Breu història de la configuració urbana del barri del Guinardó

Text redactat per l’informe presentat per la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, Comissió d’Urbanisme (la CUC), en motiu de l’inici de les converses amb el Districte per la redacció del futur Pla de mobilitat del barri del Guinardó.

Índex

1. Breu història de la configuració urbana del barri del Guinardó

  • A. Sobre les masies
  • B. Sobre el teixit de cases unifamiliars del barri de la primera meitat del segle XX
  • C. Sobre la transformació en un barri dens  des de la segona meitat del segle XX
  • D. Sobre l’encaix del barri en el Pla General Metropolità de 1976 i l’obertura democràtica

2. Espais afectats urbanísticament que han produït la degradació del teixit urbà i l’activitat comercial

1. Breu història de la configuració urbana del barri del Guinardó

A grans trets, l’actual barri del Guinardó, era format pel conjunt de masies i cases que ocupaven la vessant de la Muntanya Pelada orientada al Clot i a Sant Andreu de Palomar. Posteriorment, als inicis del segle XX, s’hi planificà una barriada de cases unifamiliars de baixa densitat, així com un model de ciutat jardí que enllaçava amb l’actual Font d’en Fargues. D’aquest model només en resultà exitosa la part més muntanyosa del barri, ja que a les vessants més baixes s’hi edificaren cases unifamiliars entre mitgeres, en part estimulat pel canvi de model que suposà per la ciutat i pel barri en concret la ubicació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Durant la dictadura franquista, un model de ciutat d’alta densitat amb edificis plurifamiliars de cinc, sis i més plantes s’alçada, sense respectar l’ordenació urbanística, que preveia un eixample semi-intensiu, de menors alçades. I amb l’arribada de la democràcia un retorn a un model també de densitat alta, però amb alçades més baixes i racionals. El barri ha canviat quatre cops de model en poc més de cent anys.

A. Sobre les masies:

L’aixecament topogràfic que Ildefons Cerdà feu de Barcelona i les rodalies a l’any 1861, mostra com l’actual barri del Guinardó estava format per masies que conreaven els terrenys de la vessant de la Muntanya Pelada (actual Parc del Guinardó) fins a la traça del Camí d’Horta, que es creuava a l’alçada de Camp de l’Arpa amb la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar abans que aquesta quedés tallada per l’actual Hospital de Sant Pau, travessera que a partir de Camp de l’Arpa seguia paral·lela al Rec Comtal, que recollia les aigües des de Montcada fins a la ciutat Comtal, Barcelona. S’observa també com des del Camp de l’Arpa s’anava directe a Santa Eulàlia, de camí a Horta, l’actual passeig Fabra i Puig.

1861. Aixecament topogràfic d’Ildefons Cerdà.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Del plànol anterior en ressalta l’eix de l’actual Rambla Volart i la seva continuïtat sobre l’actual carrer Bisbal. També s’observa l’actual camí del Torrent d’en Melis, entre Can Planàs (Actual Centre Cívic), i la Casa Ravetllat Pla. Aquestes dues traces són les més antigues del barri, juntament amb la traça del carrer Garrotxa, tal i com més endavant s’exposa.

Així doncs, les traces que han configurat l’espai urbà més antigues són:

  1. Masies originals (més endavant se’n detalla la seva evolució).
  2. Camins originals:
    1. Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar, que el posterior Hospital de la Santa Creu i Sant Pau eliminà.
    2. Actual passeig Maragall fins a l’alçada d’Els Quinze, a l’actual avinguda Borbó, ja que el camí original anava fins a Santa Eulàlia com a via per anar a Horta.
    3. Actual carrer Garrotxa, que el posterior tramvia deixà fora de la traça del Passeig Maragall.
    4. Actual Rambla Volart i carrer Bisbal.
    5. Actual camí del Torrent d’en Melis.
  3. “Font del Cuento”, inaugurada com a font pública l’any 1749.

En aquesta època el Guinardó encara no és terme municipal de Barcelona, ja que fins l’any 1898 aquestes terres formarien part de les parròquies de Sant Andreu de Palomar, que arribarien fins a la Muntanya Pelada (actual Parc del Guinardó), i de Sant Martí de Provençals (font: “Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar”, de J. Clapés i Corbera, any 1931, que recull el plànol de l’any 1889 fet per l’arquitecte ).

A principis del segle XX hi havia 17 masies, algunes transformades en cases modernistes, de les que actualment només en resten 5, i només dues per a l’ús públic, l’actual Centre Cívic i el Mas del Guinardó. Les masies de Can Mascaró i de la Casa Ravetllat Pla estan en mans privades però estan protegides i qualificades com a equipament. La Torre del Suro forma és també un equipament, i és propietat dels Germans Missioners dels Malalts Pobres, coneguts com a germans camils; atenen a persones amb risc d’exclusió social. La masia de la Torre Garcini no està protegida ni es preveu que tingui cap ús d’equipament, tret que l’Ajuntament hi faci alguna cosa. La darrera masia enderrocada, Casa Girapells, va desaparèixer l’any 2004. Al plànol següent se’n mostra la seva localització i aquelles que han desaparegut o que potencialment poden desaparèixer, per manca de protecció urbanística.

Situació de les masies originals al Guinardó i els seus entorns.

Font del plànol base: Joan Corbera (publicat al lloc web: Memòria dels barris)

El cas de la Torre Garcini, no protegida i on es preveu fer-hi edificis plurifamiliars:

Del conjunt de masies existents el creixement de la ciutat n’ha fet estralls, i no és fins a finals del segle XX on aquesta situació es revisa i es cataloguen com a edificis de valor patrimonial. Tanmateix no totes les masies han tingut aquesta sort, i en especial les del barri. Un cas paradigmàtic és el de la Torre Garcini (fotografia de l’esquerra, feta per mi mateix), actualment en previsió d’enderrocar-se. Quin és el problema?, doncs que el Pla General Metropolità de Barcelona de 1976 pensà que no tenia valor,  300 anys d’història en un edifici que podria transformar-se en un bloc de pisos comú…

Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas (2007), Ortofotoplànol: Google Earth (consulta març de 2012)

Es tracta d’una masia rural originària de tres-cents anys enrera amb diverses modificacions, centenària i que  precisament agafà aquest nom actual d’un magistrat de Barcelona, quan aquestes terres no eren barcelonines, eren de Sant Martí de Provençals al límit amb Sant Andreu de Palomar. La masia és propietat de l’empresa Núñez i Navarro, i mentre l’Ajuntament de Barcelona no ho resolgui el seu destí és l’enderroc per a destinar-hi blocs d’habitatges. Els veïns fa anys i anys que cada reunió amb els tècnics i polítics del Districte reclamen justícia per aquest entranyable edifici, en un bon estat de conservació.

Des d’un punt de vista de la configuració dels espais del barri, de la seva identitat, i per tant de la generació de mobilitat i qualitat paisatgística del barri, la Torre Garcini es troba a l’extrem del passatge Llívia, via que l’uneix amb el futur complex d’equipaments del Mercat del Guinardó i la plaça del Guinardó. Un eix pla en un barri en pendent, que creua la Ronda del Guinardó, i que estructura la part baixa del barri. Un carrer de només 300 metres.

Finals del segle XIX: el Pla Cerdà no planifica el barri del Guinardó.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

El Pla Cerdà, considerat per molts el primer planejament urbanístic modern (fet que no és cert, ja que Lisboa un segle abans va ser objecte d’un planejament exemplar per restituir la ciutat destruïda per un terratrèmol, on es planificà tant la ciutat com la gestió urbanística amb la propietat, de forma similar a com ho fem avui), arribà fins a Sant Andreu de Palomar de puntentes, fent un exercici de perícia per a unir-lo a Barcelona. Inicialment en Cerdà pensà que el barri, al peu de la Muntanya Pelada, podia ser la localització perfecte pel Cementiri de la nova ciutat de Barcelona!. Per sort, en aquest cas el planejament urbanístic no s’executà, per sort.

A la fotografia adjunta, de l’any 1893, cinc anys abans que els municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals fossin annexionats a Barcelona per ordres de Madrid (per fer-ne el desenvolupament urbanístic del Pla Cerdà), es mostra com amb el Pla Cerdà es trencà el model de creixement històric, natural, de les ciutats i pobles mediterranis, i es pensà només en el creixement de Barcelona amb un Eixample espectacular; però, només Barcelona havia de créixer?, doncs no, i fruit d’això es convertí al poble mil·lenari de Sant Andreu de Palomar en la perifèria del planejament urbanístic barceloní, un planejament que arribà fins a Sant Andreu sense passar pel Guinardó. Sant Martí de Provençals, una parròquia també mil·lenària però amb un teixit urbà rural i més recent passava a ser solapat pel nou teixit de l’eixample, més del que realment s’ha aconseguit, amb la intenció inicial de fer desaparèixer pràcticament la totalitat de cases existents traçades sobre els camins històrics que contradeien la trama ortogonal de l’Eixample.

B. Sobre el teixit de cases unifamiliars del barri de la primera meitat del segle XX:

Als inicis del segle XX ja existia un carrer edificat al barri, de fet era una barriada, que s’iniciava amb la masia de Can Girapells (desapareguda a l’any 2004), i que abastava l’actual carrer Garrotxa, era una zona plana al peu de la vessant de la Muntanya Pelada, i cruïlla del camí entre Horta, Santa Eulàlia i Camp de l’Arpa. En el plànol següent, de l’any 1903, també s’aprecia la pujada d’un camí que limitava les parròquies originals de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals, i que arribava fins al cim, al Turó de la Rovira. Aquest camí s’ajusta plenament a la traça del carrer actual d’Anna M. Martínez Sagi, antic passatge d’Agregació. És també on es situa l’actual plaça de Carles Cardó Sanjuan.

1903. Plànol de l’Ajuntament de Barcelona.

Font del plànol base: Institut Cartogràfic de Catalunya

Traces històriques existents avui en dia:

  1. Carrer Garrotxa i algunes de les seves cases. Primer eix estructurant del barri des de la seva creació i via original del camí a Horta, que el posterior passeig de Maragall, amb els tramvies, deixaria a un costat. Incorpora també la plaça Carles Cardó Sanjuan i l’actual carrer d’Anna M. Martínez Sagi, antic passatge d’Agregació. El camí ha preservat la seva traça en l’actual Carrer del Centre.
  2. Mas Guinardó.
  3. Rambla Volart, i algunes de les seves cases. Segon eix estructurant del barri des de la seva creació.
  4. Can Planàs, actual Centre Cívic.
  5. Casa Ravetllat Pla.
  6. Casa Mascaró.
  7. Camí entre Can Planàs i la Casa Ravetllat Pla.

La Torre Garcini no surt al plànol, però tanmateix és extraordinària la precisió d’aquest aixecament topogràfic, el millor se’ns dubte en aquella època, per la definició dels camins originaris que estructuraven la muntanya. S’aprecia també la presència de la Torre dels Pardals i de Can Girapells, ara desapareguts.

Sobre el Pla Jaussely, la definició planificada d’un barri que ja havia nascut. El Parc del Guinardó, la ronda del Guinardó i l’imprevist de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau:

La traça de la Ronda del Guinardó (i de la Ronda de Dalt) estava planificada des de l’any 1905!, al pla de comunicacions viàries i ferroviàries de Barcelona i el seu entorn, l’anomenat Pla Jaussely (font: ICC). Estem parlant de la major època d’esplendor  i projecció internacional de Barcelona des de l’edat mitjana, una ciutat que convocà un concurs internacional, el “Concurso Internacional sobre anteproyectos de enlace de la zona de Ensanche de Barcelona y los pueblos agregados entre sí y con el resto del término municipal de Sarriá y de Horta”, que guanyà l’urbanista francès Léon Jaussely i que era un exemple excel·lent del planejament redactat en aplicació dels principis del Congrés d’Urbanisme de Londres i l’Exposició d’Urbanisme de Berlín de l’any 1910.

El Guinardó es situava just al costat de l’estació ferroviària principal de la ciutat de Barcelona, situada a l’alçada del carrer Indústria on és ara el Baix Guinardó, i els terrenys de l’actual Hospital de Sant Pau eren un gran parc urbà que unia l’estació indicada amb la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar i la traça inicial de la Ronda del Mig, una proposta que s’integrava perfectament en el model del Pla Cerdà, al centrar la ciutat a l’alçada de la Plaça de les Glòries, que reconeixia una ciutat amb un nou centre on el Guinardó n’era un barri privilegiat.

1905. Esquema general del Pla Jaussely (avantprojecte).

Font del plànol base: “La construcció del territori metropolità”, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 1999

Al plànol adjunt s’observa com el Guinardó es planificà com un barri ciutat-jardí en bona part, juntament amb l’actual Font d’en Fargues, i que disposava d’un eix viari estructurant, l’actual Rambla Volart, que unia un parc al cap de la muntanya (el posterior Parc del Guinardó) amb el naixement de la Diagonal al mar. Es definia també un gran eix paral·lel al passeig de Fabra i Puig, que continuava un tram del passeig de Maragall fins a una futura estació ferroviària estructurant de la ciutat, on ara s’està construint l’estació de l’AVE de la Sagrera. Aquest carrer no es feu al lloc previst, però existeix, és el carrer Garcilaso, que, efectivament, arriba fins l’estació de la Sagrera. Al final s’implantà l’Hospital de Sant Pau allà al costat d’on hi havia d’haver l’estació intermodal principal de la ciutat, i aquesta situació eliminà el parc, tallà la Travessera, feu redefinir l’estructura ferroviària de la ciutat, i deixà, tot sigui dit, a l’”aire” la planificació de la redefinició de l’estructura viària i ferroviària de la ciutat en el delta del riu Besòs i en la seva integració amb Sant Andreu de Palomar. L’Hospital de Sant Pau s’inicià paral·lelament al Pla Jaussely, i el pla no tingué en compte l’impacte de la construcció d’un hospital que ja eren propietat de l’hospital al moment de fer el projecte. L’execució de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau suposà també l’eliminació de les masies Mas Casanovas i Can Xifré. Tanmateix, el Pla Jaussely fou fonamental, i en part la ciutat en deu la seva planificació a l’extrem nord, com la rambla Prim, com la consolidació del Passeig de Fabra i Puig, i com el primer encaix de la Ronda de Dalt.

Any 1911. Es reconeix la traça del barri, i es reflecteix al Pla General de Barcelona, però es deixa en suspens el Pla Jaussely i la definició del model de barri dins la ciutat.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

L’any 1911, tal i com es recull al detall del plànol adjunt, es reconeix el Pla Cerdà i les traces de l’actual barri. No són les traces d’uns carrers de ciutat, ni aquestes estan lligades a la contundent trama de l’Eixample barceloní, però es veu com pujen a la Muntanya Pelada i al Turó de la Rovira. No es reconeix la traça del Pla Jaussely de 1903-1907 i es posa de manifest la dificultat de la seva implantació davant l’expansió imparable de la ciutat i dels nuclis veïns.

En el plànol adjunt es reconeix perfectament la traça de la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar, de forma molt més nítida que al plànol de l’any 1861. S’observa també que no es veu la traça de l’Avinguda Gaudí, ni la localització de l’Hospital de Sant Pau. Feia temps però que el nou Hospital estava sobre la taula, de fet les obres s’iniciaren l’any 1902!.

1916. Pla General de Barcelona.

Font del plànol base: Institut Cartogràfic de Catalunya

D’aquesta font s’observen les següents traces històriques, existents en l’actualitat:

  1. Carrer Garrotxa, ja existent al plànol de 1903.
  2. Eix Rambla Volart – Carrer Bisbal, amb el Mas Guinardó.
  3. El carrer Amílcar i la plaça Catalana.
  4. Parc del Guinardó (1916) i la Font del Cuento (1739).
  5. Can Planàs, actual Centre Cívic.
  6. Casa Ravetllat Pla.
  7. Casa Mascaró.
  8. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
  9. Torre Garcini (no protegida, en perill de desaparèixer).

A l’any 1916 s’observa com es planificà la traça de l’avinguda Verge de Montserrat, si bé aleshores només es contemplava amb una amplada igual a la del conjunt de carrers del barri, entre 10 i12 metres, uns quants menys que els20 metresd’amplada actuals.

També apareix el carrer Amílcar i la Plaça Catalana, eixos també del barri i connectors amb la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapiscina, d’origen romànic i encara existent just al costat del mercat de Virrei Amat, fora del camp visual de la circulació sorollosa del passeig de Fabra i Puig i donant l’esquena, tristament, al propi mercat, donant accés a la zona de càrrega i descàrrega del mercat. S’observa també una mala posició de les finques Can Planàs – Casa Ravetllat Pla i Casa Mascaró, i es deu probablement a la confusió entre el carrer Varsòvia i l’avinguda Mare de Déu de Montserrat. En aquella època el carrer Varsòvia continuava fins al carrer Cartagena.

Amb el nou l’Hospital del Sant Pau el barri del Guinardó restà des d’aleshores incomunicat en el seu extrem. Convé ressaltar ben clar que quan es planificà i es començà a executar l’Hospital (1902) el barri en prou feines s’intuïa, i que la localització de l’Hospital no contemplà l’existència d’un creixement residencial a la vessant de la muntanya pelada. L’Hospital (l’edifici històric, no el nou) mirava literalment a Barcelona, no pas al Guinardó, no pas a Sant Andreu de Palomar i en prou feines a Sant Martí de Provençals. Aquesta situació ha generat una barrera per al teixit del barri amb la resta de la ciutat. L’Hospital es va situar a la perifèria de l’Eixample d’en Cerdà i no afectava la continuïtat dels seus carrers, però malauradament sí va afectar a la continuïtat dels carrers entre els barris del Guinardó i del Baix Guinardó. L’Hospital de Sant Pau és, des d’un punt de vista urbanístic, un buit urbà enmig del potencial de creixement i continuïtat que el Guinardó tenia a principis de segle per arribar fins a la vil·la de Gràcia. En aquest sentit els Jardins del Doctor Pla i Armengol, situats muntanya amunt per sobre de l’Hospital, propietat privada que ha resistit la pressió urbanística de forma excepcional per part dels promotors immobiliaris de la Dictadura del General Franco, ha resultat ser també una barrera en la continuïtat del teixit urbà de la ciutat entre el Guinardó i la seva plana natural direcció Gràcia.

Com a anècdota, indicar que als anys 1900 i 1901 el F.C. Barcelona jugà els seus partits a un camp situat als terrenys del Mas Casanovas. Foren desallotjats per iniciar les obres d’urbanització pel futur Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Un any més tard, es feu una modificació del pla d’Enllaços de Jaussely, incorporant l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i redreçant l’actual ronda del Guinardó, que no anava pel mateix lloc on al final s’ha executat, ja que s’unia fins l’avinguda Borbó i bifurcava cap a Sant Andreu.

Va desaparèixer l’eix Rambla Volart – Mar, però en canvi aparegué l’eix de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, i s’originà també una nova amplada d’aquesta via, que aniria provocant, al llarg dels anys, l’eliminació de gairebé totes les cases que ja s’havien construït. En aquesta segona versió ja no apareixien estacions ferroviàries, ni grans parcs, era només una estructura d’eixos viaris. L’ampliació de l’avinguda Verge de Montserrat provocà la desaparició del teixit edificat de la primera meitat del segle XX, i es pot considerar la primera contradicció del planejament urbanístic i la primera afectació urbanística del traçat del carrers perjudicial pel nou barri barceloní del Guinardó. Apareixia també un primer inici de l’actual Ronda de Dalt, que estructurava la zona alta de la ciutat fins al peu de Santa Coloma de Gramenet.

1917. Modificació del Pla d’Enllaços.

Font: “La construcció del territori metropolità”, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 1999

Fruit d’aquesta intensa planificació i dels esdeveniments que la condicionaren en resultà l’arrel del barri del Guinardó. En són testimonis presents:

  • La implantació d’un model de barri de baixa densitat amb una zona de ciutat-jardí que s’iniciava als voltants de l’actual carrer Amílcar i s’estenia per l’actual barri de la Font d’en Fargues. Era una part de la “Nova Barcelona”, a les vessants de la Muntanya Pelada (Parc del Guinardó) i del Turó de la Rovira.
  • El Parc del Guinardó. Cap d’un eix viari que amb la traça de la Rambla Volart havia d’arribar fins al mar i néixer a l’actual zona del Fòrum, on també neix l’Avinguda Diagonal. El parc enllaçava la històrica “Font del Cuento”, datada en una inscripció des de l’any 1739, i fou concebut per a l’arquitecte Jean Claude Nicolas  Forestier (1916) amb col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudorí. Forestier dissenyà la urbanització de les escales i salts d’aigua de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, un model assimilable al parc del Guinardó, en un altre context i en una altra escala.
  • La Rambla Volart, carrer d’arrencada del barri que s’estructurà sobre l’antic camí de pujada al Mas Guinardó i a la Muntanya Pelada (actual parc del Guinardó), que més enllà del Passeig Maragall mai veié la seva continuïtat per l’edificació de les cases del Camp de l’Arpa.
  • El carrer Amílcar i la plaça Catalana, que connectava el Guinardó amb Santa Eulàlia.
  • L’avinguda Mare de Déu de Montserrat, que inicialment s’estructurava com un carrer més, paral·lel al carrer Varsòvia, però que a partir del Pla General de 1935 es planificà més ample, i al fer-ho es començà a afectar urbanísticament les cases ja construïdes..
  • La Ronda del Guinardó (Ronda del Mig), en un traç indefinit, degut a la implantació de l’Hospital de Sant Pau. Al 1917 es redactà el traçat actual aproximat, però no s’integrà al Pla General de Barcelona.
  • A l’any 1907 es funda el Futbol Club Martinenc del Guinardó, entitat esportiva de gran tradició a la ciutat, situada als terrenys de la vessant del Turó de la Rovira, al marge de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, en un lloc propici per la pràctica de l’esport. L’aparició d’aquesta entitat no és casual, s’emmarca en el projecte de ciutat-jardí i de baixa densitat del conjunt format pels barris del Guinardó i la Font d’en Fargues proposat al Pla Jaussely.

Entendre el significat d’aquest Pla per la ciutat encara és incert, realment no s’ha fet una valoració precisa de l’oportunitat que es va perdre en no desenvolupar una infraestructura viària i ferroviària capaç d’integrar el creixement de la ciutat a la zona nord fins al riu Besòs. Aquest fet, juntament amb les incerteses i les tensions polítiques i militars, deixaren el Pla General de Barcelona, inspirat en el Pla Cerdà, sense definició precisa per al creixement al voltant de les infraestructures; facilitant la implantació passiva d’indústria, de barris obrers, de teixit residencial dispers, de barraques, i mancat d’un model d’edificació característic com fins aleshores havien estat els creixements en raval dels nuclis antics i l’eixample.

1935. Pla General de Barcelona durant la II República espanyola. El barri creix, apareix el Canòdrom Club Catalunya del Guinardó, i s’implanta la traça de la Ronda del Guinardó fins a connectar amb el Carrer Ramón Albó.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Durant la II República espanyola el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van desenvolupar el primer i més ampli estudi territorial i urbanístic fet fins aleshores, a nivell territorial només equiparable al fet durant la democràcia, i concretament des dels anys noranta. En canvi, a nivell urbanístic el grau de definició i d’elaboració del planejament fou complexe al no poder preveure la implantació massiva d’indústria a la ciutat al voltant dels eixos ferroviaris. Tanmateix, l’interès per conèixer la ciutat i per detallar-ne la seva realitat és palès al plànol adjunt.

Al detall extret del Pla General de Barcelona de 1935 s’observa el traçat del barri del Guinardó sense recollir-ne les edificacions existents, amb les traces del barri dels Indians sobreposat a la traça del futur Carrer de Felip II i futur barri del Congrés Eucarístic (barri que també sofrí indefinició i les contradiccions del planejament urbanístic al definir-se primer d’una manera i després d’una altra).

En aquesta època el més rellevant és sens dubte l’aparició del Canòdrom Club Catalunya del Guinardó (1934-1936), que es localitzava en un barri tranquil i de qualitat, on hi residia gent ben posicionada de Barcelona, un lloc amb bones visuals a la ciutat i al mar, un lloc excel·lent per a desenvolupar-hi vida social de prestigi per la ciutat, una ciutat moderna, amb dotacions d’autobusos, el tramvia d’Horta i una flota de taxis col·lectius que sortien de la Plaça Catalunya. Un barri impensable avui en dia, esborrat de la memòria física i només reconeixible fent ús de la reflexió i d’un intens anàlisi històric i crític. Pocs es pensaven que en unes dècades aquest barri afortunat, modern i barceloní fos substituït per un barri sense arbres, amb pals de llum per tot arreu, amb edificis altíssims on abans hi havia casetes, amb gent nouvinguda d’arreu d’Espanya estranya a la memòria de la ciutat. El Canòdrom es situà després aprop de l’Avinguda Meridiana (1963), i als terrenys que ocupava al Guinardó s’hi troba actualment el C.F. Martinenc i el Pavelló CEM Guinardó, amb piscines i pistes poliesportives. El Club de Futbol Martinenc ha estat, juntament amb el Mercat del Guinardó i el Parc del Guinardó, un dels principals elements dinamitzadors de l’activitat social del barri i, segurament, l’entitat amb més història i amb major projecció a la ciutat al marge de l’Hospital de Sant Pau, que si bé es troba als límits del barri del Guinardó, li ha donat sempre l’esquena. En aquest sentit el nou Hospital ha resolt, en part, un greuge històric sobre el barri i el seu potencial. N’és una mostra la fotografia aèria de l’any 1947, on s’observa com al carrer Sant Quintí no s’aixecà pràcticament cap edifici, està clar que el mur de l’esquena de l’Hospital no era benvingut al barri.

1947.Ortofotoplànol de Barcelona i els entorns.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

A l’any 1947 es recullen cinquanta anys de creixement urbanístic saludable al barri, el barri apareix com a barri de baixa densitat de les afores de Barcelona, igual que la Font d’en Fargues, Sant Gervasi, Vallcarca…

L’evolució que seguí la ciutat més enllà de la Guerra Civil tots la coneixem, però cal matisar les coses. El principal problema d’aleshores era compaginar i fer conviure tres realitats culturals contraposades, la vida urbana, la vida rural i la industrialització. Aquests aspectes foren el centre del debat urbanístic d’aleshores i també durant la Dictadura del General Franco.

Costa de creure, però Espanya disposava d’una de les més modernes legislacions en matèria urbanística, la primera Llei del sòl de 1956, així doncs, perquè no funcionà?. Doncs bé, a Espanya hi havia importantíssims urbanistes, com ara el grup GATCPAC, aparegut durant la II República i format per arquitectes com ara  Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixt Illescas i Mirosa, influenciats i orientats en gran mesura per Le Corbusier i P. Jeanneret. Tots junts redactaren i definiren el Pla Macià, el Pla d’Expansió de Barcelona (1932-1934). Molts d’ells i gran part de la seva feina es traslladà al Pla Comarcal d’Ordenació Urbana de Barcelona de l’any 1953, així com a la redacció de la Llei del sòl de 1956. Feta la llei però la realitat és que mai va disposar d’un reglament que en definís el seu desenvolupament, per tant, el problema va ser la dificultat en la seva aplicació fins a l’arribada de la democràcia per motius, evidentment, polítics: indiferència (sobre l’abast i la rellevància del paper de l’urbanisme a les ciutats), ineficiència, pobresa, manipulació i corrupció.

Durant la primera dècada després de la Guerra Civil Espanyola el barri seguí creixent, noves cases unifamiliars s’assentaren als carrers traçats, si bé crida l’atenció el buit existent al tram on actualment hi ha l’arrencada de la Ronda del Guinardó, junt al Passeig Maragall. El motiu? segurament va ser degut a un fet molt senzill: el PG de Barcelona de 1935 traçà la Ronda del Guinardó però aquest carrer no es construí durant la postguerra perquè l’Ajuntament de Barcelona no tenia diners, així que no s’aixecà cap casa al marge d’un carrer que només existia sobre el plànol.

Què resta d’aquestes edificacions?, doncs avui en dia poca cosa. Ni la planificació durant la Dictadura ni, malauradament, una decidida protecció urbanística per part de l’urbanisme democràtic, han permès conservar aquest patrimoni d’incalculable valor identitari al barri. Anys de feina per aixecar aquelles cases i grans records de famílies guinardovines per acabar tirant-les totes a terra per un seguit de decisions urbanístiques que les han afectades i les han fet degradar-se i en gran mesura desaparèixer.

Plànol indicatiu  dels elements patrimonials protegits urbanísticament en l’actualitat, sobre la base de l’ortofotoplànol de 1947.

Font del plànol base: Institut Cartogràfic de Catalunya. Font del patrimoni arquitectònic: Ajuntament de Barcelona, Geoportalbcn (consulta: 2012-03-10)

La manca de protecció urbanística d’aquestes edificacions, de moltes elles, ha propiciat que fins a dia d’avui la major part d’aquestes cases hagin desaparegut i hagin donat lloc a edificis altíssims, donant unes importants plusvàlues als propietaris dels terrenys i propiciant un greu impacte al perfil urbà dels carrers i en la seva dinàmica social. Avui en dia resten encara moltes d’aquestes cases sense estar catalogades, es troben en un estat de conservació precari i el seu destí és desaparèixer. Per sort, i tot i ser molt insuficient, fruit de la redacció dels diferents Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de la ciutat de Barcelona, un cop entrada la democràcia a Espanya, s’han pogut protegir importants conjunts que són de gran valor per la memòria, la identitat, i el patrimoni artístic i cultural de la ciutat, com ara el Passatge Tinent Costa, el Carrer Torre Vélez, la Placeta de la Marquesa Caldes de Montbui i el tram inferior del Carrer Caldes de Montbui. Però aquestes restes són minoria als carrers del barri.

C. Sobre la transformació en un barri dens  des de la segona meitat del segle XX:

Barcelona és molt extensa, així com el grau de coneixement que en té la memòria col·lectiva, així que tampoc és intenció d’aquest article la d’explicar un fet conegut àmpliament per tothom, barcelonins i catalans. Ara bé, sí que cal remarcar quins van ser els aspectes que el van caracteritzar, des d’un punt de vista urbanístic:

  • El principal problema que les autoritats atenen és el de l’habitatge, sense més interès que el de facilitar un habitatge digne als corrents migratoris que atrets pel creixement econòmic de la ciutat de Barcelona i la rodalia i empesos per la pobresa econòmica i educacional dels territoris més desfavorits d’Espanya s’implanten de forma massiva a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Ompliment massiu de la superfície perifèrica, interior o exterior de Barcelona, per una nova trama industrial i residencial de tipologies diverses, incloses barraques, que fins ben entrada la democràcia es van mantenir per nombrosos punts de la ciutat. Procés d’urbanització en àrees desvinculades en un procés d’urbanització accelerat, amb uns serveis urbanístics bàsics nuls o pràcticament nuls.
  • Incorporació de l’automòbil a les classes obreres i inici d’un procés imparable de descentralització industrial i residencial. Creixement massiu de la indústria i la residència en tota l’àrea metropolitana de Barcelona.
  • Manca de regulació urbanística, de planificació urbanística, i de protecció urbanística.

Al barri del Guinardó això suposà la transformació del barri en noves edificacions de cinc i més alçades, manca total de protecció urbanística de les edificacions existents, definició de traces viàries d’interès per la ciutat pel mig del barri sense executar afectant urbanísticament el valor immobiliari de forma molt negativa de les edificacions i afectant a l’activitat comercial, i regeneració del barri amb població nouvinguda de la resta d’Espanya, del teixit edificatori alhora que es destrueix de forma accelerada del model de barri originari, característic, i que li aporta el valor patrimonial principal.

L’únic pla urbanístic fet a Barcelona, i per tant al Guinardó, és el conegut Pla Comarcal de Barcelona (a l’esquerra un detall del Pla, de l’any 1953, font: ICC),  anomenat de fet Plan de Ordenación de Barcelona y su zona de influencia, que si bé és la gènesi de l’actual Pla General Metropolità de Barcelona, fou subjecte de la manca absoluta de regulació urbanística i de la total llibertat d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona sobre les qualificacions urbanístiques i els usos i edificabilitats permesos.

Plànol de 1953. Pla Comarcal de Barcelona

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Tanmateix al barri del Guinardó aquest Pla hi tingué una gran influència, com ho mostren el seguit d’actuacions que s’hi definiren, que si bé aparentment semblen poques suposen elements de l’espai urbà definidors del perfil acabat actual del barri i per tant en són elements urbans singulars, com ho mostra el fet que:

  • S’obrí el Carrer Sant Antoni Maria Claret des de l’Hospital de Sant Pau fins a l’Avinguda Meridiana. Aquest traçat nou afavorí la transformació del front de cases original pels actuals edificis plurifamiliars de diverses alçades, i suposà la primera gran destrucció del teixit edificatori del barri original, afectant a tots els habitatges que es substituïren per edificis tots ells datats als anys cinquanta del segle passat (segle XX).
  • Es definí el Carrer Sant Quintí, definint així el traçat i l’amplada de l’actual carrer, i definint alhora els límits del teixit residencial enfront de l’Hospital de Sant Pau. Mostra ineludible que fins aleshores l’Hospital donava l’esquena al barri.
  • Definició de grans actuacions de desenvolupament d’edificis per a habitatges d’alta densitat entre la Plaça Catalana i l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat, així com enfront de la Plaça Maragall, actualment visibles i originaris també dels anys cinquanta.
  • Definició dels terrenys esportius del Martinenc i de l’actual Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat.
  • Definició del traçat a peu de muntanya dels carrers Montserrat de Casanovas i Garriga i Roca.
  • Definició com a zona d’equipaments dels Jardins del Doctor Pla i Armengol, qualificació mantinguda fins avui, que si bé no s’han consolidat encara com a equipaments sí que es preveu que ho facin tan bon punt l’Ajuntament en tingui l’autorització per part de la propietat..
  • Es mantenia el traçat del I Cinturó (Ronda del Mig – Ronda del Guinardó), si bé no s’executà la seva obertura fins ben entrada la democràcia a Espanya.

1962. Plànol de zones de Barcelona, sobre les ordenances de 1958.

Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

A l’any 1962 es considerava que el teixit urbà del barri seria de densitat semi intensiva, quan en realitat es construiria més dens, i, tanmateix, es mantenia un gran parc urbà continu, els actuals Tres Turons, que a dia d’avui estan dividits pel teixit edificatori. També s’indicava la zona esportiva del Martinenc i del camp de contigu a l’avinguda Borbó, on hi jugà el Guinardó F.C. (anomenat El Casal) fins la seva dissolució al 1973 (font: bloc Memòria dels barris, de la Carme Martin). A partir d’aquell moment es convertiren en les Cotxeres d’autobusos, fins que fa pocs anys es convertí en l’actual centre sanitari d’interès per la ciutat. Es seguia mantenint una bona zona del barri com a ciutat jardí, intensiva.

D. Sobre l’encaix del barri en el Pla General Metropolità de 1976 i l’obertura democràtica:

L’inici de la democràcia va suposar una nova oportunitat, i la feina feta pels tècnics municipals disposava ja d’una eina eficaç, el Pla General Metropolità de Barcelona, que recollia ja la teranyina de carrers creada al compàs de l’especulació immobiliària i el desarrollismo dels anys seixanta. El PGM suposaria la base de la regeneració urbana de la ciutat de Barcelona i els seus afores, i un model de planificació urbana i territorial vigent fins a l’actualitat, tractant-se del PGO vigent més antic dels existents en el territori nacional.

En el marc del PGM de Barcelona s’han desenvolupat diferents actuacions a totes les escales, amb la recuperació d’espais públics, equipaments, i la culminació de vies urbanes per la ciutat, així com complexos projectes urbanístics que han permès recuperar part del potencial que la ciutat encara preserva. Al llarg del període democràtic s’ha incrementat considerablement la dotació de sistemes urbanístics comunitaris: equipaments, parcs i zones verdes, essent aquesta una tasca costosa tècnica i econòmicament que encara està pendent de consolidar-se. En el cas del Guinardó aquestes actuacions han estat especialment traumàtiques. Durant més de trenta anys el barri ha sofert l’impacte d’un pla general d’ordenació municipal que ha projectat dos vials que creuaven en diagonal el barri per l’interès de la ciutat. Aquesta afectació urbanística ha necessitat dècades per dur-se a terme, amb una gran quantitat de diners dipositats per l’Ajuntament i una tensa i esgotadora desvirtuació del teixit urbà, amb les greus i inevitables conseqüències que això ha comportat: el deteriorament i l’abandonament de les finques afectades, la seva posterior ocupació fraudulenta, la degradació de l’activitat comercial, i la conseqüent depressió de l’activitat social.

En nou Pla urbanístic de la ciutat ha definit espais comunitaris, espais lliures i equipaments públics i/o privats, i ha apostat per un teixit edificatori a mig camí entre les cases unifamiliars d’una o dues plantes originals i els edificis plurifamiliars de cinc o més plantes que es permeteren durant la dictadura. El canvi sembla bo, però torna a ser un model nou, amb l’agreujant, o millor dit l’interrogant, que suposa impulsar unes edificacions amb menys aprofitament urbanístic (terme tècnic que ve a dir valor econòmic de l’immoble planificat).  El futur d’aquest teixit és incert: ¿com envelliran els edificis que ara tenen cinc o més alçades quan el planejament urbanístic només en deixa aixecar dues?. La resposta indica que si no es canvia la legislació urbanística el més provable és que aquests edificis, de baixa qualitat constructiva, es resisteixin a desaparèixer, essent per tant previsible que la seva remodelació amb el model de ciutat final planificat (de baixa alçada) sigui també traumàtica, llarga, i de dubtós recorregut.

2012. Plànol de qualificacions urbanístiques amb sobreposició de les edificacions aïllades més rellevants.

Font: Ajuntament de Barcelona, Geoportalbcn

En color verd es troben els espais lliures o zones verdes del barri, alguns encara en mans privades; en blau els equipaments comunitaris, públics o privats, així com els teixits que s’han definit amb aquest ús en el futur, on en alguns casos actualment hi ha habitatges.

2. Espais afectats urbanísticament que han produït la degradació del teixit urbà i l’activitat comercial

El barri disposa d’una llarga història, primer com a conjunt de masies dels voltants del Clot i Sant Andreu de Palomar, després com a espai residencial de baixa densitat i descans dels afores de Barcelona i, a partir de mitjans del segle XX, com a barri d’alta densitat d’acollida del fort creixement demogràfic i la forta immigració que definí en gran mesura la Barcelona actual i la configuració de l’àrea metropolitana. Els patrons de mobilitat han variat i molt en poques dècades de la ma de la seva integració a la ciutat “real” de la nova Barcelona i el desenvolupament del transport públic.

Ara bé, el barri, ha sofert un seguit d’afectacions urbanístiques d’interès per la ciutat, no pel barri, que han incidit  negativament en el manteniment de l’espai públic, en l’activitat comercial, en la regeneració del teixit urbà edificatori, i en la destrucció del seu patrimoni anterior a mitjans del segle XX. Aquests factors han incidit negativament en la percepció del barri tant per part dels propis guinardovins com per part del potencial nouvingut.

I com ha afectat això a la mobilitat?, doncs molt. Els espais inacabats, els espais afectats que s’han anat degradant, l’obertura de carrers que encara no s’ha consolidat (i ja fa moltes dècades que s’inicià),  l’empobriment resultant del comerç, en especial del Mercat del Guinardó, afectat urbanísticament durant molts anys, han anat allunyant l’activitat econòmica del barri, del comerç de barri, i en conjunt han anat empobrint el seu atractiu i l’activitat a l’espai públic. La mobilitat al barri s’ha transformat en una mobilitat bàsica, de mínims, de proveïment, perquè en molts espais el barri no convida a passejar, a reconèixer-lo, a participar-hi.

Val a dir també que als darrers anys s’ha avançat molt, s’han aconseguit nous espais i urbanitzar àmbits degradats, però la dinamització del barri en prou feines és a l’inici de la seva recuperació. Caldran anys per a dotar al barri de l’activitat i la mobilitat natural que té el seu potencial, i caldrà actuar decididament per a continuar i avançar cap a aquest objectiu.

De forma molt resumida, les afectacions urbanístiques que han incidit en la identitat ambiental del barri i en el potencial generador d’activitat relacional, i per tant en la mobilitat, són les següents:

  1. Expansió de la ciutat de Barcelona. Eliminació de les masies i els camins originaris.
  2. Implantació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Eliminació de la traça de la Travessera de Gràcia a Sant Andreu de Palomar; eliminació de masies, aïllament de la potencial continuïtat del barri direcció a la vila de Gràcia: i eliminació del parc projectat al seu lloc per part del Pla Jaussely (veure apartat anterior).
  3. Obertura de l’amplada de l’avinguda Mare de Déu de Montserrat. Als seus orígens era un carrer més del barri, però entrat el segle XX s’amplia al configurar-se com una via d’estructuració del barri (un cop iniciat i consolidada l’execució de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau). Moltes cases han desaparegut, i encara n’hi ha d’afectades.
  4. 1953. Pla Comarcal de Barcelona.
    • Absoluta protecció dels edificis originaris, per donar peu a un model de barri de densitat mitja, edificis plurifamiliars, que sense control municipal fou en molts casos d’alta densitat.
    • Front de cases al carrer Sant Antoni Maria Claret. A mitjans del segle XX es definí la perllongació del carrer fins a l’avinguda Meridiana, destruint part del teixit ja edificat entre Camp de l’Arpa i Navas. Al seu pas pel Guinardó suposà la construcció de grans blocs d’habitatges on hi havia cases unifamiliars.
    • Eliminació d’un extrem de la traça de l’actual carrer Garrotxa, al seu pas per l’actual carrer Teodor Llorente.
    • Eliminació d’un tram del camí de pujada a la muntanya des del carrer Garrotxa. La divisió ha deixat el carrer del Centre deslocalitzat, quan abans anava directe a l’antic carrer d’Agregació (ara d’Anna M. Martínez Sagi).
    • Eliminació del teixit edificat al peu del Parc del Guinardó, a l’allargar el parc fins l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat.
  5. 1976. PGM de Barcelona.
    • Obertura de la Ronda del Guinardó. Des del seu inici, previst com a via estructurant de la ciutat, fins a l’actualitat, com a eix local compartit amb el Teodor Llorente, hi ha un apartat tot seguit. La seva afectació ha estat absoluta al barri, que ha patit una notable degradació i als darrers anys una certa recuperació.
    • Finques privades afectades al ser qualificades com a equipaments comunitaris.
    • Finques de valor patrimonial, històric i arquitectònic, no protegides urbanísticament.
    • Eliminació del teixit industrial original al costat del Mercat del Guinardó.
  6. Línia 9 del metro. Les estacions de la Plaça Maragall i del Guinardó – Hospital de Sant Pau han afectat, i afectaran, durant anys parts del barri.

Per sort no s’urbanitzà la finca del Dr Armengol Pla, tal i com s’havia previst a l’any 1970, i a mig o llarg plaç està previst que sigui un gran i bonic parc equipat pel barri i la ciutat.

Sobre l’obertura de la Ronda del Guinardó i el carrer Teodor Llorente

Al final de la Dictadura es definí el seu traçat i s’accelerà la seva construcció (l’any 1968 es traça l’actual Ronda del Mig, el I Cinturó, mitjançant un Pla Especial), amb importants afectacions al llarg del seu recorregut per tota la ciutat, dividint el barri de Tres Torres, la zona alta de Gràcia i aïllant l’església dels Josepets (a la Plaça Lesseps). Tanmateix, per la pressió i les alarmes veïnals, l’any 1974 la Sala Primera del Contenciós Administratiu, a data 9 de maig, va deixar sense efecte l’acord municipal d’aprovació del Pla Especial del I Cinturó. El Pla General Metropolità vigent, aprovat l’any 1976 feia una operació complexa de gran rellevància pel barri del Guinardó, deixant l’afectació urbanística del Pla Especial tot i la suspensió existent del Pla, de manera que la situació de precarietat dels sòls afectats no va canviar amb l’anul·lació referida. A l’igual que en altres indrets de la ciutat aquesta situació que l’afectació no executada produeix portà a la degradació de les edificacions, del comerç i de l’activitat social de l’espai públic.

Des de l’arribada de la democràcia s’ha procedit a l’obertura i configuració dels nous carrers que han dividit el barri, amb diferents etapes d’actuació

  • Etapa 1. Arribada de la Democràcia fins a mitjans dels anys 90: traumàtica expropiació de les finques per l’obertura de la Ronda del Guinardó. Lenta i costosa obertura de la ronda en detriment de la continuïtat del teixit urbà i de les edificacions originàries afectades. Buit urbà i degradació de les edificacions i l’espai públic al mig del barri durant molts anys. Deteriorament del barri.
  • Etapa 2. 1995 – 2010. Modificació del PGM per transformar el I Cinturó original en un carrer d’estructura local.

1995. Esquema dels eixos preferents per la circulació de vehicles.

Font: “Barcelona, la segona renovació”, Ajuntament de Barcelona, 2006

Fins a l’any2010 hadurat la traumàtica expropiació i eliminació de les finques afectades pendents i abandonament de l’activitat comercial del cor del barri, al Mercat del Guinardó i al conjunt d’activitat comercial que s’havia estès als seus voltants.

Al llibre publicat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1996, titulat “Barcelona. La segona renovació” s’indica que “l’efecte de l’afectació del Cinturó ja es mostra en la manca de regeneració i rehabilitació de la construcció i la substitució d’usos tradicionals per altres de més precaris, com ara magatzems, tallers i aparcaments sense necessitat de grans inversions per adequar el local al nou destí.”

La modificació del PGM per l’àmbit del Mercat del Guinardó, aprovat l’any 2006, recordava de nou els problemes derivats de l’afectació urbanística del barri, amb la següent descripció:

  • Etapa 3. 2010 fins l’actualitat: esperança d’equipar el barri als terrenys del ja enderrocat Mercat del Guinardó i de definir la seva traça definitiva per a l’assentament natural de les persones i les activitats sense més pressions de canvis en l’ordenació urbanística. S’inicia la construcció d’un nou complex d’equipaments pel barri després d’anys de negociacions entre els tècnics municipals, els grups polítics i una intensa participació ciutadana.

2006. Plànol d’urbanització proposada en la Modificació del Pla General Metropolità a l’àmbit del Mercat del Guinardó. 

Font: Ajuntament de Barcelona

 

Reportatge fotogràfic indicatiu de les conseqüències de l’afectació urbanística:

Teodor Llorente, any 2006. Al llarg d’aquesta façana de naus industrials mig abandonades s’hi obriren comerços, però tampoc va valdre la pena invertir-hi. Allò que semblava que havia d’anar més ràpid es va posposar contínuament, i aquest va ser l’estat en què es va quedar. Recentment ja s’han enderrocat.

2006. Antigues naus abandonades, on ara s’està construint el complex d’equipaments de l’UA3 del Mercat del Guinardó. Durant anys fou un espai ocupat per ocupes.

2007. Just davant de l’accés del mercat. Passatge Llívia cantonada Oblit, any 2007. Aquesta finca no està afectada, però ha sofert el mateix efecte que el seu entorn. Aquest eix comunica directament el mas Guinardó amb el mercat i la plaça Maragall a través del carrer Doctor Valls.

2007. L’obertura de la Ronda del Guinardó entre els carrers Oblit, Escornalbou i Villar, ha deixat les voreres desnivellades durant anys, a l’espera que la posterior reordenació de les edificacions ho ordeni. Ha estat un notable buit urbà per la Ronda.

2007. Cases recentment enderrocades, moltes d’elles ocupades fraudulentament durant anys. Formaven un conjunt de cases antigues que expressaven una part de la memòria del barri.

2007. Abandonament del manteniment i de l’activitat al Mercat del Guinardó, de forma paral·lela a la degradació dels seus entorns. Imatge feta un dissabte al matí.

2008. Solars buits. Enderroc orinal de la finca preexistent, ara sense edificar.

2007. Mitgera desproporcionada davant dels jardins de Frederica Montseny.

Altres afectacions urbanístiques:

Però hi ha altres afectacions urbanístiques, com ara:

  • Edificis històrics no protegits urbanísticament. Hi ha moltes cases unifamiliars de la primera meitat del segle XX, que formen part de la memòria dels guinardovins i guinardovines, però que molts s’estan degradant per a aixecar-hi noves promocions d’habitatges. Un dels casos més clars és el ja anomenat de la Torre Garcini

2007. Villa Maria, passatge Llívia cantonada amb Rubió i Ors, exemple de casa no protegida on el PGM de Barcelona preveu fer un bloc d’habitatges plurifamiliar.

  • Edificis d’habitatges classificats urbanísticament com a equipaments comunitaris, públics o privats, ara en mans privades.

2007. Passatge Llívia, entre els carrers Rubió i Ors i Oblit. Edificis en situació precària que no s’han renovat ni mantingut al estar destinat a solars per a implantar-hi equipaments comunitaris, privats (tret que l’Ajuntament ho expropii).

  • Implantació de la línia 9 de metro. Les estacions de Plaça Maragall i del Guinardó – Hospital de Sant Pau han deixat durant molts anys els espais a precari.

2007. Imatge de la plaça Maragall afectada per les obres de la línia 9.

Advertisements

5 Comments Add yours

  1. Carme ha dit:

    M’ha agradat molt la teva exposició, detallada, documentada i clara.
    Et felicito.

    1. Andreu Marfull Pujadas ha dit:

      Gràcies Carme. És una breu història d’un teixit, d’un conjunt. Cada racó té la seva pròpia història, com bé saps… però això fugia de les meves capacitats i de l’objecte del debat urbanístic sobre el model del barri.

  2. Aquest texte té molt valor. És realment una joia. Gràcies per aquesta feina divulgativa.

    Juan Antonio Domingo

  3. Barbara ha dit:

    Bravo¡

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s