Mentre tendim a banalitzar el debat cultural de la ma l’alliberament de les nostres responsabilitats familiars, socials, polítiques i per tant culturals, des de la pròpia buidor interior ens acostem de nou a la responsabilitat que ens demana corregir la pròpia precarietat, i no sabem per on començar. La sensibilitat humana, el debat ambiental, el model econòmic, el sistema polític, es troben qüestionats, i amb ells, la memòria cultural que els ha estimulat.

És a la nostra cultura on resideix l’estructura formal del que ens perfila, del que hem heretat i tendim a aspirar a transcendir. En ella el passat s’erigeix com la memòria que ens situa en el present, que ens fa conscients del que som i volem ser, i del que volem i no volem reconèixer.

“En nom dels imperatius i els interessos d’un present sense substància s’han requisat brutalment nombroses àrees de les ciutats i els territoris. El resultat és que els seus habitants, o les persones que van i vénen, els costa cada vegada més espacialitzar-hi els seus pensaments, els seus somnis o les seves emocions”.

Sébastien Marot (‘Suburbanisme i l’art de la memòria’, 2006)

Andreu Marfull i Pujadas

2012.05.18