Somio que algú m’encarrega dibuixar el mapa del món (sempre m’ha agradat la geografia). Hi dibuixo el perfil dels cinc continents molt còmodament i al final faig el més desconegut per mi, l’Antàrtida.

Per mi està clar, però en aquell moment ve en R. i em diu que no cal dibuixar-lo. Estranyat li pregunto per què i em diu que no és necessari, de fet em mostra que per ell és insignificant. Jo estic a punt d’acabar-lo i penso que valdria la pena acabar-lo, però ell no em deixa.

Aleshores ve el J. i pregunta què passa. Jo li dic senzillament que parlem sobre si cal o no dibuixar l’Antàrtida, i aleshores ell intenta solucionar-ho. Intenta desxifrar qui té la raó, intenta fer de jutge just per evitar una injustícia. En aquell moment me n’adono que aquella reflexió és una pèrdua de temps, que jo no vull cap judici, i el somni s’acaba.

Quan he sentit que un judici era un error he sentit pena, tristor.

Ara, amb el cap més clar, penso que tenia molt de sentit, ja que aquell judici que tant bonament volia fer en J. significava legitimar un jutge no convidat, no preparat, i desacreditar la qüestió de fons. 

Mai sabré com hauria acabat el somni, però el fet que no hi hagués final, només conflicte, em fa veure que l’inconscient m’avisa del perill d’entrar en els judicis de l’exterior, que adonar-me’n és una via per evitar el desenllaç d’un judici imprudent. Si accepto les normes d’un judici que no legitimo en sortiré empobrit, sigui quin sigui el veredicte, no hauré entès res i potser s’imposa la destrucció d’un continent.

Si no vull arribar al judici puc evitar implicar-m’hi i, per tant, no sortir-ne perjudicat i tenir la llibertat d’entendre què està passant.

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012.09.13

Revisat el 2026 05 19