Em poso d’acord amb en Pedro Socías Moragues per fer-li una entrevista, per parlar dels Concerts d’Aro, que cada any es celebren a la localitat de Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà; aquest any ha comptat amb la presència del conseller de Cultura de la Generalitat, en Ferran Mascarell, com a espectador d’excepció. Parlar amb ell t’acosta al rerefons d’una treballada dedicació, ser programador de concerts de música de cambra, on la seva finalitat última és gaudir, i compartir, en directe, del repertori creatiu d’artistes que han dedicat la seva vida a entregar-se a la pràctica i investigació de l’expressió musical. El seu llenguatge proper i sincer expressa com a través del compromís i la recerca interior es poden construir, i compartir, moments de contemplació excepcionals.

Pedro, què són els Concerts d’Aro?

És una associació sense ànim de lucre amb la finalitat d’organitzar concerts de música clàssica de petit format, en el nostre cas de música de cambra o de piano. És una associació inscrita com a entitat cultural, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Santa Cristina, que es constituí l’abril de 2008 amb l’objectiu immediat de poder realitzar un concert compromès amb anterioritat amb el probablement el millor pianista espanyol actual, en Javier Perianes. Amb ell vam tenir l’honor d’inaugurar els cicles de concert de piano, que van ser cinc al 2008, dos al 2009, i des d’aleshores i fins ara un per any, per raons òbvies, econòmiques, i d’actitud, el desig de no renunciar a la qualitat. La nostra aposta per l’excel·lència és consubstancial, irrenunciable.

Però aquesta afició ja venia d’abans. ¿com apareix?

És absolutament circumstancial. Pocs anys abans de jubilar-me i aprofitant el fet de gaudir d’una segona residència a un indret com aquest, juntament con un veí en la mateixa situació vam pensar que havíem de fer quelcom abans de retirar-nos, i per sorpresa meva em proposà constituir una fundació per activitats culturals . I dic per sorpresa meva perquè ell era metge i jo enginyer, i mai havíem fet res semblant, i menys relacionat amb la música, encara que a ell li agradés l’òpera i a mi els concerts de piano. Va ser l’origen del Fòrum d’iniciatives culturals, ara conegut com el Fòrum, de Santa Cristina d’Aro, i la seva vocació inicial era ser un referent cultural per la Vall d’Aro.

I què en resultà d’aquesta fundació?

Doncs quantitat d’iniciatives, conferències, exposicions de pintura, i d’objectes… de temàtiques diverses. Per exemple, va venir en Javier Doreste, campió de vela olímpic, que va venir a explicar-nos les seves aventures amb vídeos, o d’altres tant dispars com la que parlava de com superar l’insomni. Ara bé, una de les més curioses va ser la titulada ‘la vida quotidiana de les formigues en el pleistocè’, de Jorge Wagensberg, director del CosmoCaixa.

Caram…

La causa del seu origen cal atribuir-la a la meva filla Carlota, que un dia va venir meravellada per una conferència que va rebre d’ell a la facultat d’arquitectura; em va agradar tant el que m’explicà que em vaig proposar posar-me en contacte amb ell. El vaig trucar i el vaig convidar a fer una conferència, i en pocs dies confirmà una reunió per parlar-ne, i s’hi va avenir.  En deu minuts vam acordar el dia i l’hora, menys el títol, que vaig haver d’esperar dies en saber-lo. Inicialment em vaig quedar atònit, però haig de dir que va valdre molt la pena, tractava d’un àmbar de l’Amazones on trobaren formigues atrapades des de feia milers d’anys i això va donar lloc a una investigació pluridisciplinar fascinant, explicat de forma formidable per en Jorge Wagensberg. Les conferències les fèiem a una sala polivalent de l’obra social de ‘la caixa’, a Santa Cristina. I m’havia d’ocupar de tot, dels altaveus, les taules, fins i tot del paper higiènic, i tot i que totes les conferències van sortir ‘de meravella’ molt sovint ho vaig passar realment malament, hi havia molts detalls a atendre.

Però apart de conferències fèieu concerts no?

Sí, però eren concerts de cantautors, o de jazz, com la ‘Locomotora negra’, un trio de noies cubanes, però no específicament música de cambra. Les coses van haver de fer el seu curs. Vam tenir un mal resultat econòmic en un d’aquests concerts, en una temporada que va coincidir amb una conferència, feta pera Maria Cateura, que ens va donar peu a veure les coses d’una altra manera. Ella és catedràtica de pedagogia musical i mestre de musicòlegs i pedagogs musicals arreu de Catalunya, i la conferència tractava precisament de pedagogia musical. Ens va presentar el poema simfònic, ‘per les estepes de l’Àsia central’ d’Igor Borodin, de qui en va fer un anàlisi i dissecció dels que deixen record, empremta. Vam ser ella, que aleshores era la secretària del Fòrum de Santa Cristina d’Aro, juntament amb mi i el meu company d’aventures, en Santi Coll, els que vam decidir adoptar la proposta d’iniciar la temporada de música de cambra. Jo ja coneixia experiències similars com tenen lloc a França, la meva dona és francesa, de Lille, i allà són molt habituals en molts pobles; els hi vaig proposar i els va agradar molt la idea. Així l’any 2002 vam iniciar la primera temporada de música de cambra a l’església parroquial de Santa Cristina d’Aro.

Així que sou tres els que heu tirat endavant aquesta iniciativa?

De fet hi havia bastanta més gent, des de varis vocals fins a persones contractades a temps parcial per la gestió dels mitjans de comunicació i l’estructura administrativa de la fundació i dels concerts. Tots ells eren parts essencials de la fundació, entre ells en Rafael Porta i la Teresa Plaza, que han arribat a assumir funcions imprescindibles en la infraestructura logística, la tresoreria i les relacions públiques. De fet sense ells dos, en especial en Rafael, no hauria pogut assumir promoure els Concerts d’Aro.

I per què veu triar fer els concerts a l’església parroquial?

L’elecció té a veure amb una experiència anterior, arran de l’actuació d’Els Ministrils, un grup de vent dirigit pel famós musicòleg i presentador de Catalunya Música Joan Vives, que també és músic. Va ser de fet el primer concert que vam fer a l’església parroquial. Ell va ser qui, fascinat per l’acústica peculiar de l’església, ens va animar a utilitzar-la com a sala de concerts. Les seves característiques la converteixen en espai únic, en especial per instruments de corda. Fins aleshores els concerts es feien a llocs com la plaça de l’ajuntament, o a la plaça de l’església de Romanyà.

I com va ser la resposta al cicle de música de cambra?

Molt positiva. La primera temporada de música de cambra va ser un èxit raonable, tant artístic com de públic, hi havia molta receptivitat. Recordo una situació que permet contextualitzar aquell moment, un dia que vaig entrar ocasionalment a la Sala Fnac, de l’Illa Diagonal, on es feia una conferència de premsa. Estava moderada per en Joan Vives i comptava amb l’assistència de l’Ernest Martínez Izquierdo, aleshores director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya; també hi havia un periodista del diari Avui, i un famós músic de viola de gamba, català i resident a Holanda. Parlaven del futur i les necessitats per desenvolupar un ambient musical i cultural de qualitat digne del potencial de Catalunya, ja que consideraven que podia ser més intens i dinàmic. Tots van coincidir en que calia potenciar la música de cambra, ja que és l’element troncal per a totes les demés músiques. Crec que va ser en Joan Vives que va dir que ‘la música de cambra és la música que agrada als músics’. Algú del públic va preguntar perquè no se’n feia de a Catalunya, i la seva resposta va ser ‘aquí se’n fa, aquí hi ha una persona que acaba de començar una iniciativa’, i es referia a mi. Em va fer aixecar i vaig haver de presentar-me. No m’ho esperava pas, tenia molt clar que tot allò valia la pena, però no era gaire conscient de la seva repercussió, que si bé era discreta comparada amb la d’altres festivals, ja era prou significativa.

El Fòrum de Santa Cristina segueix actiu, però els Concerts d’Aro fan una programació alternativa. Com conviuen aquests dos festivals?

És una pregunta encertada, però complicada de respondre. L’aparició dels Concerts d’Aro va ser al principi una necessitat més que una alternativa, de mantindre el compromís adquirit l’any anterior amb en Javier Perianes, de tocar un concert al mes de juny, a la nostra església. El compromís era de fet del Fòrum, a més de ser meu, i es va adquirir un any abans. Arrel de l’homenatge del 75 aniversari del Dr. Jordi Roc, els seus amics dels ambients musicals vam acudir per sorpresa a un Concert de la Sala Fnac de l’Illa Diagonal, on hi eren n’Ivan Martín i el mateix Javier Perianes. A l’Ivan Martin, que ja havia tocat per nosaltres, li vaig demanar que em presentés a en Javier Perianes per demanar-li tocar a Santa Cristina. Li vaig proposar, ho acceptà i fins i tot vam acordar una data. Però al final les coses es van tòrcer, aquell any seria la darrera temporada que programaria els concerts del Fòrum. Davant la impossibilitat de fer-ho amb el Fòrum, vaig crear els Concerts d’Aro.

Vas deixar el Fòrum a la temporada anterior, què va passar?

Vaig deixar-ho l’any 2007, segurament l’any de més ressonància artística i de públic, i en aquell any Catalunya Música ja estava enregistrant tots els concerts, que reproduïa habitualment en la seva programació. Les conferències que estava donant cada any en Joan Vives, i també en Jorge de Persia, argentí, s’havien convertit en un referent per als melòmans residents a l’estiu a la Costa Brava, i ho segueixen essent. Vam tenir la gran sort de coincidir amb la presència de dos músics extraordinaris, Severin Von Eckardstein i Mijail Ovrustky, a més d’una llarga llista de músics excel·lents. Va ser precisament el propi èxit el que va alimentar expectatives i alhora diferències en l’estratègia musical.

I com arriba aquesta eclosió de músics?

Jo senyalaria tres causes fonamentals. La primera la ja esmentada aposta per la qualitat a tot preu, indispensable per les exigències del nostre espai musical, l’església, una sala excepcional; seria un ‘crim’ no fer-ho així. La segona causa seria l’atmosfera dels concerts, envoltada d’un sentit esperit d’acollida i proximitat, un espai que ha esdevingut un punt de trobada, també imposat pel propi poble. Tots som residents d’aquí i amics, som com una família musical. Això no s’ha produït tot sol, és el lloc que ho fa possible. La tercera causa és més personal, i és que he pogut tenir el gran privilegi de compartir assajos, dinars i moltes estones amb una colla de músics d’una gran qualitat personal, artística i musical, que m’han mostrat molts aspectes que jo ignorava de la música. Com recorda en  Joan Vives ‘conèixer és estimar’, i l’afecte per aquest art t’empeny. Aquests intercanvis i la vinculació personal han permès crear una xarxa de vincles amb altres músics, que a la vegada ha anat encomanant aquest factor diferencial. Les relacions personals ho han fet possible, a Santa Cristina d’Aro.

Però aquestes xarxes sembla que es donen en especial a l’Empordà, què ho fa això?

Cert, aquesta xarxa no només es dona aquí. I això és un altre privilegi. Per ser programador he tingut la sort de poder acudir a tota mena de concerts propers, com al Festival de Torroella de Montgrí, que va ser el primer festival format a Catalunya de referència, que ja feia també música de cambra, podent escoltar grups de gran prestigi com el Quartet de Tòkio, el Trio Guarneri de Praga, el fantàstic Vicenç Prats, flautista i professor del Conservatori de Música de París i gironí, i molts d’altres.  També hi ha la coneguda Shubertíada de Vilabertran, i en un altre ordre caldria parlar dels festivals de Perelada, de Cap Roig o de Porta Ferrada. Aquests darrers són apostes de gran pressupost, a una altra escala, però al meu entendre s’assembla més a un espectacle i fins i tot a un reconeixement que un espai de música pròpiament dit. L’Empordà gaudeix d’un context que ho afavoreix, però hi ha altres iniciatives rellevants on es pot gaudir de la música, com el concurs de música i festival de Papers de Música de Capellades, prop d’Igualada. O el festival de Músiques Religioses de Girona, que aquest any s’ha omès per raons de pressupost, malauradament; la crisi se l’ha endut. Un altre gran referent és el festival Músika-Música de Bilbao, molt reconegut arreu i que gaudeix de gran prestigi, internacional, és recomanable en tots els sentits. N’hi ha més, evidentment, i més que n’hi hauria d’haver, els músics hi són, però fer-los viables és complex, estimular aquesta activitat requereix d’un públic que no està prou habituat. Per llaurar això cal invertir-hi molt d’esforç i recursos, i haig de dir que hi ha moltes persones que hi treballen intensament, també generosament.

Enguany han convidat al pianista Severin Von Eckardstein , un pianista d’excepció que amb aquesta actuació ja ha vingut tres cops. Amb la crisi actual com s’ho han fet?

La crisi ja ve d’anys enrere, i ens ha obligat a reduir els concerts de cinc a dos, i finalment a només un. Tota la nostra audiència gairebé per unanimitat ha expressat la voluntat de gaudir per damunt de tot d’un bon concert que renunciar a l’excel·lència, però això no és fàcil. Després d’un intent fallit de programar el seu recital, ara fa dos anys, per manca de pressupost, enguany ha estat possible per iniciativa seva, o millor dit d’un amic de la seva família, de Begur i resident a Alemanya. De petit estiuejava a Calonge i ja ens coneixíem, i aquest conjunt de ponts als records han ajudat.

Però amb les casualitats no n’hi ha prou.

No, clar. De tots els contactes que hem tingut amb músics, tots ells estimulants, hem arribat a una major afinitat amb alguns d’ells per una qualitat que vaig sentir d’un crític musical, crec recordar que referint-se a Severin, que deia ‘il ne joue pas uniquement beau mais vrai’, que traduït vindria a ser ‘no toca solament bonic, sinó especialment autèntic’, en el seu cas ‘profund’. És tota una declaració de principis de tècnica interpretativa, i també és una aposta irrenunciable no ja per la qualitat, sinó per un estil i un compromís personal amb la música, només a l’abast d’intèrprets amb un domini de la tècnica virtuosa excepcional, que s’adquireix necessàriament des de la infància. És molt difícil adquirir aquests recursos interpretatius més enllà dels dotze anys, moment a partir del qual es pot iniciar un procés de maduració cap a un estil propi i alhora ser capaç d’interpretar qualsevol músic.  El músic es fa dia a dia, i l’excel·lència musical si es comença des de petit. És molt freqüent en músics joves abastar obres famoses de compositors com les darreres sonates de Bethoven, o les obres de Shumann, de Debussy, o de Brahms, enlloc de centrar-se en les obres més primerenques o a compositors més accessibles. Es té pressa en mostrar aptituds per interpretar obres conegudes, però l’aprenentatge hauria de seguir també els camins dels propis mestres, tots ells van assolir el seu propi i llarg procés de maduració abans de ser capaços de crear les obres mestres que han deixat per la posteritat.

Vostè es considera un programador musical, com es fa un programador?

No m’hi considero, faig de programador musical. De la mateixa manera que els músics  es formen, els programadors també. I el públic, es fa.

A què es refereix?

Que el públic creix amb la música i amb la música dels concerts que has programat i en que el públic ha assistit. El públic s’enriqueix en cada concert, però les vivències poden ser moltes, sobretot del contacte mutu entre el públic, però també amb la proximitat amb el propi intèrpret i fins i tot amb els crítics i altres músics que ens acompanyen.

I el programador, quin paper juga amb aquestes subtils sinèrgies?

Programar és un art, però en el sentit de l’artesania, és un art menor, el veritable art és l’artista, però es recolza amb el programador, que ha d’estar atent. Mai es pot donar el que el públic et demana, perquè esdevé trivialitat, però has de descobrir els anhels musicals no explícits, que els hi pugui representar un descobriment, una novetat. Per això és tant important triar el músic com al seu repertori, pensant sempre amb el públic, que a poc a poc també vas coneixent. La música és memòria i sorpresa. Un cas típic són algunes obres de música contemporània, absolutament inaccessibles si no és per mitjà d’un gran intèrpret i dins d’un repertori i un programa intel·ligent, coherent.

Deia que els programadors es formen, com es va formar vostè?

Abans d’iniciar-me com a programador em vaig haver d’iniciar amb la música, que vaig descobrir a l’edat de cinquanta anys. Fins aleshores havia estat estudiant i treballant amb dedicació plena, en prou feines tenia temps per la lectura. La Bénédicte, la meva dona, sempre n’ha escoltada, de fet en el seu entorn familiar era molt habitual, però va ser a través de la meva filla Carlota, que aleshores estudiava arquitectura, que m’hi vaig aficionar. Ella era capaç de sentir durant quatre hores els Quartets de Brahms sense interrupcions. Va ser amb ella que vaig descobrir el Rèquiem de Mozart, el Glòria de Poulenc o la Flauta Màgica, i deixar-me sorprendre per la seva capitat d’estimulació, tant emocional com intel·lectual. Vaig descobrir una afició per sorpresa amb la fortuna de poder-la compartir, i des d’aleshores la música clàssica forma part de la nostra vida familiar; tant jo com la meva dona ens hi hem abocat amb passió. Quan descobreixo un músic interessant en demano una maqueta, o compro el disc, o bé acudeixo a un concert seu, i abans de decidir-me demano la opinió a la meva dona, la seva resposta és sempre encertada, té una oïda excepcional i una visió crítica envejable. De fet, darrere de cada una de les programacions que he fet, he comptat sempre amb la seva inestimable valoració.

Però programar també és planificar, com es fa possible un concert?

Darrera de cada concert hi ha tot un muntatge, el lloguer, afinació i instal·lació del piano, la disposició dels bancs, les cadires, les entrades i l’aperitiu de la sortida, els cartells i les notes de premsa, les sol·licituds de subvencions i les aportacions dels ‘sponsors’, els contactes amb l’artista o l’agent, el disseny, confecció i distribució dels programes de ma… i piles d’imprevistos. No hi hagut cap concert en què no hi hagi hagut un imprevist de darrera hora, l’últim va ser un error en la recol·lecció dels programes de ma, en vam fer la meitat, i una hora abans vam haver de fer la resta de còpies, per sort la papereria estava oberta. Han fallat el pedal del piano el mateix dia del concert i fins i tot el mateix artista, quan anava a recollir-lo a l’aeroport. Per sort vam poder comptar amb la inestimable complicitat d’un gran músic que el va substituir, el concert va sortir rodó, però amb un altre protagonista. Tot això només és possible amb la participació activa del Rafael, també de la Teresa i amics i voluntaris que ens assisteixen i recolzen, entre tots ho fem realitat.

I com es pot compaginar aquest compromís amb una època de crisi com l’actual, que afecta també, i de forma especial, a les subvencions a la cultura?

Crec que l’aposta per la qualitat és irrenunciable, no només per la música de cambra i de piano que es fa a la nostra església, sinó per la música de tota mena, simfònica, vocal, així com en tota l’activitat cultural, especialment en ambients turístics, que ha de seguir un procés obligat, compromès, per una oferta cultural de qualitat, i especialment ara en temps de crisi. És possible continuar amb el turisme de sol i platja, però cal donar un salt a l’oferta musical, i cultural, qualitativa. Disposem d’una oferta extraordinària d’esglésies romàniques, museus de pintura, d’una excepcional oferta gastronòmica, d’importants temples arquitectònics i de bellíssims espais naturals, el paisatge en la seva dimensió patrimonial, cultural i ambiental, que cal preservar i potenciar. Això és el que fa la identitat i el valor d’un poble ric amb propostes i fins i tot diria complicitats, també amb els nostres residents visitants, actuals i futurs.

La qualitat és el futur?

No, és més, és la supervivència. És el futur amb nosaltres. El mecenatge musical ha de tenir sempre la ma estesa per l’aposta qualitativa. No ho dic perquè ho penso, sinó perquè ho he viscut després de tots i cada un dels concerts, de les converses amb els agents implicats i de les mantingudes amb els mateixos responsables de les institucions i els mitjans col·laboradors. Tot i així, encara no està a l’agenda prioritària de les estratègies de mecenatge, i perquè no dir-ho, de les polítiques culturals arreu de l’estat, que no han incorporat encara aquesta opció de forma preferent.

La visita del conseller de Cultura ha estat una sorpresa, és un reconeixement?

És un recolzament cap a fora i cap a dins, per les persones que ens hi dediquem, també per la regidora de cultura de l’ajuntament, Eva Claret, així com per en Raimon Colomer, de Catalunya Música, i per tota la colla d’amics d’aquí que, any rere any, volem fer-ho realitat.

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012.08.19