El simbolisme de la façana del Naixement de la Sagrada Família (Barcelona)

Presentació

La Sagrada Família de Gaudí gaudeix de culte i veneració múltiple. El seu simbolisme meravella a curiosos i entesos, i la seva bellesa a creients, agnòstics i ateus. És una icona i, en certa manera, és la imatge internacional de la ciutat de Barcelona, com ho és la Torre Eiffel a París, el Big Ben a Londres, Sant Pere del Vaticà a Roma o el Capitoli a Washington, entre d’altres símbols equivalents. Cada icona construïda representa un monument al símbol d’un poder. Fent-ne una lectura senzilla: la Torre Eiffel honora el poder de la tecnologia transformada en una imatge omnipresent (la llum de la ciència, com el far d’Alexandria); el Big Ben honora al parlament anglès, i el seu rellotge el control del temps; Sant Pere honora al poder del Papa, entès com a representant de l’Església de Déu a la Terra; i el Capitoli honora el poder del parlament nord-americà a imatge de la cúpula de Sant Pere, establint-se com a capital (en origen) del poder maçó i simbolitzant una capital alternativa al Vaticà, que es deu a un poder suprem que no és exactament el poder de Déu. El Vaticà i el Capitoli s’erigeixen com a icones en competència pel lideratge d’un imperi transformat en icona històrica: el poder d’Egipte, Grècia i Roma. Tots aquests poders, a excepció del Vaticà (que probablement és del segle XVIII, previ al Capitoli, resultat d’una manipulació cronològica global), es creen al segle XIX (també la Sagrada Família), un cop Egipte i Palestina cauen sota el protectorat franco-britànic (francmaçó). I tots els poders es creen un cop Egipte i Terra Santa cauen a mans de l’autoritat Otomana (oficialment al segle XVI, però podria haver estat més tard). Són, per tant, un poder desplaçat d’Orient a Occident amb un origen cronològic incert (que apunta a ser més recent), atenent a la datació de la major part d’aquestes icones.

Sigui quina sigui la data real del Vaticà i del desafiament otomà, un fet és ineludible: cau Terra Santa i es creen símbols equivalents o alternatius a tot Occident, fent ombra als símbols de l’Islam instal·lats a Jerusalem, La Meca i Medina.

I què representa la Sagrada Família? Oficialment representa al naixement de Crist, que s’honora en un temple expiatori on es simbolitzen el Naixement, la Passió i la Glòria del Crist Salvador, el Rei d’Israel divinitzat pel Cristianisme amb la vocació d’evangelitzar tots els pobles del món. Però representa també altres coses, que alimenten en conjunt una representació del poder de la Creació.

La Creació, en diversos sentits, té el seu relat al temple expiatori o basílica de la Sagrada Família de Barcelona. I aquesta creació honora un poder ocult: la Maria Magdalena catalano-provençal, entesa com a Verge Negra o deessa Isis, que provinent d’Egipte porta el Calze de l’Aliança a Montpeller, i des d’allà trasllada els poders imperials dels reis d’Israel a Occident, establint els Regnes Cristians que, en determinat moment de la història, dissenyen el projecte cristià des de la Roma italiana, després d’haver-se iniciat a Avinyó. Aquesta descripció es contradiu amb el mapa cronològic oficial, però aquest està també dissenyat (probablement entre els segles XVI i XVIII dC) i no s’ajusta a la realitat.

Interpretació simbòlico-geomètrica de la façana del Naixement

Situació:

Seguint la identificació dels carrers que emmarquen la façana del Naixement, s’hi observa una intencionalitat: s’apunta a la família imperial catalana. Per què imperial? Perquè apunta a Montpeller, a Eudòxia Comnena, de l’Imperi Grec o Romà d’Orient, qui fou l’àvia de Jaume I. Eudòxia fou contemporània al Crist que la “Nova Cronologia” (https://chronologia.org) identifica sota la figura de l’emperador Andrònic Comnè, que hauria tingut una amant dita Eudòxia Comnena. Les coincidències són múltiples. Eudòxia anà a Provença i allà deixà la descendència a través de la casa de Barcelona, que passaria a tenir sang imperial des d’aleshores. És, per tant, una crònica equivalent al mite del Priorat de Sió, que apareix al segle XIX. Però hi ha més punts a considerar: el pare de Jaume I fou Pere el Catòlic, fent una al·legoria a Sant Pere, el fundador de l’Església. La mare de Jaume I fou Maria de Montpeller, qui faria referència a la Magdalena, però com a filla de Crist i Eudòxia, els emperadors de l’Imperi. Per aquest motiu, i per cap altre, es coneix a Eudòxia com l’Emperadriu; mentre que Maria, no casualment, seria enterrada (oficialment) a Sant Pere del Vaticà, al costat de Peronella, la filla oficial de Sant Pere.

El vincle entre Sant Pere i Pere el Catòlic és clar: és Maria de Montpeller. És la Reina de Provença i dels Catalans. La seva mare Eudòxia, per altra banda, seria qui fundaria l’Orde hospitalària de l’Esperit Sant, a Montpeller, essent monja d’un convent benedictí un cop es feu vídua. I no anà a un monestir qualsevol, anà a Aniana, des d’on es diu que l’Orde Benedictina inicià el seu periple expansiu per Europa Occidental. És a dir, se’ns està dient que Eudòxia fou la fundadora de l’Església cristiana a Europa? Igual que Maria, la Verge, Eudòxia vestí com una monja. Igual que Maria, ella fou la portadora de l’Esperit Sant. L’Orde de l’Esperit Sant, a partir del segle XVI, esdevení l’orde més important que lluïren tots els Reis de França fins la Revolució Francesa. Esperit Sant = Reis de França = Al·legoria Merovíngia (que hauria estat una invenció dels segles XVIII i XIX).

Però hi ha una situació en una escala més àmplia que ho acaba d’aclarir:

A través de la transformació de la ciutat que representà per a Barcelona els Jocs Olímpics de 1992, s’uneix Grècia amb la Sagrada Família. I s’hi ubiquen les úniques dues torres gratacels de la ciutat, emmarcant el Carrer Marina i el Port Olímpic, fent referència simbòlica a les torres d’Hèrcules, el símbol del poder i l’expansió greco-egípcia. El vincle amb la Magdalena és doncs amb Grècia, la Grècia Egípcia, que és la Terra Santa històrica juntament amb Palestina. I el Port Olímpic representa l’arribada de l’Imperi Grec a terres catalanes, en què hauria arribat també el poder de la deessa Isis, convertida en Palas Atenea, en un moment històric en què Atenes se la fa sota el domini català. Palas vol dir Verge, com la Maria, i dialoga amb “Palastina” de la mateixa manera que Gàl·lia dialoga amb Galilea.

El “port grec” barceloní, que uneix la Vila Olímpica (Grècia) amb el Carrer Marina, representa l’arribada per mar de la Maria Magdalena greco-egípcia fins a Provença. Per aquesta raó s’equipara a MARINA amb MARIA MAGDALENA, representant el mateix: la Maria Hel·lena que arriba per Mar.

La narrativa històrica, en aquest sentit, és múltiple. Eudòxia Comnena era grega, com ho fou Helena, la famosa Helena que té el seu particular episodi amb París (París i Helena de Troia), essent una referència simbòlica a la Magdalena i a Sant Pere, la Maria i el Pere pares de Jaume I. Però no són els únics equivalents. També s’hi troben Constantí i Helena (en què Constantí ve d’Occident i ella fou la seva inspiració), i Marc Antoni i Cleopatra (ell prové d’Occident i ella és Grega). Tots ells són símbols, recreacions, de la unió d’Occident amb una emperadriu o deessa, que és l’Isis egípcia i grega. París i Helena, Constantí i Helena i Marc Antoni i Cleopatra són la mateixa història èpica, que glorifica a l’Imperi Egipci, Grec i Romà. La crònica d’Eudòxia i Maria de Montpeller, que casa amb Pere el Catòlic i tenen per fill a Jaume I, seria una crònica històrica alternativa, que apunta a l’inici de l’imperi català, que també seria Templer (del Temple de Salomó), amb seu i arrels a la Provença catalana. Salomó, amb el seu temple, seria contemporani a l’Orde del Temple de Salomó. La història oficial, però, hauria barrejat els fets cronològicament per deixar-ne un rastre ocult, sense esborrar-lo.

La narrativa literària, tenyida de fets històrics, també és evident. Només cal contrastar aquestes cròniques amb la famosa gesta del Cèsar Roger de Flor, que llueix la flor de lis vermella sobre fons blanc, com els colors de l’Orde del Temple de Salomó i el símbol de la monarquia franco-provençal que també fou catalana. Roger fou Cèsar i casà amb la filla de l’Emperador. Però n’hi ha d’altres, de més literàries, com la crònica de Tirant lo Blanc, que és un calc de la crònica de Roger de Flor; així com la crònica de la bella Viena i el cavaller París; o bé la crònica de Pierre de Provença i la bella Magalona, filla del Rei de Nàpols que fundaria la primera església a tocar de Montpeller, essent una còpia bastant fidel de la crònica oficial d’Eudòxia Comnena.

Feta aquesta introducció, és l’hora d’explorar com hi dialoga la façana del Naixement de la Sagrada Família amb aquest simbolisme:

A la façana s’hi identifica una elevació, de l’1 al 5, amb diferents significats:

SANT CALZE, ARCA o ORIGEN. Representa l’eix central o l’Arbre de la vida. Al seu tram inferior es representa un origen, que és el Sant Calze, que aquí suporta la vinguda de l’Esperit Sant a la Verge Maria. Al seu punt superior es transforma en un arbre coronat per un Esperit Sant, que representa el retorn de l’Esperit Sant o Pentecosta, seguint el Nou Testament. L’Esperit Sant apareix abans de néixer Crist i un cop aquest mor i ressuscita.
GRÈCIA I EGIPTE. El “2” representa a les torres d’Hèrcules, simbolitzant l’Imperi Greco-egipci que acull el naixement de Crist. Però també representen a dos poders, que s’haurien aliat en la forma d’un Pacte o Arca de l’Aliança. Són Orient i Occident, i representen a l’espai àrab-persa i cristià que caracteritza a l’Edat Mitjana. Són els poders que s’alien i la història oficial ha transformat per un costat en els imperis romans d’Orient i d’Occident, i per l’altre en el Cristianisme i l’Islam. Per tant, hi va haver una època en què aquests poders compartien símbols i poder, i aquest es trobà a oficialment a Jerusalem (terra d’Abraham, Salomó, Crist i Mahoma). S’hi poden veure dues columnes salomòniques, en espiral, que simbolitzen el pacte o Arca entre els dos poders.
EGIPTE I BABILÒNIA. El “3” representa geomètricament al poder de Babilònia, que és El Caire tal i com descriu clarament cada un dels mapes medievals, i els símbols de les seves tres piràmides, conegudes com piràmides de Gizeh. Aquest poder és posterior a les torres d’Hèrcules i de l’Arca de Salomó, i seria molt més recent del que ens diu la història oficial des del segle XIX. Per això les piràmides contenen tanta perfecció, perquè són modernes, molt més modernes del què se’ns diu. En aquesta línia, la Babilònia de Mesopotàmia s’hauria inventat a posteriori per esborrar el rastre de la veritable Babilònia egípcia, seguint la revelació de l’Apocalipsi (Cap. 14). Al seu torn, la cúspide arrodonida de les tres piràmides fa referència a l’emblema de l’Ordre Benedictina, de gran tradició occidental i catalana, tractant-se d’un model monàstic nascut a Egipte que honora a l’obra d’Eudòxia Comnena.
PROVENÇA I CATALUNYA. El “4” representen les 4 barres catalanes, que també són provençals, i simbolitzen la glòria de l’Imperi que arriba a Occident, a través del Pacte o Arca de l’Aliança de Salomó, que també és el Sant Calze.
1. El “4” també representen als 4 punts cardinals, als 4 elements i a la creu de Crist.
2. La forma de les quatre torres, separades lleugerament del centre, simbolitzen quatre dits agrupats de dos en dos, com en la salutació francmaçona o en la benedicció sacerdotal jueva (fent un gest amb la ma) . Són símbols del poder catalano-provençal, d’Avinyó i Templer, abans de ser Romà i Papal.
PROPORCIÓ ÀURIA O DIVINA. El “5” representa la unió de les 4 barres o punts cardinals, elements o Creu, als què s’hi uneix l’Esperit Sant. El “5” és al pentàgon de l’Home de Vitruvi, i al dodecaedre que formen 12 pentàgons, unint els números amb les 12 constel·lacions, els 12 apòstols i les 12 tribus d’Israel en les 3 dimensions. La geometria ens situa l’Esperit sobre un xiprer, que té la forma d’una flama i es troba coronant el Naixement bíblic. El xiprer simbolitza la llum, la corona o l’esperit que tot ho il·lumina, i es troba a la zona central-superior de la façana. Les 4 barres l’honoren.
1. La separació de les quatre barres o torres principals pel mig deixa espai a la llum o Esperit Sant, que és emmarcat en una geometria triangular, coronant a un triangle. La simbologia dialoga amb el símbol de l’ull que corona la piràmide dels bitllets d’un dòlar.

De forma resumida, aquestes 5 formes o combinacions geomètriques ens parlen de la història d’un poder que neix a Egipte i a Grècia, que pacta una Aliança amb un Sant Calze i que eleva la glòria dels dominis catalano-provençals medievals, que són també Templers, representant la resurrecció de Crist, com ho feu Constantí.

Aquesta història alternativa (respecte a l’oficial), dialogaria, des del segle XIX, amb el mite del Priorat de Sió que situa la descendència de Crist a Occident, essent l’origen dels seus poders simbòlics però amagant els veritables poders, que serien imperials.

Interpretació simbòlico-històrica

La façana del Naixement de la Sagrada Família barcelonina ens ha deixat la geometria simbòlica de com hem d’entendre el poder de Crist, que ressuscita simbòlica i realment a Occident, a través de Maria Magdalena, i s’estableix des d’Egipte com a icona universal. La història oficial ens ha deixat diverses pistes fora del temps real, com ara Constantí, que des d’Occident pren el control de l’Imperi Romà i estableix el Cristianisme oficial; però també amb d’altres cròniques més antigues, com el mite de París i Helena i el mite de Marc Antoni (dit Dionís) i Cleopatra (dita Isis), que són símbols del poder original, abans de transformar-se amb el poder de Crist (que se’l fa Rei d’Israel, del poble de Déu).

Tots aquests símbols són la Santíssima Trinitat, les icones de la mare, el pare i el fill, que la història oficial ha transformat en la Magdalena, l’Helena i la Cleopatra (mare); Constantí, París i Marc Antoni (pare); i els seus fills s’han entroncat, tots, amb els poders monàrquics d’Europa (encara que l’Església ho negui, i negui també que la reina i emperadriu Magdalena es convertí, en determinat moment, en la icona de la Mare de Déu). Pare, Fill i Mare (Esperit Sant) són els símbols d’un llinatge imperial, que després es transformen en Déus o símbols del seu poder.

Magdalena, Maria, Crist, Emperadors, Monarques i (també) el Papa, porten corona. El Papa és qui en porta més, en té tres, tot i que al segle XXI no llueixi la triple corona papal, que tres reis d’Orient (Terra Santa) honoraren al crear (dissenyar) la icona de Crist, abans d’entregar el seu secret al Papa. Tots porten corona perquè tots els seus poders provenen d’un poder imperial. Hi ha un manuscrit que ho explica, al parlar del Preste Joan i el seu origen, que és paral·lel a la creació de Crist, que no és res més que la glòria del líder del llinatge que domina el món (no pas el darrer Rei). Tres Reis d’Orient (que es situen al poder persa-indi, és a dir Mongol) creen el poder de Crist i del Preste Joan, abans de que aquest poder es traslladi a Roma i des d’allà se’n faci la darrera versió, la Cristiana moderna, juntament amb la icona del Papa. El Papa, i això cal ressaltar-ho, llueix els símbols del Preste Joan, que són la triple creu i la triple corona. I tant el Preste Joan com el Papa són, en origen, els qui custodien el poder de Déu i de Crist a la Terra, són el mateix poder. El manuscrit es pot consultar a:

HERNÁNDEZ DE MENDOZA, D. (n.d.). El Becerro general libro en que se relata el blasón de las armas que trahen muchos reynos y imperios, señoríos … y de la genealogía de los lynages de España y de los escudos de armas que trahen. Sede de recoletos: MSS/18244 V.1. Código de barras: 1001199011. Consultable en: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000135656&page=1 [Consulta 12 d’octubre de 2017].

Però cal aprofundir en el vincle entre el Preste Joan i el Papa de Roma. Són el mateix poder, però són poders consecutius que no es solapen. El Preste és anterior, i el Papa és posterior, si s’analitzen els mapes antics i s’identifica el projecte imperial papal com una realitat documentada al segle XVI (oficialment). La diferència és aparent. Però és important establir relacions. El Preste Joan tutela l’Arca de l’Aliança de Salomó, que a l’Apocalipsi bíblic apareix abans que Crist, immediatament abans. Per tant, l’Arca (de Salomó) honora al Preste Joan i a Crist, confirmant els fets que el manuscrit anterior relata. Però això no és tot. El Crist original és l’origen d’un llinatge, i el Crist contemporani no, és el darrer. Com pot ser? Molt senzill: en el moment del trasllat del poder del Preste Joan a Roma, sota la imatge del Papa, es crea la darrera versió de Crist, i el Joan ho beneeix. Per això, per aquest motiu tan significatiu, el Preste Joan és equiparat al Joan del Nou Testament, fent referència implícita a Joan el Baptista, que és qui el beneeix. I fent-ho s’esborra el poder de Salomó, com a Emperador, i es crea el mite del Regne d’Israel de l’Antic Testament.

Amb l’esborrat del Preste Joan, ubicat a l’Alt Egipte (ara Sudan i Etiòpia), s’esborra també el poder de Babilònia, on hi ha les tres piràmides de Gizeh, a la gran ciutat ara coneguda com El Caire. Aquest esborrat està profetitzat, revelat, a l’Apocalipsi bíblic. Cau Babilònia i s’esborra tot el que va arribar a ser, esborrant alhora el poder real de l’Antic Egipte, que hauria estat poderós fins al segle XVIII, abans del seu espoli sistemàtic per part d’Occident. El Testimoni fou en Joan, el Joan de l’Apocalipsi, que no és cap altre que el Preste Joan, el poder espiritual del Gran Khan dels Mongols, el veritable poble d’Israel.

Com s’ha ressaltat, tot és simbolisme, i el Nou Testament és això, un relat simbòlic, que oculta un “Testament” o “Testimoni” del que passà realment, juntament amb l’Antic Testament. L’Antic Testament és, literalment, la història de la implementació del Regne del poble d’un sol Déu al món, que l’Església vigent (no l’original) ha transformat en una peculiar crònica d’un regne minúscul ocupat pel poder de la Gran Roma.

Costa d’entendre, però no costa perquè sigui complex. Costa perquè estem abduïts a creure en un imaginari que (aparentment) no té res a veure, i aquest imaginari és sobretot el resultat d’una manipulació de la història i de la seva veritable cronologia, encara que costi de pair.

Estem parlant de la transformació del poder de l’Emperador original, que és dividit entre el poder dels monarques i del Papa, i al fer-ho es crea el “naixement” de la icona de Crist, que és convertit en el darrer Rei del poble de Déu, en el darrer emperador, abans de treure aquest poder als emperadors terrenals i deixar-lo sota la custòdia dels representants de l’Església Cristiana. Crist = Rei + Fill de Déu = Emperador simbòlic (el darrer).

Com s’apuntava més amunt, la Sagrada Família ens ha deixat escrita aquesta narració. La façana del naixement és la representació del poder de Déu provinent d’un Sant Calze (l’Arca de Salomó) que neix a Egipte, quan Egipte era el centre del món abans de ser-ho Occident. Com a símbol té diverses lectures, però aquesta és la que explica el seu poder, el seu origen i la seva resurrecció, que té lloc a la Catalunya Provençal Medieval. És el símbol del Calze medieval associat a la Magdalena, que custòdia l’Orde del Temple de Salomó, que també és medieval, és a dir molt més proper que el que ens diu la lògica de la història oficial.

Com s’ha indicat abans, la cronologia no és correcta, però tots els episodis estan escrits en la forma d’un puzle en què la solució passa per reubicar els fets en el temps. És a dir, requereix reubicar i concentrar els fets i el temps que la història oficial ha recreat i dilatat.

Andreu Marfull Pujadas
2018.08.26

(imatges i conceptes del maig de 2018)