Sentint les paraules d’ironia del Sr. Peces-Barba, sobre la conveniència o no dels bombardejos de Barcelona, vull transmetre un testimoni familiar, el dels aleshores dos joves amb tota una vida per davant. Dels meus avis materns, que en pau descansin.
Ella, la Margarida (1921-2006), visqué els bombardejos sota els matalassos de casa amb els seus germans que tant estimava, amor que es sent i no s’oblida, amor que es rep i es torna, amor que acompanya sempre i, especialment, en moments com aquells. La “gràcia de Déu” els ajudà (eren cristians en el sentit ampli). Una bomba sense explotar els rebé un matí davant de casa seva, clavada al terra. El seu amor mutu fou agraït amb la vida de tots ells.
Ell, l’Andreu (1920-1998), visqué un bombardeig a prop del Palau de Mar. Veié cossos mutilats, braços i cames, sang per tot arreu, veié l’aberració dels bombardejos. El meu avi va viure la guerra civil amb disset anys; va ser soldat els tres anys de guerra i, després, quatre més servint a l’exèrcit nacional. Visqué en primera persona el judici al President Lluís Companys, detingut per la Gestapo a França i entregat al Dictador espanyol. Ell era un soldat destinat al Castell de Montjuïc i feia poca cosa més que portar papers amunt i avall (no vull pas pensar que li van fer agafar el fusell), mentre Barcelona patia la repressió franquista amb empresonaments i afusellaments, també el de Lluís Companys.
Sobre el Castell, un apunt. Mon avi, quan jo era petit, ens enviava a mi i a mon germà a pujar a cavall al Castell des de Sants, on tenia la seva quadra, acompanyats d’algun noi que ens vigilés per si hi havia problemes. Volia que ens sentíssim lliures, com ell, en la naturalesa d’aquella estranya muntanya amb un castell militar al cim. No puc evitar pensar el significat d’aquestes excursions, per ell. Nosaltres mai vam saber que ell va ser-hi quan els afusellaments.
Però no perdem el fil. Tornem a la postguerra dels dos nuvis. Ella (l’àvia) l’esperà per a casar-s’hi, l’estimava, ell (l’avi) era un home de bé. La gràcia de la vida els donà fills, i néts, i besnéts. Ell continuà la seva afició, els cavalls i els carruatges, en honor al seu pare, al seu avi, i a una tradició familiar, que ara continua el meu germà. Ella féu una família i visqué únicament per ella. Tots dos eren bones persones, eren molt cristianes, i lluitaren per fer veritat el seu somni: la dignitat i l’amor representat en la seva llibertat, en la seva família.
De tots dos poques paraules més vaig sentir dels bombardejos, però sí que vaig rebre un missatge: “fill meu, t’estimem amb tot el nostre cor, i tu ets l’expressió del nostre agraïment”. Cal estimar per damunt de tot.
De bombes, Sr. Peces-Barba, no vull sentir ironies. Si hem de parlar de bombes parlem del sentiment d’aquells que ho van viure, potser així aprendrem a tenir cura de les nostres paraules. Pensem, especialment, en aquells que no van sobreviure, en l’impacte dels qui els estimaven, i en com va afectar a aquells que ho van fer. Pensem, també, en com ens afecta el nostre passat recent i en com l’hem d’atendre. Pensem en la memòria de les ciutats i dels pobles i en les persones que en patiren els efectes, i en pateixen el record. Pensem, en especial, en els pobles català i basc.
Un apunt.
Barcelona i Guernika, dues ciutats agredides simbòlica i físicament
El passat 26 d’abril de 2012 es complien 75 anys del bombardeig de Guernika, la capital medieval d’Euskadi i símbol del nacionalisme basc. 75 anys dels bombardejos indiscriminats de les tropes aèries alemanyes (nazis) que Pablo Picasso immortalitzà. També forma part de la barbàrie feixista, dels deliris militars, i de grandesa, dels qui somiaven en exterminar les resistències culturals a l’espanyolització castellana nacionalcatòlica i militar.
A diferència dels bombardejos de les tropes italianes a Barcelona, el bombardeig al poble de Guernika fou unilateral. Però el cas de l’atac a terres catalanes mereix un altre apunt.
Itàlia, per vergonya de la història de les institucions internacionals, demanà intervenir contra els republicans, i se li concedí. A la Conferència de Lió de la Lliga de les Nacions de 1937 s’autoritzà a Itàlia a intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una República Catalana independent. Entre el 16 i el 18 de març de 1938 el comandament italià va desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona (font: A.B. Keith, ‘The King, the Constitution, the Empire, the Foreign Affairs“, 1936-1937, pp 166-167).
I el darrer apunt. Per més reflexions respecte la força de l’amor cristià davant les contingències ideològiques recomano adreçar-se al següent article publicat pel periodista d’afers religiosos Oriol Domingo:
Andreu Marfull i Pujadas
2011-11-10 (actualitzat el dia 2012-04-29)
FU 
Andreu, perfecte, m’has posat pell de gallina, molt emocionant, molt de dins i quanta raó que tens, la ironia és molt sana, però no amb aquest tema; per cert, Barcelona va ser de les primeres ciutats a la reraguarda bombardejada en la història de la humanitat, lluitem aquest macabre privilegi amb la invasió dels japonesos a la Manxúria. Una abraçada i segueix amb els teus articles.
Moltes gràcies Jordi. Efectivament Barcelona té alguns privilegis que se’ls hauria pogut estalviar. La realitat és la que és i no la podem obviar, ens afecta. Per això cal parlar-ne més, i parlar-ne tots, per a refer aquest trist llegat i pensar lliurement, des del present, cap al futur. Una abraçada.