Àsia.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s