El proper dilluns 5 de novembre presento i modero la xerrada titulada ‘Capitalisme i model de ciutat’, que tindrà lloc a les 19:00 al Casal d’Entitats Mas Guinardó. La iniciativa ha estat organitzada per entitats veïnals del Guinardó i de Can Baró, l’Associacio de veïns i veïnes Joan Maragall del Guinardó i l’Observatori Guinardó-Can Baró, un grup de treball de l’Assemblea Social Guinardó-Can Baró. Comptarà amb els ponents Pere Torrell (arquitecte i membre del grup de recerca Prometheus 21 vinculat a la Universitat de Barcelona), en Lluís Rabell (Vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) i la Gala Pin (Plataforma Defensem Port Vell de Barcelona). El Grup de Hip Hop POKER D’ASOS, tres nois de la Barceloneta, farà la introducció.
Us hi espero!
“El proper dilluns, 5 de novembre, a les 19h00, tindrem una taula rodona i posterior debat sobre quin model de ciutat volem i com topa amb el model que ens imposen. A més de l’habitual col·laboració de companys i companyes que ens ajudaran a entendre millor el tema, comptarem amb la música del grup de hip-hop Poker d’Asos. Com sempre, al Casal d’Entitats del Mas Guinardó.”
…
La presentació que he preparat és la següent, i l’he llegida un cop fetes les formals benvingudes a tots els assitents i assistentes, així com l’agraïment a l’oportunitat de presentar l’acte i la felicitació per l’interès i pertinència de la iniciativa. L’escrit és el següent:
La iniciativa ha estat organitzada per entitats veïnals del Guinardó i de Can Baró,
-
l’Associacio de veïns i veïnes Joan Maragall del Guinardó
-
l’Observatori Guinardó-Can Baró, un grup de treball de l’Assemblea Social Guinardó-Can Baró, del moviment del 15M, dels indignats.
Comptarà amb els ponents :
-
Pere Torrell (arquitecte i membre del grup de recerca Prometheus 21 vinculat a la Universitat de Barcelona; membre també del grup Universitat Indignada) – Aportació: investigació i docència al servei de la ciència, la societat i la política, que ens parlarà sobre plantejaments urbanístics.
-
Lluís Rabell (recentment nomenat President de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, fins ara n’era el Vicepresident) – Aportació: aproximació a Barcelona des de l’organització urbana i social, amb els barris i les persones com a protagonistes en l’actual context de crisi.
-
Gala Pin (Plataforma Defensem Port Vell de Barcelona). – Aportació: el cas del Port Vell, pressionat per interessos econòmics (Hotel Vela i Maremàgnum, també el pas de la pesca als iots de luxe) i la defensa del patrimoni històric i social, entès com a bé públic.
Em presento: em dic Andreu, sóc veí del Guinardó, natural de Sant Andreu de Palomar, i ara visc temporalment, no se fins quan, prop de Sarrià. Sóc arquitecte i he participat activament en la modelació d’aquest barri, el Guinardó, per mirar que sigui més amable, on sigui atractiu i saludable viure, treballar, créixer i envellir-se, també enriquir-se culturalment. Un model que ara demana un compromís polític als responsables del Districte per a aixecar-lo i fer-lo realitat. Ha estat arran d’aquesta iniciativa que l’Associació de Veïns, de la ma de la senyora Mercedes Díez, m’ha ofert presentar aquest acte.
El Grup de Hip Hop POKER D’ASOS farà la introducció, tres nois de la Barceloneta que mostren amb la seva música la seva denúncia social i la transformació del seu barri, que s’allunya cada dia més del barri que recorden.
Tema, tal i com es reflecteix en els cartells ‘virtuals’ anunciadors de l’acte, es centra en una reflexió:
‘quin model de ciutat volem i com topa amb el model que ens imposen’
Preguntes que es plantegen (i que potser, ja ho veurem, es debaten aquest vespre):
¿La imposen o la imposem entre tots?
La resposta ha estat sovint una imposició, un imperatiu econòmic, així reconeixem l’herència de la ciutat industrial, teixida com a ciutat noble entre el Passeig de Gràcia i els voltants de Sarrià, mirant a Vallvidrera i Sant Cugat, en un inici també als voltants d’Horta, i teixida com a ciutat d’indústries al pla de Sant Martí i el Poblenou, també a Sants, a Sant Andreu, al Poble Sec, després al Port Franc, a Sant Adrià i els voltants de Badalona, per no dir al llarg del riu Llobregat i el Besòs, i en el continu de la Vall del Vallès. Aquesta realitat no va ser objecte d’estudi pel Pla Cerdà de l’any 1859, ni pel Pla Jaussely de l’any 1905, que millorava ostensiblement les comunicacions entre els nuclis històrics del Pla de Barcelona, i segurament l’únic i millor pla en aquest sentit. El Pla Macià, redactat per la Generalitat i el GATPAC durant la IIa República, era un pla que no es va arribar a desenvolupar mai pel cop d’Estat que provocà la Guerra Civil espanyola, però gairebé que millor, perquè planificava una societat de classes, on una zonificació habitacional es definia com a territoris burgesos, d’especialistes i d’obrers, tres classes socials i tres zones per viure. No es va fer, però el cert és que de forma espontània i desregularitzada s’estengué una realitat precària i perifèrica, desigual, al voltant de la capital barcelonina, amb desiguals nivells de renda, en desigual qualitat de vida i desigual qualitat urbana, amb la que encara intentem conviure-hi, entre altres coses perquè la major part d’aquest teixit es va fer al marge de la voluntat popular, i al marge dels nuclis històrics que van ser engollits per aquesta realitat. Com ho va ser el teixit original del Guinardó, originat ara fa més d’un segle com a teixit de baixa densitat, de cases unifamiliars aïllades i adossades en convivència amb finques nobles i integrant les masies originàries, que estava força desenvolupat ara fa cinquanta anys i que es va desprotegir urbanísticament, i que tots els guinardovins hem vist desaparèixer paulatinament, també durant la democràcia. La democràcia no ha restituït encara el valor d’aquest patrimoni, ni d’aquí ni de la major part de la ciutat que existia ara fa seixanta anys, només s’ha centrat en valors artístics i conjunts ben conservats, no ha valorat prou el seu valor històric d’edificis com masies, cases d’estiueig, torres, o cases obreres que ens transporten al passat, que són part de la nostra memòria, i de la nostra cultura, que l’únic problema que han tingut ha estat la possibilitat d’especular amb el sòl que ocupen per a fer-ne rendibles promocions privades i irresponsables interessos polítics.
La democràcia ha posat al servei de la funció pública l’urbanisme, ha aportat equipaments, espais públics, ha treballat intensament en dignificar els barris desatesos, però reequilibrar l’estructura desigual de la ciutat no és objecte de prioritat política, o això sembla.
¿Com s’imposa una ciutat? Hi ha un planificador? Es el diner? L’empresari? El polític? El tècnic? Les institucions acadèmiques i culturals? La societat? … vist així és complicat, però hi ha una cosa clara, el debat entre els empresaris, els polítics, els tècnics, els acadèmics, les institucions culturals i la societat és molt complex, si més no difícil de reconèixer, si és que hi és.
Preguntes que es plantegen:
¿La privatització de l’espai públic què vol dir? És el concepte de ciutat un patrimoni cultural i social, públic?, és el paisatge urbà un patrimoni públic, com ho és el paisatge natural, o el paisatge rural? O és només allò que l’urbanisme defineix com a públic? Vials, places, parcs i equipaments…
En l’actual crisi econòmica, financera i ara política i institucional, quin model hem de seguir?, què ens diu la memòria de les ciutats? … ¿l’hem menystinguda impulsant projectes i dinamitzant la competitivitat? Hauriem pogut fer-ho millor?
Des de l’antigor la creació de ciutats ha tingut un caràcter fundacional, en cada ciutat es creava un petit món on es feia possible les relacions humanes, les ciutats de les dones i els homes, un ordre relacionat amb un altre, de caire transcendent, la naturalesa i la cultura, amb qui s’establia una relació de respecte màxim. L’ordre natural i l’ordre cultural coexistien, i ara els tenim idealitzats, no ens agrada bona part del nostre territori natural proper a les ciutats, ni bona part de les ciutats inacabades i provisionals on vivim.
Tal i com Manuel Castells definí:
“Estem soscavant la nostra capacitat de convivència, i amb ella la fi del contracte social; el contracte urbà pel que els ciutadans de diferents cultures i amb diferents recursos acordaven ser ciutadans, és a dir, participar d’unes mateixes institucions i d’una mateixa cultura on els conflictes formaven part de la vida però era possible trobar un terreny comú”
I ara, en crisi i en un moment d’inflexió perceptible a totes les dimensions públiques i privades, amb la societat en alerta ¿Està en crisi aquest terreny comú? O bé n’estem construïnt un de nou, renovat?
El capitalisme és qüestionat, i les ciutats que ha aixecat, també. ¿Fins a quin punt? D’això hem vingut a escoltar els ponents que ens acompanyen, i a dialogar amb el públic assistent si hi voleu participar.
…
Andreu Marfull i Pujadas
2012.11.05
FU 