Imatge anterior: Rèplica del capitell del pilar de la Casa Kalonimus, a Mainz. Un colom?

Aquesta dissertació explora el contingut de l’article “El rei jueu de Narbona”, de l’Aryeh Graboïs (a Annales du Midi: revue archéologique, historique et philologique de la France méridionale, Tome 109, N°218, 1997, pp. 165-188), i del llibre Un principat jueu a la França feudal, 768-900, de l’Arthur Zuckerman (de Columbia University Press, 1972). Ambdues publicacions ens traslladen a una història que no s’explica a les escoles: el principat jueu de Narbona, i la seva relació amb Carles Martell i Carlemany. S’hi transcriu una contextualització sobre el llinatge principesc jueu anomenat Kalonimus, descendent del rei David. La tesi és que l’últim gran príncep jueu va ser el descobridor Cristòfor Colom, però la història oficial n’ha distorsionat els fets, el temps i els noms per ocultar la seva identitat, així com les arrels jueves d’aquesta gesta.

Colom o Kalonimus?, príncep jueu destronat?

El descobridor d’Amèrica es deia Colom, no pas Colón o Columbus (tot i que poden ser versions adaptades als respectius idiomes) perquè així ho diu la seva carta epistolar que es publica quan tot just arriba d’Amèrica; perquè també així s’autoanomenen els seus descendents; i perquè així l’anomena en cronista Gonzalo Fernández de Oviedo (1). Colom és tal com se’l coneix a terres catalanes, però apareix i desapareix del no-res, no hi ha cap rastre d’ell, i els Colom de Barcelona, València o Mallorca sembla que hi tenen poc a veure (o no). Però si ho mirem detalladament moltes pistes i evidències hi apunten.

Un català de cognom Bertran Margarit va ser el primer governador de les Índies, anomenat Pere, que històricament va ser considerat un italià, però ara se sap qui va ser. Uns Bertran, cosins dels Margarit, pertanyien a una acabalada branca a Barcelona de cognom Colom (com el descobridor) i un Margarit, de nom Joan, va ser insigne educador del rei Ferran. També hi va haver un insigne cartògraf de nom Jaume Bertran que formava part de l’escola mallorquina, la més important de l’època. Curiós, però sembla que a ningú li cridi l’atenció. Ah, i també és un català, de nom Jaume Ferrer de Blanes, qui delimita el repartiment de les terres del món entre els reis catòlics i els reis de Portugal al Tractat de Tordesillas de 1494, però ara ningú sap dir d’on apareix, ni quina és la seva família real. I un altre, de nom Bernat Boïl, que és el primer Patriarca de les Índies Occidentals. D’altra banda, l’almirall Colom informa els reis de la “gesta” a Barcelona, ​​allà es publica la primera carta que dóna fe d’això, i l’impuls de les primeres expedicions sorgeix de l’entorn del rei i comte de Barcelona. Particularment, el diner prové de jueus conversos que acabaran, tots o gairebé tots, a la foguera. Destaquen els La Cavalleria i els Santàngel, assentats a terres catalanes i valencianes, també aragoneses, segons fonts documentals. Ells van convèncer al rei per recolzar a en Colom, i hi posaren els seus recursos, i els de la corona, que administraven. Els La Cavalleria, al seu torn, són un insigne llinatge jueu convers que abans són els administradors de l’Orde del Temple de Salomó. I són família amb els Santàngel, que casa amb una La Cavalleria, com també ho fa el secretari del rei, en Joan Coloma, si bé hi ha qui ho qüestiona. D’altra banda, tot aquest entorn està molt vinculat amb un altre insigne cognom, aquest cop jueu, de nom Benvenist, que al seu torn és administrador de la hisenda del regne de Castella just fins poc abans del casament entre els reis Ferran i Isabel, que organitzen, per cert, els La Cavalleria juntament amb altres jueus. I això deixa de ser curiós, és molt significatiu, com ho és que el Papa és valencià, de terra catalana. I, val a dir… el sant calze es troba (una de les seves versions, segurament la principal) a la catedral de València. Això és oficial, però sembla que tampoc cridi l’atenció, ni es relaciona amb la famosa expulsió jueva de 1492, que també va ser àrab, després de l’ocupació, per part del rei, del regne de Granada. Després, a l’igual que tot aquest entorn, Colom serà objecte d’un esborrat evident. Als seus hereus se’ls hi treu els seus drets en els famosos plets de 1529 a 1535, i s’han perdut les cartes originals del descobridor, i el document original de les Capitulacions de Santa Fe, que… curiosament, la primera referència es troba a la Cancelleria de Barcelona i la signa Joan Coloma, el secretari amb família amb els La Cavalleria. Tot el que sabem d’ell és, bàsicament, de fonts alienes. Fins i tot, ell no va ser l’únic descobridor destronat en aquests plets, també hi ha el cas d’Hernán Cortés i, en un altre ordre, es podria afegir el de Francisco Pizarro (amb arrels jueves). Curiosament, Cortés llueix la senyal dels comtes de Barcelona al centre del seu escut heràldic, i la casa reial de l’Aragó, d’arrel catalana, té els comtes de Cortès, que són cavallers de l’Orde de Sant Joan, de grans honors. Massa casualitats, tret que ens creiem que Catalunya i els jueus no hi tenen res a veure perquè som realment ingenus. La història oficial ha deixat una explicació per a tot, però són tantes les alarmes que donen voltes als jueus i als catalans, i al seu tràgic destí a Europa Occidental, que ens hauria de fer pensar.

On cal mirar, doncs? Hi va haver un portador del llinatge del rei David, principal, de nom Kalonimus, abans que el Colom s’autoanomenés “portador de Crist” (signa com “Xpo FERENS”). Al darrera de l’últim Kalonimus hi ha, probablement (aquí es presenta com una hipòtesi), la identitat del “descobridor”, que també fou la del darrer gran príncep jueu, hereu del gran pare, o “sant pare”, de tots els poders d’Europa que ara entenem cristians. Però bé, això es mereix una explicació.

Fem memòria. Recuperem d’on prové el llinatge jueu, de nom Kalonimus, instal·lat al segle VIII oficial a Narbona. “Kalonimus” vindria a voler dir “El qui porta el bell nom”, segons el parer dels entesos, i d’una estimada amiga. Ells foren el llinatge principal, reconegut a tota Europa, descendent del rei David. El senyal del seu escut fou el lleó rampant, de Judea (que pot estar al darrera, qui sap, del Regne de Lleó, abans de ser intervingut per Castella). Van ser els Exilarques de Babilònia descendents del gran David, abans de que se’l convertís en el rei bíblic. Això cal entendre-ho bé, cert. Es diu que van ser ells els qui van difondre la tesi de les arrels babilòniques dels poders associats al gran Carlemany, però la història pot ser diferent. Per començar, crida l’atenció que no es parli d’ells, i que es doni per fet que van desaparèixer de sobte a principis del segle XIV, entre Nàpols i Catalunya, oficialment, si bé aquí es treu la pols dels documents que així ho donen a entendre. De moment, deixo anotat el fil d’Ariadna que ens porta al descobridor Cristòfor Colom, que parteix de la base que els fets del segle XIV cal entendre’ls més propers. Em baso en la reconstrucció neocronològica que fa anys que exploro, amb el projecte de recerca impagable de la Nova Cronologia dels matemàtics Fomenko i Nosovsky, però també als estudis que aporten altres ments privilegiades. Hi destaca la feina d’en Zuckerman i l’equivalent d’en Graboïs, que en Josep Bastardas (investigador català que ho treballa, si bé seguint la cronologia oficial) complementa a les seves darreres publicacions quan constata, sense embuts, que els levites jueus bé podrien ser els abats cristians, senyors dels monestirs que hem cristianitzat (veure “¿Eran judíos los carolingios?”, a Arqueología, historia y viajes sobre el mundo medieval, núm. 78, 2021, pp. 40-47; i “Els Levites: el poder fàctic del territori comtal català”, a Querol: Revista Cultural de Cerdanya, núm. 26, 2020, pp. 16-27).

Els últims descendents directes dels Kalonimus, tal com es pot constatar (tot i els paranys cronològics “oficials”), són les famílies que organitzen el matrimoni entre els reis Ferran i Isabel, i les que planifiquen la descoberta d’Amèrica. El fil a seguir és Babilònia-Kalonimus-Shaltiel/Benvenist-La Cavalleria… i els Gracia, els Santàngel i els Coloma, els Paternoy i d’altres. Tots són família, ves per on, i fins els Benvenist s’anomenen “Nassi”, prínceps jueus. També, amb els Bertran (es coneix el canvi de nom d’un Benvenist a un Bertran), que podrien ser família del famós Pere [Bertran] Margarit i els seus cosins Colom Bertran de Barcelona, els totpoderosos mecenes de l’Hospital de la Santa Creu i co-fundadors de la Taula de Canvi (el primer banc públic de l’anomenada Corona d’Aragó), que la història oficial no recorda d’on venen. Clar, no vol que es sàpiga. És a dir, ells són llinatge jueu, que diem convers, de primer nivell? Molt probablement, com també ho foren Jaume Ferrer de Blanes i d’altres protagonistes de la “gesta”, com ara en Cortés i en Pizarro. Abans, els Benvenist lideren (oficial i sistemàticament) la defensa dels jueus en totes les disputes medievals contra els cristians, des del segle XII al XV. Al darrera sempre hi ha un Vidal Benvenist, i un La Cavalleria, si ens creiem la història oficial, ja que en realitat hauria estat només una única i principal disputa i el mateix Vidal. Manipulant els documents s’han creat “falsos miralls”, que són duplicacions múltiples resultat de la dilatació de la història que demostra, sense embuts, la neocronologia fomenkiana.

Seguint aquest fil, els Colom “descobridors” i tot el seu seguici serien un clan del llinatge Kalonimus en una de les seves variants, ja que també s’havien establert a Itàlia i Alemanya. Però els “descobridors”, i “colonitzadors”, són els prínceps principals, de Narbona, avui oblidats i aleshores destronats. Ells criden als seus parents de Catalunya i Castella per a combatre les pretensions franceses, que arrasen la Septimània un cop cau l’Orde del Temple de Salomó a mans del rei de França i de Navarra, en una crisi de legitimitats. Sí, de Salomó, encara que costi encaixar-ho en la història oficial, que ho ha desubicat temporalment. Com deia, és una hipòtesi que està suportada per múltiples proves neocronològiques, que ara i aquí es deixen de costat per no perdre el fil principal. Només es contextualitza que els Kalonimus eren el llinatge “principal” jueu, en una forma molt superior a la reconeguda, però la història els ha fet desaparèixer al segle XIV (quan cauen els jueus i els templers a França, el 1306-1307 oficial). El darrer, de nom Kalonimus ben Kalonimus, que se l’ha fet transexual i un bromista, és fill del darrer príncep i acaba, curiosament, entre Avinyó i Catalunya, al servei dels Anjou, després de l’ocupació de Nàpols i les aliances matrimonials amb els poders catalans. Ara bé, hi ha raons per considerar que: ni van desaparèixer ni això va passar al segle XIV. La manipulació de la història va canviar, també, els episodis de la història de lloc, de context, i la millor forma de fer-ho va ser manipulant-los temporalment i creant noves narratives.

Entrant en més detall, al text que ens deixa escrit en Graboïs, sobre els prínceps de Narbona, podem intuir la presència del llinatge del rei David al darrera dels protagonistes de la “descoberta” d’Amèrica. Els prínceps es deien Kalonimus i tenien el principat a Narbona, així com un altre de principal a Barcelona. Provenen de Babilònia, són Exilarques jueus i d’ells procedeixen les escoles jueves que s’implanten per tota Europa Occidental a l’edat mitjana. Van dirigir hereditàriament l’escola talmúdica de Narbona, se’ls coneixia com els “reis jueus de Narbona” i el propi Benjamí de Tudela els va anomenar “el centre de la Torà”. Es considera que van arribar a representar el màxim prestigi del món jueu occidental, i d’allí naixeria la coneguda càbala.

Es tracta, doncs, d’una gran història, que resulta complicat encaixar en la idea cristiana del papat romà i en la naturalesa eminentment cristiana de la noblesa i la monarquia europees. Però encara resulta més complex acceptar que ells deixen descendència directa fins als entorns del rei “catòlic” i el descobridor, en Colom, a través dels Benvenist. Una descendència, altrament, reial, ja que amb ells s’originen els poders de la reialesa europea medieval. Això darrer no ho diu en Graboïs, ho demostren els estudis genealògics tot lligant caps que, per cert, són majoritàriament obra d’estudiosos jueus. En aquesta línia, Zuckerman ens fa saber que és molt probable que els llinatges carolingi i exilarca de Babilònia (jueu, arrelat a Narbona) fossin a l’arrel dels poders i privilegis reials i principescos d’Europa. Segons documenta, el rei carolingi Pipí va establir a Narbona un príncep jueu vassall com a recompensa per la cooperació amb la lluita contra l’Al-Àndalus, i el governant hauria estat Makir de Narbona, descendent probable de l’exilarca babilònic David Bustanai. Dedueix que és el mateix Teodoric, pare de Guillem de Gel·lona que casa amb la filla de Carles Martell, Alda, germana de Pipí, segons l’obra del príncep Kalonimos ben Tordos, descendent de Makir. La documentació que hi apunta és variada, i la darrera gran prova apareix prop de Narbona el 1829, a l’abadia de Lagrasse, si bé actualment hi ha fonts que fa del mateix Guillem de Gel·lona (comte de Tolosa) el primer Kalonimus. Això, sí, la línia dels Kalonimus, segons Zuckerman, comença quan acaba la recerca que fa fins el segle IX. En aquest sentit, l’obra de n’Aryeh Graboïs en fa la continuació, fins el segle XIV. Van ser sis segles de prínceps jueus? Pot ser, però la neocronologia ens ho explica d’una altra manera, diferent.

Aquesta és la recerca a dia d’avui insòlita que hem de treballar? Pot ser, és la més lògica. En tot cas ja hi estem a prop. Em feu cas o no, seguint aquests fils hi trobareu un misteriós poder jueu que s’ha esborrat dels llibres d’història, que es mereix ser estudiat. Una manera d’entendre-ho és tal com us l’he encaixat. El darrer gran príncep jueu va ser en Colom, i la història oficial ha distorsionat els fets, el temps i els noms perquè no ho puguem veure. Ell va ser el “portador de Crist”, i l’últim “rei dels jueus”. Va portar l'”esperit sant” tal com l’entenem avui, i per aquesta raó el seu nom, Colom, en català, significa “colom”.

Per més informació, sobre el treball d’en Graboïs, llegiu: FRANÇA, EL REGNE JUEU DE NARBONA I ELS DESCENDENTS DEL REI DAVID

…

(1) A data 26 de setembre de 2021, en Jordi Bilbeny aclareix que el cronista que cita el descobridor com a Colom és en Gonzalo Fernández de Oviedo, no en Bartolomé Casaus (o de las Casas), com s’havia indicat abans per error.

.

Andreu Marfull