Les diferents planificacions d’ordre territorial i urbanístic tendeixen a retornar el veritable significat d’allò urbà dins del seu marc de debat que li és propi. Tot i així serà la seva efectiva transmissibilitat en uns resultats positius la que determinarà el seu veritable impacte, ja que l’esdevenidor sempre és més real que la seva planificació. Convé no oblidar que l’actuació dels poders públics sobre l’ordenació del territori i l’actuació urbanística en aquest país i a Europa en general és encara recent i amb uns resultats sempre incerts a curt plaç. Amb tot, si bé és cert que per bé i per mal ha estat necessari restablir un marc bàsic per el fort i ràpid desenvolupament demogràfic i econòmic del nostre territori, la tendència sempre ha estat donar respostes a posteriori, a atendre els desajustos que la sempre complexa i variable realitat ens ofereix. El concepte de ciutat i teixit urbà ha resultat en gran part redibuixat i en certa manera desdibuixat.

Resoldre les urgències i necessitats imminents de l’habitatge, de la localització industrial i de les infraestructures és una manera de fer ciutat i d’urbanitzar el territori, però la sensibilitat cultural sobre el medi i l’impacte de la cultura econòmica sobre la nostra societat ha obert diferents vies d’anàlisi a considerar, algunes en un contexte conceptual, d’altres com a voluntats i directives a incorporar, i poques com a realitats assolides, si més no en el territori català. Ens referim a un model sostenible de creixement qualitatiu del benestar cultural amb la responsabilitat ètica que la consciència ens ofereix en llibertat per a concebre la natura en relació a la cultura, amb les contingències que tot lloc i tot moment acompanyen al plantejament de qualsevol proposta i decisió.

La ciutat, tota ciutat (i allò urbà) sempre s’ha trobat ubicat en la tensió entre allò que és natural (que, en cada cas, hom considera com a “natural”) i la cultura concreta en la que es troben ubicats els seus habitants, la qual té un espai i un temps propis o, potser millor, construeix un espai i un temps propis (Lluís Duch, “Llums i ombres de la ciutat. Antropologia de la vida quotidiana 3”, pg 43).