Ara, en plena crisis, estem més atents als canvis, estem valorant els canvis recents, som molt més sensibles al present i més crítics amb el futur. Vivim una estabilitat forçada per les limitacions de la nostra capacitat de resposta, amb menys espectatives de canvi fàcil i ens veiem abocats a destinar més esforços per transformar i redirigir les nostres vides amb canvis de mentalitat.

La crisi actual és també una crisi relacional, la crisi d’una relació supèrflua, perquè està canviant el valor de les nostres relacions.

Ens agradi o no estem transformant per necessitat, una mica, allò que som. I estem reconectar-nos de nou amb la realitat per a retrobar l’estabilitat emocional i reflexiva necessària per a redescobrir el nostre potencial. Aquest moment és dur, ens fa sofrir i ens fa vulnerables. Tendeix a mostrar les nostres limitacions, però alhora ens empeny a reconèixer-nos, a caure si ja estàvem caient, i a ressorgir si ja estàvem recuperant-nos, en un nou escenari relacional.

Ara se’ns diu que hem d’estar en xarxa, que l’era de la informació ens connecta i les xarxes socials virtuals generen sinèrgies que ens acosten, però la veritable xarxa no és la virtual. Aquesta és un succedani fragmentat dels canals relacionals tradicionals. La veritable xarxa és als nuclis afins originals, com ara la família, els amics, els col·lectius, el veïnat, els pobles… aquells que ens descriuren com a persona en la nostra cultura social, on les xarxes socials virtuals poden aportar un complement de relacionabilitat o, en molts casos, les poden desvirtuar.

Però les xarxes existeixen, i les hem de valorar perquè s’estan extenent. 

Les xarxes socials virtuals són un instrument amb el què hem d’aprendre a conviure-hi si volem mantenir el sentit creatiu i vital de la relacionabilitat natural, i no desvirtuar-la en l’anonimat i la fàbula virtual.

Cal, doncs, compendre què ens aporta estar en xarxa i per què les utilitzem.

Estem en xarxa quan interactuem interiorment amb el nostre pensament i amb la realitat exterior a nosaltres. Els nostres pensaments, les nostres idees i les nostres emocions, formen part d’una xarxa interna que dinamitza la nostra vitalitat i es canalitza entre altres realitats reconegudes conscient o inconscientment. La naturalesa pública i privada d’aquesta xarxa, on nosaltres en som un punt, ens defineix en funció d’on som, de com som, i d’allò que podem ser. En aquest sentit, les xarxes socials virtuals s’han integrat als canals relacionals, i són una eina capaç de crear continguts i obrir horitzons, però per sí soles mai ens seran realment properes. Cal que les persones que les utilitzin s’expressin i dialoguin per a comunicar, per enllaçar ponts sincers. Però… tal i com es gestionen, les xarxes socials treballen una altra direcció.

L’atractiu de les xarxes socials virtuals és precisament la capacitat de suplir el dèfit relacional que les urbs modernes ens mostren. Estan fetes a mida de les noves economies d’escala, globals i locals, de la societat de consum i producció de béns i serveis moderna, i ens aboquen a participar-hi. La sinceritat (gairebé) no hi té cabuda.

Andreu Marfull i Pujadas

2011-11-06