Recerca sobre la NC. Maria Magdalena

– Subtítols en castellà i en anglès –

Qui va ser Maria Magdalena? Una aproximació a Eudòxia Comnena

– Treball realitzat amb la supervisió dels professors A.T.Fomenko y G.V.Nosovskiy –

Andreu Marfull-Pujadas [1]

.

Treball presentat al

16è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya.
Arenys de Munt (Barcelona), Sala Municipal, 18-19 de novembre de 2016.
Ponència: “La Nova Cronologia d’Anatoly Fomenko (2a. part)”

Presentació.pdf

.

En aquesta presentació s’hi tracta d’una nova manera de concebre la iconografia cristiana medieval, en especial Maria Magdalena. La recerca forma part d’una línia de treball emmarcada en el grup d’investigació científica de la Nova Cronologia (NC), dirigit pels professors A.T.Fomenko i G.V. Nosovskiy [2]. Aquí es presenta un resum d’un treball més ampli publicat a la web oficial de la NC (clicar).

La cronologia oficial posada en dubte al llarg de la història. Brevíssim resum

L’evidència i la negació de la Nova Cronologia. Brevíssim resum

Què és la Nova Cronologia. Brevíssim resum

————–

La història s’escriu i es reescriu manipulant el passat, en especial quan té lloc un canvi d’autoritat. En aquest procés es creen nous ideals en nom de símbols, institucions o lleis. Així mateix, hi ha símbols que no es poden esborrar. Per exemple, les icones de la Mare de Déu i el Crist majestàtic que es difonen per Europa al llarg de la Baixa Edat Mitjana. En canvi, el que sí es pot fer és modificar-ne el significat. Seguint aquest plantejament, i en el marc de la NC, es planteja la hipòtesi de que la Mare de Déu fou en veritat la icona de Maria Magdalena, portadora de la sang de Crist, que no hauria estat un rei dels jueus pobre, sinó un emperador romà que s’hauria convertit en un mite i hauria traspassat la seva sang a les monarquies d’Europa (i de mig món).

Per mostrar el sentit d’aquesta hipòtesi, és suggerent constatar la feina realitzada per la NC, que mostra la manipulació i la invenció del nostre passat. A les seves taules comparatives (on es comparen els anys de govern i les biografies dels dignataris) s’observa com (entre d’altres casos) els emperadors de Roma (anys 1143-1453 d.C.) equivalen als reis d’Anglaterra (anys 1040-1327 d.C.); els reis d’Israel (segles X-VIII a.C.) als emperadors de Roma (segles IV-V d.C.); els papes de Roma (anys 141-314 d.C.) als papes del següent període (anys 314-532); els reis de Navarra (anys 880-1234 d.C.) als reis de Suècia (anys 1611-1950 d.C.); els reis de Judea (anys 928-587 a.C.) als emperadors de Roma d’Orient (anys 306-700 d.C.); els emperadors de Roma (anys 82 a.C.-segle III d.C.) als emperadors del següent període (segles III-VI d.C.); i els emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic (anys 911-1307 d.C.) als reis d’Israel (segles X-VI a.C.), en un cicle en què els 70 anys del captiveri de Babilònia (del poble jueu) equivaldrien als 70 anys del papat a Avinyó.

composicio

És a dir, aquesta darrera taula mostra que els Habsburg serien hebreus i que Israel no anà a la Babilònia mesopotàmica, sinó a l’Avinyó provençal. Aquesta hipòtesi es corrobora amb el fet, històric, de que fou en temps del papat d’Avinyó que es constata el domini de la comunitat jueva en les terres provençals, occitanes i catalanes. Per tant, aquesta reconstrucció genealògica podria donar una explicació de l’origen d’aquests poders, que haurien vingut, en aquest cas, de Palestina o directament d’Egipte (coincidint amb l’èxode bíblic de Moisès). Per què vindria donat aquest èxode? doncs segons aquest plantejament, en el marc de la NC, tindria a veure amb la implantació de nous poders turcs a l’Orient. L’episodi principal seria el 1453, en què oficialment els turcs sotmeten l’Imperi Romà, i després Palestina i Egipte. L’èxode jueu seria, en aquest sentit, ocasionat per aquest episodi històric.

La quantitat d’informació que treballa aquesta teoria (la NC) és extraordinària, i té encara molt recorregut a fer. Per aquest motiu, aquí es presenta només el cas d’Andrònic i Eudòxia, que serien els emperadors de Roma al segle XII, i acabarien donant peu als mites del poble jueu (descendents del rei David), Jesús i Maria Magdalena. [3]

L’origen d’aquest relat és als anys 1182-1185 d.C. Durant tres anys va governar l’emperador romà Andrònic Comnè, però provocà una revolució dels nobles propers, que el feren detenir. Fou jutjat sense misericòrdia, condemnat a martiri públic i, en el seu turment, un soldat romà li clavà una espasa. És una biografia equivalent a la de Jesús, que predicà tres anys, provocà una alteració de l’ordre públic, el varen detenir, el varen jutjar sense misericòrdia i el propi poble el condemnà a martiri públic, on un soldat romà li clavà una llança.

Però l’epicentre de la crònica és a l’any 1204. L’any 1204 canvia la història del cristianisme i de l’Imperi Romà. L’any 1204 es funda l’Imperi de Trebisonda, al sud-est de la Mar Negra, i fou obra dels fills d’Andrònic i la seva cosina germana Tamara. Tamara i Andrònic eren néts de David, el rei David de Geòrgia, que acabaria esdevenint un mite. L’any 1204, altrament, tindrien lloc dos episodis més. Per un costat es troba la croada cristiana a Constantinoble, l’any 1204, que oficialment suposà el control de l’Imperi per part de l’Europa Occidental, després dels anys de govern inestable que havia provocat la caiguda d’Andrònic. Però l’altre episodi és el que interessa ressaltar aquí. L’any 1204 es casen Maria i Pere el Catòlic, a l’Occitània. Eren la senyora de Montpeller i el comte de Barcelona. Aquesta història és excepcional. Diu la crònica que la mare de Maria, Eudòxia Comnena, fou enviada a la Provença per casar-se amb el comte de Barcelona, però que no fou possible i ho faria la seva filla, Maria. L’excepcionalitat no és, però, aquest episodi, sinó el fet que es coneix a aquesta Eudòxia com la neboda de l’emperador de Roma, i se l’anomena l'”emperadriu”, sense que oficialment res apunti a la lògica d’aquesta dignitat imperial. El fet que en fos neboda no és un raonament vàlid. Però hi ha un element que adquireix gran interès, i aporta valor a aquesta recerca. La crònica d’Andrònic indica que va tenir per amant a la seva neboda, que es deia Eudòxia Comnena. És a dir, duess eudòxies, dues nebodes d’emperadors romans, un temps cronològic equivalent i una gran història al darrera. Tot apunta al mateix lloc. Quin? a l’origen de diversos mites, com ara el de Maria Magdalena, convertida en el símbol de la continuïtat del llinatge imperial i quelcom més. Eudòxia es feu monja a Anhana, on la història de l’Orde de Sant Benet indica que es va estendre l’orde per Europa. És a dir, es podria donar el cas que Eudòxia fes aquesta empresa des d’Anhana, fos beneïda simbòlicament (“Benet/Benedictus”) i iniciés una escola de pensament, treball, hospitalitat i contemplació (els benedictins) que donaria lloc a l’església cristiana evangèlica.

Diverses evidències apunten a aquest plantejament. Per un costat el fet que les cròniques medievals situïn a Maria Magdalena a la Provença i a Borgonya, però també el fet que situïn a les maries de Betània, de Caifàs i de Salomé a les mateixes terres, totes elles seguidores de Jesús i protagonistes del Nou Testament.

Montpeller estaria al centre d’aquesta història. Allà es fundaria la major escola de medicina d’Europa, l’any 1198 s’aprovaria oficialment l’Orde de l’Esperit Sant (vinculat bíblicament a Maria Magdalena i a la mare de Jesús), i l’any 1204 tindria per patrona a Notre-Dame des Tables, amb una icona “idèntica” a la de Montserrat. Però hi ha més evidències, en aquest cas al patrimoni artístic que es conserva. Estàtues, quadres i llegendes parlen d’una reina, d’una Maria coronada, que sovint porta a les mans el calze de la sang de Crist, i d’una àvia monja, de nom Ana. Maria fou reina (i comtessa de Barcelona) i la seva mare Eudòxia fou monja a Anhana (es correspondria amb l’Ana, la mare de la Maria bíblica).

sainte-enimie

Sainte-Enimie. Títol oficial: “Ana amb Maria i Jesús”, segle XV. Notre-Dame-du-Gourg, a Sainte-Enimie (prop de Montpeller). Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Ana_(madre_de_Mar%C3%ADa)#/media/File:Eglise_Sainte-Enimie_statue_sainte_Anne_Vierge_Enfant.jpg [Consulta 15 de novembre de 2016]. Domini públic (llicència CC BY-SA 4.0).

Les cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, així com el Llibre dels feyts de Jaume I, parlen de la importància de la concepció del nen de Maria, amb Pere del Catòlic, de la mateixa manera que la Bíblia transforma la concepció de Maria en l’origen simbòlic del cristianisme. És a dir, l’Esperit Sant seria l’origen de tot, però en un sentit figurat. La història oficial, però, en dóna un significat alternatiu. L’Orde de l’Esperit Sant es fundaria a Montpeller, en temps d’Eudòxia, i fundaria centenars d’hospitals per tota Europa. La seva crònica seria la senyal de la seva obra, hospitalària, com ho seria el missatge de Jesús.

Jaume I seria, doncs, la icona del renaixement del llinatge d’Andrònic, que la història oficial transformaria en el comte de Barcelona i, probablement, amb un símbol que només pot ser un candidat: Sant Jaume, a Compostela. Una evidència complementària apuntaria a aquesta hipòtesi: l’emblema de Montpeller, una bola vermella sobre fons blanc, com l’emblema de l’emperador del Japó. Ambdós emblemes significarien el punt per on surt el sol (Japó) i on es pon (Europa Occidental), on el seu extrem oest seria on es contemplarien els estels (Compostela), un cop el sol donés pas a la negra nit. Seria el símbol del control dels dominis del món, per part de l’Imperi.

Aquesta història és complexa, i contradictòria amb el substrat històric que forma part de la memòria col·lectiva, però té sentit. El té si es considera la veracitat de la teoria de la NC, que indica que al segle XVI es transformà tota aquesta iconografia medieval (maternitat i crucifixió de l’emperador) en el Nou Testament, després del desafiament turc al control de l’epicentre de l’Imperi Romà, un imperi amb un control global que a partir d’aleshores implosionaria.

Els mapes corroboren aquest plantejament. Als mapes del segle XVI s’observa la presència de banderes “catalanes” pel món i per mitja Europa, amb uns colors, el groc i el vermell, propis de l’Imperi. Altrament, l’emblema de l’Imperi de Trebisonda, una àguila bicèfala de color groc sobre fons vermell, visible als mapes medievals, s’estendria per Europa, per Rússia i per Àustria, amb el mateix símbol. En el cas de Rússia amb els mateixos colors. La NC apunta a què aquest episodi està escrit a les cròniques del tsar Ivan el Terrible, i que Carles V d’Habsburg seria la versió de la contra-història. És plausible? Seguint aquest plantejament hi ha una manera de veure la història que permet fer-se aquesta pregunta. La NC mostra que un mateix episodi pot donar peu a múltiples cròniques, que s’espaien en el temps per deixar traces d’aquest relat. Doncs bé, en el cas de Catalunya hi ha cinc episodis que en parlen, on una autoritat intrusa ocupa el poder. Es tracta de l’arribada dels visigots, dels omeies (sarraïns, on el líder seria en Musa, és a dir en Moisès), de Carlemany (que posaria a en Guifré), dels Trastàmara (Casp, 1412) i, finalment, de Carles V, de la ma del Toisó d’Or (a Barcelona, el 1519). Serien cròniques equivalents?

Seguint aquest plantejament, a mitjans del segle XVI s’instal·laria un poder a Catalunya, que podria correspondre amb l’arribada dels Habsburg als dominis hispànics, i es tractaria d’una història molt diferent a la oficial. Tindria a veure amb la persecució càtara, que segons la NC hauria tingut lloc al segle XVI, no al XIII.

Existeix un episodi d’interès que permet seguir-ne les passes: la persecució hugonota. Els hugonots i la seva persecució, segons la NC, es corresponen a l’episodi de la croada albigesa, contra els càtars, que no hauria tingut lloc al segle XIII, sinó al XVI. Què apunta a aquest plantejament? Doncs diferents evidències, com ho és el fet contradictori que els pares de Jaume I fossin vençuts tan ignominiosament i després ell, educat pels vencedors, fos el símbol del Casal de Barcelona. Però n’hi ha una d’especial interès. L’any 1562 és desarticulada, oficialment, l’Orde de l’Esperit Sant, a Montpeller, que és atacada pels hugonots, que serien també atacats i vençuts després pels catòlics. Així mateix, dos fets complementaris apunten a una història tergiversada. En primer lloc el fet que l’any 1589, un rei francès, hugonot, assoleix el tro. És n’Enric de Borbó, rei de Navarra i antecessor de l’actual rei Felip VI de la Corona d’Espanya. En segon lloc, el fet que l’any 1578 es funda l’Orde de l’Esperit Sant, en aquest cas nobiliària i militar, i esdevé el símbol, l’emblema, dels monarques de França fins a la Revolució Francesa, l’any 1789. És a dir, aquesta orde seria l’equivalent al Toisó d’or dels Habsburg, mantenint la seva dignitat màxima però ocultant que, en realitat, faria honor a Maria Magdalena, la fusió de les mares Eudòxia i Maria de Montpeller.

Fins aquí aquesta presentació, però no les evidències. La recerca es podria estendre indefinidament, però aquesta història és la principal, la que a partir d’ella es pot resseguir el fil. Per exemple, preguntant-se per què no hi ha cap hospital de l’Esperit Sant a la Barcelona medieval, i en canvi un colom (símbol de l’Esperit Sant) funda l’Hospital de la Santa Creu. O per exemple, preguntant-se per què a Barcelona l’Orde del Sant Sepulcre és al monestir de Santa Anna, o per què la catedral de Barcelona es diu “Santa Eulàlia i la Santa Creu”. Santa Anna seria la mare de Maria (Eudòxia d’Anhana), i Santa Eulàlia? Doncs bé, la crònica de Santa Eulàlia en dóna una pista. Mor a la creu de Sant Andreu, i Sant Andreu, el patriarca de l’Església Ortodoxa, tindria una crònica equivalent a la de Jesús, Andrònic. I al morir li surt un colom, l’Esperit Sant és sobre ella, com a les maries Verge i Magdalena. Altrament, té una ploma, sovint un llibre, i és senyal de que fou ella, i no els apòstols Pere o Andreu, qui va escriure la història de l’església cristiana evangèlica.

[1] andreumarfull@gmail.com
[2] Veure el lloc http://www.chronologia.org (Web oficial de la Nova Cronologia).
[3] L’objecte d’aquesta presentació no és explicar els detalls, que poden ser analitzats a l’article “Qui va ser Maria Magdalena? Una aproximació a Eudòxia Comnena”, d’Andreu Marfull, i al conjunt de les obres de la NC, liderades pels professors A.T.Fomenko i G.V.Nosovskiy.

Advertisements

4 Comments Add yours

  1. Gustau ha dit:

    Bon dia,
    Bona pensada i bona exposició, no puc valorar la identificació del relat bíblic i la dinastia Comnena. Puc , però, afegir d’altres consideracions.
    El senyal heràldic del regne de Jerusalem és la Creu Potens que és una variació de la bandera georgiana, aquesta creu ja va ser associada al s. XIX amb un altre mite català, Otger Cataló. Per cert, senyal robat pel feixisme espanyol establert a Catalunya.
    Una altra eina que et pot servir és l’etimologia. Per exemple, la confusió entre les diferents Maria. El nom Maria, realmet n’hauriem de considerar-lo com a substantiu, significant dona casada (o muller com dieu al Principat). La dona de Magdala o del Senyor…
    De sempre, per a l’ església vaticana, els arrels del casal reial catalá han estat una anatema. Un llinatge caractetitzat pel seu pél: bel.ló, pilós, vellut… talment l’imaginari francès se’l va fer seu inventant-se els Merovingis.
    A l’espera del teu vinent treball.
    Salut

    1. AMP ha dit:

      Bon dia Gustau,
      Estic totalment d’acord amb les seves observacions. L’Otger seria una llegenda, com Don Pelayo. Sobre Maria, fins i tot dialoga amb “mare”, com Pere ho fa amb “pare” (observació feta per la Carme Calvell). Sobre les creus de Jerusalem i Geòrgia, és molt encertat.
      Sobre la bandera i l’Otger cataló no en conec els detalls, tanmateix. Però realment sembla molt interessant.
      Estem recollint dades per avançar en aquesta línia de treball i l’animo a seguir compartint informació. Pot fer-ho amb comentaris públics (com aquest) o en privat (andreumarfull@gmail.com). Com vulgui.
      Gràcies!

      1. Gustau ha dit:

        Bon dia,

        Si puc, afegiré dues propostes:
        Una, els noms tenen un significat i una etimologia, tenim noms personals d’origen hebreu, “llatí”, germànics… i si el mite dels nou cavallers de la fama fos real. Una característica del llinatge reial català era el pél llarg i roig, per tant si Otger Catalò poguès ser ‘Lo roig català’, un vel.lònida.

        Dos, pel que has dit dels Trastàmara que tinguès a vore amb la reina Tamara, té relació amb la reina Maria de Lluna, esposa del rei Martí I. A llavors, el llinatge dels comtes de Lluna esdevé reis d’Aragó. I els Lluna retien homenatge als Urgell, motiu del canvi de nom (Lluna-Aragó).

        Salut

      2. AMP ha dit:

        Interessants propostes Gustau. Tal i com ho veig, com bé identifiques, es tracta d’uns personatges singulars (l’Otger, els Trastàmara i els Lluna”) a mig camí entre la ficció i la realitat. Doncs bé, segons la NC, tot apunta a què es tracta d’uns personatges que ens parlen de nous poders, provinents de l’Orient, que representen la història global oculta de la memòria col·lectiva. Els Urgell també en serien protagonistes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s