Aquest any hem celebrat el cap d’any amb una sessió de televisió familiar, una pel·lícula sudcoreana titulada ‘Sang Woo i la seva àvia’  (집으로 – Jibeuro) que la Carlota va veure fa molts anys i darrerament hi pensava sovint. Parlava d’una àvia que li recordava la Margarida, la meva àvia materna, a qui va conèixer i de qui n’hi he parlat sempre amb molt d’apreci i respecte, una dona dedicada als demés, una dona també poc compresa.

L’hem vista tots, fins i tot la Lluïsa (que encara té dos anys, al principi ens ha demanat d’anar a dormir, però s’ho ha repensat al darrer moment i també l’ha vista fins al final, ben desperta). L’hem anat comentant tots cinc, i ens ha agradat a tots.

L’argument és molt senzill, una mare que deixa uns dies el seu fill d’uns sis o set anys a la casa de la seva mare, l’àvia, una dona molt gran que tota la vida ha cultivat arròs i viu del camp en una casa molt precària, analfabeta, muda i amb l’esquena inclinada 90 graus de tant que s’ha ajupit. El nen és de ciutat, i la mare és una dona estressada i cansada, una mica caòtica per la vida que li ha tocat viure, que té l’àvia bastant abandonada (encara no li havia presentat el nét); quan la veu no deixa de donar-li consells però no té ni temps per estar una estona amb ella, deixa el nen i se’n torna, té pressa, i el mateix fa quan el recull, té pressa, se l’emporta i no té temps per estar juntes.

La història mostra com el nen menysprea la seva àvia, li fa males passades, però la dona té una paciència infinita i és molt discreta. A la seva manera no deixa de dir-li ‘ho sento’, de cuidar-lo i mostrar-li que ella és així, no sap ser de cap altra manera. El nen es revela (i té motius, el canvi és molt gran, i no entén res), però alhora descobreix que és un sapastre en un lloc que se li fa molt estrany, però arriba a comprendre-la, i a sentir-se estimat. Quan el nen s’acomiada d’ella li diu amb el llenguatge dels signes de la seva àvia que sent com s’ha portat, i li dóna unes postals on ha fet uns dibuixos que expressen sentiments i a sota mostra com s’escriuen (‘estic malalta’, ‘et trobo a faltar’…). En un moment de la pel·lícula, ja al final, el nen intenta ensenyar a escriure la seva àvia, perquè l’escrigui quan es separin, i quan veu que no en sap es posa a plorar, de pena, i la seva àvia també. Li fa els dibuixos per ajudar-la, i els dibuixos conclouen la pel·lícula. És un final bonic.

He pensat que era una bona manera de fer el darrer (o millor dit el primer) article del bloc, parlar d’afecte, i quan tot just he agafat l’ordinador la Carlota s’ha assegut al meu costat, un cop els nens s’han ficat al llit. Són d’aquells moments tant necessaris en que podem parlar, estar junts i relaxar-nos abans d’anar a dormir. Mentre en parlem em diu que al tornar-la a veure li ha agradat més, li ha agradat perquè li fa pensar que cal valorar els esforços que fem ara com a pares, ara que tenim nens, i els seus sentiments. M’ajuda a comprendre què hem vist. Em diu que ella (l’àvia) viu en un entorn estable, es coneix el seu món, un entorn rural que es mantindrà fins que l’àvia es morirà tranquil·lament. Viurà una riquesa que no li podran treure, necessita poques coses però tot li dóna el seu entorn. Per nosaltres en el fons seria un somni que els nostres fills poguessin créixer en un entorn així, valorant el cost de la terra i l’esforç per aquestes coses tan bàsiques. Ho busquem però ens costa molt trobar-ho, en el món que vivim això ja no existeix.

Costa molt crear un espai així en un entorn que és tot menys estable, harmònic i conegut. El món en què vivim és incert, inestable, estrany i tens, molt tens.

Bona entrada d’any,

Andreu, i Carlota