Competència i crisi global, l’estat de la qüestió

Competència i crisi global, l’estat de la qüestió

L’escenari proposat per l’imperi mundial de l’economia política, en un mercat cada cop més exigent, intens i imprevisible, és promoure l’estímul controlat de la competència pel bé de tots i totes. Correcte? Sí, si es dóna per bo el discurs o narrativa oficial, de qui vetlla per assolir un benestar material a escala global, però No si s’analitza de quina manera es garanteix aquest escenari, i què representa.

Una de les proves més evidents de la irracionalitat del règim o sistema neoliberal que la humanitat ha instrumentalitzat en nom de l’economia global és el fet que no corrobora el mite del progrés material universal que es promou. Però adonar-se’n no és suficient, també cal entendre-ho per saber-ho conduir, tot i (aparentment) semblar un exercici utòpic o contradictori. Sembla utòpic perquè tot hi està relacionat, i canviar-ho tot no sembla una via raonable. I sembla contradictori perquè hi ha l’opinió generalitzada de que s’han assolit grans progressos amb l’estímul de la competència, encara que aquests no beneficiïn a tothom. Així mateix, hi ha una manera d’observar allò que hem creat que ens permet comprendre fins a quin punt és irracional: el procés d’urbanització global, tant de l’espai urbà com del rural, ens mostra el resultat del lliure mercat en competència, com hi participem activament i com altera el clima, la matriu biològica, les societats humanes i l’equilibri cultural. Aparentment, qüestionar com s’amuntega la població humana en grans aglomeracions urbanes i comprendre el seu reflex paral·lel en l’execució sistemàtica de grandíssims sectors destinats a l’exploració massiva, és aclaparador, perquè tots en formem part. Però és alhora una via d’anàlisi que permet establir-hi les relacions, i apuntar als fonaments irracionals de la competència legitimada en una economia global. Per aquesta raó, convé contextualitzar degudament què és la competència, a qui beneficia i quin és el seu projecte real, i evitar caure en els tòpics consolidats que defensen aquest Ordre Global, ja que dificulten la seva anàlisi. Fer-ho és una forma alliberadora de comprendre que és, de fet, la causa de la Crisi Global dels Valors Humans Universals, dels valors, raons i significats de tot allò que fins ara hem donat per bo col·lectivament.

La intensificació de l’estímul de la competència és el resultat de prioritzar l’expansió de la massa monetària, promovent l’ampliació del mercat econòmic amb múltiples crèdits i inversions (creant un deute expansiu i estructural), que facilita l’acumulació i la reproducció sistemàtica del capital. I ho fa qui té capacitat per reproduir aquest model i beneficiar-se’n; ho fa i ho fomenta compulsivament el Poder Establert.

La instauració legal d’un sistema de competència privativa basat en la creació de plusvàlues tendeix a crear grans mercats (monopolis) i a crear grans capitals (resultat de l’activitat econòmica i financera) que, per norma general, són destinats a concebre la creació de nous mercats que (idealment) generen noves plusvàlues derivades del rendiment del capital. És, per tant, una norma, no pas un projecte en sí. Aquesta situació propícia diverses contradiccions, com ara la inestabilitat que això genera, una acumulació desigual del lucre que se n’obté i una sobreexplotació dels recursos i les societats, mentre s’expandeix la massa monetària, un deute creixent i múltiples episodis de lluita o tensió geoestratègica pel seu control. Paral·lelament, s’urbanitza el món i es planifica sistemàticament la seva sobreexplotació per a finalitats econòmiques, en un escenari on l’espècie humana es veu abocada a una competència extrema entre els individus i les comunitats col·lectivitzades en la forma d’elits, grups socials i/o estats, on (gairebé) tot s’hi val. En aquest model els valors universals són utopies sempre incomplertes, a mig fer, i no tenen cap rigor. La utopia del progrés esdevé, per tant, només un motor simbòlic que facilita l’imperi d’un mercat global irracional basat en el paradigma de la lliure competència.

El mercat global és eminentment un constructe especulatiu quan se n’observa la seva dimensió conjunta, i és la causa fonamental de la crisi ecològica i humana en què vivim. Aquesta evidència es contrasta amb dues observacions complementàries. En primer lloc es troba la creixent contaminació i el canvi climàtic, les dificultats en posar-hi fre i l’excés de consum dels recursos naturals derivats del dret a l’explotació creixent que promouen els tractats internacionals. Aquesta norma minimitza els riscos quan són costos i els converteix en càrregues estructurals, i supedita als marcs legals que, en els estats, s’articulen en nom de constitucions. Aquesta situació està relacionada amb el creixent procés d’urbanització i la incapacitat tècnica de promoure qualsevol planificació efectiva de l’espai a escala global que ho racionalitzi. En segon lloc, en el terreny sociocultural, es troba la creixent desestabilització o atomització de les societats, que es veuen abocades a la competència (i a la lluita), essent una realitat que tendeix a alterar i debilitar la capacitat de reacció política i social. Territori, societat i economia política participen d’aquest irracional procés competitiu, conjunta i globalment, mentre se’n beneficia una ínfima part del territori i de les persones.

Els recursos naturals i les societats estan exposats a la inestabilitat sistèmica, complexa i desregulada del moviment del capital i, com a resultat, aquesta pressió exerceix un gran impacte als territoris i a les societats d’arreu, sense excepció, provocant la transformació geogràfica intensiva i desigual de l’activitat humana, la seva inestabilitat estructural i un procés exponencial d’urbanització al servei de l’activitat econòmica a escala global sense cap mena de planificació. L’especulació és la norma bàsica per exercir el dret competitiu a explotar els recursos i les societats. L’autoritat de la riquesa biològica destruïda innecessàriament no hi pot fer res i la resta de la població humana hi col·labora en perjudici propi, ja que si no ho fa en pateix la pobresa material extrema. Per què pateix aquesta exclusió? Doncs perquè la humanitat fa temps que ha perdut el dret natural de beneficiar-se lliurement dels béns que ens ofereix la naturalesa. Fent-ne una lectura històrica, l’origen d’aquesta realitat és una apropiació indeguda dels béns i dels recursos humans i naturals, resultat de la regulació dels drets de propietat als què la humanitat mai ha renunciat. Fent-ho ha estipulat la norma fonamental del dret a beneficiar-se’n i, de retruc, el dret a competir-hi. És a dir, del dret col·lectiu al lliure benefici dels béns naturals hem creat el dret a la lliure empresa per a competir-hi pel benefici privat. Les “Constitucions” són, bàsicament, el text legal que ho instaura arreu del món i representen al Poder Social. Els “Tractats Internacionals” són l’espai del Poder Econòmic. Les Constitucions es supediten als Tractats, i fent-ho el Poder Econòmic imposa les pròpies lleis al Poder Social.

I com es pot invertir aquest règim o norma fonamental legalment instituïts?

La suma de les múltiples finalitats del mercat econòmic (de tota empresa, projecte o pla finançats per la banca i avalada (o no) pels estats i les aliances internacionals) és promoure plusvàlues eminentment especulatives, no pas crear un creixement harmònic i equitatiu, ja que aquest escenari implicaria racionalitzar l’estímul dels sectors econòmics privatius (la immensa majoria), abandonar el projecte financer (privatiu) que manté l’estímul de la competència pel lucre econòmic, i renunciar al marc legal que empara el dret privat a enriquir-se a costa de múltiples càrregues -i conseqüències- que no són ateses. És a dir, desmunta tot allò que hem erigit com l’Ordre Global que regeix el Lliure Mercat.

Tècnicament, per conduir l’activitat productiva a un creixement harmònic i equitatiu raonable, es requereix d’un control suplementari a l’actual que reguli els objectius, les necessitats i les finalitats de l’activitat productiva (que eviti l’especulació intrínseca en una competència privativa dirigida a l’obtenció de monopolis que garanteixin plusvàlues) i destinar els esforços a corregir les desigualtats que promou l’explotació de l’economia de mercat, degut a l’estímul sistemàtic d’una competència irracional. És a dir, es requereix repensar de dalt a baix el sentit del comerç mundial i el sentit racional dels drets i els deures desiguals normalitzats, resultat d’un procés històric.

El mercat promou el desenvolupament tecnològic i l’economia de béns i serveis, però no ho promou de forma equitativa i/o racional. De fet, explota les desigualtats de drets socials i ambientals bàsicament per a crear plusvàlues. Tal i com ho promou l’Organització Mundial del Comerç (OMC), s’exploten els drets desiguals i el baix cost que això representa de forma desigual (ho fa qui n’extreu la riquesa), mentre es prohibeixen (s’inhibeixen) les pràctiques proteccionistes que podrien permetre als estats amb menor poder econòmic beneficiar-se de part dels beneficis que generen els seus recursos i la ma d’obra pròpia. És a dir, les desigualtats biològiques i socials que es normalitzen entre els diferents marcs normatius estatals permeten la vigorositat d’una Economia Global Productiva beneficiant a una part del món, i perjudicant a la immensa majoria. Per aquesta raó el capital circula lliurement però no les persones ni els drets, mentre les grans empreses es troben necessàriament aliades amb l’economia política dels estats que les custodien, concedint enormes privilegis a un Poderós Constructe Financer del qual participen, mantenint interessos comuns. Paral·lelament, el constructe econòmic i financer té el privilegi internacional de gaudir de les Desigualtats que Alimenten al Mercat Global (on un món pobre garanteix béns i recursos a un món ric que els transforma en plusvàlues, que es privatitzen) i el control absolut de les lleis o normes que el reprodueixen.

Per tant:

S’ha creat un model de «lliure mercat» que, bàsicament, beneficia a qui es troba en una posició preferent o avantatjosa, resultat d’un procés històric que té els seus fonaments en múltiples pactes i negociacions, guerres i explotacions, que han teixit les actuals «normes comercials». I les «normes comercials» són les regles de l’Ordre Internacional. S’han creat les regles o normes d’un «joc» en què, tècnicament, s’acumula riquesa però és intrínsecament inestable, irresponsable i desigual. I, paral·lelament, es promou sistemàticament la negació d’aquest maliciós constructe creant un imaginari o cosmovisió col·lectiva que en promou la seva bondat. Col·lectivament ens hem posat, literalment, una bena (institucional, legal, educativa, intel·lectual…) als ulls.

El «joc de la competència» posa els recursos i les persones al servei d’una finalitat especulativa, i aquesta «norma» estructural implica que, de fet, tot el constructe socioeconòmic i territorial s’hi trobi afectat. A la inestabilitat de l’espai cal afegir-hi la gentrificació urbana i social, la inestabilitat laboral i, sobretot, l’especulació, la corrupció i l’evasió de capitals, que són diferents expressions contraposades però complementàries d’una «realitat subjectiva» constantment alterada que assola tots els valors universals i impedeix replantejar qualsevol alternativa a curt, mig o llarg termini.

Resultat d’una competència induïda i sobredimensionada artificialment s’acumulen expectatives en la forma de Grans Tractats Internacionals per a l’Estímul Compulsiu de la Competència, que legitimen grans i petits plans estratègics que promouen la narrativa del benefici col·lectiu però dissimulen la seva finalitat última: crear unes plusvàlues privatives que cada cop són menors i més selectives (perquè tendeixen a crear grans monopolis, oligopolis). El nombre dels grans i petits projectes és creixent i inversament proporcional al seu èxit, que és cada cop més breu i més costós, mentre el repartiment de la riquesa és més desigual. Paral·lelament, els recursos naturals es troben sobreexplotats amb múltiples conseqüències nocives per la matriu biològica i el medi ambient, mentre les societats humanes, en la forma de múltiples individus més o menys col·lectivitzats en el règim de la competència, tendeix a fer-se preguntes imprecises a grans temes que no controlen. En conjunt, s’observa aquesta tendència sense comprendre’n les causes, mentre emergeix un debat global que, poc a poc, apunta a les Lleis Injustes de l’Economia Global. De fet, va creixent i no té aturador perquè el col·lapse d’aquest Ordre Global en Competència és qüestió de temps. És inevitable i, alhora, és el principal repte global que ha d’atendre la Humanitat per a conduir el seu Futur.

Andreu Marfull Pujadas
2018-03-30

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s