Aquest article recull de forma breu com de forma sistemàtica es decideixen els encerts i els desencerts del planejament urbanístic, amb les seves contradiccions, en la configuració del barri barceloní del Guinardó.

De forma resumida es tradueix en:

 – Fins a finals del segle XIX: els terrenys de l’antiga Torre dels Pardals i de la Font d’en Fargues eren camps i masies de les afores de Sant Andreu de Palomar. Els terrenys del Mas Guinardó, de Can Mascaró i de l’actual Hospital de Sant Pau pertanyien al municipi de Sant Martí de Provençals.

 – Inicis del segle XX: naixement d’un model urbà de ciutat-jardí de baixa densitat  en el marc de l’ambiciós Pla Jaussely. Abandonament posterior de les traces del Pla amb la implantació de l’Hospital de Sant Pau i les dificultats per posar-lo en pràctica. Implantació d’un model de barri integrat a la ciutat d’esquenes a l’Hospital de Sant Pau.

 – Guerra Civil-Dictadura del General Franco: falta de regulació de la planificació urbanística, transformació del barri en noves edificacions de cinc i més alçades, manca total de protecció urbanística de les edificacions existents, i definició de traces viàries d’interès per la ciutat pel mig del barri sense executar afectant urbanísticament el valor immobiliari de les edificacions i a l’activitat comercial. Transformació i destrucció accelerada del model de barri originari.

 – Arribada de la Democràcia fins els anys 90: traumàtica expropiació de les finques per l’obertura de la Ronda del Guinardó. Lenta i costosa obertura de la ronda en detriment de la continuitat del teixit urbà i de les edificacions originàries afectades. Buit urbà i degradació de les edificacions i l’espai públic al mig del barri durant molts anys. Deteriorament del barri.

 – Anys 90-2010: redefinició de la Ronda del Guinardó i del Carrer Teodor Llorente com a carrers d’estructura local. Traumàtica expropiació de les finques afectades pendents i abandonament de l’activitat comercial del cor del barri, al Mercat del Guinardó i al conjunt d’activitat comercial que s’havia extès als seus voltants. Situació límit.

 – Any 2011-següents: esperança d’equipar el barri als terrenys del ja enderrocat Mercat del Guinardó i de definir la seva traça definitiva per a l’assentament natural de les persones i les activitats sense més presions de canvis en l’ordenació urbanística.

 – Futur incert: ¿com envelliran els edificis que ara tenen cinc o més alçades quan el planejament urbanístic només en deixa aixecar dues?. Resposta: si no es canvia la legislació urbanística el més provable és que aquests edificis, de baixa qualitat constructiva, es resisteixin a desaparèixer, essent per tant previsible que la seva remodelació amb el model de ciutat final planificat (de baixa alçada) sigui també traumàtica, llarga, i de dubtós recorregut.

Segle XIX, afores de Barcelona. El Guinardó són camps i masies de les afores de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals.

L’aixecament topogràfic que Ildefons Cerdà feu de Barcelona i les rodalies a l’any 1861 (mirar plànol a l’esquerra, font: ICC), mostra com l’actual barri del Guinardó estava format per masies que conreaven els terrenys de la vessant de la Muntanya Pelada (actual Parc del Guinardó) fins a la traça del Camí d’Horta, que es creuava a l’alçada de Camp de l’Arpa amb la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar(mireu el plànol) abans que aquesta quedés tallada per l’actual Hospital de Sant Pau, travessera que a partir de Camp de l’Arpa seguia paral·lela al Rec Comtal, que recollia les aigües des de Montcada fins a la ciutat Comtal, Barcelona.

En aquesta època el Guinardó encara no és terme municipal de Barcelona, ja que fins l’any 1898 aquestes terres formarien part de les parròquies de Sant Andreu de Palomar, que arribarien fins a la Muntanya Pelada (actual Parc del Guinardó), i de Sant Martí de Provençals (font: “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar”, de J. Clapés i Corbera, any 1931, que recull el plànol de l’any 1889 fet per l’arquitecte ).

L’actual divisió per districtes no recull la divisió originària. El Guinardó, essent un barri integrat als municipis de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals, s’ha unit com a districte a Horta en la seva condició de muntanya comuna. Tantmateix, els límits del cim de la muntanya eren i segueixen essent una delimitació realista i més estricte amb la història, uns límits que apropen les vessants del cim amb la plana que li és pròpia.

Sant Andreu de Palomar integrava la totalitat de l’actual Nou Barris, la Font d’en Fargues, i el Guinardó fins l’antic passatge d’Agregació (recentment anomenat d’Anna M. Martínez Sagi, estem perdent la memòria dels carrers!), i integrava els terrenys de la Torre dels Pardals fins al cim de la muntanya Pelada. El plànol del Pla General de Barcelona i les seves rodalies de 1891, abans de l’agregació, és erroni, al integrar el conjunt de la muntanya pelada, incloent-hi tot el Guinardó, la Font d’en Fargues, Can Baró i part del Carmel al municipi parròquia de Sant Martí de Provençals. N’és una prova el fet que la Torre dels Pardals pertanyia a Sant Andreu al moment de l’agregació amb Barcelona i la documenació existent sobre la urbanització del mas Pujol (actual Font d’en Fargues). La zona compresa pel mas Guinardó, can Mascaró, la Ramba Volart i l’Hospital de Sant Pau eren terrenys pertanyents a la parròquia de Sant Martí de Provençals.

Desencert urbanístic. On són les masies del barri? El cas de la Torre Garcini.

Del conjunt de masies existents el creixement de la ciutat n’ha fet estralls, i no és fins a finals del segle XX on aquesta situació es revisa i es cataloguen com a edificis de valor patrimonial. Tanmateix no totes les masies han tingut aquesta sort, i en especial les del barri. Un cas paradigmàtic és el de la Torre Garcini (fotografia de l’esquerra, feta per mi mateix), actualment en previsió d’enderrocar-se. Quin és el problema?, doncs que el Pla General Metropolità de Barcelona de 1976 pensà que no tenia valor,  300 anys d’història en un edifici que podria transformar-se en un bloc de pisos comú…

http://memoriadelsbarris.blogspot.com/2010/12/torre-garcini.html

Acceptarà l’Ajuntament de Barcelona enderrocarla Torre Garcini?, es tracta d’una masia rural originària de tres-cents anys enrera amb diverses modificacions, centenària i que  precisament agafà aquest nom actual d’un magistrat de Barcelona, quan aquestes terres no eren barcelonines, eren de Sant Martí de Provençals al límit amb Sant Andreu de Palomar. La masia és propietat de l’empresa Núñez i Navarro, i mentre l’Ajuntament de Barcelona no ho resolgui el seu destí és l’enderroc per a destinar-hi blocs d’habitatges. Els veïns fa anys i anys que cada reunió amb els tècnics i polítics del Districte reclamen justícia per aquest entranyable edifici, en un excel•lent estat de conservació.

Així doncs aquesta manca de protecció urbanística n’ha destruït la seva emprempta i afecta de forma preocupant a una masia excel·lent situada en un lloc excel·lent del barri, des d’on neix el Passatge Llívia, carrer transversal del barri que connecta amb la nova dotació d’equipaments comunitaris a l’àmbit del Mercat del Guinardó fins a la Plaça del Guinardó, al peu del Carrer Varsòvia.

Finals del segle XIX: el Pla Cerdà no planifica el barri del Guinardó.

El Pla Cerdà, considerat per molts el primer planejament urbanístic modern (fet que no és cert, ja que Lisboa un segle abans va ser objecte d’un planejament exemplar per restituir la ciutat destruïda per un terratrèmol, on es planificà tant la ciutat com la gestió urbanística amb la propietat, de forma similar a com ho fem avui), arribà fins a Sant Andreu de Palomar de puntentes, fent un exercici de perícia per a unir-lo a Barcelona. Inicialment en Cerdà pensà que el barri, al peu de la Muntanya Pelada, podia ser la localització perfecte pel Cementiri de la nova ciutat de Barcelona!. Per sort, en aquest cas el planejament urbanístic no s’executà, per sort.

A la fotografia adjunta, de l’any 1893, cinc anys abans que els municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals fossin annexionats a Barcelona per ordres de Madrid (per fer-ne el desenvolupament urbanístic del Pla Cerdà), es mostra com amb el Pla Cerdà es trencà el model de creixement històric, natural, de les ciutats i pobles mediterranis, i es pensà només en el creixement de Barcelona amb un Eixample espectacular; però, només Barcelona havia de créixer?, doncs no, i fruit d’això es convertí al poble mil·lenari de Sant Andreu de Palomar en la perifèria del planejament urbanístic barceloní, un planejament que arribà fins a Sant Andreu sense passar pel Guinardó. Sant Martí de Provençals, una parròquia també mil·lenària però amb un teixit urbà rural i més recent passava a ser solapat pel nou teixit de l’eixample, més del que realment s’ha aconseguit, amb la intenció inicial de fer desaparèixer pràcticament la totalitat de cases existents traçades sobre els camins històrics que contradeien la trama ortogonal de l’Eixample.

Anys 1903-1907. El Pla Jaussely, es planifica la ciutat i el Guinardó, a mitjes. Tanmateix, neix el barri del Guinardó!

La traça de la Ronda del Guinardó (i de la Ronda de Dalt) estava planificada des de l’any 1905!, al pla de comunicacions viàries i ferroviàries de Barcelona i el seu entorn, l’anomenat Pla Jaussely (font: ICC). Estem parlant de la major època d’esplendor  i projecció internacional de Barcelona des de l’edat mitjana, una ciutat que convocà un concurs internacional, el “Concurso Internacional sobre anteproyectos de enlace de la zona de Ensanche de Barcelona y los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarriá y de Horta”, que guanyà l’urbanista francès Léon Jaussely i que era un exemple excel·lent del planejament redactat en aplicació dels principis del Congrés d’Urbanisme de Londres i l’Exposició d’Urbanisme de Berlín de l’any 1910. Perquè no es desenvolupà?, quants anys van haver de passar fins que aquesta ronda fos una realitat?, uns noranta?, doncs sí, ben bé tres generacions de maldecaps pel barri per no haver previst abans aquest traçat de forma correcte, què passà doncs?, quin fet va provocar la dificultat en definir el traçat i en incloure’l en el Pla General de Barcelona? Anem per parts… com es definia el Guinardó al Pla Jaussely?.

Si observem el plànol adjunt la situació és absolutament diferent a l’actual, vaja, que costa de creure. El Guinardó es situava just al costat de l’estació ferroviària principal de la ciutat de Barcelona, situada a l’alçada del carrer Indústria on és ara el Baix Guinardó, i els terrenys de l’actual Hospital de Sant Pau eren un gran parc urbà que unia l’estació indicada amb la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar i la traça inicial de la Ronda del Mig!, una proposta que s’integrava perfectament en el model del Pla Cerdà, al centrar la ciutat a l’alçada de la Plaça de les Glòries, que reconeixia una ciutat amb un nou centre on el Guinardó n’era el barri privilegiat, ni més ni menys. Al plànol adjunt s’observa com el Guinardó es planificà com un barri ciutat-jardí, juntament amb l’actual Font d’en Fargues, que disposava d’un eix viari estructurant, l’actual Rambla Volart, que unia el Parc del Guinardó amb el naixement de la Diagonal al mar, al peu del Parc del Besòs planificat pel mateix Cerdà, i el carrer Garcilaso, que planificava un gran eix paral·lel a Fabra i Puig que unia el tram del Passeig Maragall des d’Horta fins l’actual Carrer Garcilaso fins a connectar amb una altra gran estació a la Sagrera, on ara s’executarà l’estació de l’AVE!. Perquè no es desenvolupà doncs aquesta infraestructura?, doncs perquè no és gens fàcil transformar el Pla Cerdà amb les determinacions del Pla Jaussely, potser era massa ambició, i això ho demostra el fet que al final s’implantà l’Hospital de Sant Pau allà al costat d’on hi havia d’haver l’estació intermodal principal de la ciutat, i aquesta situació eliminà el parc, tallà la Travessera, feu redefinir l’estructura ferroviària de la ciutat, i deixà, tot sigui dit, a l'”aire” la planificació de la redefinició de l’estructura viària i ferroviària de la ciutat en el delta del riu Besòs i en la seva integració amb Sant Andreu de Palomar. L’Hospital de Sant Pau s’inicià paral·lelament al Pla Jaussely, i guanyà l’Hospital, el Pla Jaussely s’equivocà, no va preveure l’impacte que un equipament d’aquella magnitud provocaria al teixit urbà i al seu potencial de desenvolupament d’acord amb les espectatives que el Pla Jaussely suggeria. El Pla fou fonamental, i en part la ciutat en deu la seva planificació a l’extrem nord, com la Rambla Prim, com la consolidació del Passeig de Fabra i Puig, i com el primer encaix de la Ronda de Dalt.

Per tant, fruit d’aquesta planificació i dels aconteixements en resultà el barri del Guinardó. En són testimonis presents:

 – La implantació d’un model de barri d’alta qualitat com a ciutat-jardí dins Barcelona a les vessants de la Muntanya Pelada (Parc del Guinardó) i del Turó de la Rovira, l’actual Guinardó i la Font d’en Fargues. ¿Com si no s’apostà tant decididament en parcel·lar la muntanya i edificar-hi les construccions que encara en són testimoni?

 – El Parc del Guinardó. Cap d’un eix viari que amb la traça de la Rambla Volart havia d’arribar fins al mar i nèixer a l’actual zona del Fòrum, on també neix l’Avinguda Diagonal. A la fotografia de la dreta es mostra el seu estat actual (autor: Andreu Marfull, 2009).

 – La Rambla Volart, carrer d’arrencada del barri que s’estructurà sobre l’antic camí de pujada al Mas Guinardó i a la Muntanya Pelada (actual parc del Guinardó), que més enllà del Passeig Maragall mai veié la seva continuitat per l’edificació de les cases del Camp de l’Arpa.

 – La Ronda del Guinardó (Ronda del Mig), en un traç indefinit, degut a la implantació de l’Hospital de Sant Pau. Al 1917 es redactà el traçat actual aproximat, però no s’integrà al Pla General de Barcelona.

 – A l’any 1907 es funda el Futbol Club Martinenc del Guinardó, entitat esportiva de gran tradició a la ciutat, situada als terrenys de la vessant del Turó de la Rovira, al marge de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, en un lloc propici per la pràctica de l’esport. L’aparició d’aquesta entitat no és casual, s’emmarca en el projecte de ciutat-jardí del conjunt format pels barris del Guinardó i la Font d’en Fargues proposat al Pla Jaussely.

Entendre el significat d’aquest Pla per la ciutat encara és incert, realment no s’ha fet una valoració precisa de l’oportunitat que es va perdre en no desenvolupar una infraestructura viària i ferroviària capaç d’integrar el creixement de la ciutat a la zona nord fins al riu Besòs, i aquest fet, juntament amb les incerteses i les tensions polítiques i militars, deixaren el Pla General de Barcelona, inspirat en el Pla Cerdà, sense definició precisa per al creixement al voltant de les infraestructures, facilitant la implantació passiva d’indústria, de barris obrers, de teixit residencial dispers, de barraques, i mancat d’un model d’edificació característic com fins aleshores havien estat els creixements en raval dels nuclis antics i l’eixample.

Any 1911. Es reconeix la traça del barri, i es reflecteix al Pla General de Barcelona, però es deixa en suspens el Pla Jaussely i la definició del model de barri dins la ciutat.

L’any 1911, tal i com es recull al detall del plànol adjunt (font: ICC), es reconeix el Pla Cerdà i les traces de l’actual barri. No són les traces d’uns carrers de ciutat, ni aquestes estan lligades a la contundent trama de l’Eixample barceloní, però es veu com pujen a la Muntanya Pelada i al Turó de la Rovira. No es reconeix la traça del Pla Jaussely de 1903-1907 i es posa de manifest la dificultat de la seva implantació davant l’expansió imparable de la ciutat i dels nuclis veïns.

En el plànol adjunt es reconeix perfectament la traça de la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar, de forma molt més nítida que al plànol de l’any 1861. S’observa també que no es veu la traça de l’Avinguda Gaudí, ni la localització de l’Hospital de Sant Pau. Feia temps però que el nou Hospital estava sobre la taula, de fet les obres s’iniciaren l’any 1902!.

Any 1916. Pla General de Barcelona. Apareix l’Hospital de Sant Pau i la Rambla Volart com a carrer principal del barri. S’inicïen anys d’indefinició urbanística a Barcelona i al Guinardó.

Al plànol adjunt de l’any 1916 (font: ICC), s’observa per primer cop en un planejament urbanístic de la ciutat de Barcelona la traça i les primeres edificacions del barri del Guinardó, a esquenes del nou Hospital de Sant Pau. Tanmateix, la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar queda trencada per l’hospital i resta “eliminada del mapa”. Si es vol avui en dia resseguir el seu traçat cal anar fins al carrer Concepció Arenal, camí de Sant Andreu, tram que en part ha resistit a la pressió urbanística del planejament.

El plànol mostrat a la dreta és molt suggerent, ja que es marquen els carrers principals del barri i s’identifiquen els edificacions del que en aquesta època era el carrer principal, la Rambla Volart, que comunicava amb el modern i monumental Parc del Guinardó, projectat pels eminents Forestier i Rubió i Tudurí, i que els serví de model a seguir per a les escales de Montjuïc al peu del Palau Nacional de Catalunya per l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

La situació d’indefinició de l’estructura viària i ferroviària prevista al Pla Jaussely (1903-1907) sobre el Pla General de Barcelona propicià al 1917 la redacció del Pla General d’Enllaços, un versió simplificada del Pla inicial, en plena I Guerra Mundial, amb les mirades dels urbanistes al futur incert, i en el cas de Catalunya, a les portes de la Dictadura del General Primo de Ribera (1923-1930) promogudes per un cop d’estat. Era una època de bonança a Europa i també d’expansió a Catalunya, però amb uns nous reptes urbanístics, i amb un suport polític reduït, ja que el General Primo de Ribera no era precisament un catalista: eliminà la Mancomunitat de Catalunya, tots els símbols públics del catalanisme, incloses les quatre columnes de Montjuïc (1928) projectades per l’eminent arquitecte Puig i Cadafalch en motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929. De fet no fou res més que l’aparició de l’ascens dels feixismes militars europeus a Espanya, paral·lelament a l’ascens de Hitler (cop d’estat fallit a Munich l’any 1923) a Alemanya, la invasió francesa del Rhur (1923, per cobrar-se les indemnitzacions econòmiques imposades a Alemanya per la derrota a la I Guerra Mundial) i l’ascens de Mussolini a Itàlia (1922-1943).

Resulta també interessant veure com es planificà la traça de l’avinguda Verge de Montserrat, si bé aleshores només es contemplava amb una amplada igual a la del conjunt de carrers del barri, entre 10 i 12 metres, uns quants menys que els 20 metres d’amplada actuals. L’ampliació de l’avinguda Verge de Montserrat provocà la desaparició del teixit edificat de la primera meitat del segle XX, i es pot considerar la primera contradicció del planejament urbanístic i la primera afectació urbanística del traçat del carrers perjudicial pel nou barri barceloní del Guinardó.

També apareix el carrer Amílcar i la Plaça Catalana, eixos també del barri i connectors amb la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapiscina, d’orígen romànic i encara existent just al costat del mercat de Virrei Amat, fora del camp visual de la circul·lació sorollosa del passeig de Fabra i Puig i donant l’esquena, tristament, al propi mercat, donant accés a la zona de càrrega i descàrrega del mercat!. Cal, sens dubte, recuperar l’església pel barri, per la ciutat, i per la dignitat de la història dels santandreuencs. Convé recordar que l’actual Districte de Nou Barris va formar part del terme de Sant Andreu, que arribava fins al peu d’Horta. I ja posats, reclamar una mica més de seny als planificadors de la ciutat que proposaren dividir Sant Andreu en dos districtes, el nou i el vell, i que al fer-ho deixaren el Cementiri de Sant Andreu a Nou Barris aprofitant la desafortunada infraestructura divisòria i sobredimensionada de l’Avinguda Meridiana i les vies ferroviàries que hi passen per sota fins arribar al Passeig de Fabra i Puig. L’actual organització per districtes ha unificat el teixit i la identitat del barri del Guinardó, dotant-li d’identitat pròpia, però en canvi l’ha integrat com a districte al teixit de l’antic municipi d’Horta. La vessant de la muntanya Pelada, on és el Guinardó, mira a Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar (entenent Nou Barris com part de l’antic Sant Andreu). Té tant de sentit unir el Guinardó amb Hort pel fet de compartir una muntanya? – jo crec que no -.

És molt indicatiu que traces com l’Avinguda Verge de Montserrat i el Carrer Amílcar no fossin recollides al Pla General d’Enllaços de 1917, fet que posa en evidènca la manca de recursos i compromisos sobre el Pla indicat.

S’observa també com el barri del Guinardó resta incomunicat en el seu extrem amb el nou l’Hospital del Sant Pau. Convé ressaltar ben clar que quan es planificà i es començà a executar l’Hospital (1902) el barri en prou feines s’intuïa, i que la localització de l’Hospital no contemplà l’existència d’un creixement residencial a la vessant de la muntanya pelada. L’Hospital (l’edifici històric, no el nou) mirava literalment a Barcelona, no pas al Guinardó, no pas a Sant Andreu de Palomar i en prou feines a Sant Martí de Provençals. Aquesta situació ha generat una barrera per al teixit del barri amb la resta de la ciutat. L’Hospital es va situar a la perifèria de l’Eixample d’en Cerdà i no afectava la continuitat dels seus carrers, però malauradament sí va afectar a la continuitat dels carrers entre els barris del Guinardó i del Baix Guinardó. L’Hospital de Sant Pau és, des d’un punt de vista urbanístic, un buit urbà enmig del potencial de creixement i continuitat que el Guinardó tenia a principis de segle per arribar fins a la vil·la de Gràcia. En aquest sentit els Jardins del Doctor Pla i Armengol, situats muntanya amunt per sobre de l’Hospital, propietat privada que ha resistit la pressió urbanística de forma excepcional per part dels promotors immobiliaris de la Dictadura del General Franco, ha resultat ser també una barrera en la continuitat del teixit urbà de la ciutat entre el Guinardó i la seva plana natural direcció Gràcia.

En qualsevol cas, des del mateix naixement del barri l’Hospital de Sant Pau li donà l’esquena, li eliminà el potencial de creixement i condicionà de forma evident l’aparició de cap altre teixit urbà que no fos el d’habitatge unifamiliar. Malauradament però durant la Dictadura del General Franco aquest teixit es destruí en gran part i donà lloc a un barri d’alçada excessiva, amb pendents incòmodes, per a ubicar-hi molta gent, ara vella, que ha requerit molta inversió pública en infraestructures i transport públic per a reconnectar-se a la ciutat, amb un cost molt elevat tant econòmic com social, patrimonial i cultural.

1935. Pla General de Barcelona durant la II República espanyola. El barri creix, apareix el Canòdrom Club Catalunya del Guinardó, i s’implanta la traça de la Ronda del Guinardó fins a connectar amb el Carrer Ramón Albó.

Durant la II República espanyola el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van desenvolupar el primer i més ampli estudi territorial i urbanístic fet fins aleshores, a nivell territorial només equiparable al fet durant la democràcia, i concretament des dels anys noranta. En canvi, a nivell urbanístic el grau de definició i d’elaboració del planejament fou complexe al no poder preveure la implantació massiva d’indústria a la ciutat al voltant dels eixos ferroviaris. Tanmateix, l’interès per conèixer la ciutat i per detallar-ne la seva realitat és palès al plànol adjunt (a l’esquerra, font: ICC).

Al detall extret del Pla General de Barcelona de 1935 s’observa el traçat del barri del Guinardó sense recollir-ne les edificacions existents, amb les traces del barri dels Indians sobreposat a la traça del futur Carrer de Felip II i futur barri del Congrés Eucarístic (barri que també sofrí indefinició i les contradiccions del planejament urbanístic al definir-se primer d’una manera i després d’una altra).

En aquesta època el més rellevant és sens dubte l’aparició del Canòdrom Club Catalunya del Guinardó (1934-1936), que es localitzava en un barri tranquil i de qualitat, on hi residia gent ben posicionada de Barcelona, un lloc amb bones visuals a la ciutat i al mar, un lloc excel·lent per a desenvolupar-hi vida social de prestigi per la ciutat, una ciutat moderna, amb dotacions d’autobusos, el tramvia d’Horta i una flota de taxis col·lectius que sortien de la Plaça Catalunya. Un barri impensable avui en dia, esborrat de la memòria física i només reconeixible fent ús de la reflexió i d’un intens anàlisi històric i crític. Pocs es pensaven que en unes dècades aquest barri afortunat, modern i barceloní fos substituit per un barri sense arbres, amb pals de llum per tot arreu, amb edificis altíssims on abans hi havia casetes, amb gent nouvinguda d’arreu d’Espanya extranya a la memòria de la ciutat. El Canòdrom es situà després aprop de l’Avinguda Meridiana (1963), i als terrenys que ocupava al Guinardó s’hi troba actualment el C.F. Martinenc i el Pavelló CEM Guinardó, amb piscines i pistes poliesportives. El Club de Futbol Martinenc ha estat, juntament amb el Mercat del Guinardó i el Parc del Guinardó, el principal element dinamitzador de l’activitat social del barri i, segurament, l’entitat amb més història i amb major projecció a la ciutat al marge de l’Hospital de Sant Pau, que si bé es troba als límits del barri del Guinardó, li ha donat sempre l’esquena. En aquest sentit el nou Hospital ha resol un greuge històric!.

Any 1947. Pla General de Barcleona. Es recullen cinquanta anys de creixement urbanístic saludable al barri, el barri apareix com a barri de baixa densitat de les afores de Barcelona, igual que la Font d’en Fargues, Sant Gervasi, Vallcarca…

L’evolució que seguí la ciutat més enllà de la Guerra Civil tots la coneixem, però cal matisar les coses. El principal problema d’aleshores era compaginar i fer conviure tres realitats culturals contraposades, la vida urbana, la vida rural i la industrialització. Aquests aspectes foren el centre del debat urbanístic d’aleshores i també durant la Dictadura del General Franco.

Costa de creure, però Espanya disposava d’una de les més modernes legislacions en matèria urbanística, la primera Llei del sòl de 1956, així doncs, perquè no funcionà?. Doncs bé, a Espanya hi havia importantíssims urbanistes, com ara el grup GATCPAC, aparegut durant la II República i format per arquitectes com ara  Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixt Illescas i Mirosa, influenciats i orientats en gran mesura per Le Corbusier i P. Jeanneret. Tots junts redactaren i definiren el Pla Macià, el Pla d’Expansió de Barceloa (1932-1934). Molts d’ells i gran part de la seva feina es traslladà al Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona de l’any 1953, així com a la redacció de la Llei del sòl de 1956. Feta la llei però la realitat és que mai va disposar d’un reglament que en definís el seu desenvolupament, per tant, el problema va ser la dificultat en la seva aplicació fins a l’arribada de la democràcia per motius, evidentment, polítics: indiferència (sobre l’abast i la rellevància del paper de l’urbanisme a les ciutats), ineficiència, pobresa, manipulació i corrupció.

Durant la primera dècada després de la Guerra Civil Espanyola el barri seguí creixent, noves cases unifamiliars s’assentaren als carrers traçats, si bé crida l’atenció el buit existent al tram on actualment hi ha l’arrencada de la Ronda del Guinardó, junt al Passeig Maragall. El motiu? segurament va ser degut a un fet molt senzill: el PG de Barcelona de 1935 traçà la Ronda del Guinardó però aquest carrer no es construí durant la postguerra perquè l’Ajuntament de Barcelona no tenia diners, així que no s’aixecà cap casa al marge d’un carrer que només existia sobre el plànol. El greuge que aquest traçat provocà no fou només al barri del Guinardó, si s’observa al plànol adjunt es veu clarament com el Carrer Ramon Albó fins a l’alçada gairebé del futur carrer de Felip II estava acabat i gaudia només d’una amplada que en prou feines deurien ser 10 metres!. Què resta de les edificacions d’aquest carrer?, doncs pràcticament res, anys d’esforços i de feina per aixecar aquelles cases per acabar tirant-les totes a terra per un error en el planejament urbanístic…

El barri estava a punt de sofrir la major transformació, en tots els sentits, des de la seva aparició, amb la destrucció del seu teixit edificat per la implantació d’un nou teixit d’alta densitat.

El barri del Guinardó és un barri centenari, té uns cent anys d’existència com a barri de ciutat, com a nucli urbà inicial del carrers traçats destinats, inicialment, a cases unifamiliars. Tanmateix, la manca de protecció urbanística d’aquestes edificacions, de moltes elles, ha propiciat que fins a dia d’avui la major part d’aquestes cases hagin desaparegut i hagin donat lloc a edificis altíssims donant unes importants plusvàlues als propietaris dels terrenys i propiciant un greu impacte al perfil urbà dels carrers i en la seva dinàmica social. Avui en dia resten encara moltes d’aquestes cases sense estar catalogades, es troben en un estat de conservació precari i el seu destí és desaparèixer. Per sort, fruit de la redacció dels diferents Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de la ciutat de Barcelona, un cop entrada la democràcia a Espanya, s’han pogut protegir importants conjunts que són de gran valor per la memòria, la identitat, i el patrimoni artístic i cultural de la ciutat, com ara el Passatge Tinent Costa, el Carrer Torre Vélez, la Placeta de la Marquesa Caldes de Montbui i el tram inferior del Carrer Caldes de Montbui. Però aquestes restes són minoria als carrers del barri. (Font de les fotografies: Andreu Marfull, 2009).

1950-1975. Expansió desbordada del creixement de la ciutat. El Guinardó original es destrueix, neix un nou barri sobre l’existent.

La documentació escrita i gràfica sobre aquest transcendent episodi de la ciutat de Barcelona és molt extensa, així com el grau de coneixement que en té la memòria col·lectiva, així que tampoc és intenció d’aquest article la d’explicar un fet conegut àmpliament per tothom, barcelonins i catalans. Ara bé, sí que cal remarcar quins van ser els aspectes que el van caracteritzar, des d’un punt de vista urbanístic:

 – El principal problema que les autoritats atenen és el de l’habitatge, sense més interès que el de facilitar un habitatge digne als corrents migratoris que atrets pel creixement econòmic de la ciutat de Barcelona i la rodalia i empesos per la pobresa econòmica i educacional dels territoris més desfavorits d’Espanya s’implanten de forma massiva a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

 – Ompliment massiu de la superfície perifèrica, interior o exterior de Barcelona, per una nova trama industrial i residencial de tipologies diverses, incloses barraques, que fins ben entrada la democràcia es van mantenir per nombrosos punts de la ciutat. Procés d’urbanització en àrees desvinculades en un procés d’urbanització accelerat, amb uns serveis urbanístics bàsics nuls o pràcticament nuls.

 – Incorporació de l’automòbil a les classes obreres i inici d’un procés imparable de descentralització industrial i residencial. Creixement massiu de la indústria i la residència en tota l’àrea metropolitana de Barcelona.

– Manca de regulació urbanística, de planificació urbanística, i de protecció urbanística.

Al barri del Guinardó això suposà la transformació del barri en noves edificacions de cinc i més alçades, manca total de protecció urbanística de les edificacions existents, definició de traces viàries d’interès per la ciutat pel mig del barri sense executar afectant urbanísticament el valor immobiliari de forma molt negativa de les edificacions i afectant a l’activitat comercial, i regeneració del barri amb població nouvinguda de la resta d’Espanya, del teixit edificatori alhora que es destrueix de forma accelerada del model de barri originari, característic, i que li aporta el valor patrimonial principal. (Font de la fotografia: Andreu Marfull, 2009).

L’únic pla urbanístic fet a Barcelona, i per tant al Guinardó, és el conegut Pla Comarcal de Barcelona (a l’esquerra un detall del Pla, de l’any 1953, font: ICC),  anomenat de fet Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia, que si bé és la gènesi de l’actual Pla General Metropolità de Barcelona, fou subjecte de la manca absoluta de regulació urbanística i de la total llibertat d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona sobre les qualificacions urbanístiques i els usos i edificabilitats permesos. Tanmateix al barri del Guinardó aquest Pla hi tingué una gran influència, com ho mostren el seguit d’actuacions que s’hi definiren, que si bé aparentment semblen poques suposen elements de l’espai urbà definidors del perfil acabat actual del barri i per tant en són elements urbans singulars, com ho mostra el fet que:

 – S’obrí el Carrer Sant Antoni Maria Claret des de l’Hospital de Sant Pau fins a l’Avinguda Meridiana. Aquest traçat nou suposà la primera gran destrucció del teixit edificatori del barri orginal, afectant a tots els habitatges que es toparen amb l’obertura del carrer i essent substituits per edificis tots ells datats als anys cinquanta del segle passat (segle XX).

 – Es definí el Carrer Sant Quintín, definint així el traçat i l’amplada de l’actual carrer, i definint alhora els límits del teixit residencial enfront de l’Hospital de Sant Pau. Mostra ineludible que fins aleshores l’Hospital donava l’esquena al barri.

– Definició de grans actuacions de desenvolupament d’edificis per a habitatges d’alta densitat entre la Plaça Catalana i l’Avinguda Verge de Montserrat i enfront de la Plaça Maragall, actualment visibles i originaris també dels anys cinquanta.

– Definició dels terrenys de l’actual Parròquia Mare de Déu de Montserrat a l’alçada del Carrer Telègraf amb l’Aviguda Verge de Montserrat.

 – Definició del traçat a peu de muntanya dels carrers Montserrat de Casanovas, Garriga i Roca i Doctor Cadevall, aquest darrer encara inacabat però que dóna accés a finques encara existents d’estil modernista de notable qualitat, avui en dia “allunyades” i aïllades de la ciutat.

– Definició com a zona d’equipaments dels Jardins del Doctor Pla i Armengol, qüalificació mantinguda fins avui, que si bé no s’han consolidat encara com a equipaments sí que es preveu que ho facin tant bon punt l’Ajuntament en tingui l’autorització per part de la propietat. Així que aquest equipament sigui pel barri i la ciutat el Guinardó disposarà d’un espai excel·lent per a la qualitat de vida i urbana de les persones que hi viuen, hi treballen i el visiten, així com del model urbà que en resultarà.

 – Es mantenia el traçat del I Cinturó (Ronda del Mig – Ronda del Guinardó), si bé no s’executà la seva obertura fins ben entrada la democràcia a Espanya. Al final de la Dictadura es definí el seu traçat i s’accelerà la seva construcció (l’any 1968 es traça l’actual Ronda del Mig, el I Cinturó, mitjançant un Pla Especial), amb importants afectacions al llarg del seu recorregut per tota la ciutat, dividint el barri de Tres Torres, la zona alta de Gràcia i aïllant l’església dels Josepets (a la Plaça Lesseps). Tanmateix, per la pressió i les alarmes veïnals, l’any 1974 la Sala Primera del Contenciós Administratiu, a data 9 de maig, va deixar sense efecte l’acord municipal d’aprovació del Pla Especial del I Cinturó. El Pla General Metropolità vigent, aprovat l’any 1976 feia una operació complexa de gran rellevància pel barri del Guinardó, deixant l’afectació urbanística del Pla Especial tot i la suspensió existent del Pla, de manera que la situació de precarietat dels sòls afectats no va canviar amb l’anul·lació referida. A l’igual que en altres indrets de la ciutat aquesta situació que l’afectació no executada produeix portà a la degradació de les edificacions, del comerç i de l’activitat social de l’espai públic.

Any 1976. Pla General Metropolità de Barcelona PGM. Afectació del barri i suspensió del Pla Especial del I Cinturó.

(redacció en curs)

Any 1995. Modificació del PGM per transformar el I Cinturó original en un carrer d’estructura local. Alarmes  a l’Ajuntament de Barcelona recollides al llibre: “Barcelona. La segona renovació (pg. 146)”.

(redacció en curs)

Any 2004. Alarmes a la modificació del Pla General Metropolità a l’entorn del Mercat del Guinardó.

 (redacció en curs)

Any 2006. Alarmes a la premsa per l’endarreriment de la transformació del barri.

Durant més de trenta anys el barri ha sofert l’impacte d’un pla general d’ordenació municipal que va projectar dos vials que creuaven en diagonal el barri per l’interès de la ciutat. Aquesta afectació urbanística ha necessitat dècades per dur-se a terme, amb una gran quantitat de diners despositats per l’Ajuntament i una tensa i asgotadora desvirtuació del teixit urbà, amb les greus i inevitables conseqüències que ha això ha comportat: el deteriorament i l’abandonament de les finques afectades, la seva posterior ocupació fraudulenta, la degradació de l’activitat comercial, i la conseqüent depressió de l’activitat social.

 La llarga durada d’aquesta actuació ha anat acompanyada del progressiu envelliment de la població, al tractar-se d’un barri fortament edificat durant les dècades dels anys seixanta i setanta, com a moltes altres zones de l’àrea metropolitana.

La llarga durada d’aquesta actuació ha anat acompanyada del progressiu envelliment de la població, al tractar-se d’un barri fortament edificat durant les dècades dels anys seixanta i setanta, com a moltes altres zones de l’àrea metropolitana.

L’envelliment dels carrers oblidats al voltant de les expropiacions i actuacions puntuals que s’han desenvolupat als darrers anys ha anat acompanyat de l’envelliment de la població, i aquest barri, que fa trenta anys era un barri nou i jove ara és un barri vell i envellit per la incapacitat d’estímul social i econòmic que l’afectació urbanística i la falta de previsió municipal han provocat. Tot això a la ciutat de Barcelona. (Font: http://www.20minutos.es/noticia/79649/0/retraso/obras/Mercat/ ) barri, tal i com s’ha quedat a dia d’avui, és poc atractiu i presenta uns carrers mancats d’afecte i qualitat urbana, plè de fanals i fils penjats pels edificis i per pals de fusta que poden tenir vàries generacions a sobre.

 Barcelona ha anat arreglant les seves mancances, però al Guinardó seguim estant a la cua, per els motius abans exposats. Les puntuals actuacions que s’han dut a terme en l’espai públic estan molt benvingudes, però la gran quantitat de carrers desangelats són una mostra d’aquesta desestructuració social i econòmica que es viu al barri, mancat d’espais d’identitat social capaços de projectar i potenciar el seu dinamisme.

Tenim sobre la taula considerables projectes que han de paliar els dèficits de dotació d’equipaments i d’atenció social del barri, però encara queda pendent atendre la seva major mancança, disposar d’un espai públic prou dinàmic i atractiu per generar activitat social i econòmica, i per aconseguir-ho només cal actuar, mirar-se el barri com està, imaginar-se com era fa trenta anys i com era Barcelona fa trenta anys, i preguntar-se què li ha passat al Guinardó.

El barri, amb els carrers tal i com estava fa trenta anys i sense cap mena d’afectació urbanística, segur que no tindria el mercat que té, ni els carrers com els té, ni la imatge que té.

Pla de transformació del Mercat del Guinardó en una nova dotació d’equipaments, d’habitatge i d’espai públic per al barri.

(Dossier de Premsa de la Generalitat de Catalunya. font: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/premsa/100709guinardo.pdf).