L’espai públic a Barcelona: en temps de crisi donem-li més valor

El dijous 24 de maig, a les  13 h a l’Altell del vestíbul del COAC a la plaça Nova de Barcelona, els arquitectes Manel Sangenís, Fidel Vázquez,  Jordi Henrich i David Juárez i el sociòleg Jaume López han debatut sobre les funcions i la creació d’espai públic en períodes de crisi. El debat ha estat coordinat i moderat per l’arquitecte  Joan Rogés, i s’ha titulat ‘L’espai públic en temps de crisi’.

El debat ha assegut a diversos dels protagonistes, potser dels més importants, que han participat en la gestació i la maduresa del model d’espai públic que Barcelona ha estimulat des de que la democràcia va retornar la veu a la seva societat. Un dels propis ponents n’ha fet ressò en el seu bloc, uniteva.bisagra, en el seu article ‘Espacio público en tiempo de crisis, un debate a ras de suelo’, en ell hi amplia i concreta la seva aportació.

Fotografia anterior: imatge del documental titulat ‘El forat de la vergonya’ de Chema Falconetti

EL DEBAT

Winston Churcill va dir:

‘l’èxit és aprendre d’anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se’

Amb aquesta cita el director de la demarcació de Barcelona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, n’Antoni Casamor, ha introduït el context sobre el que es podia situar el debat, un cop feta la corresponent introducció del motiu de la xerrada i la presentació dels convidats als assistents.

“davant la crisi econòmica i financera actual, una crisi que ha afectat en bona mesura l’activitat política i social, es posa en qüestió la capacitat de mantenir l’experiència, madura i avançada, de l’espai públic de Barcelona”

Tal i com l’Antoni ha puntualitzat, ara tenim temps i capacitat per pensar i reflexionar-hi, així com per repensar-lo. Posant l’interrogant sobre si Barcelona té o no té un model, i si aquest és clar o ambigu, ha deixat que fos la pròpia tertúlia la que ens en donés les respostes, o els interrogants.

El debat s’ha articulat sobre dos grans apartats, l’espai públic com a lloc físic, i l’espai públic com a lloc social, amb el guió concebut i estructurat per en Joan Rogés (http://liniadeterra.wordpress.com/qui-soc-i-per-que-aquest-blog/), responsable de Projectes i Obres d’Espai Públic a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, amb l’aportació de diferents veus que, totes elles, han perfilat una exposició sobre els conceptes i els criteris d’intervenció a l’espai públic que s’han promogut des de l’Ajuntament de Barcelona.

L’aposta i el convenciment cap a un model d’espai públic propi que ha reconduint la gestació política i arquitectònica en direcció a la seva vessant més social, una combinació polifònica entre actors i maneres d’entendre i reconèixer la ciutat.

En Joan, traspassant la veu als convidats, ha iniciat el diàleg amb la següent reflexió:

“l’espai públic es pot entendre com un termòmetre de la crisi”

Jordi Henrich

El primer en intervenir ha estat l’arquitecte Jordi Henrich (http://jordihenrich.com/), un dels autors de gran part de les intervencions que avui en dia han esdevingut fragments essencials de la identitat i la personalitat de Barcelona, l’èxit de l’espai públic barceloní promogut durant la recuperació del sistema democràtic, un cop finalitzada la dictadura franquista. En Jordi és un arquitecte que ha treballat al Servei de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona (1987-2004) i al Servei de l’Espai Públic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (2004-2007); actualment treballa com a professional lliberal, en associació amb en Jaume Artigues, en projectes d’espais públics i edificis públics. Ha iniciat la seva intervenció ressaltant l’aposta del govern socialista i d’esquerres per l’espai públic, basada en l’èxit i la constància d’una política consensuada que ha apostat tant en el centre com en la perifèria de la ciutat, arribant a la major part de tipologies i escales d’espai públic que la caracteritzen, també als espais que hi conviuen, com la xarxa de metro, els aparcaments, i els equipaments comunitaris, entre altres. Una ciutat gairebé tota ella adaptada a les necessitats d’accessibilitat de les persones amb dificultats de mobilitat i autonomia.

“Barcelona ha apostat per l’espai públic i el seu èxit és el resultat de trenta anys de treballs de constància i dedicació d’un govern, d’esquerres, durant trenta anys. Aprofito per demanar al nou govern entrant que continuï amb la mateixa dedicació”

L’esperit d’aquest convenciment i aquesta constància ha vingut fortament estimulada per un model que en el seu moment definí l’arquitecte Oriol Bohigas, on la regeneració de l’espai públic es concebí com el motor del canvi i l’estímul de la inversió social i privada.

Aquesta inquietud, aquest convenciment i aquesta resposta és sens dubte la resposta que un important col·lectiu d’arquitectes conduí i executà en un moment on la ciutat tenia la capacitat d’invertir i decidir sobre el resultat de més de quaranta anys de dictadura i sotmetiment, de la societat barcelonina i les veus dels tècnics, als capricis i les limitacions de la institució militar que ens ha precedit, amb la benedicció moral de l’església catòlica, bé, no de tota, però sí de la institució jeràrquica que la dirigeix dins l’estat polític espanyol. La ciutat havia estat molt descuidada i desatesa pel poder dirigent i el braç econòmic que s’hi aixecà, en la mesura que el país es reindustrialitzà i es recuperà de la ferida física i emocional de la guerra perduda contra el feixisme. Però bé, aquest tema, no era el tema del debat, és només un recordatori d’un moment que els presents no necessitaven recordar, però que és necessari per comprendre perquè Barcelona ha pogut construir un espai públic i transformar-se amb tant de vigor, passant d’una ciutat històrica i industrial a una ciutat urbana, més urbana, civilitzada i amable.

En Jordi ha reclamat la figura i la funció de l’arquitecte en aquest episodi, històric, de la ciutat, on els projectes de cada lloc han seguit els requisits funcionals i arquitectònics d’una generació de tècnics, polítics i veus socials, cohesionades sota una necessitat i una voluntat, arreglar la ciutat, dignificar-la. Aquesta realitat fou gestada amb una important ona de projectes, grans i petits, al centre i a la perifèria, a tots els barris, entre els anys 1981 i 1988, just abans de les Olimpíades. Per ell allò que expressa amb més claredat el seu èxit, és sens dubte el resultat d’una constància perllongada de més de trenta anys de feina en equip, i del coneixement genuí de la ciutat i la seva gent. La maduresa d’aquesta experiència ha donat lloc a uns criteris que segons en Jordi es poden concretar en les següents visions:

–          Són espais basats en elements essencials, austers i de qualitat que cerquen la voluntat de permanència, amb sobrietat i discreció en el disseny, que cerquen buits qualificats amb els mínims elements bàsics i necessaris per al seu disseny, en el mobiliari, els usos i l’abrat.

–          Són espais que cerquen el diàleg amb el context, són espais de continuïtat i integració en els recorreguts i l’espai físic i social de cada lloc.

–          Són espais integrats i integradors de la ciutat, tant amb els espais portuaris com en el teixit industrial i les antigues carreteres, autopistes i vies ferroviàries, que foren les primeres infraestructures que ocuparen i estructuraren el pla de Barcelona, i que en condicionaren la seva expansió urbana. Espais sobre els que la ciutat s’ha reestructurat i s’ha reivindicat com espai relacional. En són mostres l’eix portuari que ha integrat el Moll de la Fusta amb la Barceloneta i el seu passeig fins la Vila Olímpica i més enllà, o bé la transformació de l’autopista de la Meridiana en un ‘boulevard’, eixamplant i arbrant les voreres.

Manel Sangenís

En Manel Sangenís (http://www.rosello-sangenis.com/), és un arquitecte iniciat en l’Àrea de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, abans de crear l’empresa Roselló-Sangenís arquitectes (1988), en la que ha estat elaborant projectes i obres d’espai públic, arquitectura i paisatge des d’aleshores. La seva intervenció ha recollit el relleu de l’exposició donada per en Jordi Henrich, centrant la seva introducció en una reflexió sobre l’actual crisi econòmica i la seva incidència a l’espai públic. El desmesurat i desbordant deute públic i l’irracional dèficit fiscal posa de manifest una crua realitat:

“costa creure que poguem treballar en igualtat de condicions amb la resta del món”

En aquest sentit, la inversió pública, actualment emboirada per la incapacitat de promoure inversions estratègiques, ha de prendre decisions difícils sobre les que prioritzar i repartir els pocs recursos disponibles, en aquelles necessitats més urgents i necessàries, i això no és gens fàcil. Els valors que ens impulsen estan ara més que mai qüestionats. Ara bé, aquesta realitat requereix reclamar i defensar el paper de l’espai públic; és i sempre ha estat un espai de trobada, un lloc de reunió, un buit de ningú i de tots, on ens relacionem i projectem la vida pública, i on es fomenta la convivència i la confiança necessària per articular les societats, font de cultura i creativitat col·lectiva, i individual. Aquest concepte, tot i que la definició i el disseny de l’espai públic ha canviat al llarg del temps, segueix essent vigent; fins i tot a l’era de la informació i la capacitat socialitzadora de les diferents xarxes socials deslocalitzades que la tecnologia ha potenciat i que, per cert, ha ocupat part del buit general per la deslocalització relacional que ha acompanyat a la flexibilització i estímul de la mobilitat. La crisi ens genera doncs motius per amoïnar-nos, ens pot afectar, perquè hi ha menys diners, perquè hi ha menys materials, i sobretot perquè hi ha menys reflexions, perquè s’ha reduït la capacitat de transformar la ciutat i el territori. Per això reclama la necessitat de donar valor a la feina feta, fruit d’una continuïtat i una experiència que li ha donat valor, un camí sobre el que s’ha traçat un recorregut que no s’ha d’oblidar.

El risc de l’oblit i les seves conseqüències poden conduir al seu empobriment, material, conceptual i simbòlic.

Per deixar constància d’aquesta aportació, a la que cal donar valor, en Manel ens defineix els seus eixos amb les tres ‘potes’ que per ell li han donat identitat a la ciutat:

–          Refinament. Tracte atent, delicat i mimat del lloc.

–          Precisió. Dedicació i professionalitat en establir una bona diagnosi, un programa consensuat, i una tipografia integrada, ben resolta en els detalls.

–          Austeritat. Sencillesa dels elements que el conformen, compartint la opinió d’en Jordi Henrich, en fer ressò de la capacitat dels elements essencials en definir un espai.

Ha finalitzat la seva intervenció citant la forma en que Jules Roy definí l’austeritat:

“…Cal aprendre a suprimir tota paraula inútil, expulsar els adjectius paràsits, les paraules que no volen dir res, les repeticions, els amphigouris (cosa que tampoc vol dir res)…”

Fidel Vázquez

La intervenció de Fidel Vázquez (http://www.wix.com/unite7/unite-arquitectes) ha anat dirigida a aportar el valor de la implicació professional més enllà de l’encàrrec, amb la capacitat que això suposa per enriquir la percepció de la complexitat que regeix els processos urbans en contínua transformació. Ara, amb la crisi, tenim més temps, també per ser més humils.

“tenim més temps per ser més humils, per acostar-nos a la realitat”

Per això ressalta, donant un missatge a la vocació dels arquitectes de construir idees, que no cal inventar-ho tot. Les respostes milloren quan ens acostem a la gent, i cal traspassar a elles i ells el protagonisme en els processos de transformació que acompanyen les intervencions a l’espai públic.

Tot i tots estem en un procés de transformació sobre el que cal evolucionar, evitant així les ruptures que ens desubiquen, i ens empobreixen.

Fidel Vázquez és l’actual director de Serveis d’Urbanisme i Planificació Estratègica a l’Ajuntament de Gavà i arquitecte en ‘unite arquitectes’, juntament amb Lola Ávalos. Anteriorment, entre altres coses, fou arquitecte de la Direcció de Serveis d’espai públic a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Per aprofundir en la comprensió del la veu creativa i necessària de la co-implicació, en els processos de gestió urbana i social, cal en primer saber veure que els actuals processos de participació ciutadana no són exactament el que ens expliquen. La participació no és només una fase d’un projecte d’actuació, és un procés que es relaciona amb un abans i un després, on no totes les veus que hi participen públicament hi són reflectides. Tanca la seva intervenció referint-se al biòleg Juan Freire (http://nomada.blogs.com/), qui segons ell transcriu de forma exemplar fins a quin punt és necessari comprendre la complexitat dels processos d’interacció que conflueixen a l’espai públic, i amb ells la comprensió de les ciutats, de l’urbanisme i tots els intangibles que hi incideixen, definit en el concepte d’espai híbrid, un llenguatge i un significat comú a la biologia però no tant a l’arquitectura. D’ell (d’en Joan Freire) és la següent cita:

“Hi ha futurs urbans alternatius on caben des de les ciutats forals, a una estricta planificació urbana i territorial que avorti la creativitat, o el model de centre comercial estès. Per tant, la reinvenció dels espais públics necessita una nova responsabilitat i acció política individual i col·lectiva, d’un maneig adequat dels mercats, com a mecanismes auto-organitzats d’interacció i presa de decisions, i, finalment, d’una nova visió del funcionament de les nostres societats.”

David Juárez

En David Juárez ha introduït la seva aportació posant de manifest que, darrera de la resposta i les experiències que s’han dut a terme a l’espai públic de Barcelona, hi ha una generació d’arquitectes que han assumit el seu rol amb una atenta implicació i responsabilitat envers la ciutat i la societat. En David és arquitecte i membre d’Straddle3 (http://straddle3.net/);  el col·lectiu aborda l’arquitectura amb una mentalitat oberta i a la vegada atenta a les condicions que aporta la seva construcció, i col·laboren amb altres col·lectius i professionals.  Straddle3 és part d’una àmplia xarxa mutidisciplinar que permet afrontar un ampli ventall de projectes i obres. Tal i com proclama el seu lloc d’internet:

“entenem l’arquitectura com la configuració complexa de l’entorn habitat. aquest pot ser construït tant amb paraules, sons o bits com per pedres, fusta o maons.”

La gènesi de la seva empresa és el resultat de comprendre com cal aprofitar el codi obert que ofereixen les xarxes d’informació que la tecnologia ens ha facilitat. Un espai d’ètica lliure, sempre i quan sigui pública i no es sotmeti al control i la manipulació.

Segons expressa, darrera de l’essència de la dimensió del domini públic hi ha una visió política de la ciutat. Intervenir a l’espai públic és una qüestió política, entenent la política com la gestió de les ciutats, les ‘polis’, per part de la ciutadania, per articular-se com a societat. La seva experiència mostra el valor de la comprensió de les ciutats, on els moviments socials, polítics i els diferents agents que participen en la seva transformació, també els arquitectes, teixeixen tots ells els espais híbrids (en referència a l’aportació d’en Fidel) en els que ens relacionem i hi vivim. Citant a Italo Calvino, es refereix als fils invisibles que teixeixen les ciutats, fils que les dibuixen, que les han dibuixades, i que resten traçats encara que les persones que els filaren hagin marxat. Citant al llibre ‘Les ciutats invisibles’:

“A Ersilia, per establir les relacions que marquen la vida de la ciutat, els habitants tendeixen fils des de les cantonades de les seves cases, blancs o negres o grisos o blanquinegres, segons indiquen les relacions de parentiu, intercanvi, autoritat o representació. Quan els fils són tants que ja no es pot transitar, els habitants se’n van: les cases es desmunten, queden només els fils i els seus suports.”

Les societats canvien, però resten els teixits en la seva memòria, en els seus edificis, en els seus espais, que són reocupats, reutilitzats, reciclats.

Jaume López

La intervenció final, volguda per part d’en Joan Rogés, ha estat donar veu a l’experiència d’un sociòleg urbà coneixedor, i també protagonista, de la maduració de l’espai públic barceloní, en Jaume López (http://www.upf.edu/dcpis/pdi/professorat/jlh.html). La seva experiència a l’espai urbà i l’aportació de la seva formació, cada cop més afí a les noves demandes socials, reclama als arquitectes, als polítics i al conjunt dels agents que participen en la seva transformació, que sigui incorporada al debat social i professional.

En Jaume López és Doctor en Ciència Política i de l’Administració (2002), ha cursat també dos màsters enfocats a la teoria i la filosofia política i social, i és llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia (1993) per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és professor del Departament de Ciències Polítiques i Socials (UPF), i consultor als estudis d’Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya. En l’actualitat la seva recerca es centra en les teories de l’acció col·lectiva, la relació entre la política i els mitjans de comunicació, el ‘framing’ i el comportament polític, els processos de sobirania en les democràcies liberalrepresentatives, i la filosofia de la ciència aplicada a l’anàlisi de les estratègies explicatives en les ciències socials. Així mateix, és màster en realització de documentals per l’Escola de Cinematografia i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i soci fundador de la productora de documentals Más allá films, des d’on busca ampliar la seva tasca docent, tot divulgant continguts d’anàlisi social, política i filosòfica.

En el seu torn de paraula presenta el valor dels psicòlegs socials, la seva capacitat d’analitzar els contextos que acompanyen a la configuració de les ciutats, i com són capaços de transcriure com aquests processos configuren els espais on vivim. Aquests s’enllacen fins a conceptes com el de la mateixa democràcia en la nostra societat, individualista, consumista i estimulada pel mateix sistema. En una visió més pragmàtica, ens anima a adonar-nos fins a quin punt el context pot millorar, construir, fragmentar, o empobrir, les accions que volem fer, i és aquí des d’on sorgeixen els valors que després incorporem a la societat.

Es refereix a la construcció de les societats, o a la seva deconstrucció, a l’atomització o la comunió social. I amb elles tot el conjunt de processos que l’acompanyen.

Transcrivint paraules seves:

“cal llegir els intangibles, que no són irrealitats”

Mostra dels canvis que estan conduint al reconeixement i gestació de noves visions de la societat és l’expansió, als darrers anys, de molta literatura al voltant del ‘capital social’. Una literatura que està incidint a l’exercici de la nostra professió i pot donar com a resposta la decisió de posar, o treure, un banc per asseure-s’hi. Les seves paraules, si bé no han estat exactament aquestes, sí que han dit el mateix:

“a diferència del capital social, el capital econòmic es pot acumular i disposar-ne quan es vulgui, i en canvi el capital social quan no s’utilitza es perd, demanda constantment evolucionar, ser atès”

Aquesta visió ve acompanyada d’una experiència, la recollida en el seu documental ‘Sant Pere, malgrat tot’ (http://www.youtube.com/watch?v=_bJm-n00UvI), on tal i com el seu nom indica, tot i l’impacte d’una actuació urbanística, especulativa, que generà l’anomenat ‘forat de la vergonya’ al barri històric com Sant Pere, tot i l’actuació de l’Ajuntament, i dels arquitectes, el barri va sobreviure, i es va transformar també. De la seva experiència en ressaltà que s’havia guanyat amb capital social, però també amb segregació social, i que això havia perjudicat la xarxa relacional anterior a l’inici de la intervenció urbanística. Com a exemple ha mostrat que abans si perdies una bicicleta, si te la robaven, la podies recuperar, podies esbrinar qui la tenia, però ara és impossible.

Una de les cites que més recorda del documental del barri de Sant Pere és el d’unes senyores, que deien:

“ara no baixem tant, perquè no ens podem asseure tant a les pilones”

Abans tenien bancs, ara tenen pilones. Una actuació arquitectònica o urbanística pot incidir en l’empobriment del capital social. De la mateixa manera, abans es podien fer calçotades lliurement en molts espais, ara no es pot. Els drets individuals xoquen amb els drets col·lectius, i estem en crisi, i aquesta ens empeny a compartir.

“l’espai públic de ningú es pot ocupar com a espais dels més forts i més organitzats, i fer fora la resta; per això es necessiten espais plurifuncionals. No cal que estiguin acabats, només cal que estiguin endreçats”

La intervenció a l’espai públic genera noves formes d’utilitzar-lo, o de deixar d’utilitzar-lo, per les mateixes o per noves persones, per nous actors socials, que no necessàriament sumen, sinó que pot ser que es solapin, o que restin, i pot desfilar o embolicar el capital social. Cal estar-hi molt atents, i ser prudents a l’hora d’intervenir-hi.

Debat amb la ‘fila zero’

En una segona línia, encapçalant el públic present, hi ha assistit un conjunt de persones que han centrat també la seva feina a la gestió i el disseny de l’espai públic, tots ells companys de professió.

Les seves aportacions han estat també molt enriquidores, expressant i completant algunes de les noves demandes que des de l’exercici de la nostra professió, d’arquitectes, hem també de comprendre, com ara que:

“la majoria silenciosa ha de posar al seu lloc a la minoria sorollosa, i per això cal estimular eines que fomentin i estimulin la socialització i la integració, la convivència

“l’èxit del model de Barcelona ha estat resultat d’un moment, però la societat s’ha transformat, hem integrat nous col·lectius i nous individus d’altres llocs, d’altres cultures, i amb ells l’equació social que el definia també ha canviat. Cal saber reconèixer on això ha incidit, i incorporar-ho al debat i la reflexió de la professió”

Recollint el debat de rèpliques, en Jaume López ha aportat les següents reflexions:

per articular la societat en el debat envers les actuacions a l’espai públic cal confiança, i la confiança cal treballar-la, cercar el debat, el consens, l’espai i el marc de convivència necessaris per involucrar l’activitat pública i social en l’evolució, la transformació, urbana”

En Jordi Henrich, amb una reclamació al valor d’una generació, d’una societat barcelonina i catalana, on els arquitectes n’han estat portaveus i protagonistes, ha conclòs el debat amb la següent sentència, intrínsecament vinculada amb el sentit de la reflexió anterior, de la vinculació i l’evolució amb un tot:

“un projecte d’espai públic expressa els valors d’una ciutat i una tradició urbanística i política”

Tota una lliçó d’espai públic, sociologia, cultura, i política, que s’articula en el llenguatge, en un sentit ampli, de l’arquitectura, sensible a les persones i les comunitats que habiten i cohabiten als diferents fenòmens urbans, el llenguatge que dóna sentit, o el treu, a la necessitat de posar un banc, un arbre, una font, un monument.

Tots ells han donat valor a la feina feta, i han donat veu i protagonisme a la societat com els veritables agents de l’evolució de l’espai públic; una societat que no ha de deixar d’estar articulada, si hem de conviure, i on el disseny i la qualitat de l’espai públic hi té molt a dir. Donar valor és una forma de prevenir la fragmentació de la memòria, i amb ella l’oblit i la fragmentació social i cultural. Les societats canvien, però resten els teixits en la seva memòria, en els seus edificis, en els seus espais, que són reocupats, reutilitzats, reciclats. Aprofitem-los, aprofitem l’experiència i evolucionem amb el suport de la compensió dels espais híbrids en els que ens relacionem, els tangibles i els intangibles del temps i de l’espai, articulats en l’escenari i el conjunt dels actors del teatre de la vida.

M’ha entusiasmat la capacitat d’articular un debat amb tantes veus, un diàleg on totes les veus han sumat i aportat valor a la comprensió de l’espai públic i els reptes de la nostra ciutat i la nostra societat.

 L’espai públic a Barcelona és i ha de seguir essent un actiu social i econòmic. En temps de crisi i de nous reptes, multiculturals, donem-li més valor.

 

Andreu Marfull i Pujadas

2012.05.24

Advertisements

8 Comments Add yours

  1. uniteva ha dit:

    Andreu, moltes gràcies per la teva síntesi precisa d’una trobada que va resultar provocadora pels assistents i que esperem formi part d’un procés del que en Joan Rogés i el COAC han fet un pas i on aportacions com la teva ja són un altre pas més,
    salut

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      Gràcies a tots vosaltres, feia goig sentir-vos en un entorn tan proper. En temps de crisi, no es pot caure en l’error de l’oblit del valor de la feina ben feta. Salut

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      Gràcies Joan!, tot un detall.

  2. Jaume Moseguí ha dit:

    Andreu un excel·lent resum. Felicitat per la jornada Joan i gent del COAC, el temps però va jugar en contra nostra i no ens va deixar establir el debat tant necessari com suficient. N’esperem de noves.

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      Gràcies Jaume. Efectivament s’ha de repetir, jo també hauria volgut dir la meva.

  3. manel sangenís ha dit:

    Andreu, disculpa no haver-te felicitat abans. Més que una síntesi…recordo una exposició de pintura contemporànea amb el títol “millorant pintures”. Bé, doncs això. Moltes gràcies.

    1. I ara, moltes gràcies a tots vosaltres per donar-nos l’oportunitat de sentir-vos. En el teu cas, va ser molt estimulant comprovar el grau de maduració del significat que li vas aportar. Un llenguatge transcendent i alhora ben estructurat. Aquest és el camí!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s