Des d’Europa s’ha exigit a l’Estat espanyol respondre de l’optimisme imprudent del sector bancari, europeu, que va sobreestimar la capacitat de generació de riquesa i de dinamització productiva de països com Espanya, Irlanda, Portugal, Itàlia, i sobretot Grècia, facilitant-lis un capital que ara temen (i tenen raons de pes per fer-ho) no rebre. Els bancs europeus han especulat tant a fer d’empreses de fer diners, amb els diners que no són seus, explotant negocis amb els diners dels demés i fins i tot amb diners ficticis, que així que s’ha deixat de ‘crear riquesa expansiva imprimint i deixant-se bitllets de forma gairebé il·limitada’ veuen espantats que havien ‘pecat d’optimisme’, vaja, que s’han polit els nostres diners deixant-los a irresponsables o ficant-los en empreses que ara no valen res, o si més no molt menys del que han pagat per elles. I què fan els bancs ara?, ¿i les empreses que veuen que el diner no circula i estan carregades de deutes i despeses constants? Doncs demostrar-nos que a més de bancs tenen autoritat política, i és que ara, a Europa, manen els bancs i les grans empreses, i els polítics no tenen valor, ni capacitat,  per jutjar-los degudament. Només pensen en sortir de l’embolic en què s’han ficat, i mentre no entrin diners doncs caldrà desinvertir en tot el que es pugui, i si cal, amb les persones. Els valors del capitalisme econòmic ens han dut on som ara i els seus portaveus reclamen autoritat per arreglar-ho. Per fer-ho primer demanen que es retornin els diners als bancs, diners que han anat a parar al consum improductiu, empesos pels empresaris, que, endeutats, depenen cada cop més de l’endeutament per finançar projectes. Exigeixen als Estats se’n facin responsables, apugin els seus impostos, frenin les despeses, en inversions i prestacions, i debilitin els drets actuals dels treballadors en els pactes contractuals. Això passa quan són els valors dels banquers i economistes portaveus del capitalisme liberal els que dirigeixen la política. La reforma laboral, en aquest context, és una peça més d’un projecte de retorn d’aquest capital, i la realitat de la seva finalitat està desencaixada de la seva pretesa ‘necessitat’. La política europea, centrada en el debat econòmic, reclama els diners ‘perduts’ pels bancs als Estats amb les economies on més s’ha especulat, i no es responsabilitza amb el fet que això suposi que l’Estat perdi la seva capacitat d’invertir, de protegir la societat, i de dinamitzar la seva economia. És a dir, generar capital amb capital especulatiu té els seus riscos, i els bancs n’han liderat el model, el mateix que ara ens ha dut al col·lapse, mentre ells mateixos miren de fer que el ‘sistema’ s’ajusti a les seves normes, no ells al ‘sistema’.

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012.08.27