‘Els homes s’equivoquen en creure`s lliures’ (cita de Baruch Spinoza, 1677). Reptes i contradiccions entre el contracte social i la sobreinformació

Els homes s’equivoquen en creure’s lliures, opinió que obeeix al senzill fet de que són conscients de les seves accions i ignorants de les causes que les determinen.

BARUCH SPINOZA, Ètica demostrada segons l’odre geomètric, 1677 (obra pòstuma) ([i])

Quan les decisions que alteren els nostres medis s’allunyen de la realitat la cohesió cultural és necessària, i amb ella una vinculació social a través d’una resposta ètica col·lectiva ([ii]). I és que, tal i com ens recorda en Lluís Duch, la convivència humana, el posar-se d’acord, és una activitat màximament cultural ([iii]).

cropped-dscn26781.jpg Davant de la façana de la catedral de Santa Maria del Mar, Barcelona. Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas, 2012

L’estudi de la incertesa i la probabilitat, inherents en l’evolució natural i cultural, expressats en la memòria dels diferents fenòmens urbans, s’estan establint com a nous reptes, noves complexitats, que requereixen la nostra atenció per orientar la responsabilitat que resulta de la capacitat de transformar-los. Aquestes tendències actualitzen veus d’antics pensadors, com la de René Descartes, considerat el precursor de la filosofia moderna, que opinava que per comprendre la realitat que ens envolta cal establir uns preceptes que no formen una ètica inflexible, sinó preceptes d’una moral provisional, que en sí mateixos són essencialment relatius, d’una moral de la que hem de proveir-nos provisionalment mentre no s’arribi a conèixer una de millor ([iv]). En altres paraules, cal ser prudent i atent, receptiu, a l’hora d’intervenir-hi, sense mai deixar d’observar com l’estem transformant.

cropped-dscn4524.jpgPort Franc de Barcelona, des de Collserola. Fotografia: Andreu Marfull Pujadas, 2012

Tal i com Lluís Duch ens mostra al seu llibre Mite i cultura: aproximació a la logomítica el propi progrés econòmic i cultural s’ha edificat sobre la gènesi de nous pensaments que han demanat verificar el pensament sensorial i subjectiu, donant lloc a la ciència, generant una aparentment contradictòria convivència entre les expressions mítiques i lògiques, que tant des d’una perspectiva pràctica com teòrica genera un gran nombre d’inconvenients, ja que en qualsevol d’ambdues direccions allò que en resulta més fàcil és la simplificació i el reduccionisme ([v]). Això ha donat peu a una pèrdua evident de co-implicació que fa impossible evitar la caotizació de formes i actituds que ens defineixen avui en dia ([vi]), amb la constatació de que l’augment de la informació, ara accelerada, va aparellada d’un creixement de l’oblit, dificultant en gran mesura la capacitat d’articular i superar l’actual col·lapse de les contingències que ens envesteixen. L’obra de Lluís Duch expressa fins a quin punt amb els avenços tecnològics, amb l’enorme burocratització dels processos de control, regulació, i d’aprenentatge, destinats a l’obtenció i canalització d’esforços i recursos per obtenir resultats, hem perdut la noció de la consciència del límit, i també de l’ètica en què ens recolzem per actuar. Comprendre aquesta visió és fonamental, ja que permet qüestionar el llenguatge utilitarista que també en la disciplina urbanística hem tendit a imposar, i donar un valor renovat al nostre patrimoni, a la nostra memòria, cultural i urbana.

Mentre hem diversificat els espais relacionals el fenomen urbà s’ha deslocalitzat, i amb ell s’ha pertorbat l’estabilitat òptima per a l’intercanvi harmoniós entre la proximitat i la comunicació que en resulta. Hem escurçat distàncies de la ma de la tecnologia i alhora hem desnaturalitzat l’espai on ens desenvolupem. La diversificació empresarial i la flexibilització laboral que ha demandat l’actual model econòmic competitiu, ha donat lloc a una notable fragilitat relacional i ha accentuat la mobilitat obligada respecte les nostres llars. Aquesta situació ens ha allunyat de l’embolcall necessari per articular la dimensió ètica i cultural de la nostra activitat pública i privada, potenciant encara més el distanciament entre la presa de decisions i el debat participatiu ciutadà. Tal i com Manuel Castells indica amb l’acceleració del procés de segregació espaial, amb el desenvolupament d’un món cada cop més individualitzat, atomitzat en llars privades i/o agrupat en comunitats homogènies i segregades, fragmentant l’espai als territoris i les ciutats, es pot estar soscavant la nostra capacitat de convivència, i amb ella la fi del contracte social; el contracte urbà pel que ciutadans de diferents cultures i amb diferents recursos acordaven ser ciutadans, és a dir, participar d’unes mateixes institucions i d’una mateixa cultura on els conflictes formaven part de la vida però era possible trobar un terreny comú ([vii]). Paral·lelament, en l’actual era de la informació, la pròpia debilitat del contracte social ha estat substituïda per un nou espai deslocalitzat, virtual i vulnerable, que pauta i tendeix a imposar conductes i opinions, les xarxes d’informació ([viii]). Un debat que alhora es veu incidit clarament pels portaveus de l’economia i les polítiques tendents a instaurar un ordre global amb el consentiment de la passivitat social, on el pensament urbanístic n’és també vulnerable.

cropped-2012-06-27-11-36-11.jpgNou Barris, Barcelona. Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas, 2012

Lluís Duch expressa com a la base de l’evident crisi global de les societats occidentals hi ha una forta ruptura del treball de la memòria. Ruptura que, evidentment, no és sinó una altra mostra de la manca de confiança que impera en la nostra societat i que dóna lloc a una societat de l’oblit, desentesa no sols del passat sinó també del futur, mostra de la  incapacitat per a crear un record circular que inclogui els qui habitualment solen ser oblidats, bandejats, menystinguts ([ix]). La banalització ens expressa més que mai, la banalització és la negació de l’altre com a recurs per afermar-se un mateix en un context de dispersió i sobreinformació excessius. Aquesta realitat s’expressa també en la dificultat de llegir i protegir la memòria escrita i en gran part esborrada de les nostres ciutats i en els diferents fenòmens urbans i naturals que ens han precedit.

D’acord amb les ideologies descrites s’han estimulat i projectat noves realitats fomentades per l’evolució del model cultural que tendeix a globalitzar-se, on la mobilitat i els fluxos de comunicació i informació s’han accentuat de forma exponencial. Tal i com Richard Florida ha indicat a l’era de capitalisme global i intensiu en coneixement, les regions s’erigeixen en importants formes d’organització econòmica i tecnològica, i s’estan convertint en centres de creació de coneixement i d’aprenentatge ([x]). La introducció del factor econòmic que transformà les ciutats de tot el món amb la industrialització primer de les cultures en expansió i després de la resta, amb l’externalització dels costos de producció a altres regions, on els costos eren més baixos, ara està empenyent a unes realitats regionals també jerarquitzades, on les més beneficiades són les que són capaces d’aportar el valor afegit per atraure el talent científic i tècnic, capaç de canalitzar i fer rendibles el valor de les idees. Aquesta nova visió ha transformat també el pensament urbanístic, ara al servei de la planificació d’estratègies que facin els territoris més competitius.

El mateix Richard Florida, en el seu llibre Who’s your city, afirmà de forma bastant més pragmàtica que mentre el desenvolupament dels països es mesura pel producte interior brut, el de les ciutats, es mesura per les oportunitats econòmiques que proporcionen als seus residents ([xi]). Però va més enllà, mostra com als darrers anys hem començat a preocupar-nos com a societat per nosaltres mateixos i per la nostra felicitat, on els principals treballs que l’estudien, afirma, expliquen que el veritable benestar prové de les relacions socials (relacions intenses i afectuoses amb la família i els amics) i de la possibilitat de dedicar-se al treball amb sentit i pel que es senti passió ([xii]). En una transcripció d’aquesta realitat expressa que les comunitats més felices tendeixen a ser llocs vibrants  amb mentalitats obertes, on les persones es senten lliures per ser elles mateixes i cultivar identitats, i que aquestes comunitats tendeixen a fomentar la creativitat ([xiii]). Uns nous valors on la tolerància es percep com un dret i una obligació, i la confiança com un acte d’amabilitat, on la cultura i la vida nocturna s’estableixen com a valors afegits al de la pròpia bellesa física, la contemplació estètica, i la sociabilitat. La cultura s’estableix com a complement utilitari i s’instrumentalitza també pels poders públics i econòmics com una font de capital. Una fantàstica descripció de la ciutat idealitzada i alhora una nova resistència que els urbanistes i els gestors de les ciutats i el territori han d’assumir, però que en la mesura que s’està idealitzant s’està normalitzant, i consentint. Mentre això succeeix es transformen les ciutats, i els territoris, i es banalitza la cultura i el medi natural que els ha expressat, que els ha donat valor i que els ha acollit.

En una introspecció crítica a la psicologia social estimulada des dels mitjans de comunicació, el paral·lelisme de Richard Florida entre el grau d’activitat econòmica i de felicitat, que defineix un món on hi ha qui participa i gaudeix de la creativitat compartida envoltat de riquesa i valors estètics, i hi ha qui no pot, mostra una clara visió reduccionista dels valors humans i culturals dels no privilegiats, una evident idealització de la cultura capitalista que expressa tan bé, on l’allau d’informació es mostra com un substitut de la religió i la memòria cultural que, per cert, ha triomfat en països sense memòria ni tradició, o amb aquestes menystingudes, com en els Estats Units d’Amèrica, i tendeix a escampar-se per tot el món industrialitzat. Darrera les seves paraules hi ha una idolatria al valor del capital i una banalització tant de la qualitat de les relacions humanes com de la societat que estem idealitzant, que no deixa de ser una transcripció del teatre de la vida sota l’ombra d’un ideal feliç. Un ideal que recorda una de les consignes principals que s’inculcaven en l’imaginari de la també obra mestra, literària, Brave New World, el conegut Món Feliç d’Aldous Huxley, una obra escrita l’any 1932, en uns anys de forta crisi econòmica i política, els anys que precediren a la Segona Guerra Mundial. La consigna era: no deixis per demà la diversió que puguis tenir avui, amb una finalitat última, tal i com ens recorda l’humanista i psicoanalista social Erich Fromm: mai estaré sol amb mi mateix, perquè sempre estic ocupat…, treballant o divertint-me. Expressa de forma extrema l’hedonisme de l’home modern amb la reducció de l’esperit a un sistema de desitjos i satisfaccions, on cal treballar per poder complir els propis desitjos, que alhora són els que orienta i estimula constantment la maquinària econòmica ([xiv]). Tal i com indica, l’home es converteix en una empresa; el capital és la seva vida i la missió que té sembla ser la d’invertir de la millor manera aquest capital ([xv]). La realitat no és tan simple com aquí s’expressa, però sí que és cert que un dels resultats dels accelerats canvis que ha comportat la modernitat és l’oblit, el desinterès, la indiferència, o si més no una indiferència objectiva, la gènesi del narcisisme, social i individual, que regeix bona part de la societat globalitzada; una falta d’interès autèntic pel món exterior i una intensa afecció vers un mateix, amb greus distorsions del judici racional. La necessitat de satisfacció narcisista deriva de la necessitat de compensar una pobresa material i cultural ([xvi]). Els individus perden la capacitat d’identificar-se i arrelar-se en una memòria urbana i natural oblidada.

La realitat ens mostra que la cultura econòmica actual, capitalista, ha generat ciutats idealitzades que han tolerat la gènesi de fenòmens urbans transfronterers, perifèrics, deficients i dependents, erigits com a conseqüència de les noves oportunitats que generen els canvis i l’evolució tecnològica. Nous fenòmens urbans que hi conviuen, simultàniament, i que generen, també, noves formes de dependència i precarietat social, econòmica i cultural. Les dinàmiques que empenyen l’evolució i la transformació social segueixen promovent un repartiment desigual de l’accés a l’educació, la cultura i l’activitat política, on mantenim vigents injustícies socials com les expressades en les obres mestres del cinema Metropolis  i Modern Times ([xvii]), on s’il·lustren i es critiquen les desigualtats socials que no deixem de perpetuar. Aquestes dinàmiques estan establint també models de convivència a mida de les diferents demandes dels diferents perfils de segregació social, cultural i ara multicultural, que alhora es localitzen espacialment al llarg del territori. Nous icones i nous models urbans centren ara l’atenció dels gestors urbans projectant els nous símbols de la nostra cultura industrial, productiva i consumista, ara en estat avançat. Gratacels cada cop més alts, ciutats de negocis artificials com Dubai, regions i ciutats turístiques, centres econòmics, grans aeroports, ports i infraestructures de mobilitat, etcètera, són objecte del centre del debat polític orientat des del poder de les xarxes d’informació, i amb ell de les estratègies d’inversions i polítiques socials, on la forma d’atendre el territori es posa al servei de la generació de capital; i les transformacions socials, migratòries i demogràfiques s’atenen, o no, amb els recursos residuals per garantir serveis bàsics, d’acord amb els valors i prioritats de cada lloc i cada moment. En un altre ordre, condicionat pel primer, es fomenta i es lluita per garantir l’estabilitat social, necessària per projectar el futur i donar sentit al present, i des d’on la denominada cultura occidental ha forjat els diferents graus d’estats del benestar. És en aquest punt on es posa en dubte la funció social i pública de l’urbanisme i l’ordenació dels territoris, la responsabilitat dels tècnics que l’executen, i el grau de maduresa i extensió de la cultura democràtica que s’ha constituït sota el dictat del model econòmic globalitzat, que no deixa d’estendre’s i incidir sobre les diferents cultures del món. El pensament urbanístic es posa al servei de les necessitats de flexibilització i evolució de l’economia, i fent-ho participa en la fragmentació del territori, desatén la seva complexitat, i l’empobreix. Paral·lelament la cultura i el medi natural es sacrifica com a proveïdor dels recursos que necessitem i com a contenidor dels residus que generem.

cropped-torre-barc3b3-8.jpgCiutat Meridiana i Can Reixach, espai fabril i obrer, abans zona d’estiueig i santuari, abans entorns naturals a mig camí del Vallès, el pla de Barcelona i Montcada. Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas, 2012

 – Retall (tret de les fotografies, aquí afegides) de la Tesina titulada La memòria cultural urbana com instrument per la gestió de la planificació urbana i territorial, de l’Andreu Marfull i Pujadas, sota la tutoria d’en Josep Roca Cladera. Màster universitari en Direcció i Gestió Urbana i Immobiliària, any acadèmic 2011-2012. Universitat Politècnica de Catalunya, UPC, Centre de Política del Sòl i Valoracions, del Departament de Construccions Arquitectòniques I, CAI, Av. Diagonal 649, 4ª planta. 08028. Barcelona. Espanya. Correu electrònic de contacte: cpsv.info@upc.edu

.

El conjunt de reflexions aquí transcrites expressen la necessitat d’aprofundir en el debat territorial des de l’ampliació de la comprensió de l’herència cultural i natural que hi conviu, però el punt més crític és encara la divisió ideològica entre les dimensions humana i mediambiental, cultural i natural. Una divisió que és alhora una resistència a la nostra capacitat de reconèixer la nostra realitat, les nostres realitats.

“La nostra consciència reflecteix principalment la nostra pròpia societat i cultura, mentre que el nostre inconscient representa l’home universal en cada un de nosaltres”  

ERICH FROMM, L’humanisme com utopia real, 1992 (obra pòstuma) ([xviii])

cropped-dscn2651.jpg
Infants contemplant un pati medieveal de Barcelona. Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas, 2012

Sense una comprensió àmplia del sentit de tot contracte social, característic de cada lloc i cada moment, sempre canviant, és difícil canalitzar l’allau de sobreinformació per transformar-la en veritable comunicació. Més quan aquesta es troba, cada cop més, deslocalitzada i induida pels propis mecanismes impersonals d’acostament a les persones. Els veinatges de masies, els pobles i les ciutats no són el que eren.

Tal com es descriu Manuel Castells :

és la seva capacitat per organitzar materialment aquesta interrelació en formes, ritmes, experiència col·lectiva i percepció comunicable el que fa que les ciutats siguin productores de sociabilitat i integradores d’una creativitat que, d’altra manera, seria destructiva. El desafiament és major que mai a l’era de la informació, degut al poder dels fluxos de comunicació i a la seva capacitat per dissociar la funció del significat.

MANUEL CASTELLS, La sociología urbana, 2001 ([xix])

.

Articles relacionats:
L’humanisme del capital social com utopia real. L’era de la informació vers l’era de l’harmonització dels recursos
Cal reescriure la història, i amb ella reescriure el present, i el futur. Sense una memòria comuna no escriurem les bases d’un futur comú
El retrobament amb la memòria cultural enriqueix, cal contemplar el nostre món
La qüestió urbana, una eina per transcendir la societat
Questionem-ho… tot
Bellesa enreixada
La cultura, eina de socialització
L’arquitectura, un llenguatge cultural
L’aparició de la consciència cultural, una resposta espiritual
L’urbanisme i la consciència ambiental, una resposta cultural
Senyals d’un nou urbanisme: les traces de la nostra voluntat sobre la ciutat i el territori, un camí equívoc i evolutiu
De l’era industrial a l’era urbana, un compromís per naturalitzar la nostra cultura
El sentit comú és, en el pitjor dels casos, tan sols el sentit fet comú
Falta realisme, falta coneixement de la nostra identitat vital. Reflexions de cap d’any sobre un futur incert
Intangible i pensament. La racionalitat de la maduresa i l’afecte de la vida en l’Altre
Sensibilitat ambiental o cultural? Reflexions d’en Xavier Mayor i consideracions d’en Lluís Duch, un biòleg i un antropòleg.
Sensiblitat i consciència en la planificació d’ordre territorial i urbanístic
Cultura, identidad o artificio?
.

Andreu Marfull i Pujadas
2013.03.25


[i] Nota de l’autor: la cita indicada de Baruch Spinoza correspon a la Proposició XXXV de la Part segona, titulada De la naturalesa i origen de l’ànima, del llibre Ética demostrada según el orden geométrico, 2001 (1ª edició de l’any 1677, pòstuma)pg. 157.

[ii] Nota de l’autor: la definició del concepte de cohesió cultural aquí donat prové d’una altra tesi de màster del propi autor, titulada La qüestió urbana a Sant Andreu de Palomar, ss. XIX-XXI, del màster universitari en Gestió i Valoració Urbana de la Universitat Politècnica de Catalunya, sota la tutoria  del Dr. Arquitecte i director del CPSV Josep Roca Cladera, de l’any 2012, a Barcelona.

[iii] Nota de l’autor: cita continguda en el llibre de Lluís Duch titulat Llums i ombres de la ciutat, 2000, pg. 130.

[iv] Nota de l’autor, cites de René Descartes contingudes al Prefaci del llibre Els principis de la filosofia, 1644.

[v] Nota de l’autor: les cites contingudes del llibre de Lluís Duch, Mite i cultura: aproximació a la logomítica, 1995, pg. 156.

[vi] Id. Pg. 240.

[vii] Nota de l’autor: cita de Manuel Castells en el llibre editat per Ida Susser, titulat La sociología urbana de Manuel Castells, 2001, (1a edició en anglès també de l’any 2001, sota el títol de The Castells Reader on Cities and Social Theory), pg. 473.

[viii] Nota de l’autor, cites del llibre de Manuel Castells titulat La era de la información: Economía, sociedad y cultura. Volumen III FIN DEL MILENIO, 2006 (4a edició, 1a edició de l’any 1998), pg. 418.

[ix] Nota de l’autor: les cites aquí transcrites són extretes de la Conferència organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, amb la col·laboració de Fragmenta Editorial, amb motiu de la presentació del llibre Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (Fragmenta, 2011), feta el mes de novembre de 2011. El filòsof i director del CCCB, Josep Ramoneda, presentà el seu darrer acte en homenatge a l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch.

[x] Nota de l’autor: les cites de Richard Florida es recullen a l’article titulat Futures, publicat en la revista Elseviet Science Ltd, Vol 27 núm. 5, pg. 527-536, 1995, traduït per la Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol VIA. Valors, Idees, Actituds, 05, 109-123, 2006.

[xi] Nota de l’autor: les cites de Richard Florida provenen del llibre Who’s your city, traduit al castellà per Las ciudades creativas, 2009 (1ª edició de l’any 2008), pg. 151.

[xii] Id. Pg. 153.

[xiii] Id. Pg. 189.

[xiv] Nota de l’autor: les cites de l’Erich Fromm corresponen a l’obra pòstuma titulada originalment com a Humanismus als reale Utopia. Der Glaube an den Menschen, i traduïda com El humanismo como utopía real,  2007 (1a edició de l’any 1992, pòstuma), pg. 47.

[xv] Id. Pg. 28.

[xvi] Id. Pg 131.

[xvii] Nota de l’autor: la pel·lícula Metròpolis fou dirigida per Fritz Lang l’any 1927 a la República de Weimar, Alemanya, i la pel·lícula Modern Times fou dirigida, escrita i protagonitzada per Charles Chaplin l’any 1936 als Estats Units d’Amèrica.

[xviii] FROMM, E. El humanismo como utopía real, Barcelona, 2007 (1a edició en alemany l’any 1992, obra pòstuma, sota el títol Humanismus als reale Utopie. Der Glaube an den Menschen), pg. 15.

[xix] Nota: aquesta és una citació del capítol La cultura de las ciudades en la era de la información del  llibre La sociología urbana, de Manuel Castells i Ida Susser (CASTELLS, M. i SUSSER, I., 2001, 479).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s