Avui, més ben dit fa unes hores, ha estat el dia del pare. No ha estat un dia especial, fins que els meus fills m’hi han fet pensar. Després de set anys essent pare encara no ho havia fet prou.

La meva filla (cinc anys, camí dels sis), en un taller de l’escola, m’ha dibuixat jove, content, amb la barba que pica i amb una tassa de cafè, tot i que sap, per què la mare li diu, que prendre molt de cafè no és bo per la salut. Amb un cor i un ‘estimo’ en castellà (era la classe de castellà).

El meu fill (set anys) m’ha dibuixat a casa (a l’escola no han preparat res), amb una barba que agafa mig coll (i és veritat), entre dos llaços vermells molt grans i un sol en forma de cor, vestit de colors i ple de botons, com la camisa que duia avui, i amb botes. Anava de colors foscos, ell m’ha dibuixat de colorins, i amb els ulls blaus.

Com jo molts pares avui han rebut un gest dels seus fills, i alguns potser no. A tots ells (i a mi) els hi dic:

els que podeu ser pares, o mares, sigueu importants pels vostres fills, i ells us ho faran saber.
Sigueu-ho cada dia, des de la concepció.

Resistir-se és una manera de sobreviure, però alliberar qualsevol resistència és una manera de néixer, renéixer.

Gràcies, fills, per haver-me fet pare, avui m’heu fet sentir important per vosaltres.

.

Andreu Marfull i Pujadas
2013.03.19