La Cronologia X-185

La Cronologia X-185

Basada en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

Índex

LA CRONOLOGIA X-185

Origen de la línia de la Cronologia X-185
Principals aportacions de la línia X-185 a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy
555 anys que són tres salts de 185

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ

Israel: el Temple de Salomó
L’èxode del poble hebreu

EL PAPA DE ROMA, EL SACRE IMPERI I LA COMPANYIA DE JESÚS

L’ANÀLISI DOCUMENTAL DE LA CRONOLOGIA X-185

El Preste Joan i Maria Magdalena
El Crist Horus
L’Apocalipsi

ELS TRES TEMPLES DE LA PAU SAGRADA

EPÍLEG

LOG x185

Aquesta és la història de l’origen de la història i dels textos sagrats, així com de la seva mutació en la forma d’un relat enviat al passat, dilatat en el temps. El treball de referència és el projecte científic de la Nova Cronologia liderat des de Moscou pels matemàtics Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy, al què s’hi afegeix l’encaix complementari que en fa la Cronologia X-185.

Els textos sagrats i la història antiga es refereixen a fets dels segles dotze al disset. Per raons de poder, han estat manipulats i tergiversats. A partrir d’uns textos comuns, per determinades raons, s’imposa la lògica de la reconstrucció de la història amb la construcció de grans mites i llegendes, a mida del poder. La reconstrucció es fa en vàries etapes, essent la principal al segle divuit. La manipulació inclou la deliberada creació d’una història documentada en la forma de genealogies, cròniques, documents i restes arqueològiques, que són creats per aquesta finalitat. I, en el cas d’Europa Occidental i de l’Orient Mitjà, inclou la creació d’un fals passat entre els segles setze i disset oficials.

Origen de la línia de la Cronologia X-185

La línia de la Cronologia X-185 treballa els patrons dels salts cronològics de la història oficial, amb l’atenció posada a Europa Occidental, així com l’anàlisi de mapes i textos que, pel seu contingut o intencionalitat, són rellevants per a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. X-185 té, en aquesta reconstrucció complementària, raons per concentrar encara més el temps antic, i per situar en un temps més recent la reconstrucció integral de la història. Posa en primer pla Egipte, el Temple de Salomó i el Preste Joan, representat en els poders de la Casa Imperial d’Etiòpia, i fa del seu poder la gènesi de l’autoritat del Papa de Roma.

La recerca comença l’any 2014, i la col·laboració desinteressada amb els matemàtics russos s’estableix l’estiu de l’any 2015. L’encontre amb la Nova Cronologia és l’interès per la història dels catalans, en la què s’hi troben nombroses incongruències, ignorades per la historiografia espanyola. A partir d’aleshores, però, s’inicia un intens procés de recerca i comprensió de la història global, en el què es posa a prova la força de la documentació oficial respecte al plantejament objectiu, i alhora radical, dels fonaments i els resultats de la Nova Cronologia.

Entre els anys 2015 i 2017 es treballa l’encaix de les històries dels pobles d’Europa Occidental, posant especial esment a l’entorn de la llengua romanx o occitana, de la que deriva el català. D’aquestes terres prové gran part de l’essència del poble jueu rabínic, abans del seu èxode cap a la resta d’Europa i del món. Però s’hi troben altres agents de la història que passen a formar part del puzle de la Nova Cronologia. N’és un exemple el papat d’Avinyó, que l’anàlisi estadística de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy assimila a l’exili bíblic del poble d’Israel a Babilònia. Avinyó esdevé un projecte cristià, oficialment, que es fa fort quan l’Orde de Sant Joan Baptista fa seu el projecte i els béns de l’Orde del Temple de Salomó. Ambdues empreses llueixen una creu vermella, i ambdós poders es fan forts a les terres esmentades, en una època en què la comunitat jueva manifesta el seu màxim progrés i reconeixement. Se’n desconeix la relació real amb Avinyó, però el sentit comú apunta a l’evidència d’una complicitat no reconeguda. Així mateix, també s’hi troba la comunitat càtara, que cau a la mateixa terra i en un temps contemporani al declivi dels templers, essent uns fets vinculats amb els cismes cristians que conduiran a la ruptura amb l’autoritat del Papa de Roma, uns segles més endavant. Però això no és tot. Es coneix que, amb la vinguda dels sarraïns a aquestes terres, arriben també els jueus de la Babilònia del Nil (El Caire), als segles vuit i nou, establint-se d’aquesta forma a la frontera medieval entre els pobles cristià i mahometà. I es coneix que, en aquesta mateixa època, s’implanta la cristianització a Europa de la ma de l’Orde Benedictí, des del monestir d’Aniana, a tocar d’Avinyó.

Aquests episodis, amb tot el que representen per la història de l’Europa medieval, juntament amb el trasllat dels poders benedictins a Borgonya, al voltant del culte a Maria Magdalena, en unes terres en que sorgirà l’Orde del Toisó d’Or, la màxima autoritat dels monarques del Sacre Imperi Romanogermànic (que arribaria a ser també espanyol i portuguès), centren la investigació dels primers anys. Entendre què hi ha de cert i de correcte darrere tots aquests fets, entesos com a peces de la història que cal repensar, és el propòsit de la recerca principal que, d’un bon inici, guia la reconstrucció que demana el mapa cronològic de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy.

Així mateix, al llarg de l’any 2017, seguint el fil d’aquesta recerca, es creen interrogants i contradiccions, als què es busca donar resposta, i l’abast del treball adquireix una nova dimensió. La història d’Europa, que la Nova Cronologia estableix, requereix construir els poders d’Avinyó des de Babilònia, y Babilònia es troba al Nil, tal i com donen testimoni tots els mapes medievals que s’han conservat. Fins i tot, en alguns d’ells s’hi dibuixa una alta torre, que representa a la Torre de Babel. D’acord amb la Nova Cronologia, aquesta ciutat seria realment Constantinoble, i la “torre” seria simbòlica, però els mapes diuen una altra cosa.

Els mapes als que fa referència es daten als segles catorze i quinze oficials, en un escenari liderat per dos mons: a) el de les llunes, que correspon a l’òrbita mahometana; i b) el de la diversitat d’emblemes de la cristiana. I a Egipte hi ha implantat un tercer món, que els unifica als dos. Segons diu la història oficial, el poder mameluc controla Egipte, allà s’hi troba un gran exèrcit i hi conviuen cristians, mahometans i jueus. Però en tots ells hi apareix un element singular. És comú observar la presència de símbols que avui es consideren papals, però a l’Alt Egipte i en el personatge del Preste Joan. En canvi, en cap mapa equivalent s’hi troben els símbols a les terres de Roma o Avinyó. És sorprenent, com ho és el fet que el cos dels historiadors medievals ho trobi normal i s’aferri al discurs de la imaginació desmesurada dels cartògrafs. Així mateix, aquest és un element a considerar, però no l’únic ni el principal.

Aquests mapes, i aquest escenari històric, d’acord amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, només poden correspondre amb els segles setze i disset reals, ja que la divisió de l’imperi antic en els blocs d’Orient i Occident té lloc al segle quinze real. I aquesta reflexió condueix a una nova hipòtesi. La història oficial dels segles tretze al quinze es correspon amb uns fets que cal contextualitzar als segles setze i disset reals, mentre que els segles setze i disset oficials són en gran mesura una reconstrucció fictícia.

L’escenari que això representa és compatible amb la Nova Cronologia moscovita, en la mesura que confirma l’inici de la colonització europea a la segona meitat del segle disset, coincidint amb l’aparició dels poders del Vaticà, i la invenció del Renaixement, que s’envia al passat. Però alhora qüestiona altres elements principals del seu mapa cronològic. Segons aquest plantejament, té sentit que l’obra de la Companyia de Jesús comenci després de la caiguda de l’imperi, no abans, i que es concentri al segle divuit. És a dir, no té sentit que comenci als segles setze i disset. Altrament, aquesta hipòtesi derivada trasllada l’atenció dels fets de la Batalla de Troia als segles catorze i quinze reals, i els fusiona amb els de la divisió de l’Imperi original, de manera que es planteja l’opció raonada de fer-los coincidir. 

Resultat d’aquest replantejament de l’escenari als segles quinze, setze i disset reals, es confecciona un dossier documental que li dóna forma. Pel camí es complementa amb més proves, evidències i documents, i s’identifica un fil d’Ariadna al relat de l’Apocalipsis. Tots ells apunten a donar-li validesa, i s’hi incorporen els llinatges de la Casa Imperial d’Etiòpia, que custòdia l’Arca de Salomó, així com un relat detallat de l’arrel de la “descoberta” d’Amèrica, que es veu suportat per la lògica argumentada d’un salt en el temps en el què s’hi troba, de forma preferent, l’Orde del Temple de Salomó medieval. De cop i volta, diversos interrogants tenen resposta, i es plantegen nous interrogants. 

El treball i les hipòtesis que això genera s’envia a Moscou, i es publica a la seva web oficial l’any 2018 amb la denominació d’Hipòtesi X-185. Des d’aleshores, a instàncies dels professors russos, es decideix obrir la porta a la investigació d’aquesta línia, i es demana no confondre ambdues línies d’investigació. La primera i principal passa a anomenar-se “Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy”, i aquesta segona i complementària, a iniciativa de l’autor, “Cronologia X-185”.

Principals aportacions

Pel que fa a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, la línia X-185 introdueix dos canvis principals, i nous arguments basats en proves i el racionalisme crític.

En primer lloc:

  • L’etapa de pau i equilibri entre Orient i Occident, que Fomenko i Nosovskiy identifiquen entre els segles quinze i disset, s’assimila a una era de pau corresponent a les conseqüències d’un tractat de pau entre dos combatents, i correspon a l’Arca de l’Aliança (de Salomó) que es descriu al capítol 11 de l’Apocalipsi. L’Arca es situa a l’any 1486 real que descriu el llibre de l’Apocalipsi. Amb aquest pacte, es segella l’encàrrec de l’expedició ordenada del poble de Déu a la Terra Promesa, portant amb ells les Taules de la Llei, de Moisès.
  • L’Apocalipsi i altres textos situen els fets que precedeixen a l’Arca al segle tretze, coincidint amb els fets de la Batalla de Troia que identifica la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Però, d’acord amb la lògica de la història que en resulta, es considera que els fets del segle tretze oficials es corresponen al segle quinze real.

Així doncs, la reconstrucció de la Cronologia X-185 unifica els episodis del segle tretze amb els del quinze. Aquesta és la primera principal modificació que la línia X-185 proposa, respecte a la desenvolupada des de Moscou. Per tant, es comprimeixen encara més les històries real i sagrada, i el segle quinze és l’instant en el què té lloc l’establiment definitiu del llinatge del poble de Déu, fent-lo coincidir amb la pau sagrada de l’Arca de l’Aliança i tot el que representa. Per aquesta raó, situa els fets de la Batalla de Troia (segons Fomenko i Nosovskiy entre els anys 1204 i 1261) als voltants de la Batalla de Kulikovo (any oficial de 1380 i posteriors, fins a mitjans del segle quinze), de manera que Constantinoble esdevé la capital d’un Imperi dual, al segle quinze, coincidint amb l’ocupació oficial, de l’any 1453, per part de Mehmet (Mahoma). 

D’aquesta manera, la Cronologia X-185 troba un altre salt cronològic, pel que fa als detectats per la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, en aquest cas de 185 anys, que té lloc fins a dues vegades. En base a això:

  • Aquests dos segles, des de finals del quinze a la meitat del disset, es corresponen amb la història oficial dels segles tretze al quinze, que amb un salt de 185 anys haurien quedat enrere en el mapa cronològic. Coincideix amb l’etapa dels anys 1260 a 1453, corresponent al pacte oficial entre els Genovesos i l’Imperi de Nicea pel control de l’Imperi Romà de Constantinoble.
  • Aquesta aliança és l’Arca de Salomó. L’Arca es custòdia a Etiòpia, i allà s’hi implanta el poder del darrer Gran Khan: el Preste Joan de les Índies, essent el líder espiritual del món fins al segle disset. Es correspon amb la implantació de la Casa Imperial d’Etiòpia, que es proclama descendent dels reis Salomó i Saba, a l’any 1270 oficial.
  • El pacte de l’Arca va acompanyat de diversos matrimonis, entre ells el d’una princesa de l’Orient amb un rei d’Europa Occidental que dona peu a la glòria de Maria Magdalena i a la seva descendència monàrquica, amb dos llinatges principals, els Anjou i els Aragó. D’aquest mite i de l’Arca neix la glòria del profeta Jesús gnòstic, del Buda i del Krishna, així com de l’Horus egipci i de Mahoma. Aquest episodi es descriu al capítol 12 de l’Apocalipsi.
  • Juntament amb l’Arca, s’assenta el poble sarraí fins al nord de la península Ibèrica, i és llavors quan es crea el Regne Nazarí de Granada.
  • Les lluites europees per al control d’Itàlia, Castella, Aragó, Portugal, Anglaterra, Escòcia, Irlanda, els Països Baixos, Borgonya, l’Imperi Germànic, Rússia i la resta de poders eslaus, dels segles tretze a quinze, convé entendre-les entre els segles quinze i disset.
  • Al segle disset decau el poder de l’Arca i els dos blocs entren en conflicte. Com a resultat, apareix un reequilibri dels poders i la icona de Jesús muta vers un Crist messiànic, mentre que el Preste es transforma en un Papa catòlic i romà. Quan cau el Preste cau Babilònia, que es El Caire, i neix el Vaticà al seu lloc. Des d’aleshores, la Casa Imperial d’Etiòpia no representa al Preste.
  • A l’any 1677, després de dècades en crisi, el rei de França intervé l’Orde del Temple de Salomó al seu territori, i s’apropia de les rutes establertes fins al Carib, d’on provenen grans quantitats d’or, provocant el desafiament de les òrbites catalana i italiana. Com a resultat, des de Roma i Barcelona es concep la reocupació de l’Orde, que adquireix la denominació de l’Orde de Sant Joan Baptista, en origen en honor al Preste Joan. Aquests fets, la història oficial els situa 370 i 185 anys enrere (el 1307 i el 1492), mantenint un patró codificat.
  • Les lluites per al control d’Àfrica i la derrota del Regne Nazarí de Granada tenen lloc en aquestes dates.
  • Al seu torn, es concep un nou Imperi Romà, que esdevindrà el Sacre Imperi Romanogermànic, qui competirà amb els Aragó contra els Anjou pel control d’Espanya i d’Itàlia, fins al 1715 (en el cas d’Espanya) i el 1719 (en el d’Itàlia).

És a dir, l’any 1307, quan representa que el rei de França va intervenir i desmantellar l’Orde del Temple de Salomó, cal entendre’l a l’any 1677. I, altrament, l’any 1492, quan es creu que Colom va arribar a les costes del Carib americanes, cal entendre’l també a l’any 1677. És a dir, hi hauria un doble salt de 185 anys, que descontextualitzaria els poders de l’Orde del Temple de Salomó, tant respecte als poders de la República de Gènova com als reals del segle disset.

D’aquesta manera:

  • Al llarg de la segona meitat del segle disset i a principis del divuit té lloc una intensa lluita per tota Europa i la Mediterrània, que acaba amb múltiples tractats de pau que, conjuntament, condueixen a un acord global per al repartiment del Món i la reconstrucció de la història, esborrant la glòria del Temple de Salomó i posant al seu torn la glòria d’un Crist messiànic.
  • Aquest gran pacte permet reconstruir els calendaris però la unificació global al voltant d’un Messies és una obra a mig fer, i crea el zel de tots els imperis i l’inici de les lleis del règim econòmic capitalista, que s’imposa com un ordre transnacional alternatiu.
  • Amb la caiguda del Temple de Salomó cau el prestigi del poble jueu davant dels monarques i l’Església cristiana, qui fa tots els posibles per convertir-lo al cristianisme.
  • Paral·lelament, es combat el cristianisme gnòstic a tota Europa, a càrrec de la Santa Inquisició, i aquesta purga ocasiona el cisma cristià europeu entre els seguidors del Papa i la resta, que es regeixen per altres preceptes. La fractura es consolida als anys 1705-1720 reals (els anys 1520-1535 oficials).
  • Al segle divuit es concentra el procés de manipulació de la història, que és quan es fa la producció de la història editada dels segles quinze i disset. Abans, es creen els grans mites, els grans orígens de les nacions i l’especulació dels calendaris, que inclouen l’afegitó de mil anys per la glòria de Crist i altres salts per a la resta d’equivalents. En aquest enfocament,  la producció literària editada apareix al segle disset. Abans, s’escriu a mà. 
  • Al segle divuit es creen 185 anys, gairebé dos segles, que s’afegeixen al mapa històric d’Europa i de l’Orient Mitjà. 
  • La Companyia de Jesús es crea i es dissol al segle divuit (1725-1773), i ella és l’encarregada de dirigir la reconstrucció històrica i documental de la història, amb la cooperació d’altres poders.
  • Paral·lelament, es creen les lògies maçòniques, que són hereves del poder de l’Orde del Temple de Salomó, i des d’aleshores competeixen amb el Vaticà per reconstruir l’ordre al Món.

La Cronologia X-185 no només comprimeix més la història, sino que també situa la manipulació principal al segle divuit, fent-la més recent respecte a la que reconstrueix la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Aquesta és la segona principal aportació que proposa la línia X-185.

Complementàriament, la Cronologia X-185 incorpora altres variants que afecten al significat del text sagrat: 

  • En primer lloc, situa l’inici del calendari cristià a l’any equivalent al 1185, adoptant d’aquesta manera el treball desenvolupat per la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Es conceb un calendari que té per any zero l’equivalent al 1185 oficial (fa poc més de vuit segles), però se li afegeixen 1000 anys i, després, altres 185. Els mil anys es creen per al disseny de l’autoritat de la pau de Crist, i els 185 per reconstruir el lapse històric que substitueix una era per una altra que inclou una altra història.
  • En segon lloc, la història oficial crea, enmig d’aquesta dilatació, 3 cròniques successives d’una única crònica d’uns 185 anys reals, creant uns distorsionats 555 anys (185 x 3 = 185). Als primers 185 s’ubica a l’Orde del Temple de Salomó; als segons a l’expansió de la República de Gènova per tot l’imperi marítim; i als tercers es fa de la Banca Genovesa la protagonista, al servei de l’Imperi Espanyol.
  • I, en tercer lloc, la història oficial d’Europa i de l’Orient Mitjà trasllada al segle vuit i nou els fets del segle quinze real. L’arribada del poble sarraí, provinent  d’Egipte, liderat per Musa (Moisès), juntament amb la vinguda dels Exiliarques jueus de Babilònia fins a Narbona, coincideix amb l’arribada de Maria Magdalena i de l’Arca de l’Aliança fins a Occitània.

Finalment, respecte al significat d’X-185, indicar que fa referència a l’any 1185 després de Crist, que segons Fomenko i Nosovskiy és quan té lloc el martiri de l’emperador Andrònic Comnè, de Constantinoble, que la història oficial situa en aquesta data. Però, segons la línia X-185, aquest episodi convé interpretar-lo. Honora l’elevació a la categoria de Déu del primer líder egipci que va iniciar el periple de la seva expansió, segons el ritual del Llibre dels Morts. El significat és el mateix en tots dos plantejaments, ja que Fomenko i Nosovskiy també ho interpreten de la mateixa manera, assimilant aquest episodi amb la mort d’Alexandre el Gran i amb la data del zodíac de Denderah (custodiat al Museu del Louvre) dedicat al déu Osiris, en què la datació correspon al 21 de març de 1185. La diferència recau en la interpretació que se li dóna a aquesta data simbòlica a l’hora de construir el mapa cronològic oficial, que ha arribat als nostres dies. D’acord amb aquesta revisió, l’origen de Crist procedeix de la tradició egípcia, però es transforma amb la glorificació de la seva resurrecció en la forma que se li dóna amb motiu de l’Arca de l’Aliança, al segle quinze real. Quan això passa, l’Horus muta i es manté a Egipte, però neix fora d’ell en la forma d’un emperador que adquireix diversos noms: Jesús, Mahoma, Buda o Krishna, i amb ells es creen diverses escoles espirituals. D’aquesta manera, es reprèn la reconstrucció de la fractura religiosa que, segons la Nova Cronologia de Formenko i Nosovskiy, s’inicia llavors. Abans, es desenvolupa el culte a la tradició politeista, que persisteix fins al segle disset real. 

L’època dels grans emperadors, ja fossin faraons, cèsars o khans, es situa entre els segles tretze i quinze, mentre que l’origen dels déus i el culte als símbols divins és anterior i evoluciona al costat d’ells. Segons la línia X-185, el poder de Crist i el de tots els grans profetes és el de l’Horus egipci, després d’haver adquirit l’autoritat del déu Sol, Helios, Theos o Zeus en la cosmovisió grega i la del Déu Ra-Amon, o Amon-Ra. L’Horus Crist és a qui la deessa Isis fa ressuscitar per transformar eternament en Déu. Però al llarg del temps adquireix diverses formes, com el Crist gnòstic, el Buda i el Krishna, al voltant de les diferents àrees d’influència associades a poders o aliances geopolítiques. Mahoma, des del seu inici honora Jesús, referint-se a ell com el profeta imperial màxim. En el seu honor es crea el Sant Sepulcre a Jerusalem.

555 anys que són tres salts de 185

La línia X-185 desenvolupa la tesi que els 555 anys oficials que separen el segle onze del disset, pel que fa a la història cristiana d’Europa, es corresponen a 185 anys d’entre els segles tretze i quinze oficials. S’ajusta a l’etapa de major expansió i estabilitat del desenvolupament polític, econòmic i institucional de l’Edat Mitjana oficial. En aquest sentit, es correspon amb la Pax Mongòlica dels segles tretze i catorze oficials, gràcies a un pacte que seria el de l’Arca de la saviesa, de Salomó. Segons la línia X-185, la divisió de l’imperi entre l’Horda i els Otomans que la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy identifica amb l’any 1486 apocalíptic, seria en realitat el pacte de l’Arca de l’Aliança, que també apareix a l’Apocalipsi, al capítol 11.

Es construeixen 555 anys sobre tres etapes d’una era icònica de 185 reals, que des de llavors restarà oculta en aquest codi cronològic. La intenció és separar l’Orde del Temple de Salomó (primer cicle de 185 anys) del papat d’Avinyó i de l’expansió de la República genovesa (segon cicle, fent-ho coincidir amb l’espai històric de l’Orde de Sant Joan Baptista), així com de la banca genovesa al servei de l’Imperi Espanyol (tercer cicle). D’aquesta manera queda per sempre més oculta la veritable identitat real dels anomenats Templers, que en realitat haurien persistit fins a l’any 1677 real, i no haurien estat intervinguts en el 1307. Seguint aquest patró:

  • L’etapa que cobreix els anys 1116 a 1307 oficials, corresponents a la fundació i posterior desmantellament de l’Orde del Temple de Salomó, es correspon als anys 1486 i 1677 reals, amb un salt de 370 anys (dues vegades 185). Aquest episodi inclou els fets dels càtars i la seva posterior eliminació (ells haurien estat els sacerdots que haurien difós la glòria del profeta Jesús sota l’ideal gnòstic, en un projecte equivalent al introduït mitjançant les icones de Buda i Krishna a Àsia).
  • L’etapa que cobreix els anys 1260 a 1453 oficials, corresponents a l’aliança entre la República de Gènova i l’Imperi de Nicea amb seu a Constantinoble, es correspon també als anys 1445 a 1638 reals, amb un salt de 185 anys. Oficialment, gràcies a aquesta aliança, els templers (convertits en genovesos) s’estendrien per tots els dominis cristians d’Occident, fins a la Mar Negra, ocupant tant la capital de l’Imperi Romà (Constantinoble) com les principals ciutats marítimes, amb importants assentaments a Barcelona i Crimea, i al costat de Trebisonda. Aquesta etapa és la mateixa de l’Orde del Temple de Salomó i la mateixa equivalent de l’Orde de Sant Joan Baptista a Rodes (el recorregut oficial de 1312 a 1522 s’ha d’entendre als anys 1497 a 1707 reals). És a dir, es tractaria de l’expansió de l’Orde del Temple salomònic, que la historiografia oficial ha desvinculat de la República genovesa. Així mateix, el canvi real del nom de l’orde, del Temple de Salomó a Sant Joan Baptista, tindria lloc al llarg del segle disset, probablement l’any 1494 oficial, que s’ha d’entendre en el 1679 real.
  • L’etapa que cobreix els anys 1529 a 1714 oficials, corresponents al domini espanyol dels Habsburg hispans sobre la banca italiana, és una invenció gairebé íntegrament. En realitat, aquesta etapa, idealitzada amb l’auge de la banca genovesa, s’ha d’associar a l’Orde del Temple de Salomó i, a partir de l’any 1679 real (el 1494 oficial), sota l’òrbita dels Habsburg, el domini estaria realment relacionat amb l’autoritat de l’anomenada Corona d’Aragó, liderada pels catalans. El desenllaç de la “Guerra de Successió Espanyola”, en 1713, i la posterior reconstrucció integral de la història, enaltiría la castellanitat de la glòria d’Espanya i minimitzaria la importància de les seves arrels catalanes, tant a Espanya com a la Corona d’Aragó, que seria una creació del segle divuit vinculada falsament a una unió entre el Regne d’Aragó i el Comtat de Barcelona. Aragó representa al Drac o Daragas de la Casa imperial del Preste Joan de les Índies, que amaga el poder medieval de Maria Magdalena.

És a dir, es construirien tres històries d’una que seria principal, per ocultar el rastre de l’Orde del Temple de Salomó a la història de l’Europa medieval. L’Orde seria traslladat al passat i la seva fi es veuria tacada per l’acusació d’heretgia. En el seu lloc es crearia la glòria de l’Orde de Sant Joan Baptista i l’imaginari de la República genovesa i la seva banca, al servei de l’Imperi Espanyol sota l’autoritat castellana.

Però, a què és degut el canvi de l’Orde del Temple a l’Orde de Sant Joan Baptista? Tot té un significat. El Preste Joan es converteix, al voltant dels segles quinze i disset, en un Gran Khan espiritual que es trasllada a Etiòpia, en una època en què es decreta l’edicte que proclama l’imperi de la pau i la justícia per a tothom, la Pax mongòlica, gràcies al pacte de la pau sagrada (messiànica) de l’Arca de Salomó. És el missatge original del Nou Testament i el dels principals llibres sagrats, d’Europa, de l’Orient Mitjà i d’Àsia. I quan el pacte de l’Arca es trenca, es construeix l’imaginari de Sant Joan Baptista al lloc del Preste, i els seus poders es traslladen al Papa. El Preste Joan apareix de la mà del mite de Jesús/Krishna/Buda, els qui serveixen per difondre un ideal basat en la pau entre els pobles. És el seu origen comú, gnòstic, anterior a la transformació del profeta Jesús en el Messies, que s’associaria al projecte catòlic evangelitzador des del segle disset i especialment al segle divuit. Els Reis Mags d’Orient serien Khans que haurien “beneït” l’aparició del “Crist” que difonen ells mateixos, de la mateixa manera que ho fa el Preste, un cop transformat en el Baptista.

En determinat moment històric, que aquí es relaciona amb l’Apocalipsi i la data del seu zodíac, l’any 1486 real, es crea el poder del Preste Joan, Jan o Khan, que des de llavors custòdia l’autoritat de l’Arca de l’Aliança de Salomó. El seu llinatge és el poder imperial d’Axum, on el Preste Joan custòdia l’Arca, i, el seu poder, és el de la Casa imperial de Salomó, d’Etiòpia o Abissínia, que inicia el seu regnat, oficialment, en 1270 (realment, segons la línia X-185, l’any 1455).

ISRAEL I EL TEMPLE DE SALOMÓ

Els buits que envolten la misteriosa autoritat medieval del poble hebreu són el resultat d’una història adulterada escrita a posteriori, en què calia esborrar el rastre d’aquesta comunitat, vinculada a l’ordre d’un imperi anterior, que té a veure amb Egipte i Babilònia, però no en el sentit que li dóna la narrativa oficial. Per aquesta raó, al seu voltant es troben múltiples anacronismes i notables interrogants.

La resposta a les arrels i a l’autoritat del poble hebreu està en el significat real de l’Arca de Salomó, al Temple que es va erigir en nom de la saviesa donant la benvinguda a la pau sagrada d’un ordre messiànic, per voluntat de Déu.  

Israel: el Temple de Salomó

Oficialment, Occitània va ser el punt de trobada entre les expansions àrab i cristiana a Occident, en què el poble o comunitat jueva apareix d’una manera confusa, en venir sense un braç militar i sacerdotal aliat associat a un imperi o nació. Aquest inici es comprèn entre els segles vuit i nou després de Crist. Extraoficialment, allí es van instaurar uns poders provinents d’Orient, i amb ells la comunitat del poble hebreu, provinent d’Egipte, que es va beneficiar d’un pacte o aliança que va incloure la tolerància religiosa i va permetre el desenvolupament econòmic i l’auge de la ciència (l’Arca amb les Taules de la Llei). Van ser els Exiliarques de Babilònia. Els jueus van ser enviats allí, guiats per Musa Ibn Nusair (Musa significa Moisès, i era el cabdill general dels exèrcits d’Egipte) per instaurar l’ordre del Segell de Salomó i la llei de Déu, a qui havien de venerar i protegir d’altres cultes o devocions. Inspirats per aquesta missió, els jueus van adoptar d’ella la seva identitat. Fins i tot, les historiografies àrab i cristiana medievals reconeixen que Musa va portar amb ell les Taules de Salomó, essent aquest un episodi que l’acadèmia de la història ha transformat en un anacronisme, fent-ne una taula (taula amb potes), de Salomó, que es diu es va amagar a Toledo. Les equivalències són múltiples, i fins i tot és en aquesta època que es troba en aquestes terres a la Maria Magdalena provençal, assimilant-la a un altre pacte: un matrimoni que representa una aliança per la glòria del cristianisme reial. L’aliança va existir, va ser liderada per Moisès i va representar al naixement del poble d’Israel, a Occitània, i a d’altres parts del món. 

Els textos sagrats ens diuen una altra cosa, i ens situen en un passat molt més remot, sent en realitat més proper del que narra la mal anomenada ocupació sarraïna d’Iberia. Però, aquests fets, segons la Cronologia X-185, s’han de comprendre a l’imaginari oficial del segle tretze medieval, quan es reordena mig món, especialment a l’Orient. Aquest pacte o aliança hauria estat protagonitzat per l’autoritat jueva, qui s’hauria assentat a Occident provinent de l’entorn de Natolia (o Anatòlia), el Mar Negre i Egipte, en formar part de la creació del Temple de Salomó, de la saviesa, que hauria llaurat un pont entre Orient i Occident, després de l’ocupació mongol d’Àsia i la seva intrusió al cor d’Europa. L’Arca simbolitzaria aquest nou Temple, i des de llavors es custodiaria a Etiòpia, a l’Alt Egipte, creant-se per a la seva protecció la figura del Preste Joan de les Índies, que en realitat seria la recentment creada Casa imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba, l’any oficial de 1270.

Però, d‘acord amb aquesta reconstrucció, l’Arca de la saviesa i de la pau seria un procés que s’imposaria al segle quinze real, sent un escenari històric que caldria entendre en el context del segle tretze oficial. Aquest escenari va coincidir amb:

  • l’ocupació mameluca d’Egipte i de Terra Santa (any 1250 oficial),
  • l’ocupació mongol de Bagdad (any 1258 oficial),
  • l’aliança entre l’Imperi de Nicea i la República de Gènova a Constantinoble (any 1260 oficial),
  • el naixement del llinatge de la Casa de Salomó a Etiòpia (any 1270 oficial) i
  • el projecte papal d’Avinyó (any 1271 oficial).

L’ocupació mameluca representa el retorn de l’expansió mongol/tàrtara a Terra Santa, d’on procedeix el poder original, després d’haver pres possessió d’Euràsia, incloent la Xina i l’Índia persa, arribant a les seves expedicions fins al Japó i el continent americà. Allà es pren el control de l’imperi i s’estableix un exèrcit sagrat que perdurarà fins a temps de Napoleó. Dues ciutats lideren el renascut Egipte, Alexandria i Babilònia, anomenada “la victoriosa” i coneguda com El Caire, i diverses ciutats sagrades s’implanten a la resta de l’imperi. La història antiga l’assimila a l’ocupació babilònica d’Egipte, mentre que la història medieval l’assimila a l’ocupació mongol. Al seu torn, la història cristiana ho assimila a l’evangelització europea i a l’equivalent nestoriana a l’Àsia, sota el paraigües del Preste Joan, deixant grans anacronismes, ja que al Preste se l’assimila tant als nestorians com als mongols.

L’ocupació mongol de Bagdad posa les bases del poder persa que s’estableix allà des de llavors, i perdura fins a l’actualitat sota la forma de l’autoritat xiïta iraniana.

L’aliança entre els turcs de Nicea i els genovesos de 1260 (equivalent al 1445) representa el resultat d’un tractat de pau que es simbolitza a l’Arca de l’Aliança, tal com ha quedat escrit al capítol 11 de l’Apocalipsi. Fins a cinc vegades apareix la xifra 1260, i dit capítol culmina amb l’aparició de l’Arca, amb un especial significat. El 1260 representa l’esborrat d’un llibre anterior, que seria la història real, sota el testimoni de dos agents, que segons Isaac Newton són dos corts sacerdotals. És a dir, se’ns diu que l’Arca és un pacte entre dues corts, que serien la mahometana i la cristiana. La primera honoraria al nou emperador mongol, Mahoma, i la segona a un renascut emperador greco-egipci original, Crist. I tots dos serien un mateix llinatge (Abraham). És per això que al capítol 11 es parla d’una resurrecció, sent la tornada de l’autoritat de Crist, que neix literalment en el capítol 12, immediatament després de l’arribada de l’Arca “del temple de Déu”. I aquesta resurrecció neix amb la icona de Maria Magdalena, qui seria una princesa índia, filla del Preste Joan, que casaria amb un cavaller d’Occident i simbolitzaria aquest pacte. D’aquesta manera, l’Arca i l’Ungit, Crist, associats a Salomó i a Maria, s’implanten amb força a Occitània representant els poders de Déu i de la seva Saviesa, naixent amb ells el papat d’Avinyó, guardià de les dues claus d’aquest testimoni (l’Arca), i l’Orde del Temple de Salomó. 

Entès això, es comprèn per què neix el 1270 el llinatge de Salomó i de Saba a Etiòpia. Allà es trasllada l’Arca, custodiada pel Priorat o Orde de Santa Maria de Sió a Axum, a l’Església de Nostra Senyora de Sió. Ells són el poder del Preste Joan, i d’ells són vassalls els seguidors de Crist i de Mahoma. L’element neutral són (d’acord amb aquesta lògica) el poble jueu, garant del secret d’aquest Arca, que s’encarregarien de protegir per voluntat de Déu. Aquest ordre es mantindria fins al segle disset, moment en el qual es transformaria en el projecte messiànic de Crist. A causa d’això, el poble jueu es veuria sotmès a la seva estigmatització i se l’obligaria a cristianitzar-se, en una persecució que també inclouria la destrucció de l’autoritat càtara (cristians gnòstics) i la definitiva mutilació dels temples politeistes greco romans i egipcis. El Preste desapareixeria i al seu lloc naixeria el Papa de Roma, unint els símbols de la doble clau de l’Arca (provinent d’Avinyó) i els del Preste (la Triple corona i la Triple creu). Al seu torn, es mantindria el llinatge dels emperadors d’Etiòpia i l’església copta custodiaria l’Arca de l’Aliança a Axum, preservant-la com un anacronisme històric desubicat del sentit comú, i ignorada per les corts sacerdotals judeo-cristianes. Però el secret es manté en aquest repartiment de poders. Per aquesta raó, l’any 2004, l’emperador etíop destronat, Zara Jacob, funda l’Orde de Santa Maria de Sió a Etiòpia, després de la publicació de la famosa novel·la El codi Da Vinci de Dan Brown el 2003, que es fa pública tres anys després de la mort de Pierre Plantard, qui es definí com al darrer descendent merovingi de Maria Magdalena, segons la tesi del Priorat de Sió francès que sorgeix d’uns misteriosos documents trobats a Rennes-le-Château, a l’inici del segle vint. I, per la mateixa raó, aquests emperadors mai s’han deixat de significar com a guardians de l’Arca. Sa Altesa Imperial Zara Jacob institueix l’Orde Imperial de l’Arca de l’Aliança, i en ella dóna el significat del seu “segell”, sent una evidència del seu significat apocalíptic (els segells del llibre de la profecia, on cada segell és un pacte amb Déu). Diu:

“La llegenda del meravellós segell lunar que Salomó va rebre del cel, és comú al cristianisme, al judaisme i a l’Islam. El Segell de Salomó, que té la base a la terra i l’àpex arriba al cel, simbolitza l’harmonia dels elements oposats; el seu significat és a un temps múltiple i pluricultural. Reflecteix l’ordre còsmic, el cel, el moviment de les estrelles en les seves pròpies esferes, i el flux perpetu que s’estableix entre el cel i la terra, entre els elements aire i foc. El Segell, per tant, representa la saviesa sobrehumana i el govern per gràcia divina. No és impropi anomenar a l’hexagrama del Segell l’estrella de David” (del llibre Catálogo de órdenes extranjeras en España, de 2007, de Montells i Galán)

L’estrella de David seria l’emblema del Segell de Salomó, l’Arca, que esdevindria l’emblema del sionisme polític jueu, des del Primer Congrés Sionista de 1897. Abans, però, se n’hauria apropiat la Casa imperial etíop l’any 1874, al crear l’Orde del Segell de Salomó, quatre anys després de la capitulació del Papa, al perdre els Estats Pontificis davant el rei Víctor Manuel II de Savoia. Anteriorment, aquest segell hauria estat difós per la comunitat àrab i els jueus cabalistes, com a Segell de Salomó, amb el mateix significat que se li dóna al text anterior. És a dir, es tracta d’un símbol competit pel sionisme jueu i l’Imperi Etíop, relacionada amb un pacte comú, que en nom del sionisme francès se l’ha relacionat amb Maria Magdalena.

Per aquesta raó, l’Avinyó papal neix al 1271 oficial, un any després de la Casa imperial etíop. A quest episodi coincideix amb l’arribada del poble hebreu a aquestes terres, que ve de la mà de l’Arca de l’Aliança al costat de l’estratègia d’un doble matrimoni. I és allà on Israel, del llinatge del rei David, adquireix més significat, amb la resta d’Europa, fins a Geòrgia, que és d’on procediria el seu poder. D’allà prové la glòria del rei David, de Geòrgia, que la historiografia oficial ha fet fill dels reis Jordi i Elena, i l’ha emparentat amb el “Crist” Andrònic Comnè; fent de Geòrgia, alhora, la gran aliada dels néts d’Andrònic, Aleix i David, que fundaren l’Imperi de Trebisonda, a Anatòlia, en nom de l’Imperi Romà. En certa manera, ells foren els artífex del Segell de Salomó, que uniria a totes les religions d’arrel hebraica i amb la creu vermella de Geòrgia, i de Sant Jordi.

S’iniciava així la Pax mongòlica que la història oficial situa en els segles tretze i catorze, i la Ruta de la Seda, i, amb ella, el Temple salomònic o pau sagrada que ho faria possible. El poble o comunitat jueva protagonitzaria aquest episodi gaudint d’una posició privilegiada, des dels seus inicis, assumint la responsabilitat de preservar el Segell de Salomó, l’Arca, com una missió ideada per Déu.

L’èxode del poble hebreu

El poble hebreu, segons es deriva d’aquest encaix històric, provindria de l’entorn de Geòrgia i s’estendria per tota la Terra Santa, que inclouria des d’Egipte fins al Mar Negre. Resultat de la pau sagrada, s’instal·laria en la forma de comunitat a llocs estratègics com la Babilònia del Nil, coneguda com el Caire, i on s’assentaria el soldà de Babilònia; així com a Natolia (Anatòlia) i a l’oest i el centre d’Europa (els ashkenazis); al sud d’Europa Occidental, començant per Narbona, en una expedició coneguda amb el nom dels Exiliarques de Babilònia; al nord d’Àfrica; i a Hierusalem, on es rendiria el culte a la pau sagrada de l’Arca de Salomó (el Sant Sepulcre, des del qual Crist i Mahoma ascendiren al cel); així com en menor nombre a l’entorn persa de l’antiga Mesopotàmia. Més endavant, en una segona expansió, ocasionada pels canvis del poder i la seva persecució, s’assentaria a la resta d’Europa i del món. En aquest sentit, pel que fa a Narbona, des d’allà s’estendria i fructificaria una important comunitat que la historiografia identifica amb els Sefardites, si bé va en existir una altra, catalana, diferenciada, que es va mantenir en l’exili fins al segle vint, i hi va haver una gran presència jueva a la resta d’Occitània, amb seu principal a Avinyó, en un entorn en el qual s’hi instal·là l’Orde del Temple de Salomó, qui estendria per tota Europa la creu vermella que compartiria amb Geòrgia.

El poble hebreu emigraria al costat d’altres pobles, alguns dels quals s’haurien traslladat en etapes anteriors. Però la seva empresa estaria marcada per les lleis d’una missió, pactada amb l’Arca d’una Aliança global. La visió implicaria l’establiment de l’ordre, les lleis, d’un Déu just i benvolent que es havia d’obeir, tal com ha quedat escrit en el llibre del Deutoronomi de la Torah, escrit per Moisés. Per aquesta raó, seria autor principal d’aquesta pau messiànica que, com s’ha apuntat anteriorment, no seria altra que l’Arca de l’Aliança de Salomó. Ells haurien construït un text sagrat de l’expansió o èxode d’Egipte que s’hauria estès per tot el món conegut. Ells representarien al poble egipci que va iniciar l’expansió de la seva cultura, i van crear l’imaginari de Jahvè, el déu que va dirigir aquesta epopeia. La Torah narra i glorifica, des de llavors, les taules de Moisès custodiades per l’Arca (de Salomó), i el projecte de pau que transformaria la cosmovisió global, sent el pont al desenvolupament de la civilització moderna que el poble jueu mai ha deixat de liderar. El Deutoronomi, l’últim llibre de la Torah, resumeix aquest episodi, des de l’arribada a Egipte fins a la seva posterior sortida, camí a la Terra Promesa. Allà s’informa de les lleis d’aquesta missió, que inclouen el no tornar, i establir a Canaan el poder dels reis escollits per Déu, d’entre els seus germans, per a la glòria d’Israel. El poder egipci s’hauria estès i des de Geòrgia hauria retornat com a poble hebreu a la Terra Santa egípcia per, des d’allà, complir la missió d’establir la pau de Déu a la resta del món.

La història oficial ha situat aquesta empresa d’ocupació territorial costat de Egipte, després de creuar el Sinaí, farà milers d’anys. Però segons la Nova Cronologia es tracta d’un altre projecte, destinat a ocupar tot el món, que va tenir lloc a l’Edat Mitjana. És a dir, Israel tindria una visió messiànica alineada a un projecte, que impregnaria el caràcter de la comunitat jueva, i els seus reis formarien part del seu poble, amb la qual cosa es comprèn que estan intrínsecament relacionats amb els poders monàrquics de Terra Santa i de tota Europa. De quina manera? Probablement formarien part de la noblesa sacerdotal, funcionarial, intrínsecament vinculada amb els poders imperials provinents del Gran Egipte. Formarien part del poble del rei David (de Geòrgia), i, d’una manera singular, del llinatge de la Casa imperial d’Etiòpia, descendent dels reis Salomó i Saba.

Moisès, l’Arca, la pau sagrada i la Torah naixerien conjuntament, al segle quinze real, no abans. Després vindrien la resta de llibres sagrats, la Bíblia cristiana i l’Alcorà, els dos últims al voltant de l’autoritat imperial associada als grans profetes, i, en el cas del judaisme o tradició mística del poble garant del Temple de Salomó, la Càbala i el Zohar, de la mà del judaisme rabínic assentat a Avinyó i estès per Occitània, Catalunya, Provença, Itàlia, la resta de regnes de la península Ibèrica i el nord d’Àfrica. El seu exèrcit, en aquest cas tutelat per una autoritat imperial, seria el de l’Orde del Temple de Salomó, abans de transformar-se en l’Orde de Sant Joan Baptista. Es dirigiria des d’Avinyó (amb seu a Sant Geli) i des de Rodes, i estaria associat al garant de l’Arca de Salomó, el Preste Joan d’Etiòpia (que al llarg dels segles seria, també, la Casa imperial d’Etiòpia, de Salomó ), abans de transformar-se en la icona de Joan Baptista segons l’imaginari del Nou Testament oficial.

Des Avinyó es crearia l’aliança tàcita i pactada europea dels poders imperial i sacerdotal sota la protecció de la pau sagrada, que beneiria, també, a un cristianisme gnòstic associat a la reialesa, com també ho estaria el Krishna i el Buda, abans de convertir-se en el Crist messiànic (seguint el model del messies jueu de Moisès Maimònides, qui ho concep com una era ideal). Jesucrist seria transformat en l’últim rei d’Israel i el fundador d’una església universal amb seu, aquest cop, a la Roma italiana. L’últim rei d’Israel representa l’arribada del Rei Déu definitiu i, al seu torn, és un missatge dirigit a posar fi al Temple de Salomó, que desvincularia des de llavors als reis amb Déu, representant al nou ordre sagrat. Abans de Roma, la seu principal hauria estat Babilònia, així com Constantinoble i Trebisonda, al mar Negre de Natolia, en honor a l’emperador genuí, i Avinyó vindria a ser una segona Babilònia.

Judaisme, Islam, Cristianisme, Budisme i Hinduisme, amb totes les seves derivacions, emergeixen amb força des del segle quinze després de Crist, sota l’ideal original de la deïtat imperial i sacerdotal egípcia, que dóna peu també a la iconografia politeista grecoromana abans de ser substituïda per la iconografia judeocristiana actual. Van emergir en un context de pau simbòlica, que els va permetre institucionalitzar-se i difondre’s. El projecte, que neix a Egipte persa, crea diferents tradicions espirituals i durant cert temps conviu sota l’ideal de la iniciació mística i el culte a un doble imperi, el polític o civil i l’espiritual o simbòlic, en què s’imposa la llibertat de culte. Però als segles setze i disset reals (els catorze i quinze oficials) entra en crisi, i és aleshores quan aquest ordre, salomònic i tutelat pel Preste Joan des de l’Alt Egipte, es substitueix per un projecte colonial sota l’ideal messiànic, jueu, d’un Crist, que s’erigeix com un símbol universal sota la inspiració de Maimònides i el disseny sacerdotal de la nova Roma, italiana i catòlica, del Vaticà, que substitueix a l’autoritat d’Avinyó. Aquesta gran empresa dóna lloc a múltiples mutacions i a l’imaginari de l’últim rei d’Israel, per d’aquesta manera atraure la comunitat jueva cap a un nou temple del poble de Déu. Per això s’inicia la reconstrucció integral de la història, que transforma a Jesús en el Salvador, i s’arma a la Companyia de Jesús per a aquesta finalitat, al costat d’un ingent exèrcit militar i inquisitorial. Tot va passar aleshores, al llarg dels segles disset i divuit, però no va ser capaç d’unir la desunió creada. A canvi, va crear l’escenari d’una irreconciliable fractura al voltant del nou temple de Jesús, que perdura fins a l’actualitat.

Així doncs, al segle quinze real es crea la pau sagrada del Temple de Salomó, però al segle disset trontolla. És un episodi que la història reflecteix al segle quinze oficial, amb la caiguda de la Roma d’Orient i l’inici de la glòria de la d’Occident, la Roma italiana que reconstrueix el Vaticà. En aquest instant històric, té lloc un canvi radical dels poders simbòlic i terrenal, amb conseqüències extraordinàries, fins al punt de ser l’espurna de la cosmovisió de l’actual relat històric oficial, que es reconstrueix des del segle disset i molt especialment al llarg del segle divuit, completant-se i reinterpretant-se al llarg dels segles dinou i vint.

D’aquesta manera, el judaisme rabínic inicia un segon èxode, en aquest cas per protegir-se de les amenaces sorgides, i el caraíta també. En aquest instant, la Babilònia del Nil és intervinguda pels otomans, davant el risc d’escissió cristià i jueu, i s’inicia la fractura definitiva entre les comunitats cristiana i mahometana. El Temple de Salomó es veu fracturat i es divideix entre els poders imperials. S’acaben els deures i els privilegis jueus, i tot allò pel que han treballat com a poble.

Des de llavors, els pobles del món es reordenen, alguns d’ells s’ocupen i es sacrifiquen, i amb ells muten els braços sacerdotals i el significat religiós, amb diferents graus de convivència. Però, amb el debilitament del Temple de Salomó, als segles disset i divuit, el poble jueu, que tenia la missió de difondre la voluntat de Déu en base a unes lleis que s’havien de complir, sense una nació pròpia, ha de buscar refugi. Amb el temps, passa de ser una comunitat fidel a la lluita d’un ideal llaurat per un Déu just, sobirà i pietós, a ser un poble unit a una Terra Santa, Jerusalem, que l’uneix al seu origen i tradició, al costat de les comunitats cristiana i musulmana o mahometana. Per aquesta raó, i no per una altra, Europa pren el control d’Egipte i Terra Santa, aliada amb els otomans, al segle dinou, i és llavors quan el sionisme polític emergeix amb força. Els fets de la Primera i Segona Guerra Mundial, i la posterior fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, llaurada en el si de les Nacions Unides, que apareixen sota el paraigua de les nacions aliades vencedores de la segona gran guerra, formen part de els últims capítols d’aquesta epopeia.

Aquesta reconstrucció del mapa cronològic, per tant, permet enllaçar la vitalitat del poble jueu medieval amb els fets dels segles dinou i vint, essent el divuit el segle de la seva dissolució històrica. Per aquesta raó, el sionisme modern i la Creu Roja i de la Mitja Lluna neixen al segle dinou, sent projectes hereus de l’esperit messiànic de l’Arca que es fractura entre els segles disset i divuit. És llavors quan la comunió jueva pren consciència de ser un poble sense nació, que reclama dignificar la seva història, coincidint amb l’auge dels nacionalismes per tota Europa, en plena reconstrucció històrica.

Entre els segles divuit i dinou el projecte de l’Arca fracturada es reconstrueix, en còpies que competeixen entre sí. La francmaçoneria, que neix a l’inici del segle divuit, és un espai mutat del Temple de Salomó, i en ell s’associa el grau de la perfecció amb la cerimònia de l’Arc Reial, que hi fa referència. Aquest Arc uneix dues columnes, que fan referència a l’accés del Temple de Salomó (i als dos poders de l’Imperi), i la llegenda de la cerimònia es situa en l’episodi bíblic del retorn de l’èxode de Babilònia, en què s’indica que tres reis o savis tornen a Jerusalem a cercar les runes del Temple. Es tracta d’un ritus iniciàtic, que conmemora el projecte de reconstruir el Temple perdut, i dialoga amb la tradició cabalística i amb els Reis Mags d’Orient. Altrament, a Roma apareix el projecte d’un Papa universal amb seu al Vaticà, que honora a les seves arrels egípcies i fa de Roma un nou ideal, substituint l’autoritat del Preste Joan d’Etiòpia i apropiant-se dels seus símbols. L’espai mutat és el Temple de Salomó en nom del Messies, i aquest bloc acaba creant, des de Barcelona, París i Roma, la Companyia de Jesús, amb el lema IHS, que significa “Iesus Humilis Societas” (Companyia Humil de Jesús); “Iesus Hominum Salvator” (Jesús, Salvador de l’Home); i “In hoc signe [vinces]” (Amb aquest signe [venceràs]), entre els anys 1719 i 1725 reals (els 1534 i 1540 oficials), coincidint amb les negociacions de pau de tota Europa que acaben amb el Tractat de Viena de 1725. Després de dècades de lluites entre aliances imperials cristianes, que lideren un pols pel control de l’Orde del Temple, i entre mahometans i cristians, pel control de la Terra Santa o el seu imperi original, s’estableix un nou ordre mundial, en què l’ideal d’un temple sagrat per a la pau messiànica universal té un altre significat.

Tal com documenta Isaac Newton i constata la Cronologia X-185, aquest últim episodi tindria el seu relat sagrat en el llibre de l’Apocalipsi o profecia de Joan. S’hi transcriu, de forma literal i alhora parabòlica, tota la història real, sagrada, d’una epopeia de tot just quatre segles profètics, des del tretze al disset reals. Llavors, i no abans, es reconstrueix la història i els seus símbols, incloent les genealogies, els documents i les cròniques que avui dia es consideren reals i ocupen espais preferents a les llibreries i a les ments erudites.

EL PAPA DE ROMA, EL SACRE IMPERI I LA COMPANYIA DE JESÚS

El Papa de Roma és l’artífex de la reconstrucció de l’Imperi Egipci a la Roma italiana. El seu poder inicial és ser el guia de l’escola sacerdotal romana occidental, però el poder universal seria, realment, el del gran Khan espiritual que, a finals del segle disset, s’apropia dels poders del Preste Joan i fa de Roma la nova capital d’aquesta cosmovisió messiànica renovada, després de ser-ho la Babilònia del Nil. l’imaginari egipci de Sant Pere del Vaticà, amb el seu omnipresent obelisc, honora aquesta empresa.

El projecte del Vaticà té la vocació d’impulsar una nova autoritat simbòlica més enllà de la cosmovisió europea i de l’Orient Mitjà, fins els confins de la Terra. En un inici, tots els grans poders estesos participen d’aquesta empresa, amb la col·laboració de les principals escoles espirituals, ja que totes elles serien germanes del projecte original: l’egipci, del qual totes depenen fins llavors. I gràcies a això es fusionen els calendaris i es crea la història oficial. Però el projecte d’un Messies es queda a mig camí.

El Crist emperador és el projecte expansiu d’una cosmovisió provinent d’Egipte, que amb el temps es converteix en la icona d’un llinatge. Però aquests poders entren en competència, i per protegir l’autoritat de Crist se’l desvincula de tots els poders imperials, creant llavors la icona d’un poder simbòlic que les diferents escoles espirituals acaben modelant. La versió cristiana actual és l’última versió concebuda a Europa Occidental. Però aquest poder arriba massa tard i el model que es proposa no agrada a tothom. Com a resultat, les escoles espirituals, fins aleshores enfocades al coneixement de l’univers i del si mateix, no es fusionen, adquirint diferentes formes i/o representacions que contradiuen el seu origen comú. En aquest procés, la humanitat crea una nova cronologia, amb una nova història, però no s’aconsegueix el projecte principal: crear una nova cosmovisió associada a una mateixa icona: el Crist emperador sacrificat com a símbol diví de la justícia, de l’amor i la pau universal pel bé de la humanitat. El darrer rei d’Israel, de l’Israel universal.

Al final, Europa acumula el poder del coneixement sagrat, i la força de les armes i les finances per impulsar aquest nou ordre global, però s’acaba fent un mal ús de la força que atresora.

D’aquesta manera, la línia X-185 estableix un patró matemàtic, que és possible reconstruir. El seu fonament és l’ocultació del poder de l’Arca del Temple de Salomó i el de l’autoritat del Preste Joan, per, d’aquesta manera, enaltir l’autoritat suprema del Papa de Roma i al nou Messies.

El patró X-185 engloba diverses conseqüències en el significat de la història real, amb resultats com els següents:

  • L’any 1268 oficial es correspon a l’any 1453 real, i coincideix amb la presa de Constantinoble per part de Mehmet (qui seria Mahoma, d’acord amb Fomenko i Nosovskiy).
  • L’any 1301 oficial es correspon a l’any 1486 real, i coincideix amb la data que glorifica a l’Arca de l’Aliança de Salomó.
  • L’any 1307 oficial es correspon amb els anys 1492 i 1677 reals. El primer salt, de 185 anys, coincideix amb l’establiment del primer papa o bisbe de Roma a Avinyó. El segon salt, de 370 anys, amb l’episodi en el qual el rei de França intervé a l’Orde del Temple de Salomó. La història oficial indica que no es va quedar amb el seu or, però aquesta reconstrucció indica que si i amb ell es construeix el palau de Versalles.
  • L’any 1417 oficial es correspon a l’any 1602 real, i coincideix amb el trasllat de l’hegemonia europea del papat de Roma des d’Avinyó. O millor dit, amb la construcció del poder simbòlic de l’Arca a Itàlia després de la seva implantació a Avinyó.
  • L’any 1492 oficial es correspon a l’any 1677 real, i coincideix amb la gesta de la presa d’Amèrica des d’Ibèria en nom d’una nova autoritat després del desmantellament francès de l’Orde del Temple de Salomó. Des dit instant el monarca francès es converteix en un desafiament per a l’ordre romà, i comença la veritable lluita entre el Sacre Imperi i els Borbó, ambdues descendents del llinatge del rei David. 

Segons la investigació X-185, l’any 1492 oficial convé reubicar-lo en el 1677, i, els plets d’en Colom, de 1529 a 1535, que representen un seriós revés per al “descobridor” pel que fa als seus drets de conquesta pactats amb els Reis Catòlics, convé resituar-los entre els anys 1714 i 1720. Es tracta, doncs, d’uns fets relacionats amb la mal anomenada Guerra de Successió Espanyola, que va representar la derrota de les aspiracions dels Habsburg a la Corona d’Espanya, així com la pèrdua dels drets i privilegis dels catalans enfront del projecte Borbó, que va imposar un nou govern, castellà i absolutista. La lluita no hauria estat ocasionada per un conflicte de legitimitats en el terreny successori, sinó pel control del projecte colonial que tot just feia unes dècades havia començat. Del costat dels Borbó estaria el llinatge dels Anjou. Del costat dels Habsburg estarien els llinatges dels Làscaris Comnè (els hereus dels imperis de Nicea i de Trebisonda) i dels Aragó, comtes de Barcelona.

Per a més informació, veure el treball titulat La lluita Àngelus (Anjou) – Làscaris Comnè (Habsburg) pel control de l’Imperi Romà. En ell s’hi documenten els fets reconstruïts des de mitjans del segle disset fins a ben entrat el divuit, corresponent a la lluita europea pel control de l’Imperi. Altrament, s’hi transcriu la relació històrica dels ordes del Drac d’Hongria i del Toisó d’Or, així com la seva reconstrucció històrica.

L’últim punt és cabdal entendre’l bé, més enllà que afecta les històries d’Espanya i dels catalans, perquè, per sobre de tot, redimensiona i transforma diametralment el sentit de la colonització europea.

Resultat d’un desafiament simbòlic associat a la imposició d’un Messies, que havia de substituir l’ideal del Temple de Salomó, s’hauria iniciat una manipulació integral de la història. Amb ella, es crea un fals origen de la colonització, que al seu torn mutilaria la història real dels protagonistes que l’haurien liderada fins aleshores. Aquesta gran manipulació comença a ser intensiva des del 1715, que correspon a l’any oficial de 1530.

Aquesta reconstrucció crearia grans incongruències, com les proves avui dia reconegudes de l’existència de rutes prèvies fins a Amèrica, establertes pels pobles nòrdics, així com les equivalents des de la gran Xina. Però n’hi ha altres, que es poden analitzar. D’una banda, es troben els mapes i l’extraordinària imatgeria pictòrica que s’associa a les caravel·les dels oceans amb la creu vermella, que hauria sobreviscut al seu esborrat i destrucció. En múltiples imatges s’identifica el descobriment de Colom amb la creu patada de l’Orde del Temple de Salomó, i en alguns mapamundis s’hi veu la presència d’una flota equivalent dominant, per tots els oceans. Tots ells fan referència a l’Orde del Temple de Salomó. De l’altra, hi ha nombrosos mapes de l’època amb els emblemes catalano-aragonesos i amb la creu de l’Orde de Crist portuguesa (aquest orde dirigiria, oficialment, les primeres dècades de l’empresa colonial portuguesa), que solen no incloure al símbol del castell representatiu de Castella. Aquests mapes parlen d’un ordre anterior al castellà, a l’empresa colonial. Però també hi ha altres incongruències, com la del projecte colonial, papal, del Tractat de Tordesillas de 1494 (l’any 1679 real), que reparteix el món entre els reis d’Aragó i de Castella i els de Portugal. Aquest tractat internacional és il·lògic, de la mateixa manera que ho és l’anacronisme històric del fet que, oficialment, es reparteixi un nou continent mentre Colom creu estar a l’Àsia. Altrament, que tampoc són congruents les sorprenents concessions a l’almirall Colom de les Capitulacions de la Santa Fe, segellades a Barcelona abans de consumar el “descobriment”. Aquestes capitulacions no tenen sentit, ni el repartiment del món entre els reis hispans de les Espanyes i de Portugal, de la manera que ens ha estat transmès. No té sentit que es delegui al llinatge d’un suposat descobridor el rang de Virrei de l’Àsia (càrrec vitalici per a ell i els seus successors) i se l’enviï allà amb únicament tres vaixells perquè prengui possessió de les terres, davant la magnífica autoritat del Gran Khan; ni que se li lliuri el dret de delme que fins llavors pertanyia a l’església; ni que se’l faci jutge principal de tots els assumptes que es dirimeixin allà. 

No té sentit que es reparteixi el món entre el llinatge d’un almirall, al servei d’una reina castellana, i l’autoritat de Portugal liderada per l’Orde de Crist. I tampoc té sentit que aquesta empresa concedida pel Papa, que havia de beneficiar a tots els cristians, exclogui als de la resta d’Europa i als jueus i mahometans hispans assentats allà des de feia segles, fins al punt de declarar-a tots ells indignes d’exercir el seu dret d’adopció de fe a un mateix Déu, el mateix any 1492. No el té.

En canvi, sí que té sentit que Colom representés a l’autoritat genovesa i/o catalana de l’Orde del Temple de Salomó (que fins a la data hauria estat la principal autoritat marítima del braç militar, com evidencien els quadres de la descoberta i els mapamundis), després de l’atemptat del rei de França cap a aquest Orde a les terres franques i occitanes a l’any 1677 real (el 1307 oficial), coincidint amb el debilitament de l’aliança de l’Arca de Salomó. En aquest sentit, adquireix especial rellevància la fundació dels poders templers als regnes de València i de Portugal, amb els noms de l’Orde de Santa Maria de Montesa i de Crist, respectivament, l’any 1314 oficial, que seria el 1684 real. Aquests ordes haurien estat creats al costat del Tractat de Tordesillas, i haurien estat apoderats pel Papa per completar la missió del Temple de Salomó, vençut en nom de Maria i de Crist, sota la nova creu de Sant Jordi. És a dir, a l’inici de la reconstrucció de la història, s’hauria concebut la mutació integral de l’Orde del Temple de Salomó sota l’autoritat del Papa de Roma, desafiant la gosadia del rei de França.

D’acord amb aquest raonament, té sentit que Colom fos el cap d’un llinatge imperial associat als grans monarques, que al seu torn representés i/o substituís a l’autoritat jueva d’Europa occidental i a un ordre religiós i militar, romà i salomònic, dominant i principal, abans del seu desmantellament posterior que dóna lloc al nou ordre catòlic i romà del Vaticà. Junt als poders dels Colom apareixerien a les esferes hispana i vaticana els dels Borja, que anirien de la mà, i, al seu torn, a mesura que van ser intervinguts per la competència imperial europea que s’aixecaria amb ells, “caurien” anys més tard, conjuntament. 

Estaria en joc el fonament econòmic d’un ambiciós projecte cristianitzat, que necessitaria l’or i la plata provinent d’Amèrica, que fins llavors hi hauria enriquit a l’Orde del Temple de Salomó. L’apropiació d’aquest “tresor” de mines de metalls i pedres precioses, per part del cristianisme europeu, sense el qual és impossible concebre la colonització, seria una raó de pes per esborrar de la història, per sempre més, l’autoritat dels seus anteriors propietaris. Especialment la jueva i la mahometana, aliada fins llavors en un fràgil però fructífer ordre salomònic, savi.

Per aquesta raó, el Papa Innocenci VIII lliuraria a Miguel Alonso de Pinzón, abans de la gesta del descobriment, un document de la Cort de Salomó provinent de l’estament jueu que informava de com arribar a grans i riques terres que es trobaven a l’Oest, apuntant a Mèxic. La Cort existia, i en aquest inici era jueva i papal.

Al seu torn, la transcendència d’aquesta reconstrucció sobrepassa l’abast i el significat que es desprèn a primera instància. Té a veure amb l’esborrat deliberat de la importància de l’Imperi Romà de Constantinoble en benefici del d’Itàlia, que seria en gran mesura una invenció creada especialment al llarg dels segles disset i divuit. I té a veure amb el trasllat dels poders papals a Roma, provinents d’Avinyó; amb la història de l’esborrat de l’autoritat medieval del Temple de Salomó; i amb l’estigmatització i posterior persecució de les comunitats jueva i mahometana.

Segons la reconstrucció de la Cronologia X-185, la Roma papal seria, bàsicament, una obra que neix a Avinyó, no abans, i s’hauria creat per a la glòria d’Europa i com a constructe fet a mida dels requeriments del projecte colonial, catòlic i universal, que des de llavors hauria modificat la història, fent de Roma la primera seu de la història de l’església cristiana. Hauria iniciat la seva epopeia des d’allà, per la glòria dels papes i del cristianisme, vencent, per la força de la fe, a un imperi pagà. La Roma italiana, el Vaticà i el Crist messiànic s’haurien imposat llavors, sota el braç implacable del projecte colonial i amb els braços eclesiàstics de la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús.

Per aquesta raó, seria llavors, al llarg dels segles disset i divuit, quan es radicalitzen les diferències entre els cristians i els pobles mahometà i jueu, no abans. Tal com defenen, de fet, Fomenko i Nosovskiy.

Seguint amb el fil de la reconstrucció històrica:

  • L’any 1520 oficial es correspon a l’any 1705 real, i coincideix amb quatre episodis capitals: 1) amb l’etapa prèvia a la caiguda de la seu de Rodes de l’Orde de Sant Joan, hereu de l’Orde del Temple de Salomó: 2) amb l’inici de la lluita europea pel control de la Corona de les Espanyes; 3) amb la presa de possessió de Mèxic, per part de Cortés (el Comte de Ribagorça i de Cortès, de sang imperial bizantina, del llinatge dels líders de l’Orde Constantinià i de Sant Jordi, els Làscaris Comnè); i 4) amb l’inici de l’anomenat Cisma Cristià d’Occident, que s’inicia el 1520 (1705) amb l’obra La captivitat de Babilònia, escrita per Martí Luter.
  • L’any 1540 oficial es correspon a l’any 1725 real, i coincideix amb la fundació de la Companyia de Jesús, que en poques dècades dirigirà la reconstrucció de la història amb la col·laboració de les principals seus imperials, d’Europa, el nord d’Àfrica, Orient mitjà, Pèrsia, l’Índia, Xina, Japó i Amèrica. Aquesta producció omple de llibres d’història l’imaginari dels segles setze i disset, essent tots ells llibres editats a partir d’aleshores però amb dates enviades al passat. 
  • L’any 1725 s’acorda el Tractat de Viena, que posa fi a dècades de lluites a tota Europa. Els acords esdevenen un pacte global que legitima el repartiment de mig món entre els recent recreats estats europeus. La Companyia de Jesús es va crear llavors, no abans, i la seva principal empresa va ser difondre la Bíblia messiànica i reconstruir la història conciliant tots els calendaris del món.

Per a més informació, relativa a l’aportació catalana a l’ordre salomònic i santjoanista, fins a la creació de la Companyia de Jesús, associada als llinatges catalans i a la família Colom barcelonina, així com al llinatge imperial bizantí dels comtes de Ribagorça i de Cortès, llegir el treball El darrer sospir de l’Imperi romà, català.

S’iniciaria així l’empresa de la manipulació coordinada més gran mai acordada entre els poders del món, després de dècades de tímids avenços ja iniciats, fins a la creació del primer mapa cronològic global que s’ha acabat instaurant. Annio de Viterbo (l’any 1683 real, és a dir el 1498 oficial), després Isaac Newton (l’any oficial, i real, de 1727) i després la Companyia de Jesús (1725-1773), amb la col·laboració de les corts imperials i sacerdotals de tot el món, reconstruirien el passat i lliurarien a l’acadèmia de la història la narrativa oficial que ningú gosa qüestionar. D’aquesta manera:

  • L’any 1583 oficial es correspon a l’any 1768 real, i és quan té lloc la publicació principal de l’actual mapa cronològic oficial, obra de Joseph Justus Scaliger, resultat d’intenses dècades de treball. Coincideix amb el desmantellament de la Companyia de Jesús a gairebé tota Europa i amb la supressió oficial de la mateixa per part del papa Climent XIV, el 1773. D’aquesta manera, s’esborra el rastre de tota aquesta gran i extraordinària manipulació.

Tot té a veure, en gran mesura, amb aquesta qüestió, que cal entendre bé. Té a veure amb els textos sagrats, amb el Temple de Salomó, amb el poble jueu i amb tot el que es transforma en nom de la colonització, amb uns fets que es troben íntegrament dins l’imaginari de l’Edat Mitjana. Té a veure amb les arrels de la Francmaçoneria (1717-1736); amb la independència dels Estats Units d’Amèrica (1776); amb la Revolució Francesa (1789); i amb el posterior Imperi de Napoleó (1804-1815). I, alhora, té a veure amb la manipulació de la història dels imperis colonials europeus.

Aquesta reconstrucció situa la història dels imperis colonials de Castella, Portugal, Anglaterra i França, a la llista d’històries modernes recreades per la seva glòria, especialment en relació als fets dels segles setze i disset. I, en canvi, situa la història anterior de poders com el català, el genovès i el venecià a la llista d’històries adulterades, esborrades pel benefici de les anteriors. 

Degut al canvi geopolític que assentaria als Borbó al tron de les Espanyes, es crearia un complet esborrat de la història recent que inclouria la total manipulació de la identitat i de les raons de l’empresa colonial de Cristòfor Colom, així com de la d’Hernán Cortés i la d’altres conqueridors contemporanis; amb una mutació sistemàtica (no oficial) dels llinatges catalans, que haurien adoptat denominació castellana i italiana (tal com ha descobert en gran mesura l’Institut Nova Història, INH, amb seu a Arenys de Munt, Catalunya).

La supremacia castellana, que la història oficial crea a partir del segle setze, davant d’una Corona d’Aragó que s’emmotllaria a ella, seria el resultat d’una mala reconstrucció cronològica ordenada per l’Església inquisitorial romana. En aquesta manipulació deliberada desapareixeria el català de les obres editades; tots els grans conqueridors serien castellans i no existiria cap raó per a tal greuge (com sí ocorre al segle divuit), en un escenari absurd que es fa coincidir amb un imperi europeu dels Habsburg que la castellanitat colonitzadora ignora completament. En realitat, hauria tingut lloc una castellanització d’Espanya en temps dels Borbó, al segle divuit, quan els catalans han estat sotmesos i han desaparegut els poders dels regnes hispans sobre Itàlia i la resta d’Europa. L’Imperi Espanyol castellà comença llavors, i acaba amb la invasió de Napoleó i la consegüent pèrdua de la majoria de les colònies, un segle més tard. Abans va ser una empresa col·lectiva amb notòria presència catalana i italiana, hereva del Temple de Salomó, que competiria amb França pel control de Roma i el de l’imperi salomònic fracturat. El Segle d’Or de la llengua espanyola (castellana), al seu torn, no començaria el 1530, sinó el 1715, i no acabaria el 1645 sinó el 1830, quan cau la Santa Inquisició a Espanya. Per aquesta raó no tindria cap reminiscència catalana, ni a la llengua, ni en els seus autors ni en els seus escenaris. La causa no va ser l’abandonament voluntari de l’ús del català que narra la història oficial, després de segles de gran prestigi. Va ser la prohibició del seu ús que imposen els Decretos de Nueva Planta i el projecte d’unificar tota Espanya al voltant d’una castellanitat dominant, tant a l’església com al govern, que la Real Academia de la Lengua estableix des de l’any 1712. La idea de crear un Segle d’Or de la literatura espanyola en català i altres llengües era incompatible amb el projecte institucional del seu esborrat, de la mateixa manera que es va instaurar a França amb el català, amb la resta de variants occitanes i amb el conjunt d’altres llengües diferents al francès parisenc.

Per aquesta raó, i no per una altra, el zel castellà va impedir reconstruir la catalanitat dels dos segles anteriors, creant el que és, sens dubte, una de les majors contradiccions de la història europea occidental. Els catalans, assentats llavors a mitja Itàlia i amb nombrosos ponts amb el papat i amb els interessos comercials de tota Europa, amb una poderosa banca i alts càrrecs a l’Orde de Sant Joan Baptista, no s’autoinfringiren voluntàriament l’abandonament d’aquesta empresa. Els va ser imposat pel nou Rei i el nou ordre papal. 

L’ANÀLISI DOCUMENTAL DE LA CRONOLOGIA X-185

El Preste Joan i Maria Magdalena

El manuscrit anomenat El BECERRO General parla del poder del Preste Joan sobre dos emperadors i d’un matrimoni [de Diego Hernández de Mendoza, situat a la Biblioteca Nacional d’Espanya, Seu de recoletos: MSS / 18244 V.1. Codi de barres: 1001199011]. El suposat autor del manuscrit es Diego Hernández de Mendoza, el cronista del Comte de Ribagorça i de Cortès, de Navarra, a qui dedica unes sentides paraules. Sigui o no casualitat, a aquesta referència és d’interès, en la mesura que els Ribagorça es corresponen (de manera no reconeguda per la història oficial) al llinatge dels Làscaris Comnè, els qui es declaren hereus de l’Imperi grec de Nicea i del de Trebisonda, al segle vint, i els legítims grans mestres de l’Orde Constantinià i de Sant Jordi, fins l’any 1697.

Aquest manuscrit explica l’origen dels poders del cristianisme, vinculats al Preste Joan, i l’origen dels poders dels llinatges del Regne de Castella (amb gran imaginació). S’hi afirma que el màxim poder recau en el Preste Joan, d’Abissínia, que té per vassalls a dos emperadors, un de Greciana (Grècia) i l’altre de Damasc, tal com representen els dos bàculs del seu escut. Representen a l’emperador grec i al soldà otomà (i aquesta sorprenent afirmació encaixa amb el plantejament integral de la Nova Cronologia). Els dos bàculs del Preste, que indica la sobirania del mateix sobre els emperadors de Grècia i Damasc, representen a l’Arca de l’Aliança, i cada un dels imperis tindria els seus exèrcits. Grècia tindria als templers, i Damasc als geníssers. Els mamelucs serien les tropes equidistants del soldà de Babilònia, provinents de les Índies, y el poble gitano. Altrament:

  • El Preste Joan és un descendent dels grans governants, que per indicacions de tres reis mags de les Índies es converteix en el Senyor de les Índies i governador terrenal de l’autoritat espiritual al model dels ensenyaments d’un avantpassat, el Patriarca Tomàs. Els tres reis i tots els grans homes de les Índies acorden escollir la memòria de l’apòstol Tomàs com a líder per al govern espiritual de les seves terres. Aquest líder seria Sant i moriria verge, i el Preste Joan no es diria ni Rei ni Emperador.
  • Els gloriosos tres reis es deien Melcior (Rei de Núbia, que va oferir or), Baltasar (Rei de Galijsaba, que va oferir encens) i Gaspar (Rei de Tarsi i de Visol o Grisola, on es va enterrar l’apòstol Sant Tomàs).
  • Al seu torn, en una crònica complementària, es narra que hi va haver un gran príncep de les Índies que va tenir una única filla, que havia de casar-se, i ho va fer amb un cavaller cristià d’Europa Occidental. La unió ocasiona una lluita amb els seguidors de la llei de Mahoma. El matrimoni és beneït per aigua (per Joan Baptista), per foc i per sang, i honora al Preste Joan.
  • S’indica que la crònica dels tres Reis i la del matrimoni que suposa l’acceptació de la llei de Crist són la mateixa història.

A continuació, es ressalta que el Regne de Jerusalem està unit al Regne de Nàpols, en uns fets que la història oficial corrobora però a partir del segle tretze, amb l’ocupació de Nàpols per part del comte de Provença, Carles d’Anjou. 

Aquest manuscrit mostra l’origen del disseny del Preste Joan i, en certa manera, de Crist, que en origen no es diria Jesús i seria un model inspirat en Sant Tomàs. Per aquesta raó, al Nou Testament s’assimila a Tomàs amb el bessó de Jesús. Crist i el Preste apareixen per obra de tres reis, que serien tres khans de les Índies que haurien decidit honorar al seu líder espiritual, Tomàs. Ells són, literalment, els Reis Mags, que el Nou Testament hauria transformat en la crònica de tres reis que haurien vingut d’Orient per lloar el nou rei d’Israel. Però aquest episodi s’emmarca amb el matrimoni de la princesa amb un cavaller cristià. El matrimoni és, també, un pacte.  

En una lectura paral·lela, la versió del matrimoni d’aquest manuscrit equival al mite de Maria Magdalena, que s’hauria casat amb un rei d’Europa Occidental, i hauria donat llum als poders cristians d’Europa, ocasionant les llegendes de París i Helena (d’Helena de Troia); dels reis Salomó i Saba; de Marc Antoni i Cleopatra i de Constantí i Helena. Tots ells representen l’equilibri entre Occident i Orient. Altrament, la història medieval crearia múltiples aliances matrimonials alternatives i abundant literatura, destacant Sant Jordi i la Princesa, i el Tirant lo Blanc, però també La bella Vianna i el cavaller París; així com la singular història de Pierre de Provença i la bella Magalona, que seria la filla del Rei Megalon de Nàpols i fundaria “la primera església”, l’Església de [Sant] Pere, que posteriorment es diria l’Església de Magalona, situada als afores de Montpeller. Aquesta glòria es relacionaria amb els emperadors Constantí i Elena, de la Etiòpia del segle quinze real i oficial, i honoraria a la resurrecció de l’ordre imperial. L’Arca es traslladaria a Provença, i aniria acompanyada del pacte d’un matrimoni, que es consumaria allà i traslladaria els seus poders a les cases dels Anjou i de Barcelona. Per aquesta raó, des de llavors Provença i Catalunya comparteixen el mateix emblema: quatre barres vermelles sobre fons daurat. Amb l’Arca, s’instal·laria allà la comunitat jueva coneguda com els Exiliarques de Babilònia, qui vetllaria per la seva missió messiànica, i allí es fundaria l’Orde del Temple de Salomó. Israel viuria allà la seva primera gran fundació, i gràcies a això i a l’autoritat conjunta amb el comte de Provença, de les cases d’Anjou i de Barcelona, se’ls hi uniria l’autoritat italiana dels regnes de Nàpols i de Jerusalem. Tot aquest episodi tindria lloc al segle quinze real, tot i que la història oficial ho situa al segle tretze, alhora que al segle vuit, coincidint amb la crònica oficial que narra l’arribada dels sarraïns i els Exiliarques fins a la Provença (que entronca amb la Magdalena provençal), amb la gesta del general d’Egipte Musa Ibn Nusair, qui portaria amb si les taules de la Llei de l’Arca de Salomó.

Per a més informació, tant pel que fa al Preste Joan com a Maria Magdalena, veure el treball L’origen inèdit del Cristianisme oficial, un matrimoni i/o un projecte indi. Pel que fa a Maria Magdalena, destaca l’apartat “Els emperadors Constantí i Eleni, al segle quinze, i l’origen del cristianisme oficial a la Provença occitana, mitjançant el Rei de Nàpols i de Jerusalem”. En ell s’hi transcriu la correspondència d’aquests emperadors amb els poders d’Itàlia i català, així com la proposta d’un matrimoni doble entre ells i els reis d’Aragó a canvi d’una aliança militar per recuperar Terra Santa. Aquests fets, la història oficial no els relaciona però tindrien a veure amb l’expansió del rei Alfons el Magnànim fins a Nàpols i a les portes de Constantinoble.

El Crist Horus

En aquest apartat s’hi descriu la lluita entre el Faraó i tres reis d’Etiòpia, en què hi lluiten dos Horus i l’Horus egipci acaba vencent. Segons s’interpreta, s’hi identifica el renaixement de Crist, en temps de l’Arca, quan es trasllada a Etiòpia amb el renovat poder del Preste Joan de les Índies, que es descriu al capítol 11 de l’Apocalipsi. És el mite d’Osiris, i representa a l’etapa dels anys reals 1380 a 1486.

Amb la vocació de donar autoritat a un nou escenari geopolític, es concep el Nou Testament bíblic definitiu, després d’haver estès l’Antic Testament, que narra l’epopeia d’aquest imperi, la del poble d’Israel, de Déu, provinent d’Egipte, i diverses versions del testament del Crist-rei. En una d’elles retorna a Egipte, i competeix amb el déu Horus per ressuscitar, simbòlicament, en una icona que recorda Jesús. Aquesta crònica està documentada en el conte egipci de “Setme II”.

Tal com ha identificat d’una manera exemplar l’egiptòleg Llogari Pujol i Boix (2015, llibre Érase una vez… Jesús, el egipcio, publicat a Barcelona, Edicions de La Tempesta), expert en escriptura demòtica, el conte egipci de Setme II expressa el següent:

  • El conte representa el judici final, en el més enllà, per expressar la força del judici del tron ​​diví, juntament amb el conte d’un déu nascut entre els homes per salvar el món del poder maligne provinent d’Etiòpia.
  • El conte representa una lluita entre Egipte i Etiòpia, entre dos mags que es diuen Horus. L’Horus Etíop es presenta com un patge d’Etiòpia, que porta una carta segellada que desafia al faraó a descobrir què hi diu. Si-Osiris, fill de Setme i nét del Faraó, revela el contingut: és la profecia d’una maledicció que caurà sobre Egipte, que anuncien tres mags etíops. Per vèncer a l’Horus etíop, apareix un Horus Egipci, i lluiten. Al final guanya el Horus Egipci, que implora a Osiris, el gran Déu. Pel camí, són torturats el faraó i el Virrei d’Etiòpia amb 500 fuetades cadascun. Horus d’Egipte, quan venç, revela que en realitat és Si-Osiris.
  • Un cop Si-Osiris (fill d’Osiris també dit Horus d’Egipte o Horus fill de Panesit) venç a l’Horus etíop (fill de la Negra o també anomenat Horus fill de Tnahsit, o fill de la Princesa), aconsegueix que l’Horus etíop i la seva mare es comprometin a no trepitjar Egipte durant 1500 anys. Al cap de 1500 anys, Si-Osiris venç definitivament a l’ Horus etíop.
  • L’Horus Egipci és el fill d’Osiris, i neix entre els homes per voluntat de Déu (Osiris), que s’anuncia en somnis a Mahistusket, la dona de Setme, el fill del Faraó. Setme somia que es dirà Si-Osiris i farà meravelles a la terra d’Egipte. La concepció de Si-Osiris es narra a l’inici del conte.
  • Al final, Si-Osiris explica la seva missió: salvar el món, i desapareix disposat a tornar. A continuació, Setme i Mahistusket tenen un altre fill, de nom Wsj-Mnt-H.r (que significa “poderós colom d’Horus”).

Tal com desxifra Llogari Pujol, es tracta d’un conte amb significatius paral·lelismes amb el Nou Testament, tant en la figura de Crist com en el relat de l’Apocalipsi. No obstant això, és d’interès ressaltar el fet que Déu (Osiris) es transforma en Si-Osiris i després en l’Horus Egipci, per acabar creant el “poderós colom d’Horus”, que té la glòria eterna. Si-Osiris seria Juan l’Evangelista, Horus Egipci seria Jesús i el colom seria la vinguda de l’Esperit Sant. Si-Osiris i Horus són alhora Joan el Baptista i Jesús, ja que són la mateixa obra de Déu.

Els 1500 anys de pau indiquen que els fets se situen al voltant de l’any 1500, apuntant al 1486 (la data de l’Apocalipsi, que es correspondria amb l’Arca de l’Aliança). La Negra, o la Princesa d’Etiòpia seria, en realitat, el mite de Maria Magdalena, i el seu fill serà l’últim emperador que pretén ser Crist (Horus). D’altra banda, Juan el Baptista (Si-Osiris) és el Preste Joan, que beneeix a Jesús (Horus), amb la finalitat última de redimir la humanitat amb la vinguda de l’Esperit Sant (el poderós colom d’Horus). Els tres mags d’Etiòpia són els tres reis mags que anuncien l’arribada del Messies, les tres corones llueix històricament el Preste Juan, i, a partir de determinat moment, el Papa de Roma en la seva triple tiara papal.

Fent una lectura complementària, representa que Crist esdevé etern, i deixa de ser un símbol associat al “sobirà del món”, el Gran Khan, que rep un “sacrifici” per part dels sacerdots. Les fuetades al Rei d’Israel (Jesús), al Faraó i al Virrei d’Egipte són el símbol del seu sacrifici. Des de llavors, l’ànima de Crist es trasllada als homes, i els emperadors es converteixen en mortals.

Finalment, el desafiament d’Etiòpia a Egipte representa la imposició del Preste Joan, que a partir de llavors custòdia el secret de la imposició de la llei d’Horus, de Jesús, dissenyada en l’Arca de l’Aliança de l’Apocalipsi, que des del segle XV es troba en Axum, Etiòpia, i és custodiada pel llinatge imperial etíop.

D’aquí prové el Crist original, de la mateixa manera que allí es refugien els pares de Jesús i d’allí retorna, d’Egipte, per guiar a la humanitat. Per aquesta raó se’l fa fill del Déu omnipotent. Però el poder d’Egipte babilònic, tal com descriu l’Apocalipsi, s’acaba desmantellant, i aquest episodi convé entendre’l bé, ja que en ell s’esborra el rastre egipci del Jesús salvador. I aquest procés, el desmantellament del poder de Babilònia, que és el Caire (en àrab és Al-Qahira, que significa “la victoriosa”) ocorre en el canvi dels segles disset i divuit. Quan això passa, poders originals es traslladen a Europa occidental, i reconstrueixen des d’allà la seva autoritat.

L’Apocalipsi

L’Apocalipsi és al fil d’aquesta història. Amb l’Arca neix una aliança i reneix el Crist, però es creen dues bèsties: Orient i Occident. Al seu torn, la historiografia antiga i sagrada crearia la paràbola de Salomó, en què dues mares que lluiten per un fill, sent una d’elles la veritable. La mare real seria Occident, i l’altra Orient, que acabaria acceptant al fill com al Crist genuí. 

Tota aquesta història està reconstruïda, íntegra i simbòlicament, a la profecia de la revelació o Apocalipsi, l’últim capítol del Nou Testament. Allà es descriu quan apareix l’Arca de l’Aliança, l’any 1260 oficial (capítol 11 de l’Apocalipsi, d’ara en endavant Ap. 11). L’Apocalipsi custòdia el secret (i l’obediència) de Joan revelat a la humanitat: el retorn de Crist i la nova Jerusalem que substitueix l’Arca de l’Aliança custodiada pel Preste Joan. Per aquesta raó és la revelació de Déu feta a Joan, que faria referència al Preste. En ell s’informa de la història prèvia, l’Arca de l’Aliança (Ap. 11), que precedeix a la resurrecció de Crist (Ap. 12), quan neix el nen que regirà les nacions del món, infantat per una dona que acaba coronada per tots els reis, que la honoren en una ciutat que serà destruïda: Babilònia (la Babilònia egípcia, el Caire, que la història oficial situa a Mesopotàmia per ocultar el seu veritable rostre). La dona seria a l’hora l’església original i Maria Magdalena, abans de ser transformada en una prostituta, i el seu fill simbòlic seria el rei Jaume I (que honorària tant al Jacob bíblic [Israel] com l’apòstol Sant Jaume cristià). La insòlita concepció dels pares de Jaume I, Maria i Pere, amagaria el significat ocult de la reconstrucció de l’imperi cristià des d’Occident. I tot això tindria el seu reflex equivalent amb la comunicació establerta entre el Rei Jaume i la cort del Khan de l’Índia, que va establir bases en el Regne de València, on es troba el Sant Calze, el reflex cristià d’aquesta aliança global; així com en la crònica de Roger de Flor, que moriria defensant l’imperi enamorat d’una princesa, tal com Sant Jordi. Aquest darrer lluiria la flor de lis al seu escut, el mateix de Florència, que té per patró a Joan el Baptista, és a dir el Preste.

 Hi va haver múltiples matrimonis equivalents, repartits per l’Edat Mitjana. La història oficial del segle tretze ha creat també la crònica de la unió entre els Làscaris (l’Imperi de Nicea) i els comtes de Ventimiglia, a la Provença, en aquestes dates, i la posterior comunió amb els comtes de Pallas, a l’òrbita catalanoaragonesa. Així com d’altres empreses o unions equivalents, ressaltant: a) la unió de l’emperadriu Eudòxia Comnena amb els senyors de Montpeller, que van tenir una filla anomenada Maria que va casar amb el rei d’Aragó, Pere el Catòlic, els pares del rei Jaume i el Conqueridor, fent coincidir les noces amb l’any 1204, el mateix any en què té lloc la croada de Constantinoble que representa la seva ocupació per part dels poders d’Occident, i el mateix any en què els néts d’Andrònic Comnè (l’equivalent a Crist segons la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy) funden oficialment l’Imperi de Trebisonda (de forma clara i evident, el martiri d’Andrònic s’ha assimilat al de Crist, així com els seus tres anys de govern, tal com han desxifrat Fomenko i Nosovskiy); i b) la unió entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer III i la comtessa Dolça de Provença, fent-la coincidir amb els temps de la fundació de l’Orde del Temple de Salomó, al segle dotze oficial. El cas de Trebisonda és capital, en la mesura que d’allí procedeixen els poders imperials de Roma, al tenir, a tots els mapes medievals que s’han conservat, l’emblema de l’àguila bicèfala daurada sobre fons vermell, representant tant a aquest imperi com a Rússia (com a continuadora oficial del mateix). Aquest seria el pont real entre l’Imperi de Roma i la seva vocació cristiana. En canvi, des de Damasc s’establiria l’autoritat de l’Imperi Otomà, i honoraria des dels seus inicis a Mahoma, qui provindria del llinatge d’Andrònic, Crist.

Per a més informació, veure el document titulat Qui va ser Maria Magdalena? Una aproximació a Eudòxia Comnena. Aquest treball és anterior a la definició de la línia X-185, però enllaça correctament amb l’imaginari medieval de la Nova Cronologia i aprofundeix amb la implantació dels poders cristians a Occident, vinculats a l’Orde Benedictí, al Crist Andrònic Comnè i a l’Orde de l’Esperit Sant de Montpeller.

El Caire (Babilònia) hauria estat la ciutat “victoriosa” fins llavors, abans de ser-ho el projecte romà europeu. De fet, el mateix llibre de l’Apocalipsi informa, al capítol 14, que s’esborrarà tot rastre de la ciutat de Babilònia, així que no ha de sorprendre el missatge confús que deixa la Babilònia persa (que mai va ser la poderosa Babilònia de l’Apocalipsi, en tot cas és un símbol del poder persa que es va instal·lar a Egipte).

Per a més informació, veure l’apartat “Babilònia sempre ha estat al Caire, que vol dir “La victoriosa” de la feina L’origen inèdit del Cristianisme oficial, un matrimoni i/o un projecte indi. En ella s’hi documenta el seguit de mapes medievals que s’han conservat, en què s’hi pot llegir i veure la gran ciutat de Babilònia al riu Nil, i en alguns d’ells la seva poderosa torre.

L’Apocalipsi s’escriuria al final del segle disset, i principis del divuit, quan cau definitivament la Babilònia del Nil.

Per aquesta raó, Isaac Newton deixaria el testimoni de la interpretació de l’Apocalipsi. Després que es publiqués la seva última obra en vida, titulada Chronology Of Ancient Kingdoms Amened (en 1727), en la qual crea un passat llegendari per al Temple de Salomó anterior a Crist, es publica la seva obra pòstuma, titulada Observations upon the Prophecies of Daniel, and the Apocalypse of St. John (en 1733). A la primera reconstrueix un altre passat, diferent al de Scaliger (ja que aquest encara no existia, tal com desxifra la línia X-185) en el qual el poder d’Egipte, abans de l’ocupació de Babilònia, va durar tot just tres segles. A la segona, en canvi, recorre a la reconstrucció de la història a través de l’Apocalipsi. I en el seu últim paràgraf deixa descrit i codificat com s’ha d’entendre la història real dels textos sagrats, en la mateixa línia que la Nova Cronologia. Diu:

The sixth trumpet sounded to the wars, which Daniel ‘s King of the North made against the King above-mentioned who did according to his will. In these wars de King of the North, according to Daniel, conquered the Empire of the Greeks, and also Judea, Egypt, Lybia, and Ethiopia: and by these Conquests the Empire of the Turks was set up, així may be known by the extend thereof. These wars commenced AC 1258, when the four kingdoms of the Turks Seated upon Euphrates, that of Armènia major Seated at Miyapharekin, Megarkin of Martyropolis, that of Mesopotàmia Seated at Mossul, that of all Syria Seated at Alep, and that Cappadocia Seated at Iconium, were invaded by the tàrtars under Hulacu, and driven into the western parts of Asia minor, where they made war upon the Greeks, and began to erect the present Empire of the Turks. Upon the sounding of the sixth trumpet (Ap. Ix, 1¡3, & c.) John heard a voice from the four horns of the golden Altar which is before God, saying to the sixth Angel which had the trumpet, Loose de four Angels which are bound at the great river Euphrates. And the four Angels were loosed, which were Prepared for an hour and a day, and a month and a year, for to Slay the third part of men. By the four horns of the golden Altar, is signified the situation of the head cities of the said four kingdoms. Miyapharekin, Mossul, Alep, and Iconium, which were in a quandrangle. They slew the third part of men, when they conquered the Greek Empire, and took Constantinoble, AC 1453, and they began to be Prepared for this purpose, when Olub-Arslan began to conquer the nations upon Euphrates, AC 1063. The interval is called an hour and a day, and a month and a year, or 391 prophetic days, which are years. In the first thirty years, Olub-Arslan and Melechschah conquered the nations upon Euphrates, and reigned over the whole. Melechschah died AC 1092, and was succeeded by a little child; and then this kingdom broke into the four kingdoms above-mentioned.

En aquest final codificat s’indica que: a) tot s’ha d’entendre com 391 anys profètics (de 1063 a 1453, amb el canvi de calendari que representa un any més); b) que després dels primers 30 anys apareix un infant però l’imperi (regne) es fractura; c) que es creen 4 regnes turcs tàrtars (els quatre genets de l’Apocalipsi); i d) que aquesta lluita comença l’any 1258, referint-se a l’ocupació mameluca, que hauria arribat fins a Etiòpia (és a dir, l’any 1260 que commemoren tant l’Apocalipsi com la història real, associant-lo a una Arca i a una aliança). I tot aquest episodi l’assimila al capítol 11 de l’Apocalipsi, alhora que als fets del gran Constantí (aquestes últimes dades es publiquen en el segle vint).

És a dir, simbòlicament, l’ocupació persa d’Egipte, que la història oficial ens la situa abans de Crist, ha de assimilar-se a l’ocupació mameluca (també persa) dels anys oficials 1250 a 1270. Ells creen allà un poderós exèrcit i governen fins a la invasió de Napoleó, de 1798. Segons la reconstrucció X-185, tot aquest episodi coincidiria amb l’imperi espiritual de l’Arca de Salomó que custodia el Preste Joan, que començaria a la fi del segle quinze, no al tretze, i la seva crònica seria la descrita al conte egipci de Setme II, citat anteriorment. Però al segle disset es destruiria el poder de Babilònia, i el de l’Arca, renovant el pacte amb Déu en un nou llibre sagrat en què el secret seria revelat a Joan (el Preste). Des de llavors, en uns fets que aquí es situen en el canvi dels segles disset i divuit, el Preste Joan es converteix, definitivament, amb la icona de Joan Baptista del Nou Testament actual, com aquell que va beneir Jesús. I, al seu lloc, pren el relleu el Papa de Roma. El poble hebreu, jueu, que des del segle quinze hauria sortit d’Egipte per difondre la voluntat de Déu en el segell sagrat de l’Arca de Salomó, es veuria desautoritzat.

Per aquesta raó, amb la caiguda de la pau programada en aquesta Aliança, de Salomó, cau l’autoritat del Preste, a la segona meitat del segle disset, i, com a resultat d’una transformació del seu poder, es crea el seu reflex amb la figura de Joan Baptista, del Nou Testament, que acaba decapitat (simbòlicament) pels propis poders romans. A Crist se’l fa el Messies jueu. Així s’esborren els ponts del pacte amb Déu amb els poders del gran Khan, l’esperit de Déu que emana dels emperadors, i desapareix el vincle entre Egipte i el cristianisme, mentre es preserva el poder del llinatge d’Abraham i de la Casa del rei David. Els seus poders es fusionen amb el del Sant Pare, o papa de Roma. Per aquesta raó, al segle dinou s’acaba intervenint Egipte i la seva història es manté custodiada per un ordre franco-britànic d’arrel maçona, que funden les seves primeres lògies a Anglaterra, Irlanda, França i Escòcia, en els anys oficials de 1717, 1725, 1728 i 1736, respectivament, no abans. Per aquesta raó, a causa de la crisi del projecte del Vaticà, accentuat per la pèrdua de la seva autoritat en els dominis francesos i anglosaxons, el llinatge de Napoleó intercedeix en un intent de recompondre l’imperi original, sota la cosmovisió republicana.

És a dir, en el canvi dels segles disset i divuit, Roma capitalitza el poder del Preste Joan, i reconstrueix l’imaginari del Vaticà, que (segons Fomenko i Nosovskiy) fins llavors honora el poder de Batu Khan, el nét del Gengis Khan que ocupa Europa (segons identifica la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy). El Papa de Roma ja disposa de poder, però és en origen d’Avinyó, la segona Babilònia de l’imperi, que és salomònica (templera). La doble clau en la forma de “X” dels Estats Pontificis representa al pacte entre Orient i Occident. Quan es fusiona amb el poder del Preste es construeix el projecte del pastor universal, sobre Roma.

ELS TRES TEMPLES DE LA PAU SAGRADA

La implantació de l’imperi original, que la història transforma en una extensa crònica dilatada, s’estructura en tres etapes, que representen als fets dels segles tretze a divuit reals. I cada etapa es correspon amb un Temple a la pau sagrada, en què les dues primeres s’assimilen als dos temples de Salomó o de Jerusalem, que narren els textos sagrats, i la darrera a la Nova Jerusalem profetitzada a l’Apocalipsi.

D’aquesta manera, la Cronologia X-185 traça tres grans cicles històrics que apunten a una nova era, que tot just comença. Cada era es pot assimilar a un Temple, de manera que els dos primers serien els dos temples de Salomó, sent en realitat greco-egipcis, el veritable Israel, i el tercer el de Jesús, en competència amb el de Mahoma.

1r. Temple: representat per Troia, des d’on s’estén l’imperi. Es manté fins que cau al segle quinze, resultat de la lluita pel control d’Egipte i el repartiment de les terres ocupades, en el qual es pacta dividir el centre de l’imperi entre els dos líders principals i el seu seguici, ocasionant una migració dels pobles centrals cap a la perifèria, per al seu control. Xina, Japó i part d’Amèrica resten sota el poder intrús tàrtar/mongol, al costat de l’Índia persa i Europa, però està en joc el domini del centre de l’imperi, el Gran Egipte. Fins aleshores Israel és tot el món. El poble hebreu protagonitza part de l’expansió inicial, la documenta i participa del pols entre dos poders en competència, que acaben segellant la pau de Salomó. S’erigeix com a tercer gran poder, ocupa espais estratègics i construeix al seu torn una escola mística pròpia. L’imaginari politeista domina però s’estén el poder del rei Sol o Déu omnipotent associat a un projecte imperial, donant lloc al Déu Jahveh.

2n. Temple: representat per Babilònia, resultat d’un pacte de pau, de l’Arca de l’Aliança que custodia les taules de la Llei de Moisès. Altrament, Troia es converteix en Constantinoble i apareix Hierusalem a Palestina, juntament amb la Meca i Medina, on s’honra als emperadors que van llaurar l’imperi i l’Arca, respectivament, fent-los semidéus: Crist i Mahoma. Les roques sagrades honoren la seva fundació. Paral·lelament, des de Geòrgia i Avinyó s’honora a la figura de la reina Maria Magdalena, fent-la una icona assimilable a la Mare de Déu, qui recompon l’autoritat de l’imperi associat al llinatge del rei David, de Geòrgia. Israel adquireix una de les seves principals representacions a Iberia i Occitània, conciliant als pobles àrab i cristià, per mitjà de l’autoritat jueva, que se situa a les terres frontereres entre els mahometans i cristians. En el terreny simbòlic, els regnes bíblics d’Israel i Judea representen els dos poders principals, d’Occident i d’Orient, en honor d’aquesta gesta. Es reescriu la Torah i després d’ella sorgeixen altres llibres a mesura que l’epopeia continua, deixant pas a la ciència, el dret i la mística còsmica amb diferents variants. El poble jueu conviu amb altres pobles al servei dels governs, el cultiu de la ciència i de la cultura, l’administració i el comerç, assumint el seu propi destí. Al seu torn, neixen diverses corts sacerdotals per a la universalització de la pau dels emperadors, en el si de la tradició genuïna d’un imperi sacerdotal d’arrel egípcia sobre la qual s’acaben erigint icones equivalents, amb diferents noms i representacions, associats tots ells a l’autoritat terrenal que dibuixa el mapa geopolític (a cada gran regió una gran escola). El Temple evoluciona i es manté fins que s’esquerda la pau al cor de l’imperi, on s’assenten cristians i mahometans i la Casa de David, al llarg dels segles disset i divuit, resultat de la competència política, econòmica i simbòlica, en tots els sentits. Com a resultat, des d’Europa es proposa una unificació dels poders simbòlics que resulten ser més poderosos per al control de les consciències, al voltant d’un profeta principal messiànic que serveixi de guia. Jesús i Mahoma enalteixen. Roma pren la iniciativa de Babilònia. Itàlia substitueix a Egipte, i el Papa al Preste Joan. Jesús el Messies substitueix al Temple de Salomó amb una altra aliança simbòlica: el Sant Sopar.

3r. Temple. És un projecte. Primer és un projecte papal que es diu Nova Jerusalem però es representa a Roma, i ara és el projecte de les Nacions Unides, amb l’Estat d’Israel a Terra Santa. Neix i evoluciona en gran mesura a la terra occitana (que arriba fins a Ginebra, Suïssa), resultat d’una purga simbòlica que afecta els càtars, els jueus i els templers, tots ells hereus del Temple de Salomó, que després enfronta als cristians contra els mahometans a Ibèria i el nord d’Àfrica, mentre un conflicte equivalent es desenvolupa a l’est europeu. Israel trontolla. El nou Temple fracassa en la seva missió global però posa les bases de la colonització i l’actual mapa cronològic, que acaba absorbint tots les calendaris místics (amb passats simbòlics). Els pobles i tradicions muten, i els que no ho fan són destruïts i/o estigmatitzats. L’empresa de Napoleó s’enfoca a reconstruir l’imperi perdut, però fracassa i amb això reescriu de nou la història. Es desmantellen l’Imperi Espanyol, el Sacre Imperi Romanogermànic i la República de Gènova, i Itàlia es fractura juntament amb l’autoritat del catolicisme, que es veu obligat a renunciar a part dels seus privilegis i propietats d’arreu del món. Suïssa i la Francmaçoneria prenen vigor. Al llarg del segle dinou es recomponen els poders, els Estats Pontificis desapareixen i el Papa esdevé més dèbil, mentre es revifa la Casa imperial etíop i el sionisme polític jueu, i apareix la Creu Roja i de la Mitja Lluna. Al seu torn, el règim capitalista colonial crea una societat desigual, i emergeixen el comunisme i grans revolucions socials. La Primera Guerra Mundial és un avís per als poders imperials hereus del segon Temple, que es veuen tots ells debilitats, especialment el rus, el xinès i l’otomà. Turquia i Grècia es divideixen, mentre Rússia i la Xina abracen el comunisme després de les agressions i el col·lapse del projecte colonial. El Sacre Imperi Romanogermànic i el Papa no poden ressorgir. Altrament, s’asseu l’arrel del nou Israel, sota el protectorat anglès. El feixisme, nazisme i el catolicisme s’alcen a Espanya, Alemanya, Itàlia i el Japó, i es construeix un contrapoder. La Segona Guerra Mundial és l’intent de reposar un poder al model imperial, a l’estil del primer Temple i sota l’ideal del projecte catòlic del tercer, a costa dels pobles i nacions que representen al segon Temple i encara sobreviuen, i a costa de la llibertat de consciència. Per aquesta raó, el Japó envaeix Manxúria i des d’Itàlia s’envaeix Etiòpia i es destrueix la Casa imperial dels reis Salomó i Saba, mentre que a Grècia i a Espanya el feixisme pren el poder al republicanisme; i el nazisme sotmet als jueus i després a altres nacions germanes, fins que esclata la Gran Guerra. Però el projecte d’un nou ordre imperial fracassa i apareix Israel com una nació estratègica que no renuncia a refer el Temple de la saviesa i de la pau, en nom d’un tercer temple alternatiu amb una renovada visió messiànica, de la mà de les Nacions Unides, alhora que com a refugi del poble jueu.

Però comença la Guerra Freda i Orient no ho veu amb bons ulls. El sacrifici rus, xinès, àrab i otomà, després de les incursions anglesa i francesa dels últims dos segles, i d’una llarga llista de menyspreus acumulats per part del bloc cristià europeu, especialment el catòlic, fa que la pau de la postguerra es trobi en crisi i en desunió. El poble jueu (i el gitano), es recuperen de les ferides del genocidi, des de diferents posicions de poder. El Papa recapacita i accepta la diversitat religiosa, en el Concili Vaticà Segon de 1959 a 1965. S’acumulen moltes ferides i el nou escenari neix hostil i es manté inestable fins a l’actualitat, resultat del sistema polític, econòmic i simbòlic imperfecte que entre tots i al llarg de múltiples generacions hem creat. La construcció de la història oficial, a mida d’un projecte cristià que trenca amb el valor de la comunió imperial egípcia (a diferència de la tradició jueva), no facilita aquesta reconciliació. Però, sobretot, no ho facilita la construcció dels poders simbòlics i la seva constant mutació, en la mesura que han esdevingut instruments d’un poder que n’ha abusat, enfrontant als pobles entre sí. La Nova Cronologia, especialment la línia X-185, ajuda a comprendre-ho.

L’èxode, la diàspora, el genocidi i la reconstrucció d’Israel és el fil d’Ariadna de la Cronologia X-185.

EPÍLEG

L’objecte d’aquest treball ha estat desenvolupar els significats d’Israel i del Temple de Salomó al llarg de la història, en la mesura que ambdós conceptes transcendeixen el significat que els atorga els textos sagrats, i per això és necessari redefinir-los. No van ser un regne al costat del Sinaí ni un temple per custodiar unes lleis a Jerusalem.

El marc de referència principal de la investigació ha estat el projecte científic de reconstrucció del mapa cronològic de la història documentada, dirigit pels matemàtics Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy. Aquest mapa és molt més breu que l’oficial. Es concentra en l’últim mil·lenni i qüestiona la veracitat de tota la història documentada fins al segle disset, destacant que és llavors quan comença la reconstrucció definitiva de la història oficial, dilatada, en un procés que es manté fins al segle vint-i-u. Els textos sagrats i tota l’antiguitat es refereixen a fets de l’Edat Mitjana, i l’Edat Moderna amb prou feines va existir, tal com l’entén la historiografia acadèmica, de manera que l’imaginari medieval convé ubicar-lo en un espai temporal més proper.

Israel, en aquest context (la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy), es referia a tot el món conegut, llaurat per Déu, i l’èxode hebreu es va enfocar a prendre’n possessió en base a unes lleis sagrades. En canvi, el Temple de Salomó, associat a l’Arca de l’Aliança de Moisès, es considera un símbol, que s’hauria instaurat juntament amb una aliança entre Orient i Occident al segle quinze real. Però, segons la línia d’investigació complementària de la Cronologia X-185, sí que va existir, i des dels seus inicis ha estat custodiada pel Preste Joan, que fins al segle disset dignifica la Casa imperial d’Etiòpia, i pel poble jueu, essent-ne el principal garant l’Egipte babilònic. L’Arca va construir un Temple, de la saviesa i de la pau sagrada, emplaçant la comunitat jueva, des d’Egipte, a llaurar la voluntat de Déu, qui és considerat l’artífex d’aquesta empresa. Però, després de la implosió de l’imperi que es va crear amb ell, Orient i Occident van armar de nou les seves fronteres, i Egipte va perdre la seva centralitat. Europa va reprendre el desafiament de construir un altre Temple. Va fer de Crist un Messies i va construir el temple de la seva església a la Roma italiana, i per això va traslladar allà l’autoritat del Preste Joan, qui es transformaria en Joan Baptista. En el seu lloc es van construir els màxims poders per al papa de Roma, mentre que l’emperador d’Etiòpia va deixar d’exercir la funció del Preste Joan. Però aquest projecte va requerir sacrificar al Temple de Salomó i reconstruir la història creant el personatge històric del Jesús messiànic i els seus apòstols, que des de llavors substituirien al rol de les dotze tribus d’Israel, amb la missió d’evangelitzar de nou el món segons la voluntat de Déu, deixant de banda la missió jueva, i mutant amb això el significat d’Israel.

Per a la seva reconstrucció s’han reconstruït diversos episodis i s’han explorat diversos documents. De forma especial, destaquen la interpretació del llibre de l’Apocalipsi i l’obra pòstuma d’Isaac Newton, dedicada a les profecies apocalíptiques de Daniel i de Joan. Aquestes obres narren, amb paràboles, la història real, i ambdues la situen a l’Edat Mitjana. D’altra banda, sobre la base de la reinterpretació documental que permet el mapa cronològic de Fomenko i Nosovskiy, s’ha desenvolupat un significat alternatiu al del pacte de l’Arca de l’Aliança, a l’espai europeu. Amb el pacte es va instaurar la monarquia europea, que es va veure dignificada per la glòria d’una unió matrimonial que va formar part de l’aliança. Els mites de París i Helena, d’Elena i Constantí, i de Maria Magdalena són aquesta història, que els uneix als poders dels Anjou i els Aragó, que s’haurien unit al llinatge d’una princesa d’Orient, del rei David (de Geòrgia) i de la Casa imperial etíop. Per això, en aquest treball s’ha posat en valor l’àmbit territorial d’Occitània, des del qual es va introduir el projecte d’Israel a Europa Occidental, i la importància que va tenir per al poble jueu.

El treball s’ha enfocat a donar a conèixer aquesta història i el seu fonament, mostrant les bases diferencials de la reconstrucció de Fomenko i Nosovskiy respecte a la línia X-185, i ha completat la seva anàlisi identificant tres etapes en la història. La primera i la tercera són l’abans i el després a l’etapa del Temple de Salomó. La primera respon al Temple dels déus emperadors, la segona al Temple de Salomó, i la tercera al Temple de Jesús. El segon fou el resultat de la mutació del primer i va ser un èxit, fins que va entrar en crisi. El tercer es va concebre amb una cosmovisió messiànica i ha tingut un èxit parcial, sense arribar a unificar a jueus, cristians i mahometans, provocant la instauració d’un ordre hostil, però, ha estat capaç de crear el mapa oficial de la història, fusionant tots els calendaris. Per aquesta raó, la humanitat es troba sense un temple vàlid, des del segle divuit, i això ha conduït a múltiples conflictes bèl·lics, tot i l’avanç de l’ideal de les Nacions Unides.

En darrer terme, aquest treball permet fer un sa exercici per comprendre els desafiaments de la qualitat del coneixement de la història i repensar el present, per d’aquesta manera reorientar el futur, posant en valor el significat i els reptes del projecte de pau de les Nacions Unides.

Andreu Marfull Pujadas
6 d’octubre de 2019

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s