El més important a la vida?, estimar, estimar, estimar. Entrevista a la Teresa Blanch i Basté, àvia i catalana, de Sant Andreu de Palomar

Aprofito una tarda lliure de divendres per visitar una persona a la que aprecio especialment, és la meva àvia. És a la Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, a un poble que l’absorbí la metròpoli barcelonina ara fa tot just cinquanta anys. Feia temps que em voltava la idea de parlar amb ella i prendre notes pel record, però l’entrevista no era al guió, el cert és que em trucà el dia abans (2012.09.13) per dir-me que volia parlar de la independència; després d’haver sentit l’Artur Mas parlant a Madrid sobre la multitudinària i sentida manifestació del passat Onze de setembre, me’n volia parlar, i li vaig dir ‘àvia, demà et faig una entrevista, ara és un bon moment’. No era pas la seva intenció, però s’hi va avenir. A la transcripció he mirat de transmetre una conversa quotidiana, més enllà de l’habitual costum d’arreglar les entrevistes per fer-les més estimulants. Crec que tal i com ha quedat expressa també l’esforç d’un nét i una àvia per transcriure una entrevista natural, i compartir-la cadascú essent com és, tal qual, per la família especialment i per qui li pugui interessar. La conversa que teníem pendent per parlar més a fons de Sant Andreu, dels costums, de la família i prendre’n notes, l’hem deixada per més endavant.

L’entrevista amb la Teresa

 Com està?

Bé, gràcies a Déu, però parla’m de tu.

D’acord.

Em venen ganes de riure.

Parlem una mica de tu?

De mi? Sobre què?

Comencem per Sant Andreu (de Palomar)? Com el recordes?

Molt poble, molt Sant Andreu, no sé com dir-ho, tocant a Barcelona, però poble. Em sento molt de Sant Andreu, quan anàvem al centre dèiem que anàvem a Barcelona, i encara es diu.

Hi vas néixer?

Sí , i la casa on vaig néixer encara existeix.

I la joventut, com era?

A la joventut no hi havia nois per sortir, ni per fer excursions… tots eren la ‘quinta del biberón’, al front. Va ser una mica trista. Sóc una persona de noranta-un anys que vaig passar la guerra, quan en tenia quinze. I va venir la postguerra, ho vam passar molt malament a casa.

Venies d’una família de forners?

No , a la família del pare eren ‘recaders’, quan es volien enviar coses a fora, com missatges, es posaven en contacte amb ells. Tenien l’agència a Barcelona i al carrer Malats, de Sant Andreu, el magatzem. Primer van tenir carros i després camions, que posaven ‘Transports Blanch’, em sembla recordar, era molt petita. El pare va fer de forner, hi va haver una època que feia el pa per la presó de la Model, però la seva professió era ser contable al negoci de l’escorxador, el ‘matadero’. Treballava per un ‘abastassador’.

No coneixia aquest ofici.

Era a les oficines dels germans Batista, que abastien l’escorxador, compraven el que després venien a l’escorxador, eren homes de confiança. El meu pare portava els comptes per un despatx situat a la plaça Palau.

I la família de la mare?

L’avi era encarregat d’una casa de ‘prestos’ en una fàbrica tèxtil, a Can Casas, al Poblenou (enderrocada el 2002). Era encarregat, i la mare cosia.

Caram, això em trasllada a la ‘Barcelona industrial’. Han canviat molt els costums?

Sí, la vida social era molt diferent d’ara. Es feien moltes coses, però tot es centrava en activitats al voltant del Casal, un centre catòlic, com excursions, que organitzava el mossèn Clapés.

En Joan Clapés i Corbera?, el mateix que va escriure les ‘Fulles històriques de Sant Andreu’?

Sí, venia molt a casa, era família de Can Llambí, era el ‘tïo’ del meu cunyat, que era Llambí-Clapés.

I el Casal existia també durant la República?

Sí, i tant. Hi havia els ‘padres’, un col·legi de la Sagrada Família, de capellans, al tocar del camp del Sant Andreu, que encara hi és. També hi havia els Lluïsos, de Sant Pacià.

La Sagrada família era un col·legi de nens?, pensava que era de monges.

Si, i també n’hi havia de nenes, portat per monges, l’actual Escola-Asil. Jo vaig anar al Col·legi de la Sagrada Família de monges quan tenia quatre anys, i ara, que en tinc noranta-un, hi he tornat. Estic en una residència que és el mateix col·legi on anava.

No tothom ho pot dir això, hi deus estar contenta.

Molt, molt. Perquè és familiar, hi ha persones de noranta anys com jo que anàvem a classe juntes.

És bonic, i pel que sembla encara és una escola.

Sí, a part hi ha l’escola, per cert molt bona, perquè el director, en Codinachs, ho porta molt bé. Aquí, a sant Andreu, quan hi ha una família que té fills i busca escola, encara que no siguin creients ni practicants, venen a parar aquí, tots saben que s’hi aprèn molt. N’ha sortit gent de nomenada.

Com conviuen els nens i nenes amb l’Asil?

Compartim el pati interior i també participem en iniciatives. Per exemple, a vegades he anat a explicar com era el temps de la guerra, i com era Sant Andreu. Els dic que anys enrere els nois no s’anaven de casa fins que es casaven, i això els agrada molt, i a mi també. T’agafen ‘carinyo’, i als Reis et fan un regal.

Això no té preu.

Donen vida a la gent gran, i quan fan vacances es troben a faltar, fins i tot la canalla petita. Estem molt contents de que hi hagi l’escola. Fins i tot per gent que no té el cap ‘gaire bé’ treure’ls al pati els dóna vida.

T’havies imaginat mai que tornaries aquí?

No , perquè anys enrere l’Asil era de franc, es vivia de donatius, fins i tot hi havia qui deixava cases o terrenys, a més de diners, però tot i així hi havia molta pobresa. Ni ‘pensament’ de venir aquí. Però ara és subvencionada, és diferent, no té res a veure. Al tornar aquí et trobes de nou amb la gent de jove, i això és molt, ha estat un retorn a Sant Andreu inesperat, i m’hi he sentit molt acollida.

Venies de Sant Cugat?

Sí, quan em vaig casar vaig passar a ser mestressa de casa, i el meu home – els de la meva època ho diem així -, se n’ocupava de portar els diners. Sant Andreu era un poble però la feina era al pla de Barcelona i als voltants, i la meva vida va canviar quan es va morir. Uns amics seus em van aconsellar que anés a Sant Cugat a continuar el negoci.

Quin negoci?

Era ‘cosa’ de comprar i vendre ferros, de coure, metalls bons, plom…, i peces d’antiquari, no vull dir drapaire perquè ho relaciono amb residus, formava part del Gremi dels ‘xatarrers’. M’hi vaig posar sense entendre-hi, i em van dir: ‘vostè faci veure que hi entén’.

Un bon consell.

Una persona que era molt amic del meu home, en Mitjans, em va ajudar molt, i em presentà al Gremi, amb la gent que coneixia, i sense entendre-hi vaig anar agafant-hi afició. Per circumstàncies, vaig haver de marxar i anar a una casa de lloguer, però em va agradar molt. Vaig venir a viure a Sant Cugat.

Va ser un canvi complert doncs.

Vaig anar-hi amb la mare i el Josep, el meu fill petit, on hi va créixer, i es va fer responsable de nosaltres; hi ha obert una botiga i mentre hi he viscut ha anat i venint a casa. Els meus dos fills grans ja eren fora de casa. Una de les coses del que estic més contenta és d’haver cuidat la mare, de jove pensava que no podria cuidar-la, i en canvi ho vaig fer, i ens vam fer molta companyia. Sempre he cuidat a la meva mare, que morí als noranta-set anys.

I a més era àvia, i besàvia, d’una família nombrosa.

Va tenir dinou néts i trenta-cinc besnéts. La casa era petita, era la planta baixa d’una caseta de dues plantes, i als caps de setmana no s’hi cabia, sempre venia algú i sovint es quedaven a dinar. Al seu aniversari el menjador semblava una floristeria. La veritat és que va tenir una vellesa fantàstica, tenia el cap molt clar, i sempre estava pendent de tot.

Quants canvis, i quantes aventures!

Vaig fer el que vaig poder, i als cinquanta anys vaig aprendre a conduir. Vaig aprendre molt degut al canvi de vida, em vaig espavilar. ‘Abans’ l’home era el rei de la casa, és molt diferent una persona amb uns estudis o una dona de casa, com es feia abans, i aquesta era una feina d’homes, i me’n vaig sortir. Me’n sento orgullosa. Sempre estava acostumada a anar al magatzem amb cotxe, conduïa el meu marit i mai baixava, i la primera vegada que em vaig decidir a anar-hi sola em vaig posar les ulleres de sol, vaig pujar a l’auto de línia, plorant pel camí; mai hauria pensat que hi aniria, amb l’auto, i a treballar.

És normal, hi ha coses que hom no espera.

Per sort em vaig entendre molt amb els ‘xatarrers’, em coneixien i m’ajudaven.

En què consistia fer de ’xatarrer’?

Per exemple, comprava un ‘breser d’aram’ (estri per escalfar les cases, que amb un foc al mig anava escalfant la casa), i fèiem una mica de lot, teníem moltes coses de gent de Sant Cugat, antigues, de pagesos, com màquines de trinxar, de fer oli, que ja no feien el seu ús. Jo ho comprava i ho venia a persones que després ho duien als Encants, al Clot. Després ells ho venien als antiquaris. A vegades em deien ‘hola mestressa, no teniu pas res?’, ‘quan en voleu d’això’, i jo sempre tirava cap amunt, i contestaven ‘això?, no és antic, coi de dona!’. Hi havia un senyor metge de Sant Cugat que sovint em demanava entrar i s’hi passava llargues estones, un dia li vaig dir que el deixaria a dins. Era col·leccionista, i agafava coses a vegades ben insignificants. Aquella feina m’agradava molt, també ho trobo a faltar.

Tot són retalls de vida.

Vaig estar trenta anys a Sant Cugat, i vaig aprendre a viure sola quan es morí la meva mare. Una cosa es dir ‘estic bé sola’, i una altra cosa és saber viure sola. Quan es morí vaig haver d’aprendre a fer la meva vida, al matí anava a la plaça a comprar i normalment em despertava tard. Sovint sortia cap a Barcelona, agafava el cotxe i anava a la Boqueria o al Casal, a Sant Andreu, sempre he estat de la ‘Colla dels ben avinguts’.

Tenir un cotxe deuria obrir moltes portes

I tant, no saps el que l’he trobat a faltar, tenir-lo va ser com sortir d’un pou, sovint sortia a fer un tomb amb la mare, que no podia caminar gaire. El vaig portar fins als setanta i pico anys, fins que tot es va acabar, es morí la mare, vaig tancar el magatzem i vaig deixar el cotxe. Jo veia que no podia, era un perill per la carretera.

I el retorn a Sant Andreu?, com va ser?

Ja de gran, per casualitat, un dia, la meva filla em va dir: ‘ep, perquè no anem al Col·legi?’, hi feien els Pastorets amb la gent del Casal, la mateixa gent que sempre els han fet al Casal Catòlic. En tinc molts bons records, el meu home, que va dirigir el Casal uns anys, cada Nadal portava bens a l’eixida per la representació dels Pastorets. D’aquí va venir, a l’entrar a l’Asil em va reconèixer molta gent, i vaig dir-me: ‘haig de venir aquí’. Vaig tenir un infart cerebral i ja no podia viure sola, i aquí em sento molt atesa i acompanyada. He tornat als meus orígens. Sant Andreu em tira molt.

I això ho publicaràs?, no interessa a ningú…

Doncs penso que sí, potser no te n’adones, però parles del passat, de la nostra memòria, que cal no oblidar. Tan de bo hagués fet el mateix amb els meus altres avis.

Això sí que ho entenc, la vida….

… són experiències a compartir. Àvia, què és el més important a la vida?

El més important? Estimar, estimar, estimar, l’estimació, si una persona estima surt tot, estimar persones, perdonar… ser humil amb les coses, i d’ençà que sóc aquí ho veig encara més. Quan et fas gran ho veus més clar, si ara fos jove potser hauria vingut aquí a fer de voluntària. De gran veus que cal saber dir que estimes als teus fills, o nebots… Si estimes ajudes, aguantes, et mossegues una mica la boca quan convé. Si veig una persona amb qui m’hi trobo bé em sento estimada, i estimes. La vida és això, i més quan una es fa gran, que necessita sentir-se estimada i que l’escoltin.

Que l’escoltin?

Sí, que es posin en el teu lloc. T’adones que et fan més gran del que ets, i ho comprens, has de dir que sí a tot, però jo mai n’havia après de ser de gran, com que no he fet cap aprenentatge…

Suposo que això costa de fer entendre.

D’ençà que estic aquí he conegut més als fills i a la família, com són realment. Si tens el ‘cap clar’ t’adones de moltes coses. Em sento molt estimada, es parla de mi, i això m’agrada, sento la il·lusió de veure’ns. Tenir fills és el més important, és el més maco que hi pot haver. Però també t’adones que hi ha cosetes que fan mal, ja m’entens, i s’ha d’anar molt en compte. Cadascú és com és. Per això cal aprendre una mica dels pares, pensar que ens farem grans, que tots ens hi trobarem, i que cal fer un esforç.

Alguna cosa pendent?, inquietuds?

M’agrada la política, si hagués sigut jove haguera anat a la manifestació de l’Onze de setembre. Ho vaig seguir tot, no vaig baixar a dinar, no em vaig voler perdre res, si hagués tingut quinze anys menys hi hauria anat. Com més gran em faig més catalana em sento, més de Catalunya, i això que el meu home era més aviat de dretes. A vegades hi penso, potser fora d’Unió, però vaja, mai ho sabrem.

Ara el tema dretes i esquerres s’està complicant una mica, amb l’independentisme català.

Amb tot això que esta passant, sí, amb la crisi que hi ha… de tota manera, una crisi com aquesta ja havia s’havia passat, no tant, però s’havia passat. Nosaltres érem tres germanes, però ho vam passar malament, i la mare, que cosia, va descosir els abrics, els va girar, i els tornà a cosir. Això tornarà, hi ha una crisi molt gran, a tot arreu.

Creus que té a veure aquesta crisi amb el sentiment d’independència?

Quanta gent eren? Un milió i mig?

Sí.

I quants milions som a Catalunya?

Set.

Això també s’ha de mirar, poden arreglar-ho els que no van anar-hi? He sentit que els és igual, que ara el més important per molta gent és ajudar als fills. Què en penses tu?

Doncs que cal saber-ho explicar, i fugir de discursos patriòtics excloents. El repte, o problema, és com ens imaginem la convivència amb els castellans i els veïns espanyols.

És clar, independència vol dir no dependre de Madrid, ens estalviarem quartos, anirem cap a un altre cantó. Però no hem de perdre la bona convivència, aleshores seria una dictadura, s’ha de respectar tot, s’ha de parlar català i castellà, però no dependre del permís de Madrid.

I si no volen integrar-se amb la llengua i cultura catalanes?

Hauran de fer un esforç. Veig molta gent de fora que estan molt contents aquí, tot i que potser s’integraran més els nouvinguts d’ara que els de Madrid, aquesta ‘cosa’ entre catalans i madrilenys sempre existirà. Però hi guanyarem, perquè serem lliures.

Et consideres independentista?

Hauria de saber què pot passar, per dir ‘’ d’una cosa n’has d’entendre molt, però el cor em diu que sí. A tot català, que estima Catalunya, li hauria de sortir el ‘’. Potser hi ha massa partits, massa gent, massa diputats, massa sous, però mira, la veritat, ‘’, independentista.

Creus que la independència es farà realitat?

Bé, falta que els polítics donin el pas, a veure, el dia 20 han de parlar amb en Rajoy. El Mas no m’agradava especialment, jo sóc molt ‘pujolista’, però ahir el vaig sentir com va parlar a Madrid i em va agradar molt, molt. Coneixes l’economista Sala i Martín? Ahir va parlar també. Es fa entendre, està als EEUU de professor, a mi m’agrada. Li van dir, ‘es pot?’, va dir ‘’. Pot ser un bé, i tant, podem ser com Andorra i com Suïssa, i pot venir un temps que la gent de fora inverteixi aquí perquè les indústries que han marxat han deixat una estructura muntada, de fàcil absorció.

Però què penses?

Tinc confiança que sí, i ara potser riuràs, però fins i tot et diria que, sentint el Mas ahir, si em diuen ‘¿et veuries en cor de viure-ho?’, doncs et diria, que per edat, potser, sí. La meva mare va viure fins als noranta-set, i jo en tinc noranta-un, d’aquí sis anys hi pot haver la independència. Tu què creus?

Que tant de bo.

.

2012-09-14

Anuncis

2 Comments Add yours

  1. Barbara ha dit:

    Quina entrevista¡ petons a l’àvia!

  2. De part teva Barbara!, pensava que mai ningú en faria un comentari! (els temes familiars…)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s