Mentre tendim a banalitzar el debat cultural de la ma l’alliberament de les nostres responsabilitats familiars, socials, polítiques i per tant culturals, la pròpia buidor interior i el propi coneixement que tendim a construir, a partir de la sobreinformació que ens ofega, ens acosten de nou a la responsabilitat que emana del fet que el propi model que hem aixecat, en les seves institucions polítiques, econòmiques i socials, com a una expressió de la traça que la nostra cultura expressa, ens mostra la necessitat de corregir la pròpia precarietat implícita en el sistema ara globalitzat, i no sabem per on començar. La sensibilitat humana, el debat ambiental, el model econòmic, el sistema polític, es troba qüestionat, i amb ell, la memòria cultural que l’ha estimulat.

És a la nostra cultura on resideix l’estructura formal del que ens perfila, del que hem heretat i tendim a aspirar a transcendir, en ella el passat s’erigeix com la memòria que ens situa en el present, que ens fa conscients del que som i volem ser, i del que volem i no volem reconèixer.

“En nom dels imperatius i els interessos d’un present sense substància s’han requisat brutalment nombroses àrees de les ciutats i els territoris. El resultat és que els seus habitants, o les persones que van i vénen, els costa cada vegada més espacialitzar-hi els seus pensaments, els seus somnis o les seves emocions “. Sébastien Marot (‘Suburbanisme i l’art de la memòria’, 2006)

Andreu Marfull i Pujadas

2012.05.18