Imatge anterior: Visió zenital del Parc Güell. S’hi mostra una copa que sosté el sol, que té la forma d’un gran cercle al seu capdamunt. Representa el Sant Calze de l’Aliança del Sant Sopar.

L’Apocalipsi bíblic al Parc Güell

Andreu Marfull Pujadas
10 de maig de 2016 (publicat el 24 de març de 2019, i revisat el 31 de desembre de 2023)

Al Parc Güell es reflecteixen diversos episodis de l’Apocalipsi bíblic escrit per Joan.

El seu significat seria representar la lluita i la victòria de l’Apocalipsi, que al relat bíblic esdevindrà la Nova Jerusalem, i al relat del Parc Güell es relaciona amb Barcelona i la victòria simbòlica de la fi de l’opressió monàrquica que la manté empresonada dins les seves muralles, des del Decret de Nova Planta de 1716 fins el seu enderroc entre els anys 1854 i 1873. Un procés que culmina amb el desmantellament de la Ciutadella Militar l’any 1869, després d’haver-ho demanat infructuosament els anys 1794, 1840, 1845 i 1862. Barcelona havia estat condemnada a tancar-se dins les seves muralles, i durant més d’un segle cada nit s’hi tanquen les portes.

L’Apocalipsi bíblic

L’Apocalipsi representa múltiples històries, però totes elles conflueixen en una denúncia, la lluita entre els Reis, que conduirà a la humanitat a la seva autodestrucció i on dracs, serps i bèsties lluitaran per vèncer l’infant que ha de pasturar totes les nacions amb barra de ferro (Ap. 12:4), fent referència a Crist, qui farà retornar per a crear la nova Jerusalem (Ap. 21). La victòria final tindrà lloc després de la caiguda de Babilònia, identificada com la més gran ciutat, que s’assimila a una prostituïda (Ap. 17), que és també la mare de l’infant que “pasturarà” a la fi dels temps. És, per tant, una forma de denunciar la corrupció dels poders, però també la lluita contra que els controla simbòlicament.

La narració té per protagonista un anyell degollat, que apunta a l’Anyell de Déu (Jesús) sacrificat, així com diverses bèsties que representen la lluita, la violència, el mal i la seva idealització. És un reflex de la despietada lluita de l’ordre mundial comercial, imperial i sacerdotal, identificat per deu banyes i set caps, on les deu banyes són deu corones i deu reis, i els set caps són set turons, que representen Roma i on s’asseu la dona prostituïda (Ap. 17:7-13). Per tant, sembla que anticipa la caiguda de l’Imperi romà i la victòria sobre la bèstia heretge que lluita per engolir-se una dona, fent una referència evident al mite de Sant Jordi.

Però a l’Apocalipsi la Bèstia té vàries formes, ja siguin un Drac, entès com la Serp antiga; o dues Bèsties (una del mar i l’altra de la terra) que es complementen; i també un Fals profeta i Satanàs. La Serp antiga apareix en dues ocasions, la primera en la lluita de la dona contra l’infant que porta al món per governar-lo, on la lluita té lloc al Cel, a la batalla del Cel (Ap. 12:7-9). En aquest punt, la Serp antiga s’equipara amb la Bèstia. La Bèstia representa la Serp o dimoni original, el mal, que torna a aparèixer en la batalla final, quan és equiparat a Satanàs (Ap. 20:1-2), un cop retorna l’infant convertit en un gran cavaller victoriós. Així mateix, la Bèstia adquireix diversos rostres. Per exemple, és desdoblada en la Bèstia del mar i la Bèstia de la terra. La Bèstia del mar representa la divisió de poders entre els reis i l’església, ja que té les deu banyes i els set caps (Ap. 13:1), a la que el Drac li ha donat la seva força (Ap. 13:2). Per tant, la Bèstia és com un Drac, com el del Parc Güell. La segona bèstia, la Bèstia de la terra, té dues banyes com de de xai i enraona com un drac (Ap. 13:11) i és qui, sota el control de la primera bèstia, exerceix el seu poder per idolatrar-la. Representa el culte equívoc als Reis i a Església, i al mateix Crist entès com una mala interpretació del seu poder. És el xai de dues banyes, que, diu, fa miracles, com Crist. Aquesta bèstia té per número el 666. Després, més endavant, la Bèstia apareix en el moment de la darrera lluita, acompanyada del Fals profeta, que simbolitza la Bèstia de la terra, entrant en diàleg (de nou) amb el Crist Jesús idolatrat (Ap. 19:20).

La victòria és presentada amb el retorn de l’Anyell de Déu (Jésus i el seu àngel), que ve amb l’infant victoriós (l’infant que el Cel protegeix en la lluita al Cel davant de la Serp antiga=Bèstia=Satanàs). L’infant reapareix convertit en un Cavaller, amb una núvia que esdevé la nova Jerusalem.

D’aquesta manera, una nova ciutat apareix del Cel, on les portes no es tanquen mai (Ap. 21:25) i els reis hi portaran les riqueses i la magnificència de les nacions (Ap. 21:26). El seu aliment és el riu i l’arbre de la vida (Ap. 22:1-5). Un riu d’aigua viva brillant com un cristall brolla del setial de Déu i de l’Anyell (Jesús) (Ap. 22:1). L’arbre fruita 12 vegades l’any, i les seves fulles són la medicina de les nacions (Ap. 22:2-3). L’anunci el fa l’àngel de Jesús, que s’identifica amb el llinatge de David, l’Estel lluminós del matí (Ap. 22:16).

L’Apocalipsi al Parc Güell

Tota aquesta història té el seu reflex a la Ciutat Comtal, i és reflectit al relat del Parc Güell. La nova ciutat on les portes de les seves muralles no tancaran mai és Barcelona, que durant un segle veu com cada vespre en tanca les portes. D’aquesta manera, una nova Barcelona reneix, com ho fa la nova Jerusalem, i és vençuda la Bèstia, el Fals profeta i Satanàs, que representen la lluita dels reis, el culte a les coses materials i l’allunyament de la voluntat de Déu.

I doncs, com es reflexa això al Parc Güell? Doncs bé, al parc hi apareix la dona (prostituïda com a Babilònia, sota les deu corones de la Bèstia), la Bèstia (mig drac i mig serp) en les seves dues formes (la Bèstia del mar i la Bèstia de la terra), la Serp antiga (que lluita al Cel i és precipitada a terra, Ap. 12:7-9), l’Anyell (com a Bèstia de la terra i com a Anyell des d’on brolla el riu de la vida), l’Estel lluminós de l’àngel de Jesús (al Cel, com a símbol de l’estel victoriós de David), el riu i l’arbre de la vida.

La composició principal de l’escalinata i la plaça del Parc representen la lluita entre la Bèstia=Drac i els àngels del Cel que protegeixen l’infant, en un riu on l’aigua que brolla del drac esdevé l’aigua de la vida. Es tracta d’una composició que està orientada al Parc de la Ciutadella i contempla la Ciutat Comtal. Representa, doncs, el símbol màxim de l’alliberament de Barcelona.

La lluita (Ap. 12 i 17)

La lluita té lloc amb una batalla al Cel entre els àngels i el drac, on es protegeix a l’infant i la dona és amagada al desert (Ap. 12:13), tal com fan la Sagrada Família al Nou Testament, al fugir a Egipte tot just infantar. Una dona que al capítol 17 apareix a Babilònia, una ciutat al costat d’un riu cabalós, asseguda sobre set turons on seu la dona, sota el poder d’una Bèstia de deu banyes, que són deu reis. En aquesta lluita la Serp antiga (que a l’Apocalipsi és la Bèstia=Drac) vomita una riuada d’aigua perquè el corrent s’endugui la dona, però la terra engoleix l’aigua (Ap. 12:15-17). Mirem tots aquests símbols…

El Cel en forma d’un gran núvol. Els àngels del Cel que combaten la lluita són els pilars que sostenen la gran plaça superior, el núvol del Cel.

L’estrella de David que brilla al Cel. Al centre de la columnata, al sostre de la llosa que suporta la gran plaça, hi ha un gran sol.

Els àngels del Cel que combaten la lluita són els pilars que sostenen la gran plaça superior, el núvol del Cel.

La Serp antiga són les traces corvades del gran passeig que ordena el parc.

La batalla té lloc al Cel, i la Serp és precipitada a la terra, diu l’Apocalipsi. Per això la Serp apareix volant en un tram i soterrada en un altre.

La Serp al Cel. Per això s’ha aixecat el camí, que és ondulat, i porta a la gran plaça, és a dir el núvol del Cel.

La Serp precipitada a la terra (s’hi arrossega). Per això el camí penetra a la terra.

L’objecte de lluita, l’infant, es sitúa a dalt de l’escalinata que s’enfila a la gran plaça, el gran núvol del Cel. L’infant és convertit en la consciència i té la forma de la glàndula pineal (aquesta observació és una aportació d’en Carlus Camps). També és equiparat a Sant Pere (una pedra), que té les claus del Cel. És també el símbol de l’església romana, que està en disputa.

La Bèstia és el drac que lluita al Cel i que vomita aigua perquè s’endugui la dona, …

… però… la terra engoleix la riuada.

La Bèstia és desdoblada en dues Bèsties.

La primera és equiparada a la Bèstia=Drac, i la segona sembla un xai amb dues banyes. La primera és la Bèstia del mar i la segona la Bèstia de la terra, que rendeix culte al primer (i dominador). Tots dos vomiten aigua de la boca.

Els laterals de l’escalinata estan delimitats amb una barana que sembla a una corona. A l’apocalipse, les corones són els reis, que assimila a les banyes de la bèstia. A sota d’una d’elles hi há l’obertura d’una l’espècie de cova. Són les deu banyes (deu reis) que dominen a la dona, que l’Apocalipsi situa a Babilònia, tal com es deixa escrit al Capítol 17 (la corona és a dalt, i la dona és la cova, que es troba a sota).

En aquesta imatge hi veiem la dona s’amaga al desert, i un temple, que s’assimila a Babilònia. Babilònia, per cert, sempre ha estat El Caire, que és representada com una gran ciutat a tots els mapes medievals. “El Caire” és un nom popular, que prové d’Al-Qahira, que vol dir “la victoriosa”. Potser per aquesta raó hi veiem una espècie de piràmide invertida que representa El Caire. La pedra i el morter són del color de la sorra del desert.

Els set turons on s’asseu la dona no surten representats al Parc Güell, i es refereixen als set turons de Roma, que es veu prostituïda (sotmesa) pel poder de la Bèstia=Serp antiga=Satanàs.

L’alliberament (Ap. 21 i 22)

Com s’ha dit, l’eix de la composició de la gran plaça del Parc Güell, juntament amb l’escalinata amb el drac, apunta al Parc de la Ciutadella, on s’ha desmantellat el símbol opressor. I el conjunt de la composició representa l’Arca de l’Aliança (Ap. 11:19), que apareix del santuari del Cel. Després de l’aparició de l’Arca, al llibre de l’Apocalipsi apareix la dona, que infanta l’infant, i tot seguit comença la lluita del Drac, que vol matar-lo.

El símbol de l’Aliança, al Parc Güell, és el Sant Calze, i es representa a la planta de la composició principal del Parc Güell.

El Sant Calze apareix com a símbol de l’Arca de l’Aliança, del santuari del Cel, tal com es diu al cloure el Capítol 11 de l’Apocalipsi. La visió zenital mostra que és una copa que sosté el sol, un gran cercle al seu capdamunt que es veu envoltat per una serp (la de l’Apocalipsi). La copa representa el Sant Calze de l’aliança del Sant Sopar, i la serp representa la lluita apocalíptica que tot just comença. A mode d’explicació complementària, indicar que a molts retaules del Renaixement es representa el Sant Calze amb una serp, sota la creu del martiri, suspès per Sant Joan (com el que es pot contemplar entrant a l’esquerra a l’església de Santa Anna de Barcelona). És a dir, es representa el calze amb una bèstia.

La composició apuntant a la Ciutadella.

A la Ciutadella hi conflueix el passeig de Sant Joan (Joan escriu l’Apocalipsi) i el passeig s’emmarca amb l’Arc de Triomf (de l’arquitecte Josep Vilaseca). Curiosament, en Josep Vilaseca dissenya, també, una altra Arca de l’Aliança, en aquest cas com el símbol de l’Arca de Moisès, amb motius egipcis, que al llarg del segle XX és tapiada en una capella de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.

L’alliberament de Catalunya

Hi ha una darrera lectura, que representa la vinculació entre Catalunya i Jesús, del llinatge de David. La dona apareix emmarcada en el símbol de l’Orde de Sant Benet (i de Montserrat, que és benedictina).

La dona i el símbol de Sant Benet , que s’assimila a tres turons del símbol de l’Orde (les tres obertures de la cova són el símbol de l’Orde de Sant Benet), recordant a Montserrat (que és benedictina).

L’assimilació de la bèstia amb les deu banyes i de la dona amb l’Orde de Sant Benet ens diu que es tracta dels reis cristians i de la santa per excel·lència de l’orde benedictí: Maria Magdalena, que també és part catalana, al provenir de la Provença, unida amb el comtat de Barcelona.

Altrament, el Cel és emmarcat amb les barres catalanes, que apareixen també al voltant del núvol de la gran plaça, i brollen en forma de pluja, com gotes d’aigua. L’Anyell del que brolla el riu de la vida es troba emmarcat en el símbol d’un rei (la senyera), tot i formar part també de la Bèstia de la terra (una serp amb dues corones com un xai). Als peus del calze hi apareixen el símbol de la hospitalitat i la lluita, representats per l’Hospital de la Santa Creu i els Templers i/o la creu de la Mercè. La victòria és, doncs, doble, la de l’Anyell convertit en el Cavaller que esdevé el retorn de l’infant que ha de pasturar totes les nacions de la terra un cop alliberada, i la d’un Cavaller-Anyell que reneix com a símbol de Catalunya. Veiem-ho.

L’Anyell-Bèstia (de la terra) amb dues banyes sembla un xai (anyell), que té per símbol la senyera, i del qual brolla el riu de la vida de la nova Jerusalem.

En aquest espai, el rei català s’equipara per honestedat amb la Bèstia de la terra, al ser un dels reis que lluiten i porten, també, a l’Apocalipsi i al Judici final.

El símbol de la senyera custodiant el Cel , concretament el cercle que es situa al damunt del Sant Calze (en vista zenital), que representaria també al Sol. Cada columna té per capitell quatre barres, en la forma d’una corona.

Detall de la Corona=Senyera.

Gotes d’aigua i senyera plorant=plovent del perímetre del Cel=núvol.

Finalment, es situen dues construccions que custodien el Sant Calze=Parc i representarien la lluita de la vida a Barcelona que defensen tant l’Hospital de la Santa Creu com els Templers i/o la Mercè.

Les dues es coronen amb una pinya=ou, el símbol de la fecunditat, la vida i la resurrecció en la iconografia cristiana.

Al primer es veu la creu de la Mercè=Templers.

Al segon es veu la creu, més elevada, que és la Santa Creu, i que s’enlaira al Cel, essent el símbol de l’Hospital de la Santa Creu i de l’essència (hospitalària) del Cristianisme original.

L’Apocalipsi a la història real

L’Apocalipsi, encara que l’imaginem com una profecia, en realitat ens narra una història real. És la lluita pel control d’un imperi (romà) que s’acaba fracturant política i espiritualment, i que condueix a la legitimació del projecte colonial, en què s’aspira a imposar l’autoritat de Jesús a tot el món.

L’Apocalipsi explica aquesta història, i ens situa el punt crític a l’any 1260 (Ap. 11), fent-lo coincidir amb l’aparició de l’Arca de l’Aliança (Ap. 11:19), just quan aquesta Arca apareix a Etiòpia, on és avui en dia. El número 1260 apareix fins a cinc ocasions. Tot seguit, després de l’Arca, al llibre de l’Apocalipsi, neix l’infant (que representa al Messies), de la mateixa manera que l’any 1260 es reestructura, oficialment, l’Imperi grec, Bizanci, a qui va dirigit l’Apocalipsi. Joan, qui escriu aquest llibre profètic, es dirigeix als cristians d’Anatòlia, on s’hi troba l’Imperi grec medieval.

És temps de l’expansió tàrtara i mongol, en què també cauen Egipte i Babilònia, El Caire, tal com se l’anomenava popularment. Fins que, temps després, cau a mans dels otomans i mai més és anomenada Babilònia, ni apareix amb aquest nom als mapes. Tal com succeeix a l’Apocalipsi, el seu nom, la seva existència, són esborrats. Cauen Constantinoble, Jerusalem i Egipte a mans dels otomans, i el cristianisme es proposa desafiar al món sencer.

Més concretament, l’Apocalipsi diu, al Capítol 11, que el 1260 és profètic, i que en aquest espai neix, el 1260, l’infant, al Capítol 12. Però compte, diu que abans Déu anuncia la victòria d’un gran lleó sobre la terra i el mar, que domina després de morir un terç de la humanitat. Explica que els testimonis del lleó són capaços de profetitzar, però que la Bèstia els destrueix, al mateix lloc on el seu Senyor, el lleó, és crucificat (com el Crist). És a dir, assimila el Crist abans de morir crucificat amb un ferotge lleó victoriós, però diu que després és vençut. I ara ve la segona part de la història. L’Apocalipsi diu que, després de tres dies i mig, Déu torna a la vida a tots els morts per la bèstia i els puja al cel. Déu fa reviure al Senyor i a tots els màrtirs que difonen la seva glòria, i aleshores apareix l’Arca.

El temps de la mort a la resurrecció, d’ell i els seus màrtirs, són tres dies i mig. I també assimila el 1260 a 42 mesos de pedicació del seu poder. És a dir tres anys i mig, com el temps que va predicar Jesús als seus deixebles. La narració és per tant eloqüent: Crist és un gran líder, associat a un lleó, que mor i és venerat després de morir, com el rei David de Judea, després del qual Salomó en fa un temple a Jerusalem.

Aquesta assimilació entre el rei David i Crist prové de la lectura de l’Apocalipsi, però també d’altres lectures, com la del Llibre d’Ezequiel. Una gran lluita en què venç un gran poder, que és mort, però que després ressuscita i apareix el temple de Jerusalem.

Però, per què l’any 1260? És l’any 1260 després de Crist, quan cau Egipte i reneix Bizanci. Però això no és tot. Gengis Khan, el líder més temible i admirat de la humanitat, assimilat a les cròniques medievals com el rei David, que porta una creu a la bandera, mor 33 anys abans del 1260, l’any 1227. Sembla, doncs, que el llibre de la Revelació, l’Apocalipsi, ens estigui dient que Crist fou Gengis Khan, qui seria també el rei David, i que la seva glòria, 33 anys després, donà peu al naixement del seu gran poder. Tal com ho apunta, a la seva manera, el famós Isaac Newton, al llibre publicat pòstumament, el 1733, fent referència, precisament, a l’Apocalipsi. Newton diu, ben clar, que els fets del Llibre de l’Apocalipsi fan referència a l’Alta Edat Mitjana, i al poder tàrtar. I també diu, sense embuts, que les deu banyes de la bèstia són els poders d’Europa Occidental i que la bèstia amb el número 666 és el poder llatí.

Crist fou, doncs, un personatge creat sobre la glòria de Gengis Khan i el seu seguici, que en cert moment creà el símbol del llinatge del rei David, i que acabà per dominar el món conegut, fent realitat el poder d’un sol Déu.

… Per acabar, un darrer apunt. És el següent: Existeix un pont real entre l’Apocalipsi i els comtes catalans, que pot tenir a veure amb la raó més íntima del Parc Güell. El drac de l’escalinata del parc és el de l’Apocalipsi i és el drac que llueix al seu casc el rei Jaume I, que també el trobem ubicat en temps dels fets apocalíptics, l’any 1260. Altrament, és el drac que posa el nom de l’Orde del Drac que lidera el rei d’Aragó (“Aragó”, “dragó”, “drac”) del segle XV, un orde que esdevé el projecte previ al del Toisó d’Or. Per aquesta raó, i per cap altra, el símbol de l’Orde del Toisó d’Or és un anyell degollat, com a l’Apocalipsi (encara que oficialment es digui una altra cosa). Però aquesta és una altra història… i es mereix un punt i apart.

El Parc Güell va ser el testimoni que n’Eusebi Güell i Antoni Gaudí ens van deixar. El parc s’inaugura el 1926, l’any que mor en Gaudí. Van deixar escrit un missatge al seu disseny, i una senyal a Barcelona, perquè segurament sabien més del que està escrit. En cap cas va ser només un jardí original i fantasiós per promoure una urbanització fallida associada a un projecte immobiliari com ens diu la versió oficialment establerta.

+++

Vídeo relacionat: “PARK, les escales monumentals”, d’en Carlus Camps