‘No hi ha acció pública sense acció cultural’, entrevista a en Lluís Campins, historiador, museòleg i gestor del patrimoni

És una sort tenir un bon veí, i més si a més de bon veí descobreixes que teniu afinitats, culturals i professionals, i estima, la satisfacció es multiplica, perquè es recupera una bona part de la proximitat que sovint es perd a les escales dels edificis de les grans aglomeracions urbanes. En Lluís em va atendre des del seu despatx del Museu de Sant Cugat, amb seu al monestir, n’és el director, mentre buscava informació i idees per un concurs públic que afectava al Monestir de Pedralbes. Vaig rebre una passió serena i convençuda per la funció cultural i socialitzadora del museu, però a més a més vaig rebre molta atenció i ganes de transmetre el seu coneixement. El concurs va anar com va anar, però la conversa va ser tant enriquidora que vaig decidir fer-li una entrevista, i s’hi va avenir. Aquí la teniu.

Com s’arriba a ser director del Museu de Sant Cugat?

Des de l’any 1998 que estic en el món dels museus, però jo hi arribo des del món de la didàctica de la història.

Del món educatiu?

Exacte. He fet tallers d’història i activitats de didàctica a més de 350.000 nens, durant set anys! Amb una amiga vam muntar una empresa de tallers d’història perquè a tots dos ens interessava molt l’àmbit de la didàctica i la història, ella és arqueòloga i jo historiador. Vam començar a fer tallers per les escoles, i en alguns museus. Avui en dia tothom sap el què és un taller d’història, però en aquell moment no ho sabia ningú. Vam crear el mercat: anàvem a les escoles i dèiem ‘nosaltres fem tallers d’història’ i la resposta era ‘i què és això?’.

I què era, o millor dit, és?

Una activitat educativa basada en la idea de la construcció activa del coneixement. Per exemple, per explicar el mon medieval dividíem els nens en grups, els donàvem documents, maquetes i imatges, perquè les treballessin amb un guió i arribessin a unes conclusions de coneixement històric. Pensa que vint-i-dos anys enrere els museus no tenien servei educatiu, ni pràcticament departaments de difusió, bàsicament feien només algunes visites guiades. Aquesta  experiència em va dur al Museu d’Història de Catalunya. Hi vaig crear el projecte educatiu, i ara encara moltes de les activitats que s’hi duen a terme són les que vaig engegar jo llavors. M’estimo molt el Museu d’Història de Catalunya, i hi tinc molts bons amics, i considero que és un model pel que fa a la socialització del coneixement. Després vaig estar al MNAC, que va constituir una experiència curta però molt enriquidora, i ara ja fa nou anys que sóc aquí, al Museu de Sant Cugat.

Quina és la funció del Museu de Sant Cugat?

Com a activitat la nostra funció bàsica és donar a conèixer la història i el patrimoni santcugatenc, i específicament el monestir. Aquí a Sant Cugat tothom coneix el monestir, és el més significatiu del patrimoni local, i un dels monestirs més bonics i importants, tant des d’un punt de vista arquitectònic com d’història, de Catalunya. Però el patrimoni santugatenc és molt variat, i va molt més enllà. Sense anar més lluny, hi ha  el Celler Modernista, que és un d’aquests tresors ocults.

Quin Celler?

Tenim un celler modernista de Cèsar Martinell, el mateix autor dels cellers de Gandesa o d’El Pinell de Brai. A les terres de Tarragona hi ha una col·lecció molt important de cellers modernistes. El de Sant Cugat és només una part de l’edifici projectat, ja que, a diferència d’altres, només es van fer dues terceres parts de l’àrea de recepció de raïm. La resta es va fer sense seguir el projecte de Martinell, era una obra molt més senzilla que ha desaparegut. Tanmateix, s’han preservat les instal·lacions de premsat del vi, hi ha els cups, aeris i subterranis, les màquines que premsaven i les canalitzacions. És a dir, tota l’estructura de recepció del raïm, i d’aixafament i recollida del most prèviament al traspàs a les bótes i tines.

En l’actual context com es gestiona el Museu?

Després del repòs i el descans de l’estiu toca reprendre l’activitat amb l’afegit de replantejar coses, la forma de poder-les fer, perquè el moment és complex, hi ha hagut retallades econòmiques que demanen ajustar-se.

Adaptar-se als ajustos afecta a l’esperit divulgador del Museu?

Com a centre divulgador no, però si afecta el seu desenvolupament. El repte és com mantenir aquesta tasca de divulgació i preservació amb el nou context en què ens trobem. L’altre dia havia d’explicar alguns dels canvis als meus col·laboradors, i els deia que, salvant les distàncies,  ‘ens hem arruïnat’. El tema és com quan una família, que tenia un nivell d’ingressos i per tant unes expectatives, de cop i volta veu que tot trontolla i s’ha de replantejar-ho tot sense deixar de tirar endavant, perquè han de continuar menjant, vestint-se, portar els nens a l’escola… i també han d’intentar gaudir d’activitats d’oci que puguin assumir.

Quins són els projectes principals que esteu promovent?

Actualment estem centrats en dos projectes museogràfics: el projecte de museïtzació del Celler Modernista i el projecte de reforma museogràfica del Museu del Tapís Contemporani. En el primer cas la idea és que el visitant vegi com es feia el vi, des del moment en que es rebia i s’aixafava el raïm. La intenció és que fins i tot funcioni la maquinària que hi ha in situ, i que s’ha conservat.
En el Museu del Tapís Contemporani disposem de peces d’autors molt coneguts de mitjans del segle vint, i fins i tot tindrem exposat un tapís fet a partir d’un cartró de Picasso, així com altres de Grau Garriga, Aurèlia Muñoz, Carles Delclaux, Josep Royo, Tharrats, Ràfols Casamada. I algunes peces molt impactants, com un tapís de 4×5 metres i gairebé mig metre de volum!

La divulgació va més enllà de l’activitat del monestir doncs.

El Museu de Sant Cugat són en realitat dos museus. Per un costat hi ha el Museu d’història, que té com a funció la divulgació del patrimoni històric i arquitectònic a través de diverses subseus: el Monestir, el Celler Modernista i la Capella de Sant Domènec; és un museu en xarxa. L’altre museu és el Museu del Tapís Contemporani, situat a la Casa Aymat, que és un dels pocs d’aquesta temàtica arreu d’Europa, i l’únic a tot el sud del continent.

Gestioneu doncs el patrimoni santcugatenc?

Com a museu assumim la funció de servei municipal de patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat. Com a equip tècnic, des d’un punt de vista funcional, desenvolupem dues grans funcions, una la seva preservació, l’establiment d’uns criteris d’acord amb una normativa ja existent, com la Llei de Patrimoni i els Plans especials de protecció del patrimoni. L’altra gran funció és la socialitzadora, i dins d’aquesta vindrien tasques que normalment es vinculen amb l’acció museística, com la recerca, la preservació i la difusió del patrimoni en general i de les col·leccions propietat del Museu o custodiades per ell en particular.

La gestió és per tant cultural, amb tot el que això significa.

No és només cultural, sinó que justament en aquesta vessant de preservació hi ha una actuació que irromp plenament amb l’àmbit administratiu, en la gestió de la ‘cosa pública’, en el sentit ¡ que quan parlem de gestió de la preservació del patrimoni ens referim a que apliquem uns criteris centrats en l’àmbit patrimonial que, a través de les normes urbanístiques, per exemple, tenen una repercussió directe en l’acció del ciutadà. Per exemple, i per entendre’ns, quan una persona vol fer una reforma a casa seva, en el nucli històric de Sant Cugat, la seva sol·licitud de llicència és avaluada per una comissió de patrimoni en la que hi ha els arquitectes municipals i els tècnics de patrimoni, que amb les normes urbanístiques i el nostre criteri resol la proposta a favor, en contra o modificant-la. En definitiva, és una acció que té un marcat caràcter cultural però que afecta àmbits de la gestió pública que hi estan directament relacionats.

Tot és cultura doncs?

Tot allò que generem les persones, per definició, és cultura. Allò que ens diferencia de la natura és precisament que som capaços de fer coses que la natura no fa, i tot això és cultura. En aquest sentit, sobretot, i enllaçant amb el que dèiem abans, amb el patrimoni com a herència cultural, tot allò que l’afecta, des d’un punt de vista físic o legal, entra de ple en l’àmbit de la cultura. Per això ens hauria de motivar a tots, l’acció sobre seu ens afecta a tots en tant que societat. No hi ha acció pública sense acció cultural.

En una ciutat com Sant Cugat, amb una forta pressió urbanística i immobiliària, és fàcil qüestionar el valor cultural del seu patrimoni?

No ho és a Catalunya en general, justament per una desconsideració vers el patrimoni en un sentit ampli, en el cas de Sant Cugat és un bon exemple de com s’expressa aquesta desconsideració social. Tenim un monestir, un monument nacional de primera categoria, indiscutible, que tothom n’accepta el seu valor, però el monestir té també un entorn. Si mirem fotografies de fins els anys seixanta, a la plaça Octavià, davant del monestir, tret de certes excepcions veiem unes construccions no monumentals que remeten a un passat rural: són cases de pagès, de poble, que mostren el caràcter no monumental de la vila, que contrasten amb la monumentalitat i opulència del monestir, però que alhora en generen una mena de pòrtic harmònic. Pràcticament tots aquests edificis han desaparegut, donant lloc a uns edificis molt menys amables i, per descomptat, molt menys harmònics en relació amb el monument que tenen just enfront.

També durant l’etapa democràtica?

Hi ha hagut una important mutilació que ja ve dels anys setanta i vuitanta, però la  pressió per la demolició del patrimoni anònim que no té una catalogació explícita, ha comportat  el seu anorreament i ha estat devastadora en aquests darrers anys. Sobretot en l’època de la ‘bombolla immobiliària’.

O sigui, que el mateix que ens ha dut a aquesta dura crisi econòmica ha destruït patrimoni.

Només cal agafar fotografies de molts pobles o ciutats dels anys vuitanta o noranta i comparar-los amb el paisatge urbà de l’actualitat. S’han mutilat molts pobles.

Però Sant Cugat te fama de disposar d’un espai públic de qualitat.

És cert en àmbits de nova creació, es manifesta molt clarament en els barris nous, dels darrers trenta anys, s’ha apostat per una ciutat verda, ben ordenada i ben pensada. Pel que fa al nucli antic s’han generat eines que volen preservar aquesta qualitat urbana, com el PEPPA (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic), en termes col·loquials el Catàleg, ja que te un catàleg molt extens. S’ha fet un esforç molt gran per preservar molts edificis i conjunts urbans, té fins a cinc-cents elements protegits, a més del Pla especial. Però avui en dia una de les principals lluites es dóna pel fet que molta gent, o té o hereta, o compra, cases antigues del nucli, que en lloc de voler-les restaurar les vol enderrocar o mutilar. En aquesta recent època d’especulació immobiliària la pressió ha estat espectacular, i el mal que s’ha fet també.

A Barcelona, de fet, es dóna una situació similar. Molts conjunts no estan protegits i la protecció es centra en edificis ben conservats i de valor artístic, i com a molt en conjunts d’edificis antics que es mantenen íntegres. Per exemple, un carrer amb totes les cases antigues s’ha protegit, però si només en quedava la meitat, o fins i tot dues terceres parts, ja no, i això ha provocat, està provocant, la seva desaparició absoluta de la nostra memòria escrita al teixit urbà. El conjunt d’edificis antics sense protegir és espectacular, només cal mirar el teixit urbà dels anys quaranta a la ciutat i sobreposar-lo als edificis catalogats, protegits urbanísticament.

Què vol dir això doncs?, que l’evolució urbana té la capacitat, i a la llarga efectivament ho fa, d’alterar i fer desaparèixer els conjunts urbans que tenen valor històric però que no estan protegits. Així ens trobem que entre una torre modernista fantàstica i una església gòtica, on hi havia un conjunt d’edificis senzills (o no tan senzills) anònims que configuraven un entorn arquitectònic harmònic, s’han aixecat blocs de pisos sense cap harmonia i sense cap valor històric. El conjunt de l’arquitectura anònima pot no tenir un valor artístic evident, però segur que sí el té històric. I, en tot cas, el valor artístic també li ve donat per la bellesa de la seva simplicitat de formes, i pel fet de constituir, com deia, conjunts harmònics projectats en el temps. Aquest valor és inqüestionat a països com França, Itàlia o Anglaterra.

¿Creus que caldria doncs ampliar de forma contundent la protecció del patrimoni arquitectònic?

Sí, perquè, a banda dels aspectes formals, que són els que han prevalgut al nostre país com a criteri de valorització i, per tant, de preservació, la cronologia és un dels eixos que fan que un objecte es converteixi en element patrimonial, més enllà de la innovació arquitectònica o artística. Així, si la torre de Jean Nouvel a Barcelona ja la podem considerar patrimoni perquè aporta valors significatius, també cal entendre els valors cronològics que fan que un edifici anònim, o encara millor un conjunt arquitectònic anònim,  del segle XVIII o XIX hagi de ser considerat patrimoni. Perquè l’antiguitat confereix  valor patrimonial als edificis i conjunts arquitectònics, en tant que ens aporta informació relativa a tecnologia, mentalitat, quotidianitat, fins i tot normativa, apart d’uns esquemes i paràmetres estètics, propis d’aquella època.

O sigui, que la modernitat està provocant teixits urbans descontextualitzats de la història.

Sí, un dels drames de moltes ciutats és que es perd patrimoni substituint-lo per una arquitectura i un urbanisme banals. El patrimoni i la fesomia urbana és allò que dóna personalitat als pobles o ciutats. La meva aposta, personal i professional, és que siguem capaços, com es fa normalment a tots els països d’Europa, de promoure una combinació equilibrada entre una preservació molt rigorosa del patrimoni històric urbà existent i una aposta decidida per una arquitectura i un urbanisme realment innovadors a les zones de nous creixements.

L’arquitectura tradicional ha estat sempre local, cada lloc ha edificat una manera de fer pròpia, ¿com hauria de ser aquesta arquitectura en un món tan globalitzat?

Cada lloc té els seus propis sistemes constructius, amb totes les aportacions, influencies, de dins i de fora. Històricament sempre ha estat així: el gòtic ve de França, el romànic llombard del nord d’Itàlia, l’arquitectura racionalista es generà a Alemanya. Cada corrent té el seu focus, i també Catalunya els ha integrat, i processat. La banalitat té tres arguments, un el de la solució barata i immediata, però n’hi ha d’altres, com la seva descontextualització de les tradicions locals i el fet de no haver estat capaç d’assimilar correctament les innovacions arquitectòniques.

Es percep que els conjunts harmònics antics eren ‘naturals’, una resposta pròpia i evident dels recursos i la tecnologia de cada lloc i de cada època, però avui en dia, en una minimització de les distàncies i dels límits naturals que la ciència i la tecnologia ens han dut, s’ha deslocalitzat tot valor local, o això sembla, i fer ciutat, si no es fa amb un propòsit convençut, no és possible.

Totalment d’acord, avui en dia només es fan edificis, no es fa ciutat. Malgrat el que es pregona.

Algun missatge? Alguna reflexió a afegir?

El patrimoni és molt fràgil, i és una mica cosa de tots, a més de ser un recurs econòmic que només el tenim a Europa i que té la virtut de no poder-se deslocalitzar. Un recurs que mou milions de persones i per tant milers de milions d’euros. Hi ha cultures mil·lenàries, com la japonesa o la xinesa, que tenen una llarga i potent història, però que conserven molt poc patrimoni per diverses raons, com per exemple la fragilitat de la seva arquitectura tradicional anònima, molt sovint feta de fusta. En un altre extrem, a Amèrica , el patrimoni històric és relativament escàs. En canvi a tota Europa, tota, a cada poble i ciutat, molts d’ells mil·lenaris, en ser fetes de pedra o d’obra les construccions són antigues, i hi ha edificis amb segles d’història. A més del seus teixits urbans i traces històriques. Si es mutila aquest patrimoni es fa malbé la seva identitat, a banda de ser un malbaratament econòmic; pensa que aquest potencial econòmic és enorme, però molt fràgil. Quan fem malbé el nostre patrimoni perdem molts visitants interessats en ell, uns visitants disposats a gastar els seus diners en els museus, restaurants i hotels de les ciutats que visiten. Cal, doncs, preservar el patrimoni i gaudir-lo amb alegria!

I alguna reflexió més personal?

Gaudir de la vida és molt important, gaudir del que tens i dels teus projectes personals, de la família, dels amics, i de la mateixa manera que valores el patrimoni pel valor que té, també fer entendre que tot el que tens també té valor, i cal lluitar per preservar-ho, per no perdre-ho, i per gaudir-ho. Els edificis perduren en el temps, nosaltres no, i ho hem de gaudir, tot el que fem, cada dia.

.

Entrevista de l’Andreu Marfull i Pujadas

2012.09.17

.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s