Imatge anterior: “Gran Arquitecte de l’Univers, a Barcelona”.

Conjunt de diapositives, sense comentar: La geometria cabalística del pla de Barcelona (PDF)

La geometria cabalística del pla de Barcelona

Andreu Marfull Pujadas
Treball fet el 2016, publicat el març de 2019 i editat el 24 de juny de 2019

En aquest treball es presenta un relat controvertit, perquè contradiu part del sentit comunament acceptat del relat històrico-simbòlic de la història i apunta a una lògica geomètrica de l’Eixample alternativa a l’oficial. S’hi transcriuen traces singulars d’una implantació medieval dels temples cristians al pla de Barcelona, així com una geometria oculta del disseny simbòlic del Pla de l’Eixample de Cerdà de 1859, que incorpora el compàs de la maçoneria.

Índex

1 – SANTA EULÀRIA, SANT ANDREU I SANT JOAN
2 – EL PLA CERDÀ I LA DOBLE SEFIRAH
3 – X-185 I SANTA EULÀRIA

…

La relació d’Ildefons Cerdà amb la Maçoneria, oficialment, no està reconeguda, més enllà del fet que sa filla Clotilde fos maçona i s’hi trobin d’altres curiositats, com la mida de la quadrícula de l’Eixample, de 133 metres, que dialoga amb el salm 133, molt important a la Maçoneria. El salm 133, del Llibre dels salms, proclama l’amor fraternal. En aquesta línia, l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona i la creativa Mar H. Pongiluppi n’han donat diverses raons. Fins i tot, n’han desxifrat una Sefirah cabalística jueva, les 10 emanacions de Déu en la forma d’un “arbre de la vida” reproduït al pla de Barcelona amb diferents simbologies. La Sefirah representa els 10 atributs divins que serveixen per assolir el coneixement, connectant el món físic amb el metafísic, que es troben units per 22 camins o dreceres identificats amb les 22 lletres de l’alfabet hebreu.

Sefirah segons F. Xavier Hernàndez Cardona i Mar H. Pongiluppi, 2015, llibre “La Barcelona de Cerdà. La Càbala i la construcció de l’eixample”, Angle Editorial. Font de la imatge: DIARI ARA 13/12/2015. https://www.ara.cat/cultura/Cerda-cabala-llEixample_0_1484851549.html

Però aquest treball hi dibuixa una altra Sepirah, i incorpora la lògica d’una comunió jueva medieval i contemporània, que es basa en una cosmovisió històrico-temporal alternativa. S’hi mostren les evidències que apunten a un altre significat històric que aquí només es cita succintament. Per comprendre-ho abastament, d’acord amb aquesta lectura, la història cristiana és molt més breu que el que afirma la història oficial. Al final del text, altrament, se’n fa una breu síntesi relacionant-ho amb la Maçoneria, l’Eulària, Maria Magdalena i l’Arca de l’Aliança de Salomó. Per més informació: Hipòtesi X-185: Diagrama global de la doble manipulació cronològica de la història humana, basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

La implantació cristiana medieval és, en origen, gnòstica, i més endavant és catòlica. En un inici els temples tenen un significat místic i, després, es relacionen amb sants. Això passa als segles XVII i XVIII, no abans, coincidint amb la creació sistemàtica de santorals i la seva assimilació a totes les viles i ciutats del món cristià. És el moment en què es crea la cronologia oficial i s’envia al passat el mite de Crist i la Bíblia. Se n’encarreguen la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús, quan gaudeixen d’un control absolut dels textos publicats, arribant a plantejar-se l’empresa de crear un sol Déu omnipotent i una única cosmovisió judeo-cristiana per tot el món. En aquest sentit, existeix una lògica científica i empírica (astronòmica, estadística i documental) que ho explica i, en contra, múltiples cròniques falses, amb abundant documentació antiga, falsa, que ho nega. Costa de creure, cert. Però això no implica negar el seu cos documentat, que és extraordinari i s’ha treballat abastament des de Moscou (Nova Cronologia).

En qualsevol cas, aquest és el treball que aquí centra l’atenció:

1 – SANTA EULÀRIA, SANT ANDREU I SANT JOAN

En aquest treball es parteix de l’evidència de la implantació de tres temples que, en determinat moment (segles XVI-XVII, no abans) passen a referir-se a Santa Eulàlia de Barcelona.

Apareix una relació entre la catedral, que honora a Santa Eulàlia i a la Santa Creu, amb una iconografia que fa d’Eulàlia una reina, altrament dita Aulària o Eulària. Qui era? D’acord amb aquest plantejament, fou la Magdalena que, com la Verge Maria, lluïa una corona a l’Edat Mitjana. Oficialment es considera la reina de l’Església, però extraoficialment foren la mateixa persona i fou una emperadriu, alhora que Crist fou un emperador transformat en un mite, abans de ser sacrificat com al darrer Rei d’Israel. A efectes de la història X-185, Santa Eulària es correspon amb la icona de Maria Magdalena (de la mateixa manera que s’hi correspon la Virgen de Guadalupe d’Extremadura i de Mèxic). Eulàlia es coneix, antigament, per Aulària, fent referència a ārya, que significava “honorable, respectable, noble” en l’idioma sànscrit. I no va morir l’any 303 dC., com Sant Jordi. Va viure al segle XV. Aquesta emperadriu, i Crist, s’assimilaren a Eulàlia i Sant Andreu (al llarg del treball s’hi aprofundeix), i es troben units a través del “mont de l’àliga”, dit “Tibidabo” des del segle XVII-XVIII. “Tibi dabo” vol dir “et donaré”, i fa referència a la cita del diable a Jesús als 40 dies del desert, en què és temptat per regnar a la terra, quan Jesús vol regnar al cel. Fins a tres eulàries s’hi relacionen a la ciutat. La distància comuna és 6.300 metres en horitzontal.

Així mateix, també existeix un vincle entre Sant Andreu i Sant Joan, que es troben situats al mateix paral·lel i a 3.150 metres de distància, la meitat dels 6.300 m. de la imatge anterior.

Sant Joan i Sant Andreu es troben a la mateixa distància de Santa Eulàlia (de Vilapiscina), i aquesta apunta a un indret singular, en direcció Nord-Sud. Apunta als terrenys de l’antic monestir dels càtars de Barcelona, dels “Boni Homini”, que després fou la seu de les monges de Santa Eulàlia, per ser-ho després de les dominiques de Mont-Sió, fins que al segle XIX s’enderroca tot i s’hi fa un edifici neoclàssic on s’hi ubica el famós cafè dels “Quatre Gats”. La relació amb els càtars i els gats sembla casual, però vist així segurament no ho és.

Sant Andreu representa el “fill de l’Home”, Crist, que la història oficial ha duplicat en Jesús i Sant Andreu l’Apòstol (el primer apòstol). Sant Joan és el Baptista, qui beneeix a Jesús, però realment és qui el crea a mida de les ensenyances del Patriarca Tomàs, per indicacions de tres Reis Mags de l’Orient. Aquest Joan, abans de ser el Baptista, és el Preste Joan d’Abissínia que custòdia l’Arca de l’Aliança de Salomó a Axum (Etiòpia). Els seus descendents són la casa imperial etíop exiliada als Estats Units d’Amèrica. És a dir, aquests tres temples assenyalen al Crist, al Preste Joan i a la Magdalena, abans de ser transformats en Sant Andreu, Sant Joan Baptista i Maria Magdalena. Per més informació, veure el treball El origen inédito del Cristianismo oficial, un matrimonio y/o un proyecto indio. Es tracta, per tant, d’un relat simbòlic amb un doble significat (l’oficial que determina el Nou Testament i fa de Jesús verge i sense descendència, i l’extraoficial que identifica la “Nova Cronologia” i fa de tots ells emperadors, amb descendència).

Però hi ha més curiositats. Cap al nord de Sant Andreu apareix la Santíssima Trinitat, i cap al sud de Sant Joan s’hi troba la capella de Santa Madrona, que des de 1929 forma part dels terrenys dels Borbó situats a tocar del Palau Nacional de Catalunya de Montjuïc, el Palauet Albéniz. Altrament, la traça de l’Avinguda de Sarrià apunta la seu dels “Boni Homini” amb el Monestir de Santa Maria de Pedralbes, fundat per monges clarisses que, d’origen, haurien estat càtares. Els Montcada, en aquest sentit, formarien part del llinatge de la Magdalena, l’emperadriu del segle XV (veure el detall de l’Hipòtesi X-185, transcrit al final). Totes aquestes coincidències estan dissenyades, i representen el relat de l’imperi cristià real, en el doble sentit que aquí se li dona.

Altrament, després del pla Cerdà, s’implanten a aquest eix “Eulàlia-Càtars” l’Hospital de la Santa Creu i la Sagrada Família, units a través de l’actual Avinguda Gaudí, creant un triangle rectangle amb la Plaça de les Glòries. Representa el vincle entre la Santa Creu, Santa Eulàlia i la Sagrada Família, que com el temple expiatori de la Sagrada Família simbolitza està relacionat amb la Magdalena i la casa comtal catalana. Per més informació, relativa a la Sagrada Família i a Maria Magdalena: El simbolisme de la façana del Naixement de la Sagrada Família (Barcelona)

A mode de reiteració simbòlica, els Güell hi afegeixen significat. En motiu de la urbanització del Parc Güell, situen el martiri al lloc simètric de Santa Eulàlia (de Vilapiscina), fent d’eix el carrer mar-muntanya que passa pel centre de la Plaça de les Glòries. A través d’Antoni Gaudí fan construir un Gòlgota en un turó de pedres que recorda a una piràmide. Es troba situat, altrament, sobre l’eix de l’Arc de Triomf i del Passeig de Sant Joan, representant així la victòria de l’Apocalipsi, escrit per Joan. El Parc Güell representa l’Apocalipsi, que explica la glòria de la “dona” que acaba “prostituïda” a Babilònia, que no és cap altra ciutat que El Caire, o Al-Qahira que vol dir “la victoriosa” en àrab; i la Nova Jerusalem s’equipara a la Barcelona alliberada del càstig Borbó, després de l’enderroc de la Ciutadella Militar. Més informació a: L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

2 – EL PLA CERDÀ I LA DOBLE SEFIRAH

Arribat a aquest punt podem començar amb l’anàlisi del Pla de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, de 1859. Tot ell s’adapta a la geometria anterior.

Eb primer lloc, ressaltar que Gran Via de les Corts Catalanes, l’Avinguda Meridiana i l’Avinguda del Paral·lel creen un triangle rectangle en què al centre geomètric s’hi troba l’Ajuntament de Barcelona i la Plaça Sant Jaume. Les avingudes marquen el punt del rellotge del Port de Barcelona i la seva bisectriu conté (de mar a muntanya): la Basílica de la Mercè, l’antic palau de l’Orde del Temple de Salomó, l’Ajuntament, el Palau de la Generalitat i el Palau Episcopal, per continuar pel Portal de l’Àngel i conduir a l’església de Santa Anna, la seu espanyola de l’Orde del Sant Sepulcre (creat en motiu de la primera croada a Jerusalem). Equidistants s’hi troben les places de les Glòries Catalanes i d’Espanya.

En canvi, l’Avinguda Diagonal respon a un altre motiu. Passa pel centre del Pla de l’Eixample (les Glòries) però rep la seva orientació de la sortida del sol. El punt en què surt el sol els dies 27 d’abril i 15 d’agost de cada any, vist des del centre de les Glòries, traça l’Avinguda Diagonal. Es tracta d’una al·legoria entre la Moreneta (Santa Montserrat, 27 d’abril) i la Verge Maria (15 d’agost). Indirectament, fa referència a la Magdalena catalano-provençal.

Altrament, els punts de les Glòries, Santa Eulàlia i Sant Andreu tracen un rectangle, com un cartabó, i s’hi dibuixa una creu que els uneix.

Curiosament (o no), Cerdà esborra del Pla de l’Eixample tota traça de Santa Eulàlia, tot i mostrar-hi altres nuclis allunyats com Sant Gervasi i Sarrià.

Fetes aquestes línies mestres, Ildefons Cerdà hauria utilitzat la quadrícula de l’Eixample per fer una geometria que ocultaria la Sefirah cabalística jueva, però (segons aquesta reconstrucció) no de la forma que transcriuen Hernàndez i Pongiluppi (el 2015). Al tram direcció Besòs s’hi hauria inserit una Sefirah “metafísica”, i al tram direcció Llobregat una altra de “física”, en què la metafísica amaga un secret. Ambdues Sefirots coincidirien amb el punt interior conegut com a Daat (Coneixement), que es trobaria a la Plaça de les Glòries. D’aquesta manera, en el tram Besòs l’emanació divina del Iesod (Fonament) coincideix amb la “porta” al “Gran Bosc” que dissenya Cerdà, i representa la Naturalesa (la Creació de Déu), i al tram Llobregat el Iesod (Fonament) coincideix amb la porta de la Universitat de Barcelona, que té origen en dates contemporànies a la creació del Pla Cerdà, i representa al Logos (la creació de la consciència). El Pla s’enllesteix el 1859 i la Universitat es comença a construir el 1863, així que es tracta de fets encadenats.

Així mateix, una singular relació apareix entre aquesta geometria i Santa Eulàlia (de Vilapiscina). Des del Maljut (Regne) hi ha la xifra exacta de 4.000 metres, traçant així el que sembla la forma d’un compàs. Altrament, Eulàlia es troba sobre l’eix de l’emanació Tiferet (Bellesa), que s’hi uneix per l’actual carrer de Felip II en la Sefirah metafísica, mentre que respecte la Sefirah física coincideix amb el Keter (Corona). La Corona i la Bellesa són señals de Santa Eulàlia, com també ho són de la Verge Maria i de Maria Magdalena.

En canvi, com s’ha indicat, la Sefirah que apunta al Llobregat estableix el Iesod (Fonament) a la Universitat de Barcelona, representant al Logos i a la consciència humana, unida a la Naturalesa a través del Daat (Coneixement) de la Sefirah simètrica direcció Besòs.

Com es pot observar, Cerdà descriu dues narracions a través de la Sefirah, una porta al coneixement humà (Universitat) i una altra a la Creació de Déu (Naturalesa o “Gran Bosc”). Així mateix, aquesta dualitat té un altre significat afegit. A la Sefirah del Besòs s’hi troba el misteri de Sant Joan, Sant Andreu i Santa Eulàlia abans descrit. És a dir, s’hi descriu el misteri de l’origen de la creació de Crist i la Magdalena, emperadors, custodiat pel Preste Joan, abans de ser transformats en Jesús, Eulàlia (o Maria en general) i Joan el Baptista.

Altres curiositats: St. Vicenç de Sarrià (Maljud – Regne), Els Josepets de Gràcia (Hod – Glòria) i l’Icària del Poblenou (Jojmah i Geburah – Sabiesa i Rigor) també es troben identificats a la doble Sefirah. Santa Eulàlia prové de Sarrià, i d’allà és el seu Regne. Gràcia i Glòria representen el mateix. I, com s’ha dit, SANTA EULÀLIA (De Vilapiscina) = KETER (Corona) i TIFERET (Bellesa).

Així doncs, aquest relat enllaça amb un passat cabalístic, que és popular fins al segle XVII i maçó des del XVIII, tal i com identifica la Hipòtesi X-185. Les proves són les descrites, més una darrera. El “compàs” descrit entre el Maljut (Regne) sobre el Besòs (el “riu de la vida”) traça, també, un escaire si s’apunta a Sant Andreu. Són, doncs, el símbol maçó ocult, el seu segell?

Darrera curiositat. El restaurant “7 portes”, fundat per en Josep Xifré Cases el 1836, el mateix que comprà el terreny de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el vengué per ubicar-hi l’hospital, té senyal maçó. Josep Xifré Hamel (1855-1920), nét de l’anterior, fou maçó i fundà, amb Francesc Montoliu Togores, el Grup Teosòfic espanyol el 1891. La Societat Teosòfica es funda el 1875 a Nova York, de la ma d’Helena Petrovna Blavatsky (1831-1891) (font: Carlos Mesa). On es troba aquest restaurant? El camí o drecera del Tzadik (que significa “just en plenitud”), que uneix el Iesod (Fonament) situat a la Universitat de Barcelona amb el Netzaj (Victòria) situat a la Via Laietana (a l’alçada de Santa Maria del Mar), apunta a les “7 portes” i passa per la Plaça Sant Jaume. Tret que tot això sigui casualitat el cert és que té el seu significat. Per un costat, els terrenys de les “7 portes” es troben enfront de l’antiga Llotja (Comerç), i per l’altre es troben sobre aquest eix simbòlic definit per la Sefirah (Universitat, Justícia, Plenitud i Victòria).

D’aquesta manera, amb aquesta geometria cabalística del pla de Barcelona, creada primer pels propis cabalistes i després pels maçons (també cabalistes), s’hi descobreix el misteri de la Creació de Crist i del veritable significat, imperial, d’ell i de Maria Magdalena, formant part (ella) de la casa comtal catalana, abans de la victòria dels Anjou sobre España, transformats en Borbó. Cerdà i Gaudí, entre d’altres, en foren coautors.

3 – X-185 I SANTA EULÀRIA

Aquest gràfic expressa com i quan es creen primer mil anys i, després, se n’hi afegeixen 185, amb una codificació determinada.

Font: Hipòtesi X-185.

D’acord amb l’anàlisi cronològica global de la Hipòtesi X-185, Santa Eulàlia (dita antigament Aulària o Eulària) fou la versió catalana de Maria Magdalena. Es correspon amb una emperadriu que, provinent de l’Orient, fundà l’Església cristiana a Europa Occidental i hi traspassà el seu llinatge a la noblesa. Fou la Magdalena que el Priorat de Sió fa ascendent dels monarques francs, i que llueix la flor de lis i la senyera catalano-provençal a la cova del seu sepulcre a la Provença. Fou una emperadriu que traslladà el seu llinatge a Occident per recuperar el seu poder a Orient, en una campanya que la història oficial ha associat a l’arribada dels Làscaris Comnè de l’Imperi de Nicea a Provença (Niça) i Salou (Tarragona), essent l’origen dels poders dels Palas i dels Ribagorça (veure X-185), i amb l’empresa almogàver de Roger de Flor, al tombar dels segles XIII i XIV. Aquest episodi té lloc quan tot just comença (oficialment) l’aliança dels Genovesos i els Paleòleg (i els Venecians i els Catalans) a l’Imperi grec amb seu a Constantinoble. En una lectura entre línies, és la història dels Anjou i dels Aragó, associada a la Magdalena, que hauria tingut descendència per ambdues línies, essent la primera la dels Anjou. Altrament, aquesta “emperadriu” romana (la Magdalena) cal relacionar-la, a la història oficial, amb la mare de Maria de Montpeller, Eudòxia Comnè, l’àvia de Jaume I. És a dir, tot seria resultat d’una manipulació múltiple, en la línia que determina la “Nova Cronologia”. Es tracta d’una història que s’apunta a X-185 (lluita dels Àngelus contra els Làscaris Comnè, que es transformen en els Anjou i els Habsburg) i es complementa en aquest enllaç: Qui va ser Maria Magdalena? Una aproximació a Eudòxia Comnena

A través de múltiples paràboles, aquests fets es corresponen també amb les gestes de Constantí, Sant Jordi i el Tirant lo Blanc, a més de Roger de Flor.

Aquesta explicació (els fets dels Genovesos i Roger de Flor) representa el veritable sentit de la implantació del papat a Avinyó (1307-1417). En contra del que diu la història oficial està representat per la flor de lis de la Magdalena (ho diuen els mapes medievals que han sobreviscut) i coincideix amb la creació de l’Orde del Temple de Salomó, tot i que la història oficial els ha desvinculat amb 185 anys de diferència. És a dir, es diu que els templers són desmantellats el 1307 i es creen al voltant del 1122, quan es creen realment en el context del 1307, coincidint amb l’expansió de la totpoderosa Gènova fins al Càucas, i es desmantellen el 1492. I, tot aquest episodi, cal situar-lo 185 anys endavant. D’aquesta manera, el papat d’Avinyó de 1307 a 1417 té lloc del 1492 al 1602, mentre que el 1122 dels templers és el 1492, i els fets dels templers de 1307 són el 1677, quan realment són desmantellats pel rei de França. Aquest episodi justifica, entre moltes altres evidències, el fet que els Anjou-Borbó fossin la major amenaça per Europa al tombar dels segles XVII i XVIII; que l’Imperi espanyol fos només castellà (comença amb els Borbó, essent el 1530 el 1715); i que la Francmaçoneria es creï aleshores i, per aquesta raó, es declarin continuadors dels templers. Els templers es creen el 1492 i, sis anys abans, el 1486 (33 anys després de la caiguda oficial de Constantinoble) és quan es crea l’Aliança euroasiàtica de l’Arca de Salomó, descrita indirectament al capítol 11 de l’Apocalipsi.

Per més informació: Hipòtesi X-185: Diagrama global de la doble manipulació cronològica de la història humana, basat en la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy

Entre la informació que s’hi troba hi ha la història de l’imperialisme econòmic jueu (Khazaria) que, al segle XVIII, apareix en la forma banca privada o francmaçoneria, després d’haver estat durant segles la branca financera i sacerdotal d’un projecte imperial del què se n’ha esborrat el rastre. El guió de la història seria: