PER UNA ÈTICA CORRESPONSABLE
en la planificació de les ciutats i el territori

La planificació econòmica i social de l’espai, a mida que s’articula en nom d’una ordenació urbana i territorial, instrumentalitza uns determinats principis reguladors que ignoren les causes fonamentals que els motiven (l’interès subjacent). En aquest procés, els valors de l’ordenació espacial esdevenen una eina abstreta de tot compromís global, que evita fer referència a una ètica corresponsable que integri el conjunt de la realitat objectivada. Al seu torn, s’hi articula (legal i simbòlicament) una idea subjectivada que amaga les pròpies contradiccions, així com la inseguretat d’allò que es proposa.

A l’inici del segle XXI, la solució espacial de l’economia política promou una inestabilitat estructural, derivada d’una competència desigual, institucionalitzada, per exercir el dret a l’espai al servei de la creació de plusvàlues. Aquesta situació esdevé una llei coercitiva que ocasiona una distorsió dels valors que professa l’ordre establert i la societat tolera i/o executa passivament. S’imposa, doncs, una contradicció en el propi concepte de planificació de l’espai, mentre s’urbanitza i es reurbanitza sense cap altra justificació que l’exercici legalment constituït del dret a enriquir-se i l’obligació d’acumular riquesa per no empobrir-se. És a dir, el deure a acumular plusvàlues per sobreviure i, si es pot, per enriquir-se, a costa del que faci falta. La conseqüència és evident: s’estimula un creixement irracional, que es racionalitza, mantenint un model inestable i desigual, que és estructural.

L’obligació a acumular riquesa per no empobrir-se no és un projecte dissenyat pel bé de tots. És el resultat de múltiples pactes entre poders acumulats, que promou “el joc del moviment del capital” i dibuixa un futur objectiu (a curt, mitjà i llarg termini, sense limitació) altament problemàtic. El món que es representa, observable en la tendència a urbanitzar i reurbanitzar que es manifesta globalment, es sintetitza en dos patrons fonamentals:

1. AMPLIAR L’ESPAI URBANITZAT: Adaptar l’espai al servei del capital acumulat, amb la finalitat de reproduir un sistema/règim acumulatiu.
2. REDUIR LES BARRERES ESPACIALS: Supeditar els drets biològics i socials al dret a adaptar l’espai al servei de la reproducció del capital desigual.

La CONSEQÜÈNCIA d’aquesta tendència sistèmica és una contradicció estructural, entre allò que es professa i allò que succeeix, quan es tracten els reptes globals. Per aquesta raó el món no es planifica globalment, sinó puntualment. Si es fes globalment caldria, abans, repensar les bases de l’actual ordre mundial. Mentrestant, s’impossibilita la capacitat de planificar un futur èticament raonable de l’espai, així com d’evitar el col·lapse ambiental, les desigualtats socials i els desequilibris territorials a escala global.

– Escenari –

Amb un impertorbable procés d’urbanització global, que garanteix la supervivència d’un règim econòmic acumulatiu, que obliga a crear plusvàlues a costa dels drets i dels recursos universals, que impossibilita planificar el món pel bé de tots, es genera un escenari delimitat per dos extrems, que són el mirall de la mateixa problemàtica.

EXTREM A (majoria): Participar de la producció sistemàtica de béns i serveis i no beneficiar-se’n. Ciutats i territoris perjudicats en un món desigual, contaminat, adulterat i inestable.

EXTREM B (minoria): Participar dels beneficis de la producció sistemàtica de béns i serveis. Ciutats i territoris privilegiats en un món desigual, contaminat, adulterat i inestable.

És a dir, posar límits a l’activitat productiva de les societats humanes, instrumentalitzant les ciutats i el territori per aquesta finalitat, no és un objectiu. Al seu torn, s’apliquen unes normes que estimulen la creativitat i la competència, però que generen un espai urbanitzat acumulatiu, inestable i desigual, que altera i reconfigura periòdicament les ciutats i les aliances territorials, situant-les en competència estructural. Com a resultat, el planeta s’urbanitza i es reurbanitza sistèmicament, sense control social, promovent una determinada planificació econòmica que intervé l’espai, amb un evident impacte ecològic i notables conseqüències geopolítiques.

– Objectiu –

Per invertir el problemàtic procés d’urbanització del món es requereix concebre un desenvolupament harmònic èticament corresponsable, pel foment d’un ordre mundial just, que supediti el conjunt de polítiques econòmiques, polítiques i socials sota un renovat paradigma del bé comú, dels valors i/o les màximes universals, tant biològiques com socials.

– Acció institucional –

Dissenyar i posar en pràctica un nou govern mundial, que resolgui les conseqüències de l’actual desequilibri dels poders en competència, i fomenti un pacte global que prioritzi l’execució d’un renovat desenvolupament territorial harmònic, global, just i corresponsable.

– Acció legal –

Intervenir decididament en el control del moviment del capital, posant-lo al servei d’un nou projecte global, pactat, que posi fi a un mercat global basat en una competència desigual que impossibilita la incorporació d’uns drets (valors i/o màximes) universals biològics i socials. Per aquest motiu cal posar fi, legalment, a l’actual vincle inalienable entre l’activitat humana i l’obligatorietat de crear, material i artificialment, plusvàlues privatives per sobreviure.

– Acció col·lectiva –

Dissenyar una nova política territorial dirigida al desenvolupament d’una autosuficiència material, alimentària i energètica en harmonia amb la capacitat de renovació dels recursos i el dret a la vida del conjunt d’essers vius. És a dir, posar l’enginy humà al servei d’un nou pacte global de la humanitat amb sí mateixa i amb la matriu biològica global.

Andreu Marfull
2018·02·24