El sentit comú és, en el pitjor dels casos, tan sols el sentit fet comú

Aquesta imatge és el resultat de redibuixar amb el ratolí un dibuix de la meva filla, que aviat farà cinc anys.  Es titula fada-peix, tal i com el seu cos de peix posa de manifest. La seva creativitat, i la del seu germà, de qui ha après també el joc del dibuix i l’expressivitat gràfica, així com la capacitat de joc de la seva germaneta petita, em deixen cada dia més admirat i agraït. Jo m’he limitat a fer l’exercici d’aprendre d’ells i deixar-lis paper i llapissos de colors. La seva imaginació em recorda que segurament tots hem estat creatius de petits, i que la major part hem descuidat aquesta aptitud. La creativitat neix de la llibertat, i la llibertat de l’esperança en créixer. A mesura que ens hem anat fent grans hem perdut llibertat, ens hem anat acomodant i la comunitat, la família, els amics, ens han anat emmotllant. L’esperança l’hem anat deixant en mans d’un sistema econòmic i un estat del benestar que prometia molt i que ara es veu plè de fissures. Atur estructural, un estat ofegat en prestacions i uns serveis que no pot assumir, una mobilitat que ens ha desarrelat i molt a la majoria de nosaltres, i un perfil laboral que no sabem si té futur ni si es pot reconduir.

Aquest matí he llegit l’article Estado de shock redactat per la periodista Joana Bonet per La Vanguardia digital. En ell es fa ressò del desencís de gran part de la massa laboral que té encara feina al nostre estat, i de com el seu tarannà laboral es troba sotmès a la pressió d’una angoixa permanent ocasionada tant per les notícies decebedores de l’engruiximent constant de la bossa de l’atur com per la seva poca capacitat d’extreure la seva creativitat a la feina. De fet, la seva crítica, recau sobretot sobre el fet que molts hem perdut la capacitat de dirigir la nostra vida laboral, i la causa es suporta amb un sentiment comú d’haver de donar gràcies pel senzill fet de tenir feina i totes les avantatges que una nòmina ens proporciona. Hem tendit a acomodar la nostra passivitat.

Per expressar-ho fa una especialment indicativa aportació a una cita de l’escriptor Nabokov, d’origen rus i nacionalitzat nord-americà, que ja en 1955 feu un retrat de la societat nord-americana amb la seva obra Lolita, quan digué que el sentit comú és, en el pitjor dels casos, tant sols el sentit fet comú. En aquesta afirmació recau el principal repte de la paralització de la societat actual. Sota el paraigües de la recerca de la nostra comoditat com a societat i com a individus hem creat un esperit dòcil i alhora acrític amb la nostra condició. I molts anys d’avenços socials i personals reconeguts en la capacitat d’enriquir-nos i de veure com el progrés ens afavoria ens han deixat ara un rastre de credulitat indignada. Ens sentim indignats i alhora no sabem què fer realment. L’empobriment de l’expressió del nostre potencial es veu refermat després d’haver estat masses anys pensant molt en què ens convé i poc en què convé a la societat i al pròxim. Aquest ha estat el missatge que des de les nostres famílies i el nostre entorn hem rebut constantment. Amb l’esperança que gaudíssim de la seguretat i les comoditats que molts havien perdut en anys de pobresa i misèria, en aquest país, l’esperança en el desenvolupament econòmic ha dirigit els nostres impulsos tot just quan estàvem aprenent que, per tirar endavant, cadascú s’ha d’espavilar d’acord amb les pròpies aptituds, no pas amb l’oportunisme d’uns i la ferotge competitivitat mútua, que ho tolera tot.

El projecte social, el projecte familiar, el projecte cristià que generacions enrere encara impulsava a la societat a fer un món millor, s’havia malmès després d’anys de pobresa política, crítica, i econòmica d’un país commocionat encara per un passat tèrbol i tortuós. Les finalitats últimes dels missatges dels nostres representants públics, siguin intel·lectuals, polítics, religiosos o educatius, s’havien posat en dubte, i segueixen estant-hi. No veiem amb bons ulls el model que ens guia, i menys el que ens ha guiat fins ara, i esperem,  passivament, que tot s’arregli sol sense saber com actuar realment. Amb la bonança, amb l’enriquiment patrimonial i material hem passat de la incredulitat a la credulitat gairebé absoluta, sense redescobrir encara la capacitat crítica que tota societat democràtica requereix per al seu bon funcionament i que tota comunitat espera per la seva cohesió i per l’establiment de les pautes naturals del consens social i cultural.

Així hem mostrat com tot i el suport que hem donat al moviment dels indignats la societat ha votat religiosament al partit més conservador, quan ara calia ser més atrevit hem vist com l’alternativa no ens la creiem i ens hem posat en mans del propi sistema que ens ha dut on som. Inconscientment o no hem fet d’aquest model la base de la nostra seguretat, i ens hem deixat en mans de la dreta consevadora amb l’esperança que sobrevisqui el sistema i poguem reviure la comoditat somiada i esperada, renunciant, això sí, a nous aires de revolta. Amb les darreres eleccions hem confessat la dependència del nostre model econòmic a unes forces que ens sobrepassen. A Catalunya i al País Basc no hem votat amb la mateixa actitud, senzillament perquè tenim alternatives considerades més creïbles, però formem part d’un estat més gran, i això, ara per ara, seguirà menystenint el recolzament alternatiu expressat pels pobles basc i català.

Aquest país ja fa uns anys que poc a poc està deixant enrera l’ordeno i mano tant característic de la jerarquia laboral, o el jo faig allò que em manen corresponent, tant còmode per molts i tant xocant per d’altres, però la memòria segueix present en tots nosaltres, no se’n pot fugir fàcilment. La generació incorporada al mercat laboral als anys 90, com és el meu cas, n’hem vist l’herència i una certa evolució, amb el conseqüent cost psicològic per aquells que han vist desaprofitar el seu potencial. També hi ha hagut qui ha jugat amb aquest factor, qui s’ha volgut aprofitar de la plusvàlua creativa i la bona voluntat de joves amb ganes de treballar i progressar, però això ha servit perquè la majoria es desesperés i acabés acceptant com a normal allò que no ho és. Jo mateix, en un acte de desafiament en una empresa, vaig rebre missatges de gent més adulta que em digueren, “no siguis tonto, això funciona així, tothom ho fa”. Amb aquests bons consells ¿qui pot creure’s que es pot fer un projecte creatiu i responsable amb les persones? He conegut molta gent vàlida que per resistir ha patit un aïllament social i laboral, i d’altres que amb més o menys cinisme pràctic s’han sobreposat aparentment, però que ara també es veuen indignats, ja que allò que els mantenia ferms en la seva actitud ara no els reporta els resultats esperats. L’aïllament i una realitat empobrida que ens afecta a tots sorgeix de l’ombra descuidada quan el control i l’autonomia expressen els defectes de les seves pròpies aparences que tant hem procurat mantenir i autoritzar, tots plegats.

Ara, a l’atur, en llibertat, veig que vull fer un model diferent. Per fi em deixen ser com sóc. Ara bé, això suposa que cal ser més decidit i coherent amb un mateix, i alhora fer de la vida un acte experiencial. Estem preparats? Depèn de moltes coses, i en primer lloc de la pròpia resistència social i personal a creure en un mateix i en el pròxim. Això demana, com diu la periodista Joana Bonet, respirar…

Les respostes són a la vida, a la naturalesa, i a la llibertat encara visible en ella, en ella i en els nostres fills. Aprenguem d’ells i donem-li una oportunitat a la seva creativitat natural. Cal que siguin ells els que descobreixin allò que encara poden ser, no cal que els emmotllem a un món massa crèdul, massa incrèdul, ara indignat. Potser així creixeran lliurement i mantindran l’esperança en redirigir allò que han heretat sense indignar-se, com un acte de responsabilitat i coherència amb sí mateixos, com a societat i com a individus. Mentre siguem els seus pares, el seu camí és també el nostre camí.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-01-30

Anuncis

4 Comments Add yours

  1. marc12 ha dit:

    Hola Andreu!!! Un article molt interessant, felicitats. I una encertada descripció de tot aquest procés d’acomodament al que tan feliç i voluntàriament ens hem dirigit nosaltres mateixos.
    Trobo que l’esperit crític és quelcom que hem canviat pel conformisme.

    Si t’interessa passar pel meu bloc, tot just l’he començat fa uns dies, potser t’interessa http://meditacionespsicosoficas.blogspot.com/2012/02/la-creativitat-esta-sobrevalorada.html

    1. Gràcies per les teves aportacions Marc, com bé insinues el confomisme és una patologia, potser d’una societat que no té consciència de conduir la seva cultura depenent d’un sistema econòmic massa utilitarista i poc responsable amb les desigualtats i injustícies, els excessos que veiem constantment i que hem normalitzat.

      M’he llegit el teu article. Bones les aportacions sobre el sentit de la creativitat que avui en dia fomentem. T’animo a que segueixis escrivint!

  2. Elena Nedelcu ha dit:

    Hola Andreu,

    Jo m’he educat en una societat que no te molt a veure amb la societat d’aquí, tinc altres referencies, per tant, el meu punt d’observació té una distancia que permet “triangular” (que no vol dir que jo tingui raó)

    Per començar, crec que el teu escrit té més idees i creativitat que el de la Sra. Bonet. Potser perquè et sents lliure, no et paralitza la idea de perdre la feina o la responsabilitat de tenir-ne? No vull ser irònica, però només es un exemple de que tots dos teniu raó.

    Tinc un amic que diu que per ell, les crisis sempre han representat un pas endavant, perquè el van fer posar-s’hi les piles, buscar noves sortides que han resultat més profitoses que el que feia normalment. M’agradaria que fos així per tots nosaltres, segurament no ho serà ni tan sols per a mi, però al menys es una actitud positiva que pot ajudar els nostres fills sobreviure davant una crisis.

    1.La gent creu sobre tot el que li agrada creure, i no vol veure la veritat, sobretot si es lletja. (des de sempre)

    2.No crec que hagin votat creient que “els altres” puguin donar una solució, més aviat, per sancionar els que hi havien. Que serveixi de lliçó.

    3.Jo sempre he tingut enveja de la credulitat de les societats occidentals. Es una senyal de benestar. En un sistema que es basa en la confiança, la credulitat fa que funcionin les coses. Els sistemes que es basen en la desconfiança son un desastre pitjor. De primera mà: als immigrants que venim de sistemes basats en la desconfiança, ens encanta la credulitat, encara que potser tenim la temptació de aprofitar-nos.
    Millor sancionar els que abusen de la credulitat i aprendre ser crític, no crec que hi hagi més profit si la gent es torna desconfiada.

    4.Estem tots en estat de “shock”, els que hem perdut i els que no hem perdut la feina. Quan més aviat ens despertem, millor. Fa uns 7 anys, ja es veia que alguna cosa no anava bé. Hi havia molta gent que ho deia, i la crisis (al menys la Inmobiliaria) era una qüestió de dies. Llavors, el “sentit comú” de veritat, no el de tothom que pensava que allò era normal, ens deia que el dia que vivim ara arribaria. El que trobo indignant es que des de la política no s’ha fet res per alleugerir-ho, no dic pas per evitar-lo.

    Admiro moltíssim a Nabukov per la seva exuberància “verbal”, de la que aquí tenim un exemple molt pàl•lid.

    …ja sé que ni tan sols no t’he alegrat el dia…

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      Moltes gràcies Elena per mostrar-me com el temps i l’atenció aporten respostes, entre tots les podem cercar, i trobar. I tant que m’has alegrat el dia, tot i el disgust del robatori.
      Doncs sí, ser crèdul, si vol dir ser confiat, és un impuls, si no és malpensar, és un alleugeriment, i senyal de salut social i cultural. Evidentment la desconfiança és molt perjudicial, i en certa manera la incredulitat no és el mateix, tal i com ho apuntes. Malauradament, el moviment dels ‘indignats’, i la indignació de molts, s’acosta més a la queixa incrèdula, negativa, que al compromís que l’hi hauria d’acompanyar, no pas per manca de ganes, sinó perquè s’hi percep també molta desconfiança.
      Estic segur que Nabukov, que realment no conec, només me n’he fet una impressió, mostra una realitat molt més viva i complexa que el que les meves paraules mostren, però els meus recursos verbals sempre tendeixen a ser més pensaments que no pas missatges saccejadors. Si mai m’arriba un llibre seu m’encantarà llegir-lo a fons, de fet m’agrada molt tota la literatura moderna de principis i mitjans del segle XX.
      Parlo de temps i espai per alliberar els pensaments, per canalitzar les inquietuds, per ‘amoblar’ els reptes i els desafiaments que ens esperen, i per donar valor a la nostra missió de pares, per donar-lis un món millor menys crèdul i més crític on nous valors, ara menystinguts, comuns, afiancin noves esperances.
      Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s