Tant si ens manifestem com a veu individual, com a veu col·lectiva o com a veu social o cultural, amb els actuals valors de la cultura capitalista que la ‘modernitat’ ens ha dut, tendim cada cop més a expressar la normalització de la nostra situació mentre fomentem la incomprensió i el desinterès per altres realitats, i la seva legitimitat, també d’expressar el que pensen i del propi dret a ser escoltades. La provisionalitat i la indiferència davant el silenci de la veu crítica ens aliena de la societat, i es debilita la cohesió cultural.  Mentre això succeeix, la fragmentació social s’eixampla, l’allunyament debilita els vincles entre les estructures normalitzades i la humanitat que les hauria de regular, i els polítics, els empresaris influents i les persones que gaudeixen de privilegis, els poders fàctics que tenen capacitat real de transformar el sistema de codis que regulen l’economia avui en dia i estimulen el propi pensament cultural, disposen d’un poder gairebé absolut per a preservar l’artifici del que gaudeixen. Es banalitza el debat polític i social, i la funció pública del poder polític, tal i com funciona, està molt limitada. En una situació de creixent percepció d’acostament a un punt d’inflexió sense retorn, d’un model econòmic que desestructura cultures senceres i consumeix implacablement tots els nostres recursos, els naturals i també la pròpia paciència dels que ens veiem obligats a instrumentalitzar-lo, es reclama una actuació decidida, però de veritat, en reformar-ho tot, en donar-li sentit, sobre la base d’un respecte ara menystingut, des de la comprensió de la realitat exterior i interior que ens empeny i ens acompanya. Tard o d’hora caldrà aprofundir en el debat de fons, la debilitat del debat econòmic en la naturalesa cultural de l’home i les responsabilitats socials i ambientals de les seves conseqüències. Si no es fa les bases trontollaran, i la societat, desesperançada, es revelarà. Si cal, ho farà en nom de la cultura, l’estructuració social en valors comuns resultants d’una ètica col·lectiva responsable, ja que la cultura, ara per ara, és més necessària que mai, i en aquest camí no tots els Estats ni totes les regions estan en la mateixa disposició a fer el pas endavant.

Plaça del Pi, estiu de 2012. Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas

Aquest només pot néixer d’un intens debat compromès i responsable que plani per sobre de les actuals estructures de poder, i des de l’arrel de les nostres pròpies consciències, forjades per la memòria dels fets i les voluntats que les han estimulat. Cal refer el capital social des de la cohesió cultural.  Per això cal, sens dubte, reescriure la història, i amb ella reescriure el present, i el futur, cal parlar i reflexionar del què hem fet, què tenim i què som, i cercar les afinitats necessàries amb les realitats desateses, per no tornar-les a desatendre. Sense una memòria comuna no escriurem les bases d’un futur comú esperançador.

.

Andreu Marfull i Pujadas

2012.08.27