La geometria cabalística del pla de Barcelona

Andreu Marfull Pujadas
Treball fet el 2016, publicat el març de 2019 i editat el 24 de juny de 2019. Repassat el 5 de desembre de 2023.

En aquest treball es presenta un relat controvertit, perquè contradiu part del sentit comunament acceptat del relat de la història i apunta a una lògica geomètrica de l’Eixample alternativa a l’oficial. S’hi transcriuen traces singulars d’una implantació medieval dels temples cristians al pla de Barcelona, així com una geometria oculta del disseny simbòlic del Pla de l’Eixample de Cerdà de 1859, que incorpora el compàs de la maçoneria.

Índex

1 – SANTA EULÀRIA, SANT ANDREU I SANT JOAN
2 – EL PLA CERDÀ I LA DOBLE SEFIRAH
…

La relació d’Ildefons Cerdà amb la Maçoneria, oficialment, no està reconeguda, més enllà del fet que sa filla Clotilde fos maçona i s’hi trobin d’altres curiositats, com la mida de la quadrícula de l’Eixample, de 133 metres, que dialoga amb el salm 133, molt important a la Maçoneria. El salm 133, del Llibre dels salms, proclama l’amor fraternal. En aquesta línia, l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona i la creativa Mar H. Pongiluppi n’han donat diverses raons. Fins i tot, n’han desxifrat una Sefirah cabalística jueva, les 10 emanacions de Déu en la forma d’un “arbre de la vida” reproduït al pla de Barcelona amb diferents simbologies. La Sefirah representa els 10 atributs divins que serveixen per assolir el coneixement, connectant el món físic amb el metafísic, que es troben units per 22 camins o dreceres identificats amb les 22 lletres de l’alfabet hebreu.

Sefirah segons F. Xavier Hernàndez Cardona i Mar H. Pongiluppi, 2015, llibre “La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’eixample”, Angle Editorial. Font de la imatge: DIARI ARA 13/12/2015. https://www.ara.cat/cultura/Cerda-cabala-llEixample_0_1484851549.html

Però aquest treball hi dibuixa una altra Sepirah, i incorpora la lògica d’una comunió jueva medieval i contemporània, que es basa en una cosmovisió històrico-temporal alternativa. S’hi mostren les evidències que apunten a un altre significat històric que aquí només es cita succintament. Per comprendre-ho abastament, d’acord amb aquesta lectura, la idea és que la història cristiana és molt més breu del que afirma la història oficial. Per més informació: Hipòtesi X-185: Diagrama global de la doble manipulació cronològica de la història humana, basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, i La vía cronológica. També trobareu l’abast de la recerca aquí.

La implantació cristiana medieval és, en origen, gnòstica, i més endavant és catòlica. En un inici els temples tenen un significat místic i, després, es relacionen amb sants. Aquest gir, que es pot intuir al segle XIII oficial (en motiu de la croada càtara) tindria lloc als segles XVII i XVIII, no abans, En ple absolutisme i amb el control total de la censura inquisitorial, que coincideix amb la publicació massiva de llibres d’història, heràldica i genealogia. És el moment en què es crea la cronologia oficial i s’envia al passat el mite de Crist, transformat en un messies ressuscitat, i la Bíblia s’envia al passat. Se n’encarreguen la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús, quan gaudeixen d’un control absolut dels textos publicats, arribant a plantejar-se l’empresa de crear un sol Déu omnipotent -i una única cosmovisió judeocristiana- per tot el món. En aquest sentit, existeix una lògica científica i empírica (astronòmica, estadística i documental) que ho corrobora (la Nova Cronologia) i, en contra, múltiples cròniques falses, amb abundant documentació antiga, falsa i/o manipulada, que ho nega. A millor dit, la peça capital de la rèplica a aquesta recerca és el propi relat de la història oficial estructurat d’acord amb un mapa cronològic que ara ningú posa en dubte, i que es crea al segle XVI oficial (XVIII real, segons la línia X-185 de la Nova Cronologia). Obra de Joseph Justus Scaliger.

Un dels seus eixos més impactants, als ulls comuns, és la demostració de que els fets bíblics cal entendre’l a l’Edat Mitjana, i l’Antic testament als segles XV-XVII, ara farà pocs segles. Costa de digerir, cert. Però això no implica negar el seu cos documentat, que és extraordinari i s’ha treballat abastament des de Moscou. I explica com, als darrers segles, la humanitat ha creat la memòria del seu passat.

Feta aquesta introducció, aquest és el treball que aquí centra l’atenció. El treball s’ha creat des de l’aplicació Powerpoint i la gestió de les geometries i els càlculs amb Autocad, sobre la base digital contemporània del pla de Barcelona.

1 – SANTA EULÀRIA, SANT ANDREU I SANT JOAN

En aquest treball es parteix de l’evidència de la implantació de tres temples que, en determinat moment (segles XVI-XVII, no abans) passen a referir-se a Santa Eulàlia de Barcelona.

Apareix una relació entre la catedral, que honora a Santa Eulàlia i a la Santa Creu, amb una iconografia que fa d’Eulàlia una reina, altrament dita Aulària o Eulària. Qui era? D’acord amb aquest plantejament, fou la Magdalena que, com la Verge Maria, lluïa una corona a l’Edat Mitjana. Oficialment es considera la reina de l’Església, però extraoficialment foren la mateixa persona i fou una emperadriu, alhora que Crist fou un emperador tàrtar i grec transformat en un mite, abans de ser sacrificat com al darrer Rei d’Israel. A efectes de la història X-185, Santa Eulària es correspon amb la icona de Maria Magdalena (de la mateixa manera que s’hi correspon la Virgen de Guadalupe d’Extremadura, i de Mèxic), i fou l’amant de Crist, la mare o la filla, que se’n va a Occident a crear un poder al voltant d’un llinatge. És la mare de les monarquies d’Occident, iniciant-se a Occitània (on hi havia els càtars) i després estenent-se a la casa Comtal catalana, i dels Anjou, des d’on s’estendria per totes les monarquies d’Europa. Eulàlia es coneix, antigament, per Aulària, fent referència a ārya, que significava “honorable, respectable, noble” en l’idioma sànscrit, i seria un poder nouvingut a Occident de la mà del poble hebreu, abans de que aquest esdevingués jueu. És a dir, judaisme i cristianisme, entès el primer com el poder d’un poble al servei del segon, el poder d’un imperi, neixen junts, abans que mudin cap a les respectives religions i entrin en disputa. I Eulàlia no va morir l’any 303 dC., com Sant Jordi. Va viure al segle XV. Aquesta emperadriu, i Crist, s’assimilaren a Eulàlia i Sant Andreu i es troben units a través del “mont de l’àliga”, dit “Tibidabo” des del segle XVII-XVIII. “Tibi dabo” vol dir “et donaré”, i fa referència a la cita del diable a Jesús als 40 dies del desert, en què és temptat per regnar a la terra, quan Jesús vol regnar al cel. Fins a tres eulàries s’hi relacionen a la ciutat. La distància comuna és 6.300 metres en horitzontal.

Així mateix, també existeix un vincle entre Sant Andreu i Sant Joan, que es troben situats al mateix paral·lel i a 3.150 metres de distància, la meitat dels 6.300 m. de la imatge anterior.

Sant Joan i Sant Andreu es troben a la mateixa distància de Santa Eulàlia (de Vilapiscina), i aquesta apunta a un indret singular, en direcció Nord-Sud. Apunta als terrenys de l’antic monestir dels càtars de Barcelona, dels “Boni Homini”, que després fou la seu de les monges de Santa Eulàlia, per ser-ho després de les dominiques de Mont-Sió, fins que al segle XIX s’enderroca tot i s’hi fa un edifici neoclàssic on s’hi ubica el famós cafè dels “Quatre Gats”. La relació amb els càtars i els gats sembla casual, però vist així segurament no ho és.

Sant Andreu representa el “fill de l’Home”, Crist, que la història oficial ha duplicat en Jesús i Sant Andreu l’Apòstol (el primer apòstol). Sant Joan és el Baptista, qui beneeix a Jesús i és qui el crea a mida de les ensenyances del Patriarca Tomàs, per indicacions de tres Reis Mags de l’Orient (tres khans). Aquest Joan, abans de ser el Baptista, és el Preste Joan d’Abissínia que custòdia l’Arca de l’Aliança de Salomó a Axum (Etiòpia) i que representa el poder espiritual que uneix el de tots els grans khans del món. Només recordar que era, segons la història oficial, família directa dels grans khans mongols, del llinatge de Gengis Khan. És, de fet, el poder que després (no abans) esdevindrà el del Papa de Roma. Per aquesta raó, els Papes llueixen els atributs del Preste Joan, que els mapes medievals mostren: la tiara de tres corones i la triple creu. Els seus descendents són la casa imperial etíop, del llinatge del rei Salomó, exiliada als Estats Units d’Amèrica. És a dir, aquests tres temples assenyalen al Crist, al Preste Joan i a la Magdalena, abans de ser transformats en Sant Andreu, Sant Joan Baptista i Maria Magdalena. La primera cosmovisió està tutelada pel Preste Joan i la segona pel Papa de Roma. A mig camí, cau l’emperador grec (tàrtar) de Constantinoble i ocupa el seu poder un llinatge otomà (també provinent dels grans khans). De fet, cau també Babilònia (El Caire) i el poder del Preste Joan sobre Egipte i Jerusalem. Per més informació, veure el treball El origen inédito del Cristianismo oficial, un matrimonio y/o un proyecto indio.

Es tracta d’una transició de capitals simbòlics. Cada era, cada poder, crea els seus símbols. Pel camí, neix un poder a Occident, que sestén inicialment des d’Occitània, on s’hi troben els càtars i els jueus, i des d’allà és reprimit. Allà neix la Santa Inquisició, a Tolosa, i a Catalunya neix la Companyia de Jesús, abans de refundar-se a París i a Roma. Altrament, tot i que la història ho hagi desvinculat cronològicament, abans d’existir el poder del Papa de Roma existí el del Summe Pontífex d’Avinyó, a l’Occitània. Abans d’Avinyó no hi va haver Papes a Roma.

Es tracta, per tant, d’un relat simbòlic amb un doble significat: l’oficial que determina el Nou Testament i fa de Jesús verge i sense descendència, i l’extraoficial que identifica la “Nova Cronologia” i fa de tots ells emperadors, amb descendència.

Però hi ha més curiositats. Cap al sud de Sant Joan s’hi troba la capella de Santa Madrona, que des de 1929 forma part dels terrenys dels Borbó situats a tocar del Palau Nacional de Catalunya de Montjuïc, el Palauet Albéniz. També destaca el fet que l’eix que uneix Sant Joan am l’antic Palau dels Templers de Barcelona és perpendicular amb l’eix de l’Avinguda Diagonal. Altrament, la traça de l’Avinguda de Sarrià apunta la seu dels “Boni Homini” amb el Monestir de Santa Maria de Pedralbes, fundat per monges clarisses que, d’origen, haurien estat càtares. Els Montcada, en aquest sentit, formarien part del llinatge de la Magdalena. Totes aquestes coincidències estan dissenyades, i representen el relat de l’imperi cristià real, en el doble sentit que aquí se li dona.

Altrament, després del pla Cerdà, s’implanten, a aquest eix “Eulàlia-Càtars”, el l’Hospital de la Santa Creu i la Sagrada Família, units a través de l’actual Avinguda Gaudí, creant un triangle rectangle amb la Plaça de les Glòries. Representa el vincle entre la Santa Creu, Santa Eulàlia i la Sagrada Família, que com el temple expiatori de la Sagrada Família simbolitza està relacionat amb la Magdalena i la casa comtal catalana. Per més informació, relativa a la Sagrada Família i a Maria Magdalena: El simbolisme de la façana del Naixement de la Sagrada Família (Barcelona)

A mode de reiteració simbòlica, els Güell hi afegeixen significat. En motiu de la urbanització del Parc Güell, situen el martiri al lloc simètric de Santa Eulàlia (de Vilapiscina), fent d’eix el carrer mar-muntanya que passa pel centre de la Plaça de les Glòries. A través d’Antoni Gaudí fan construir un Gòlgota (turó on hi ha les tres creus on en una d’elles es sacrifica a Crist) en un turó de pedres que recorda a una piràmide. Es troba situat, altrament, sobre l’eix de l’Arc de Triomf i del Passeig de Sant Joan, representant així la victòria de l’Apocalipsi, escrit per Joan. El Parc Güell representa l’Apocalipsi, que explica la glòria de la “dona” que acaba “prostituïda” a Babilònia, que no és cap altra ciutat que El Caire, o Al-Qahira que vol dir “la victoriosa” en àrab; i la Nova Jerusalem s’equipara a la Barcelona alliberada del càstig Borbó, després de l’enderroc de la Ciutadella Militar. Més informació a: L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

2 – EL PLA CERDÀ I LA DOBLE SEFIRAH

Arribat a aquest punt podem començar amb l’anàlisi del Pla de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, de 1859. Tot ell s’adapta a la geometria anterior.

En primer lloc, ressaltar que Gran Via de les Corts Catalanes, l’Avinguda Meridiana i l’Avinguda del Paral·lel creen un triangle rectangle en què al centre geomètric s’hi troba l’Ajuntament de Barcelona i la Plaça Sant Jaume. Les avingudes marquen el punt del rellotge del Port de Barcelona i la seva bisectriu conté (de mar a muntanya): la Basílica de la Mercè, l’antic palau de l’Orde del Temple de Salomó, l’Ajuntament, el Palau de la Generalitat i el Palau Episcopal, per continuar pel Portal de l’Àngel i conduir a l’església de Santa Anna, la seu espanyola de l’Orde del Sant Sepulcre (creat en motiu de la primera croada a Jerusalem). Equidistants s’hi troben les places de les Glòries Catalanes i d’Espanya.

En canvi, l’Avinguda Diagonal respon a un altre motiu. Passa pel centre del Pla de l’Eixample (les Glòries) però rep la seva orientació de la sortida del sol. El punt en què surt el sol els dies 27 d’abril i 15 d’agost de cada any, vist des del centre de les Glòries, traça l’Avinguda Diagonal. Es tracta d’una al·legoria entre la Moreneta (Santa Montserrat, 27 d’abril) i la Verge Maria (15 d’agost). Indirectament, fa referència a la Magdalena catalano-provençal.

Altrament, els punts de les Glòries, Santa Eulàlia i Sant Andreu tracen un rectangle, com un cartabó, i s’hi dibuixa una creu que els uneix.

Curiosament (o no), Cerdà esborra del Pla de l’Eixample tota traça de Santa Eulàlia, tot i mostrar-hi altres nuclis allunyats com Sant Gervasi i Sarrià. Tanmateix, fent ús del mapa digitar del teixit urbà de Barcelona, amb l’aplicació Autocad es constata la precisió de les traces aquí representades fent ús de l’aplicació Powerpoint.

Fetes aquestes línies mestres, Ildefons Cerdà hauria utilitzat la quadrícula de l’Eixample per fer una geometria que ocultaria la Sefirah cabalística jueva, però (segons aquesta reconstrucció) no de la forma que transcriuen Hernàndez i Pongiluppi (el 2015). Al tram direcció Besòs s’hi hauria inserit una Sefirah “metafísica”, i al tram direcció Llobregat una altra de “física”, en què la metafísica amaga un secret. Ambdues Sefirots coincidirien amb el punt interior conegut com a Daat (Coneixement), que es trobaria a la Plaça de les Glòries. D’aquesta manera, en el tram Besòs l’emanació divina del Iesod (Fonament) coincideix amb la “porta” al “Gran Bosc” que dissenya Cerdà, i representa la Naturalesa (la Creació de Déu), i al tram Llobregat el Iesod (Fonament) coincideix amb la porta de la Universitat de Barcelona, que té origen en dates contemporànies a la creació del Pla Cerdà, i representa al Logos (la creació de la consciència). El Pla s’enllesteix el 1859 i la Universitat es comença a construir el 1863, així que es tracta de fets encadenats.

Així mateix, una singular relació apareix entre aquesta geometria i Santa Eulàlia (de Vilapiscina). Des del Maljut (Regne) hi ha la xifra exacta de 4.000 metres, traçant així el que sembla la forma d’un compàs. Existeix una curiosa geometria a l’Eixample de Cerdà: tres blocs de 10 illes fan 4 quilòmetres exactes, de manera que 4.000 metres dividit per 30 eixos fan 133,3 metres, que és la mida entre eixos de la retícula de l’Eixample. En aquest encaix, Eulàlia es troba sobre l’eix de l’emanació Tiferet (Bellesa), que s’hi uneix per l’actual carrer de Felip II en la Sefirah metafísica, mentre que respecte la Sefirah física coincideix amb el Keter (Corona). La Corona i la Bellesa són senyals de Santa Eulàlia, com també ho són de la Verge Maria i de Maria Magdalena.

En canvi, com s’ha indicat, la Sefirah que apunta al Llobregat estableix el Iesod (Fonament) a la Universitat de Barcelona, representant al Logos i a la consciència humana, unida a la Naturalesa a través del Daat (Coneixement) de la Sefirah simètrica direcció Besòs.

Com es pot observar, Cerdà descriu dues narracions a través de la Sefirah, una porta al coneixement humà (Universitat) i una altra a la Creació de Déu (Naturalesa o “Gran Bosc”). Així mateix, aquesta dualitat té un altre significat afegit. A la Sefirah del Besòs s’hi troba el misteri de Sant Joan, Sant Andreu i Santa Eulàlia abans descrit. És a dir, s’hi descriu el misteri de l’origen de la creació de Crist i la Magdalena, emperadors, custodiat pel Preste Joan, abans de ser transformats en Jesús, Eulàlia (o Maria en general) i Joan el Baptista.

Finalment, anomenar altres curiositats: St. Vicenç de Sarrià (Maljud – Regne), Els Josepets de Gràcia (Hod – Glòria) i l’Icària del Poblenou (Jojmah i Geburah – Sabiesa i Rigor) també es troben identificats a la doble Sefirah. Santa Eulàlia prové de Sarrià, i d’allà és el seu Regne. Gràcia i Glòria representen el mateix. I, com s’ha dit, SANTA EULÀLIA (De Vilapiscina) = KETER (Corona) i TIFERET (Bellesa).

Així doncs, aquest relat enllaça amb un passat cabalístic, que és popular fins al segle XVII i maçó des del XVIII, tal i com identifica la Hipòtesi X-185. Les proves són les descrites, més una darrera. El “compàs” descrit entre el Maljut (Regne) sobre el Besòs (el “riu de la vida”) traça, també, un escaire si s’apunta a Sant Andreu. Són, doncs, el símbol maçó ocult, el seu segell?

I una darrera curiositat. El restaurant “7 portes”, fundat per en Josep Xifré Cases el 1836, el mateix que comprà el terreny de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el vengué per ubicar-hi l’hospital, té senyal maçó. Josep Xifré Hamel (1855-1920), nét de l’anterior, fou maçó i fundà, amb Francesc Montoliu Togores, el Grup Teosòfic espanyol el 1891. La Societat Teosòfica es funda el 1875 a Nova York, de la ma d’Helena Petrovna Blavatsky (1831-1891) (font: Carlos Mesa). On es troba aquest restaurant? El camí o drecera del Tzadik (que significa “just en plenitud”), que uneix el Iesod (Fonament) situat a la Universitat de Barcelona amb el Netzaj (Victòria) situat a la Via Laietana (a l’alçada de Santa Maria del Mar), apunta a les “7 portes” i passa per la Plaça Sant Jaume. Tret que tot això sigui casualitat el cert és que té el seu significat. Per un costat, els terrenys de les “7 portes” es troben enfront de l’antiga Llotja (Comerç), i per l’altre es troben sobre aquest eix simbòlic definit per la Sefirah (Universitat, Justícia, Plenitud i Victòria). Si hi ha alguna altra referència geomètrica i/o simbòlica relacionada amb el 7, les portes i la ubicació del restaurant, no l’he sabuda trobar, però seria lògic pensar que n’hi deu d’haver una.

D’aquesta manera, amb aquesta geometria cabalística del pla de Barcelona s’hi descobreix el misteri de Crist i el veritable significat, imperial, d’ell i de Maria Magdalena, formant part (ella) de la casa comtal catalana, francesa i europea. S’hi llegeix com es crea un espai simbòlic entre l’Ajuntament de Barcelona i les traces que ordenen l’Eixample, fent de la plaça de les Glòries el centre geomètric on es clava el “Coneixement” (la Daat), i la creu formada pels amants Crist i Magdalena, de llinatge imperial grec i tàrtar. És una forma d’escriure com el poder de Crist, primer imperial i després espiritual, és el poder jueu i cristià, genuí. Cerdà i Gaudí, entre d’altres, en foren coautors.