CAUSA CATALANA: Entrevista a en Lluís Campins, el 2012

Catalunya és una nació que no té encaix a l’Estat que l’administra, i es vol constituir com a Estat propi

Publicat al blog CAUSA CATALANA, el setembre de 2012.
Entrevista de l’Andreu Marfull.

English version

Versión castellana

Passo en net una entrevista amb en Lluís Campins cinc dies després d’haver-la fet. Vam parlar sobre l’actual sentiment independentista a Catalunya, i en aquest temps s’han reunit n’Artur Mas i en Mariano Rajoy per parlar del concert econòmic tot i que el dia abans ja van dir-nos que no hi havia res a parlar. Ens han dit que és inconstitucional modificar la càrrega fiscal actual a Catalunya, i que és il·legal proclamar un Estat propi. El sindicat Manos Limpias ha presentat una denúncia a la FiscalÍa General del Estado contra l’Artur Mas per “un delito de sedición y otro de coacciones a las instituciones del Estado”. El Rei d’Espanya ha dit que deixem de ”perseguir quimeras y ahondar heridas”. El Ministre d’Exteriors espanyol ha declarat que “si Cataluña se independiza quedará eternamente fuera de la Unión Europea” perquè per entrar-hi cal l’acord de tots, deixant a entendre que Espanya ho impedirà. La Rosa Díez, líder d’un partit estatal, ha dit que veuria bé ”suprimir la autonomía de Cataluña”. La presidenta de Castilla-La Mancha que ”el futuro de Cataluña lo decidiremos entre todos los espanyoles”. I l’ex-president de l’Estat, el Sr. Aznar, que ”nadie romperá España”. El govern espanyol ha aprovat una llei que uniformitza l’educació, que algun diari ho ha publicat avui (2012.09.22) com a ”Una educación, una Nación”, independentment que sigui una competència autonòmica emparada per la Constitució Espanyola. I ahir mateix a Telemadrid es va emetre un documental, titulat Cataluña: independientes de la realidad, on s’expressa que ”España es España desde los romanos”, que “Catalunya no tiene historia como nación, fue siempre una región de la Corona de Aragón”, que “no tiene arte románico ni modernista propio”, que “los nacionalistas han engañado la población manipulando la educación durante décadas”, que “se gastan fortunas en imponer el catalán”, que ”los independentistas están locos”, que “Cataluña nunca será independiente” i si ho fos, afegeixen, “sería pobre y viviría en la miseria durante generaciones”. Però han dit encara més coses, com que “Cataluña es España desde siempre” i que “todo el patrimonio catalán, como las sardanas, es español, como los toros”. Vaja, ve de gust dir-los que deixin d’emetre toros per la televisió i a partir d’ara retransmetin cada dia un parell de sardanes a tot l’Estat. O millor que no ho facin, ara no tindria cap sentit. Això ho han dit entrevistant a diversos intel·lectuals i acadèmics de dins i fora de Catalunya. La darrera notícia, la del Sr. Bono, ex-president del Congrés i ex-ministre de Defensa, que ha dit que s’estima més “morir que ver España rota”. 

Mentrestant, a la resta del món diuen que el malestar dels catalans és real i que cal tenir-lo en compte. Avisen que el sobiranisme creixerà digui el que digui el Rei, i mostren la falta de lideratge del president espanyol. Veuen amb molta claredat que el sentiment independentista s’està alimentant per moments amb l’actitud dels líders espanyols i ja es pregunten si està de camí un nou Estat europeu.

Em sembla que hauria d’haver fet l’entrevista una setmana més tard.

El que cap mitjà de comunicació diu, encara, és que estem davant d’un evident símptoma de narcisisme cultural, espanyol, que busca arguments on no n’hi ha, senzillament perquè no els agrada el fet diferencial català, que no entenen realment dins d’Espanya, i cerquen un suport racional que frega l’absurd. El narcisisme es caracteritza per raonar com a patró unívoc els propis sentiments subjectius. Que no els agradi ho puc entendre, que tothom es pot equivocar també, però que es dediquin a trencar ponts i negar i ultratjar la identitat, i la societat, catalana, no. Es tracta d’una crisi, i debilitat, institucional, i d’un recel cultural que fa molts, molts anys, ha condicionat en excés, per bé i per mal, el sentir català. I és malaltís.

El mateix dia vaig fer una entrevista al Lluís museòleg, transcrita al bloc més personal ‘apunts i comes’, per qui li pugui interessar.

+++

L’entrevista

Recordo perfectament quan es morí en Franco. Els militars desfilant, els falangistes acompanyant el Franco al Valle de los Caídos, l’enterrament…, tot i que jo en aquell moment era molt nen, tenia deu anys. Tots a casa teníem por que hi hagués una nova guerra.

Realment hi havia por?

Recordo que hi havia una certa temença que pogués haver-hi un tipus de guerra. Els militars eren molt forts i molt feixistes, la societat estava en plena crisi econòmica i hi havia una tensió molt estesa. Però fixa-t’hi: Franco morí el 1975, i l’any 1977 ja s’havia fet un referèndum per la reforma política i s’estaven encarant unes eleccions que van dur a la Constitució, a les autonomies i a la legalització del tots el partits polítics. Un canvi de dalt a baix en només tres anys. A l’agost del 75, quan en Franco començava a estar públicament malalt, ningú es podia imaginar que tres anys després estaríem amb una Constitució democràtica i amb un Estat format per autonomies.

Unes autonomies que ara s’estan qüestionant.

És clar, això de les autonomies ha estat una ficció, el café para todos va ser una maniobra política, crec que des de bon principi burda  i irresponsable, per aigualir les aspiracions nacionals de Catalunya i el País Basc. Burda perquè donar a tothom autonomia no solucionava el problema, un problema nacional, de Catalunya i el País Basc dins d’Espanya. I irresponsable perquè multiplicava per quinze una estructura administrativa innecessària.

De totes maneres hi va haver anys de calma i esperança en aixecar un estat plurinacional.

No es pot dir que Catalunya i en bona part el País Basc, el País Valencià i les Balears, no hagin mostrat una clara lleialtat institucional i una actitud constructiva. Es van fer unes normes de joc que Catalunya va acceptar i amb les quals intentar jugar-hi.

Era un joc?

Era un joc, en realitat s’ha vist que era un joc. Possiblement molt al principi, abans del cop d’Estat de l’any 81, va haver-hi una voluntat de l’Estat espanyol en trobar una solució a l’encaix polític, però aquesta voluntat va durar molt poc. Es tractava de fer maniobres de distracció (com ho diuen els militars), de manera que semblés que s’estava fent el sistema autonòmic en clau política, quan en realitat el que es volia era distreure constantment les institucions catalanes i basques. Totes les lleis fetes des de l’any 1981 constaten una manca de voluntat en construir no ja un Estat plurinacional, sinó un de realment autonòmic, ja que una autonomia s’entén com una dotació de marge total o gairebé total de maniobra de la majoria dels aspectes polítics del desenvolupament de la societat.

Així doncs, aquest joc sembla que s’ha acabat, i ara es perfila un canvi profund institucional dins l’actual Estat espanyol. És aquest el camí a la independència o a un Estat federal?

Espanya no es planteja cap canvi institucional, ho fa només Catalunya. I per tant això ens porta, i no hi ha opció, a la independència, després del que estem veient. Ja portem més anys de democràcia que de franquisme, és a dir, des de la mort d’en Franco. En tots aquests anys ja hem vist quina és la voluntat política de l’Estat espanyol respecte el fet nacional i sobre el reconeixement d’una pluri-realitat política estatal, d’una veritable autonomia. Es a dir, hem d’assentir com ha de ser el sistema educatiu, el fiscal, el judicial… tot, des de com es matriculen els cotxes a com es paguen les medicines. El marge d’autonomia és només afegir alguna cosa del que diu el govern espanyol.

És a dir, hi ha una clara desautorització institucional vers Catalunya.

És la negació de la capacitat del govern català de tenir un veritable marge de sobirania, per petita que sigui. Per exemple, Groenlàndia, que és una autonomia danesa, va decidir no pertànyer a la UE ni a l’Euro, i no hi són. Això és autonomia política.

I creus que el camí a la independència és possible?

Crec que és necessari i inevitable.

I els catalans, ¿estem preparats per assumir aquest repte amb una població nouvinguda que supera la població catalana original?

Moltes d’aquestes persones ja fa molt temps que han arrelat a Catalunya i han tingut fills que són d’aquí, indubtablement catalans. I molts d’ells són políticament més afins a la independència que alguns catalans de generacions. Jo en sóc un bon exemple: per bé que per la banda del meu pare sóc “català de generacions”, la meva mare és d’Aragó, i jo hi parlo en castellà. Res d’extraordinari: si fos danesa hi parlaria en danès, però he crescut sabent quin és el meu país i quina la llengua pròpia d’aquest país.

La independència és un afer internacional? Hi ha responsabilitat internacional?

És un afer internacional. Ho és a partir del moment en què Catalunya es vol constituir en un nou Estat del món, no pas en una nova nació, perquè ja és una nació, mil·lenària. Això és molt important, hem de saber explicar al món que l’espurna, l’argument que culmina tot el procés, es l’argument econòmic i fiscal, però que el substrat del conflicte és de base política. Catalunya és una nació que no té un encaix a l’Estat que l’administra, i que es vol constituir com a Estat propi. És la reacció d’una nació que vol constituir-se en Estat en igualtat de condicions que les altres, que vol exercir el seu dret a la lliure determinació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s