El debat sobre la planificació de la metròpoli barcelonina té el seu origen abans de la Guerra Civil espanyola, moment en què s’inicià el debat de l’expansió de la ciutat més enllà de fora del pla de Barcelona comprès entre els rius Besòs i Llobregat. Fins aleshores, els principals plans de referència havien estat el Pla Cerdà (1859) com el Pla Jaussely (1905).
El pla elaborat amb el moviment GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i Le Corbusier, conegut per Pla Macià de 1932, en fou el seu resultat. El pla no es desenvolupà, i fou reeixit en certa manera en el posterior pla de la ‘comarca’ de Barcelona de l’any 1953, redibuixat i refet de nou amb el Pla Director del 1965-1968. De la significació i el resultat d’aquests plans existeix força documentació, però no és objecte de l’apartat d’aquesta tesi fer-ne una nova interpretació, ni fer-ne una síntesi. Tan sols es pretén integrar l’evolució del debat que han generat i les propostes que s’han plantejat al respecte, per comprendre la situació del debat actual. Per això s’han pres com a referències els següents documents:
- El llibre Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, de Pau Vila i Lluís Casassas, de l’any 1974 ([1]).
- El llibre Deu lliçons sobre Barcelona. Els episodis urbanístics que han fet la ciutat moderna, de Manuel de Solà-Morales, de l’any 1985 Premi Ciutat de Barcelona del mateix any ([2]).
- El llibre La construcció del territori metropolità. Morfogènesi de la Regió Urbana de Barcelona, escrit per l’Antonio Font Arellano, en Carles Llop Torné i en Josep Maria Vilanova Claret, tots ells professors del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, publicat l’any 1999 ([3]).
- El llibre Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona, d’en Jordi Borja, publicat l’any 2010 ([4]).
- L’article Barcelona ‘petita’, Barcelona ‘gran’, d’en Josep Roca Cladera, publicat al diari El País l’any 2002. ([5])
Hi ha molts més llibres que en parlen, però aquests són rellevants, perquè els han escrit persones que han investigat tota la seva vida la ciutat de Barcelona, i en certa manera expressen el debat urbanístic que ha acompanyat a l’evolució de la regeneració i la planificació de l’àmbit metropolità de Barcelona.
Aquests documents, en el marc de l’urbanisme tradicional, es veuen però fortament complementats per la feina d’altres autors, com la d’en Josep Roca Cladera, al capdavant del Centre de Política del Sòl i Valoracions. Un article seu publicat al diari El País l’any 2002, titulat Barcelona ‘petita’, Barcelona ‘gran’ és el reflex de bona part del debat que es pretén madurar en aquest treball, i en certa manera el seu pensament ha estat present en el conjunt del mestratge cursat a la Universitat. De fet, haig de confessar que ha estat en bona mesura part d’aquest pensament el que m’ha impulsat a dedicar aquest treball a Sant Andreu de Palomar, per parlar de la Barcelona petita a la que fa referència. El debat polític, el debat cultural, són presents en el marc dels mestratges d’arquitectura i urbanisme, de la mateixa manera que ho han estat en els estudis d’arquitectura que vaig cursar als anys noranta, però ni aleshores ni ara l’havia treballat. Perquè?, bona pregunta, segurament per que hi ha dificultats a parlar-ne amb normalitat. Masses anys silenciats, masses oblits forçats, massa pressió cultural, massa històries inacabades ens precedeixen.
El primer llibre citat, doncs, publicat l’any 1974, expressa el debat previ a la posterior publicació de l’actual Pla General Metropolità de 1976, un petit èxit després de molts anys dedicats a estimular des de la ciència urbanística la planificació d’un territori que no s’arribà a fer mai en les condicions que catalans i barcelonins volgueren per qüestions polítiques, el recel cultural d’una identitat espanyolitzada al voltant d’una identitat centralitzada en la capitalitat de Madrid des de principis del segle XVIII en donen fe. S’ha acabat aquesta situació?, no, és encara una realitat ben viva. Però anem a pams. Què deia concretament en Lluís Cassassas? Està tan ben redactat que costa molt triar-ne unes cites, però vaja, en faré una selecció. La seva descripció és al meu entendre la millor manera d’introduir el debat sobre el present i futur de la ciutat. Situem-nos doncs al pensament previ a l’arrencada del difícil i sempre inacabat camí a la democràcia real. La descripció que fa sobre els plans que precediren al Pla General Metropolità fou la següent ([6]):
Després dels plans del segle passat i dels de Jaussely, vingueren els plans de Darder i de Vilaseca, que a proposta de l’Ajuntament intentaven de posar remei als problemes que s’anunciaven, tot procurant de compaginar els vells projectes del segle passat amb les necessitats de la nova ciutat que anava creixent.
Un factor amb què amb prou feines es comptà en els vells projectes fou la major sensibilitat col·lectiva davant els problemes de conservació dels monuments artístics i del passat històric de la ciutat, que obligà a suspendre moltes de les modificacions previstes.
Més amunt hem parlat també del pla GATCPAC-Le Corbusier, conegut per Pla Macià de 1932, que preveia la transformació radical del nucli antic principalment en el sector del vell Raval i fins i tot de l’Eixample, amb la creació de noves illes de quatre-cents metres, obertes i airejades, i pensava revitalitzar tota l`àrea portuària que havia d’incloure tot el món administratiu de la ciutat; pensava descongestionar la ciutat d’establiments industrials; respectava el caràcter de les velles poblacions agregades; tendia a crear un eix de vies ràpides d’accés pel mateix interior de Barcelona i a completar la transformació de la muntanya de Montjuïc.
LLUÍS CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, 1974
Haig de dir que la seva visió és parcialment correcta, però falla en un factor important, no es respectava, gens, el caràcter de les velles poblacions agregades, les deixava com a casualitats desvinculades de la nova planificació si tenien la sort de situar-se al marge del nou pla. El Pla Macià va ser inspirat per Le Corbusier, zonificava la ciutat en funció de les necessitats de la industrialització, de l’era fordista ara superada. Per dir-ho de forma clara: zonificava els barris en funció de l’estatus social: obrer, obrer especialista, i burgès o empresari. I feia una ciutat pensada per la indústria planificada, i si s’hagués fet, no només hauria destruït el teixit original, sinó que hauria quedat obsoleta en pocs anys. Ara la indústria no es concep de la mateixa manera des del moment que l’obrer adquirí el vehicle i entrà en el joc del consum i producció que regeix la nostra economia.
Zonning del Pla Macià. 1932.
Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)
Aquesta visió, transcorreguts els anys, es pot comprendre com una senyal d’anyorança dels avenços democràtics de la República espanyola interromputs i denigrats per la Dictadura franquista. Però bé, la seva narració posterior és molt més coherent ([7]).
En acabar-se la guerra civil espanyola tots aquests projectes foren abandonats i s’entrà en una etapa d’improvisació i de quietud oficial. Durant molts anys (potser tota la dècada dels anys quaranta), la construcció seguí un curs caòtic i es començaren a aixecar les noves barriades, sense cap ordre, i sense pensar que en construir-les en terrenys gairebé despoblats hauria estat possible un urbanisme de gran volada; s’aixafaren els vells municipis sota el pes d’aquestes enormes construccions que donaren peu a l’aparició de les barriades del Besòs, de la Verneda, de la Teixonera, de la Trinitat, de Vallbona, de Torre Baró, de Verdum, de la Guineueta, de la Vall d’Hebron, l’adulterament de Montbau, el caos del Guinardó i el Coll i el Carmel, les monstuositats de Bellvitge, etc., etc.
LLUÍS CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, 1974
Sobta com en aquest paràgraf en Lluís Cassassas culpa a la Dictadura del desordre evident d’aquests àmbits, tots per cert sobre el territori de Sant Andreu de Palomar i el seu entorn, tret de Bellvitge. Això sí, deixa una cosa ben clara, els municipis veïns foren ‘mutilats’ urbanísticament. De fet, la major part dels recursos destinats a l’espai públic durant la democràcia han anat dirigits a arreglar aquest desgavell urbà. El plànol general de la ciutat de Barcelona de l’any 1935, com deia, ja deixava clar que la ciutat a la vall d’Horta a Sant Andreu ja estava creixent de forma descontrolada, eren en bona mesura les cases d’estiueig de molts barcelonins i també de santandreuencs. L’únic que passà que aquesta realitat s’accelerà i es feu amb un urbanisme i un teixit edificat més precari.
Pla General de Barcelona. 1932.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Detall del pla General de Barcelona. 1932.
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Però les seves referències polítiques no deixen de ser certes, i són representatives d’una realitat molt precària que incidí molt i de forma greu en la fisonomia de Sant Andreu de Palomar i del conjunt ara metropolità de la ciutat de Barcelona, tal i com expressa ([8]):
Són els anys de la inacabable postguerra, amb autoritats designades, amb una societat muda. Són els anys de la paralització de les activitats públiques de les institucions barcelonines i de la supressió de tantes institucions, polítiques, culturals, econòmiques i socials.
Fins a l’any 1952 aquest fou el panorama. Potser aquest any 52 representa la fi de l’aïllament internacional de l’Estat Espanyol i de les concepcions autàrquiques dominants. […] fou en aquells moments quan aparegué el Pla d’estabilització, pres com un intent per a frenar la inflació i el desgavell econòmic.
Ja s’ha parlat de la repercussió que aquest pla tingué en la vida barcelonina. Una gran quantitat de treballadors agrícoles d’Espanya que quedaven sense feina per les mesures del Pla arribaren en grans masses a la ciutat. Però també fou important l’impacte que causà en l’economia local la nova política de crèdit, que obligà al tancament de moltes petites empreses, que, d’altra banda, no es podien aguantar més que a recer de les dificultats econòmiques interiors i per l’absència de competència en moltes branques.
No és, doncs, estrany que fos a partir d’aquells moments que es comencés a crear un potent capitalisme financer, com altres vegades forà, que arribarà a controlar tota l’activitat econòmica de Barcelona i de tot el país.
Quan després començà la política dels plans de desenvolupament, aquestes tendències s’accentuaren. I és a partir dels anys seixanta que començà una transformació de la ciutat, en portar-se a cap una expansió industrial exterior considerable i una més àmplia política de construcció d’habitatges.
Un altre factor que possibilità la realització d’aquesta política d’expansió barcelonina fou la concessió, a través d’una Carta Municipal, de moltes més possibilitats d’actuació i d’obtenció de recursos econòmics a l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 1953 es va definir el que fou anomenat ‘Comarca de Barcelona’ i que agrupava vint-i-sis pobles de les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès Occidental. Amb aquesta ‘Comarca’ hom pretenia d’harmonitzar el creixement d’aquells pobles i llur urbanització organitzant tot de serveis col·lectius i obligant-los a posar d’acord llurs plans particulars d’urbanisme.
El resultat fou que, per l’efectiva independència d’aquests municipis, que anaven realitzant, cadascun pel seu cantó, llurs plans parcials, es convertiren en inoperants les disposicions del pla general. L’especulació dels sòls, de la construcció, la manca d’equipaments, la insuficiència dels transports, tant en vies de comunicació com d’elements mòbils, i la primacia que es donà totalment a l’interès particular, juntament amb altres factors o interessos estranys a la ‘comarca’, feren fracassar tot el pla del 1953. Potser tampoc no s’hauria pogut realitzar per la manca de recursos econòmics i per l’absència d’un poder coercitiu i decisori. Aquestes característiques ja feien preveure des d’un principi el fracàs del ‘pla’.
LLUÍS CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, 1974
La inoperància del pla comarcal fou un fet, així com el ‘pla provincial’ posterior, de l’any 1959, i dins del marc de la Carta Municipal indicada es creà l’any 1964 l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que definí entre els anys 1965 i 1968 el ‘Pla Director’. Recollint paraules d’en Lluís Casassas ([9]):
El nou pla es basa en idees a llarg termini i prescindeix totalment de les realitats actuals; potser es podria dir que més que una exposició de projectes és una col·lecció d’utopies. L’Àrea Metropolitana es creu que l’any 2010 tindria 6.527.000 habitants. Aquesta ‘Area’ necessita una planificació pel seu desenvolupament per a evitar que, en la futura expansió, hi imperin el desordre i el desgavell. L’extensió de l’’Àrea’ comprèn des del Penedès al Montseny i des del Garraf al Maresme. […]
Tot aquest espai s’hauria de planificar conjuntament. En arribar el 1969 ja s’havien aprovat tots els plans parcials. Però la manca d’organismes propis de decisió i les tares habituals, com és ara el respecte a al totpoderosa iniciativa particular i la manca efectiva de recursos juntament amb l’especulació dels sòls, ha fet que el futur no es pugui mirar amb gaire confiança. […]
Com s’ha dit, sembla un conjunt d’utopies que el 1973 es veuen de complicada realització. El que s’ha fet fins a aquesta data és crear un desgavell extraordinari al conjunt del territori català, les activitats generals del qual queden supeditades i empetitides per l’entelèquia del monstruós conjunt previst.
Bon poca cosa s’ha realitzat, aquests darrers anys, fora d’aquests plans desmesurats. Molts dels èxits presentats de fet no són més que actuacions d’entreteniment de la vida col·lectiva que és indispensable d’efectuar per a evitar el col·lapse de la ciutat.
LLUÍS CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, 1974
Més endavant afegeix, referint-se a Sant Andreu de Palomar:
El sector format per Sant Martí, Sant Andreu i més enllà el Bon Pastor és un barri de predomini obrer: són el 70% de la població total, i hom calcula que els menors de 15 anys són el 27%. Tot i ésser un barri tan industrial, hi passa com al Poble Nou: moltes indústries en marxen per traslladar les seves instal·lacions a la Zona Franca.
No hi ha dubte que aquesta és una de les zones més caòtiques de Barcelona: hom hi edificà sense cap ordre i per acabar-ho d’arreglar la travessen vies ràpides, autopistes i alguna línia del ferrocarril, que divideixen el barri en sectors isolats i hi fan difícil l’estada.
Però el caos continua més enllà: Vallbona, la Trinitat Nova, la Guineueta, Verdum, la Teixonera: són barris nous, de població majoritària immigrada, predominant la construcció deficient, sense serveis d’infraestructures, barris abandonats, en els quals encara hi ha algunes restes de barraquisme. El mateix que passa amb el Bon Pastor, són conjunts subintegrats i de molt difícil arranjament.[…]
Fa setanta anys que els pobles del Barcelonès feien la vida pròpia dels poblets rurals i formaven com una anella, a la part més inferior del pla, al voltant de la ciutat, que semblava llunyana. Però Barcelona començava a estendre’s, un cop enderrocades les muralles, i en el seu creixement arribà a unir-se amb els pobles del pla, que foren agregats, tal com ja hem dit.
Aquests pobles, de fet, són barris de la gran ciutat, el mateix que els que no foren agregats i que formen l’enorme conurbació barcelonina, perdent de mica en mica les característiques pròpies, tot anant adquirint-ne una de nova, uniforme.[…]
Caldrà posar-hi ordre i limitar aquesta creixença desmesurada de la ciutat i del seu cinturó industrial si hom vol evitar els problemes de la congestió i vol posar remei a la segregació de tants habitants, a la manca d’integració de tantes barriades, i si es vol assolir que alguna vegada Barcelona, a més de cap i casal de Catalunya, arribi a ésser una llar veritable per a tots els barcelonins i un exemple per a totes les poblacions catalanes.
LLUÍS CASASSAS, Barcelona i la seva rodalia al llarg dels temps, 1974
La seva descripció parla de caos, de precarietat i d’immigració i d’una identitat barcelonina i catalana, però no parla, en absolut, dels nuclis històrics que en capitalitzaven el territori, en especial Sant Andreu, que ja abans de l’annexió a la ciutat era un poble amb una vitalitat notable, més enllà de ser un antic poble rural o un modern teixit industrial. Al final d’aquesta introducció sobre l’evolució del debat de la planificació de l’àmbit metropolità de Barcelona s’aporta informació que ho confirma.
El llibre de Manuel de Solà-Morales de l’any 1985 és el resultat d’un debat urbanístic molt més lliure de pressions polítiques enmig d’una certa, i comprensible, eufòria d’un col·lectiu compromès amb la ciutat de Barcelona que durant moltes, moltes dècades, semblava que començava a tenir instruments per a treballar per la societat i pel bé de la ciutat. En el seu proemi afirmava:
En el moment d’escriure aquestes ratlles, quan Barcelona prepara uns Jocs Olímpics, una nova Exposició Universal, cal desitjar a la ciutat la mateixa clarividència i la mateixa empenta per a aconseguir els nous espais significatius de la forma metropolitana. Encertant l’escala i el lloc com van fer-ho, al seu temps, les exposicions del 1988 i del 1929.
Totes aquestes components fan que la forma de Barcelona sigui particularment didàctica. Per poc que mirem així la ciutat, se’ns descobreix com un taller de treballs en què les idees sobre la forma urbana han estat assajades i, com hem dit, algunes amb un èxit i una novetat considerables. Darrere de Cerdà i el seu tractat teòric ‘La teoría general de la urbanización’, uns altres dos grans plans de la Barcelona del segle XX són monuments històrics de la urbanística europea: el Pla d’Enllaços entre Barcelona i els seus pobles, de León Jaussely, i el pla GATCPAC per a la nova Barcelona. Tant l’un com l’altre han tingut més importància per la força de les seves idees que per les seves actuacions reals, molt escasses. Però el primer, com a projecte de la gran ciutat metropolitana, i el segon, com a expressió gràfica de la doctrina racionalista, constitueixen moments culturals importants, dels quals la ciutat de Barcelona va ser, afortunadament, matèria protagonista.
MANUEL DE SOLÀ-MORALES, Deu lliçons de Barcelona, 1985
En referència a la visió de la ‘perifèria’ de la ciutat central de Barcelona, referint-se a la ‘comarca’ de Barcelona assimilant-la a l’actual concepte d’àrea metropolitana, expressa ([10]):
La formació urbanística de la comarca de Barcelona s’ha produït de manera descontrolada, sense referència a projectes unitaris i, fins i tot, sovint sense disciplina respecte dels criteris elementals d’ordenació local: els traçats viaris, les alçades d’edificació, els usos. Uns criteris que potser a la ciutat central són seguits amb més fidelitat, però que als nuclis menors han estat erràtics, erronis o absents, tot produint un absolut desordre global. Per això, quan els travessem, costa d’orientar-se, perquè les lleis de l’espai urbà hi són discontínues, molt trencades i, de vegades, simplement inexistents. […]
Però malgrat tot això, aquesta ciutat comarcal té la seva forma. Per tal d’esbrinar-la, ens interessa reconèixer com hi són presents els seus moments urbans més decisius. Naturalment que el territori ha existit sempre. Però ens volem fixar ara en l’origen de l’assentament ciutadà, que segurament podem veure no gaire més enllà de fa un segle, a la segona meitat del segle XIX, quan va començar la primera transformació d’urbanització important de totes aquestes terres.
MANUEL DE SOLÀ-MORALES, Deu lliçons de Barcelona, 1985
Com es veu en Manuel de Solà-Morales aporta una visió més acurada d’una realitat urbana més complexa, menys simplista, de territoris com Sant Andreu de Palomar, si bé mostra certa confusió resultat d’una transformació encara molt recent i realment difícil de comprendre. Tanmateix fa nous i importants avenços que expliquen la debilitat d’un teixit vulnerable i trencat que posteriorment s’ha ocupat de forma descontrolada, com és el reconeixement de la dispersió industrial al llarg del pla de Barcelona i la difusió de la segona residència o residència d’estiueig que s’estengué de forma també dispersa fins a les vessants de Collserola i fins i tot a Santa Coloma de Gramanet. Val a dir, com a curiositat, que el pla comarcal de l’any 1953 preveia per a Santa Coloma de Gramanet un teixit edificat de baixa densitat, vaja, cases amb jardí. Per ell aquests dos factors expliquen de forma franca com, sumats a un teixit territorial d’hortes i d’una certa agricultura urbana, foren els fonaments que més endavant propiciaren el seu creixement descontrolat i fragmentat. Tanmateix, no incideix prou sobre l’efecte fragmentador evident de les línies ferroviàries en el procés d’articulació del territori. De la mateixa manera que és ben sabut que la generalització de l’automòbil generà la dispersió urbana, també és cert que les vies ràpides posteriors han fragmentat de forma gairebé irrecuperable grans parts del territori, i també és cert que les xarxes ferroviàries dins la ciutat, van ser les primeres en dividir els camins originals, en dificultar l’expansió del teixit urbà d’Ildefons Cerdà, i el creixement natural del poble de Sant Andreu de Palomar. Totes aquestes infraestructures han estat promogudes pel desenvolupament econòmic, i pel camí han generat desordre i confusió.
Al setè apartat del llibre indicat, titulat Els decrets d’annexió i el Pla d’Enllaços expressa de forma brillant la identitat dolguda dels nuclis agregats a finals del segle XIX dins de la municipalitat barcelonina. El text, és prou valuós com per expressar-lo tal i com ell el va escriure.
La Barcelona moderna és una ciutat feta damunt de pobles. La seva forma se’ns presenta com un agregat de peces urbanes variades, de superfície i natura diferents, com una constel·lació imperfecta on les diversitats són gairebé el traç més característic. La identitat formal de l’Eixample o de Ciutat Vella no són, a la fi, tan importants com la presència simultània d`’altres barris i viles, amb una personalitat social i econòmica múltiple, molt forta i evident. Algunes d’aquestes trames són derivades d’antigues poblacions, a voltes amb organització municipal pròpia. D’altres són resultat d’actuacions projectuals amb intencions urbanístiques específiques. Moltes altres, encara, s`han configurat esporàdicament, com a barreja de petits creixements, reformes de teixits preexistents, o projectes a mig fer.
A diferència d’altres capitals com ara Madrid, Viena o Roma, que s’han estès còmodament sobre amplis espais oberts i disponibles, Barcelona es construeix engolint i redimensionant territoris ja ocupats per un mosaic de pobles. No insistirem mai prou sobre la riquesa urbana que aquesta estructura comporta. Perquè les possibilitats de barrejar allò local amb allò nouvingut, d’aprofitar els avantatges de fondre les trames antigues en la nova urbanitat, l’escala gran en la dimensió petita, s’hi multipliquen.
Però Barcelona gaudeix d’això avui, perquè fa cent anys hi va haver clarividència a l’hora de comprendre que el futur d’aquesta varietat passava per assegurar-se l’agregació en una lògica superior, en una gran ciutat sobreposada. És la macla d’estructures de diferent escala, la coexistència –conflictiva, és clar, però creativa- de racionalitats contraposades la que permet la cultura urbana.
Van ser èpoques de clarividència, sí, però també de decisió valenta. Al final de segle XIX, totes les antigues parròquies foranes s’havien convertit en importants nuclis de població i tenien els seus ajuntaments independents. La ciutat havia crescut tot omplint els espais intermedis i havien augmentat tant les relacions entre aquests municipis i el nucli central, que contínuament apareixien problemes de difícil resolució des de les unitats de decisió separades. Problemes de moviment diari, de la gent que ha d’anar a treballar, a comprar i vendre al mercat, amb taxes d’arbitris i de burots per a l’entrada i la sortida de mercaderies, que es pagaven de manera diferent a cada Ajuntament; construcció de nous carrers i nous serveis urbans que no enllaçaven, etc.
Lògicament, la integració municipal no es va fer sense conflictes. La resistència dels municipis va ser duríssima i la voluntat integradora del govern de Barcelona respecte dels municipis més petits va comportar trenta o quaranta anys de baralles i lluites intenses. Vis amb els ulls dels nuclis petits, l’annexió era sempre fruit d’una actitud de prepotència, de colonització i de domini per part del municipi central. Entenien que, passant a ésser integrats, no només perdrien l’autonomia, sinó tota possibilitat de participació en el nou govern unitari. Vist des de l’Ajuntament central, era una necessitat de racionalitzar i d’organitzar el creixement, tot subministrant a aquests nuclis uns millor nivell de serveis.
MANUEL DE SOLÀ-MORALES, Deu lliçons de Barcelona, 1985
La seva visió incorpora una realitat no anomenada per Lluís Casassas, el fet que els nuclis agregats ja disposaven d’un grau d’autonomia considerable i de cohesió social suficients com per a donar trenta o quaranta anys de disputes amb el nou Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, la visió extremament bondadosa de la ciutat central, mostra que aquesta no va ser la realitat, que es teixí una ciutat amb tren des de Sarrià a la plaça Catalunya, que més endavant arribà fins a Sant Cugat, una xarxa ferroviària urbana al servei de la burgesia catalana que s’havia arrelat a Barcelona, i que no fou fins l’any 1968 que el metro arribava al centre de Sant Andreu de Palomar, al servei de la ciutadania i de la cohesió social, i no al servei de la indústria i la classe obrera afegida com fins aleshores havia funcionat la xarxa ferroviària tangencial. Això sí, durant les obres moriren onze persones, s’ensorraren molts edificis, s’esquerdà la façana de l’església, i s’esborraren les restes arqueològiques de l’antic cementiri, així com les seves restes òssies, sense documentar-les ([11]). Una altra constatació d’aquesta falsa bondat de l’Ajuntament de Barcelona ho reflexa el plànol del projecte d’unificació i reforma dels pobles del Pla de la ciutat de Barcelona, que no recull en absolut cap proposta creïble, va ser un projecte sense cap validesa per a Sant Andreu i els nuclis de l’enorn immediat.
1899. Projecte fet en motiu de l’annexió de Barcelona amb els municipis veïns
Projecte d’unificació i reforma dels pobles del Pla de la ciutat de Barcelona Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
1899. Detall del projecte de l’annexió de Barcelona amb els municipis veïns
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Una altra exemple d’aquesta visió parcial de les dues ‘Barcelones’, l’atesa i la desatesa, es mostra en la visió positiva que fa en Manuel de Solà Morales del pla Jaussely l’any 1985, que tot i ser cert que era un pla ambiciós i seriós, no va aportar gairebé res per la zona nord del pla de Barcelona, bé, si més no de la manera que s’havia concebut. Barcelona definí les seves infraestructures a principis del segle XX, que refeu en el Pla General d’Enllaços de 1917, el Pla Jaussely ([12]), resultat d’un concurs internacional d’urbanisme del 1903 on Barcelona en liderava els nous corrents; però ni s’ha arribat a fer el pla, molt ambiciós, ni es va fer quan es volia fer. S’ha perdut una molt bona oportunitat d’articular el nucli mil·lenari de Sant Andreu a la Gran Barcelona que s’ocupà de forma gairebé espontània durant la major part del segle XX, i d’articular una ciutat que ja a principis del segle XX tenia clar que acabaria ocupant tot el pla fins al riu Besòs. Ara, arreglar això, és molt costós i pràctiament inviable. Sobta com darrere la visió positiva del pla es fa referència al seu èxit en el teixit de la zona burgesa de la ciutat de la primera meitat del segle XX i en com expressa el desastre metropolità que acompanyà als territoris de Sant Andreu i els seus voltants. Enlloc de fer-ne una lectura exitosa, n’hauria hagut de fer una altra de molt negativa, criticant a la ciutat central de Barcelona i la seva política de prioritats de la ma dels mateixos que la governaven, la mateixa burgesia. Però això costa molt, encara. La seva redacció, que és també un eloqüent relat, diu:
El pla Jaussely té el valor de ser el primer que proposa una imatge de Barcelona en el sentit del que serà la ciutat del segle XX i que, superant el precedent de Cerdà, no és ja la suma del nucli antic, de l’Eixample i d’uns barris situats al seu perímetre, sinó la reorganització de tot aquest conjunt. Defineix un ordre general que considera la possibilitat d’extensió cap al delta del Llobregat, la remodelació de totes les trames menors, l’establiment d’un potent sistema de connexions i la definició de molts nous focus a la ciutat.
Si avui observem sobre el plànol de la ciutat quins són els barris que tenen una millor interconnexió viària, veurem que són aquells on les decisions de la mà de Jaussely es van fer efectives. Per exemple, Sarrià, amb la seva carretera cap al centre; el passeig de la Bonanova, com a eix de cornisa que relliga tots els barris alts; la Via Augusta, cap a Gràcia, i encara d’altres vies menors, que connecten amb els barris veïns. En canvi, a Horta ho hi sabem veure l’equivalent, perquè aquí els elements del pla Jaussely no han estat materialitzats. També Hostafrancs és un barri bloquejat, perquè la connexió de la bisectriu Tarradellas no hi ha arribat. Que diferent hauria estat aquesta zona, si aquest eix en diagonal no s’hagués aturat a la via del ferrocarril del carrer Aragó, on ara hi ha l’Estació de Sants, sinó que hagués continuat barri endins: hauria tingut una vitalitat, un procés de construcció, una arquitectura i un lligam amb Gràcia molt diferents. Però Hostafrancs s’ha recolzat només en els traçats de Cerdà: la Gran Via, el Paral·lel i la carretera de Sants.
El mateix es pot dir de Sant Andreu de Palomar, que, per connectar-se amb el centre, només ha tingut l’antiga carretera i, posteriorment, la Meridiana; però el seu contacte amb el sud, amb Sant Martí, o amb el Nord, amb Horta i Sant Gervasi, no han existit mai. La Ronda i l’avinguda de Pi i Molist han costat de passar i, a la fi, ho han fet estavellant-se defectuosament sota d’Horta.
MANUEL DE SOLÀ-MORALES, Deu lliçons de Barcelona, 1985
Analitzant d’aprop el pla Jaussely, tot i tenir les seves virtuds, en la mesura que ens centrem a l’àmbit de Sant Andreu de Palomar veiem una notable dificultat per perfilar els seus límits i en canvi una bona estructuració de Sant Andreu amb Barcelona i els nuclis veïns del pla Barceloní, així com una poc clara connexió amb l’àmbit més al nord del riu Besòs, mentre que l’estructuració, sí es feia direcció riu Llobregat, motivada per la definició del Port Franc, ara conegut com Zona Franca. Era un pla positiu per Sant Andreu, però no es va fer mai, i el que és pitjor, va canviar radicalment de concepte uns anys després amb la versió del Pla General d’Enllaços de 1917.
1905. Esquema general de comunicaciones del Pla Jaussely
Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)
1917. Pla General d’Enllaços
Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)
El pla Jaussely potser era ambiciós, però urbanísticament era un pla seriós, a diferència del projecte d’unificació i reforma anterior, ja que reconeixia el teixit original, teixia la centralitat a l’eix de Sant Eulàlia, a mig camí d’Horta i Sant Andreu, definia una ronda de circumval·lació al voltant de Sant Andreu molt interessant, ja que hauria permès distribuir futurs creixements, i respectava l’eix del carrer gran que s’enfilava cap a Montcada i Reixach. És rellevant també com establia una estació central al lloc on s’està construint encara l’estació de la Sagrera, i com aquesta via estava perfectament integrada a Sant Andreu i la seva perifèria, Horta i el delta del riu Besòs, on hi havia d’haver el gran parc de la ciutat, un parc que anava des de l’actual zona del Fòrum fins a la mateixa estació de la Sagrera i s’habilitava en part per a funcions esportives. Però hi ha un altre fet rellevant, es reforçava la centralitat de la plaça de les Glòries, des d’on s’enfilava el carrer Dos de Maig fins a un gran parc urbà al peu del Guinardó, al costat de la principal estació ferroviària de la ciutat, que es situava al carrer Indústria, a l’alçada del carrer Marina, amb dues estacions secundàries, la de la Sagrera i una altra propera a l’estació de Sants actual, i una altra gran estació on ara hi ha el Camp de l’Arpa, al peu del Guinardó i propera al Clot. Els fets han capgirat aquesta situació, s’han centralitzat les estacions de Sant i de la plaça de Catalunya, l’eix ferroviari del carrer Indústria es va fer al carrer Aragó, i l’estació central a la cruïlla amb el passeig de Gràcia. Fins i tot s’hi observa un altre tret significatiu de la seva qualitat, i és que desviava uns carrers enfora la línia de Barcelona a Granollers-Vic-Puigcerdà, projectant un creixement de Sant Andreu cap al mar, donant teixit urbà en amplada, que s’havia allargat degut a les vies ferroviàries executades.
1905. Detall de l’esquema general de comunicacions del Pla Jaussely
Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)
També és molt suggerent com es definí un eix en diagonal que arrencava al peu de l’avinguda Diagonal i acabava al cap de la ‘muntanya pelada’, al cim del Guinardó, on l’any 1916 en Nicolau M. Rubió i Tudurí projectà, juntament amb l’arquitecte Jean Claude Nicolas Forestier unes escales fins una font natural, des d’on es contemplava tota la costa direcció nord. Una magnífica construcció ara remodelada que serví de model per la posterior escalinata de Montjuic entre les fonts i el Palau Nacional. Aquestes terres del Guinardó formarien part de la parròquia i després del municipi de Sant Andreu de Palomar fins l’any 1897, que arribarien fins a la Muntanya Pelada (actual Parc del Guinardó), i la resta, la part del Guinardó de Sant Martí de Provençals (font: Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar ([13]), de J. Clapés i Corbera, any 1931, que recull el plànol de l’any 1889 fet per l’arquitecte municipal de Sant Andreu).
Escalinata del Parc del Guinardó de l’any 1917, imatge actual
Font: elaboració pròpia, any 2009
Era un pla ambiciós que requeria una inversió que segurament la ciutat de Barcelona no va valorar prou, fet que va generar el seu abandonament a poc a poc. Val a dir, com a exemple, que per impulsar-lo es proposà, l’any 1905, una nova exposició universal al parc del Besòs, però s’encallà, i ja al 1913 es decidí que es faria a Montjuic. L’exposició universal de l’any 1888 suposà un èxit simbòlic de primer ordre per la ciutat, que deixà un parc exemplar, i amb aquest esperit es plantejà inicialment fer-la a la zona del Besòs, però al final només serví per urbanitzar un altre gran parc urbà, el parc de Montjuic. El Pla General d’Enllaços de l’any 1917, que redibuixava el pla Jaussely, mostrava un pla on gairebé no es reconeixia el parc del Besòs, ni es comprenia els creixements potencials de Sant Andreu, Horta o Sant Martí, deixava Sant Andreu com una casualitat enmig d’unes vies perifèriques, desestructurava la ciutat al seu tram mig amb la desvirtuació de l’eix del carrer indústria, eliminava la gran estació central i el parc adjacent per damunt del carrer indústria a l’alçada del carrer Marina degut a la implantació de l’Hospital de Sant Pau, s’oblidava de la zona residencial teixida al voltant del Guinardó i la Font d’en Fargues, i el que potser sorprèn més, mentre que el primer pla mostrava una aposta clara pel ferrocarril, el segon es mostrava clarament com una estructura fonamentalment viària. L’única qualitat destacable és la definició d’una via perimetral, la ronda de Dalt, sense valorar si la seva urbanització moderna respon a una via urbana o a una autopista urbana, en especial en aquells llocs on passa elevada o al mateix nivell del terreny natural. El resultat és que la centralitat de Barcelona amb el potencial que el pla del delta del Besòs oferia i les excel·lents panoràmiques dels Tres Turons mai es va arribar a fer. Analitzant l’evolució i el retrocés del valor inicial del Pla Jaussely, que inicialment mostrava els passejos de la ciutat, els parcs, els enllaços ferroviaris i fins i tot àrees de serveis, contrastat amb el Pla General d’Enllaços, s’aprecia com canvià la visió d’un urbanista francès nascut a Tolosa i educat sota la cultura urbanística europea, i la posterior versió, després de la impossibilitat de plasmar-lo físicament, donant un pla decebedor, un pla fet per la mateixa ciutat i les seves pròpies limitacions.
1917. Detall del Pla General d’Enllaços
Font: La formació de la urbanística metropolitana de Barcelona (De TORRES i CAPELL, 1999)
La inauguració de l’exposició s’anà allargant, de la mateixa manera que s’allargaren grans obres a la ciutat que no es feren mai, i el pla Jaussely quedà desfasat. Per comprendre-ho cal introduir una mica de relat històric, per comprendre que el context no era el propici per teixir grans ciutats, hi havia altres problemes d’agitació política i social de primer ordre.
A principis del segle XX hi havia molta agitació social, va esclatar la Setmana Tràgica a l’any 1909 motivada per l’exaltació popular davant la guerra del Marroc, que reclamà el reclutament de població però que alhora deixava exempts als joves burgesos, que podien lliurar-se’n pagant sis mil rals. El resultat fou una setmana de revoltes, la crema d’esglésies i la persecució hostil de moltes comunitats religioses, que recolzaven la burgesia, la detenció dels rebels per part del governador civil, 17 penes de mort, 5 fusilats (a Montjuic), i 200 persones expulsades de Catalunya a més de 300 quilòmetres. A Sant Andreu també va tenir incidència, igual que a Barcelona, on la major part de comunitats religioses foren perseguides, amb tres convents atacats i l’església de Sant Andreu incendiada. Amb una pèrdua especial, la crema del Sant Crist dels Segadors, el crist que la pagesia catalana es posà a les esquenes, des de Sant Andreu, des d’on s’inicià el motí que suposà l’inici de la Guerra dels Segadors, un 7 de juny de 1640, l’anomenat Corpus de Sang. La causa dels segadors era molt similar a la causa dels obrers de la Setmana Tràgica, la pressió social catalana davant l’actitud del recel de les autoritats degut a les guerres exteriors hispàniques, la primera castellana, i la segona, també. La primera guerra era contra França, la segona contra el Marroc. Tanmateix, la història fou ben curiosa, ja que al primer aixecament l’església es posà al costat dels pagesos catalans, entregant el Crist com a símbol de l’aixecament, el Crist de la parròquia de Sant Andreu, conegut des d’aleshores com el Crist dels Segadors, el Crist era el símbol que exaltà al poble i que entregà el capellà, davant el fet que s’havien proposat revelar-se contra el poder, un poder que ostentava la pròpia bandera i escut d’armes. El segon aixecament en canvi el resultat fou un altre, l’església es posà a favor del poder, i coses de la vida, amb l’incendi de l’església de Sant Andreu de Palomar, es cremà trambé el Crist dels Segadors. Val a dir que, també com a curiositat, durant tots aquests anys el poble santandreuenc passejà cada any el Crist dels Segadors en pelegrinatge pel territori.
Però aquests anys, en que s’havia de desenvolupar el pla Jaussely, passaren moltes altres coses, com la primera guerra mundial, fet que suposà una important contracció dels mercats europeus, mentre la classe obrera s’organitzava (el Partit Comunista d’Espanya es fundà l’any 1921), i s’evidenciaven de nou els fracassos de la política colonial espanyola al Marroc; amb tot això es produïren fortíssims enfrontaments. El resultat va ser un cop d’estat l’any 1923, del general Primo de Rivera, després de tretze governs diferents a Espanya entre 1917 i 1923. Un cop d’estat inicialment aplaudit per la burgesia catalana, però que aviat es veié que anà acompanyat d’una forta opressió al catalanisme, la supressió dels partits polítics i l’eliminació del suport social i institucional. L’any 1926 Francesc Macià intentà una acció catalana contra la Dictadura des de la Catalunya Nord, a França, mentre s’avançava en l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, on el mateix Dictador va fer canviar el nom del recinte de l’actual Poble Espanyol, inicialment batejat com ‘Iberona’ i destruir les quatre columnes clàssiques que presidien les fonts de Montjuic. Tot això per acabar amb una tensió sense precedents, també dins l’exèrcit, i amb l’exili del mateix dictador l’any 1929. Al 1931 el rei Borbó Alfons XIII s’exilià també i pocs dies després s’instituïa la segona república a Espanya. Tot això per acabar cinc anys més tard amb un altre cop d’estat, després que la dreta espanyola governés la II República durant dos anys i condemnés a 30 anys el govern en ple de Lluís Companys per impulsar la Llei de contractes de conreu, que pretenia protegir els camperols i l’enfrontava amb els grans propietaris i el Govern de dretes espanyol, fets que el conduïren a proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Era el 6 d’octubre, el final de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i un dels episodis més significatius que conduïren, dos anys més tard, a la Guerra Civil Espanyola. Però aquesta Dictadura sí que fou més efectiva, declarà una guerra al país amb el suport del nazisme i el feixisme italià i l’opressió següent, intel·lectual i cultural, va ser molt més eficaç. Això, té molt a veure amb Sant Andreu, és tant obvi que ja ens hem oblidat de citar-ho, ja no hi reflexionem, i el que és pitjor, hi ha molt poc debat públic, encara és un debat inacabat, immadur i hostil, intimat de forma subjectiva en moltes persones i col·lectius, i font de problemes per qui vol obrir-lo públicament.
Finalment, i retornant al llibre 10 lliçons sobre Barcelona és de destacar la visió que aleshores imaginava Manuel de Solà-Morales, una ciutat heterogènia en la seva intensitat i amb una identitat globalitzada, donant de nou empenta a l’envestida de Barcelona en el seu procés d’annexió amb la resta del territori metropolità.
Noves formes d’annexió, nous enllaços cal imaginar, i aviat, perquè la força de Barcelona envesteixi els nous temps. Perquè tal volta sigui aquesta vertebració de les diferències, a l’escala de la metròpoli actual, el pas necessari perquè les formes de la dispersió i la invasió que campen per tot Catalunya no deixin un territori erràticament sotmès a l’arbitri i a la casualitat. Superar aquesta rèmora: potser seria aquest el camp més necessitat d’imaginació i d’audàcia propositiva per a la Barcelona futura.
Podrà Barcelona arribar a fer-se una ciutat de ciutats? El seu millor futur rau a construir-se com a constel·lació urbana compacta, però discontínua; entreteixida, però exacta, controlada. No parlem pas d’una ciutat arxipèlag, ni de les faules de la difusió territorial, ni d’àrea metropolitana, sinó de la intensitat heterogènia, d’una identitat que globalitzi. ‘L’universal és allò local sense fronteres.’ Local i global en les identitats físiques diferenciades, a les moltes Barcelones de les quals parlà l’amic desaparegut.
MANUEL DE SOLÀ-MORALES, Deu lliçons de Barcelona, 1985
Enllaçant amb el llibre La construcció del territori metropolità escrit l’any 1999 pels arquitectes Antonio Font Arellano, en Carles Llop Torné i en Josep Maria Vilanova Claret, tots ells professors del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, es mostra com el debat s’intensifica notablement en la disciplina urbanística científica, donant respostes tècniques més documentades, fruit d’anys intensos d’anàlisi i elaboració documental. Tanmateix, el llibre mostra un nou allunyament sobre la percepció de la realitat del territori barceloní de finals del segle XIX i inicis del segle XX, establint un debat estrictament urbanístic basat sobre la documentació urbanística oficial, i centrant el seu esforç en explicar el procés de gènesi de la seva dimensió metropolitana en termes formals i funcionals com a eix central del llibre. És significatiu tanmateix com expressa una visió valorativa molt positiva del Pla Cerdà, mostrant-lo com un pla capaç de generar una nova forma urbana que va estructurar el conjunt del seu sistema territorial, i com tan sols anomena puntualment el moment de l’annexió de Barcelona amb els municipis veïns que configuren l’actual ciutat oficial de Barcelona. Tanmateix, aquesta visió no deixa de ser una valoració urbanística com un pla d’expansió que certament s’ha desenvolupat força, però en canvi no mostra el fet, inqüestionable, que va forçar un encontre amb Sant Andreu molt poc creïble i molt mal resolt, com es pot observar centrant-hi l’antenció.
1859. Pla Cerdà
Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona: proyecto de reforma y ensanche. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
1859. Detall del Pla Cerdà a l’alçada de Sant Andreu de Palomar
Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona: proyecto de reforma y ensanche. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
També sobta com utilitza el debat metropolità amb dos grans figures, la Barcelona històrica i la seva corona de poblacions veïnes en el seu conjunt. Té sentit, és un llibre que parla de la construcció del territori metropolità, però es llegeix com una narració sobre la informació dels plànols i els seus protagonistes, no pas com una narració cultural, o social i molt menys política. Tampoc és una narració de la ciutat real, és una narració de la ciutat planificada i els seus processos més formals i funcionals seguint un ordre cronològic. Una visió professional molt documentada i reflex de l’estima al debat urbanístic de la ciutat, al que sens dubte hi hem de donar valor, però en canvi evita judicis valoratius sobre les causes dels seus evidents fracassos, ja siguin polítiques o culturals. De fet aquesta realitat es mostra clarament en l’evolució dels llibres de la planificació urbana a la ciutat que l’Ajuntament de Barcelona ha anat publicant des dels inicis dels anys noranta fins avui, on els primers llibres mostraven clarament els problemes de la ciutat, les seves debilitats, i com s’havien abordat, i com a cada posterior publicació s’han anat centrant cada cop més als projectes i menys als problemes, fins arribar al darrer, en que només es mostra la ciutat planificada futura, es ven la imatge, no el debat previ ni el problema que resol, els problemes i les deficiències s’amaguen. El conjunt del llibre es mostra com una necessària eina per a qualsevol urbanista, és molt documentat, però és un llibre que mira més al futur que al present, i el futur el planteja de la següent manera:
El canvi més significatiu que s’ha de produir en relació amb el projecte de ciutat metropolitana és el d’un pacte supramunicipal per a l’ordenació de les estructures bàsiques del territori. Els components d’aquest pacte podrien ser els següents:
a) La xarxa viària bàsica, competència de la Generalitat de Catalunya i de l’Estat;
b) la xarxa de transport públic, i en especial l’organització del metro metropolità;
c) les xarxes de les infraestructures de subministraments i drenantges;
d) el conjunt dels grans parcs naturals i metropolitans, i la protecció activa de l’espai lliure;
e) la distribució en el territori metropolità dels nous enclavaments o àrees de la innovació i de l’intercanvi modal;
f) una política metropolitana de l’habitatge, que prevegi alhora les accions de la rehabilitació de l’estoc existent i la creació de nous habitatges en àrees d’interès específic;
g) l’establiment de les prioritats d’actuació en relació amb els objectius del projecte metropolità.
L’ordenació i gestió dels elements estructurants del territori i les opcions de caràcter metropolità que es converteixen en actuacions de transformació espaial i funcional, han de ser realitzades per un organisme superior que tingui la capacitat i la competència per lligar-les a les dinàmiques dels nous eixos i les noves polaritats complementàries en els àmbits regional, nacional, estatal i europeu.
Es tracta, doncs, d’un projecte de consens ciutadà, de pacte entre les institucions i les forces socioeconòmiques de la regió metropolitana, per consolidar la ciutat central i articular els eixos territorials dels assentaments urbans i de l’espai obert, en el marc d’un territori més just, més eficient i més bell en la perspectiva de les regions europees del segle XXI.
ANTONIO FONT ARELLANO, CARLES LLOP TORNÉ i EN JOSEP MARIA VILANOVA CLARET,
La construcció del territori metropolità, 1999
Des d’aquest any 1999 el debat metropolità s’ha intensificat, entre altres coses perquè les estratègies europees en infraestructures, medi ambient i eficiència energètica, així com en la cultura del paisatge, han anat acompanyades d’un desenvolupament tecnològic considerable que ha permès gestionar molta més informació. En el cas de Catalunya aquesta conjuntura ha servit de fort suport conceptual per a redactar els primers plans territorials parcials del seu territori, que durant la darrera dècada han donat lloc als set plans actuals. Mentrestant Barcelona ha seguit altres cursos, la globalitat econòmica i cultural ha empès a la ciutat a noves polítiques i estratègies que han repercutit directa i indirectament al seu model de gestió ciutadana i a la priorització de les inversions, generant nous potencials i desatenent-ne d’altres. En els darrers temps el debat urbà i territorial ha coincidit amb una tendència a la revisió de la feina feta, en un context de crisi política i econòmica. Jordi Borja, que fou citat i reflectit en el primer llibre aquí analitzat de l’any 1974, i que fou alhora un dels responsables, per no dir el responsable principal, de l’actual divisió administrativa i per districtes de la ciutat de Barcelona, ha escrit un llibre on expressa el seu punt de vista, des del seu bagatge, dels èxits i fracassos de l’urbanisme barceloní. Es titula Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona, i s’ha publicat l’any 2010.
Jordi Borja expressa molt eficaçment que l’exportació de la capacitat de revitalització de Barcelona, mostrada durant l’actual sistema democràtic i amb l’empenta dels Jocs Olímpics de la ciutat de l’any 1992, ha explotat molt el concepte de model de ciutat, quan en realitat no n’hi ha. Els seus arguments són tres:
- En primer lloc perquè per que sigui un model ha d’anar acompanyat d’una expressió conceptual i abstracta, però aquesta no hi és, ni és una fotografia de la imatge real i material de la ciutat.
- En segon lloc perquè no hi ha un model formal al darrere, en tot cas hi ha un projecte polític i un mètode urbanístic, que és molt diferent.
- I en tercer lloc perquè Barcelona no respon a una proposta urbanística ideal ni reproduïble, i aquí no n’hi ha cap, tant sols és l’expressió de respostes a problemes específics d’aquesta ciutat, alguns poden ser comparables, però mai iguals.
Una altra important aportació és la seva capacitat de mostrar críticament fins a quin punt s’ha polititzat el concepte de dret a la ciutat per part de les polítiques públiques i relacionant-lo amb l’urbanisme resultant. Segons expressa aquest debat és positiu, però no s’ha assumit ni per les pràctiques socials dels moviments urbans o ciutadans ni pels actors professionals o institucionals. Mostra en canvi com la crítica política, professional i cultural de l’urbanisme dels anys seixanta i setanta va ser la base de l’urbanisme democràtic dels anys vuitanta i noranta, i com el vincle entre la crítica intel·lectual i cultural i els moviments associatius es va fer de forma natural, sota un gran consens social, una situació que avui en dia ha canviat molt.
Fa una gran aportació quan mostra que darrere aquestes dificultats hi ha les resistències al poder metropolità que el catalanisme tradicional mostrà vers una ciutat cosmopolita amb les lluites ideològiques, polítiques i territorials que acompanyaren l’equilibri de poder als inicis democràtics, parlant de por, de por la por històrica i justificada dels municipis que l’envolten. També expressa com l’agència d’urbanisme creada en motiu dels Jocs Olímpics, Barcelona Regional, no va poder anar més enllà del nivell de centre d’estudis i de preparació de projectes a partir de demandes locals de la ciutat de Barcelona. De fet és percebuda com a un instrument de la ciutat de Barcelona pels municipis de la conurbació (i haig de dir que també per part de Sant Andreu de Palomar). Sigui o no sigui una visió precisa, val a dir que és cert que manca una entitat i una visió d’abast metropolità, molt necessària i imprescindible per a evolucionar i progressar de la ma de la qualitat i l’afinitat política i social. Jordi Borja expressa clarament que la manca d’una institució metropolitana fa que aquells que tinguin normes no tinguin projectes, i que aquells que tenen projectes no tinguin ni les normes ni el pressupost. És una gran realitat, i tal i com expressa, la coherència i al qualitat se’n ressentiran.
Tanmateix, parla de la creació del districte de Nou Barris, del qual ell en fou el gran protagonista. Aquest episodi és crucial per a l’evolució d’aquest territori fortament pertorbat durant els anys cinquanta i seixanta, també els anys setanta, i la seva visió és realment decebedora, no fa referència a Sant Andreu de Palomar, mostra la satisfacció pels èxits socials que ha mostrat el seu desenvolupament des de l’aposta del govern socialista de la ciutat, i és cert, però no expressa que darrere d’aquest èxit hi ha també una aposta política, i no cultural. Si hagués estat així s’hauria fet d’una altra manera. Descriu l’esperit que impulsà a la seva creació deixant de forma clara que el districte va néixer del moviment social i que:
l’Ajuntament es va veure impulsat a inventar-se un districte (Nou Barris) per una zona de la ciutat desconeguda pels ciutadans i els professionals.
JORDI BORJA, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona, 2010
Expressa l’èxit d’aconseguir una base social implicada a la ciutat, nous ciutadans que fins aleshores havien estat marginats, però no va més enllà. Té raó que era un territori desconegut pels professionals, i encara ho és, sens dubte, però el cert és el que Nou Barris ha descuidat la seva arrel amb Sant Andreu de Palomar.
Finalment, a més de mostrar la falta de consens actual, la debilitat administrativa de la metropolitanitat barcelonina, les barreres ideològiques, i el coneixement precari de la realitat social i cultural dels territoris marginats, expressa la necessitat de liderar la construcció d’una regió de ciutats d’abast europeu, sense aprofundir prou en l’autocrítica, en l’anàlisi de la qüestió urbana, en la seva dimensió territorial. S’hi acosta, més que els autors anteriorment citats, però no prou. Ara bé, expressa una bona sentència, diu que la ciutat és el nostre futur, i que tancar-se en ella mateixa és la seva mort. Potser exagera, o potser no, però el cert és que no es donen les òptimes condicions necessàries per a fer un pas endavant com cal.
El debat fins ara plantejat expressa bona part del debat públic sobre la realitat metropolitana i el perfil polític i professional dels seus actors, que han treballat intensament amb la reconstrucció no només del territori barceloní, sinó de tot Catalunya. Josep Roca Cladera també ha treballat intensament, des de l’activitat docent, però sobretot des de la mateixa investigació permanent que des del seu perfil d’arquitecte i expert en valoracions i gestió urbanística ha desenvolupat activament sota la direcció del Centre de Política del Sòl i Valoracions. En l’article anomenat Barcelona ‘petita’, Barcelona ‘gran’ que ja he citat anteriorment, publicat l’any 2002 al diari El País ([14]), expressa bona part del debat que l’ha envoltat i que planeja en les seves intervencions acadèmiques, en especial en aquest mestratge de Gestió i Valoració Urbana.
A l’article indicat expressa que la ciutat real de Barcelona no coincideix amb els seus límits administratius, com posa de manifest que només el continu urbà s’estén, com a mínim, sobre 13 municipis, des de Montgat fins a El Prat, amb 223 quilòmetres quadrats i 2,4 milions de persones, on bona part de les decisions de transcendència econòmica i social es prenen en espais aliens al territori que conforma el municipi de Barcelona. A una escala més gran, existeix una regió de 4,5 milions d’habitants que interactua amb la capitalitat barcelonina i s’estén fins a set comarques, 4.500 quilòmetres quadrats i més de 200 municipis. Tanmateix, la major aportació, al meu entendre, que expressa aquest article, és quan afirma que l’absència d’aquest autèntic govern, tant de la petita com de la gran Barcelona, ha tingut uns efectes perversos en el conjunt de la vida ciutadana. Això s’ha posat de manifest en la dificultat d’articular polítiques d’habitatge, d’integració social, d’atenció a l’envelliment, de la xarxa de transport públic, de la gestió dels espais d’interès natural i de la contenció de la dispersió del procés d’urbanització. Ressalta, tanmateix, la pèrdua de competitivitat que això ha suposat, i mostra com la ciutat de Madrid, articulada des d’una municipalitat de 600 quilòmetres quadrats (Barcelona en té 100), ha pogut competir en altres condicions. Al seu article apunta però encara més alt, parla obertament de causes estructurals que ho han condicionat, com ara del factor perjudicial per la capitalitat i estructuració metropolitana de Barcelona que han protagonitzat tant la dreta espanyola com la dreta catalana. En aquest punt comparteixo totalment el protagonisme i la rellevància que, efectivament, ha suposat les pròpies lluites nacionals catalana i espanyola. Però no hi aprofundeix, tampoc era l’objecte de l’article, i tampoc era el lloc més adequat. En qualsevol cas, no es resisteix a apuntar a un factor clau de gran rellevància política i cultural, aquí expressat com a simple barrera administrativa, es refereix a les limitacions administratives que provenen de la derrota de la Guerra de la Successió que al 1714 acabà amb la resistència de Barcelona. Fou degut al Decret de Nova Planta posterior, també al 1714, que es definiren els ara estrets límits administratius municipals al pla de Barcelona. Sense anomenar-ho, es destituí una institució centenària, el Consell de Cent, que fins aleshores organitzava els designis d’aquest territori ara metropolità. El 1249 es constituí el Consell de Cent a Barcelona, de la ma de Jaume I, a semblança del Consell de Cent de Jaca de l’any 1238, també sota l’autoritat del mateix rei. Curiosament, aquesta institució és l’única que no ha estat restaurada després de la instauració de la democràcia a Espanya. Es tractava d’una assemblea consultiva del govern municipal de Barcelona, que, tal i com s’expressa a l’Encicloèdia Catalana, aconsellava els consellers i els oficials reials en casos referents a la utilitat i la defensa de la ciutat, el seu territori i, més tard, també les seves possessions, i derivava de la reunió general de veïns o consell ple, convocat pel veguer sense limitació de nombre. El grau de democratitació de la ciutat actual és molt limitat en relació al grau que durant segles existí abans de la imposició del Decret de Nova Planta per part del rei Borbó victoriós, Felip V. La visió de Josep Roca Cladera mostra la dimensió cultural en la competitivitat de la ciutat i els efectes perversos al conjunt de la vida quotidiana. Tanmateix, i d’acord amb les conclusions teixides durant l’elaboració d’aquesta tesi, hi ha altres factors, encara més estructurals, sobre la mateixa cultura econòmica que ens ha explicat un estat del benestar, un model que la societat espanyola ha importat de fora, i que no s’ha fet realment seu, només en part. Aquest model és el resultat d’una evolució cap a un capitalisme que tendeix cada cop més a la pressió globalitzadora del seu cercle d’influència, i que tendeix cada cop més a estar present en el debat polític, en la mesura que el debat ciutadà se n’ha allunyat. Aquesta visió ha afectat al conjunt del debat de l’activitat política catalana, però no d’igual manera en la política estatal, i això també és un problema estructural, important. La dreta catalana potser no ha construït prou una identitat metropolitana barcelonina, però el problema no només se li ha d’atribuir a ella, hi ha altres factors. A més, és irrefutable negar que Catalunya n’ha sortit també beneficiada més enllà de la capitalitat de Barcelona. Ara hi ha un territori estructurat, molt mutilat per l’absència de control social i normatiu, que ha donat lloc a la forta i ferotge manipulació especulativa de la mateixa manera que ha passat amb la metròpoli barcelonina, però si més no es disposa d’una estructura territorial bastant forta i viva, a diferència del que succeeix a altres territoris no metropolitans de l’estat espanyol. Això és llaurar, i tot i els errors, que sempre n’hi ha, també ha donat i seguirà donant importants fruits.
CONCLUSIONS
Un cop analitzada la feina aquí documentada, en la forma que se li ha donat, es presenten certs resultats que, tots ells, ens acosten una mica més a la qüestió urbana de Sant Andreu de Palomar.
Sobre l’aportació del debat aquí proposat en lectures fetes, de la dimensió metropolitana de la ciutat en diferents èpoques i de la mà de diferents protagonistes, la principal conclusió és d’agraïment a tots ells, perquè ha estat gràcies a persones com ells que ara coneixem una mica millor la nostra història, si bé hi ha coses que sempre queden coixes, com aquesta tesi, evidentment. Però en el fons tots cerquen, i aquí també es cerca, comprendre la nostra realitat per a orientar-nos, professionalment i com a persones, en el compromís que s’adquireix de tota lectura històrica, necessària per a obrir el debat que cal articular per a planificar el futur. De cada un d’ells en ressalto les següents aportacions, totes elles amb una valoració, que totes juntes escriuen aquest treball. Tots ells reclamen una capitalitat barcelonina, donar veu a un potencial que tots ells descriuen ara per ara desaprofitat, dèbil.
- Al llibre d’en Lluís Casassas és de ressaltar la seva visió del curs caòtic del teixit de la ciutat que es produí als anys cinquanta i seixanta especialment, si bé, com he documentat, el cert és que aquest caos ja s’havia iniciat des del moment en què la indústria, al segle XIX, s’implantà al Pla de Barcelona prioritzant els seus interessos, i sacrificant així la visió del Pla Cerdà. En aquest sentit, també en critico la visió positivista de la capacitat d’integració del Pla Cerdà que en Lluís Casassas expressa, ja que aquesta integració només s’ha produït de forma positiva vers els nuclis de les barriades i antics pobles beneficiats per la burgesia. El Pla Cerdà aportà ben poc al Clot, a Sant Andreu i la posterior Sagrera, i molt menys al Poblenou o Sant Martí de Provençals, i gens a Horta, allà no hi arribà. Tanmateix, el valor d’escriure al 1974 un llibre que expliqui la fragmentació administrativa, la congestió urbana, la segregació social, la desintegració de les barriades, la planificació utòpica dels plans comarcal i provincial, i la societat muda que precedí la seva redacció, és d’agrair. La seva visió cerca una capitalitat, d’una ciutat, encara no prou metropolitana, i d’un territori, el català.
- Sobre el llibre de l’Ignasi de Solà-Morales en destacaria la seva visió del taller de tallers de la ciutat de Barcelona, una visió certament interessant des de la disciplina urbanística, i per sort bastant documentada. La seva visió vers una metropolitanitat amb lleis discontínues, trencades o inexistents és també suggerent, ella mateixa expressa el seu desordre global. Tanmateix, si bé s’acosta molt a la dimensió de l’agregació de Barcelona amb els municipis veïns al final del segle XIX, val a dir que segueix sense reconèixer que les arrels de l’actual desordre ja venien del sacrifici que la burgesia imposà al creixement de la ciutat en direcció al nord i al sud, on les fàbriques s’acostaven al port i a les infraestructures ferroviàries. Es segueix sense reconèixer que darrere del creixement de la ciutat n’hi havia una d’atesa i una altra de desatesa. La seva lectura del Pla Jaussely és també interessant, però enlloc mostra la ciutat qualitativa que es planificava al pla barceloní proper al riu Besòs, des d’Horta fins al mar, que l`arquitecte i urbanista francès planificà, i que el Pla d’Enllaços desdibuixà literalment. En canvi encercla una visió compromesa en el debat de la necessitat de fer una macla d’estructures a diferents escales, amb la coexistència de racionalitats contraposades que permeti l’expressió de la cultura urbana. Una gran i lloable visió també d’agrair. La seva aposta per a cercar una intensitat heterogènia en una identitat globalitzada, on les realitats locals i regionals s’estructurin en identitats físiques diferenciades és estimulant. La seva visió cerca una metropolitanitat heterogènia però integrada sota una mateixa identitat.
- De n’Antonio Font Arellano, en Carles Llop Torné i en Josep Maria Vilanova Claret és remarcable la seva lloable documentació aportada en el seu treball, i les eines que aporten pel reconeixement de la dimensió metropolitana barcelonina. És un llibre necessari. Reclamen el consens entre la ciutadania, les institucions i les forces socioeconòmiques com a debat necessari per consolidar la ciutat central i els eixos territorials en la perspectiva de ser una gran regió europea. La seva visió, en aquest llibre de l’any 1999, vers la cerca d’una dimensió regional europea, era el resultat de la democràcia en un context econòmic competitiu ja global. Les seves aportacions, tanmateix, responen a l’estricte disciplina urbanística formal, i segueixen estant allunyades de la comprensió de dimensió social i cultural de les ciutats, mirant més la seva dimensió allunyada com una realitat complexa que no pas com un sumatori d’identitats locals. Les seves visions cerquen una metropolitanitat regional europea estructurada sobre el consens i la responsabilitat compartida entre ciutadania, institucions i les forces socioeconòmiques, a qui deleguen aquesta responsabilitat.
- Respecte el llibre d’en Jordi Borja és rellevant la seva crítica a la sobreexplotació del model Barcelona que arran dels Jocs Olímpics ha promocionat la ciutat. Des del punt de vista d’un advocat, geògraf, urbanista, polític i docent com ell, darrere d’aquest model no hi ha una expressió conceptual i abstracta definida, tampoc un model formal, es tracta, en tot cas, d’un projecte polític i un mètode urbanístic, que ha donat respostes a problemes específics que poden ser objecte de comparació en altres llocs, però que mai són els mateixos. La seva visió, si bé no s’expressa prou clarament en el seu llibre, és una crítica a la politització econòmica de la ciutat que lluita en un món molt competitiu. És també prou eloqüent quan expressa sense embuts la manca d’entitat i visió metropolitana de Barcelona, on la coherència i la qualitat se’n ressent, denunciant que no es donen les òptimes condicions per fer un gran pas endavant en la seva visió regional i urbana. Tanmateix, ell és un dels principals responsables de que ara existeixi un districte autònom en el territori original de Sant Andreu, donant per finalitzada la fragmentació que primer el ferrocarril i després l’autopista de la Meridiana provocaren entre el nucli principal de Sant Andreu i la major part del seu veïnat de masies, que eren entre Sant Andreu i Horta, entre Collserola i la muntanya pelada, l’actual parc del Guinardó. L’aposta va ser social, i en aquest sentit el resultat ha estat positiu, però no pas cultural, no es va saber reconèixer prou l’origen santandreuenc d’aquest territori, va ser una aposta política, arriscada, i encara no se n’ha fet prou autocrítica, desmerèixer el factor cultural en la cohesió social va ser la resposta política per afrontar el repte de reteixir una societat fortament dividida i allunyada del debat públic i social a Barcelona, i fent-ho es va desmerèixer també la cohesió cultural de Sant Andreu, i una oportunitat única per recosir teixits heterogenis. La seva visió es presenta amb la voluntat de promoure una regió de ciutats europea, però vista des de la seva dimensió social, dirigida a la restitució del dret a la ciutat, tal i com mostra en la seva conclusió final, on reclama radicalitzar la crítica a l’ostentació dels actuals projectes de ciutat, la denúncia a les ideologies que les acompanyen, la reclamació de la dimensió ciutadana de l’espai públic, i promoure un moviment de reforma institucional que afrontés la ciutat i la regió metropolitana amb una ciutadania més participativa.
- Sobre l’article d’en Josep Roca Cladera, més enllà d’apuntar que part de les dificultats en articular la gestió dels espais naturals i la contenció de la dispersió urbana ja s’ha afrontat amb el recentment aprovat Pla territorial metropolità de Barcelona, que engloba el seu àmbit regional, l’aportació més important en aquesta tesi són dos aspectes molt significatius, que senyalen connotacions político-culturals. Un és el debat sobre la pèrdua de competitivitat de Barcelona i la seva regió d’influència degut a les pròpies dificultats entre els governs de la Generalitat i de Barcelona, així com al propi model centralista estatal al voltant de Madrid. L’altre les dificultats en la gestió d’un territori dividit administrativament en unes entitats creades a partir d’unes entitats territorials parroquials, per imposició del Decret de Nova Planta, que eliminà el Consell de Cent, una assemblea consultiva de govern municipal de Barcelona i els seus entorns, format pels veïns i prohoms més significatius del territori, que s’escollien cada any als voltants de la diada de Sant Andreu. Sobre el primer punt, indicar que el conjunt del territori català n’ha sortit beneficiat, essent un territori que als anys vuitanta tendia a despoblar-se i empobrir-se, centralitzant-se al voltant de Barcelona, i que avui en dia és un territori molt estructurat i amb futur, social, cultural i econòmic, una estructura territorial que no tenen altres regions d’Espanya. Sobre el segon punt, indicar que, efectivament, sota aquest Decret s’hi sustenten gran part de les nostres divisions, però no només administratives. La seva visió analitza la necessitat de capitalitzar el potencial de l’estructuració metropolitana de la regió i la ciutat real de Barcelona, i en ressalta les dificultats ideològiques polítiques i administratives que en frenen el seu desenvolupament.
…
Andreu Marfull i Pujadas
2012.07.25
FU 
em trec el barret Andreu, quina feinada i com sempre ben exposat, clar i detallat. Enhorabona.
Gràcies a persones com tu i els teus seguidors, historiadors de la qüotidianitat, tant o més reals que els corrents historicistes oficials, que ens recorden que cal reconèixer la memòria dels llocs, i no oblidar les empremptes que els han definit, podem comprendre millor on som, qui som i on anem.